dimecres, 24 de gener del 2018

Peces





Títol original: Piece (ピース)
Autora: Hinako Ashihara
Revista: Bessatsu Shōjo Comic
Editorial: Shōgakukan
Anys: 2008-2013
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Misteri, crítica social, drama, romanç, amistat
Nombre de volums: 10
Edicions fora del Japó: França, Itàlia, Alemanya (Piece, Erinnerung an eine Fremde)
Premis: Premi Shōgakukan del 2013 en categoria shōjo

De la Hinako Ashihara hi ha tot just una obra publicada a Espanya: El rellotge de sorra (Sunadokei), conegut per aquí com Reloj de Arena. És un còmic que m’agrada molt (tret del final-censura): lautora té una habilitat especial per narrar, per a les metàfores i per transmetre sentiments. Feia anys i panys que tenia ganes de posar-me amb Peces, una obra seva més recent, però mai m’hi animava perquè sempre prioritazava altres mangues. Fins que per fi li va arribar el torn.



Peces tracta sobre una investigació: una antiga companya de classe de la protagonista es mor als 19 anys. La mare li demana si pot cercar quin havia sigut el seu xicot en vida, el qual havia mantingut en secret. La premissa pot semblar un pèl inversemblant, però s’executa la mar de bé. El misteri està perfectament ben filat i sempre hi ha petites revelacions que animen a continuar llegint. És una passada. TOT encaixa. Molt, molt satisfactori. A més, ho trobo d’allò més innovador. Quantes obres de misteri són d’aquest estil?

A nivell ideològic, aquesta obra em produeix emocions contradictòries. D’una banda, hi ha coses que fa molt bé: la crítica a la grassofòbia o com pinta les relacions tòxiques, la manca de comunicació i certs punts sobre el masclisme. D’altra banda, hi aspectes que no m’agraden gens: es nota una barbaritat que l’autora està en contra de l’avortament i de la llegítima defensa. També canta un colló que l’Ashihara és molt homòfoba. L’obra té una heteronorma que, de tan descarada, es fa ridícula. Tant és així que hi ha una escena en què una noia sembla que s’hagi enamorat a primera vista d’una altra, però no: resulta que n’admira la bellesa i en vol esdevenir amiga. Per si això no fos poc, els únics dos cops que es menciona l’homosexualitat és de manera despectiva (comportament normalitzat dins de l’obra i gens criticat).

Amor Amistat a primera vista.


Dels personatges principals destacaré que són universitaris. La resta, te la deixo descobrir a tu.

La narració està molt ben polida. Hi ha un fotimer de flaixbacs molt ben enllaçats amb el present. Admirable.

El dibuix resulta expressiu i pràctic. És l’inconfusible de l’autora. A més, es nota una clara millora des d’El rellotge de sorra. I aquí hi incloc l’anatomia. No us deixeu enganyar per la portada del primer tom!

Tot i que “Piece” literalment vol dir “Peça” (en singular), entenc que l’autora va agafar el diccionari japonès-anglès i es va quedar tan ampla. La qüestió és que tot el misteri es planteja com un gran trencaclosques conformat de diferents peces que es van reunint al llarg de la investigació.  En japonès no hi ha plural gramatical, així que no és d’estranyar que els natius d’aquest idioma no pensin en detalls així si no parlen llengües estrangeres on aquest existeixi.


L’edició francesa és senzilla i duu sobrecobertes. Disposa d’una etiqueta masclista al sisè volum i una al desè que remarca que es tracta del darrer número. Hi ha fitxes de personatges a partir del sisè volum. No sé si és cosa de la traducció o del meu nivell de francès, però hi havia determinades coses que no em semblaven del tot ben adaptades. Ara, si hi ha una cosa que em foti és que posin asteriscos innecessaris. Això és un insult al públic.

Ho recomano? Diguem que “sí, però”. Com a obra de misteri està molt bé, però em fot molt aquesta aversió a l’avortament, a la legítima defensa i a les sexualitats minoritàries en general i l’homosexualitat en particular.

Nota global: 7’2/10

divendres, 19 de gener del 2018

Mangakes L/G/B/T/I/A



Utilitzo la paraula “mangaka” de forma àmplia, ja que moltes d’aquestes persones s’autopubliquen. Aquesta és una entrada amb gent que ha dit de manera oficial la seva condició de L/G/B/T/I/A. Així que m’estaré de posar qualsevol mena d’especulació.

L
L’Alt Hanakage
L’Ayu Inui
La Ching Nakamura
L’Ebine Yamaji
La Jin Takemiya
La Mieri Hiranishi
La Milk Morinaga
La Sachiko Takeuchi
La Sal Jiang
La Saku Takano
La Sunao Minakata
La Sweet Pea (Tomo Ōshima)
La Yuni

G
El Kazuhide Ichikawa
El Kotarō Takemoto
El Poo-suke Kamada
El Sakuma Asana

B
La Cota Tomimura
La Kikiki Takaki (guionista)
La Muromaki
Li Q-ta Minami
El Shō Arai

T
L’Ayumi (home)
La Chii
El Keito Gaku
La Yui-7 / Gravity Complex
La Yuna Hirasawa

I
El Shō Arai

A
Li Yūki Kamatani


Mangakes sàfiques que no se sap si són lesbianes o bisexuals:
La Naoko Kodama 
La Pikachi Ohi
La Tamifull 
La Towa Ōshima

DARRERA ACTUALITZACIÓ: 31 de gener de 2023

dissabte, 13 de gener del 2018

L’hora de l’amor





Títol original: Ai no Jikan (愛の時間)
Autora: Ebine Yamaji
Revista: Feel Young
Editorial: Shōdensha
Any: 2008
Demografia japonesa: Josei
Gèneres: Drama, crítica social, dia a dia
Nombre de volums: 1
Edicions fora del Japó: França (Au temps de l’amour)

Vaig posar-me amb aquest manga poc després d’endur-me la triple decepció amb Esperit Lliure (Free Soul), Blau Anyil (Indigo Blue) i Tendra Criatura Encantadora (Sweet Lovin’ Baby). Perquè sóc així.

No estava mentalitzada per a llegir aquesta obra. Em va produir tot un xoc. Aquí on el veieu, amb aquest títol i aquesta portada tan bufons, es tracta d’un còmic carregat de violència. També difereix en una altra cosa respecte a la resta d’obres que he llegit de la Yamaji: la protagonista és heterosexual. Concretament, una heterosexual que es dedica a assetjar a un gay. I, a aquestes alçades ja no em sorprèn, això no es mostra com problemàtic. Perquè, clar, és la protagonista, pobrissona meva de ma vida.

A part del detall de l’orientació, la protagonista és la prototípica de l’autora: prima, cabells curts i clars, alçada dins de la mitja, sense discapacitats físiques, dedicada a quelcom més o menys creatiu, japonesa i rostre fat. Ja podria innovar una mica, coi!

Quelcom de bo de l’obra és que s’hi critica bastant la cultura de la violació. I des de molts prismes. Ara, com a marca de la casa, hi ha bifòbia i acefòbia.

La narració resulta molt lleugera. Si no fos pel que s’hi explica, podria qualificar la lectura com agradable.

El dibuix és el propi de l’autora, tan senzill i pragmàtic. Tan net.

L’edició francesa, a diferència de la majoria dels títols de la Yamaji editats per Asuka, duu sobrecoberta. És de la mateixa, grandària, això sí: A5. 

Ho recomano? A veure’m. Traient-ne els elements problemàtics, és una bona obra si saps al que vas. És un manga amb molt cru i amb molta violència. Aquesta no és del tot explícita, però a l’autora no li cal més per transmetre-la.

Nota global: 6/10

divendres, 5 de gener del 2018

Alisa, la dels cabells platejats





Títol original: Giniro no Kami no Alisa (銀色の髪の亜里沙) 
Autor: Shinji Wada
Revista: Margaret
Editorial: Shueisha (i posteriors reedicions de Hakusensha i Daitosha)
Any: 1973
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Drama, aventures, institut, terror
Nombre de volums: 1
Edicions fora del Japó: Cap, que jo sàpiga


Sent La Pinxa Detectiva (Sukeban Deka) l’obra més destacada del Shinji Wada, la que ens ocupa és aquella amb aquè va debutar i les similituds entre ambdues obres són innegables. És ben clar que aquesta és un prototip d’aquella.

Alisa, la dels cabells platejats és un drama en tota regla. L’Alisa és una nena rica i feliç... fins que un bon dia la seva família pateix un complot. El primer en caure, és el seu pare. Després, van a per l’Alisa. La intenten estimbar per un penya-segat, però no aconsegueixen matar-la. Queda atrapada sota terra i amb el pas del temps tot va adoptant un altre color. Fins i tot els seus cabells, que es tornen platejats. En el seu captiveri una intensa set de venjança va niant al seu cor.



És una obra sense gaires pretensions i l’autor no intenta vendre altra cosa. Enganxa i es llegeix molt ràpidament. Compleix de sobres el seu propòsit. Cal tenir present, a més, que a la vegada que s’encarregava d’aquest manga, l’autor havia de fer la seva tesi i anava de bòlit. Sembla que, a més, va ser aquest el seu primer volum únic.

La narració és un pèl confusa, però es tracta d’una obra molt senzilla i fàcil de seguir.

El dibuix fa el fet, però li manca una micona de força. Però bé: en obres posteriors, l’autor el va polir bastant. 

Ho recomano? Sí, si ja t’has familiaritzat anteriorment amb mangues vells (no és la millor obra per posar-s’hi). Prou entretingut. A més, resulta imprescindible llegir quelcom del Wada per a fer-se una idea millor de la història del manga.

Nota global: 7/10