divendres, 18 de setembre de 2015

De per què no vaig passar del primer capítol de Cites



(Possibles ESPÒILERS del primer episodi de la sèrie.)

La resposta curta: perquè és fastigosament masclista, tabua el sexe (i això que n’és un dels elements principals!) i, vist el panorama, no em va deixar tampoc amb ganes de més.

La resposta llarga consisteix en una anàlisi del que no em va agradar al llarg del capítol, dividit en els següents punts:

1) La valoració i les conseqüències de les mentides segons qui les diu:

Tenim dues parelles mixtes, més o menys potencials, que s’han conegut per internet: la Blanca i el Martín i l’Àlex i l’Ona. A la primera d’elles, l’home menteix per al seu propi benefici. A la segona, és la dona qui ho fa. I la manera de transmetre-ho que tenen al públic els guionistes és justificant l’actitud de l’home amb les lectures entre línies (coses del caire “pobre, és un incomprès”, “és una mentida piadosa”, “no és culpa seva”, etc) i criticant molt brutalment la de la dona (es deixa clar que és una manipuladora de ca l’ample i que li importen ben poc les seves víctimes). Evidentment, considero completament miserable l’actitud l’Ona, però també la de del Martín ho és.

Per si no fos poc, en descobrir la mentida del Martín, la Blanca decideix marxar amb una de les tàctiques evasives evitadores de conflicte i en Martín, en comptes de deixar-la fer, l’arracona psicològicament dient-li que l’ha enxampada i tirant-li en cara que està mentint quan... oh! resulta que ha estat ell qui ha començat la relació amb enganys. I, és més, ell ho va encarrilerant tot de manera bastant manipuladora perquè ella es quedi a casa seva i hi hagi més probabilitats que acabin cardant.

2) Actituds perilloses que són normalitzades i el “bon noi” dels nassos:

Aquí entra això d’arraconar l’acompanyant que volia anar-se’n i lencarrilament manipulador cap al sexe del Martín envers la Blanca, però també un parell que es donen en el si de laltra parella:
- L’Àlex li espia el mòbil a l’Ona, primer amagant-se’n, però després com la cosa més normal i acceptable del món. I en cap moment se senyala aquesta actitud com a quelcom tòxic i a evitar. Total, com que ella li havia fumut una bola enorme, tot és vàlid. Encara que ell no sospités res (que no dic que si sospités estigués bé, però sense sospitar res és encara pitjor i denota unes dèries controladores en una parella acabada de formar no gens sanes).
- En un moment determinat, descobert l’engany, l’Àlex protesta i diu alguna cosa així com “Des que ho vaig deixar amb la meva ex, totes les ties amb les que ho intento estan boges. És que no hi ha cap tia normal?” Això és una senyal ineludible que probablement el problema no ragui en les dones que ell ha conegut, sinó en ell mateix. De manual. Quin gran fàstic. És que se’ns pinta a l’Àlex com un “bon noi” que ha tingut molt mala sort amb les “malvades dones” i tot conflueix a què el públic senti pena per ell. Fàstic, fàstic, fàstic.

3) El sexe tabuat i la promiscuitat:

Es demonitza el sexe com a fi en si mateix. I és que si una dona vol ser promíscua tota la seva vida és perquè “té por d’enamorar-se”. Au, va! A més, es pinta com a redemptor d’això l’amor romàntic, que pot arribar en qualsevol moment, fins i tot per part un paio que no t’atreu gens i que t’intenta imposar els seus valors a través del xantatge psicològic. Argh! És recordar-ho i pujar-me per les parets.

Ara, si un home vol sexe (Martín) més o menys esporàdic amb alguna altra cosa o no, llavors tot queda en ordre.
___________________

És probable que oblidi altres aspectes. Al cap i a la fi, vaig veure el capítol ja fa uns mesos.

Guionistes!: estem a l’Europa del segle XXI, però per aquest guió no ho sembla pas. Perquè un guió sigui adequat al seu temps, no només val amb els estris i eines de cada època, així com la moda i la manera de parlar... sinó molt especialment amb tot el que he recalcat al llarg de l’entrada, entre altres. Amb guions com aquest es potencien uns valors retrògrads, masclistes i desfasats. No ens quedem atrapats en el passat!

diumenge, 13 de setembre de 2015

Predicció de llicències de cara al XXI Saló del Manga


Sacosta el Saló, saproxima l’allau de queixes infructuoses contra Ficòmic i s’apropa el moment de l’any en què més llicències de manga són revelades de cop.

Nota: quan poso “Editorial/s possible/s” em refereixo a les que jo veig més probable que ho duguin, però no té per què voler dir que peti qui peti ha de ser una de les que digui que porti el manga en qüestió.

Renota: Sí, és bastant factible que em deixi una quantitat ingent de títols. 

Sense més preàmbuls, heus aquí la llista d’alguns mangues que crec que tenen possibilitats:


1) Mangues inèdits a Espanya (el plat fort de tots els salons, però no l’únic):

  • Bèsties Parasitàries (Kiseiju, altrament coneguda com Parasyte, Hitoshi Iwaaki): havia perdut totes les esperances amb aquest manga (massa “vell” i desconegut per aquí), però entre els live actions i l’anime hi ha hagut molta gent que s’hi ha interessat de nou. Ara o mai. Editorial/s possible/s: Norma o Planeta. Actualització a 31 doctubre: Llicenciada per Planeta.
  • Chitose etc. (Wataru Yoshizumi): és de la Yoshizumi i sembla que Planeta només es decideix a dur mangues femenins que hagin sortir de la mà d’aquesta autora. Millor això que res. Editorial/s possible/s: Planeta. 
  • Cítric (Citrus, Saburōta): un manga amb molta popularitat i que es demana amb molta insistència. Editorial/s possible/s: Ivrea. 
  • L’Escola-Presó (Kangoku Gakuen, Akira Hiramoto): entre que cada cop se’n parla més, el fanservice i la sèrie anunciada, crec té un elevat potencial comercial.  Editorial/s possible/s: Planeta. Hauria dit també MW, però és massa llarga.
  • Estel Fugaç a Plena Llum del Dia (Hirunaka no Ryuusei, Mika Yamamori): va acabar fa relativament poc, no és excessivament llarg i resulta prou popular. Editorial/s possible/s: Ivrea
  •  Gàngsters (Gangsta, Kohske): entre que ja fa anys que és
    I per tota la pesca
    conegut i apreciat entre un sector refinat del manga i el seu recent anime, té alguns números d’arribar-nos. Editorial/s possible/s: ECC o MW.
  • La Meva Història!! (Ore Monogatari!!, Kazune Kawahara i Aruko): un dels mangues de moda, amb un públic d’allò més diversificat i encara no ens ha arribat. Vaaaa! Que la tirada de l’anime no durarà eteranment!  Editorial/s possible/s:  Norma o Ivrea. Actualització a 31 doctubre: Llicenciada per Ivrea.
  • L’Home d’un Cop de Puny (One Punch Man, ONE i Yusuke Murata): entre que és un manga la mar de popular i ara se n’ha anunciat l’anime, crec que caurà. Editorial/s possible/s: Norma o Planeta. Actualització a 31 doctubre: Llicenciada per Ivrea. No mesperava pas que fos aquesta, l’editorial!
  • I per tota la pesca (Kakukaku Shikajika, Akiko Higashimura): no és gens proporcionat que d’entre tots els mangues premiats amb el guardó Taishō, s’hagin llicenciat a Espanya gairebé tots els pertanyents a demografies masculines i cap a demografies femenines. És hora d’acabar amb això. Aquest còmic és boníssim i la mar de rodó, així com d’allò més intimista.  Editorial/s possible/s: Norma.
  • La Llegenda de la Princesa Sakura (Sakura Hime Kaden, Arina Tanemura): se’m fa molt estrany que faci tant de temps que no es publica res de nou de la Tanemura per aquí. Tenia un públic fort, aquesta autora. Ha desaparegut o bé les editorials se n’han oblidat? Aprofitant que va acabar-se fa relativament poc i que és un dels seus mangues més populars de l’actualitat, m’he decantat per aquest. Editorial/s possible/s:  Norma o Planeta.
La Princesa Blancaneus de Cabells Vermells.
  • Nozaki-kun: Revista Mensual de Shōjo (Gekkan Shōjo Nozaki-kun): arrel del seu anime (i dels memes amb Pokémon), s’ha fet un lloc prou rellevant entre el fandom. Editorial/s possible/s: Ivrea.
  • La Princesa Blancaneus de Cabells Vermells (Akagami no Shirayukihime, Sorata Akizuki): realment, dubto que ens arribi ara, però amb l’excusa de l’anime doncs l’hi poso. He començat a llegir-lo i està prou bé. Sobretot pel tema vocacional de la protagonista. Editorial/s possible/s: Ivrea.
  • Sóc en Sakamoto, em cridàveu? (Sakamoto desu ga?, Nami Sano): una obra que ja pràcticament des del principi s’ha venut una barbaritat. És de caire humorístic, a més, i trobo que aquí manca aquesta mena d’històries. Editorial/s possible/s: Tomodomo o MW.
  • Trastorns (Sakuran, Moyoco Anno): recentment, s’han llicenciat dos mangues sobre dames de companyia japoneses. Amb aquest sobtat interès per aquesta temàtica, no seria tant d’estranyar que per fi ens arribés aquesta obra. Editorial/s possible/s: Norma o Tomodomo.


2) Derivats (perquè els fans sempre voldran més de la història que tant els ha captivat):

Dedicació envers l'Estimat.
  • Dedicació envers l’Estimat (Occupation to Beloved) i En Sora i en Hara (Sora to hara), ambdós de l’Asumiko Nakamura: no és cap secret que Tomodomo vol publicar tot el material existent de la sèrie En la Misma Clase. Editorial/s possible/s: Tomodomo. Actualització a 29 doctubre: Llicenciada En Sora i en Hara per Tomodomo.
  • Història Paral·lela de Naruto (Naruto Gaiden, Masashi Kishimoto): tot i titular-se així diria que és una seqüel·la del manga original. Naruto encara ven bé i crec que aquesta obra és un must per a una editorial a la qual li encanta explotar franquícies potents. Editorial/s possible/s: Planeta.
  • Magi: l’Aventura d’en Simbad (Magi: Sinbad no Boken): no sé com funciona Magi a Espanya, però tinc entès que el primer volum va vendre enormement bé. Editorial/s possible/s: Planeta.
  • Ghouls de Tòquio: Re (Tokyo Ghoul: Re, Sui Ishida): Tenint en compte que el manga original és l’èxit del moment, és lògic que aquest acabi caient. Editorial/s possible/s:  Norma. Actualització a 16 d’octubre: Norma anuncia l’enèssima llicència forta abans del Saló.
  • En general: alguna cosa de Bola de Drac (Dragon Ball, Akira Toriyama). I potser Una Peça (One Piece, Eichiro Oda) i tot. Editorial/s Possible/s:  Planeta. Actualització a 31 doctubre: Planeta durà material extra dUna Peça (i de Naruto).


3) Reedicions de material ja editat (perquè tot i haver-se editat amb anterioritat, segueix havent-hi demanda):

    Sakura, la Caçadora de Cartes.
  • Buda (Osamu Tezuka): ja aniria tocant una reedició d’un dels mangues més aclamats d’en Tezuka. Editorial/s possible/s: Planeta, ECC, Astiberri...
  • Espirals (Uzumaki, Junji Ito): fa anys i panys que toca que aquest manga sigui reeditat aquí en la seva edició integral. Planeta va deixar passar el tren i ara que ECC ha recuperat l’Ito amb força dubto que en deixi escapar l’obra més famosa. Editorial/s possible/s: ECC.
  • Nens del segle XX (20th Century Boys, Naoki Urasawa): a Planeta se li acaben les obres d’Urasawa que li venen bé. Això cal arreglar-ho amb una edició cara d’aquest manga. Editorial/s possible/s: Planeta.
  • Sakura, la Caçadora de Cartes (Card Captor Sakura, CLAMP): un dels mangues més estimats de tots els temps. Porta la tira descatalogat, de segona mà es ven a preus desorbitats i recentment s’ha reeditat al Japó. Si no s’anuncia ara, serà l’any vinent. Editorial/s possible/s: Norma o Planeta.


4) Recuperacions (perquè l’esperança és l’últim que es perd):
    El Joc Misteriòs - La Llegenda de Genbu
  • Comunicant-me amb Tu (Kimi ni Todoke o, com el coneixem per aquí, Llegando a Ti, Karuho Shiina): un dels mangues més venuts en els darrers anys i aquí es menja els mocs. Per què Planeta no pot incloure’l en les promocions de 2 € el primer volum i així generar nous lectors?  És un misteri. I una llàstima. Actualització a 31 doctubre: En estudi.
  • El Joc Misteriòs - La Llegenda de Genbu (Fushigi Yūgi - Genbu Kaiden, Yuu Watase): va quedar-se a UN sol volum d’acabar. I no perquè no fos estimat, sinó per la lentitud de la seva publicació al Japó i per la desaparició d’EDT. Algú que vulgui editar-ne el darrer volum?
  •  Rabiós (Berserk, Kentaro Miura): un dels èxits més rotunds de vendes per aquí. I així és com Berserk serà el manga amb més edicions incompletes a Espanya. El veig amb Planeta o Norma.
  • Sidooh (Tsutomu Takahashi): un dels grans enigmes de no-vendes. Gran manga de samurais desconegut per molts. Serà per les portades? El títol? Si una nova editorial l’adoptés, li canviaria la sort?

5) Miscelània:

  • Inio Asano: està de moda i vindrà al Saló. Trobo que és bastant probable que d’alguna cosa seva se n’anunciï la llicència. Actualització a 25 de setembre: Norma s’ha avancat al Saló i n’ha fet pública la llicència del manga de títol l’acortament del qual és quequejat. Nhi haurà més? Actualització a 31 doctubre: Una altra llicència d’Asano.
  • Gats: Aquests felins arrasen entre les diferents editorials. Tant Ivrea com MW, que encara no han dut cap manga de gats, són bones candidates. Actualització a 31 doctubre: Planeta anuncia un spin off d’un dels seus mangues.

Actualització a 31 doctubre: Encertades: 8/31 ----> 25’81 %

divendres, 4 de setembre de 2015

Dispersió






Títol original: Kakusan ()
Autor: Hideji Oda
Revista: Afternoon
Editorial: Kodansha (Enterbrain per a la reedició)
Anys: 1992-1999
Demografia japonesa: Seinen
Gèneres: Crítica social, drama, sobrenatural.
Nombre de volums: 2 (tant l’edició original com la reedició)
Edicions fora del Japó: França (Dispersion, la primera edició va ser emmirallada i cancel·lada al primer volum; la segona es va publicar de manera íntegra, sense emmirallar i amb pàgines a color al segon volum) i Itàlia (Dispersion, de tres volums).

El Hideji Oda no és cap gran conegut, però té cosetes que m’agraden molt. Així doncs, em vaig decantar per aquesta obra per la meva admiració envers aquest autor tan fantasiós.

Aquest manga té una premissa prou curiosa sobre quelcom que em vaig començar a plantejar molt seriosament a l’adolescència. Per als afortunats que hem nascut en el primer món i, a més, hem disposat de tot un seguit de facilitats (un sostre, medecines, educació, menjar en bon estat, aigua potable, llum, oci...), així com una vida sense guerres, és molt fàcil tancar-nos en la nostra pròpia bombolla i fer veure com si la resta del món no existís. Però un bon dia, si més no en el meu cas, et comences a plantejar que aquesta actitud és terriblement egoista i a estones et sents malament amb tu mateix per tenir tant i encara voler més, més i més (més coses materials, feinejar menys, sortir més...) sense ni tan sols informar-te ni dedicar un pensament a la gent que es troba en una situació inhumana, ja sigui a prop teu o a milers de quilòmetres.

El cas és que aquest manga tracta precisament sobre això: en Katsuhiko està “malalt”. De tant en tant, sense que ell ho pugui controlar, es dispersa físicament per tot el món. Adquireix omniprescència i es troba a tot arreu, repartit en bocins petits, però amb consciència en cadascun d’ells. Ell presencia guerres i abusos constantment, a la vegada que veu la frivolitat del primer món. De tant en tant, es torna a materialitzar... a alguna part de la Terra. Això dóna lloc a unes ambientacions més aviat exòtiques. I més si tenim en compte que la gran majoria dels mangues transcorren al Japó.




Trobo la boníssima premissa està desaprofitada. Es nota que el Hideji Oda era molt primerenc i que no tenia gaire idea de fer protagonistes amb ganxo, tractar correctament els personatges femenins ni de treure-li tot el potencial a la magnífica idea que va tenir. Estic segura que ara faria quelcom molt millor.

Parlant de personatges, diria que el Katsuhiko és un retrat de l’autor quan era adolescent. Ja no només pel seu garystuisme, sinó pel seu aspecte físic: és ell!

La narració és prou fluïda menys quan l’autor vol que sigui confusa: hi ha moments en què de manera deliberada fa que el lector, sobretot en una primera lectura, no sàpiga què passa exactament. Un dels atractius dels mangues del Hideji Oda.

El dibuix no és tan bo com el de les seves darreres obres, però Déu n’hi do! Com de costum, està treballadíssim! No coincideix gaire amb el típic estil manga i és d’allò més brut. Més que il·lustracions a tinta, semblen dibuixos a llapis amb totes les seves obres i textures. A saber quant de temps tardava en fer-ho (si és que ho feia sense ajudants). De fet, va tardar ni més ni menys que set anys en elaborar aquesta obra de tan sols dos volums. Val a dir, a més, que durant aquest temps (ara ho desconec; no hi ha gaire informació accessible per a mi al respecte) la seva ocupació principal era la de massatgista.


L’edició francesa s’inventa la portada del segon volum (amb l’original japonesa, tampoc m’estranya). Al final del primer tom hi ha un escrit de l’autor. Al final del segon, un escrit d’algú altre bastant prescindible.

Tot i que al Japó aquesta obra sembla tenir el seu públic (prova n’és la reedició), a occident no ha experimentat la mateixa sort. Tant a França com a Itàlia aquest manga va passar desapercebut i, en general, l’autor és bastant desconegut, fins i tot en els cercles seineners més selectes.

El recomano? Es pot dir que sí. Si no t’has plantejat determinades coses amb anterioritat, la lectura d’aquesta obra pot resultar especialment punyent. Preferiria que els personatges femenins tinguessin més profunditat, això sí. I que no tingués altres coses que em desagraden.

Nota global: 7’3 /10