Top 10 de mangues (i encara més mencions d’honor) de 2024

Nota 1: La majoria de les traduccions de títols d'aquesta entrada les he fet jo, però algunes el Klonos. Concretament, les que ha fet ell són i si no me'n deixo cap: El torronet de l'Aa, L'esblaimada Dionne, Una pàgina d’un dia d’hivern i L'època del verd esclatant.

La pinxa i la nova

Nota 2: Volia afegir enllaços a tot el que m'he anat copiant de coses que ja havia dit, però Blogger m'ha esborrat la feina feta i passo de tornar-ho a fer, que és un rotllo. Així que res: pràcticament tota l'entrada és un refregit entre la de l'any passat i els meus Twitter i Bsky. Òbviament, les coses estan reestructurades i hi ha quelcom nou, però això.

Entraran en aquesta classificació mangues que llegís per primer cop durant l’any passat, ja fos totalment o parcial. És a dir, obres de les quals llegís pàgines que no havia llegit abans.

Al 2024, em vaig mantenir. La majoria de manga que vaig llegir continua sent en francès. Per fi vaig polir les coses que tenia pendents en alemany. I vaig tirar d’aquella manera amb el japonès, sense avançar-hi gaire. En italià va caure alguna coseta. Ara, la gran alegria és que en català cada cop hi ha més opcions, tot i que la demografia femenina continuï ben pobra i hi hagi traduccions molt millorables. (Com passa també amb molts mangues en castellà, dit sigui de pas i malgrat que hagi quedat palès que moltes traduccions de manga al català es facin a partir del castellà i/o que se n’aprofitin els materials, amb tot el que comporta. I això sense una rebaixa en el preu.)

Continuo llegint i provant molts mangues, però em sento sobrepassada amb l’allau de novetats… d’entre les quals ben poqueta cosa m’interessa.

Hi ha mangues que, pel motiu que sigui, han estat a la llista en edicions anteriors i en aquesta edició no hi són. Poden haver-hi tres motius principalment: els darrers toms no m’han agradat tant com els anteriors, l’any passat no en vaig llegir noves pàgines o bé el manga està complet i ja n’havia acabat la lectura.

Sense més preàmbuls, heus aquí el meu top 10 de mangues del 2024:

El torronet de l'Aa

1) La pinxa i la nova (Sukeban to tenkōsei, Fujichika), més conegut per aquí com La macarra y la nueva: yuri amb sukebans, ambientat als anys vuitanta, la mar de bufó, clarament sàfic des del primer capítol, tendre, divertit i amb acció. Què més puc demanar? Totes dues protagonistes es fan estimar. Però de què va? La Riri, una nova estudiant, li demana a l’Atsuko, la pinxa de l’insti, que li llegeixi paraules bufones. Sorprenentment, l’Atsuko accepta. I així van teixint una relació de companyes i amistat mentre cadascuna es va enamorant de l’altra. Fins aquí el copiaenganxa de l’any anterior, en el qual també es va fer amb el primer lloc. Com s’ho fa per mantenir-lo? Doncs és que aquest manga em toca el cor i malgrat els seus defectes (això que l’Atsuko tingui els cabells escalats o no depenent del que requereixi l’estètica de la situació com es menja? i el drama de gelosia totalment gastat i innecessari?) el trobo magnífic. En el segon volum hi ha un ball sàfic i una escena final molt ben trobada i que sap fondre d’amor el públic. Quines ganes de llegir-ne el tercer i darrer tom!

2) El torronet de l'Aa (Aa-chan no Omoibito, història curta inclosa al tom L’època del verd esclatant, Fresh green no kisetsu, Yukiko Shino): aquesta obra em genera tot un torrent d'emocions. I és que al·lucino amb moltes coses. 

 

Estem parlant d'un manga yuri del 1978 que té tot això:

-Institut al Japó.

-Gran nivell de quotidianitat.

-Homofòbia interioritzada.

-Una familiar referent que és sàfica.

-Plantejament de les crisis de gènere que pot produir pertànyer a una orientació minoritària en un món que les penalitza.

-Final feliç.

Es va publicar en tom (1979) poc després de sortir a la revista Lala (1978)! I no se'n parla! Que potser no és el manga més fàcil de trobar, però coi! Que no va publicar-se només en una revista i au!

Aprofito l'avinentesa per recordar l'entrada del Klonos i meva sobre shōjoseis antics amb yuri: https://fullesdansaires.blogspot.com/2019/04/vintage-yuri.html

Lilibet, talment una flor

3) Lilibet, talment una flor (Hana no yō na Lilibet, història curta dins del volum homònim, Joseph Sheridan Le Fanu i Masako Watanabe): shōjo setanter, yuri vampíric i obra de terror. Concretament i tot i que no s’especifiqui al volum, es tracta d’una reinvenció del clàssic sàfic de vampirisme Carmilla (Joseph Sheridan Le Fanu). La Watanabe en va modificar l'ambientació, els noms i determinades circumstàncies respecte al plantejament i al nus i en va elaborar una conclusió diferent, més esperançadora, tot i que l’status quo final pugui ser el mateix. És d’agrair que en aquesta versió no es reprodueixi el racisme de l’original.

4) El meu institut d’heroisme (Boku no hero academia, Kohei Horikoshi), més conegut a Occident com My hero academia (MHA): o, més aviat, El meu institut de yuri bisexual (Watashi no bisexual yuri academia, que a Occident quedaria com My bisexual yuri academia [MBYA]).  Sí, ho confesso amb el cap ben alt: vaig buscar llistes amb els capítols de les Togachako i és el que he llegit de l’obra. Concretament, fins al tom 39. M'ha agradat moltíssim. Poder gaudir de safisme de fantasia bi4bi en català és magnífic. N'estic preparant una entrada per a quan n'hagi llegit el 42è tom en català.

5) La potent Antonieta (Power Antoinette, Akinosuke Nishiyama i Shima): el manga sense solta ni volta que m’ha fet petar de riure. Una ucronia sobre músculs i on la Maria Antonieta esquiva la guillotina. Així, la Maria Antonieta esgrimeix una mena d'espasa feta amb la fulla de la guillotina que l'hauria d'haver mort, la Rose Bertin combat amb fils, el Charles-Henri Sanson es vesteix de nena bufona i si la cavallera d'Éon no està enamoradíssima de l'Antonieta, li falta ben poc.

MBYA

6) La germana gran fuma i la petita manipula (Kemutai ane to zurui imōto, Battan), més conegut a França com Jalouses i per aquí com Hermanas en guerra: sempre ho dic, però quina grandíssima autora que és la Battan! T’atrapa amb els seus narració, dibuix i personatges. Té diversos moments que, de tan reals, fan mal. En aquesta ocasió ens presenta dues germanes que passen a conviure després que es mori la mare. La cuidadora sacrificada i la sangonera empedreïda. Però ara a la cuidadora ja en té el pap ple i ha decidit que ja n’hi ha prou, que no pensa tornar a deixar-se trepitjar. I passa a tractar el marit de sa germana com una cosa. Què farà el marit? I la sangonera? La cuidadora sabrà mantenir la sang freda?

7) La Cuina dels Barrets Punxeguts (Tongari Bōshi no Kitchen, Kamome Shirahama), més conegut per aquí com Kitchen of witch hat: m’agrada molt més un spin-off de cuina on “no passa res” que la sèrie principal, la qual té misteri i drama? Doncs sí, sí i resí. Abans ja em passava, però ara la diferència encara és més abissal. El manga original m’ha anat mostrant diferents detalls que no em convencen o que directament no m’agraden gens, per no dir que té molts fronts oberts i la trama no acaba de poder-los gestionar. En canvi, La Cuina dels Barrets Punxeguts m’entendreix i és una obra coherent amb si mateixa. Tendríssim i fa que emparelli dos personatges (l’Orugio i el Qifrey) que l’original, no (bàsicament, el Qifrey de la sèrie original no es mereix l’Orugio; aquí, en canvi es nota com s’estimen i es respecten mútuament). La trama se centra en l’elaboració de plants cuinats amb ingredients de fantasia, però molts d’ells (o tots) es poden recrear mitjançant ingredients reals. Sovint em ve la salivera llegint aquest manga i l’estómac m’acaba raucant. A més, la traducció és boníssima, la qual cosa enriqueix la lectura. Es nota que la traductora té un glossari de termes per mantenir-ne la traducció cada vegada. Molt bona feina.

La potent Antonieta

8) L'espia i la seva família (Spy x Family, Tatsuya Endo): tot i que enguany ha tingut un altre flaixbac, aquest m’ha convençut, a diferència de l’anterior. Un manga d’acció i comèdia que aprofita per enviar un missatge antiguerra. La trama segueix avançant al seu ritme, però no gaire, perquè el seu atractiu principal són les interaccions entre els personatges i l’argument és més aviat una excusa. I ja va bé així.

9) El departament de disseny de la gènesi (Tenchi Sōzō Design-bu, Hebi-zō, Tsuta Suzuki i Tarako), escurçat com Tendebu i més conegut a segons quins països occidentals com Heaven’s Design Team: el meu cor està trist perquè m’he posat al dia d’un manga del qual gaudeixo moltíssim i que porta la tira i mitja aturat, sense esperances que continuï.  Un manga tan esbojarrat com didàctic.

10) Que dius que tot home que s'interposi en una relació sàfica ha de morir?! / El teu virtuosisme m’emociona molt més que cap petó que em puguis fer (Yuri ni hasamaru otoko wa shine ba ii!? / Kiss yori mo kimi no neiro de me ga sameru, Yomogimochi, 2021-obert), més conegut als Estats Units com Boys gilding the lily shall die!?: yuri de música on una de les noies és una apassionada de la música i l’altra una virtuosa per a qui la música és un càstig. La primera s’admira del virtuosisme de la segona i la segona s’admira de la passió de la primera. Totes dues voldrien tenir la característica de l’altra. La història és prou típica. On s'innova és en la narració. Tan mil·limetrat tot i amb tot tan a flor de pell.

Mencions d’honor: perquè en algun lloc han de constar tots els mangues que m’han emocionat malgrat que no hagin assolit cap de les 10 primeres posicions

El Mari i el Shingo

A) “Visionats” en japonès:

 - El Mari i el Shingo (Mari to Shingo, Toshie Kihara): continuo i encara no acabo amb el “visionat” d’aquest manga, tan carregat de bellesa. L’estic fent durar, amb èpoques que m’hi capbusso de ple i èpoques que me’n distancio. Una llàstima que pràcticament no es reivindiqui ni aquesta obra ni aquesta autora fora del Japó. Em va fer gràcia més o menys entendre una escena clau entre el llenguatge de còmic i els meus rudimentaris coneixements de japonès.

 - El rellotge de sorra feia olor de sang (Sunadokei wa chi no nioi, Shinji Wada): reedició d’històries curtes de l’autor. El títol, de fet, és la combinació dels títols de dues de les obres que hi ha recollides. L’edició fa patxoca amb totes les pàgines a color i bitò originals. Només me'n reca la portada.

 

 B) Mangues de l’era Shōwa que no siguin yuris ni BLs:

- L’època del verd esclatant (Fresh green no kisetsu, història de quatre capítols inclosa al volum homònim, Yukiko Shino): una història d’institut sobre l’amistat ben corprenedora. Protagonitzada per 3 noies i amb un personatge masculí positiu. Té detalls molt ben trobats.

Chibimaru el fonedís

- Liver liver story (història curta inclosa al tom citat al paràgraf anterior, Yukiko Shino): un amor d’institut duàric ben simpàtic. Gràcies a un detall del principi, queda palès que la protagonista és bisexual.

- L’esblaimada Dionne (Aozameta Dionne, Masako Watanabe): la història d’amor impossible entre un noble i una serp que adquireix aparença humana. Tota una tragèdia molt ben duta. L’única pega és que l’heroi té uns canvis d’aparença molt dràstics (i això no queda reflectit a la trama).

- Chibimaru el fonedís (Doron Chibimaru, Shigeru Sugiura) : Doncs després d'anar-li al darrere durant anys i panys, llegit per fi el volum publicat per IMHO a França el 2007, una edició sense part dels capítols de la història. Chibimaru el fonedís és un shōnen publicat originalment del 1955 al 1957. Tracta sobre les aventures del "ninja" Chibimaru i els seus amics. Poso "ninja" entre cometes, perquè més aviat seria un bruixot, un inventor i un lluitador de qualsevol disciplina. Respecte als personatges femenins, és una obra ben decebedora.

 

C) Representació bisexual i biinclusió en mangues posteriors a l’era Shōwa: tret d’un (Frenell i anell, que és biinclusiu i no queda 100% clar si el prota és gay o bisexual, tot i que la balança viraria lleugerament cap a la bisexualitat), tots els mangues d’aquest apartat contenen representació bisexual.

- Llàgrimes per un amor estèril (Clean room no namida, Shiori Nishio): història curta inclosa al primer volum de l'antologia yuri Éclair. Relat de desamor de com una noia descobreix que la seva millor amiga (de la qual està enamorada) és la xicota d'una altra noia. Normalitza la lògica claríssima que a les noies bisexuals els agraden les noies perquè són bisexuals (i, per tant, sàfiques). Aquest el poso aquí perquè com a yuri no és que sigui una gran cosota, però sí que em sembla destacable com a representació bisexual.

La representació bisexual en anglès (traducció de l'Eleanor Summers) a Llàgrimes per un amor estèril

"To swing both ways" (literalment, "gronxar-se cap a totes dues bandes") és una expressió que en anglès es fa servir per referir-se a la gent bisexual.

La representació bisexual en japonès (text original) a Llàgrimes per un amor estèril

Segons em va comentar el Klonos en consultar-li-ho, la traducció a l'anglès respecta els matisos de l'original.

Diria que és el primer cop que em trobo amb una història on es deixi tan clarament palès que és precisament per ser bisexual que a una noia li atrauen les noies i sense que hi hagi d’haver cap atracció per nois de per mig citada.

Em recorda a aquest tuit: https://x.com/loveforbiwomen/status/1666793517186703360

 Traducció meva:

“no ets menys sàfica per ser bisexual.

ets sàfica perquè ets bi.

 

la bisexualitat és el que fa que puguis estimar dones i estimes les dones completament i absoluta.”

- Un amor per internet! (Internet love!, Kiko Urino): BL bi4bi. Tom únic senzillet i que fa de bon llegir. Hauria preferit que això de posar xicotes per al drama no hi fos, però hi ha diversos personatges femenins positius. Relació a distància entre un japonès i un coreà. S'hi menciona explícitament la bisexualitat i s'hi mostren alguns detalls de les vivències del protagonista com a persona bisexual. M'encanten els pares del protagonista. Com s'esforcen en entendre'l i com se l'estimen.

El famós "yuri verd"

- La llibreria de vell de les Karakida (Karakida-ke no koshogurashi, Kei Tōme): el dia a dia de tres germanes. La gran treballa per compte aliè, la petita és estudiant d’institut i la del mig duu el negoci familiar: una llibreria de segona mà de Jinbōchō. Únic manga que he trobat sobre germanes de diferents edats que conviuen només elles i on com a mínim una és sàfica.

- Frenell i anell (Link and ring, Yuruko Tsuyuki): una història d’amor bastant ben duta entre dos universitaris. La parella beta no em convenç.

- Resulta que qui li despertava interès no era precisament un noi (Ki ni natteru hito ga otoko ja nakatta, Sumiko Arai), més conegut per aquí com "el yuri verd" o "julivert" i titulat a Itàlia com La persona che mi piace non è un ragazzo: perquè el rellegeixo ara, però quan el vaig llegir originalment no el vaig posar enlloc i ara em sap greu que no consti. Yuri diferenciat pel seu color verd característic i els grups de música anglòfons amb una gran trajectòria. L’Aya s’enamora de qui creu que és l’encantador dependent de la botiga de música, però en realitat és l’encantadorA dependentA. En descobrir-ho, els seus sentiments es mantenen intactes. Podria anar a la secció de yuris, però en vull reivindicar la representació bisexual, tants cops esborrada pel fandom.

D) Yuris:

- Una pàgina d’un dia d’hivern (Fuyu no hi no 1 page, història curta inclosa al tom L’època del verd esclatant, Yukiko Shino): romanç d’institut entre dues concunyades. La protagonista passa per diverses crisis existencials: el matrimoni (potser és per l’època del manga, però trobo aquesta crisi una mica avançada per a la seva edat), el tempus fugit i quin valor té l’amistat per a les seves amigues.

Una pàgina d’un dia d’hivern

- Com m'ho podria fer per sortir amb la meva amiga d'infància?! (Dōshitara Osananajimi no Kanojo ni Naremasu ka!?, Shū Yasaka): història d’institut prou bufoneta. Se li perdona el moe.

- Un estiu incert amb tu (Kimi to shiranai natsu ni naru, Keyyang): realista i surrealista a parts iguals. Suposo que t'has de poder identificar amb els personatges i a la vegada poder somiar. També està tot el tema del xoc cultural: no tancar ni motos ni cases amb claus i tal. I també un seguit de coses que es necessiten perquè la trama avanci com ara saber-se de memòria un telèfon que és just el que necessites i que dubto molt que el personatge s'hagi estudiat mai. A vere com és el segon volum.

- L'anèmona febril (Anemone wa netsu o obiru, Ren Sakuragi): romanç d’insti on la protagonista comença sentint un cert rebuig vers el seu interès romàntic. Llegits els 4 primers volums. La història havia de durar fins al final del tercer, però al Japó ja porta 8 volums. El meu preferit, sorprenentment, és el quart. A veure si manté el tipus.

- La perruquera (Kamiyui, Uta Isaki): història curta inclosa al primer volum de l'antologia yuri Éclair. Una noia pentina una companya de classe. És magnífic com hi surten dibuixats els cabells.

- La crisàlide que tenim per uniforme (Mayu, Matō, Yuriko Hara): per fi llegit el volum 5. Ara a veure quan ens fan esperar per la cloenda. Un yuri de genealogia S on sempre m’estic oblidant de la trama perquè el que brilla és el dibuix.

- Va, que avui la meva xicota no hi és (Kyō wa kanojo ga inai kara, Kiyoko Iwami): un fulletó de banyes. Preferiria que no hi hagués tant de fanservice i que les protagonistes fossin adultes.

F) En el cos de malvades:

- M’he reencarnat en la dolenta d’un otome i ara faci el que faci tinc els dies comptats (Otome game no hametsu flag shika nai akuyaku reijō ni tensei shite shimatta..., Satoru Yamaguchi i Nami Hidaka), més conegut arreu com Bakarina o Hamefura o a Occident com My next life as a villainess: all routes lead to doom: doncs per fi ens deixem d’adaptacions de capítols de la cinquena “novel·la” fent temps abans de la pel·lícula de farcit que no va continuar l’anime i es continua la trama ja post-anime. Aquest també podria anar a l’apartat de representació bisexual, però tot i que hi hagi més d’un personatge cànon bisexual, fins que la Katarina no accepti que està enamoradíssima de la Maria, no em sembla adequat posar-lo allà. Hauria de deixar per impossible aquesta obra (tant el manga com les novel·les), però encara m’hi resisteixo.

Sóc una malvada més aviat mediocre

- Sóc una malvada més aviat mediocre: El conte del canvi de cos entre la papallona i la rata (Futsutsuka na akujo de wa gozaimasu ga: Sūgū chōso torikae den, Satsuki Nakamura i Ei Ohitsuji), més conegut a França com Though I am an inept villainess: La légende du Papillon et du Rat, Échange de corps à la Cour: l’únic manga per ara que m’he trobat amb canvi de cos amb la malvada. El subtext sàfic cada cop és més fort.

- Malvada al nivell 99: Només sóc l’arxienemiga oculta; no em confongueu pas amb la reina dels dimonis (Akuyaku reijō level 99: Watashi wa uraboss desu ga maō de wa arimasen, Satori Tanabata i Notori), més conegut a Occident com Villainess level 99: La història típica de la noia que es reencarna en una malvada d’un videojoc que coneix i es dedica durant anys a entrenar-se per no acabar malament. Però aquí assoleix el nivell 99, quelcom del tot insòlit i més per a una adolescent. La protagonista original del videojoc sembla ben bé la Maria de Bakarina i fins ara l’emparellava amb la protagonista, però el tercer volum em convida a canviar d’OTP.

 

 

G) Històries que enganxen (fulletons/misteri) i que no encaixen a la resta de categories:

Un segon comiat

- Els anhels dels trossos de merda infecta (Kuzu no honkai, Mengo yokoyari), més conegut a Occident com Scum’s wish: una colla de miserables prenen decisions desprovistes de moral i això fereix diversa gent. M’agrada veure l’evolució de la protagonista i com no pot, malgrat tot, fer determinades coses que a altres els resulta ben fàcil. Em sorprèn que el fandom del yuri gairebé no en parli, atès que té una trama sàfica bastant destacada. D’altra banda, val a dir que el volum 9 conté representació asexual i arromàntica.

- Un segon comiat (Kimi ni nidome no sayonara o, Tomo Tanaka i Takomaru Takogawa), més conegut a França com Un second au revoir: el millor BLbait del qual ningú no parla. Podria acabar sent BL i tot, vista la prèvia del final de cara al volum 4 i tot el que passa al volum 3. Compte amb les portades, que el contingut és ben esgarrifador. Bàsicament, un adult retorna no sap com als seus dies d’adolescent i intenta salvar el seu… “millor amic”, el qual va morir-se en unes circumstàncies ben sospitoses.

 

 

H) Mangues per als quals em sembla descarat crear una categoria específica:

El poble dels furrys

- La Takagi em fa la punyeta (Karakai jōzu no Takagi-san, Sōichirō Yamamoto), més conegut per aquí com Takagi-san, experta en bromas pesadas: darrer tom de la Takagi (ara ja no tant) rifant-se del Nijikata. Podria llegir-ne 20 volums més, que no me’n cansaria, però tot té una fi. Un manga que m'ha escalfat el coret al llarg de 5 anys. Li estic molt agraïda.

- El poble dels furrys: Un catàleg de la simbologia emprada al manga (Giga town: Manpu zufu, Fumiyo Kōno), més conegut als Estats Units com Giga town: A guide to manga iconography!: un manga didàctic sobre diferents recursos que s’utilitzen al manga (i sovint també a l’anime) per expressar emocions, situacions, etc. M’ha agradat descobrir aquesta faceta de la meva autora preferida de manga, però per què se l’aprecia tan poc per les seves comèdies i les seves històries que reivindiquen figures històriques femenines? Per què, tret de a França i Kokko (Kokko-san), sempre ha de ser tot la bomba de Hiroshima, metamanga o lloguers digitals que es venien com compres?

- Les quatre estacions de l'Aya (Aya no shiki, Saburō Ishikawa), més conegut a França com Aya, conseillère culinaire: un manga sobre cuina protagonitzat per una senyora malcarada, però amb bon fons. S’hi fa alguna crítica del masclisme de tot aquest món, a més.

La Rosa de Versalles i el yuri

AVÍS D'ESBUDELLAMENTS: Aquesta entrada és una anàlisi i pot contenir diversos esbudellaments de contingut de l'obra.

La Rosalie i l'Oscar, de La Rosa de Versalles

 

Introducció

El manga La Rosa de Versalles (Versailles no Bara, Riyoko Ikeda; obra també coneguda com Lady Oscar o Berubara) consiteix en un harem bisexual protagonitzat per l'Oscar François de Jarjayes. És una dona cis de la noblesa a qui, per qüestions patriarcals, se li dóna una educació pròpia d'un home. Forma part de la guàrdia de la Maria Antonieta. De fet, havia de ser ella, la protagonista d'aquest còmic. Però l'Oscar era tan popular entre les lectores que ben aviat el manga va canviar de perspectiva.

Sense comptar-ne la represa ni obres complementàries, La Rosa de Versalles es va publicar originalment del 1972 al 1973.

L'origen de la polèmica

Amb el tràiler de la pel·lícula d'anime de La Rosa de Versalles (Versailles no Bara, Riyoko Ikeda; obra també coneguda com Lady Oscar o Berubara), hi ha hagut qui ha catalogat aquest manga com a yuri i qui ha rebutjat que fos yuri.

Jo mateixa, de fet, tinc aquest manga a la llista de l'entrada conjunta amb el Klonos de shōjos i joseis amb yuri d'abans del 1987, però no a la de mangues yuris publicats/anunciats/filtrats a certs països occidentals. I per què, això? Doncs per la diferència de criteri. La primera llista és AMB yuri (el safisme pot tenir diversos graus de transcendència dins de la trama) i la segona són obres yuris (el safisme és un element principal de la trama).

Criteris bifòbics per al yuri

El problema rau quan hi ha gent que al·lega que La Rosa de Versalles és yuribait o no és yuri simplement perquè hi ha personatges femenins enamorant-se d'homes. Concretament, l'Oscar i la Rosalie, que són les dues sàfiques més rellevants de la trama, la primera de les quals la protagonista, per cert. Totes dues, bisexuals. Un cop més, se li nega el safisme a les dones bisexuals que estan amb homes. (Aclariment: La Maria Antonieta, tot i que hi ha moltes probabilitats que a la realitat fos sàfica, no hi ha cap indici que en sigui dins del món d'aquesta obra.)

Com que l'Oscar acaba amb l'André, molta gent s'encaparra en veure-la com a heterosexual tot i que és bisexual. Si, en canvi, l'última (i única) parella de l'Oscar hagués sigut la Rosalie, una bona colla correria a dir que l'Oscar és lesbiana i que el seu enamorament pel Fersen era heterosexualitat obligatòria. (No n'és; l'atracció és de veres).

L'eterna oblidada

Després, bé, tenim la Charlotte, amb un paper més secundari, però que tot i que només consta que s'hagi enamorat de l'Oscar sembla que tampoc compta per al yuri. L'eterna oblidada. Es parla més de les fans de l'Oscar sense pràcticament diàleg que no pas d'ella.

El terme "yuri" en el temps

També veig que hi ha qui defensa que no es pot catalogar La Rosa de Versalles com a yuri perquè li queda anacrònic. Referent a això:

1. Dins del món de l'art, és ben habitual que primer sorgeixin els moviments artístics i després se'ls posi nom. Sí, de manera retroactiva. Per què amb el yuri no s'hauria de poder?

2. Aquesta afirmació em fa pensar en tota la gent que va dient que no es poden emprar termes irisats amb personatges històrics. Entenc que la sexualitat va variant al llarg dels segles i entre les diferents cultures, però no veig per què no se'ls pot descriure amb termes actuals com el que eren.

3. El terme "yuri" ja existia d'abans del manga de La Rosa de Versalles. I sí, aquí toca citar el llibre Passionate Friendship. The Aesthetics of Girls' Culture in Japan (Deborah Shamoon), amb l'aclariment que el text comet una forta esborrada bisexual i les referències a lesbianes i gays haurien de ser a sàfiques i aquil·lians. El yuri ha inclòs sempre totes les sàfiques i sempre hi ha hagut dones bisexuals tant en els cercles sàfics en particular com en els cercles irisats en general. Ídem amb el BL, els aquil·lians, els homes bisexuals i els cercles aquil·lians en particular i irisats en general.

La traducció és meva:

Pàgines 31 i 32:

Original:

 

Traducció:

"Tot i que la imatge del lliri sembla provenir de fonts altament cultes, sembla que les noies se la van apropiar de seguida. El lliri blanc apareixia sovint no només a les escoles femenines, sinó també a les revistes per a noies. Watanabe troba moltes més referències al lliri blanc que a altres flors en la ficció i els assajos en les primeres entregues de les primeres revistes per a noies, incloent el número especial de Shojo sekai de 1908, que es deia "Lliri blanc" (...). El lliri també comença a aparèixer habitualment en les contribucions de les lectores de les revistes per a noies a principis de la primera dècada del segle XX. Les noies empraven aquesta flor com un símbol d'espiritualitat i puresa i fins i tot es definien a si mateixes com a lliris blancs (Watanabe 280-283). Per què el lliri despertava aquest interès en les noies? Watanabe argumenta que el lliri tenia una connotació de sensibilitat i sofisticació i també un gust més exquisit respecte a les flors de pruner i de cirerer, molt més populars (278). Així i tot, sembla probable que el refinament amb el qual es relacionaven els lliris era degut a llur associació amb l'art occidental. Watanabe no fa esment que tant les flors de cirerer com les de pruner tenen un fort lligam amb la poesia japonesa, la qual, per les seves característiques, es troba molt interconnectada. Hom no podia escriure un poema sobre flors de cirerer sense fer referència a cap vers d'aquesta tradició poètica, la qual a finals de l'era Meiji es trobava del tot passada de moda i es considerava encorsetadora. Així com el concepte de l'amor espiritual, el lliri blanc era nou, un símbol occidental, secularitzat i adoptat per les noies per representar llur cultura emergent."

Nota 5 del capítol on hi ha el paràgraf anterior, a la pàgina 146:

Original:

Traducció:

"Watanabe no fa constar tampoc que el lliri (yuri) va esdevenir un símbol de la cultura lèsbica als anys de  postguerra. Sembla natural que si el lliri simbolitzava el món privat de les escoles femenines, també simbolitzaria les relacions S, les quals conformaven una part cabdal de la cultura de les escoles femenines. Vers la dècada dels seixanta del segle XX, mentre el Japó començava a adoptar les identitats lèsbica i gay forjades a la cultura occidental (i en especial, la cultura gay als Estats Units), el lliri va esdevenir un símbol de la identitat lèsbica. Des dels anys setanta, el terme "yuri" s'empra per als mangues o animes amb personatges lèsbics. Per exemple, la Yuri shimai (Germanes lliris) va ser una revista de manga publicada per l'editorial Sun Shuppan del juny de 2003 al novembre del 2004 i la Comic yuri hime (Còmic princesa dels lliris) és una revista de manga publicada per l'editorial Ichijinsha des del 2005 fins a l'actualitat."

Els yuribaits actuals i els yuris pels pèls

Així mateix, em sembla molt irònic que es titlli La Rosa de Versalles de yuribait, però hi hagi tants yuribaits actuals catalogats i defensats com a yuris. A part, hi ha yuris que ho són ben bé per l'última o les últimes pàgines. En canvi, el safisme a La Rosa de Versalles està repartit en diversos dels toms de l'obra.

El yuribait del tràiler

Captura del tràiler que ha sortit aquesta setmana, amb l'Oscar i la Maria Antonieta fent voltes.

 

Si hi ha yuribait, és precisament al tràiler de la nova pel·lícula (i sembla que també amb el teaser). L'únic yuri existent entre l'Oscar i la Maria Antonieta al manga és el que hi ha al cap de la Rosalie i a les novel·les de la Jeanne. I així i tot és això el que han volgut insinuar al tràiler, juntament amb la nova imatge promocional (i potser també amb l'antiga), si més no a primer cop d'ull (després ja veus els dos homes de fons amb sengles roses). Per a qui ho vulgui veure, és clar. Que precisament així és com funciona el bait: res de cànon; només promeses buides i escenes com a molt interpretables.

(Cadascú quan llegeix el manga pot sentir determinades coses i la dinàmica entre l'Oscar i la Maria Antonieta té molt de suc per a les ensomiacions i les ficcions fetes per fans. Una cosa no treu l'altra.)

Així que no tenim cap garantia que hi hagi yuri a la pel·lícula. Total, la Rosalie no ha sortit en cap moment en la promoció de la pel·lícula d'anime. Ben bé, podrien suprimir les trames tant de la Rosalie com de la Charlotte i com a molt (i gràcies) deixar les fans de l'Oscar de fons.

Top 10 de mangues (i encara més mencions d’honor) de 2023

La pinxa i la nova

Entraran en aquesta classificació mangues que llegís per primer cop durant l’any passat, ja fos totalment o parcial. És a dir, obres de les quals llegís pàgines que no havia llegit abans.

Durant el 2023, vaig seguir amb el francès. És la llengua en la qual més manga consumeixo de lluny. Segueixo d’aquella manera amb el japonès; hi avanço al meu ritme i a la meva manera. També vaig fent amb la recuperació de l’alemany.

Provo amb molts mangues perquè no vull que res se’m passi per alt, però són molt pocs els que segueixo més enllà del primer tom... si és que l’arribo a acabar. Tal com em va passar el 2022, trobo que l’any passat vaig topar-me amb molts mangues que em van agradar, així que he optat per fer ús i abús de les mencions d’honor, com ja vaig fer per al top del 2022.

Hi ha mangues que, pel motiu que sigui, han estat a la llista en edicions anteriors i en aquesta edició no hi són. Poden haver-hi tres motius principalment: els darrers toms no m’han agradat tant com els anteriors, l’any passat no en vaig llegir noves pàgines o bé el manga està complet i ja n’havia acabat la lectura.

I abans que algú ho digui: no, no m’he copiat els mangues pel que fa a les meves posicions 2 a 4 del top 4 del Klonos. Simplement, tenim gustos molt, molt similars.

 

Sense més preàmbuls, heus aquí el meu top 10 de mangues del 2023:

La floristeria del xamfrà

1) La pinxa i la nova (Sukeban to Tenkōsei, Fujichika), més conegut per aquí com La macarra y la nueva: yuri amb sukebans, ambientat als anys vuitanta, la mar de bufó, clarament sàfic des del primer capítol, tendre, divertit i amb acció. Què més puc demanar? Totes dues protagonistes es fan estimar. Però de què va? La Riri, una nova estudiant, li demana a l’Atsuko, la pinxa de l’insti, que li llegeixi paraules bufones. Sorprenentment, l’Atsuko accepta. I així van teixint una relació de companyes i amistat mentre cadascuna es va enamorant de l’altra.

2) La floristeria del xamfrà (Machikado Hanayadori, Fumiyo Kōno), més conegut a França com Les fleuristes du coin de la rue: Faig trampa? Sí, és clar! Aquest volum conté diverses històries curtes (reculls de capítols que no arriben a un tom o històries d’un sol capítol) i no em facis escollir amb quina em quedo perquè totes m’agraden i és el primer cop en vers 10 anys que puc llegir quelcom nou de la meva mangaka preferida en paper. La història de la floristeria (amb dues versions, una clarament yuri, l’altra, si un cas, amb subtext sàfic) és la que dóna nom al tom i la que ocupa més pàgines, però n’hi ha moltes més: disputes matrimonials, una llibreria amb un rètol de Sant Jordi, grans d’arròs, una gossa convertida en humana i amors frustrats. Molt en la línia de l’autora, amb el seu dibuix i el seu humor.

3) La noia de les bromes (Kiri no naka no shōjo, Eiko Hanamura), més conegut a França com Autant en emporte la brume: un magnífic fulletó amb no dues, sinó tres protagonistes: una mare i dues filles. Enganxa moltíssim, amb totes les anades i vingudes i tots els personatges són profunds, amb llurs llums i llurs ombres. El traç és suau i delicat. Una meravella de manga per assaborir lentament. A més, no em sorprendria gens que aquest còmic sigui una influència de Nana (Ai Yazawa).

La noia de les bromes

4) Les roses floreixen amb feresa - Les adversitats d’una ajudant de mangakes de shōjo als anys 70 (Bara wa shuraba de umareru - 70-nendai shōjo manga assitant funtō-ki, Nami Sasō), més conegut per aquí com Rosas que nacen del pandemonio - Crónica de una asistente de manga shōjo en los 70: Poder llegir un manga actual que desprèn tantíssim afecte vers el shōjo setanter ha sigut tota una experiència. He après i no només he conegut noves anècdotes de mangues que no coneixia, sinó també un fum de mangues que conec i alguns dels quals he llegit i tot. Una passada poder tenir de manera tan accessible un document d’aquestes característiques.

5) Ovelletes perdudes per internet (Online no hitsujitachi, Hiro Shibara), més conegut per aquí com Borregos en la red: Ambientat al 1999, tracta sobre com de sobte a la Megu se li obre tot un món amb el descobriment d’internet. Per fi podrà xerrar pels descosits sobre el seu videojoc preferit. A més, s’hi toquen molts altres temes: l'amistat, la família, els diners, l’addicció a la validació rebuda per internet, etc.

6) El departament de disseny de la gènesi (Tenchi Sōzō Design-bu, Hebi-zō, Tsuta Suzuki i Tarako), escurçat com Tendebu i més conegut a segons quins països occidentals com Heaven’s Design Team: continuo la lectura d’aquest manga tan esbojarrat com didàctic. L’única pega que li veig és que l’obra s’esforça per acabar els toms de manera que en vulguis el següent, com si l’argument aquí tingués un gran pes quan el que pesa són els personatges i les interaccions entre ells.

Les roses floreixen amb feresa

7) Zona escolar (School Zone, Ningiyau): Continuem amb les poca-soltades bufones del parell de protagonistes, així com l’estretament de vincles entre altres personatges i una capa de profunditat pel que fa a les bessones. Un dels punts forts d’aquesta obra és com Ningiyau en cuida cadascun dels detalls, tant de relació/interacció dels personatges com del dibuix (roba, complements, pentinats, fons, etc). A estones comèdia, a estones drama, però sempre toca la fibra.

8) Les entregues mensuals de shōjo del Nozaki (Gekkan Shōjo Nozaki-kun, Izumi Tsubaki), més conegut pel meu sofert públic com Nozaki y su Bravo: pura comèdia feta 4-koma. Sempre m’alegra el dia. Un manga sobre manga amb humor i un bon regutizell de personatges carismàtics. Què més se li pot demanar?

9) Frenesia i mandra (Skip and loafer, Misaki Takamatsu): em fonc amb aquest manga. Comèdia d’institut amb alguns moments durs. La Mitsumi passa de curs i continua madurant, havent d’acceptar un seguit de qüestions. Respecte a la lectura de l’any passat, la representació trans és molt, molt millor. Si hi ha una pega, és que em temo que no farà realitat cap de les meves dues OTPs: ni la 1 ni la 2.

10) L’espia i la seva família (Spy x Family, Tatsuya Endo): Si està en una posició tan baixa aquest cop, és perquè la primera meitat del desè tom no em va agradar gaire. Per sort, després d’aquest impàs, la sèrie recupera tot el seu encant i la trama segueix avançant al seu ritme, però no gaire, perquè principalment es tracta d’una comèdia on els personatges són més rellevants que l’argument. I ja va bé així.

Mencions d’honor: perquè en algun lloc he de parlar de tots els mangues que m’han emocionat malgrat que hagin assolit cap de les 10 primeres posicions

Per a aquesta edició ho endreçaré per categories, sense un ordre concret de preferència:

A) “Visionat” en japonès (en cometes perquè el meu nivell és el que és i hi ha moltíssimes coses que no entenc i aquest manga me l’estic més aviat mirant que no pas llegint):

El Mari i el Shingo

- El Mari i el Shingo (Mari to Shingo, Toshie Kihara): fa una bona colla d’anys que volia llegir aquest manga. Ara ja amb les esperances del tot perdudes que l’editin a Itàlia, em vaig dir que millor comprar l’edició de luxe japonesa abans que s’exhaurís. I aquí sóc, mirant el manga pàgina a pàgina, mica en mica i gaudint-ne d’allò més malgrat la barrera idiomàtica.

 

B) Shōjos vuitanters que no siguin yuris:

- Premier Muguet (Keiko Nagita i Yōko Hanabusa): la cloenda del manga presumiblement d’incest de bessons. Aquest és el plantejament, després ja del final no dic res. N’he gaudit com gaudeixo dels shōjos antics, així que està prou bé. Una lectura lleugera, però amb algun gir a la trama. Tot un fulletó.

- El conte de fades dels diplatendres (Ginyōbi no otogibanashi, Mutsumi Hagiiwa), més conegut per aquí com Silverday, Conte de Fades de Divendres de Plata: Aquest manga enganya. Sembla que serà una cosa bufoneta i, sí, té parts així, però té un bon reguitzell de parts dures, entre les quals es troba el capitalisme voraç des de diferents perspectives. Tothom sembla molt content amb l’edició, però a mi no ha acabat de fer-me el pes.

Segueix-me

- Para atenció als xiuxiuejos (Mimi o subaseba, Aoi Hiiragi), més conegut per aquí com Murmuris del cor + El temps de les campanulals (Kikyō no Saku Koko, Aoi Hiiragi): Quina alegria que vaig tenir en poder llegir un altre manga de la Hiiragi! Una llàstima que les històries que li va adaptar Ghibli no m’acabin de fer el pes. Per sort, el segon volum de Para atenció als xiuxiuejos inclou la història El temps de les campanulals, bastant típica, però no per això menys engrescadora. M’imagino que aquest còmic es deu acostar més a la seva obra cabdal i bastant desconeguda a Occident El contorn dels ulls de galàxia (hoshi no hitomi no silhouette).

 

C) Una OTP en un univers alternatiu:

- Aquell taronja tan càlid com el Sol (Hidamari no Orange, Chitose Yū), més conegut per aquí com Sunny Orange: Un amor d’institut. Si El Mari i el Shingo és el manga dels Asoryuu abans de la creació dels videojocs The Great Ace Attorney (sí, sospito que algú va treure inspiracions d’aquest còmic per a tals videojocs), Aquell taronja tan càlid com el Sol és el manga dels Asoryuu després de la creació dels videojocs The Great Ace Attorney. Per a molta gent, el còmic que ens ocupa segur que serà oblidable, però en tot cas la seva lectura és agradable i jo li tinc un afecte especial.

 

D) Yuris:

- Segueix-me (Follow me!, Hisato Chiba): Un amor d’institut tan predestinat com desgraciat. I molt bell, amb tot l’esplet de dansa. Visualment, una passada.

Retrat de la primavera...

- Hola, melancòliques! (Hello, melancholic!, Yayoi Ōsawa): Una cloenda prou satisfactòria per a un yuri de 3 toms. Conté dilemes sobre l’etern debat entre lligams i passió. Hi ha alguna sorpresa que li dóna un sabor especial.

- La Lluna en una nit plujosa (Amayo no tsuki, Kuzushiro), més conegut per aquí com La Luna en una noche de lluvia: Tercera història d’amor d’institut seguida dins d’aquesta subllista. En aquest cas, entre una noia oïdora i una noia sorda. El primer tom està prou bé, llàstima que l’edició espanyola no m’hagi acabat de fer el pes. M’he passat a la francesa, a veure si així m’entra millor.

- Petons a les cicatrius de les noies (Shōjotachi no kizuato ni kuchizuke o, Aya Haruhana), més conegut a Estats Units com Kiss the scars of the girls: Aquest no té gaire misteri. Vampires, dibuix bonic i amb una clara vocació de seguir amb una certa genealogia d’obres sàfiques, a la vegada que juga amb els tòpics i els renova. Tenia tots els números per agradar-me i així ha sigut.

- Retrat de la primavera a la cambra on floreixen els cirerers (Haru Tsuzuru, Sakura Saku Kono Heya de; Tokuwotsumu), més conegut a Alemanya com Wenn die Blüten Trauer tragen: No he aconseguit encara acabar-ne el primer volum, però mica en mica el vaig llegint, que en ser en alemany, em costa. Yuri d’adultes i fantasmagòric. L’element de dol té més pes que el fantàstic, trobo, però. Té detalls, com ara que quan la morta torna en forma de fantasma 5 anys més tard això de les plataformes d’streaming ja és sobradament una realitat del dia a dia per a la protagonista i, en canvi, per a la fantasma suposa una novetat.

 

E) Romanç de noia-noi o dona-home:

La maledicció de la Haru

 - La maledicció de la Haru (Haru no noroi, Asuka Konishi), més conegut per aquí com La maldición de primavera: La Haru, germana de la Natsumi, es mor en la flor de la vida. Al Tōgo, el xicot de Haru, sempre li havia agradat la Natsumi i ara té l’excusa perfecta (històries familiars de voler mantenir llinatges) per cortejar-la. La Natsumi accedeix a sortir-hi a canvi que la dugui als llocs que havia anat amb la Haru. La Natsumi ho fa no només perquè s’estimava la seva germana, sinó perquè n’estava enamorada. La relació entre la Natsumi i el Tōgo, doncs, té data de caducitat: quan ja no quedin més llocs per mostrar, què passarà? Premi a la protagonista bisexual menyspreada de l’any.

- La Takagi em fa la punyeta (Karakai Jōzu no Takagi-san, Sōichirō Yamamoto), més conegut per aquí com Takagi-san, experta en bromas pesadas: un any més de la Takagi rifant-se del Nijikata. He de dir, però, que em fa l’efecte que en aquests darrers toms ha sigut més bona nena i hi ha hagut moltes més escenes tendres entre tots dos.

- Una kaijū ben mel·líflua (Otome kaijū caramélisée, Spica Aoki): una comèdia amb tocs de drama en una ambientació de fantasia urbana. Ben simpàtica i amb diversos personatges femenins positius. Una lectura agradable.

F) En el cos de malvades:

Sóc una malvada més aviat mediocre

- Sóc una malvada més aviat mediocre: El conte del canvi de cos entre la papallona i la rata (Futsutsuka na akujo de wa gozaimasu ga: Sūgū chōso torikae den, Satsuki Nakamura i Ei Ohitsuji), més conegut a França com Though I am an inept villainess: La légende du Papillon et du Rat, Échange de corps à la Cour: Perquè no hi ha prou històries de canviar la malvada a través d’encarnar-la o seduir-la, aquí una més i és d’un tipus que no havia vist fins ara: canvi de cos amb la malvada (i, és més, per encanteri de la malvada). La protagonista és la candidata preferida per convertir-se en muller imperial: bella i delicada, talment una papallona. Delicada en el sentit literal: és molt dèbil de salut i sempre està amb febre, però així i tot està constantment forçant-se. Engelosida, una de les seves quatre contrincants canvia el cos amb ella, però per a la protagonista això no podria ser més una benedicció que altra cosa. L’amor del príncep (cosí seu que la desitja des que ella tenia 10 anys i ell era ja grandet) sembla que li és ben igual i, d’altra banda, la malvada té un cos saníssim. Com a punt extra, el toc d’humor em sembla molt ben trobat.

- Malvada al nivell 99: Només sóc l’arxienemiga oculta; no em confongueu pas amb la reina dels dimonis (Akuyaku reijō level 99: Watashi wa uraboss desu ga maō de wa arimasen, Satori Tanabata i Notori), més conegut a França com Villainess level 99: La història típica de la noia que es reencarna en una malvada d’un videojoc que coneix i es dedica durant anys a entrenar-se per no acabar malament. Tant és així que arriba al nivell 99, quelcom del tot insòlit i més per a una adolescent. La protagonista original del videojoc sembla ben bé la Maria de M’he reencarnat en la dolenta d’un otome i ara faci el que faci tinc els dies comptats (Otome game no hametsu flag shika nai akuyaku reijō ni tensei shite shimatta..., Satoru Yamaguchi i Nami Hidaka).

Malvada al nivell 99

G) Dibuix espectacular, història de més de 10 toms i subtext sàfic en algun moment de la sèrie:

- L’obrador dels barrets punxeguts (Tongari bōshi no atelier, Kamome Shirahama), més conegut per aquí com Atelier of the witch hat: Una sèrie que a aquestes alçades de la vida seguia una mica per inèrcia, el dibuix és fascinant i la història no està malament, m’ha sorprès amb el que sempre havia trobat que li faltava: profunditat en els personatges i en llurs relacions i que la Coco recordi de tant en tant la seva mare. A més, a nivell visual aquest volum ha sigut també tot un regal a la vista.

- Històries de núvies (Otoyomegatari, Kaoru Mori), més conegut per aquí com Bride Stories: Aquest catorzè tom potser més aviat s’hauria d’anomenar Històries de nuvis. Val a dir que la Mori s’ha lluït amb els cavalls d’aquest volum; n’hi ha un fotimer i tots esplèndidament dibuixats. El dibuix i la narració fan que la lectura d’aquest manga sigui, com sempre, una delícia.

Shōjos i joseis d’abans del 1987 publicats o anunciats a certs països d’Occident [SETENA VERSIÓ; 2023-4 - ENTRADA ACTUAL]

 

A-Girl

Consideracions: 

 

I. El com i el perquè de les actualitzacions anuals

Aquesta entrada és una actualització anual. Ho faig en noves entrades per tal d’evitar equívocs respecte a dates de publicació i perquè les meves anàlisis van canviant a partir dels nous anuncis. Tot i que la base és la mateixa, hi ha coses que sempre cal modificar. Abans les feia a finals d’estiu, però ara les faig a finals d’any perquè així hi puc encaixar les llicències que s’anuncien al Saló del Manga.

Heus aquí les versions anteriors:

-Primera versió

-Segona versió

-Tercera versió

-Quarta versió

-Cinquena versió

-Sisena versió

II. El perquè de la llista

Tenint en compte que fa un temps altra gent i jo ens anàvem queixant dels pocs shōjos vells que ens arribaven a Espanya, tenia curiositat per saber en quina situació es trobaven altres països occidentals i fer-ne una comparativa. Al final, m’hi vaig acabar engrescant de mala manera.

 

III. El perquè de la frontera 1986/1987

En el seu moment em vaig limitar a dir que “la frontera 1986/1987 crec que talla prou bé el que considerem vell del “no tan vell”, però la decisió ha sigut plenament meva i vull deixar constància que no parlo en nom de ningú”. Ho mantinc, però dir això i no dir res és pràcticament el mateix, així que ho defensaré una mica més.

Malgrat que abans ja se n’havia publicat alguna cosa a Espanya, va ser a principis dels noranta que hi va esclatar el fenomen manga. Tot i que durant aquella època no s’hi va publicar cap shōjo, ja a mitjans i finals ens en van començar a arribar algunes obres. Durant els dos mils, la producció va anar in crescendo. I què ens va anar arribant durant els norantes i els dos mils? Doncs sobretot, mangues contemporanis. És a dir, dels norantes i dels dos mils. Amb això ja deixo fora de combat sobretot els mangues fets durant els norantes.

Però... què passa amb la darrera part dels vuitanta? Doncs que van debutar diverses autores que van ser populars amb diverses obres sobretot als norantes i als dos mils i l’obra més antiga de les quals ens ha arribat per la popularitat de les obres posteriors de les autores i no pas per l’obra antiga en qüestió. Tot plegat, amb l’excepció potser de RG Veda (CLAMP), que va començar-se a publicar al darrer any dels anys vuitanta. Així i tot, a la darreria del 2019, es va anunciar a Polònia Koibitotachi no Basho (Chiho Saitō, 1986), manga que m’esberla aquesta explicació en mil bocins.

Per últim i ja saltant-me una mica el rigor més rígid, a nivell personal trobo especialment bona la frontera 1986/1987 perquè Banana Fish (Akimi Yoshida, començat a publicar-se el 1986) el veig molt vintage i, en canvi, Boku no Chikkyū o Mamotte (Saki Hiwatari, més conegut per aquí com Please, Save My Earth, començat a publicar-se el 1987), ja no tant. Repeteixo: em moc aquí sobretot per sensacions. I amb això, queda fora de la llista un manga com Lady!! (Yōko Hanabusa, començat a publicar el 1987), però per algun lloc s’ha de tallar.

 

IV. Any de referència, nombre de toms, edicions i títol

L’any que prenc de referència és el de primera publicació del primer capítol si aquesta està disponible. El nombre de volums es correspon amb el de l’edició del país en qüestió. Si hi ha més d’una edició en el país occidental, prendré com a referència (en aquest ordre) la millor seguint paràmetres de completesa, sentit de lectura, comoditat per llegir-la, economia i actualitat, entre d’altres. No hi haurà menció a fotocòpies ni edicions pirates. Si el títol original es correspon amb el de l’edició que sigui, no el tornaré a escriure.

V. Certs països d’Occident

Per “certs països d’Occident” em refereixo a Espanya, Itàlia, França, Polònia, Alemanya i Estats Units. Bàsicament, són indústries que he pogut conèixer un mínim i que sé que tenen un catàleg prou gran de mangues com per esperar que s’hi hagin publicat diversos shōjos vells i potser algun josei que també en sigui. A veure’m si algun dia m’animo amb Mèxic, Argentina, Portugal o algun altre país.

VI. La Keiko Nagita i els seus pseudònims

“Kyōko Mizuki” és el pseudònim més famós que va emprar en el passat la Keiko Nagita. Actualment, se’n publica tota l’obra com a Keiko Nagita, però com que hi ha alguns títols d’aquesta llista que en el seu moment es van publicar sota el seu pseudònim de Kyōko Mizuki, he preferit deixar-ho així per tal d’evitar confusions. D’aquesta manera, cada obra constarà amb el nom que hagi emprat cada edició concreta. I no l’edició original japonesa, ja que, per exemple, Premier Muguet el va signar originalment com Kyōko Mizuki, però aquí ella apareixerà com Keiko Nagita.

Aplicaré el mateix criteri amb els altres pseudònims (Akane Kōda i Ayako Kazu), ja no tan coneguts, de la Keiko Nagita.

D’igual manera, pel que fa al Kazuo Umezu/Umezz, n’escriuré el cognom depenent de com figuri a cada edició.

 

VII. Llicència poètica

M’estalviaré de citar l’obra de cert autor per motius de pes. (No és qüestió que em caigui bé o malament; hi ha autors que em cauen fatal i aquí en teniu totes les obres que n’he pogut rastrejar i que encaixen amb els requisits.)

 

VIII. Correccions i ajut

Accepto correccions. És evident que algun manga m’hauré deixat. I és possible que hagi indicat per error alguna obra que no sigui shōjo ni josei i/o que sigui posterior al 1986.

Per a la recerca m’han resultat imprescindibles webs com Baka-updates, Listado Manga (Espanya), el compte de Twitter de Pro Shōjo Spain (Espanya, però també parlen bastant d’altres països), Shojo Manga Outline (Itàlia), Shojo in Italia, el compte de Twitter del Kosmo Manga (Itàlia), Manga News (França), Tanuki Manga (Polònia), TheIncomplete Manga Guide (Alemanya) i Tezuka in English (Estats Units i part de l’estranger). A més:

1) La Nyiguinyogui em va ajudar amb un parell de referències pel que fa a l’Antologia de la Hagio publicada per Glénat-França.

2) Arran de llegir la primera versió, la Yin em va proporcionar unes informacions molt interessants, sobretot pel que fa als mangues publicats a França.

3) La Dia em va fer una publicitat preciosa de la segona versió.

4) La Daria Kostaniak em va proporcionar les eines per fer la llista de Polònia i es va oferir a resoldre’m qualsevol dubte que pogués tenir al respecte.

5) El Matt em va proporcionar les datesde publicació original de les històries curtes 2 Nen Me no Fūkeiga (1982) i Message (1986), totes dues de la Megumi Mizusawa.

6) Tenia un cacau amb la demografia de Hai! Step Jun perquè era quelcom obscur i en uns llocs occidentals deia que shōjo i en uns altres que shōnen. El Klonos em fa informar que el que passava és que hi havia diferents versions (en ser l’original un anime, a vegades passa) i que la que s’havia publicat a França (amb el títol de Vas-y Julie!) era un shōjo, que a més ni tan sols existeix al Japó compilat en un volum propi.

7) Des de Shojosei World es va fer fer un fil molt complet a Twitter sobre els mangues d’abans dels anys noranta editats en anglès. Entre el contingut en si del fil i les aportacions de dues usuàries de la xarxa, em va servir per incorporar a la llista dels Estats Units un total de 7 nous títols (que he anat actualitzant a cada entrada segons si havien sortit aleshores o no): Mizukagekusa, Legend of the rainbow, Pairazahda, Love me, Knight (aportació de la Shiva), Itihasa (aportació de la Julia Popek) , Lullabies from hell i Panorama of hell.

No he afegit ni els títols de Manga Reborn (ja que en vaig estar investigant i no sé fins a quin punt era quelcom del tot professional) ni les edicions bilingües anglès-japonès (que ja fa temps que conec i que es van editar al seu moment... al Japó).

Sense més prolegòmens, heus aquí la llista:

 

ESPANYA

 

Onii-sama e...

1. Ai Shite Knight (0/4) (Kaoru Tada)

2. Ann es Ann (Ann wa Ann) (3/3) (Yumiko Igarashi)

3. Attacker YOU! Dos fuera de serie (Attacker You!) (3/3) (Shizuo Koizumi i Jun Makimura)

4. Bajo el cielo azul de Lorient (Lorient no Aoi Sora) (1/1) (Keiko Nagita i Yōko Shima)

5. Banana Fish (10/10) (Akimi Yoshida)

6. Bautismo (Senrei) (3/3) (Kazuo Umezz)

7. Candy Candy Corazón (Candy Candy) (3/9, cancel·lat) (Kyōko Mizuki i Yumiko Igarashi)

8. Catarsis (Hanshin) (1/1) (Mōto Hagio)

9. Claudine...! (0/1) (Riyoko Ikeda)

10. Creamy Mami (Mahō no Tenshi Creamy Mami) (0/dos terços d’un tom integral que aglutina tres tankōbons???) (Kazunori Itō i Yūko Kitagawa)

11. Creamy Mami ??? (Mahō no Tenshi Creamy Mami: Eien no once more???) (0/un terç d’un tom integral que aglutina tres tankōbons???) (Kazunori Itō i Kei Kazuna)

12. El clan de los Poe (Poe no Ichizoku) (2/2) (Mōto Hagio)

13. El cuadro del segundo año (2 Nen Me no Fūkeiga) (història curta publicada al sisè número de Mis Recuerdos del Instituto) (Megumi Mizusawa)

14. El ruiseñor del sol de medianoche (Hakuya no Nightingale) (1/1) (Keiko Nagita i Yōko Shima)

15. El Mensaje (Message) (història curta publicada al cinquè número de Mis Recuerdos del Instituto) (Megumi Mizusawa)

16. Fénix (Hi no Tori) (3/3 capítols inclosos a Fénix #12, versió de la Shōjo Club) (Osamu Tezuka)

17. Georgie (Georgie!) (4/4)  / Georgie! (0/3) (a l’espera de comprovar quina de les dues edicions és millor) (Man Izawa i Yumiko Igarashi)

18. ¿Quién es el undécimo pasajero? (11 nin iru!) (1/1) (Mōto Hagio)

19. La Balada del Viento y los Árboles (Kaze to Ki no Uta) (10/10) (Keiko Takemiya)

20. La brujita Mami (Magical Mami) (1/1) (Yumiko Igarashi)

21. La Princesa Caballero (Ribon no Kishi) (3/3, remake dels seixanta) (Osamu Tezuka)

22. La Rosa de Versalles (Versailles no Bara) (14/14) (Riyoko Ikeda)

23. La Ventana de Orfeo (Orpheus no Mado) (13/13) (Riyoko Ikeda)

24. Onii-sama e... (0/3) (Riyoko Ikeda)

25. Mayme Angel (3/3) (Yumiko Igarashi)

26. Miriam Blue (Miriam Blue no Mizuumi) (1/1) (Keiko Nagita i Yasuko Aoike)

27. Mujeres del Zodíaco (Seiza no Onna) (3/3) (Miyako Maki)

28. Panorama infernal (Jigoku-hen) (1/1) (Hideshi Hino)

29. Premier Muguet (2/2) (Keiko Nagita i Yoko Hanabusa).

30. Silverday, Conte de Fades de Divendres de Plata / Silverday, Cuento de Hadas de Viernes de Plata (Ginyōbi no otogibanashi) (1/3) (Mutsumi Hagiiwa)

 

D’aquesta manera, diferencio quatre etapes a Espanya:

A) L’anècdota de Candy Candy (1984-1985): als anys vuitanta, a les albors del manga a la terra dels conills, el còmic de Candy Candy Corazón es venia a mans plenes gràcies a l’èxit de l’anime. Se’n van fer diferents edicions, però totes elles incompletes.

B) La bombolla del manga a Espanya* (2002-2010): entre piles i piles de manga publicat, també va arribar algun shōjo antic. Els mangues editats en aquesta etapa es destaquen per la seva aparent popularitat o bé pel seu renom. D’una banda, tenim les que probablement són les dues dibuixants de manga més estimades dins de la branca èpicodramàtica de shōjos dels anys setanta: la Riyoko Ikeda (La Rosa de Versalles i La Ventana de Orfeo) i la Yumiko Igarashi (Georgie [guionitzat aquest pel Man Izawa] i Mayme Angel). De l’altra, l’Osamu Tezuka (La Princesa Caballero) i el Hideshi Hino (Panorama Infernal), dos dels mangakes més publicats a Espanya; el primer amb molt de renom en general i el segon en el camp del terror.

L’excepció a això de la popularitat serien les històries curtes El Mensaje i El cuadro del segundo año, les quals es van publicar per aquí no per elles mateixes, sinó com a extra del manga Mis recuerdos del insituto, al qual no li va anar gaire bé (tant és així que a data d’avui l’obra de Megumi Mizusawa segueix sent molt desconeguda a Espanya).

*No agafa exactament els anys de la bombolla, però algun nom li havia de posar i aquest hi encaixava bastant. Cap al final s’allarga dos anys amb La Ventana de Orfeo, obra de molts volums i de pèssimes vendes que realment s’havia començat a publicar el 2008.

C) La recuperació després de la gran sequera (2016-2020): aquesta és l’etapa de les obres molt acceptades per la crítica (és a dir, homes que a més són adults, cisheterosexuals, etc). No només ara, que ja són clàssics, sinó molts cops de forma contemporània. Bé perquè l’autoria era masculina, bé perquè l’obra en si era prou gafapasta dins del seu propi context històric, bé perquè l’obra ha tingut una gran rellevància històrica i “malgrat ser shōjo” o “malgrat les floritures” té l’etiqueta de digna dins de la crítica, bé perquè la crítica assegura que no sembla shōjo. Així:

-Deixen de ser inèdites a Espanya les dues autores més famoses de la generació del 49: la Mōto Hagio (¿Quién es el undécimo pasajero?, Catarsis i El clan de los Poe) i la Keiko Takemiya (La Balada del Viento y los Árboles). També cal mencionar que aquest període es dóna uns anys després de la recuperació del BL a Espanya i ja sabem que la Hagio i la Takemiya en són les mares.

-Es reedita Panorama infernal. Ara amb la portada de l’edició de tapa dura en una versió de tapa tova. Ja hi ha tres edicions diferents d’aquest manga a espanya: dues de tapa tova i una de dura.

-Es fa una reedició enciclopèdica de La Princesa Caballero, que molt anar-se inventant que l’Osamu Tezuka va inventar el shōjo i va fer moltíssim més per a la demografia del que realment va fer, però després sembla que només fes un shōjo.

-Deixa de ser inèdita a Espanya la Miyako Maki amb Mujeres del Zodíaco. Cert és que Satori fa tota una labor de reivindicació de les autores japoneses. Ho testifica gran part del seu catàleg literari. Així i tot, la crítica occidental sent també afinitat per l’obra d’aquesta autora perquè li fa gràcia el seu marit tot i que sigui realment ella la més famosa de tots dos al Japó. I més amb els seus joseis (Mujeres del Zodíaco n’és). Potser els shōjos ja sí que els semblarien més beneitons i gens dignes de menció.

-Arriba Banana Fish després del notable èxit de l’anime. Un d’aquells shōjos que molts consideren massa bons com per poder-se catalogar com a shōjo.

-Es reedita per fi La Rosa de Versalles, un shōjo admirat per la crítica i que a la vegada aquesta accepta que n’és. Això sí: se li posen unes portades horribles, típiques de les edicions esnobs (i cares) de shōnen i seinen vintage, no sigui cas que amb les portades originals, la mar de maques, algun home s’espanti entre tant de color, birbilleig i flor.

D) La consolidació? El miratge? (2021-???): Al 2020, Arechi publica amb gran èxit totes dues novel·les de Candy Candy en un volum integral i es llança amb diverses obres de les autores de l’obra original: la Keiko Nagita (guionista del manga de Candy Candy i posterior autora de les corresponents novel·les) i la Yumiko Igarashi (dibuixant del manga de Candy Candy). Candy Candy és sens dubte tot un clàssic del manga, però a la vegada menyspreat per la crítica per ser “cursi” i “lacrimogen”. Per “massa femení”, en definitiva (perquè mira que el shōnen Ashita no Joe [Asao Takamori i Tetsuya Chiba] és la mar de cursi i lacrimogen, però amb aquest tot són lloances [i és un manga que m’agrada molt, però una cosa no treu l’altra]). Ja havíem tingut alguna altra obra dibuixada per la Igarashi, a part de Candy Candy:

-Georgie: però es tractava d’una editorial menuda que va durar poquíssim i m’imagino que les vendes van ser escasses perquè va estar un bon temps de saldo. Al Saló del Manga de l’any passat (2022) el vaig veure per 120 €.

-Mayme Angel: aquest va sortir per una editorial ja més grandeta, però en una edició ben poc atractiva: a 10 € el tom no ara sinó al 2008 i sense sobrecobertes. A més, no va emprar el recurs de les faixes de “de la dibuixant de Candy Candy” com sí que s’ha fet ara amb els mangues dibuixats per la Igarashi publicats per Arechi. Així, aquesta sèrie també es va vendre posteriorment a un preu reduït. Em sona haver-ne vist encara algun lot fa 3 o 4 anys.

D’obres que puguin formar part d’aquest article (shōjoseis d’abans del 1987) d’alguna d’aquestes dues autores, Arechi n’ha publicat: Bajo el cielo azul de Lorient (guionitzada per la Keiko Nagita i dibuixada per la Yōko Shima), Ann es Ann (Yumiko Igarashi), Miriam Blue (guionitzada per la Keiko Nagita i dibuixada per la Yasuko Aoike), La brujita Mami (Yumiko Igarashi), El ruiseñor del sol de medianoche (guionitzada per la Keiko Nagita i dibuixada per la Yōko Shima) i Premier Muguet (guionitzada per la Keiko Nagita i dibuixada per la Yōko Hanabusa). Així, han deixat de ser inèdites a Espanya la Yōko Shima (El ruiseñor del sol de medianoche és relativament conegut), la Yasuko Aoike (autora d’Eroica yori ai o komete) i la Yōko Hanabusa (autora de Lady!!, l’anime del qual es va emetre per aquí sota el títol de Chiquitina; aquesta autora també destaca per les seves adaptacions a manga de harlequins). Malauradament, sembla que aquests títols no s’estan venent gaire i que han perdut diners amb tots ells.

A més, el 2021 Arechi va anunciar una altra obra de la qual la crítica en passa per “cursi”: Creamy Mami! Una magical girl clàssica i famosíssima. Aquest hauria pogut ser EL títol que hauria pogut donar-li un impuls a la malaguanyada línia degut al factor nostàlgia, però l’any passat (2022) ja no el van poder publicar per problemes amb els materials. Enguany (2023) els problemes han persistit. Sembla que l’any vinent (2024) la cosa es podria arreglar finalment.

Així, enguany Arechi ha acabat Premier Muguet i ha publicat íntegrament Attacker YOU! Dos fuera de serie, també conegut per aquí com Juana y Sergio (anunciat l’any passat, 2022). Em fa la impressió que aquest darrer títol sí que sembla que ha funcionat relativament bé, però és més que res una sensació: no en tinc dades al respecte.

Si l’any passat em trobava bastant pessimista, aquest em sento una mica més esperançada. I és que Arechi ha anunciat ni més ni menys que 4 títols per a aquesta línia i que encaixen en aquesta entrada, dos dels quals dues obres inèdites de la Riyoko Ikeda (Claudine...! i Onii-sama e...) a Espanya:

- Claudine...!

- Onii-sama e..

- Georgie!

- Ai Shite Knight

Sembla que si fins ara s’havien decantat per obres de les autores de Candy Candy, ara l’estratègia d’Arechi ha canviat: o mangues l’anime dels quals s’hagi emès a Espanya i n’hi hagi una certa nostàlgia (aquí entrarien Georgie! i Ai Shite Knight) o coses d’un cert prestigi (Claudine...! i Onii-sama e...), tots dos de la Riyoko Ikeda, autora de La Rosa de Versalles. Sí, l’anime d’Onii-sama e... es va emetre a Espanya, però no n’he vist mai cap gran nostàlgia.

Són títols potents i ni més ni menys que 4. Està molt bé. 3 d’inèdits fins ara a Espanya (Claudine...!, Onii-sama e... i Ai Shite Knight) i una necessària reedició (Georgie!).

L’altra sorpresa agradable de l’any ha vingut de la mà d’Ooso, que s’ha estrenat amb el shōjo i ho ha fet per amb una obra amb el reconeixement de Silverday, Conte de Fades de Divendres de Plata / Silverday, Cuento de Hadas de Viernes de Plata. Tot i que per aquí fos fins ara un manga bastant desconegut, al Japó té el seu renom. Al llibre de Furokus de la Ribon (Ribon no Furoku), es cataloga la Mutsumi Hagiiwa (l’autora) com a “llegenda de la Ribon” (“Ribon Legend”). La sèrie més famosa d’aquesta mangaka i que ocupa més espai en aquest llibre és precisament Silverday. A més, sembla que al Saló del Manga els va funcionar molt bé.

Una possible candidata a anunciar alguna cosa que encaixés en aquesta llista era Satori, però enguany no hi ha hagut sort. Tenia l’esperança que o bé anunciessin quelcom de terror, amb tota la varietat d’autores on hi ha per escollir (la Masako Watanabe, de la Masako Sone, de la Suzue Miuchi, la Fumi Kakizaki, la Ryōko Yamagishi, la Yōko Matsumoto, la Chieko Kikukawa, la Miyuki Saga...) o bé quelcom de la Hideko Mizuno (molt especialment, Fire!, amb la recent reedició al Japó i sent un manga curt). Potser l’any vinent.

A més, si Nuestra hermana pequeña: Diario de una ciudad costera (Umimachi Diary, Akimi Yoshida) li funciona a Panini, potser aquesta editorial s’engresqui amb algun manga més antic de l’autora.

L’any passat deia que trobava dues coses a faltar. Una d’elles era quelcom més de la Ikeda, més enllà de la recent reedició de La Rosa de Versalles, que la resta (edició espanyola original de La Rosa de Versalles i edició espanyola de La Ventana de Orfeo) ja feia la tira que s’havien publicat i estan introvables. Tal com comentava abans, enguany hi ha hagut dos anuncis d’obres seves, així que em sento del tot satisfeta. L’altra cosa que trobava a faltar era Thomas no Shinzō (Mōto Hagio). Així, deia: “Espanya clama per una edició d’aquest manga. Tant de BL com es publica i s’hi ha anunciat, es pot dir amb plena seguretat que el BL està més que assentat al mercat espanyol. Un dels punts per on coixeixa, però, és per les arrels. Només ens n’ha arribat un que tingui cabuda a aquesta llista. És que ni Thomas ni cap obra de la Toshie Kihara ni de la Ryōko Yamagishi... Potser ara que surt una nova edició de Thomas al Japó hi hagi més possibilitats.” Això segueix més vigent que mai. Tantes editorials engrescades amb el BL i cap s’anima no amb Thomas? Enguany, s’ha anunciat la seqüela d’El Clan de los Poe. Potser quan aquesta obra estigui acabada serà per fi el moment de Thomas?

Afirmari que arribem als 30 títols si no fos perquè falta per confirmar si de la Creamy Mami al final en són dues sèries o només una. En tot cas, ens trobem en un número impensable fa pocs anys.

Ja per tancar aquesta secció trobo que, tot i que no entri a la llista, cal mencionar també:

-Enguany Fandogamia ha publicat l’autobiografia de la Nami Sasō: Rosas que nacen del pandemonio - Crónica de una asistente de manga shōjo en los 70 (Bara wa shuraba de umareru - 70-nendai shōjo manga assitant funtō-ki), un manga autobiogràfic sobre una ajudant de mangakes de shōjo dels anys setanta. Va ser ajudant de la Suzue Miuchi, la Ryōko Yamagishi, la Fusako Kuramochi i moltes altres. Les tres que he mencionat, grans llegendes del manga. A més, sembla que al Saló del Manga els va funcionar molt bé. Si aquest manga rutlla, potser pugui arribar-nos el còmic Shōjo Manga Senki (Miwa Sakai), on l’autora explica els seus inicis en el món del manga i, entre altres qüestions, toca la seva època com a ajudant de la Yasuko Aoike. Com a curiositat, la pròpia Miwa Sakai apareix a Rosas que nacen del pandemonio.

-Panini ha anunciat el Rebirth de Banana Fish. En un principi, sortirà a la venda l’any vinent (2024).

ITÀLIA

 

 

 

1. Alpen Rose (8/8, edició d’un tom menys que l’original) (Michiyo Akaishi)

2. Ann è Ann (Ann wa Ann) (2/2) (Yumiko Igarashi)

3. Attack nº 1 (7/7) (Chikako Urano)

4. Attacker You! (3/3) (Shizuo Koizumi i Jun Makimura)

5. Ayako (2/2) (Etsuko Ikeda i Riyoko Ikeda)

6. Banana Fish (10/10) (Akimi Yoshida)

7. Baptism (Senrei) (3) (Kazuo Umezu)

8. Best Works (Kessakusen) (13/23; cancel·lada) (Suzue Miuchi)

9. Candy Candy (11/11, edició amb alguns volums més que la japonesa perquè van fer quelcom estrany) (Kyōko Mizuki i Yumiko Igarashi)

10. Caro Fratello (Onii-sama e...) (1/1) (Riyoko Ikeda)

11. Claudine (Claudine...!) (1/1) (Riyoko Ikeda)

12. Cleopatra, l’ultimo faraone (Cleopatra) (1/1) (Machiko Satonaka)

13. Creamy Mami (Mahō no Tenshi Creamy Mami) (2/2) (Kazunori Itō i Yūko Kitagawa)

14. Designer (1/1) (Yukari Ichijō)

15. Edgar e Allan Poe: Il Clan dei Poe (Poe no Ichizoku) (3/3) (Mōto Hagio)

16. Ehi Juliet! (Shabondama tonda!) (història curta publicada a la revista vuitantera setmanal Candy Candy (abans que li posessin el cognom TV Junior), números 169 a 173, introbables) (Chieko Hara)

17. Eroica, la gloria di Napoleone (Eikō no Napoleon*) (12/12) (Riyoko Ikeda)

18. Fostine (3/3) (Chieko Hara)

19. Georgie (Georgie!) (4/4) (Man Izawa i Yumiko Igarashi)

20. Hanshin: La dea dimezzata (1/1) (Mōto Hagio)

21. Hello! Spank (Ohayō! Spank) (7/7) (Shinichi Yukimuro i Shizue Takanashi)

22. Horror Theater (2/2) (Kazuo Umezu)

23. Hot Road (2/2) (Taku Tsumugi)

24. Il Cuore di Thomas (Thomas no Shinzō) (1/1) (Mōto Hagio)

25. Il grande sogno di Maya: La maschera di vetro (Glass no Kamen) (49/49, obert) (Suzue Miuchi)

26. Il poema del vento e degli alberi (Kaze to Ki no Uta) (10/10) (Keiko Takemiya)

27. Il vascello delle stelle (Hoshikuzuiro no Fune) (1/1) (Yoshimi Uchida)

28. Jenny la tennista (Ace o Nerae!) (25/25, edició amb alguns volums més que la japonesa perquè a la italiana li van fer quelcom estrany) (Sumika Yamamoto)

29. Juny peperina inventatutto (Hai! Step Jun) (1/1) (Yasuichi Ōshima, Shun’ichi Yukimoro i Abe Yutaka)

30. Kitty, la stella del circo (Tim Tim Circus) (manga publicat de manera íntegra a la revista vuitantera setmanal Candy Candy TV Junior, números 145 a 168, introbables) (Kyoko Mizuki i Yumiko Igarashi)

31. Koronde Pokkle, Incontrando i Pokkle (Koronde Pokkuru) (3/3) (Yumiko Igarashi)

32. L’angelo rosa (Bara Iro no Tenshi) (història curta publicada a la Margaret i mai en volum al Japó) (Miyako Maki i marit)

33. L’incantevole Creamy: Il lungo addio (Mahō no Tenshi Creamy Mami: Long Good-bye) (0/1) (Kazunori Itō i Kaoru Tashibu)

34. L’incantevole Creamy: Il ritorno (Mahō no Tenshi Creamy Mami: Eien no once more) (0/1) (Kazunori Itō i Kei Kazuna)

35. La Fenice: Le origini (Hi no Tori) (1/1, versió de la Shōjo Club) (Osamu Tezuka)

36. La locomotive dell’innocenza (Kazumisō ni Yureru Kisha) (0/1) (Yoshimi Uchida)

37. La leggenda dell’arcobaleno (Niji no Densetsu) (4/4) (Chieko Hara)

38. La leggenda di Hikari (Hikari no Densetsu) (16/16) (Izumi Asō)

39. La Principessa Zaffiro (Ribon no Kishi) (3/3, remake dels seixanta) (Osamu Tezuka)

40. La Principessa Zaffiro: i cavalieri gemelli (Futago no Kishi) (1/1) (Osamu Tezuka)

41. La Spada di Paros (Paros no Ken) (2/2) (Kaoru Kurimoto i Yumiko Igarashi)

42. La Stella della Senna (La Seine no Hoshi) (2/2) (Mitsuru Kaneko i Asuka Morimura)

43. Lady Love (se’n va publicar prop de la meitat a la revista vuitantera setmanal Corriere dei Piccoli, introbable) (Hirono Omu)

44. Le Mille Vite di Mi-kun (Torajima no Mime) (1/1) (marit de la Miyako Maki)

45. Le Rose di Versailles (Versailles no Bara) (8/8; en computo la represa) (Riyoko Ikeda)

46. Let the sunshine in (Hiatari Ryōkō) (5/5) (Mitsuru Adachi)

47. Liddell (Hoshi no Tokei ni Liddell) (3/3) (Yoshimi Uchida)

48. Lo Specchio Magico (Himitsu no Akko-chan) (manga publicat de manera parcial a la revista vuitantera setmanal Candy Candy TV Junior, números 216 a 235, introbables) (Fujio Akatsuka)

49. Love Me Knight: Kiss Me Licia (Ai Shite Knight) (7/7) (Kaoru Tada)

50. Magical Emi (Mahō no star Magical Emi) (0/3) (Kiyoko Arai)

51. Maki, Rumi & Chii (Maki to Rumi to Chii) (0/1) (Osamu Tezuka)

52. Marginal (3/3) (Mōto Hagio)

53. Mayme Angel (3/3) (Yumiko Igarashi)

54. Melmo: I bonbon magici di Lilly (Fushigi na Melmo) (1/1) (Osamu Tezuka)

55. N.Y. Komachi (8/8) (Waki Yamato)

56. Non fare il figo! (Kakko Tsuken na yo!!) (1/1) (Kaoru Tada)

57. Pastel Yumi (Mahō no Idol Pastel Yūmi) (0/2) (Kiyoko Arai)

58. Pollyana (3/3) (Eleanor H. Porter i Yoshiko Nakagawa)

59. Orpheus: La Finestra di Orfeo (Orpehus no Mado) (14/14) (Riyoko Ikeda, imagino que el 14è volum n’inclou el Gaiden, però no ho puc assegurar)

60. Primo Amore** (Hatsukoi Monogatari) (història curta publicada de manera íntegra a la revista vuitantera setmanal Candy Candy TV Junior, números 179 a 181, introbables) (Riyoko Ikeda)

61. Ransie, la stregga – Batticuore notturno (Tokimeki Tonight) (30/30) (Koi Ikeno)

62. Rosa Pasticcio** (Shiroi Egmont) (història curta publicada de manera íntegra a la revista vuitantera setmanal Candy Candy TV Junior, números 174 a 178, introbables, imagino que el volum únic al qual li dóna nom deu incloure més històries) (Riyoko Ikeda)

63. Siamo in 11! (11 nin iru!) (1/1) (Mōto Hagio)

64. Sonata del Vento: La Storia di Alice (Kaze no Sonata) (2/2) (Chieko Hara)

65. Star Red (1/1) (Mōto Hagio)

66. Swan (Kyōko Ariyoshi) (2/12???)

67. Tre Cuori per Rosy (Candy Romance***) (manga publicat de manera parcial a la revista norantera mensual Magical Girl, números 38 i següents, introbables) (Kako Itō)

68. Unico (1/1) (Osamu Tezuka)

69. Una Ragazza alla Moda (Haikara-san ga Tōru) (8/8, inclou el Bangaihen) (Waki Yamato)

70. Una rosa, un amore (????****) (història curta publicada de manera íntegra a la revista vuitantera setmanal Candy Candy TV Junior, números 228 a 235, introbables) (Yōko Shōji)

71. Via col vento (Kaze to tomo ni sarinu / Gone With the Wind / Allò que el vent s’endugué) (manga publicat de manera parcial a la revista vuitantera setmanal Candy Candy TV Junior, números 174 a 258, introbables) (Margaret Mitchell i Mutsumi Tsukumo)

72. Visione d’Inferno (Jigoku-hen) (1/1) (Hideshi Hino)

Itàlia figurava com el paradís occidental pel que fa als shōjos antics. En el seu moment s’hi van emetre molts animes que els adaptaven i animes originals amb manga que els adaptava i el públic continua sent-ne fervorós. A més, de fet, se segueixen emetent animes antics a Itàlia. La Yin em va dir que a diferència d’Espanya i França (on el boom del manga va estar molt centrat en Bola de Drac), a Itàlia la cosa va estar molt més repartida.

Les editorials han sabut treure profit d’aquesta nostàlgia de tal manera que, fins i tot, s’hi ha pogut publicar l’extens i fa ja més de 10 anys aturat al Japó Il grande sogno di Maya: La maschera di vetro. També s’hi han editat altres obres de les mateixes autores d’aquests mangues tan coneguts per llurs animes. Com a curiositats, s’hi va publicar el 2020 el manga L’angelo rosa, publicat exclusivament en revista al Japó i aconseguit per una associació de fans molt fans del marit de la Miyako Maki.

Malgrat això, darrerament la situació ha fet un gir: Goen no ha publicat cap tom enguany de Swan (i només en porten 2, publicats tots dos el 2022) i tots els anuncis tant d’aquest any com de l’any passat són còpies de Black Box (editorial francesa) per part de diferents editorials italianes. M’estaré d’indicar els anuncis de l’any passat i em centraré en els d’enguany:

- Georgie! (títol de Black Box: Lady Georgie). Aquest és una reedició. Vist que es fa en una incòmoda totxana i difícil d’aconseguir, em decanto per considerar com a millor l’edició que ja tenia indicada.

- Juny peperina inventatutto (títol de Black Box: Vas-y Julie!) 

- L’incantevole Creamy: Il lungo addio (títol de Black Box: Long Good-bye: Creamy, merveilleuse Creamy)

- L’incantevole Creamy: Il ritorno (títol de Black Box: Merveilleuse Creamy: toujours plus!)

- Magical Emi (títol de Black Box: Emi Magique)

- Non fare il figo! (títol de Black Box: Ârrete de frimer!)

- Pastel Yumi (títol de Black Box: Yumi et les couleurs de la magie)

- Pollyana (mateix títol que Black Box)

Vuit anuncis! Vuit! Copiats de Black Box. L’any passat (2022) en van ser quatre. Si els sumem, la cosa es queda en dotze títols copiats en dos anys. Bé, cada cop queden menys títols de Black Box per copiar i tenint en compte que ara Black Box ha canviat de mans és possible també que canviï de política editorial.

L’únic manga de la llista que em podria creure que no és exactament una còpia de Black Box és Georgie! i així i tot la forma de publicar-lo és... en fi, una aventura per qui el vulgui comprar.

A part d’això, val a dir que enguany l’editorial Sprea Comics ha publicat, com a mínim:

- Il club delle maghette: Dalla A alla Z la guida alle favolose majokko: un monogràfic bastant complet de magical girls, moltes de les quals pertanyents a shōjos d’abans del 1987.

- Alguns números de la revista AnimeCult.it on el reportatge principal (un conjunt de diversos articles dins del mateix número) se centra en un shōjo d’abans del 1987. Així tenim el número 6 (maig) amb Lady Oscar, el número 9 (agost) amb Candy Candy i el número 10 (setembre) amb Kiss me Licia.

- Novel·les de Mila e Shiro i Kiss me Licia (més còpies de Black Box).

Va, Itàlia, que tu ho pots fer molt millor! On ha quedat la gran riquesa de publicacions d’abans i on no copiaves ningú? I si has de copiar alguna cosa, posa’t amb Ténèbres (Yami yo, tsudoe!, Sen Inoue), que aquest encara no el tinc i em crida l’atenció.

 

*No sé de quina demografia és aquest manga. Com que la Ikeda és una destacada autora de shōjo, m’he decantat per posar-lo i, si un cas, ja el trauré si m’assabento que no és ni shōjo ni josei.

** Històries curtes publicades posteriorment als toms 9 i 10, respectivament, de l’edició de Goen de Lady Oscar: Le Rose di Versailles amb els títols de Storia di un Primo Amore i Bianco Egmont.

***No estic segura al 100% que sigui la mateixa sèrie, però per les imatges de Shojo Manga Outline (SMO) de Tre Cuori per Rosy la de la portada de Candy Romance, trobo que encaixa bastant: una noia protagonista de cabells clars, un noi de cabells clars amb un vestit verd i un gat.

****Ídem al primer asterisc, però amb una autora diferent.

 

FRANÇA 

Chibi Maruko-chan

 

1. 1, 2, 3, 4, 5 et Roku (1-2-3 to 4-5-Roku) (0/2) (Tetsuya Chiba)

2. A-Girl (0/1) (Fusako Kuramochi)

3. Aï Shité Knight – Lucile, Amour et Rock’N’Roll  (Ai Shite Knight) (4/4) (Kaoru Tada)

4. AsakiYumeMishi, Le dit du Genji (Asakiyumemishi) (0/7) (Murasaki Shikibu i Waki Yamato)

5. Anne (Ann wa Ann) (3/3) (Yumiko Igarashi)

6. Ârrete de frimer! (Kakko Tsuken na yo!!) (1/1) (Kaoru Tada)

7. Attacker You! – Jeanne et Serge (Attacker You!) (2/2) (Shizuo Koizumi i Jun Makimura)

8. Autant en emporte la brume (Kiri Kara no Shōjo) (0/1) (Eiko Hanamura)

9. Banana Fish (10/10) (Akimi Yoshida)

10. Baptism (Senrei) (4/4) (Kazuo Umezu)

11. Candy Candy (9/9) (Kyōko Mizuki i Yumiko Igarashi)

12. Chibi Maruko-chan (0/???) (Momoko Sakura)

13. Cléopâtre (Cleopatra) (1/1) (Machiko Satonaka)

14. Comment ne pas t’aimer (Aisazu ni ha Irarenai) (2/2) (Masako Yoshi)

15. Croque Pockle (Koronde Pokkuru) (3/3) (Yumiko Igarashi)

16. Du Haut de mon monde (Asa made matenai) (1/1) (Masako Yoshi)

17. Emi Magique (Mahō no star Magical Emi) (3/3) (Kiyoko Arai)

18. Georgie (Georgie!) (5/5) (Man Izawa i Yumiko Igarashi)

19. Goodbye Santa Claus (Sayonara Santa Claus) (1/1) (Masako Yoshi)

20. Haru ru ru ru, petits contes de printemps (Haru ru ru ru) (1/1) (Masako Yoshi)

21. Hikari no Densetsu – Cynthia ou le Rythme de la vie (Hikari no Densetsu) (8/8) (Izumi Asō)

22. L’Epée de Paros (Paros no Ken) (1/1) (Kaoru Kurimoto i Yumiko Igarashi)

23. La Colline aux Coquelicots (Kokuriko Zaka Kara) (1/1) (Testuro Sayama i Chizuru Takahashi)

24. La Femme Serpent (Hebi Onna) (1/1) (Kazuo Umezu)

25. La locomotive de l’innocence (Kazumisō ni Yureru Kisha) (1/1) (Yoshimi Uchida)

26. La Rose de Versailles (Versailles no Bara) (4/4; en computo la represa) (Riyoko Ikeda)

27. Le chat noir (Kuroneko no ga Yami ni) (1/1) (Hideshi Hino)

28. Le clan des Poe (Poe no Ichizoku) (1/2) (Mōto Hagio)

29. Le Coeur de Thomas (Thomas no Shinzō) (1/1) (Mōto Hagio)

30. Le Coquetier  (Egg Stand) (1/1 capítol inclòs a l’antologia de la Hagio publicada per Glénat, compilació francesa) (Mōto Hagio)

31. Le pensionnat de novembre (11-gatsu no Gymnasium) (1/1 capítol inclòs a l’antologia de la Hagio publicada per Glénat, compilació francesa) (Mōto Hagio)

32. Le petit flûtiste et la forêt blanche (Shiroki Mori shiroi shōnen no fue) (1/1 capítol inclòs a l’antologia de la Hagio publicada per Glénat, compilació francesa) (Mōto Hagio)

33. Le vaisseau étoilé (Hoshikuzuiro no Fune) (1/1) (Yoshimi Uchida)

34. Les Enfants de Saphir (Futago no Kishi) (1/1) (Osamu Tezuka)

35. Les Femmes du Zodiaque (Seiza no Onna) (2/2) (Miyako Maki)

36. Liddell au clair de lune (Hoshi no Tokei no Liddell) (3/3) (Yoshimi Uchida)

37. Long Good-bye: Creamy, merveilleuse Creamy (Mahō no Tenshi Creamy Mami: Long Good-bye) (1/1) (Kazunori Itō i Kaoru Tashibu)

38. Mako, Rumi et Chii (Mako to Rumi to Chii) (1/1) (Osamu Tezuka)

39. Manabu (2/2) (Masako Yoshi)

40. Mayme Angel (4/4) (Yumiko Igarashi)

41. Merveilleuse Creamy (Mahō no Tenshi Creamy Mami) (2/2) (Kazunori Itō i Yūko Kitagawa)

42. Merveilleuse Creamy: toujours plus! (Mahō no Tenshi Creamy Mami: Eien no once more) (1/1) (Kazunori Itō i Kei Kazuna)

43. Mon côté ange (Hanshin) (1/1 capítol inclòs a l’antologia de la Hagio publicada per Glénat, compilació francesa) (Mōto Hagio)

44. Nous sommes onze (11 nin iru!) (2/2 capítols inclosos a l’antologia de la Hagio publicada per Glénat, compilació francesa) (Mōto Hagio)

45. Panorama de l’Enfer (Jigoku-hen) (1/1) (Hideshi Hino)

46. Pauvre maman (Kawaisō na Mama) (1/1 capítol inclòs a l’antologia de la Hagio publicada per Glénat, compilació francesa) (Mōto Hagio)

47. Pollyana (3/3) (Eleanor H. Porter i Yoshiko Nakagawa)

48. Princesse Safir (Ribon no Kishi) (3/3, remake dels seixanta) (Osamu Tezuka)

49. Regent Story (1/1) (Yukio Gotō i Kazuko Makino)

50. Shinjuku Elegy  (Shiawase Shinkiro) (1/1) (Yukio Gotō i Kazuko Makino)

51. Shiokaze ga Ippai (0/1) (Masako Yoshi)

52. Shōnen wa kōya o mezasu (0/3) (Sakumi Yoshino)

53. Ténèbres (Yami yo, tsudoe!) (1/1) (Sen Inoue)

54. Très Cher Frère (Onii-sama e...) (1/1) (Riyoko Ikeda)

55. Très Cher Mozart (Bokutachi no Mozart) (1/1) (Masako Yoshi)

56. Un rêve ivre (Suimu) (1/1 capítol inclòs a l’antologia de la Hagio publicada per Glénat, compilació francesa) (Mōto Hagio)

57. Unico (2/2) (Osamu Tezuka)

58. Yumi et les couleurs de la magie (Mahō no Idol Pastel Yūmi) (2/2) (Kiyoko Arai)

59. Vas-y Julie! (Hai! Step Jun) (1/1) (Yasuichi Ōshima, Shun’ichi Yukimoro i Abe Yutaka)

França ha publicat grans clàssics, com La Rose de Versailles, Très cher frère... o Le Coeur de Thomas, i ha tirat molt d’obres dibuixades per la Yumiko Igarashi*. Tot i que, una mica com a Itàlia, hi hagi nostàlgia envers els animes antics, a França només s’ha editat la versió animada d’alguns mangues amb una certa edat, però no l’obra original. Respecte a Itàlia, és el cas de Julie et Stéphane (Alpen Rose) i Laura ou la Passion du Théâtre - Mask Glass (Glass no Kamen). Malgrat això, recentment s’hi han publicat els mangues que adapten els animes de Creamy Mami, Emi Magique, Pastel Yumi, Attacker You! i Pollyana. Tots ells, però, de la mà de Black Box, una editorial amb una distribució complicada.

A banda d’això, disposa d’un parell de curiositats:

-Diverses obres de la Masako Yoshi, una autora que no seria d’esperar veure publicada a Occident per la seva manca de rellevància històrica. I això no vol dir pas que la seva lectura no resulti agradable i interessant; al contrari. Pel que em va comentar la Yin, es veu que senzillament els de Black Box senten debilitat per aquesta autora.

-França ha sigut l’únic país dels cinc que s’ha dignat a publicar La Colline aux Coquelicots, l’obra en què s’inspira un film de Ghibli. Malauradament, no va funcionar.

Em sorprèn molt negativament que només s’hi hagin publicat dues obres de la Riyoko Ikeda. És que ni tan sols han editat el seu manga sobre Napoleó, seqüela de La Rose de Versailles i que transcorre (si més no en gran part) a França! Segons la Yin, a França les editorials només s’han llançat a publicar seus els mangues que han tingut anime. Em sembla patètic i més si tenim present la distinció amb la qual França va condecorar la Ikeda: la Legió d’Honor! Sembla més que la hi hagi entregat Itàlia, que no pas França! I més si posem de manifest que fa la tira que se’n va anunciar una reedició de l’exhaurit des de l’any de la Quica Très Cher Frère. En un principi, l’any vinent (2024) Espanya superarà a França pel que fa a sèries publicades de la Ikeda (ja la supera en nombre de tankōbons).

L’any passat (2022), Isan va anunciar 1, 2, 3, 4, 5 et Roku, obra que encara no ha publicat. Potser, amb sort, la veurem l’any vinent (2024).

A més, em veig obligada a recordar que  Black Box té anunciats des de fa la tira un parell de títols de la Masako Yoshi (un de shōjo [Shiokaze ga Ippai] i un de shōnen) i que encara no ha tret.

Aquest any, Akata ha estrenat la seva línia Héritages i d’obres que encaixin en aquesta llista n’hi ha hagut dues de publicades:

-Autant emporte la brume: fins on sé, la publicació per primer cop d’una obra de la mítica Eiko Hanamura a Occident. Per a mi, l’anunci de l’any passat. Enguany, la seva lectura ha superat les meves expectatives.

-Le Clan des Poe: recuperació de la Mōto Hagio que no es queda en aquesta obra, com ja s’ha vist amb altres anuncis d’obres que no entren a aquesta llista. Aposten tant per l’autora que la duran com a convidada al festival de còmic d’Angulema.

Ara sí, l’anàlisi dels anuncis d’enguany: França era el país guanyador indiscutible (amb un total de 9 noves llicències), enguany ho és al meu cor (amb un total de 5 noves llicències i la reedició d’una antologia que ja havia editat la mateixa empresa), ja que tots els anuncis són d’obres que no he llegit i que em criden poderosament l’atenció (i tot i que a Espanya s’hagi anunciat el meu manga preferit). Així, d’anuncis hi ha hagut:

-Sembla que Akata continuarà marcant fites amb la seva línia Héritages:

· Recuperació de la Fusako Kuramochi a França amb A-Girl.

· Publicació per primer cop a França (i no sé si a Occident en general) de la Sakumi Yoshino amb Shōnen wa kōya o mezasu.

-Panini ha sorprès tothom amb l’anunci de l’adaptació del Genji Monogatari (Shikibu Muraki) per part de la Waki Yamato: AsakiYumeMishi, Le dit du Genji.

-Black Box continua alimentant la seva línia de terror amb l’obra de la Sen Inoue titulada Ténèbres, així com amb altres obres que no entren a la llista.

-Una altra sorpresa, que no és ben bé un anunci, sinó una filtració, ha sigut l’obra cabdal de la Momoko Sakura: Chibi Maruko-chan. Fins on em consta i fins on li consta a PSS, el primer cop que aquest manga es publica a Occident. Em costa decantar-me per un sol dels anuncis (o filtracions) d’enguany a França, però aquest és forçosament el que em toca destacar per sobre de la resta: a més de ser l’obra més extensa, compta també amb dues sèries d’anime (una de les quals de més de 1.000 capítols i pujant) i diverses pel·lícules. Així mateix, es tracta d’un manganime molt estimat tant al Japó com a altres països d’Àsia. De moment, hi ha portals de venda que indiquen que el primer volum sortirà a la venda a finals de l’any vinent (2024). A veure quan Mangetsu en fa l’anunci oficial i així sabem com serà exactament l’edició: de quants volums constarà i si inclourà spin-offs i quins i si publicarà també el tankōbon 18, dibuixat temps després de la mort de l’autora per la seva ajudant Botan Kohagi.

-Glénat anuncia una reedició de l’antologia de la Hagio, m’imagino que aprofita que sembla que ara per fi té un cert reconeixement a França en certs sectors i que l’autora anirà l’any vinent al festival de còmic d’Angulema com a convidada. Tot i que el contingut com a tal serà el mateix (traducció i retol·lació), les portades varien i tindrà més textos informatius a l’interior. Per tant, la considero reedició i no reimpressió. De totes maneres, ho compti com ho compti, aquest anunci no modifica el nombre de títols de la llista.

*Pel que em va comentar la Yin, es veu que la Igarashi negocia ella mateixa els seus drets, així que publicar coses seves fora del Japó és relativament senzill (tret, òbviament, de Candy Candy).

 

POLÒNIA

 

1. Było ich jedenaścioro (11 nin iru!) (1/1) (Mōto Hagio)

2. Klan Poe (Poe no Ichizoku) (5/5; ja que amb la seqüela de Klan Poe s’ha seguit la numeració, la incloc, però com que per l’any no entraria a la llista, no la computo com una nova sèrie) (Mōto Hagio)

3. Miejsce dla kochanków (Koibitotachi no Basho) (1/1) (Chiho Saitō)

4. Mój drogi bracie (Onii-sama e...) (1/1) (Riyoko Ikeda)

5. Róża Wersalu (Versailles no Bara) (3/3, no en computo la represa) (Riyoko Ikeda)

6. Srebrny Trójkąt (Gin no Sankaku) (1/1) (Mōto Hagio)*

 

Polònia és un país on es publica molt de manga i bastant del que s’hi edita és inèdit a la resta dels països de la llista. Pel que fa al tema que ens ocupa, tenen una selecció de títols prou bona de la Ikeda i la Hagio. D’entre mangues publicats de la Ikeda a Polònia n’hi ha un de la història d’aquest país que ja no ha pogut cabre a la llista per ser del 1991. De l’entrada, és l’únic país que ha vist publicat Srebrny Trójkąt i Miejsce dla kochanków. També val a dir que tot s’hi ha publicat de manera íntegra. Em crida l’atenció, però, que sembla l’únic país de la llista on no s’hi ha publicat Banana Fish.

Crec que encara els en poden arribar molts més shōjoseis antics, així com altres clàssics del manga. Ho tenen tot molt adobat; si més no, aquesta és la impressió que fan cara afora. Tan de bo pogués conèixer amb més profunditat aquest apassionant mercat!

Així i tot, sembla que només és una editorial la que s’ha animat amb aquesta mena de mangues: J.P.Fantastica.

Fins on sé, enguany no s’hi ha publicat ni anunciat cap manga que encaixi a la llista.

*Aquest manga va publicar-se a una revista de ficció científica no especialitzada en manga (i sembla que amb un públic mixt, però no ho he pogut esbrinar), així que no té la demografia pròpia dels mangues. Sense haver-lo llegit i tractant-se d’una obra d’una destacada autora de shōjo, l’incloc a la llista.

 

 

ALEMANYA

 

1. Banana Fish (10/10) (Akimi Yoshida)

2. Die Rosen von Versailles (Versailles no Bara) (7/7, no en computo la represa) (Riyoko Ikeda)

3. Mila Superstar (Attack nº 1) (4/4) (Chikako Urano)

4. Genji Monogatari (Asakiyumemishi) (3/13, cancel·lat) (Murasaki Shikibu i Waki Yamato)

 

Tot i que a Alemanya a l’actualitat es publica molt més shōjo que a Espanya, sembla que se n’hi ha publicat bastant menys d’anterior al 1987. Pel que fa al josei, no sé si se n’hi publica gaire, però imagino que més que a Espanya, també. Així, tenim a Alemanya com a mercat molt actiu amb obres actuals i extremadament verd pel que fa a shōjos vells, sense cap obra ni de la Yumiko Igarashi ni de l’Osamu Tezuka, i dues obres cancel·lades d’un total de quatre. Però bé, d’aquestes dues, per fi se’n va reeditar Banana Fish i es va arribar fins al seu final.

Em va explicar la Yin que a Alemanya no es va emetre mai gaire anime per televisió. Sens dubte, això no afavoreix l’arribada d’obres antigues.

El 2021, Egmont va sorprendre tothom amb Mila Superstar. Banana Fish era d’esperar amb el recent i aclamat anime i més amb com es mou el mercat alemany: pràcticament tot acabat de sortir del forn al Japó i sense gairebé recolzar-se en la nostàlgia. És per això que crida tant l’atenció una llicència d’aquestes característiques i més tenint en compte com aquest en concret ha envellit bastant malament: conté una ideologia molt desfasada, és molt repetitiu, la narració es recolza massa en primers plans de la protagonista, resulta surrealista en el mal sentit de la paraula, etc. Qui sap, potser el proper manga que els arribi sigui Haikara-san ga Tōru. Fet i fet, els en van editar les pel·lícules que es van produir fa pocs anys.

Alemanya es manté sense cap anunci fins on sé. L’any passat (2022), s’hi va acabar la publicació de Mila Superstar i sembla que aquesta sèrie hi gaudeix d’una relativa popularitat, vist els diferents formats en els quals s’hi ha editat l’anime i que s’hi hagi editat el manga al mateix temps. Flor d’un dia o esperances per a nous anuncis en un futur proper? Més spokons o bé una reedició de Die Rosen von Versailles? El temps ho dirà.

 

ESTATS UNITS

 

1. A Drunken Dream (Suimu) (1/1 capítol inclòs a A Drunken Dream and other stories, compilació estadunidenca) (Mōto Hagio)

2. Angel Mimic (Tenshi no Gitai) (1/1 capítol inclòs a A Drunken Dream and other stories, compilació estadunidenca) (Mōto Hagio)

3. Autumn Journey (Aki no Tabi) (1/1 capítol inclòs a A Drunken Dream and other stories; compilació estadunidenca) (Mōto Hagio)

4. Banana Fish (19/19) (Akimi Yoshida)

5. Bianca (1/1 capítol inclòs a A Drunken Dream and other stories; compilació estadunidenca) (Mōto Hagio)

6. Bride of Deimos (Deimos no Hanayome) (7/17, cancel·lat) (Etsuko Ikeda i Yūho Ashibe)

7. Cipher (11/11, en comptes de 12; desconec si és un cas similar al de Here is Greenwood) (Minako Narita)

8. Claudine (Claudine...!) (1/1) (Riyoko Ikeda)

9. From Eroica with love (Eroica yori ai o komete) (15/39, cancel·lat) (Yasuko Aoike)

10. Girl on Porch With Puppy (Porch de Shōjo ga Koinu to) (1/1 capítol inclòs a A Drunken Dream and other stories, compilació estadunidenca) (Mōto Hagio)

11. Hanshin: Half-God (Hanshin) (1/1 capítol inclòs a A Drunken Dream and other stories, compilació estadunidenca) (Mōto Hagio)

12. Here is Greenwood (Koko wa Greenwood) (9/11, edició que no inclou els capítols extres de l’original) (Yukie Nasu)

13. Itihasa (15/15) (Wakako Mizuki) [només en digital]

14. Legend of the rainbow (Niji no Densetsu) (4/4) (Chieko Hara) [només en digital]

15. Love me, Knight (Ai Shite Knight) (7/7) (Kaoru Tada) [només en digital]

16. Lullabies from Hell (Jigoku no Komoriuta) (1/1) (Hideshi Hino)

17. Marié, ten years later (Jūnenme no Marie) (1/1 capítol inclòs a A Drunken Dream and other stories, compilació estadunidenca) (Mōto Hagio)

18. Mizukagekusa (3/3) (Hiroko Miura) [només en digital]

19. Occult Detective Club: Doll Cemetery (Occult Tanteidan: Shiningyō no Hakaba) (0/1) (Hideshi Hino)

20. Pairazahda (2/2) (Ryō Azumi)

21. Panorama of Hell (Jigoku-hen) (1/1) (Hideshi Hino) 

22. Phoenix (Hi no Tori) (3/3 capítols inclosos a Phoenix #12, versió de la Shōjo Club) (Osamu Tezuka)

23. Princess Knight (Ribon no Kishi) (2/2, remake dels seixanta) (Osamu Tezuka)

24. Reptilia (Hebi Shōjo) (1/1) (Kazuo Umezu)

25. Star Clock Liddell (Hoshi no Tokei no Liddell) (0/3) (Yoshimi Uchida)

26. Storm Fairy (Arashi no Yōsei) (1/1) (Osamu Tezuka)

27. Swan (15/21; cancel·lat) (Kyōko Ariyoshi)

28. The Heart of Thomas (Thomas no Shinzō) (1/1) (Mōto Hagio)

29. The Poe Clan (Poe no Ichizoku) (1/2) (Mōto Hagio)

30. The Rose of Versailles (Versailles no Bara) (5/5; no en computo la represa) (Riyoko Ikeda)

31. The Tale of Genji: Dreams at dawn (Asakiyumemishi) (10/10) (Shikibu Murasaki i Waki Yamato) [només en digital]

32. The Twin Knights (Futago no Kishi) (1/1) (Osamu Tezuka)

33. They were eleven (11 nin iru!) (1/2; capítol inclòs a la compilació Four Shōjo Stories) (Mōto Hagio)

34. Unico (1/1) (Osamu Tezuka)

 

Si hi ha una cosa que em crida l’atenció pel que fa a Estats Units, és que no hi hagi publicat cap shōjo d’abans del 1987 en què la Yumiko Igarashi hagi participat. Només se n’hi ha editat la biografia de la Josefina, la qual és relativament recent. I de miracle se n’hi ha publicat una història curta de la Riyoko Ikeda (sí, Claudine és una història curta; el tom original conté més del doble de pàgines que les publicades als Estats Units). I bé: l’any passat Udon en va enllestir la publicació de The Rose of Versailles. Amb un preu indecent, això sí. Quin serà el proper manga sobrepreuat que editin de la Ikeda? Dear Brother (Onii-sama e...)? En tenen l’anime i és curt, així que seria raonable.

De preus elevadíssims és també Fantagraphics, que ha tingut molt de temps a la venda només el primer tom de The Poe Clan (per fi enguany se n’ha publicat el segon i darrer volum). I en digital tenim el Genji de la Yamato amb el títol de The Tale of Genji: Dreams at Dawn, més car que el físic d’aquí. Encara rai de Media Do, que no es passa amb els preus i ha dut coses com Mizukagekusa, Legend of the rainbow, Pairazahda o Love me, Knight. El mateix amb Itihasa, editat per Creek & River.

Les obres que se surten una mica de la tònica (d’Estats Units i dels països que recullo en aquesta entrada de manera global) estan escapçades o alterades d’una manera o altra o bé només disponibles en format digital: Swan, Bride of Deimos, From Eroica with love, Cipher, Here is Greenwood, The Tale of Genji: Dreams at Dawn, Mizukagekusa, Pairazahda i Itihasa.

El 2022, dues editorials gafapastes van anunciar cadascuna un títol nou per a la llista: Glacier Bay Books, Star Clock Liddell i Star Fruit Books, Occult Detective Club: Doll Cemetery. Sembla, però, que encara trigaran a sortir.

D’altra banda, la traductora va informar fa uns dies que Fantagraphics treurà la seqüela de The Poe Clan. No l’any vinent (2024), sinó ja l’altre (2025). Tot i que The Poe Clan s’encabeixi a la llista, no és el cas de la seva seqüela, per una qüestió de l’any inicial de la seva publicació. Així i tot, sent l’únic anunci més o menys relacionat amb la llista

En tot cas, la tendència general dels darrers anys és o bé format físic extremadament car o bé digital més car que el format físic d’aquí.

CLASSIFICACIÓ I MATISOS

La comparativa queda així:

Itàlia (72) > França (59) > Estats Units (35) >  Espanya (30) >  Polònia (6) > Alemanya (4)

Ara que el Gaiden de Versailles no Bara (els dos toms originalment editats als vuitanta al Japó protagonitzats per la Lulú anomenats Versailles no Bara: Gaiden i que no segueixen la numeració de l’obra original) si s’ha editat l’edició que he escollit segueix la numeració (Itàlia i França), he decidit computar-lo com una sola obra. Amb els Best Works de la Suzue Miuchi a Itàlia he fet exactament el mateix.

França i Estats Units tenen les xifres un pèl dopades, ja que moltes de les històries curtes de la Hagio, en trobar-se en antologies inventades a cada país, les he considerat com mangues independents (i això perjudica a Espanya i a Itàlia en el còmput, perquè aquí el volum publicat trasllada una edició japonesa). En el cas de la compilació A, A’ no ho he fet així, ja que aquesta també existeix al Japó. A Itàlia es dóna un cas de dopatge similar: als vuitanta (!!!) es publicaven històries curtes (i d’altres de més llargues) en revistes. I clar, les he hagut de computar com mangues independents, encara que siguin de poques pàgines. L’angelo rosa és un cas diferent, però també suma. De tota manera, en el cas d’Itàlia això queda una mica compensat per això que ja he comentat dels Best Works de la Miuchi. A Espanya se li infla la xifra per un títol, ja que he indicat dues històries curtes extres que venien en un manga que no entra en la franja temporal (Mis Recuerdos del Instituto) i que no tinc altra manera de computar. Si el principal hagués entrat, ho comptaria tot com un sol manga.

Val a dir que als Estats Units és l’únic país de la llista que em consta que tingui mangues de la llista exclusivament en digital, la qual cosa fa augmentar substancialment els seus números. (Treure un manga exclusivament en format digital implica una menor inversió econòmica.)

A Espanya, Itàlia i França computo la represa de La Rosa de Versalles, però a Polònia, Alemanya i Estats Units no, perquè són diferents edicions concebudes de diversa manera. El mateix serveix per a totes dues edicions espanyoles.

 

Respecte a l’entrada anterior:

- Qui suma més nous títols és Itàlia (set, ja que la reedició no suma), però a costa de copiar-li les obres a Black Box. A més, en tot 2023 no ha sortit cap volum de Swan.

- França ha anunciat 5 nous títols i 1 reedició d’una antologia.

- Espanya suma 4 nous títols i 1 reedició la mar de necessària.

- Estats Units, Alemanya i Polònia segueixen com l’any passat tret que se m’hagi passat quelcom per alt.

- La classificació es manté, però si a Estats Units es despisten, Espanya els podria avançar en pocs anys.