-Menció de violació.
-Menció d’assassinat.
-Aquesta entrada és una anàlisi i pot contenir ESPÒILERS.
Les facetes de l’Ann
La protagonista de L’Ann és l’Ann (Ann wa Ann, Yumiko Igarashi, més conegut per aquí com Ann es Ann) és una noia de 15 anys amb un pla: fer que els seus pares, divorciats, tornin a estar junts. Com? Doncs fent el que se n’espera i aparentant l’ideal de dona que té cadascun d’ells. L’Ann creu que d’aquesta manera aconseguirà que li facin cas i es donin una segona oportunitat.
Així, quan és a Nova York amb la mare, l’Ann aparenta ser una noia forta, decidida i un malcarada. Duu els cabells curts, engominats i ben rectes, va gairebé sempre amb pantalons i diu que no es casarà mai. En canvi, a Texas amb el pare, té un caràcter més dolç. Fa veure que té els cabells llargs (amb l’ajut d’una perruca) i ondulats, va sempre amb vestits plens de volants i es troba feliçment promesa amb el seu xicot de Texas (sí, té una mena de xicot a Nova York, també).
Però a Nova York s’emprova vestits de núvia d’amagat i a Texas es vesteix a esquenes de son pare amb la roba que li envia sa mare.
Em sembla un plantejament d’allò més interessant. Està ja molt gastada la crítica de l’ideal patriarcal de dona hiperfemenina, però resulta la mar de fresc contraposar aquest ideal amb el que molts cops se’ns exigeix a les dones amb l’excusa del feminisme: la dona activa, assertiva, decidida, forta i que no tem res (ah, però maquilladíssima, primíssima, joveníssima, depiladíssima i tants altres adjectius superlatius).
El fet de dur una doble vida, li genera una forta crisi d’identitat a l’Ann. I més quan ha d’acceptar que el seu pla està destinat a fracassar. L’Ann no és cap dels dos extrems: ni la de Nova York ni la de Texas. És quelcom que es troba en un punt entremig. A estones gasta el seu caràcter, però a la vegada és dolça. En resum, L’Ann és l’Ann.
Aquesta és una història d’acceptació que hi ha coses que no pots canviar i d’introspecció. De conèixer-se a si mateixa. I així, l’Ann deixa córrer la idea de fer que els seus pares es reconciliïn perquè això no li duu més que desenganys i problemes i troba una vocació: el teatre. Fora de l’escenari, anem veient com combina el seu caràcter i la seva dolçor a la vegada que podem apreciar com duu els cabells: curts, però ja no engominats, sinó al seu aire, amb formes ondulades. Una barreja dels pentinats de l’Ann de Nova York i l’Ann de Texas. Ara ja no és cap d’aquests dos extrems, sinó simplement ella mateixa.
Les confidents de l’Ann
Són dues qui coneixen el secret de l’Ann abans que tot esclati i la recolzen, cadascuna a la seva manera. Totes dues, a més, es mouen entre els dos móns de l’Ann (Nova York i Texas):
1. La seva gata Joan. Inevitablement va de Nova York a Texas i viceversa perquè l’Ann sempre la duu amb ella. Del seu disseny, crida l’atenció que tingui un ull de cada color. Això simbolitza la dualitat inicial de l’Ann.
2. La seva tutora Mary, que té el paper de la veu de la raó dins de l’obra. És originària de Texas, però treballa a Nova York. S’implica completament amb l’Ann i es preocupa pel seu benestar. És ella qui li mostra el camí del teatre i la primera que pensa, ja al primer volum, que l’Ann és una molt bona actriu.
Els amors de l’Ann
També vull examinar aquí els amors de l’Ann: Joel (el xicot de Texas), Bowie (la mena de xicot de Nova York) i Lollipop (el qui mai no va poder arribar a ser-ne xicot). Vegem-los amb deteniment:
I. D’una banda, el Joel és el més inflexible de tots. Ell vol una noia dolça, tendra i que no el contradigui gaire. Així, quan descobreix que l’Ann no és com se la imaginava, la deixa per la primera noia femenina i sempre riallera que se li posa al davant. Encara que es tracti de la paia que es confabula amb uns pinxos perquè violin en grup l’Ann i, en una altra ocasió, la matin. Els surt malament tots dos cops, però els intents hi són.
III. Finalment, hi hauria el Lollipop, a
qui coneix en el seu pitjor moment (a punt de vomitar arran de passar-se amb
l’alcohol) i quan ella ja és ella mateixa. De fet, es pot dir que s’enamoren recollint caques
de gos i és ell qui li talla els cabells, tot obrint-li el camí a la seva
autèntica identitat. Així, esdevé el gran amor de l’Ann dins de l’obra. Ella
sap plenament que ell l’accepta tal i com és perquè és així com l’ha conegut;
sense esperar que sigui cap imitació o ombra de si mateixa. En la seva
completesa. A més, té quelcom en comú amb l’Ann: una doble identitat, que es
manifesta en la dualitat entre el seu nom d’artista i el seu nom real. El pobre havia de morir de manera dramàtica perquè no podia acabar sense estar amb l’Ann (ja que s’estimen mútuament i encaixen molt bé) ni amb ella (ja que sinó, el missatge de l’obra [ser una mateixa sense dependre en excés dels altres] hauria quedat aigualit a la cloenda).
Elements problemàtics
Hi ha a qui li semblarà que aquest apartat sobra, però no vull vendre aquesta obra com quelcom perfecte i deixar-ne de banda, com si no les veiés, les coses lletges. En odre d’aparició, hi he detectat el següent:
A. La banalització de les banyes. L’Ann juga a dues bandes i això es normalitza completament. Una cosa és que el romanç sigui quelcom secundari per a ella i una altra això.
B. La grassofòbia. Al principi de l’obra, l’Ann participa a un rodeo. La seva contrincant principal està grassa i el seu disseny ridiculitza les persones grasses i, en especial, les noies grasses. A més, en la seva escassa aparició una part molt important dels comentaris que se’n fan són per mostrar el rebuig vers les persones grasses.
C. El racisme. Per molt que el senyor Oldways se’ns mostri positivament (un mentor que ajuda l’Ann de manera desinteressada), ja és casualitat que a l’únic personatge amb la pell fosca se l’associï amb els micos.
