dimarts, 18 de juliol de 2017

Similituds entre els animes d’Utena i Madoka Magica



Aquesta és una anàlisi profunda dels animes d’Utena i Madoka Magica, pel·lícules incloses. Per tant, en conté ESPÒILERS.




Quan vaig veure Madoka Magica, ja vaig percebre que beu molt d’Utena. Hi haurà coses que siguin meres casualitats, però d’altres canten prou.

1) Prínceps i princeses:
1.1) La corrupció de la “princesa”: a Utena, es deixa constància que les noies que no poden o no volen ser princeses, esdevenen bruixes. A Madoka Magica, les magical girls que ja no poden més, es converteixen en bruixes.
1.2) La figura de príncep: sobretot en la seva vessant salvadora. La Utena vol ser un príncep perquè se li diu que és l’única manera de salvar la Himemiya. La Miki esdevé príncep en guarir-li el braç al Kamijo.

2) Amor principal entre una noia mortal i una d’immortal: A Utena, la Utena i l’Anthy. A Madoka Magica, més interpretablement, la Madoka i la Homura. Al film, per fi, la Homura defineix el que sent per la Madoka com “amor”.

3) Contractes d’adhesió: amb part dèbil i desinformada (els duelistes a Utena i les magical girls a Madoka Magica) i part forta que no informa de les implicacions del contracte (l’Akio a Utena i el Kyubei a Madoka Magica).

4) Miracles: tothom persegueix els miracles (o, més aviat, els propis desitjos irrealitzables), però aquests tenen un elevat preu. A Madoka Magica, convertir-se en magical girl. A Utena, revolucionar el món.

5) L’àngel caigut: a part de les princeses caigudes en desgràcia, també tenim la figura de l’àngel caigut. A Utena, és l’Akio: Déu que acaba convertit en Llucifer. A Madoka Magica, és la Homura: mentre que al conjunt de la serie se la pot interpretar com a “bondat egoista”, a la pel·lícula esdevé “maldat egoista”. Això és degut a què en desafiar el poder diví de la Madoka i manllevar-li els seus poders, es converteix en un dimoni. Tant se li’n fum que hi hagi bruixes; el que vol és alliberar la Madoka del seu sacrifici.

6) Revolució del món o canvi de les lleis de l’univers: al darrer capítol es revoluciona el món o canvi de les lleis de l’univers i se’n veu l’ordre alterat. A causa d’això, la majoria de gent no recorda com era tot abans que el món/univers fotés tal transformació. A més, la part forta del contracte d’adhesió li sobta molt que el món/univers es pugui tergiversar d’aquesta manera. I tot aquest sistema de normes és esberlat des de dins, ascendint dins del sistema fins a carregar-se’l, ni que sigui en part.

7) Espòilers de la trama que en un primer visionat passen per alt: s’avança el que passarà per mitjà de certs recursos. A Utena amb contes, representacions i petits detalls que es van deixant caure. A Madoka Magica, en un moment determinat el Kyubei li diu a la Madoka alguna cosa així com “podries convertir-te en una deessa omnipotent si així ho volguessis”, però el públic creu que exagera.

8) Referència a deïtats cristianes: “Dios” a Utena i Maria a Madoka Magica.

9) Les cadires buides...: ...que s’enfoquen més temps del que tocaria si no simbolitzessin res.

10) Carrega simbòlica: tot i que Madoka Magica no és un anime tan críptic com Utena, algun símbol recargolat té. Sobretot pel que fa a les bruixes. Però no només. Encara no entenc per què a la Madoka se la relaciona amb un unicorn i a la Kyoko, amb una sirena amb els cabells en forma de bruixa.

11) Miki i blau: això del codi de colors és ja un tòpic. I que la protagonista s’associï al rosa, encara més. Ara, crec que com a mínim he de deixar constància que a Utena hi hagi un noi anomenat Miki Kaoru i a Madoka Magica una noia que es digui Sayaka Miki i que ambdós tinguin associat el blau.

12) Els “semiponts” de les pel·lis: no sé com anomenar aquestes construccions. El que més s’hi ajustaria és això. A Utena, es troben a l’ambientació de l’institut. A Madoka Magica, a la parada dels autobusos. En ambdós casos serveixen per generar una certa sensació d’irrealitat.

divendres, 14 de juliol de 2017

Entre Llençols i Merdes



Poso la portada francesa perquè la japonesa només l’he trobada en un format minúscul

Títol original: Sheets no Sukima (シーツの隙間)
Autora: Erica Sakurazawa
Revista: Feel Young
Editorial: Shodensha
Any: 1996
Demografia japonesa: Josei
Gèneres: Romanç
Nombre de volums: 1
Edicions fora del Japó: França (Entre les Draps), Estats Units (Between the Sheets), Alemanya (Between the Sheets)

Doncs per fi em poso amb un dels mangues sàfics de l’Erica Sakurazawa! I ha sigut com si em xuclés l’ànima. És depriment, però no dramàtic. M’ha deixat pansida. Els personatges són tots uns miserables i no hi ha esperança per a ningú.

La narració resulta lleugera. Elegant, fins i tot. El dibuix és lletjot, però expressiu i funcional.




Al títol original, de tres paraules, l’única en anglès és “sheets”. Les altres dues són en japonès. Així, sospito que es tracta d’un joc de paraules entre “sheets” (“llençols”) i “shits” (“merdes”). Havent llegit el volum, resulta inevitable fer l’associació. Com que no se m’acut com mantenir el joc de paraules i ningú em paga perquè m’hi trenqui el cap, doncs si més no en conservo el sentit (si bé perd gran part de la gràcia).

L’edició francesa és de format A5. No té sobrecobertes, però sí sol·lapes. És molt agradable al tacte, ja que les tapes imiten la textura de l’ordit i la trama d’un teixit. I té un prefaci al principi que t’esbudella el contigut (com que m’ho temia, ho he deixat per al final).

Ho recomano? Doncs no. És una obra que t’omple d’apatia. Tret que t’atregui la misèria d’esperit i els culebrots sentimentals amb sexe de per mig. Potser llavors sí que et faci peça.

Nota global: 6’8/10

dimarts, 11 de juliol de 2017

Fruits Basket: dos casos amb similituds i diferències



Aquesta és una anàlisi profunda del manga Cistella de Fruites (Fruits Basket, Natsuki Takaya) i, per tant, en conté ESPÒILERS.


Nota aclaridora: Tinc present que la ideologia de la Natsuki Takaya expressada a Cistella de Fruites és bastant cissexista. També que mentre que li agrada la idea de l’atracció entre nois, ja sigui canònica (el Hatsuharu és bisexual i al Makoto li agraden els homes) o no (la falsa tensió sexual entre el Kyō i el Yuki o entre el Shigure i l’Ayame... o el fet que se’ns mostri que l’Akito té relacions sexuals amb homes quan no se sap que és dona), no sembla pas que ni tan sols contempli la idea de l’atracció entre dones. És més, al segon fanbook diu que si l’Akito hagués sigut un home, s’hauria plantejat fer-ne la parella de la Tōru.

El tema que vull tocar avui és la identitat de gènere de dos personatges: l’Akito i la Ritsu. Dues persones que per motius diferents se solen vestir amb roba pròpia del gènere binari oposat al que van ser assignades en néixer.

Començaré pel cas més senzill: l’Akito. Es tracta de la típica dona cis a la qual se la força a disfressar-se d’home en un món patriarcal per poder accedir a un cert estatuts social (encara que ella no el vulgui). Crec que no té gaire pèrdua per com està construït el seu personatge. En forçar-la a aparentar ser home, se li genera molta angoixa i ràbia. I com canalitza totes aquestes emocions negatives? Doncs amb una misogínia explosiva. Aquesta misogínia primer de tot va dirigida a la seva mare (la Ren), que per a ella és el model de la feminitat per excel·lència: cabells llargs, roba femenina... i seductora dels homes importants a la seva vida. Primer del seu pare, després dels dotze. Per tant, l’Akito veu la Ren com una lladre de l’atenció que es mereix per naixement com a “deessa” que és. A més, és per l’imperatiu de la Ren que es cria l’Akito com un home; altrament, l’hauria avortada.

La Ren i l’Akito tenen una constant competició de tenir a prop seu els homes dels dotze com una lluita de poder entre elles, que té dividida la família. La Ren, desplegant tot el seu encant femení. L’Akito, amb molta manipulació i sense importar-li si pel camí viola el Kureno o si li fa mal al seu estimat Shigure (fins que el Shigure s’hi torna, utilitzant l’ambició de la Ren a favor seu).

L’Akito gairebé sempre prova de canalitzar la seva màxima ràbia contra les dones. Per a ella, totes són com la seva mare. És a dir, unes gates maules que li intenten robar el que és seu per dret (els homes dels dotze; enorme majoria, ja que Cistella de Fruites s’acosta perillosament al gènere harem i això és un fet), però que no pot reclamar directament perquè la cisheteronorma impera. I així fa a les altres dones el que no pot fer-li a la seva mare degut a la seva autoritat i el seu poder dins de la família. Repassem la seva llista de víctimes femenines:
  • Hana. Va intentar ferir-la, però la va aturar el Hatori i, de resultes, el va deixar cec d’un ull... De totes, és la que més ben parada en surt a nivell físic, no així a nivell psicològic, amb un enorme trauma primer i una amnèsia severa després. A més, l’Akito aprofita per a deixar-li clar al Hatori que més val que no se’n vagi amb altres dones.
  • Kisa. Tot i que és el Hiro qui li diu a l’Akito que s’estima la Kisa, l’Akito li fot la pallissa a ella. Una adulta a una nena. Abusananos de mena. El que sigui per no perdre contra una altra “dona”. Repugnant.
  • Rin. En assabentar-se que la Rin i el Hatsuharu estan junts, l’Akito va a per la Rin... i li fa confessar que ha sigut ella qui ha seduït el pobre Haru amb les seves males arts... per així fotre-li una contundent pallissa. No contenta amb això, li clava una altra estomacada en la què a sobre li talla els cabells. La cabellera de la Rin és llarga, negra i brillant... com la de la Ren. I, de fet, hi ha una vinyeta en què surten les dues juntes on això es ressalta de manera prou forçada poc abans que l’Akito li talli els cabells. No és gratuït. És una comparativa expressa. Recordem que en moltes cultures la cabellera llarga és un gran marcador del gènere femení. L’Akito vol assolir la feminitat i vol tenir els cabells llargs, però no se li permet. I per això sent ràbia contra les dones que els tenen llargs. Pensa que si ella no els pot tenir llargs, no els hauria de tenir ningú, començant per la Ren. Però com que no pot atacar la seva mare, ataca la víctima qui té més a mà i qui més se li assembla: la Rin.
  • Tōru. Després de llur primer encontre, l’Akito ja es posa a deixar anar que és una dona lletja i mediocre i que no sap què li veuen. Això és una mostra de la seva inseguretat, ja que té por que l’atractiu de la Tōru (sigui quin sigui i l’entengui l’Akito o no) acabi de trencar el vincle de la maledicció, la font del seu poder. Fins i tot fa cridar el Kyō en l’escapada de la platja per així deixar-la sola. Dins del binomi “verge-puta”, l’Akito veu en la Tōru una puta que fa veure que és una verge immaculada que no ha trencat mai ni un plat. És a dir, algú molt més manipulador que la pròpia Ren. Però és que per a l’Akito, totes les dones (menys ella) són unes putes en el sentit misogin de la paraula. Finalment, l’Akito fereix la Tōru amb un ganivet... però llavors es trenca la maledicció... i l’Akito queda alliberada. Tan bon punt és lliure, comença a mostrar la seva ansiada expressió de gènere femenina (prova més de què és una dona): es vesteix de dona, es deixa créixer els cabells i mostra un llenguatge corporal més femení. I no acabo d’entendre del tot per què just quan es trenca la maledicció se li permet per fi de mostrar-se com a dona. El seu rol de cap de família li ve perquè el seu pare havia sigut l’anterior; no pas perquè ella sigui la deessa dels dotze. I la Ren no ha desaparegut del mapa.
Si us hi fixeu, l’única de les (que l’Akito considera com a) nenes/noies/dones dels dotze a qui no ataca és a la Kagura. I ho fa perquè no la veu com una amenaça. Primer, perquè va darrere del Kyō, el “monstre”. Segon, perquè el seu és un amor no correspost. Tercer, perquè sembla que rere ella no vagi cap home dels dotze. Els homes a qui ataca són perquè s’hi encaren directament o perquè es troben enmig del seu camí, però l’Akito procura sempre pagar la seva frustració a nivell físic amb les dones. (A nivell psicològic, ho fa amb tothom.)

Bé, ara toca el cas complicat: la Ritsu. D’ella sabem que va ser assignada home en néixer, que pateix una enorme ansietat social i que l’únic que la relaxa és vestir-se de dona (així com mostrar una expressió de gènere molt femenina, llenguatge corporal inclós). Malgrat tot, utilitza pronoms masculins amb si mateixa. Dins de les meves especulacions, això seria perquè encara no ha acceptat que és trans o perquè ni tan sols té consciència que les persones trans existeixin. Seguint amb això, imagino que ella es pensa que és un home cisheterosexual quan realment és una dona translesbiana, però degut a la cisheteronorma no s’accepta com a tal. La Mitsuru, per la seva banda, seria una cislesbiana que, degut a l’heterosexualitat obligatòria, creu que és heterosexual. Té la sort de trobar-se amb la Ritsu, que encaixa en els seus gustos (i la correspon) i, en pensar que és un home, no se li bloqueja l’enamorament pel camí. En el fons, però, sap que és una dona.
Sé que la meva lectura de la Ritsu no acaba d’encaixar amb la idea de l’autora, però trobo és la que té més sentit. I tampoc és que hagi vist cap declaració de la Takaya que ho desmenteixi.

Resumidament, amb la lectura de Cistella de Fruites queda prou clar que mentre que a l’Akito li genera molta negativitat manifestar una expressió de gènere contrària a la del seu gènere assignat en néixer, la Ritsu hi troba una enorme pau. Trobo que en ambdós casos és prou significatiu.