dissabte, 18 de juliol del 2020

El meu estimat Romeu és una noia


ESPÒILERS: Tenint en compte que pràcticament no hi ha informació a la xarxa d’aquesta obra i entre la poca que hi ha, consten errors destacables, crec que resulta convenient parlar-ne en detall i fer una excepció a la meva regla de “les recensions d’aquest bloc són sense espòilers”. De fet, més que una recensió, és una petita anàlisi.



Títol original: Itoshi no kimi Romeo wa onna (いとしの君ロミオは女/いとしのきみロミオは女)
Autora: Suzue Miuchi
Revista: Bessatsu Margaret (o Betsuma per als amics)
Editorial: Shueisha en revista, Hakusensha en tom
Any: 1973
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Drama, romanç i institut.
Nombre de volums: Ocupa menys d’un tom. Història curta de 55 pàgines
Edicions fora del Japó: Cap que jo sàpiga

Aclariment: Per si un cas, vull deixar palès que no considero que sigui espòiler el fet que el Mio sigui trans, sinó per exemple com acaba la seva relació amb l’Ami o que el seu pare es mori.

Prèvia:

Juntament amb Claudine...! (Riyoko Ikeda) i L’Espasa de Paros (Paros no Ken, Kaoru Kuriomoto i Yumiko Igarashi), aquest manga forma part de la tríada de shōjos vintage que hi ha qui ha catalogat com “yuri” quan l’element irisat de la història no és pas sàfic, sinó un noi trans (en tots casos, heterosexual). La història que ens ocupa es diferencia de les altres dues en el fet que el noi trans no és el protagonista, sinó l’interès romàntic de la protagonista. A més, es tracta del primer personatge trans masculí que em consta a un manga.

Seguint amb equivocacions: com que costa molt de trobar imatges d’aquesta sèrie, s’ha produït una confusió. S’ha distribuït la il·lustració de la portada del tom 2 del d’El cavaller del lliri blanc (Shirayuri no Kishi; on es recull aquesta història com a extra), el manga on la Miuchi reinterpreta la vida de la Joana d’Arc com si fos una imatge d’aquest. Per cert, no sé fins a quin punt seria casualitat que s’inclogués aquest còmic curt en un volum d’una sèrie d’un personatge històric que sovint és interpretat com a noi trans.

D’altra banda, per a qui li interessi, es pot trobar també en una edició més recent: el volum #11 de l’antologia Kessaku-sen.

Així mateix, aquest còmic té uns quants elements problemàtics, començant pel títol i seguint per la seva marcada heteronorma.

Resum:

Un dia el pare del Mio Kikukawa li demana al de l’Ami Tachibana que se’n faci càrrec durant un temps. Quan el Mio arriba ca l’Ami tota la família es queda molt parada perquè s’esperaven una noia, no pas un noi. Ell els diu que, malgrat les aparences, és una noia, tal i com s’indica a les cartes enviades pel seu pare. Així, li permeten dormir a la mateixa habitació que l’Ami.

Un cop a l’institut (al qual assisteix amb l’uniforme masculí amb la mentida que té cicatrius de cremades a les cames) i tot i que el tutor adverteix que “es tracta d’una noia”, totes les noies veuen el Mio com un galant i se’n van enamorant. Tant és així que arran de fer de Romeu a l’obra de teatre Romeu i Julieta (Romeo and Juliet, William Shakespeare), les joves s’hi comencen a dirigir com “Romeu” (“Romio” en japonès; clar joc de paraules amb “Mio”). D’alguna manera, troben la via per canviar-li el gènere assignat segons llurs desitjos (“Tan de bo que la Mio fos un noi.”). Veuen en el Mio l’encarnació del príncep blau i ja sabem que l’imaginari popular ha convertit el Romeu del Shakespeare en aquest arquetip. En conseqüència, les noies passen d’un nom unisex (però lligat a una assignació de dona en néixer) a un nom de noi. És un clar tractament en masculí a la seva persona (recordem que en japonès no hi ha gènere gramatical). Al Mio no només no li fa res, sinó que es troba d’allò més còmode amb aquesta situació.

El Romeu.


Mentrestant, amb l’excusa que el pare del Mio així ho desitja, l’Ami intenta fer que el Mio destransicioni i es comporti com una noia femenina. En realitat, el que passa és que a l’Ami se la mengen la gelosia i la transfòbia. D’una banda, no suporta que totes les noies vagin al darrere del Mio. De l’altra, n’està enamoradíssima, però es nega a acceptar-ho. Només abraça aquests sentiments quan ja és massa tard. En el fons, quan encara no s’ha adonat del tot d’aquest enamorament, creu que si el Mio esdevé una noia femenina, ja no haurà de patir com ho fa ara. Segons aquest raonament, totes les noies es desenamorarien del Mio, incloent l’Ami.

Com no podia ser d’altra manera, el Mio està enamorat també de l’Ami. Se li declara i tot, però l’Ami no li respon mai. A la darrera vinyeta, mentre recorda el comiat del Mio, l’Ami mira melancòlica per una finestra i pensa: “Adéu, Romeu meu.” És el primer cop que es dirigeix al Mio, sense ironies ni sarcasmes, amb el seu àlies de “Romeu”. Al final ha acceptat, ni que sigui en part, tant el seu enamorament com el fet que el Mio és un noi. Però d’alguna manera, tant ella com la història ens transmeten que es tracta d’un amor impossible. És un final que dista de ser ideal, però que no arriba a l’elevat nivell de tragèdia de Claudine...!, ja el següent manga que em consta amb un personatge trans masculí.

El rerefons del Mio:

Tot i que la protagonista és l’Ami, el personatge amb el rerefons més treballat és clarament el Mio. Així se’ns explica que la seva mare els va abandonar al senyor Kikukawa i a ell quan feia poc que havia nascut. Com més temps passava, més veia el senyor Kikukawa aquella dona en el Mio, així que quan aquest tenia 3-4 anys va optar per criar-lo com a un nen (situació molt tètrica si et pares a pensar les connotacions sexuals que es poden derivar d’aquí). Això no li va generar ni rebuig ni tristesa al Mio, ans al contrari.

Passat un temps, un o dos anys abans de l’inici de la història, el senyor Kikuawa es penedeix de tot plegat i decideix un cop més que el Mio ha de canviar del gènere amb el que es mostra en societat. Sense consultar-li-ho. De manera absolutament unilateral. Al Mio això no li fa cap gràcia i se’n va fent l’orni. A l’Ami li segueix una mica el joc perquè així pot aprofitar per aixecar-li la camisa i cortejar-la.

Quan el senyor Kikukawa es troba al jaç de mort, el Mio decideix destransicionar per donar-li una darrera alegria. Així, adopta una aparença i un llenguatge corporal exageradament femenins. Amb això, queda demostrat que no és que el Mio no sabés comportar-se com el que s’espera d’una noia, sinó que senzillament no volia. Així, el Mio opta per, de cara a la galeria i d’acord amb les darreres voluntats del seu pare, viure la resta de la vida com una noia femenina, però quan s’acomiada de l’Ami bé que ho fa amb la seva autèntica aparença i el seu llenguatge corporal; els de noi.

La classe de feminitat de l’Ami.


Els pronoms del Mio:

És curiós l’ús del pronoms japonesos per part del Mio al llarg de la història:

1. “Boku” en katakana: al principi. Aquest pronom és eminentment masculí, però que també el poden fer servir noies. 

2. “Watashi”: quan l’Ami el pressiona perquè esdevingui una “senyoreta com cal”. Aquest pronom és en teoria neute, però no és gaire comú que l’ulitzin nois adolescents. Sí noies.

3. “Boku” en hiragana: quan interpreta el Romeu. També l’empra un company de classe que aspirava al paper de Romeu. No entenc aquests canvis entre hiragana i katakana en un mateix còmic depenent del personatge i la situació.

4. “Watakushi”: quan visita el seu pare a l’hospital quan aquest està respirant el seu darrer alè. Aquest pronom és extremadament formal. Movent-me per impressions que tinc del japonès, com més formal es parla més femení es percep.

5. “Boku” en katakana: en acomiadar-se de l’Ami. Aquí afirma que a partir d’ara viurà d’acord amb els desitjos del seu pare (que no els seus), però bé que retransiciona de manera puntual per acomiadar-se de l’Ami, com si no volgués que es recordés d’ell com a noia.

Altres proves sobre la transsexualitat del Mio:

Al llarg de l’obra, el Mio diu coses com “Tinc molt present que sóc una noia, però per a mi el normal és comportar-me com un noi.” “Permet-me ser un noi durant aquests instants... Si us plau, Ami. Només avui...”. A més, parla del seu “cor de noi”.

Resta d’aspectes a valorar de l’obra:

La narració està bé; és un manga fàcil de seguir, però tot transcorre de manera bastant precipitada. Hi ha un fotimer personatges i hi ocorren moltes coses. Li haurien calgut més pàgines per poder-se desenvolupar bé.

El dibuix és maco i expressiu. L’autora domina el traç per transmetre el que vol en cada moment, sigui comèdia, drama o contemplació.

El Mio està fet tot un trencacors.

I com coi he llegit aquest còmic si l’únic idioma en el qual es troba disponible (fins on sé) és el japonès? Doncs traduint-la directament de l’original amb eines com el traductor de Google i el diccionari Jisho. Els fets que es tracti d’una obra curta i senzilla i que els codis de la qual (shōjo vintage que tracta temes de gènere) conec sobradament m’ha ajudat molt, també. Ara més que mai dic: visca els kanjis amb furigana!

L’edició és la típica japonesa de tankōbon amb sobrecobertes. A la portada duu la capçalera dels còmics editats sota el segell de la Hana to yume. Sí, tot i que El meu estimat Romeu és una noia es va publicar a la Bessatsu Margaret, El cavaller del lliri blanc va sortir a la Hana to Yume, així que això ho explicaria. No sé com funcionaria tot el tema del canvi d’editorial.

Ho recomano? A veure’m, no deixa de ser una obra menor. Així i tot, trobo que és una història molt interessant i curiosa i que té una bona execució. La gran pega és que és relativament difícil d’aconseguir i impossible de llegir si no saps japonès o fas el que vaig fer jo (i que em va requerir moltes hores per a una història de només 55 pàgines).

Nota global: 8’2/10