Fitxa de La Dona
Moderna
Títol original: Haikara-san ga
Tōru (はいからさんが通る)
Autora: Waki Yamato
Revista: Bessatsu Shōjo Friend
Editorial: Kōdansha
Anys: 1975-1977
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Drama, romanç, amistat,
crítica social, absurd
Nombre de volums: 7 [amb una
bunkō de 4 volums (que, segons Baka, inclou el volum d’històries extres) i una reedició de 8 volums (que és en la qual crec que es
basa la italiana i que probablement conté també les històries extres, a més d’una història que no té res a veure amb la sèrie)]
Edicions fora del Japó: Itàlia (Una Ragazza alla Moda, volums #1-#6 i
primera meitat del #7), Indonèsia (Miss Modern)
Relació amb altres mangues: La Dona Moderna: Històries Extres (una
preqüela i tres seqüeles)
Premis: Premi Kōdansha al millor
shōjo el 1977, juntament a Candy Candy
(Kyoko Mizuki i Yumiko Igarashi)
Fitxa de La Dona
Moderna: Històries Extres
Títol original: Haikara-san ga
Tōru: Bangaihen (はいからさんが通る: 番外編)
Autora: Waki Yamato
Revista: Bessatsu Shōjo Friend
Editorial: Kōdansha
Any: 1977
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Drama, romanç, amistat,
crítica social, absurd
Nombre de volums: 1 (el qual
probablement està inclòs en la reedició de 8 volums, que és en la qual crec que
es basa la italiana)
Edicions fora del Japó: Itàlia (Una Ragazza alla Moda, segona meitat del
volum #7 i volum #8 complet)
Relació amb altres mangues: La Dona Moderna (història original)
Recensió conjunta
Com tot manga
destacat dels anys setanta, ja feia temps que li tenia posat l’ull a aquest. A
més, m’encanta l’uniforme de les estudiants japoneses de l’època Taishō: és molt
bonic i no sembla especialment incòmode. Així i tot, entre
una cosa i altra, no m’hi acabava de llançar. Però bé, com que aquest maig se’n
va anunciar una pel·lícula animada per a l’any vinent, vaig creure que era o
ara o mai, si és que no me’n volia menjar espòilers.
La Waki Yamato és
especialment coneguda tant per La Dona Moderna
com per la seva adaptació de La Història
del Genji (Genji Monogatari, Shibiku
Murasaki), batejada com Asakiyumemishi (es
podria traduir, però no té gaire sentit, ja que es tracta d’un vers de l’Iroha) i amb un dibuix ja de per si
treballat dins del seu estil.
D’aquesta mangaka, anteriorment n’havia llegit el primer volum de La Petita i Bella Citutat de N.Y. (N.Y. Komachi), el qual em va semblar un nyap per com enfocava el tema de la identitat de gènere i perquè va resultar molt tòpic quan anava de trencador. M’esperava que amb La Dona Moderna fos diferent, tenint en compte que al primer volum no l’espifia tant... però més endavant, és una rere l’altra. I mira que té moltes coses bones, aquest manga, però és que les dolentes em superen.
D’aquesta mangaka, anteriorment n’havia llegit el primer volum de La Petita i Bella Citutat de N.Y. (N.Y. Komachi), el qual em va semblar un nyap per com enfocava el tema de la identitat de gènere i perquè va resultar molt tòpic quan anava de trencador. M’esperava que amb La Dona Moderna fos diferent, tenint en compte que al primer volum no l’espifia tant... però més endavant, és una rere l’altra. I mira que té moltes coses bones, aquest manga, però és que les dolentes em superen.
La història té lloc
a l’època Taishō, concretament a finals dels anys 10 i principis dels anys 20
del segle passat. La Benio és una suposada gallimarsot que prefereix
estudiar i practicar arts marcials a l’ikebana. Un bon dia, rep una proposta de
matrimoni arranjat. El seu pare no li deixa alternatives, ja que prové d’una
família benestant. Els motius de la proposta resulten bastat ridículs i
hipòcrites, però així i tot el seu promès (el Shinobu) ràpidament se n’enamora i no li deixarà les coses gens fàcils per trencar el compromís.
De bon principi, em va sorprendre molt gratament el fet que fes servir les paraules “masclista” i “feminista” sense cap mena de pudor. A més, l’obra té moltes reivindicacions feministes. Entre elles, la reivindicació del respecte envers les geishes i les prostitutes com a les persones que són. Així i tot, a l’autora li mancava molta formació feminista quan va fer aquest manga. L’exemple més clar és que la Benio, en un principi, fuig de la feminitat clàssica: s’emborratxa sovint i no li agraden gens l’ikebana ni la cerimònia del té. Ella prefereix estudiar, practicar arts marcials i treballar de manera remunerada... i molts cops els personatges masculins la confonen amb un home. Així i tot, és molt bonica segons els cànons de bellesa (ulls grans, cara bufona, roba exquisida, prima, rossa) i és percebuda per les lectores com femenina i delicada (tot i la seva força capaç de derrocar diversos homes, sempre que no tinguin línies de text; sinó enfrontar-se a un de sol ja li sembla complicadíssim; és com si els primers fossin NPC de poca monta de videojocs i els segons, monstres finals). L’autora defensa aquesta feminitat que fuig dels cànons clàssics sense fugir-ne del tot, però endevineu què passa quan apareix en escena una dona que de veritat no compleix amb els cànons (trans, grassa o amb la cara plena de cicatrius)? Exacte, és objecte de burla per part de l’autora i se la deshumanitza. Però una cosa exagerada: per exemple, a una escena les passes d’una dona grassa són percebudes com un terratrèmol. I això se suposa que ha de fer gràcia. Així doncs, l’autora va de moderna en fer veure que la femenitat clàssica/imposada en una dona no és imprescindible, però es nota que realment que li ho sembla.
I ara entro ja a
tot drap amb la transmisogínia, perquè es mereix un paràgraf per a ella sola.
La Yamato no tracta ni de casualitat les dones trans com a persones. Per a
ella, les trans són acudits amb potes, res més. I és que a l’autora li sembla
molt graciós riure-se’n a la seva costa de manera més o menys constant a partir
del segon volum. En un lloc concret, l’autora reconeix per llavis d’aquest
personatge que només la dibuixa quan no sap què fer. (I sí, cada cop que apareix aquesta dona a
escena és en forma d’acudit transmisogin.)
Ep, però això no és
tot el que va en contra del feminisme: aquest còmic conté una enorme cultura de
la violació:
- S’hi posa de manifest que les dones atractives, sense voler-ho, desperten l’ànsia de violar en els homes més bons i ingenus i que, ai, pobrissons. Fàaaaaaastic.
- Si un amic dels personatges principals, segons es dóna a entendre, ha violat repetidament i ha organitzat violacions grupals, no se’l veu com a violador ni se li dóna mal tracte perquè ohhhh, és que és amic de la Benio, el Shinobu o qui sigui. És que se’ls dóna un pitjor tractament a les rivals romàntiques que a aquests fastigosos paios!
Per si no fos poc, tot i que ja no s’hi
acarnissa tant, també és una obra homòfoba i xenòfoba.
A nivell de guió, La Dona Moderna conté molts elements
surreslistes, que fan que tant determinades situacions com certs personatges
resultin poc creïbles. Hi ha massa casualitats i massa facilitats per a la
protagonista. Que sí, que també hi ha problemàtica, però aquesta està conduïda
per al drama i/o la tensió romàntica... realment moltes solucions són d’una senzillesa que ni la navalla d’Ockham, tu. Es nota en moltes ocasions que la pròpia autora no es pren
seriosament la seva obra, així com que li sobren moltes pàgines. Quelcom
positiu que sí que té és que hi ha un cert treball amb els secundaris i molts
reapareixen quan ja hom donava per fet que l’autora se n’havia oblidat. També es nota que l’autora es va documentar, però no excessivament.
La narració en
general és molt bona, amb alguns passatges que m’han deixat obnubilada. Unes
poques vegades, hi ha una narració bastant dolenta en la qual no s’utilitza
correctament el llenguatge del còmic, però res greu i sobretot en escenes
gracioses i sense gaire pes en la història.
Pel que fa al dibuix, la Yamato s’hi llueix, amb un bon reguitzell de vinyetes preciosistes i elaborades amb molt de sentiment.
Els personatges resulten d’allò més expressius i tant la roba com el mobiliari
estan detalladíssims. Ai, si el guió hagués estat fet amb la mateixa cura! Un
defecte: a vegades, la moda recorda més a la dels anys setanta (època en què es
va dibuixar l’obra) que a la dels anys 10-20 del segle passat (època en què té
lloc la història). Si conservo aquesta obra, definitivament serà per la narració i el dibuix.
 |
| Ai... aquesta moda setantera!! |
L’edició italiana
és extremadament barata: 5’5 € per volum amb un paper quasi blanc, una magnífica
impressió i sobrecoberta. La traducció, però, no m’ha fet el pes pel següent:
- Té errades ortogràfiques que he pogut detectar jo, amb el meu italià macarrònic.
- Quan hi ha un flaixbac es retradueix en comptes de consultar què s’havia traduït anteriorment per tal de fer-ho quadrar bé.
- Hi ha moltes notes al peu que t’envien al final del volum. Ja que interromps la lectura, explica les coses al peu directament! Sinó, no posis notes i deixa que els lectors vegin les aclaracions al final. I adapta una mica més, que en determinades ocasions la voluntat de ser fidel a l’original resultava patètica.
A nivell de
maquetació, aquesta edició està molt bé en general, tret d’un comentari de l’autora
que surt publicat de manera emmirallada.
Curiositat final: sospito que a Ranma 1/2 (Rumiko Takahashi) hi ha una grandíssima referència a aquesta obra.
Ho recomano? No, no
i no. Fugiu-ne. Tot i que té molts aspectes que m’han agradat, em pesen molt més els
negatius. Aquest és un manga que va de feminista i que a la vegada és
transmisogin a uns nivells elevadíssims i conté una cultura de la violació molt
marcada. A més, és bastant homòfob i racista i hi ha molts trets dels
personatges poc creïbles. Per postres, li sobren pàgines.
Nota global: 3/10
