dissabte, 23 de gener de 2016

Desenterrant Tresors I: El CD de Glénat





Segons llegeixo al bloc Planeta Sigarra, pel XV Saló del Manga, Glénat va estar regalant un CD amb cançons d’anime en català. Jo el vaig aconseguir anys després per una altra via i no havia acabat de tenir clar el seu origen fins a l’hora de documentar-me per a aquesta entrada.

Aquest CD conté versionats (ja sigui allargant-los, canviant-ne el cantant o variant-ne lleugerament el ritme) els primers openings vistos a la televisió de Catalunya d’aquests cinc animes:
1) Musculman
2) Sakura
3) Ranma 1/2 (el manga és inèdit en català)
4) Fushigi Yūgi
5) Lamu (el manga és inèdit en català)

Aquest CD té diverses coses millorables:
I) El primer de tot seria l’eliminació de la bandera imperialista del Japó.
II) Tenint en compte el producte que pretenia promocionar Glénat, entenc que el títol del CD fos “Les cançons dels manga de” (tot i que jo hauria posat “mangues”, però això ja és qüestió de gustos... mentre no posin “mangas”, em conformo). El que ja no deixo passar és una de les frases de la contraportada de la funda: “Descobreix la banda sonora dels teus manga preferits, cantada en català segons la versió original de les sèries de TV32. El “descobreix” el deixaré córrer, però que s’hi digui que es tracta d’una banda sonora de mangues... hmmm doncs... no, eh. Es tracta d’una música feta per a l’adaptació de dibuixos animats. Punt. A més, això de “versió original” tampoc, eh. Que les cançons de Musculman, Ranma 1/3 i Lamu són adaptacions de les cançons franceses, inventades especialment i que no adapten la versió japonesa original.

Així i tot, em sembla maca aquesta manera de promocionar el producte, a través de la nostàlgia que generen les cançons de diverses versions animades. A més, Glénat és l’EDITORIAL que realment va apostar i lluitar pel manga en català i jo li estic molt agraïda, tot i que al final tot llur esforç s’hagi quedat en pràcticament res.

Cartell d’una campanya entre Eina d’Escola i Glénat.


Va haver-hi aferrissades crítiques perquè el manga en català moltes vegades era més barat que en castellà. Mai entendré tot aquest odi. En la majoria dels casos, en productes culturals originals en llengua estrangera, els catalanoparlants ens hem de fotre perquè o bé no es tradueix al català* o perquè la versió en català és més cara en anar destinada a un públic menor** (després que si els catalans*** som garrepes i tal... quan molts de nosaltres estem disposats a pagar més per un determinat producte). I bé, com que el castellà l’entén “tothom” doncs els catalanoparlants moltes vegades cedim. Uns més que d’altres, però sí, cedim. Tots. I així és com s’ajuda i es recolza que una llengua vagi perdent prestigi, fins al punt que a molts catalanoparlants catalanistes els faci vergonya utilitzar determinades expressions correctes i optin per l’ús de barbarismes com poden ser “follar”, “polla”, “morrejar-se”, “txulo”, “guapo”, “joder”, “bueno”, “vale”, etc. Aquesta és una de les primeres fases de la desaparició de llengües: que els propis parlants en sentin cada cop més vergonya.

Doncs això: les poques vegades que es tradueixi un producte al català de manera exclusiva (Musculman, Cinturó Negre), aquest sigui més barat que en castellà (Sakura, la Caçadora de Cartes) o tingui un llançament lleugerament anterior (Kimagure Orange Road), ploreu una mica menys, que esteu molt mimats i malacostumats.

*Passeu-vos per qualsevol cinema de Catalunya, i mireu quina és la proporció de pelis en català. Poquíssimes d’infantils i això les setmanes bones. De pelis per a adults, pràcticament no se’n dobla cap i menys per als cinemes. I aneu a una botiga de videojocs i digueu-me quants videojocs trobeu amb opció de català. Probablement, cap. Pero cuidado si te vas de vacaciones a Barcelona, que todo está en catalán y nadie te va a hablar en castellano, eh. (Que, per cert, hi ha la tira de persones de cara al públic que, a més de en castellà, et poden atendre en anglès, francès o italià, però que no saben ni dir un trist “Bon dia”. És gent que porta mesos i anys vivint a Barcelona.)
**El típic exemple del món editorial i les curtes tirades. Quanta gent es va queixar de què l’edició integral en català de Barri Llunyà, publicat per Ponent, fos més cara en català (20 €) que en castellà (18 €) malgrat que en castellà sortís un temps després i, per tant, la inflació hagués fet de les seves? (I no, no em val l’excusa del material, que la primera edició en castellà va ser anterior a l’edició integral en català.)
***Sí, parlo aquí de catalanoparlants catalans en concret i no en general, perquè gran part d’aquesta tírria venia motivada per ideologia políticoterritorial d’uns i d’altres.

dilluns, 18 de gener de 2016

Ayako (Etsuko i Riyoko Ikeda)






Títol original: Ayako (妖子)
Guionista: Etsuko Ikeda
Dibuixant: Riyoko Ikeda
Revista: Monthly Seventeen
Editorial original: Shueisha (després els drets van passar a Chuokoron Shinsha i actualment els ostenta Fairbell)
Any: 1979-1983
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Crítica social, drama, misteri, sobrenatural
Nombre de volums: 2 (cancel·lada, però amb diverses reedicions: una d’un volum integral i posteriorment dues edicions de dos volums)
Edicions fora del Japó: Itàlia (Ayako), Tailàndia (???; sé que està publicat i n’he vist les portades, però no tinc ni idea de com transcriure-ho)

Degut a què aquesta obra s’anuncia com exclusiva de la Riyoko Ikeda en diversos llocs, sempre havia donat per fet que ella n’era l’única autora. Així doncs, la vaig adquirir tan bon punt em va ser possible. Amb el primer volum a les mans, em vaig adonar del meu error: a la portada hi lluïa el nom de l’Etsuko Ikeda, la qual vaig deduir que devia ser parent de la Riyoko. Cosina, pensava. Abans de res, vaig consultar que els kanjis dels cognoms coincidissin. Seguidament, vaig cercar informació per internet sense gaire èxit. Així doncs, li vaig preguntar a la Deirdre, que és una gran coneixedora del shōjo en general. Ella em va comentar que era pura coincidència i que resultava molt curiós perquè les dues autores havien debutat pràcticament a la vegada.

Per a aquells a qui no us soni, l’Etsuko Ikeda és la guionista de La Núvia del Dimoni (Akuma no Hanayome), més conegut a l’occident com Bride of Deimos (La Núvia de Deimos). Consta de 17 volums i es va publicar parcialment en anglès. Vaig llegir-ne els primers capítols fa uns mesos i no em va aconseguir atrapar. Però bé, quan vaig començar Ayako no la vaig relacionar amb aquest altre manga (no tenia ubicada l’autora ni n’havia memoritzat el nom), així que no vaig anar amb cap mena d’expectatives en aquest sentit.

Deixant de banda això dels cognoms, toca també fer una referència al títol d’obra aquí ressenyada. De ben segur que a molts us sonarà el manga Ayako, de l’Osamu Tezuka, publicat ja fa uns anys per aquí i amb una reedició imminent. A primera vista, pot semblar que tant el còmic que ens ocupa com aquest altre són homònims, però resulta que no: només són homòfons. El kanji d’“Aya” és diferent. Ara, ja és tenir ganes de confondre el personal perquè dubto molt que la Riyoko desconegués l’existència de l’obra del Tezuka (la qual és anterior), sent-ne com n’ha sigut tota la vida una fervent admiradora.

Ayako arrenca amb la Toki Tsumoto, la qual s’ha vist avocada a la delinqüència degut a la misèria. El seu càstig: la mort. Una nit, una bèstia demoníaca irromp a la seva cel·la i la viola. Malgrat tot, la Toki se n’alegra, ja que ha quedat encinta i amb això aconseguirà fugir del seu destí fatal per uns mesos. Durant l’embaràs es replanteja més que mai fins a quin punt estem condicionats al néixer en una família rica o en una de pobre. I així és que, com a venjança contra la humanitat i per tal que la seva filla tingui una vida fàcil i feliç, canvia la seva criatura per la d’una dona de l’alta societat. Els nous pares de la nena la crien sense sospitar res fins que, passats 12 anys, es revela que hi va haver un bescanvi de nadons. Com a bons elitistes, els pares la rebutgen fins a límits assassins. Evitarà l’Ayako caure en desgràcia? Sobreviurà a una llar on la volen morta?


Mai m’ha fes el pes això que una obra dugui el nom del seu protagonista. Em sembla la via fàcil i, al cap i a la fi, no diu res de l’obra. Aquí és diferent, però. Per començar, “Ayako” escrit “妖子” vol dir “nena supranatural”. Li va com l’anell al dit. Per continuar, l’Ayako carrega amb tot el pes de l’obra, ja que és un personatge fascinant, la resta de personatges no estan gens treballats i el guió té un bon grapat de punts foscos que no s’aguanten per enlloc.

Al principi, se’m va fer estrany que els pares li giressin l’esquena de manera tan radical a l’Ayako quan des del naixement n’havien tingut molta cura i semblava que l’estimessin. Després, vaig pensar en la infinitat de casos d’homosexuals que pel simple fet de ser-ho la família els fa fora de casa, entre altres coses horribles, i ja no ho vaig trobar tan estrany, malauradament.

L’Ayako és una supervivent i farà el que sigui per mantenir la seva posició, guiant-se pel seu intel·lecte i el seu saber fer. Tindrà els seus moments debilitat, però els superarà i tirarà endavant. L’Ayako em fascina. Sang freda i passió concentrats en una sola persona. Estil i maquiavel·lisme. Perfídia. No es tracta de cap santa. És, al cap i a la fi, una grandíssima antiheroïna.

Un dels temes centrals en aquest manga és els diners. M’agrada. Tot i que les nostres vides en depenen tant, es tracta de quelcom que pràcticament no he vist tocar i menys atorgant-li una importància tan significativa. Es veu tant en la lluita de classes com en els rics que no volen perdre ni una micona de poder adquisitiu, ans al contrari: enganys i martingales, tot per tenir més i més calés quan ja els surten per les orelles. Avarícia amb majúscules.

Diners, diners, diners...

A més d’això dels diners, l’obra present destaca per altres elements tan originals que no he vist en cap altra història i que és millor que no comenti per no espatllar-li la lectura a ningú.

Centrant-me en el guió, he de dir que està bastant mal dut. Aquest manga només s’aguanta per la protagonista. La resta és molt etèria. I que els capítols siguin tan rematadament autoconclusius, amb esdeveniments que ocorren en un lapse de temps massa ràpid i parents inventats segons convingui i sense més presentació. Això darrer em recorda molt a Espirals (Uzumaki, del Junji Ito) i la seva mala planificació. A més, es tracta d’una obra inconclusa. En passar la darrera plana se’t queda la mateixa sensació que amb El món d’S&M (M&S no Sekai, de la Chiho Saito i Be-Papas) d’“això no és final ni és res” (amb la diferència evident que Ayako m’ha agradat infinitament més que la citada obra). El més curiós de tot plegat és que Ayako disposa de diverses reedicions. Ja es podrien haver posat d’acord durant tots aquests anys les autores per continuar-la (tot i que potser més aviat és culpa de l’/les editorial/s).

La narració és trepidant i el lectorat sent la imperiosa necessitat de llegir cada capítol d’una tirada perquè l’aventura l’absorbeix. A diferència de les obres amb guions contemporanis de la Ikeda no s’entreté en poesies diverses ni en admirar la bellesa de res. Va al gra.

El dibuix resulta molt expressiu i detallat, potser una mica barroc de vegades. El disseny de l’Ayako em fascina i trobo que cassa molt bé amb el seu caràcter. Ara, no m’agrada gens que no es respecti ni el color dels cabells ni el dels ulls de la protagonista. A vegades és rossa, d’altres té els cabells negres com el carbó... fins i tot en una il·lustració els té blaus! I els ulls viren d’un intens zafir fins a un to mel pàl·lid, tot passant per un penetrant maragda, segons quin dibuix et paris a mirar. Una mica de rigor, si us plau!




Cabells de tots colors i ulls, també.
L’edició italiana podria passar per una d’espanyola si no fos pels textos: la grandària entra en la mitja de l’edició estàndard, duu sobrecobertes i el paper és blanquíssim i la tinta, negríssima. Fins i tot, cada volum té un parell de pàgines a color. Tot i que, segons el meu parer, se les podrien haver estalviat. Una d’elles és el típic dibuix de la Riyoko Ikeda mal acolorit a ordinador típic de les reedicions de les seves obres [hola La Finestra d’Orfeu (Orpheus no Mado), hola Benvolgut Germà... (Oniisama e...)] i que tanta ràbia em fan. L’altra, és un índex de fons vermell. En definitiva: un malvaratament de tinta de color. Encara rai que tant la portada com la contraportada d’ambdós volums contenen unes il·lustracions magnífiques.

Ho recomano? En general, no. El guió fa aigües. Hi ha un bon reguitzell de coses que no encaixen, personatges que apareixen del no res i no té cap mena de final que tanqui la història, ja que va quedar inconclusa. Ara, val a dir que l’Ayako és una protagonista meravellosa i que l’obra conté alguns punts d’originalitat. Així que si ja saps el que t’espera, endavant.

Nota global: 7’9/10 (Aquesta nota la té per la protagonista; sense ella dubto que arribés al 6.)

dimarts, 12 de gener de 2016

Drames artístics



(Habitació sòbria, parets blanques, la claror del dia entra per la finestra. La Flors jau al llit amb la son com a acompanyant i, mentre s’estira els músculs com una gata, es menteix: “només cinc minuts més, només cinc minuts més...”. De sobte, l’Enversa, obre d’una revolada la porta.)
 
ENVERSA: És horrible!!

FLORS: Guè... paza...? (Diu encara endormiscada, amb la veu pastosa.)

ENVERSA: T’has assabentat de l’últim enrenou comiquer?

FLORS: (Resignada, s’asseu al llit i s’aparta les llaganyes.) Allò que Angulema passa de les dones i que a sobre dóna males excuses?

ENVERSA: No, em refereixo a una cosa més recent.

FLORS: Hmmmm... doncs no hi caic.

ENVERSA: Ficòmic ha tornat a fer una de les seves.

FLORS: Un altre cop?! És que no n’aprenen o què?! Quina mandra de gent... (badalla) I digue’m, què ha sigut aquesta vegada?

ENVERSA: Per al Saló del Còmic pretenen fer un “Espai d’Autors” on només hi pugui acudir (pagant) gent que ha vist la seva obra publicada en paper per una editorial, però a la vegada no se’ls deixa dur aquest material. Tampoc merxandatge propi ni obres basades en d’altres... Ni tan sols antologies 100% originals de diversos autors!

Imatge treta del twitter de la @LauraKjoge

FLORS: Ep, ep, ep! Para el carro! Això és massa informació per al meu cervellet acabat de llevar... i ho saps. Argh, si algú supera en crueltat a Ficòmic, ets tu.

ENVERSA: Aquí t’has passat.

FLORS: Ho sé (reconeix, traient la llengua, tota múrria), tens raó, perdona. (Curt silenci mentre es miren fixament als ulls.) Llavors... m’estàs dient que Ficòmic ha perdut la vergonya i no li importa que se li vegi el llautó. Perquè amb aquesta actitud denota clarament que no li interessa ni el còmic ni els artistes. Només els calés. Que ja està bé que li agradin els diners; a mi també m’agraden.

ENVERSA: Però és que això no m’encaixa. A la pàgina web oficial no he sabut trobat cap espai dedicat a informar sobre Ficòmic ni sobre les seves metes, però al seu Facebook diu que la seva finalitat és “la promoció de la historieta” i que és una entitat sense ànim de lucre”. Si, en un principi, no tenen com a objectiu els diners i, en canvi, pretenen promocionar el còmic, no és un pèl contradictori, tot plegat?

Captura del Facebook de Ficòmic

FLORS: I jo què sé, acabo de llevar-me!... Si és cert que no té ànim de lucre, no sé per on agafar-ho. Per què posar tantes traves als amateurs? Per què pretendre que artistes consagrats paguin per un lloc, quan poden ser convidats amb tots els honors pel Saló? Res no té sentit. (Fa el gest de la pistola amb les mans i fa veure que es dispara al cap.)

ENVERSA: És una gran vergonya que l’entitat que organitza les fires més grans d’Espanya dedicades, d’una banda, al còmic en general i, de l’altra, al manga en particular, talli les ales als aspirants a autors de còmic d’aquesta manera. És així com es fomenta la indústria?

FLORS: Tenen una visió a molt curt termini i no veuen que, a llarg termini, això els perjudica, ja que a la llarga suposa una pèrdua increïble de talent... (Es queda uns segons en blanc, com si estigués encaixant les peces d’un trencaclosques, fent gestos amb les mans al voltant del cap). Oh, espera, espera: mira què més hi posa al Facebook: que a Ficòmic “estan representats els Gremis dEditors, Distribuidors i Llibreters de Catalunya”. Això no diu gaire a favor del sector del còmic a Catalunya... ara ja no només veiem que és Ficòmic, sinó diversos productors, distribuidors i venedors al detall.

ENVERSA: Bufa, quin mal rotllo. Així doncs resulta lògicament trist que a Ficòmic els autors li resultin més aviat indiferents quan ha de representar els drets de tres branques més o menys poderoses de la indústria a les quals moltes vegades els... costa posar-se d’acord, per dir-ho suaument. És un lobby de lobbies on els autors no estan representats per enlloc i, com a part dèbil de la cadena, fan amb ells el que volen.

FLORS: Estàs insinuant que una possible solució seria que els autors tinguessin representació a Ficòmic? I com ho podrien aconseguir si als lobbies que integren Ficòmic ja els va bé aquesta situació?

ENVERSA: Doncs amb una protesta molt forta per part dels autors i un boicot bestial, que, de ser possible, estigués recolzat per autors considerats emminències del còmic. Em sap greu pensar que les meres bones maneres no ajuden en res, en aquests casos. Si tot fos tan senzill, als autors se’ls respectaria sempre. Al cap i a la fi, protestant fortament és com es va pseudoarreglar el tema d’Angulema que comentaves abans.

FLORS: Aaaaai... (es deixa caure al llit) amb tot aquest tema sembla que, pretesament, Ficòmic vulgui provocar allò que va dir no sé qui de “Que parlin de mi, bé o malament, però que en parlin.” i sembla que ho han aconseguit.

ENVERSA: Sí, i em bull la sang, però callar és encara pitjor.

FLORS: Ho sé, estimada, i és per això que m’esforço en escoltar les teves sàvies paraules encara quan no he esmorzat res. Fem una xocolata mentre seguim amb la conversa?

ENVERSA: Sí, encantadora.

(Es fan un petó amorós i se’n van a preparar la xocolata.)

diumenge, 10 de gener de 2016

El Món d’en Coo + El Solar dels Somnis



Feia temps que no escrivia una recensió doble. En aquesta ocasió es tracta d’un manga de dos volums i un volum únic que ens parlen de dues etapes diferents en la vida de la Renei Hayashi.

Fitxa dEl Món d’en Coo




Títol original: Coo no Sekai (クーの世)
Autor: Hideji Oda
Revista: Afternoon
Editorial original: Kodansha (actualment, n’ostenta els drets Akita Shoten)
Any: 2000
Demografia japonesa: Seinen
Gèneres: Crítica social, fantasia, drama
Nombre de volums: 2 (i reedició en 1 volum)
Edicions fora del Japó: Itàlia (Il Mondo di Coo)
Relació amb altres mangues: El Solar dels Somnis (seqüela)


Fitxa dEl Solar dels Somnis



Títol original: Yume no Akichi (夢の空地)
Autor: Hideji Oda
Revista: ???*
Editorial original: Asuka Shinsha
Any: 2005
Demografia japonesa: Seinen*
Gèneres: Crítica social, fantasia, drama
Nombre de volums: 1
Edicions fora del Japó: Espanya (El Solar de los Sueños), França (Terrain Vague), Estats Units (A Patch of Dreams)
Relació amb altres mangues: El Món d’en Coo (obra original, de la qual El Solar dels Somnis és seqüela)

Ressenya conjunta

Quan tot just començava a desclamptardritzar-me i consumir mangues més variats, vaig topar-me amb el volum en castellà d’El Solar dels Somnis d’oferta per 4 € i el vaig comprar sense pensar-m’ho dues vegades. Així, a pèl. Sense referències. Va ser colpidor, fascinant, corprenedor. Puc dir sense por a equivocar-me que és el manga que més vegades m’he llegit. M’hi vaig obsessionar.

Val a dir que la primera lectura va resultar bastant caòtica i no n’hi ha per menys: entre que pretesament és una obra de digestió difícil i que es tracta d’una seqüela d’una altra... doncs això. Es nota incompleta per molt que l’autor la fes amb la intenció que es pogués gaudir igualment encara que no hom no hagués llegit El Món d’en Coo.

Aquesta dèria em va dur a adquirir el meu primer manga en italià: la corresponent edició d’El Món d’en Coo. Em va encantar, també. Vaig notar, però, que amb la lectura d’El Solar dels Somnis m’havia esbudellat uns quants punts. Sempre em va semblar estrany que es llicenciés una seqüela en comptes del manga original (encara que fos per només publicar-ne el primer volum i després cancel·lar-lo; tractant-se de Ponent hauria sigut ben possible) i així hagués passat també a França i als Estats Units. Tampoc m’encaixava que a Itàlia no s’hagués editat la seqüela. Fa uns mesos, em van comentar que potser hi tenia a veure el tema que els drets dels dos mangues pertanyessin a editorials diferents.

El Món d’en Coo arrenca amb la Renei, una preadolescent que sent un buit profund dintre seu: fa tot just un any que el seu germà es va morir i encara el té molt present. El dia d’inici de la secundària es desperta en un paratge desconegut. Allà es troba amb el seu germà i en Ryōta, un amic seu. Tant l’un com l’altre, però, afirmen ser altres persones. Què és cert? Què és mentida? Podrà sobreviure la Renei a aquest món, tan diferent del lloc d’on prové?


D’altra banda, El Solar dels Somnis comença amb una Renei ja grandeta, a punt d’acabar la carrera i feta un mar de dubtes. Tot esclata i els fantasmes del passat la tornen a assolar.

El Hideji Oda és un bèstia. A la part interior de la sobrecoberta del primer volum japonès d’El Món d’en Coo afirma que va fer aquest manga pensant en les seves nebodetes perquè els còmics que havia produit amb anterioritat no els entenien. Diu que espera que aquesta pugui ser una obra que puguin gaudir tant xics com grans. No us el cregueu. Aquest manga no és per a nens. Potser hi hagi algun a qui puntualment li agradi, no ho nego, però no és pas per a la mitja. Toca temes massa crus. I aquest és precisament un dels seus encants, tot sigui dit. El millor de tot és que convida a la reflexió. L’autor vol que el lector es plantegi un seguit de qüestions controvertides i existencialistes. Es tracta d’un manga un plenament socràtic, en aquest sentit.

L’onirisme i el simbolisme juguen un paper molt fort en tota la història i l’autor té en compte tot un seguit de matisos i detalls que alegren les relectures. A més de reflexiu, el guió resulta d’allò més imaginatiu. I bé, la sensació que tot quadra és impagable.


La Renei, com a personatge, és una passada. No és la més carismàtica, però sí probablement de les més humanes amb què m’he trobat: amb els seus dubtes, els seus empipaments d’adolescent i les seves contradiccions. La seva versió adulta la veiem més apagada (tinguem en compte que està passant per una depressió prou important), però també més madura, més tolerant i més conscient del món que l’envolta. La trobo molt, molt realista. I molt propera. La resta del repertori no es queda curt: es tracta de personatges més o menys complicats a qui el lector entendrà millor amb l’obra sencera consumida, tenint llurs circumstàncies en compte.

La narració és senzilla però efectiva. El Hideji Oda no és gaire de fer experiments pel que fa a aquest punt. Ell ja tira amb les seves vinyetes rectangulars i la lectura resulta fluïda, així que cap queixa.

El dibuix, com sempre, està treballadíssim, sobretot a El Món d’en Coo. Marca de la casa. No és que sigui barroc, però és que el Hideji elabora uns dibuixos a tinta amb un estil com molt de grisos i ombres amb llapis i això sempre m’ha cridat molt l’atenció. A més, l’autor domina tots els plans, així com els espais on es desenvolupa l’acció. Ara, no m’agrada gens la versió adulta de la Renei a El Solar dels Somnis. Sembla una mocosa! I no em serveix d’excusa que no la sàpiga dibuixar, perquè a El Món d’en Coo se’n veu una d’adulta jove que cassa totalment amb l’edat que pretén plasmar al paper.


He romanitzat “Coo” així i no com “Kū” perquè aquesta és la romanització oficial: tant a la primera edició com a la segona edició japoneses es pot llegir un “Coo’s World” de subtítol que treu de dubtes.

L’edició d’El Món d’en Coo en italià està prou bé: grandària A5, primeres quatre pàgines a color i sobrecobertes. Ara, la tipografia del títol fa una micarrona de llàstima i la retolació interior opta per posar requadres en comptes de netejar la imatge del text original. Pel que fa a l’edició en castellà de El Solar dels Somnis, és encara més gran (B5), el disseny de la portada resulta inconfusible d’aquella època de Ponent Mon i la curiositat més gran de totes: tot i que el volum està en sentit de lectura occidental, les vinyetes no tenen pinta d’estar emmirallades. Que com és possible? Doncs emmirallant primer tot el volum i després reemmirallant vinyeta a vinyeta (ja siguin moltes o totes). Com que les vinyetes són rectangulars o quadrades aquest procediment és factible, si bé molt costós.

Ho recomano? Mmnnnyeh. A mi m’agrada molt, però no sé fins a quin punt pot arribar a agradar a altres persones (encara que si al Japó El Món d’en Coo té dues edicions diferents, per alguna cosa serà). En tot cas, probablement deixarà amb bon gust de boca a la gent somiadora i a qui a la vegada li agradi reflexionar sobre els dilemes de la vida (sempre que gaudeixi d’un poderós estómac i pugui aguantar segons quins esdeveniments).

Nota global: 9’5/10

*Tot i no poder saber quina és la revista de publicació original de El Solar dels Somnis, he deduït que, al ser una seqüela d’un seinen, es tracta també d’un seinen, però podria equivocar-me. Si algú disposa de més informació, estaré encantada que m’ho faci saber.