dissabte, 22 d’agost de 2015

Benvolgut germà...





Títol original: Oniisama e... (おにいさま へ)*
Autora: Riyoko Ikeda
Revista: Margaret
Editorial: Shueisha (tot i que posteriorment els drets van passar a Chūōkōron Shinsha i actualment sembla que pertanyen a Fairbell).
Any: 1975
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Drama, romanç, amistat, crítica social, misteri.
Nombre de volums: 3 (una reedició de tres volums, diverses reedicions de dos volums i una reedició d’un sol volum en format aizoban)
Edicions fora del Japó: França (Très cher frère..., volum integral descatalogat; hi ha una reedició pendent anunciada des de fa més de dos anys), Itàlia (Caro Fratello, edició emmirallada de 4 volums fa uns quants anys i reedició de dos volums), Polònia (Mój drogi bracie..., volum integral emmirallat), Tailàndia (???; sé que està publicat i n’he vist les portades, però no tinc ni idea de transcriure-ho, dos volums).
Relació amb altres mangues: Segons Baka-updates, Tremolors d’Inici de Primavera (Yureru Shōsun), una obra anterior de l’autora, consisteix en una història paral·lela a la que aquí recensiono.   

Us presento avui el que considero de fa uns anys el meu manga preferit. Quan el vaig comprar no tenia ni idea de què anava. Simplement, mhi vaig decantar perquè era un volum únic de la meva admirada Riyoko Ikeda. És més, amb aquest títol (Très Cher Frère..., [Estimadíssim Germà...]) em vaig imaginar que tractaria una relació incestuosa entre la noia de la portada i el seu germà. Res més allunyat de la realitat.

La Nanako Misonoo és una adolescent que està a punt de començar batxillerat. A l’acadèmia de repàs té un professor jove i sapastre, en Takehiko Henmi, que li desperta una tendresa inexplicable. Ella té clar que no es tracta d’amor romàntic, però. Se l’estima de manera fraternal. El darrer dia de classe li demana, doncs, que sigui el seu germà i ell, mig atònit, accepta. Sí, tot plegat molt surrealista.

La missió del Takehiko com a germà no serà pas gaire crua: rebrà les cartes que la Nanako li enviï sobre les seves experiències. D’aquí el títol del manga. Hi ha diversos passatges que comencen amb un “Benvolgut germà...” (“Cher frère...”, seria en francès) de rigor. Imagino que el “Très” (“Molt”) de l’edició francesa és un intent d’adaptar l’honorífic “sama”.




El seu pas pel nou institut, exclusivament femení, farà viure a la Nananko un seguit d’experiències que la marcaran per sempre: s’enamorarà per primer cop, gaudirà de certes atencions, patirà en carn pròpia enveges mal dutes per part d’altri, sassabentarà de coses que més li hauria valgut no saber... Així doncs, a més de l’amistat i el romanç, es toquen un seguit de temes bastant controvertits encara a dia d’avui, relacionats amb la salut física i mental, així com amb els llaços familiars.

Si obviem Les Fileres de Cirerers (Sakura Namiki, del Macoto Takahashi, que data del 1957), que és molt obviar, em consta que el còmic que ens ocupa és el primer manga serialitzat de contingut lèsbic ambientat al Japó. Els pocs anteriors a aquest, tret de Les Fileres de Cirerers, transcorrien a l’estranger o eren històries autoconclusives, com és el cas anecdòtic de La Processó Fúnebre de la Maya. Mentre l’acció fos fora del país del sol naixent i, a poder ser, fora d’Àsia, no passava res perquè “ja se sap com són aquests gaijins...”. Es veu que Benvolgut Germà... va esberlar el tabú en aquest sentit i va resultar d’allò més innovador (imagino que aleshores Les Fileres de Cirerers devia estar bastant oblidat). Això va animar a altres autores a elaborar històries sàfiques amb Japó de teló de fons. En canvi, amb la perspectiva actual, estaríem temptats de dir “uffff... que poc original, un manga lèsbic ambientat en un institut femení”.




Per què m’agrada tantíssim aquest manga? Primer, perquè malgrat que contingui alguns elements surrealistes/imprecisos, és rodoníssim, amb tot molt ben encaixat. Segon, perquè es tracta d’una explosió de sentiments. La Riyoko Ikeda aconsegueix plasmar tot un seguit de maneres d’experimentar la realitat molt pròpies de l’adolescència femenina. La manera com tot sexplica és poderosament punyent i amb cada lectura sento com si les pàgines cobressin vida per a ficar-se molt endins meu. I n’he de deixar constància: tot i que es tracti d’una obra majoritàriament dramàtica i melancòlica, hi ha una escena en què l’alegria eufòrica queda reflectida amb una fidelitat molt propera a com podria sentir-la realment una persona. Diria que no ho he vist en cap altre còmic.

La protagonista compleix. Això sí: no hi busqueu una Oscar, perquè no la hi trobareu. La Nanako és una adolescent normal i corrent (que fuig del tòpic “normal i corrent” referent a “bleda i pocatraça”). Es tracta d’una bona persona que es veu immersa en un huracà de conspiracions i que pateix per diversos motius. A més, té el seu caràcter.

Pel que fa a la resta de personatges, val a dir que m’encanta la Mariko. Està plena de vida. De fet, en determinades ocasions, una mica massa. Tenim també la Rei, tot el contrari de la Mariko. El personatge més depressiu amb què mai m’he trobat. Crec que és bastant irònic que sigui tan amiga de la Kaoru, la seva nèmesi. Completa el ventall de personatges principals la Fukiko, que sembla una tendra princeseta, però resulta d’allò més capriciosa i s’aferra amb dents i ungles a allò que creu que és seu.




Cap de les parelles d’aquest manga, tant potencials com canòniques, em mata, malauradament. I és una llàstima perquè de manera independent els personatges funcionen molt bé.

La narració ve de la mà de la Riyoko Ikeda en el moment de màxim esplendor de la seva trajectòria professional. És a dir, que el lector experimentat percep el mirament amb què l’autora va elaborar cada pàgina. El lirisme impregna els quatre costats d’aquesta obra. La Riyoko Ikeda domina les vinyetes i juga amb elles.

El dibuix per a mi és el millor de la Ikeda (no es nota ni res que estic enamorada d’aquesta obra). No resulta ni tan “ingenu” com el de La Rosa de Versalles (Versailles no Bara) ni tan “dur” com el de La Finestra d’Orfeu (Orpheus no Mado). Sublim. Combinat amb la magistral narració provoca que pràcticament em senti part de la història.



I perquè no sembli se m’ha oxidat el sentit crític, posaré aquí de manifest els elements que no m’acaben d’encaixar, a part de la premissa:
1) Les noies de segon i tercer semblen totes molt més grans que les de primer. Ni que en un any es pogués canviar tant!
2) Que li posin a algú un sobrenom de La Història d’en Genji (Genji Monogatari, de la Shikibu Murasaki) ho puc entendre... però que unes adolescents japoneses li posin un malnom a una companya consistent en la identitat d’un revolucionari francès no m’ho empasso. Això de documentar-se tant per a La Rosa de Versalles sembla que li alterés una mica el sentit de la realitat a l’autora. Perquè si diguéssim que és que l’anomenen així pel gran èxit de la citada obra, doncs encara ho entendria... És potser una manera de proclamar el seu èxit de manera que no canti gaire? Em temo que em quedaré amb les ganes de saber-ho.

Pel que fa a la primera edició francesa, he de dir que el disseny de la portada m’agrada bastant (i aprofita una imatge en color que d’altra manera seria bastant difícil de trobar). A dins hi ha quatre pàgines que barregen dibuixos originals a color amb dibuixos acolorits a ordinador de manera bastant aberrant. La grandària del paper és A5. Al final, conté un petit article sobre l’obra. Tenint en compte tot això, crec que el preu que en demanaven (18 € per un volum integral que equival a tres) estava d’allò més bé. Així i tot, em sap greu que aquesta edició no inclogui la història curta que venia en el tercer volum de l’edició original japonesa. Desconec si en les reedicions japoneses hi és present o no.


Sempre he vist en aquesta vinyeta un homenatge a la portada de La Parella de l'Habitació Blanca (Shiroi Heya no Futari, de la Ryoko Yamaguchi). Per a molts, el primer manga lèsbic pròpiament dit.

Finalment, m’agradaria fer una lleu menció de l’anime. L’adaptació a dibuixos animats es va dur a terme bastant tard: el 1991! I el manga és del 1975. Així que una de les moltes modificacions és que es va actualitzar l’ambientació. Una mica com ha passat recentment amb Bèsties Parasitàries (Kiseiju, del Hitoshi Iwaaki). Una altra és la quantitat ingent de farcit. Estem parlant d’un anime de 39 capítols que adapta un manga de 3 volums. Si d’un volum estàndard traslladat fidelment surten vers 2 capítols, els càlculs se me’n van a fer punyetes. Per a acabar-ho d’adobar, tinc entès que hi ha diversos elements censurats. Així doncs, per tots aquests motius em nego a veure’l. Si més no, ara per ara.

Ho recomano? Si deixes de banda el surrealisme de la premissa, crec que es pot gaudir una barbaritat. Es tracta d’una obra molt ben construïda i la mar de rodona. Ara, està carregadíssima de sentiment, la qual cosa no tothom és capaç de pair sense estralls. Precisament aquest esclat de sentiment, però, és el que tant a mi com a molts altres lectors ens té encantats.

Nota global: 9’5/10

*Sé que normalment, “” es llegeix com “he”, però quan es fa servir com preposició, que és el cas, es pronuncia “e”. (Sense anar més lluny, a la portada de la primera edició francesa posen el títol original romanitzat com a subtítol mal escrit.)

diumenge, 2 d’agost de 2015

Glauc





Títol original: Glaucos
Autor: Akio Tanaka
Revista: Weekly Morning
Editorial: Kodansha
Anys: 2003-2005
Demografia japonesa: Seinen
Gèneres: Esports, competitivitat, drama
Nombre de volums: 4
Edicions fora del Japó: França (Glaucos) i Itàlia (Glaucos).

M’agrada anar provant mangues que tracten temàtiques diverses. És per això que quan vaig veure les portades d’aquest, m’hi vaig llançar. Creia que tocaria el tema de gent que busseja per afició. No podia estar més equivocada. Tracta sobre “l’esport” més monòton del món: l’apnea.
Aquest còmic comença de manera bastant tòpica: un instructor d’apnea es topa per pura casualitat amb un noi jove que pot aguantar molt bé la respiració sota l’aigua i el convenç per a entrenar-lo i competir professionalment. Per acabar de rematar els clixés, s’hi inclou una profecia.

L’apnea és quelcom que genera molt poca tensió. Conseqüentment, l’autor decideix, en comptes de desenvolupar millor els personatges, basar aquesta obra en una obsessió per a batre rècords. Acaba resultant pesadet. I mira que només són 4 volums.

Per si tot això no fos poc, l’obra resulta molt masclista amb el seu sol personatge femení, que sembla existir únicament de manera subordinada als homes, sense anhels i desitjos propis i reals. Patètic.

Al principi semblava que es tractaria duna obra mínimament memorable.

De la narració no recordo gran cosa, que ja fa vers un any i mig que ja el vaig llegir. Imagino que si no em ve res de rellevant al cap és perquè devia ser prou fluïda. D’altra banda, el dibuix, sense ser cap meravella visual, és prou detallat i expressa bastant bé el contingut del guió.

Com a curiositat, val a dir que l’autor és el mateix que el dibuixant de Gall de Baralla (Shamo o més coneguda per aquí com Shamo, Gallo de Pelea).

El títol té el seu originen en la mitologia grega. Glauc/os és el nom d’un dels fills de Posidó.

Ho recomano? Gens ni mica. És un manga avorrit i descaradament masclista. En avançar, la cosa es va fent pitjor perquè l’únic bo que pot tenir (la “novetat”) es va perdent a passos agegantats.

Nota global: 3/10