dimecres, 25 de febrer de 2015

Blogger censura, jo en marxo [ACTU: Blogger ja no censura... m'hi quedo?]

Actualització a 27 de febrer: Blogger s'ha fet enrere. Sembla que hi ha hagut bastant polèmica i no ha tingut més remei. Mentrestant, jo ja havia dedicat bastants hores en el traspàs a Wordpress i ara estic en un punt que no sé què fer. Crec que no deixaré Blogger. Wordpress no és gens àgil:

I) El seu "català" és realment una amalgama entre català, castellà i anglès.
II) Els seus enllaços són la mar d'incòmodes de colocar i no es poden endreçar per l'ordre que et roti tret que mig trampegis amb l'opció de les notes.
III) Si no pagues, incorporen anuncis al teu bloc.
IV) La separació entre paràgrafs en les entrades és molt difícil de fer rutllar i les entrades migrades es veuen lletgíssimes comparades amb les de Blogger.
V) A nivell de disseny és molt restringit. No em deixa escollir ni mena de lletra ni colors diversos.
VI) Sembla que no permet fer diferents menes de tamany de lletra dins d'una mateixa entrada.
VII) El sistema és poc àgil i intuïtiu. Tot molt rebuscat. Trobo que s'haurien de modernitzar.

I segur que se m'oblida alguna cosa. Perquè després vagin dient que Wordpress és més professional. No sé pas en què. Potser en què has de ser un expert informàtic per a no estirar-te dels cabells quan comences amb ells. Sinó, no ho entenc.

________________________________________________________
[Entrada original:]

Amb el recent canvi de política, Blogger ha aconseguit treure'm de polleguera.

En comptes de tirar endavant i tenir una mirada cap al futur i l'alliberament, han decidit censurar el sexe i els nus. Així, tal qual. Si tens imatges o vídeos amb nus o sexe, o fas privat el teu bloc o elimines tots els arxius que ho continguin. Podria entendre que aquesta política s'apliqués amb arxius especialment escabrosos (i ja no només sexuals), però amb sexe i nus tal qual em sembla exasperant.

L'enèssima manera de dir que el sexe i els genitals són coses dolentes i de les quals ens hem d'avergonyir i amagar. Doncs no, m'hi nego. Tirem abaix els tabús!

Estic d'acord en què arribats a un punt, el sexe i tot plegat no deixen de molt privades i íntimes de la persona (per a algunes més que d'altres, tot depèn de l'individu) i aquí cadascú que mostri fins on vulgui (i sempre tenint en compte la intimitat de les diferents contraparts i què vol amagar cadascuna i respectar-ho).

El que no tolero és que se'm tapi la boca si vull parlar de sexe i hi ha algú disposat a escoltar-me. I tampoc suporto que es tabifiqui encara més el tema ni que se li doni una connotació negativa.

Així doncs, en assabentar-me d'aquesta martingala, he decidit sense pensar-m'ho dues vegades passar-me a Wordpress.

Em sap greu i em fa llàstima actuar així, però trobo la situació intolerable. Sembla ridícul fer un traspàs d'un bloc amb menys d'un any i em fa una mandra terrible posar-me ara amb Wordpress quan ja més o menys li tenia agafat el truc a Blogger.

En fi, en algun moment indeterminat, a partir del 23 de març, Blogger em farà aquest bloc privat tan bon punt detecti alguna de les imatges en què mostro el que ells no volen que es vegi.

dilluns, 16 de febrer de 2015

Una Indumentària Anomenada Greix




Títol original: Shibō to Iu Na no Fuku o Kite (脂肪と言う名の服を着)
Autora: Moyoco Anno
Revista: Shuukan Josei
Editorial: Shufu to Seikatsusha / Shōdensha (reedicions)
Anys: 1997 + història extra al 2002
Demografia japonesa: Josei
Gèneres: Drama, crítica social
Nombre de volums: 1
Edicions fora del Japó: França (In the Clothes Named Fat), Itàlia (Questo Non è Il Mio Corpo) i Estats Units (In Clothes Called Fat), Actualització a 14 de novembre de 2016: Espanya (Gorda).

La Moyoco Anno és una autora bastant polivalent: ha tocat tant vessants simpàtiques com de fosques, passant per tot un seguit de matisos i de públics diferents. Aquesta mangaka no resulta una completa estranya a Espanya, encara que pugui semblar el contrari. El que passa és que Glénat, l’editorial que en va publicar les dues obres que vam veure per aquestes terres, no va saber escollir bé i el lectorat, com és lògic, no va recolzar aquesta autora. Vegem-ho amb atenció:

1) D’una banda, se’n va editar Encanteri Sucre Sucre (Sugar Sugar Rune), un shōjo de nenes amb poders màgics en una edició molt maca. Una obra infantil i sense que el seu anime s’hagués emès per aquí ho tenia bastant cru.

2) De l’altra, se’n va publicar L’Assalariat (Hataraki Man, més conegut internacionalment com Tokio Style). Això sí que va semblar una broma: un seinen que ja aleshores estava aturat al Japó com a primera obra d’una línia josei! Aquí l’editorial la va espifiar per partida triple: va publicar una obra que molts no comprarien per no poder-la completar, va enganyar descaradament els seus consumidors i va etiquetar un producte amb un qualificatiu menys popular que l’autèntic. Qui anava a adquirir una obra així i en aquestes condicions? Normal que experimentés aquella fi: saldats els quatre volums per 10 €.

Tot i que no em va convèncer Encanteri Sucre Sucre, com que en Moroboshi em va recomanar L’Assalariat basant-se en els meus gustos, li vaig concedir una oportunitat. Em va agradar molt. Així doncs, he tornat a provar amb un altre treball adult de l'autora. I encara m’ha plagut més.

Una Indumentària Anomenada Greix ens mostra com la Noko Hanazawa pateix un trastorn de l’alimentació: menja de manera compulsiva per a ofegar les penes, així com també en moments de molta pressió. El seu sobrepès i el rebuig social que rep a causa del seu aspecte retroalimenten la seva angoixa, que cada cop creix més. El peix que es mossega la cua. Tot plegat la fa idealitzar la vida de les persones magres i li venen ganes d'aprimar-se, però la seva ansietat s’encarrega de posar-li les coses difícils. Aconseguirà perdre pes? I si ho aconsegueix, assolirà tot el que s’imagina? Com reaccionarà la gent del seu voltant?

Aquesta obra posa de manifest fins a quin punt lestar prim o gras pot influir ja no en la nostra salut física sinó en la mental, així com en les relacions interpersonals. Tant a la feina, com a nivell de parella. Critica els maltractes contra els grassos al Japó, on l’índex d’obesitat és molt reduït*, per la qual cosa encara es crea un estigma més gran. A això li hem de sumar la pressió social envers les dones de ser boniques i de dedicar molt més temps i diners que els homes a la seva imatge.

Així doncs, a més de tractar aquestes dues malalties (trastorn per afartament i obesitat), l’autora critica l’assetjament a la feina, l’obsessió possessiva envers la parella que experimenten algunes persones, el passotisme cap a les injustícies i les parts podrides del sistema laboral japonès.

Els personatges m’han semblat la mar d’humans en el mal sentit de la paraula. La protagonista, que sempre ha sigut grassa, té un complex d’inferioritat esgarrifador, les seves companyes de feina la menyspreen, el seu cap la renya constantment perquè la veu el blanc perfecte, el seu xicot és un tipus miserable i està encara més acomplexat que la pròpia Noko... Tot i així, també se’ns mostren brots d’esperança, però al cap i a la fi és una obra on predominen sobretot el pessimisme i la crítica social.

El dibuix és el propi de l’autora, tant de josei amb un toc de glamur i uns ulls i boques molt característics. No sembla gens noranter, sinó bastant més actual.

La narració resulta d’allò més fluïda i entenedora. Els esdeveniments transcorren perfectíssimament, així com els pensaments dels personatges i llur manera de veure el món. Et fiques de ple en l’obra!

Si aquest manga té un defecte, són les cobertes de les diferents edicions i les portades interiors. Tot de noies primes que no tenen res a veure amb la protagonista ni els personatges de l’obra. Això contravè totalment l’esperit de l'obra. M'ha vingut de gust experimentar amb el photoshop i combinant la portada francesa amb un dibuix interior, he obtingut això:

A l'esquerra, la portada francesa. A la dreta, la meva proposta de portada, molt més adequada al contingut.

L’edició francesa està molt bé. Format A5 amb sobrecoberta i unes pàgines a color al principi. A més, inclou el capítol extra que es va fer per a una de les reedicions al Japó.

Em pregunto què passaria si es publiqués aquesta obra aquí. Gaudiria d’una bona acollida o seria un fracàs? I... en cas que es vengués bé entre el públic, tindria alguna repercussió entre els lectors de còmic en general i els grans portals de manga? La veuríem en algun top 10 anual de les webs de notícies de referència?

La recomano? Sí!!! Aquesta obra trenca tabús i tracta un seguit de temes espinosos de manera molt realista. A més, l’autora aconsegueix transmetre els sentiments dels seus personatges, per molt rebuig que aquests puguin generar en el lectorat. Un manga completament rodó.

Nota global: 8’8/10

*I on, a més, uns quants anys després de la publicació d’aquest manga (el 2008) es va aprovar una llei que imposa una cintura màxima en els treballadors d’a partir de 40 anys.

dijous, 12 de febrer de 2015

Revenge of the Queen continua!



Fa uns mesos, els seguidors del còmic autopublicat Revenge of the Queen rebíem la notícia que quedava aturat definitivament. El motiu? A la seva creadora, lInma  R., no li sortia rentable. Malgrat totes les facilitats que va posar*, l'obra no va tenir prou acollida com per a poder seguir-la i viure’n.


Tot i així, li sabia greu no poder acabar la història, ja que hi havia invertit molta dedicació i il·lusió. D’aquesta manera, fa tot just uns dies, lInma va anunciar que publicaria gratuïtament la història en forma de novel·la il·lustrada en el bloc de la sèrie. No serà el mateix, però jo li agraeixo moltíssim l’esforç. M’alegra poder seguir el fil dels esdeveniments, si més no.

De moment, ja està disponible el primer capítol.


* El còmic es pot adquirir tant per físic com digital (hi ha més pàgines disponibles en digital, per això). Dins d’aquestes opcions hi ha un ventall prou ampli de plataformes. Per si no fos poc, el va llançar simultàniament en dos idiomes: castellà i anglès.

dilluns, 9 de febrer de 2015

Lluna




Títol original: Luno (Луно)
Autora:  Kei Tōme
Revistes: Shōnen Gangan
Editorial: Enix
Anys: 2001-2002
Demografia japonesa: Shōnen
Gèneres: Misteri, drama
Nombre de volums: 1
Edicions fora del Japó: França (Luno)

La Kei Tōme sempre havia sigut una autora que m’havia cridat l’atenció. És una autora de culte i a la gent que en sap li sona, ja sigui de manera directa o indirecta (és a dir, a través de les seves obres). El seu manga més conegut, com a mínim a l’Occident, és La Balada de l’Anyell (Hitsuji no Uta).

Kurogane és l’única història seva publicada a Espanya i tan sols parcialment. Fins fa poc, doncs, l’únic que n’havia llegit eren els tres (de cinc) volums que en vam poder veure per aquí. Tot i que no em va agradar gaire, volia concedir-li una altra oportunitat a l’autora. Així ha sigut recentment amb Lluna, un tom únic la porta del qual m’evoca a la de La Caçadora de Somnis (Yumegari), una novel·la escrita i il·lustrada per les CLAMP.

A grans trets, Lluna tracta sobre un misteri relacionat amb l’avarícia humana. No sé explicar-ho amb més profunditat sense espatllar-li la lectura a ningú.

Aquesta lectura m’ha decebut moltíssim. M'ha tret les ganes de continuar-li donant oportunitats a la Kei Tōme. És un manga molt fluixet. Ni la història ni els personatges m’han transmès gran cosa. Potser la noia de la portada a estones, però ja està.



El dibuix està bé i resulta d’allò més expressiu. L’autora l’elabora una micarrona brut, però això no li resta atractiu. Li veig un defecte, això sí: d’una vinyeta a una altra l’autora oblida un detall importantíssim. Tret d’aquesta errada, compleix.

La narració s’executa correctament i de manera fluïda. Els esdeveniments es poden distingir els uns dels altres sense cap problema.

L’edició francesa és molt maca: de tapa dura, amb sobrecoberta i unes pàgines a color al principi. Com a contrapartida, hi ha un error de retolació.

La recomano? No gaire. M'ha deixat freda. És una obra de tantes. Ideal per a llegir en transport públic una vegada i després oblidar-se'n per sempre.

Nota global: 5’5/10

dilluns, 2 de febrer de 2015

Anàlisi d'anime: Yuri Kuma Arashi, capítol 4


(Aquesta entrada és una anàlisi exhaustiva. Per tant, és inevitable que esbudelli el capítol de dalt a baix. Està fet pensant en aquells que ja l'han vist. ESPÒILERS arreu! Les imatges, com sempre, n’estan lliures.)

En aquest capítol se’ns mostra el passat de la Lulu. Es tracta d’un episodi que es desmarca dels anteriors, però que a la vegada forma part del conjunt.
Se’ns revela el per què de l’amor-odi de la Lulu: és un amor-odi envers el seu germà i no pas dirigit cap als humans. Però clar, es tira de l’ambigüitat del japonès per a fer-ho quadrar tot. La Lulu va atravessar el mur pel seu germà... i per la Ginko, en una acció redemptora. La Ginko, per la seva part, el travessa per la mare de la Kureha, la qual li va entregar el penjoll (amor?) i ara se’l vol tornar (en forma de petó). Així doncs, no sembla que ella hagi mort la Reia. Va ser, en efecte, la Yurika, qui se la va menjar? Què farà la Ginko quan sàpiga que la Reia està morta? Conté el penjoll alguna mena de poder?
A la Lulu li demanen que triï entre els petons (com a mínim pel que fa a rebre’ls) i l’amor. Ella ho té clar: no pensa renunciar a l’amor. Haurien la resta d’ósses de passar pel mateix filtratge en travessar la muralla? Això explicaria, si es decanten per abandonar l’amor, en què desprenguin aquesta luxúria i l’amor els importi més aviat poc. Però llavors... la Ginko també ha renunciat als petons?
És prou curiosa l’abella que protegeix la Lulu: només deixa entrar en el seu espai el germà i la Ginko, les dues persones que li demostren un cert afecte (i que li porten mel).
Es diu que l’amor es converteix en petó promès/promesa. Per tant, els petons no només simbolitzen luxúria, sinó que poden simbolitzar amor (només petons molt concrets, pel que es dóna a entendre).
La Kureha acusa la Lulu i la Ginko de ser “transparents”, és a dir, imagino, de pertànyer a la tempesta invisible.
Després que se’ls mori l’hereu i la pubilla fugi, com deu quedar d’afectat el regne?
La Ginko porta una corona. Tindrà sang reial?



L’opening es va fent més i més entenedor: la Lulu segueix la Ginko a l’opening perquè la va seguir en travessar la muralla i li fa de suport i d’ombra. Quan corren també surt la Ginko primer i després la Lulu. La Kureha va en sentit contrari a elles: va a trobar-les. Al capítol, parlen de l’amor vertader: que puja al cel i es converteix en estrella. Tindrà això alguna relació amb les ales que deixen anar espurnes? D’altra banda la Ginko li fa un petó a la Lulu, la qual cosa va en contra del que s’ha vist en aquest capítol. Vol dir això que la Lulu es podrà desfer d’aquesta renúncia algun dia?

I... canvi en la imatge de l’ending! Faldilles curtíssimes en un paratge hivernal. Sempre m’ha sorprès veure això en els mangues. I més quan les noies duen abric i a la vegada les cames desprotegides. 

Deixant el capítol 4 de l’anime a part, he de dir que he llegit els dos primers episodis del manga i que ja entenc per què el títol resulta tan enrevesat i difícil de traduir: primer de tot, el còmic difereix bastant de la versió animada i que ja al principi se’ns diu el motiu del títol. A la meva manera de veure, per l’explicació, s’hauria de titular, realment, “Yuri, Kuma to Arashi”. En fi, ja li canviaré algun dia el títol a les diverses entrades que en vagi fent.