dissabte, 29 de juliol de 2017

La Kase i ...




Títol original: ... to Kase-san (...と加瀬さん)
Revista: Pure Yuri Anthology Hirari
Editorial: Shinshokan
Anys: 2010-???
Demografia japonesa: Yuri
Gèneres: Comèdia romàntica, costumisme
Nombre de volums: 4 i obert
Edicions fora del Japó: Alemanya (Ipomoea), Estats Units (Kase-san and...).

La Kase i... és un manga de publicació bastant erràtica. Va començar com una història curta, però temps després li van demanar a l’autora que el continués. Primer amb un altre capítol només, però finalment li van sol·licitar que el convertís en una sèrie. Al 2014, la revista on es publicava va tancar, però l’editorial va decidir recuperar-lo. Ara es va publicant via web.

Amb el preciós videoclip que se’n va fer públic fa no gaire, me’n vaig quedar enamorada. I més amb les males perspectives pel que fa a l’anime yuri d’enguany*. Així és com vaig acabar llegint tot el material disponible de La Kase i... .


La història que ens ocupa tracta de com va evolucionant el mutu enamorament entre dues estudiants de batxillerat: la Yamato (una noia que es veu a si mateixa com una patata) i la Kase (una de les noies més populars de l’institut). Havent-hi atracció de bon principi, primer es fan amigues i quan la tensió sexual esclata, comencen a sortir juntes. En general està molt bé i és molt maco. Té alguna coseta tòxica; no és perfecte, però gairebé. A més, la Yamato té una amiga, surt també la seva mare i es parla del germà de la Kase. Ara, una cosa que em carrega molt és que la Yamato constantment va repetint el mateix:

  • “Encara que siguem dues noies”. Que entenc que pugui dubtar de la seva pròpia sexualitat, però això no avança per enlloc, simplement s’utilitza com a presentació de molts dels capítols.
  • “La Kase és masculina, però molt millor que cap altre noi”. La qual cosa em resulta encara més heteronormativa que l’anterior. És com si digués que la sexualitat de la Yamato es basa en una mena de jerarquia: La Kase estaria al capdamunt. A sota d’ella, els nois. A sota dels nois, la resta de les noies. Vaja, que si no fos per la Kase, es podria dir que a la Yamato li agradarien els nois i només els nois. I el fet que aquest manga recolzi el mite de la mitja taronja tampoc hi ajuda. L’autora encara és a temps d’arreglar aquests dos apartats parlant de l’heterosexualitat obligatòria, però sospito que no ho farà perquè no va amb el to de l’obra.

En acabar-ne el primer volum, tenia els ulls plens de llàgrimes de com de bonic era tot. I ara em pregunto: aquest era el yuri bufó que feia temps que buscava? No, però s’hi acosta molt. Hi ha altres bons mangues de temàtica sàfica, com Love My Life (Ebine Yamaji), que com a glop de realitat està bé, o com Blau (Blue, Kiriko Nananan), punyent i dramàtic. Però em venia de gust llegir amb quelcom bonic, encara que estigués mancat de realisme. I ja em direu si la majoria dels romanços de ficció de noia/noi o vicecersa són gaire realistes. Sempre passa el mateix: a la mínima que inclous diversitat a les històries, se t’exigeix un realisme que espanta. Doncs no. I mira, aquí com a mínim l’autora s’esforça perquè ens creguem que la noia més popular s’enamori d’una xavala que passa desapercebuda per a la gran majoria.



La narració és senzilla, però a vegades no se segueix del tot bé. De tota manera, com que la història és bastant simple, no hi ha manera possible de perdre’s. El dibuix comença sent molt fluix, amb moltes pífies d’anatomia. Per sort, als volums 3 i 4 la cosa millora. Es torna més bonic, amb més força i en desapareixen molts errors anatòmics

Pel que fa al títol, malauradament cada volum és titulat com Tal cosa i la Kase i no estan numerats, la qual cosa pot dur a equívocs. Així que l’única manera humana de traduir-lo, ha sigut així.

Ho recomano? Sí!!! Si t’agraden les comèdies romàntiques, et farà el pes. Té algun aspecte que em xerrica, però a nivell general està molt rebé. Ara, si els romanços no fan per a tu, millor que en fugis perquè més aviat t’avorrirà.

Nota global: 8’3/10

*D’una banda, incest obsessiu i forçat. De l’altra, noies que li foten les banyes a llurs respectius xicots amb molta sexualització de per mig (portades on surten amb les camises descordades i pressionant llurs pits en sostenidor... mentre miren el públic). I a sobre, aquest darrer té el títol abreviat de la mateixa manera que “netorare”, un gènere del hentai consistent en les “infidelitats” (en moltes ocasions es considera com infidelitat que es violi a la xicota del protagonista, d’aquí les cometes) i que fa plorar més als homes que els tentacles. Que, tot i la toxicitat, es podria haver tractat de dues històries interessants sobre la descoberta i l’acceptació de la pròpia sexualitat en l’adolescència? Sí. Que ho són? Rotundament, no. Van al morbo fàcil, sense més profunditat.

diumenge, 23 de juliol de 2017

La Guia de Tasques Domèstiques del Senyor San






Títol original: San San Roku (さんさん録)
Autora: Fumiyo Kōno
Revista: Manga Action
Editorial: Futabasha
Anys: 2004-2006
Demografia japonesa: Seinen
Gèneres: Costumisme, humor, romanç
Nombre de volums: 2
Edicions fora del Japó: França (Pour Sanpei)

Amb aquest manga m’hi vaig llançar sense saber de què anava. És de la Fumiyo Kōno, així que probablement seria bo. Amb aquesta portada del primer volum tan èpica m’esperava quelcom més agitat, però es tracta d’una obra costumista que va en l’estil d’Un Llarg Viarany.

La Guia de Tasques Domèstiques del Senyor San arrenca quan el Sanpei, ja jubilat, es queda vidu. El seu fill, tement que no se’n surti sol, el convida a anar-se’n a viure amb ell, la seva dona i la seva filla i el Sanpei accepta. Amb la mudança, entre les seves coses, troba un dossier de tasques domèstiques que li havia anat preparant en vida la Tsuruko, la seva esposa. Aquest document inclou tot un seguit d’instruccions per a quefers domèstics diversos, així com els gustos de la seva jove i la seva néta (perquè el Sanpei, abans de què la Tsuruko es morís era dropo fins i tot en això). Mica en mica, doncs, anirem veient com el Sanpei es va convertint en un mestre de casa, a la vegada que es fa una forta reivindicació del valor que tenen totes aquestes tasques i que no només és difícil executar-les bé, sinó també ràpid.

Com veieu, doncs, es tracta d’una obra costumista. Però també té molts tocs d’humor, lleus experimentacions i també una micona de trama, que és el que menys m’agrada d’aquest còmic.

Dels personatges, la meva preferida és la Nona (la néta del Sanpei), ja que és molt graciosa i té una personalitat bastant marcada. No fa el que s’espera d’ella.

Moviment sense ni una sola línia cinètica.


La narració és molt fluïda i la història se segueix a la perfecció en aquest aspecte. La cosa és que per al lector occidental hi ha escenes que els japonesos tenen tan interioritzades en llur dia a dia (i que no són gaire comuns en el manga mig; ni tan sols en les comèdies d’institut), que es dóna per fet que el lectorat les podrà seguir correctament. També hi ha elements difícils de traduir i la traducció francesa ni s’hi escarrassa ni fa per posar notes aclaridores (com sí que fa amb el Sant Valentí japonès, tradició que els lectors de manga habituals coneixem de sobres).

El dibuix és el propi de l’autora: encantador i naïf. Ple de detall, però sense resultar recarregat. Em meravella.

La meva traducció del títol és aquest cop pràcticament inventada. “San San” ho he traduït com “Senyor San(pei)”. “Roku”, segons els diccionaris en línia que he consultat, és “gravació”. Per context, però, he deduït que l’autora es referia al document que li deixa la Tsuruko al Sanpei. I probablement aquest títol sigui un joc de paraules, tal com ocorre amb el d’Un Llarg Viarany.

A part del que ja he comentat de l’edició francesa, val a dir que els volums són de la mateixa alçària que la resta dels publicats a França.

Ho recomano? Depèn. Si t’agraden les històries costumistes bufones amb humor, endavant. Sinó, deixa-ho córrer. T’avorriràs com una ostra.

Nota global: 8’2/10

dimarts, 18 de juliol de 2017

Similituds entre els animes d’Utena i Madoka Magica



Aquesta és una anàlisi profunda dels animes d’Utena i Madoka Magica, pel·lícules incloses. Per tant, en conté ESPÒILERS.




Quan vaig veure Madoka Magica, ja vaig percebre que beu molt d’Utena. Hi haurà coses que siguin meres casualitats, però d’altres canten prou.

1) Prínceps i princeses:
1.1) La corrupció de la “princesa”: a Utena, es deixa constància que les noies que no poden o no volen ser princeses, esdevenen bruixes. A Madoka Magica, les magical girls que ja no poden més, es converteixen en bruixes.
1.2) La figura de príncep: sobretot en la seva vessant salvadora. La Utena vol ser un príncep perquè se li diu que és l’única manera de salvar la Himemiya. La Miki esdevé príncep en guarir-li el braç al Kamijo.

2) Amor principal entre una noia mortal i una d’immortal: A Utena, la Utena i l’Anthy. A Madoka Magica, més interpretablement, la Madoka i la Homura. Al film, per fi, la Homura defineix el que sent per la Madoka com “amor”.

3) Contractes d’adhesió: amb part dèbil i desinformada (els duelistes a Utena i les magical girls a Madoka Magica) i part forta que no informa de les implicacions del contracte (l’Akio a Utena i el Kyubei a Madoka Magica).

4) Miracles: tothom persegueix els miracles (o, més aviat, els propis desitjos irrealitzables), però aquests tenen un elevat preu. A Madoka Magica, convertir-se en magical girl. A Utena, revolucionar el món.

5) L’àngel caigut: a part de les princeses caigudes en desgràcia, també tenim la figura de l’àngel caigut. A Utena, és l’Akio: Déu que acaba convertit en Llucifer. A Madoka Magica, és la Homura: mentre que al conjunt de la serie se la pot interpretar com a “bondat egoista”, a la pel·lícula esdevé “maldat egoista”. Això és degut a què en desafiar el poder diví de la Madoka i manllevar-li els seus poders, es converteix en un dimoni. Tant se li’n fum que hi hagi bruixes; el que vol és alliberar la Madoka del seu sacrifici.

6) “Alliberament físic” que acompanya l’alliberament mental: quan l’Anthy és lliure de l’Akio, es treu les ulleres i es deixa anar els cabells. Quan  la Homura accepta la veritat de les magical girls, ídem. Això darrer no és un alliberament en sentit literal, però “només ets una mica més lliure quan entens que no n’ets.

7) Revolució del món o canvi de les lleis de l’univers: al darrer capítol es revoluciona el món o canvi de les lleis de l’univers i se’n veu l’ordre alterat. A causa d’això, la majoria de gent no recorda com era tot abans que el món/univers fotés tal transformació. A més, la part forta del contracte d’adhesió li sobta molt que el món/univers es pugui tergiversar d’aquesta manera. I tot aquest sistema de normes és esberlat des de dins, ascendint dins del sistema fins a carregar-se’l, ni que sigui en part.

8) Espòilers de la trama que en un primer visionat passen per alt: s’avança el que passarà per mitjà de certs recursos. A Utena amb contes, representacions i petits detalls que es van deixant caure. A Madoka Magica, en un moment determinat el Kyubei li diu a la Madoka alguna cosa així com “podries convertir-te en una deessa omnipotent si així ho volguessis”, però el públic creu que exagera.

9) Referència a deïtats cristianes: “Dios” a Utena i Maria a Madoka Magica.

10) Les cadires buides...: ...que s’enfoquen més temps del que tocaria si no simbolitzessin res.

11) Els globus: A Utena apareixen a la saga del consell d’estudiants, durant una reunió del mateix. Al film de Madoka Magica, quan la Homura es comença a adonar que quelcom no rutlla. Simbolitzaran alguna mena d’ascenció perillosa?

12) Carrega simbòlica: tot i que Madoka Magica no és un anime tan críptic com Utena, algun símbol recargolat té. Sobretot pel que fa a les bruixes. Però no només. Encara no entenc per què a la Madoka se la relaciona amb un unicorn i a la Kyoko, amb una sirena amb els cabells en forma de bruixa. Potser es fa referència a llurs respectius amors/millors amigues (Madoka Magica és un anime massa ambigu en aquest sentit). La Kyoko estaria enamorada de la Sayaka, a la qual se la relaciona molt amb la Sireneta pel seu sacrifici i ara és una bruixa. L’amor de la Madoka seria la Homura. Els unicorns simbolitzen l’excepcionalitat... i és tota una excepció que una magical girl conegui la veritat rere els contractes i, a més, en tant detall.

13) Miki i blau: això del codi de colors és ja un tòpic. I que la protagonista s’associï al rosa, encara més. Ara, crec que com a mínim he de deixar constància que a Utena hi hagi un noi anomenat Miki Kaoru i a Madoka Magica una noia que es digui Sayaka Miki i que ambdós tinguin associat el blau.

14) Els “semiponts” de les pel·lis: no sé com anomenar aquestes construccions. El que més s’hi ajustaria és això. A Utena, es troben a l’ambientació de l’institut. A Madoka Magica, a la parada dels autobusos. En ambdós casos serveixen per generar una certa sensació d’irrealitat.

15) Les “bombolles” dels films: simbolitzen la mort. A Utena, van sortint fins que se’ns mostra que és que el Toga havia mort ofegat. A Madoka Magica apareixen al principi, quan es parla de la llei del cicle, el qual es tanca quan les magical girls arriben a llur límit i la Madoka se n’endú l’ànima.

divendres, 14 de juliol de 2017

Entre Llençols i Merdes



Poso la portada francesa perquè la japonesa només l’he trobada en un format minúscul

Títol original: Sheets no Sukima (シーツの隙間)
Autora: Erica Sakurazawa
Revista: Feel Young
Editorial: Shodensha
Any: 1996
Demografia japonesa: Josei
Gèneres: Romanç
Nombre de volums: 1
Edicions fora del Japó: França (Entre les Draps), Alemanya (Between the Sheets), Estats Units (Between the Sheets).

Doncs per fi em poso amb un dels mangues sàfics de l’Erica Sakurazawa! I ha sigut com si em xuclés l’ànima. És depriment, però no dramàtic. M’ha deixat pansida. Els personatges són tots uns miserables i no hi ha esperança per a ningú.

La narració resulta lleugera. Elegant, fins i tot. El dibuix és lletjot, però expressiu i funcional.




Al títol original, de tres paraules, l’única en anglès és “sheets”. Les altres dues són en japonès. Així, sospito que es tracta d’un joc de paraules entre “sheets” (“llençols”) i “shits” (“merdes”). Havent llegit el volum, resulta inevitable fer l’associació. Com que no se m’acut com mantenir el joc de paraules i ningú em paga perquè m’hi trenqui el cap, doncs si més no en conservo el sentit (si bé perd gran part de la gràcia).

L’edició francesa és de format A5. No té sobrecobertes, però sí sol·lapes. És molt agradable al tacte, ja que les tapes imiten la textura de l’ordit i la trama d’un teixit. I té un prefaci al principi que t’esbudella el contigut (com que m’ho temia, ho he deixat per al final).

Ho recomano? Doncs no. És una obra que t’omple d’apatia. Tret que t’atregui la misèria d’esperit i els culebrots sentimentals amb sexe de per mig. Potser llavors sí que et faci peça.

Nota global: 6’8/10