Aclariment: la majoria de títols els he traduït/adaptat jo,
però n’hi ha que els ha traduït el Klonos Heart. Són aquests: Tempesta enllà (Arashi o koete, Macoto Takahashi) i
Princess Ann (Sugako Hashida i Macoto Takahashi). Coses sense
cap repte traductològic no les compto com cap dels dos. Els exemples
més clars: París – Tòquio (Paris – Tōkyō,
Macoto Takahashi) i Tòquio – París (Tōkyō – Paris,
Seiichi Haruna i Macoto Takahashi). Adieu (Akemi Matsuzaki i
Ruda) també entraria aquí, tot i que no sigui tan, tan clar com els
dos altres mangues.
 |
| Adieu... |
Introducció:
Entraran
en aquesta classificació mangues que llegís per primer cop durant
l’any passat, ja fos totalment o parcial. És a dir, obres de les
quals llegís pàgines que no havia llegit abans.
Al
2025, em vaig mantenir. La majoria de manga que vaig llegir continua
sent en francès. L’alemany va quedar aparcat. Vaig continuar sense
acabar d’arrancar del tot amb el japonès. En italià va caure
alguna coseta, com ara el yuri. El català... bé, és un acudit,
bàsicament. Amb l’enorme menyspreu a la demografia femenina, queda
palès que hi ha encara molta feina per fer. A més, ja tinc del tot
coll avall que no arribarà mai en català el yuri de les sirenes que
es fa anunciar l’any de la picor.
 |
L’Aki menja amb el Haru... |
L’allau
de novetats ja no m’afecta tant perquè cada cop me n’interessa
una proporció més baixa i procuro filtrar més abans de posar-me a
la babalà amb un manga qualsevol. Continuo llegint i provant molts
mangues, així i tot. Ha sigut un any tristot, perquè tot i que he
llegit més o menys tants mangues com els darrers, no me n’han
agradat tants.
Hi
ha mangues que, pel motiu que sigui, han estat a la llista en
edicions anteriors i en aquesta edició no hi són. Poden haver-hi
tres motius principalment: els darrers toms no m’han agradat tant
com els anteriors, l’any passat no en vaig llegir noves pàgines
(ehem, amb La pinxa i la nova, manga guanyador de l’any
passat, portem més d’un any sense el tercer volum en castellà...
quan en japonès està disponible; ídem amb l’edició en francès
de La crisàlide que tenim per uniforme, yuri de les mencions
d’honor de l’any passat) o bé el manga està complet i ja
n’havia acabat la lectura (com ara, Lilibet, talment una flor).
Un
cop més, trobareu similituds amb el top 4 de mangues traduïts del Klonos Heart i la seva menció d’honor dels originals en japonès.
Tenim uns gustos molt similars i ens deixem i regalem mangues. És
inevitable.
Sense
més preàmbuls, heus aquí el meu top 10 de mangues del 2025:
 |
| YuriHasa |
1)
Adieu... (Akemi Matsuzaki i Ruda): Podria ser que es tracti
del primer cop que el millor manga d’un any és una història
curta? Què he de dir! Em va impactar moltíssim. Tot i no poder
arribar a conèixer els personatges, es mereix sobradament el primer
lloc. Tant el dibuix com la narració resulten sublims. I aquest bitò tan ben aplicat!!! El simbolisme
és exquisit. El clímax, ben catàrtic. Però de què va? Bàsicament
de com un home processa haver trencat la seva relació d’amistançat
amb un altre i com de malament se sent malgrat saber que és la
decisió correcta. Des d’aquí agraeixo el Klonos Heart per
descobrir-me aquesta obra i redescobrir-me la mangaka Akemi
Matsuzaki. (Respecte a Ruda, no em consten més dades que la seva
signatura juntament amb la de la Matsuzaki al final d’aquesta
obra.)
2) L’Aki menja amb el Haru o de com la tardor colga amb
fulles la primavera (Aki wa Haru to gohan o
tabetai, Makoto Taji): un manga sobre teca ben simpàtic, dibuix
magistral, uns personatges encantadors i uns tiberis que fan venir
salivera. En llegir-lo, sento sempre un gran escalf i és per això
que ostenta aquesta posició tan elevada. Potser s'ha convertit en el
meu manga de cuina preferit i tot. Un aspecte molt positiu d'aquest
manga és com està dibuixat el menjar, amb totes aquestes textures i
ombres i com encaixa perfectament amb la resta del dibuix. Que "no
es nota la foto" en cas que se n'hagi emprat alguna com a
referència, vaja.
3)
Que dius que tot noi que s'interposi en una relació
sàfica ha de morir?! / El teu virtuosisme m’emociona molt
més que cap petó que em puguis fer (Yuri ni hasamaru otoko
wa shine ba ii!? / Kiss yori mo kimi no neiro de me ga sameru,
Yomogimochi, 2021-obert), més conegut als Estats Units com Boys
gilding the lily shall die!? i entre el fandom japonès com YuriHasa: yuri de música on una de les noies
és una apassionada de la música (la Chihaya) i l’altra una
virtuosa per a qui la música és un càstig (la Hibiki). La Chihaya
s’admira del virtuosisme de la segona i la Hibiki s’admira de la
passió de la primera. Totes dues voldrien tenir la característica
de l’altra. La història és prou típica. On s'innova és en la
narració. Tan mil·limetrat tot i amb tot tan a flor de pell. N’he
de destacar l’ús de les cortines com a element narratiu al cinquè volum.
A
més, és un cant d’amor al yuri, on es recupera la coralitat amb
una òbvia parella principal. En els yuris dels darrers 15 anys, això
ja no s’estila tant, tot i que hi pugui haver excepcions.
 |
| La fru-fru i el tric-trac |
Per
ara, sobretot em reca l’absència dels personatges masculins, sent
que el títol original els menciona, però pràcticament no tenen pes
a la trama. Hi ha el germà de la Chihaya, el xicot de la Hibiki i
para de comptar. I no, el xicot de la Hibiki no és cap maltractador,
ni tòxic ni s’interposa especialment entre la Chihaya i la Hibiki.
El títol original no té res a veure amb el contingut del manga. A
més, és que, si més no fins al volum 10 (el darrer que ha sortit
al Japó) no hi ha cap personatge masculí a les portades.
4)
La fru-fru i el tric-trac (Kirakira to giragira, Sawako
Arashida), publicat a França amb el títol de La belle et le
badass: La Lulu, una noia bufona, passa d’un institut ple de
gent com ella a un centre ple de tipus durs. Allà retrobarà el seu
amic d’infància, que després de tants anys s’ha hagut d’adaptar
a aquest ambient i ha esdevingut una llegenda per la seva força
portentosa. I... Sí!!! Surten sukebans!!! És exactament el que
promet: una paròdia de diversos tòpics de mangues dels anys setanta
a noranta. Vaig riure moltíssim. És tot tan exagerat...! Però fet
des de l'admiració i l'afecte. Diversió i nostàlgia de la mà.
5)
Resulta que qui li despertava interès no era precisament un noi
(Ki ni natteru hito ga otoko ja nakatta, Sumiko Arai), més conegut com "el yuri verd" o "el Julivert": Una
història simpàtica d’amor d’institut sobre com dues noies es
coneixen i s’enamoren a través d’un gust en comú: la música. I
per a qui vulgui yuris amb personatges adults està de sort perquè
es fa un salt en el temps que ja porta diversos capítols i encara
dura a dia d’avui. M’agrada molt que tot i que hi hagi gelosia en
algun moment, això no sigui l’únic element de tensió a la trama
i la història no s’hi centri.
 |
| El yuri verd |
6)
L’eco de les faldilles a la pista de ball (
Odoriba ni
skirt ga naru, Yū Utatane), publicat a França com
Légères
sur le dancefloor: Un yuri de balls de saló!!! Ja m'agrada de
per si que els personatges ballin als yuris i aquest yuri se centra
en el ball. I a sobre té un punt de partida la mar d'interessant i
la narració és una meravella. Entrant una mica en la trama: La
protagonista té un gran complex amb sa alçada i de com constantment
se li nega no el fet de ser noia, però sí de ser femenina i que li
agradin les coses bufones. A l'inrevés li passa a la companya de
ball de la prota: la qual la gent la veu molt bufona i li presuposa
una determinada manera de ser (femenina) quan ella no és així. Això
m’encanta i no m’ho he trobat gaire a la ficció: dins d'una
parella (per ara de ball, però s'albira que més endavant serà
també romàntica) de dues noies, per què, en el cas que una sigui
més masculina i l'altra més femenina, sempre la més masculina és
més alta que la femenina?
A
més d’aquesta premissa, m’engresca la sensació que em fa que, a
més d'haver llegit molt de manga en general, Utatane ha llegit molt
yuri i s'ha informat a consciència de les seves arrels. I és que
aquest manga recull un seguit de tradicions i influències dins de la
genealogia del yuri.
Hi
ha diverses metàfores. Unes de més òbvies, unes altres no tant.
Tot està fet amb un gran domini del mitjà del còmic. N'estic ben
admirada.
Es
veu que aquest manga no ha funcionat a França. D’una banda em sap
greu perquè està molt bé i l’Utatane no en té cap culpa.
D’altra banda, em satisfà veure com una de les estratègies
promocionals de l’editorial ha sigut una gran pífia. L’estratègia
en qüestió va ser treure a la venda originalment el manga com a
novetat a la seva parada de la fira Japan Expo (principis de juliol)
i esperar-se perquè arribés a les botigues a mitjans de setembre.
Em sembla una jugada molt lletja, tant per a les botigues com per als
consumidors.
7)
Un parell de noies (Futari pocchi, Riyoko
Ikeda): Més yuri setanter de la Ikeda!!! Els pares (vidus) de les
protes es casen i passen a viure sota el mateix sostre. Un temps
abans ja havien començat a anar juntes a l’institut. Tenen moltes
tensions i em sembla ben curiós com una d’elles li agafa molt
d’afecte a la mare biològica de l’altra. Ben original, dins de
la ficció. I aquesta representació també és important. Hi veig ja
molts precedents per al yuri de referència de la Ikeda: Benvolgut
germà... (Oniisama e...). L’autora aquí és encara
primerenca, amb una configuració de les pàgines del còmic sovint
millorable. Moltes gràcies, Rokuso, per totes les gestions per
aconseguir-me’n el volum.
 |
| El trèvol misteriós |
8)
El trèvol misteriós (
Nazo no clover, Katsuji
Matsumoto): El gran clàssic de l’entrada! El Katsuji Matsumoto és
un autor injustament oblidat i ignorat. Tota una pedra angular del
manga.
El trèvol misteriós és un shōjo dels anys trenta
del segle XX. Concretament, va ser un furoku que acompanyava
l'entrega de la revista
Shōjo no tomo d'abril de 1934. La
història se centra en una pastora que s’enfronta amb l’ajut de
la resta del poble contra les injustícies d’uns usurpadors. Tot un
precedent d’obres com
La Rosa de Versalles (
Versailles no
bara, Riyoko Ikeda). A més, resulta molt dinàmic i fa un seguit
d’experiments amb les vinyetes malgrat que les primeres pàgines
siguin més estàtiques. L’any passat es va reeditar en format
facsímil acompanyat d’una guia de lectura. La guia és de gran
ajut, atès que el text de l’original és íntegrament en katakana
i amb algunes partícules en desús. Moltes gràcies, Klonos, per
acompanyar-me en aquesta lectura, tan dura com gratificant. També
per contagiar-me el teu entusiasme per aquest grandíssim autor.
9)
Només volem la Lluna (Tsuki to suppin, Yū Akegata),
publicat a Itàlia com Alla luce della Luna: Un manga yuri ben
simpàtic sobre el dia a dia de dues adultes. Hi ha capítols més
tranquils i capítols amb més emoció, com quan visiten la família
d’una d’elles.
Mira que és un manga senzillet i tal, però molt agraïda que existeixi. És tan difícil de trobar un yuri d'adultes:
A. On, a més de ser-ho, semblin adultes.
B. Sense banyes / coses que s'hi acostin / terceres persones en discòrdia allargatrames.
C. Sense bifòbia.
10)
El gat follet (Tenohira neko: Fairy cat, Hisa
Takano), publicat a Espanya com Gatusina, la minigatita mágica:
Un altre manga que és una alegria de llegir (malgrat els moments
tristos que pugui tenir). Tracta sobre com un gat follet s’instal·la
a l’habitació d’un noi i com va evolucionant llur relació. Obra
de gran escalf i molt recomanable per als amants dels gats.
Referent
a la meva traducció, així a priori no veig cap indicació que faci
veure que és una gata o dues gates, així que he optat pel masculí
genèric. Em puc equivocar; no he tingut accés a la versió original
del manga. D’altra banda, empro el singular atès el singular del
subtítol, en anglès. Si només hi hagut el títol en japonès, ho
hauria traduït en plural. Dit això, la traducció oficial del títol al castellà em sembla, a més de correcta, encantadora.
Mencions
d’honor: perquè en algun lloc han de constar tots els mangues
que m’han emocionat malgrat que no hagin assolit cap de les 10
primeres posicions
A)
“Visionats” en japonès:
 |
| El
Palau Submarí del Déu Drac... |
-
Maria (Shinji Wada): Més Shinji Wada! Una llàstima que a
Occident cap editorial no s’animi amb ell, amb la bona mà d’obres
curtes que té.
- El Palau Submarí del Déu Drac cerca una unió conjugal
amb la terra ferma (Love love shitai Ryūgū-san
wa jōriku shimashita, Suzu Akeko): Un yuri que ha passat més o
menys desapercebut (té tota la pinta que el van cancel·lar i s’ha
quedat amb només 2 volums) i que té un dibuix magnífic. Una
delícia visual i amb un munt de modelets. Llegit tot just el principi i alguna vinyeta saltejada. Bastant
assequible, però m’hi he de posar.
Respecte a la meva traducció del títol: segur que hi havia alguna
manera de fer-ho millor, però entre el “Love love” (literalment,
“Amor amor” o “Estimar estimar” en anglès) en furigana dels
kanjis de “結婚”(normalment,
llegits junts com “kekkon” i que signifiquen “matrimoni”) i
això de posar el palau Ryūgū com a subjecte amb l’honorífic
“-san” i tot, era bastant embolicat. He optat per la connotació
més de matrimoni i no tant d’amor perquè la premissa de l’obra
és la que és.
B)
Mangues de l’era Shōwa que no siguin yuris:
 |
| París – Tòquio |
-
París – Tòquio (Paris – Tōkyō, Macoto
Takahashi): Una adolescent i les seves amigues fan els preparatius
per a unes colònies. Paral·lelament, hi ha també la trama del
parador del pare de la protagonista, desaparegut fa molt de temps.
Una obra en general simpàtica amb punts dramàtics, però la
grassofòbia li resta punts i és per això que no l’he situat al
top 10. És un manga amb diverses referències a la cultura japonesa
de l’època i principis del SXX, tant a nivell d’actrius com de
la “shōjo bunka” (manga i escriptura). Moltes gràcies, Klonos
Heart, tant per aquest com per El passeig de cirerers florits
(Sakura namiki, Macoto Takahashi).
L’any
passat va ser per a mi l’any del Takahashi. Em vaig capbussar de
ple en aquest autor i, recercant amb el Klonos Heart, hem trobat un
total de 32 o 33 (depèn de com es compti) mangues dibuixats per ell
(i ens imaginem que n’hi ha moltes més, per diferents motius*),
tant guionitzats pel propi Takahashi com per altra gent, publicats al
llarg de vers 10 anys. Perquè després es vagi dient que
pràcticament no va fer cap manga.
*Els
diferents motius: el Takahashi va publicar mangues en format akahon,
kashihon i en revista sense compilació en tom. Per internet hi ha
molt pocs testimonis, fins i tot en japonès. En japonès, de les
seves obres més famoses, gratant una mica, se’n troba informació
fàcilment. Però de la resta és ja més complicat, sovint amb només
una font (amb imatges i informació de la data de sortida i la
revista, això sí). I bé, en llengües occidentals, la cosa encara
està molt pitjor. Una llàstima que sent un autor tan estimat i
influent tingui aquest tractament. Estem parlant d’un autor que va
veure reeditats dos kashihons el 2006 i després d’això... ja res
més, referent als seus mangues. Em sembla molt fort que no s’hagi
publicat cap compilació de les seves quatre obres més famoses
serialitzades en revistes. És a dir: Tempesta enllà
(Arashi o koete) (incomprensible, sent a més el guió seu,
també), Tòquio – París (Tōkyō – Paris, guió
de la Seiichi Haruna; serialitzada com a mínim dos cops, primer a
una revista i després a una altra!!), Princess Ann (guió de
la Sugako Hashida) i Petit rat (guió de la Sugako Hashida).
 |
| Tempesta enllà |
-
Troica blanca (Shiroi troika, Hideko Mizuno): Aquest
manga és aquí perquè La rosa de Versalles (Versailles no
bara, Riyoko Ikeda) en beu tantíssim i tinc tan interioritzat
aquest darrer còmic que em veig incapaç de valorar Troica blanca
de manera independent tot i que n’hagi gaudit i m’hagi semblat
una bona obra. D’altra banda, també de la Mizuno l’any passat
vaig llegir Foc! (Fire!), però no m’ha agradat. Les
expectatives eren molt altes, però és que l’obra és un caos (la
trampa de guió més bèstia és que recupera com per art de màgia
uns personatges a qui havien matat i sense donar-ne cap explicació
ni res, però no és l’única i a part la història fa moltes
voltes, es nota allargada artificialment) i el prota és un masclista
de cap a peus i es ven com un pobre desgraciat, intentant que li faci
pena al públic.
- La
Princesa Chokomaka del Castell Ociós (Nonbiri-jō
no Chokomakahime, Yōko Imamura): El títol ja ho diu tot. Obra
comèdica i episòdica sobre una princesa divertida i capriciosa.
Còmic entretingut i simpàtic. La Imamura era una autora de la qual
tenia pendent llegir quelcom. Idealment, m’hauria agradat llegir-ne
El diari de la Chako (Chako-chan no nikki), però per
ara no ha pogut ser.
-
La nimfa empíria (Kisshō tenyo,
Akimi Yoshida): Una història que em va mantenir enganxada de
principi a fi, per veure fins on seria capaç d’arribar la Sayoko
amb la seva venjança i com se n’aniria sortint. M’alegra veure
que encara hi ha mangues de la Yoshida que m’entretenen. Aquesta
obra continua la tradició de Saint Rosalind (Masako Watanabe)
i és una predecessora de Tomie (Junji Itō).
 |
| Troica blanca |
-
L’ull de les tenebres (
Kurayami no me, Jirō Kuwata),
publicat a Itàlia com
Occhio di tenebra: recentment, s’han
començat a publicar les obres de terror del Kuwata a Itàlia. De les
que en vaig llegir l’any passat aquesta em va semblar la millor amb
diferència. Un ull extraterrestre va parasitant diferents éssers
vius fins arribar als humans. Concretament, pretén posseir un
científic i dominar el món. Et sona l’argument? A mi em fa pensar
en un predecessor de
Bèsties Parasitàries (
Kiseijū,
altrament coneguda com
Parasyte, Hitoshi Iwaaki). A més,
m’agrada molt el paper que té la germana del científic.
- El
Kōjiro de cals Fuma (Fuma no Kōjiro,
Masami Kurumada), publicat a França com Kôjiro du clan Fuma:
Un manga de combats un rere l’altre. Al principi, té una mica més
de trama d’institut, però després l’ambientació i la premissa
són excuses per mostrar els combats. La primera saga és prou
entretinguda, però la següent se’m va fer molt costa amunt. Però
bé, si és aquí és perquè el protagonista és la inspiració per al personatge Daichi Aoi / Clay Terran, del videojoc Ace Attorney:
Dual destinies (Ace Attorney 5 per als amics). Aquest
videojoc té un munt de referències a manganimes shōnens antics.
M’esperava que el Clay sortís més d’un manga de ficció
científica que no pas d’un còmic d’esbatussar-se, però què hi
farem. D’altra banda, el protagonista també té quelcom coincident
amb l’Apollo Justice a l’Ace Attorney 5, així que es
podria dir que, a més d’una inspiració, el Kôjiro és una fusió
o un pseudo-pre-fill espiritual dels Claypollo. Sí, aquest manga
entra aquí per aquesta OTP. Moltes gràcies, Nyiguinyogui!
C)
Yuris:
 |
| La màgia de l'amor |
-
La màgia de l'amor (
Koi no mahō, Hoshizora no shita):
Ni l’he llegit ni l’he visionat, però és que, fins on sé... És
el debut professional de la Hoshizora no shita! Evidentment que ha de
ser a algun lloc d’aquesta entrada. La meva enhorabona des d’aquí
i el desig que aquesta mangaka tingui una exitosa trajectòria
professional. Per ara, la seva obra més coneguda és
Erica &
Kana (escurçada com
Erikana). Espero que hi hagi alguna editorial que s’hi interessi
ben aviat.
-
Com m'ho podria fer per sortir amb la meva amiga d'infància?!
(Dōshitara Osananajimi no Kanojo ni Naremasu ka!?, Shū
Yasaka): història d’institut prou bufoneta. Es troba just al meu
punt de tolerabilitat moe. A vegades en confonc els personatges, però
bé, res gaire greu. Després de diverses anades i vingudes, la cosa
ja va avançant amb força i queda ja dirigida cap a la cloenda, al
cinquè volum. Ja tinc ganes de llegir-lo.
- El
passeig de cirerers florits (Sakura namiki, Macoto
Takahashi): Relectura d’un classicàs!!! Yuri spokon del 1957!!! La
Yukiko (alumna de primer) i l’Ayako (alumna de segon)
competeixen per l’amor de la Chikage (alumna de tercer). Després
de derrotar l’Ayako a un partit de ping-pong, la Yukiko perd la
final contra la Chikage. L’escola, esperonada per l’Ayako,
s’omple de rumors que la Yukiko s’ha deixat vèncer pel que sent
per la Chikage. Això fa que la Yukiko i la Chikage es distanciïn.
La Yukiko podrà recuperar la seva relació amb la Chikage? Molt ben
fet i de regal unes pàgines de La mort del cigne, un ballet
que van a veure la Yukiko i la Chikage. Moltíssimes gràcies un cop
més, Klonos Heart! (En ser relectura, no pot anar al top 10.)
D)
En el cos de malvades:
-
Sóc una malvada més aviat mediocre: El conte del canvi de cos
entre la papallona i la rata (Futsutsuka na akujo de wagozaimasu ga: Sūgū chōso torikae den, Satsuki Nakamura i Ei
Ohitsuji), més conegut a França com Though I am an inept
villainess: La légende du Papillon et du Rat, Échange de corps à
la Cour: sembla que l’editorial francesa per fi s’ha posat
les piles (m’imagino que té a veure amb l’anunci de l’anime).
Es tanca la trama plantejada originalment i s’inicia l’estirada
olímpica. De moment, m’entreté. Quan me’n cansi, doncs ja el
deixaré de banda.
-
Malvada al nivell 99: Només sóc l’arxienemiga oculta; no em
confongueu pas amb la reina dels dimonis (Akuyaku reijō level
99: Watashi wa uraboss desu ga maō de wa arimasen, Satori
Tanabata i Notori), més conegut a Occident com Villainess level
99: Continuem i la història s’encaparra en trencar-me
l’emparellament similar a MariKata. Però bé, els altres dos
emparellaments també m’agraden. No sembla que la trama del rei
dels dimonis hagi d’avançar, però ja m’està bé.
