Títol original: Paros no Ken (パロスの剣)
Guionista: Kaoru Kurimoto
Dibuixant: Yumiko Igarashi
Revista: Asuka
Editorial original: Kadokawa Shoten (actualment Fairbell n’ostenta els drets)
Anys: 1986-1987
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Drama, romanç, crítica
social, aventures
Nombre de volums: 3 (amb alguna
reedició en menys volums)
Edicions fora del Japó: França (L’Epée de Paros, volum integral que
costa un ull de la cara), Itàlia (La
Spada di Paros, dos volums)
És la
segona vegada que creient que llegiré un yuri, em topo amb un manga que
tracta sobre transexualitat (la primera vegada va ser amb Claudine...!, de la Riyoko Ikeda). Això ve com a conseqüència que un bon reguitzell d’integrants del
fandom del yuri no accepta que una història d’amor entre un home trans i una
dona cis no pot ser sàfica. Una parella on hi ha un home no pot ser sàfica. Sigui l’home trans o sigui cis.
Tan senzill com això. I a sobre alguna d’aquesta gent que afirma que Claudine...! i L’Espasa
de Paros són sàfics fa servir l’expressió “LGBT”
o “LGBT+”. De resultes de tot plegat, ambdós mangues apareixen
com a yuris en moltes pàgines web i articles impresos (que molts cops esborren la bisexualitat de la Utena Tenjō i de l’Anthy Himemiya, també) quan no ho són i se’n nega el gènere dels protagonistes, així com llur condició com a persones trans.
Dit això, he de fer
constar que m’alegro d’haver llegit aquest manga. Encara que hi hagi sigut duta
per engany. I més, amb les reserves que hi tenia. No sóc una gran fan de les obres dibuixades per la Igarashi (les guionitzi ella o no) i aquest ha resultat ser el millor manga que n’he llegit amb molta diferència.
Abans d’entrar en matèria, m’agradaria parlar una mica de la guionista, la Kaoru Kurimoto. Va ser una novel·lista especialment coneguda per la seva extensa obra Guin Saga, la qual és la sèrie de novel·les més llarga feta per una sola persona (en va redactar 130 volums!). La Kurimoto va començar de manera molt prematura (si més no, per al seu temps; no sé com anirà la cosa actualment) en el món de la literatura professional i quan va guanyar el premi Rampo Edogawa era la persona més jove que l’havia rebut. Va escriure prop d’uns 400 llibres, de gèneres molt diversos, i això que la seva vida va ser relativament curta: va morir als 56 anys el 2009.
L’Espasa
de Paros se
centra en el regne de Paros, el qual es troba en una situació de decadència incipient. El rei només té un
descendent: el que ell anomena “princesa Hermínia” i és en realitat és el príncep Heris,
que es refereix a si mateix com a home i en diverses ocasions afirma que té un
cos de dona i un cor d’home* i es reivindica a si mateix com a home. Així i tot, tothom s’encaparra a veure’l com una dona... tret de la bugadera Fiona,
que l’acceptarà i l’estimarà com l’home que és. La parella viurà moltes
dificultats, ja que tothom vol que l’Heris es casi amb un home cis i junts concebin un
hereu al tron. Al llarg de l’obra, doncs, es criticarà reiteradament la
transfòbia de moltes maneres i amb moltes actituds que tenen els diferents
personatges, siguin del bàndol dels “bons” o del dels “dolents”.
No tot em sembla correcte, però. Aquesta obra presenta una heteronorma molt marcada i uns rols de gènere bestials que es critiquen més pel fet que l’Heris, en ser home, no vol acceptar els rols de dona que se li pretenen imposar, que no pas llur toxicitat en si (per exemple: que no es permeti a les dones poder governar un país i que s’hagin de limitar a màquines de fer hereus). Vaja, que el món on s’ambienta la història és bastant masclista i això no es critica gaire, per no dir gens.
Un altre punt negatiu és que cap al darrer volum tot resulta molt precipitat, com si hi hagués un
límit de pàgines. Crec que amb un tom més tot hauria quadrat millor. I hi ha tot un seguit d’aspectes del guió que no m’acaben de fer el pes i que li resten força a l’obra. En conjunt, però, el balanç és positiu i el final resulta coherent amb la resta de la història.
En general, la narració resulta fluïda. La Yumiko Igarashi s’esforça en la seva forja per tal que el públic pugui capbussar-se de ple en la història. Hi ha pàgines que conformen una autèntica delícia vinyetística.
El dibuix pertany a
la vessant més adulta de la Igarashi. M’ha agradat molt. Mentre consumia el còmic tenia la sensació que la dibuixant hi havia posat un entusiasme especial.
L’edició italiana
està prou bé. Inclou els tres volums originals en dos, té sobrecobertes i
val menys que la mitja dels mangues que es publiquen per aquí (tractant-se de volums més gruixuts). Com a punt
negatiu: la transcripció dels noms de DOS personatges varia al llarg de les
pàgines, la qual cosa desubica i fa lleig.
Ho recomano? Sí, no em cansaré de repetir que calen més obres així i que la seva difusió és molt important. A més, trobo que és una història d’amor prou
bonica, amb molta acció i un cert punt d’intriga.
Nota global: 8/10
*Molt al principi diu que té un cor de dona i
d’home, però a la resta
de l’obra va repetint que té un cos de dona i un cor d’home. Sé que a dia d’avui és una expressió poc encertada, però als vuitanta no existia la riquesa de vocabulari que tenim actualment en relació a la transexualitat.
