Top 10 de còmics no manga de 2020

Entraran en aquesta classificació els còmics no manga que hagi llegit per primer cop durant aquest any, ja sigui totalment o parcial. És a dir, obres de les quals hagi llegit pàgines que no havia llegit abans.

Enguany he llegit molt menys còmic no manga que l’anterior. Això en part és degut a la manca d’esdeveniments on comprar fanzines.

Així i tot, queda un top 10 prou maco:

Nova

1) Nova (Novae, Kaiju): Romanç històric i de fantasia entre un astrònom i un nigromant. El tenia pendent de feia molt de temps i s’hi han acumulat les pàgines que déu n’hi do. És a tot color i el dibuix d’allò més treballat. Es transmeten molt bé cadascuna de les emocions dels personatges. Molta atenció al detall i es procura donar rellevància a les professions de tots dos protagonistes. A més, hi ha també una trama de misteri. Ho té tot!

2) Neu amb compte amb la malvada! (Geu agnyeoleul josimhaseyo!, Berry, Soda Ice i Blue Canna): L’enèsima obra que tracta sobre una reencarnada en la malvada d’un “otome” (entre cometes perquè l’otome en qüestió és en format novel·la). Molt divertit i feminista. S’hi critiquen coses com ara posar una noia de premi en una competició. Tots els interessos romàntics originals foten fàstic, així que la protagonista de l’otome acaba enamorada de la “malvada”. També hi ha algun altre interès romàntic nou per a la malvada, però tot això del romanç no hi té gaire cabuda per a ella, que ja en té prou amb mantenir a ratlla els pretendents de la protagonista de l’otome. 

Neu amb compte amb la malvada!

3) La mocosseta (Snotgirl, Bryan Lee O’Maley, Leslie Hung i Mickey Quinn): Seguim amb la influencer i els seus problemes d’al·lèrgia, amor i... assassinats. És increïble que una sèrie pugui virar tant entre la pura comèdia de moda al suspens més espaordidor, passant per tot un seguit d’escenes la mar de pujades de to. Més o menys igual que els dos primers: un munt de joc de paraules, a vegades no se sap ben bé què és realitat i què somni, la majoria dels personatges són bastant miserables. Entre que els volums són relativament fins i que m’enganxa un fum, se m’acaben en un no res.

4) Esgrima (Fence, C.S.Pacat, Johanna the Mad i Joana LaFuente): La tensió sexual entre l’aspirant Nicholas i l’esportista de nivell olímpic Seiji. Mentrestant, la trama esportiva va avançant, amb nous combats i nous personatges. Tan bo com sempre. Em falta, això sí, que hi aparegui d’una vegada la mare del Nicholas.

5) L’estiu de la Casilda (Casilda’s Summer, Pilar Villanueva): L’arribada de la cosina del seu marit, trasbalsarà l’estiu de la Casilda. Misteri, noucentisme i costa catalana. L’autora sap què li agrada al seu públic i es nota.

6) Venent catifes a Konstantiniyya (The Carpet Merchant of Konstantiniyya, Reimena Yee): Acostumada a que els còmics en anglès siguin caríssims i sabent que aquest era a tot color i a tapa dura, me n’esperava més aviat poquetes pàgines i no pas la totxana amb la qual em vaig topar! (Suposo que hi tindrà a veure el fet que es tracti d’una edició britànica i no pas estatunidenca.) La història arrenca lenta, prenent-se el seu temps perquè coneguem els personatges. Tracta sobre un matrimoni dedicat al comerç de catifes i a certa dificultat que se’ls planteja. L’ambientació és a la Turquia del segle XVII i es percep un munt de treball de documentació al respecte. Una lectura que enganxa, entendreix i emociona.

La mocosseta

7) Ullals (Fangs, Sarah Andersen): Comèdia romàntica amb elements tètrics. I és que clar, una relació entre una vampira i un licantrop sempre és complicada. Com ara quan el licantrop surt de la dutxa en la seva forma canina, se sacseja i ho deixa tot empastifat.

8) I de la meva mà (Y de mi mano, A M C): Història curta ambientada a un món on les dones han de pagar un preu molt elevat si es volen casar (amb un home). Experimental, dur i metafòric. Molt de l’estil de l’autora. Cal llegir-la més d’una vegada per captar-ne bé tots els matisos.

9) Un berenar d’invocacions (Séance tea party, Reimena Yee): La Lora se sent sola. Troba que ja no encaixa amb els seus amics de tota la vida, tots amb tanta pressa per créixer. Un dia, es topa amb una fantasma amb qui passa moltes estones agradables, però fins a quin punt aquesta relació serà viable?

10) La noia i el tapir endrapamalsons (Shàonǚ yǔ shímèngmò, Godwind Hsu i 61Chi): Sobre l'assetjament escolar tant a docents com a alumnes. Bastant realista malgrat el toc de fantasia. Em sembla molt curiós que la dibuixant emprés escultures fetes per ella mateixa per dibuixar-ne els personatges principals.

Top 10 de mangues de 2020

Entraran en aquesta classificació mangues que hagi llegit per primer cop durant aquest any, ja sigui totalment o parcial. És a dir, obres de les quals hagi llegit pàgines que no havia llegit abans.

Durant el 2020, he fet algunes relectures, però també he consumit molt material nou. A destacar: m’he llançat ja de ple amb les edicions en anglès i he començat a incorporar lectures en alemany de manera una mica més habitual i no tan anecdòtica.

Sense més preàmbuls, heus aquí el meu top 10 de mangues del 2020:

Hanako, l’ànima en pena... resulta que és un noi

 

1) Hanako, l’ànima en pena... resulta que és un noi (Jibaku Shōnen Hanako-kun, Iro Aida), més conegut per aquí com Hanako-kun, el fantasma del lavabo: La llegenda urbana japonesa de la Hanako (nom femení) vindria a ser un equivalent de la nostra Verònica. Incloent que és una nena/noia. Així i tot, el Hanako d’aquest manga... és un noi! Per què? Misteri! Concretament, un dels set misteris de l’institut de la protagonista. Aquesta obra ha esclatat enguany. De no saber-ne res a anar-la veient aquí i allà. L’anime que l’adapta, el mitjà amb el qual vaig tenir el primer contacte, n’ha sigut el responsable. Val a dir, però, que l’obra original està a l’alçada. Un grafisme espectacular, uns personatges d’allò més carismàtics i una història plena d’imaginació. Una pura delícia que enamora. Curiositat: “Iro Aida” és un duo composat per dues senyores: l’Iro és la guionista i l’Aida, la dibuixant.

M’he reencarnat en la dolenta d’un otome i...

2) M’he reencarnat en la dolenta d’un otome i ara faci el que faci tinc els dies comptats (Otome Game no Hametsu Flag shika nai Akuyaku Reijou ni Tensei shite shimatta..., Satoru Yamaguchi i Nami Hidaka): Segueixo enganxada a la sèrie de la “malvada” més ingènuament seductora del món. És fantàstic tant el final del primer arc (que ben podria ser la conclusió de l’obra) com el plantejament del segon. M’agrada tot i em fa riure molt. Potser es comença a repetir, però manté espurnes d’originalitat, encara.

3) Fum-li fort, Nakamura!! (Ganbare! Nakamura-kun!!, Syundei), més conegut per aquí com ¡¡No te rindas, Nakamura!!: Una obra tendra i divertida sobre un noi enamorat d’un company de classe. La història va tot tan al seu ritme que sembla mentida que ocupi només un volum. Deixa molt bon gust de boca i s’hi toca algun tema que no sol sortir gaire en els mangues (com ara la pressió que tenen els alumnes que no tenen els cabells absolutament negres a tenyir-se’ls... perquè es prohibeix tenyir-se els cabells). Si no l’has provat, a què esperes? El tom únic de l’any! (Bé, de fet, té una seqüela, però funciona perfectament com a tom únic.)

4) L’Harem Shōgunal (Ōoku, Fumi Yoshinaga): Aquesta ucronia em continua agradant molt, però el volum #16 ja comença a clamar per un final. Afortunadament, al Japó no trigaran a veure’l gaire. El darrer capítol sortirà a la Melody del febrer i el 19è i últim tom, el 26 de febrer. Al final del tom #15 la Yoshinaga va fer quelcom que li vaig agrair, però tot el tom #16 és un constant déjà vu.

5) Adéu-siau, jardí de roses (Sayonara Rose Garden, Dr. Pepperco): Una aristòcrata li proposa un pacte a una de les seves serventes: a canvi d’ajudar-la a morir li presentarà l’escriptor que tant vol conèixer. No tenia cap esperança amb aquest manga i em enxampar amb la guàrdia abaixada. Quina meravella! Cada vinyeta està aprofitada al mil·límetre. Fins i tot a les guardes de les camises i a les cobertes hi ha detalls que val la pena ullar. El tempo es troba també molt ben calculat. Es nota un molt de treball a l’story board. La història en si són un seguit de tòpics la mar de ben duts i conjuminats.

Fum-li fort, Nakamura!!

6) El quadern del Pippira (Pippira Note, Fumiyo Kōno): El dia a dia d’una jove i el seu periquito. Amb aquest poca sorpresa hi podia haver. És de la Kōno; per força m’havia d’agradar. I mira que els interessos romàntics de la protagonista i la seva amiga foten pena, però així i tot l’obra en general m’agrada molt.

7) La noia que es va fugar amb la seva amant (Kakeochi girl, Battan): Una noia trenca amb la seva xicota perquè troba que això de sortir amb noies “és una fase”. Deu anys més tard, es retroben, estant una d’elles sense parella i l’altra, embarassada i preparant el seu casament. Quin destí els espera? Aquest dibuix és una preciositat. Si t’agrada el de Vers els núvols del nor-noroest (Hokuhokusei ni Kumo to Ike, Aki Irie, més conegut per aquí com Sigue las nubes al nornoroeste), aquest, també. A més, es transmeten tots els sentiments de manera molt propera i es fa una crítica molt encertada del masclisme.

8) La convivència postapocalíptica de l'Asa i la Nagi (Owari Nochi, Asanagi Kurashi, Kikori Morino): En un món postapocalíptic, una nena de 12 anys viu amb una mena d'aranya gegant. La nena prepara menges delicioses i totes dues endrapen que fa gust. Possiblement, el meu manga culinari preferit. No recordo que mai un manga em fes venir tanta gana.

9) La Takagi em fa la punyeta (Karakai Jōzu no Takagi-san, Sōichirō Yamamoto), més conegut per aquí com Takagi-san, experta en bromas pesadas: La Takagi es dedica a ensarronar al Nijikata, que es creu molt despert, però sempre cau de quatre potes en les aixecades de camisa de la Takagi. Bufó i divertit. El millor manga per llegir de manera espaiada.

10) L’espia i la seva família (Spy x Family, Tatsuya Endo): L’espia Twilight necessita una filla i una esposa per a la seva nova missió. Així comença aquesta falsa vida en família. Una obra bastant lleugera i divertida. Molt paròdica dels tòpics dels shōnens d’intriga i els d’acció, com ara amb el nen de 6 anys que sembla un adult i era campió en tornejos de pilota a la guarderia.

 

Mencions d’honor (la triple trampa és ja tradició)

El contorn dels ulls de galàxia

I) El contorn dels ulls de galàxia (Hoshi no Hitomi no Silhouette, Aoi Hiiragi): A una de les amigues de la Kasumi li agrada el Satoshi, el noi del qual la Kasumi està enamorada. Ai, quin dilema! Vaig topar-me amb els dos primers volums d’aquesta obra (d’un total de deu). En japonès. El meu nivell d’aquest idioma encara no és prou bo com per llegir-los sencers. Per tant, no el puc posar al top 10. Però sí aquí. Perquè, malgrat tot, em sembla una meravella. Tant el dibuix, com la composició de les pàgines. Tot ell desprèn una gran tendresa. Investigant, he descobert que l’autora és bastant estimada al Japó. Aquí, si se la coneix (i escassament), és per les adaptacions de Ghibli dels seus còmics (un dels quals és un manga de 2 toms de la Ribon, per cert). En canvi, al llibre Furokus de la ribon: El secret de la cuquisitat (Furoku no Ribon, Kawaii no Himitsu) se li dedica una fitxa de dues pàgines (sent el màxim per autora i havent-hi algunes que només en tenen mitja). A més, tots els furokus que surten en aquesta fitxa són d’El contorn dels ulls de galàxia. Tanta és la popularitat d’aquest manga que en té un mínim de dues seqüel·les.

II) Flors a la llum de la lluna (Moonlight Flowers, Mutsumi Tsukumo): Clàssic del yuri bastant desconegut. I és una llàstima perquè, a més, toca temes de feminisme i activisme irisat. Hi ha alguns elements que no han envellit del tot bé, però en general em sembla una passada.

III) Endevi (Kamome Shirahama): una àngela i una dimònia que s’estimen molt van rivalitzant entre elles tot causant estralls a la Terra. Sense solta ni volta i amb un dibuix que fa caure de cul.

 

Pensaments sobre el final d’Ao no Flag / Blue Flag

Aquesta és una anàlisi de La Bandera Blava (Ao no Flag, Kaito; també conegut com Blue Flag), especialment pel que fa al seu final. Per tant, en conté ESPÒILERS.

 

1. INTRODUCCIÓ

El passat mes d’abril va sortir el darrer capítol de La Bandera Blava a la revista digital Shōnen Jump+. Es pot considerar que aquesta sèrie ha fet història. Per què? Doncs perquè sembla que és el primer shōnen on el protagonista acaba emparellat amb un home. Així i tot, cal destacar que aquest element no és tan revolucionari com pot aparentar a primer cop d’ull. I això pels següents motius:

1A. No és el mateix Shōnen Jump+ que Shōnen Jump. Veig que hi ha molta gent que confon totes dues revistes. I amb raó. El nom dóna lloc a equívocs. La Shōnen Jump+ és una revista exclusivament digital. Aquesta aglutina mangues de diferents revistes de Shūeisha (incloent la Shōnen Jump), així com mangues exclusius d’aquesta publicació (com ara, La Bandera Blava). És a dir, no la pots comprar físicament a enlloc. Ni a quioscos ni a llibreres ni res de tot això. Per contra, la Shōnen Jump és la revista de manga més popular i, per tant, la que té una tirada més gran. La diferència és substancial. Encara queda molt per trobar-nos un final aquil·lià a un manga de la Shōnen Jump.

El Taichi té l’app de la Shōnen Jump+ al mòbil.

1B. Censura I: El darrer capítol...:

..., juntament amb el final del penúltim, trastoca la globalitat de la trama. S’hi fa un salt temporal que t’ho canvia tot. És a dir, es produeix una palesa manca de desenvolupament. Un manga que on durant gairebé 8 volums ha anat aprofundint en els personatges, presentant-te’ls amb característiques que els diferencien els uns dels altres, amb llurs caràcters, llurs gustos, llurs inseguretats... I ara, de sobte, passen els anys i l’statu quo ha variat completament. És una de les crítiques constants que se li ha fet a aquest manga. Entenc que és fins on se li ha permès fer a l’autor, però que no vagi insistint que li han donat tantíssima llibertat perquè llavors es nota més que no és així.

...fa un experiment que es basa en narrar-ho tot des el punt de vista del Tōma. Aquest punt de vista és literal: veiem el que veu i escolta ell, però no el veiem a ell ni tampoc veiem el que diu, tot i que es noti que parla amb els seus interlocutors. Així, en no veure’l, se’ns fa creure que el protagonista del darrer capítol és el Taichi. I es fa posant a finals del penúltim capítol que el Taichi (que es veu que viu amb algú altre perquè té a casa seva dos raspalls de dents) rep una invitació al casament de la seva ex i que, ja al darrer capítol, el Tōma signa el llibre de noces de la Futaba com “Ichinose” (el cognom del Taichi). Més endavant, quan el Tōma es troba amb el Taichi (que no havia pogut assistir al casament de la Futaba perquè se li havia solapat amb un altre casament) i ja queda tot resolt: se’ns mostra l’anell a l’anular esquerre del Taichi (tapat pel correu a finals del penúltim capítol) i aquest li ofereix la mà al Tōma a la vegada que li proposa de tornar a casa. Misteri desvelat: el Tōma té el cognom del Taichi perquè estan casats i la persona misteriosa amb qui viu el Taichi és el Tōma. Rellegint aquest capítol, tots els diàlegs queden ja clars. Aquests aporten més matisos, un dels quals tracto més endavant. Tot aquesta tirallonga per queixar-me que, més enllà les mans entrellaçades, no se’ns permet veure el Taichi i el Tōma junts com a parella. De nou m’imagino que és perquè des de l’editorial li devien dir “bé, et permetem que acabin junts, però amb la condició que no es vegi”.

1C. Censura II: Els diàlegs resulten d’allò més críptics.

A La Bandera Blava es parla d’homosexualitat, bisexualitat i feminisme sense emprar aquestes paraules ni de relacionades. L’única excepció amb la qual m’he topat és quan la Mami fa referència a un gay hipotètic al tom #5. Es pot dir que els personatges parlen en codi i, per tant, queda tot molt forçat. La gent no s’expressa així. Ergo, a nivell de discurs polític coixeja bastant en aquest sentit (també en d’altres, com ara que es resti tanta importància a les violències patides per gays i lesbianes quan l’Akiko li deixa anar el seu discurset a la Masumi).

 

2. LA BISEXUALITAT

La bisexualitat és un dels elements explosius del darrer capítol. Vegem-ho amb més profunditat:

2A. “La bisexualitat no existeix fins que no la necessito a la trama”: Es compleix aquest tòpic? Fins a quin punt és espontània la bisexualitat a aquesta obra? Aquest manga fa trampa amb moltes coses. La bisexualitat és una d’elles. Juga a què només existeixen els gays, les lesbianes i els heterosexuals i de sobte, al darrer capítol, et planta dos personatges bisexuals: un nano que fins ara creies que era heterosexual i una noia que havia deixat clar que era lesbiana. I així i tot, fa encara més trampes, deixant possibles pistes d’aquest final al llarg de la història:

La primera d’elles és a les primeres pàgines. La confrontació entre el millor amic i la parella. Qui és més important? Bé, tant és: el Taichi no en té ni l’un ni l’altra. Després passa a tenir un i altra i, finalment, el seu millor amic és també la seva parella. Es va fent esment d’això al llarg de la trama i amb aquesta evolució tot plegat queda perfectament encaixat, amb una cloenda perfectament rodona en aquest sentit. Fins i tot, el Taichi ho comenta amb el Tōma a les darreres pàgines i de com de graciós resulta tot plegat. Relacionat amb això, al segon volum, la Masumi li etziba al Taichi: “Ets dels que pensen que poden ser amics d’algú que podria ser la seva parella”. Aquesta és una de les principals claus de lectura de l’obra. (Una altra, la vàcua idea que la vida es basa en un seguit de decisions, sense tenir en compte les circumstàncies personals.)

Els somriures radiants. El Taichi s’enamora de la Futaba pels seus somriures radiants. I qui és el personatge amb els somriures més radiants i que somriu més sovint a La Bandera Blava? Exacte, el Tōma.

Els somriures radiants fonen el Taichi.

L’admiració del Taichi vers el Tōma. El Taichi admira i enveja el Tōma a parts iguals. I és que qui no pot admirar el Tōma si tot ho fa bé i a més és un tros de pa? Però a la vegada l’enveja per això i també perquè dues noies de les quals el Taichi s’ha enamorat sembla que han acabat enamorades del seu amic. Al tom #2, el Taichi li diu a la Futaba, mig de broma: “[El Tōma] ho fa tot tan bé que resulta injust, no et sembla? Crec que me’n podria enamorar. Hahaha.”

La Lady Gaga i Miley Cirus. Com deia: fins al darrer capítol sembla que l’obra s’ambienta a un món on només existeixen dues orientacions (homosexualitat i heterosexualitat) en comptes de quatre (deixant-se la bisexualitat i l’asexualitat&aromanticisme). Però així i tot, al tom #6 l’Akiko cita la Lady Gaga amb la seva cançó Born this Way, l’única de temàtica irisada de tota la llista (fent fins it tot aquest joc de paraules: LGBT i Lady Gaga Born This way). A part, també se’n recomana una cançó de Miley Cirus. Cal tenir present que en les llistes de persones famoses bisexuals sempre hi solen aparèixer la Lady Gaga i Miley Cirus. Precisament per això em va cridar l’atenció a la primera lectura que se les anomenés si fins aleshores el manga havia donat a entendre que en el món només hi ha lesbianes, gays i heterosexuals. Però com que en altres històries de ficció i en els discursos de molta gent hi ha contradiccions similars, no hi vaig donar més importància.

Les professions del Tōma. També al tom #6, quan el Tōma li parla de les seves possibles professions, el Taichi se l’imagina a totes (tret de pel que fa a la de pescador) com si es tractés de l’interès romàntic prototípic.

Les professions del Tōma segons la imaginació del Taichi.

 

2B. La bisexualitat de la Masumi. Tinc dues queixes pel que fa a la bisexualitat de la Masumi. Una que he anat veient i l’altra que no:

La queixa habitual: la manca de desenvolupament. O com un reduït percentatge de gent l’anomenem: la lesbofòbia. Visca la representació bisexual, però no a costa de les lesbianes. Tens una sola noia/dona en tot el manga que et deixa clar que és lesbiana (tan clar com t’ho pot deixar un manga on s’evita emprar un seguit de terminologia, com ara “lesbiana”) i fas que al darrer capítol, sense desenvolupament, sigui de sobte bisexual. No, no, no. NO. N-O. Malament, fatal, terrible. Que hi ha dones que primer creien que eren lesbianes i després ha resultat que eren bisexuals? Sí. Que La Bandera Blava és un manga lesbofòbic per com tracta aquesta qüestió? També. En un món carregat d’heterosexualitat obligatòria, on a les lesbianes se’ls insisteix que no és que no els atreguin els homes sinó que encara no han trobat l’adequat (amenaces de diversa índole incloses), no pots fer que simplement una noia que quedava claríssim que era lesbiana ara de sobte resulta que és bisexual. Hi manca desenvolupament. El mínim hauria sigut deixar palesa alguna cosa així:

Motius pels quals es pensava que era lesbiana	Explicacions de per què no és lesbiana, sinó bisexual
Estava enamorada de la Futaba.	La Futaba era el seu primer amor. La seva experiència en el camp de l’enamorament era molt minsa i més tard va descobrir que els nois també l’atreien.
Els seus festejos amb nois no funcionaven.	Si no funcionaven no era perquè no li atraguessin els nois, sinó que com que en aquella època només tenia ulls per a la Futaba, tota relació de parella que hagués provat aleshores fora d’això no hauria resultat, hagués sigut amb nois o amb noies. I així, resulta que també li atreien els nois.

Per sort, no he vist ningú queixar-se que la bisexualitat sobtada del Taichi no sigui tan criticada com la bisexualitat sobtada de la Masumi, però per si un cas ho aclareixo jo aquí:  No és el mateix en una obra de ficció un noi que crèiem heterosexual sigui de sobte realment bisexual que una noia que deixava clar que era lesbiana sigui de sobte realment bisexual. En el segon cas, degut a la manca de desenvolupament, es normalitzen un seguit d’idees masclistes, homofòbiques i lesbofòbiques que en el primer cas, no. En el primer cas, simplement hi ha una mera manca de desenvolupament. En el segon cas, la manca de desenvolupament resulta molt més problemàtica. A més, val a dir que el Taichi no havia deixat claríssim que era heterosexual.

La queixa que no he vist enlloc: la subordinació de l’orientació de de la Masumi a l’orientació dels dos personatges masculins principals. Primer et mostren la Masumi com a lesbiana per poder fer el paral·lelisme amb el Tōma i el que cadascun d’ells sent per la seva amistat més íntima. Però finalment resulta que la Masumi és bisexual perquè el seu marit i el Tōma puguin lamentar-se conjuntament de la bisexualitat de les seves respectives parelles i així quedi palès que el Taichi és bisexual. Al darrer capítol no tenim ni el diàleg ni els pensaments del Tōma, així que només podem extreure informació a partir del que l’altra gent li diu. El marit de la Masumi s’obre amb el Tōma perquè “és que no tinc mai ningú amb qui parlar de tot això” i li confessa que el fet que la seva muller sigui bisexual (sense dir la paraula, que ja sabem com és aquest manga) li genera moltes inseguretats malgrat que la Masumi hagi decidit estar amb ell. Aquestes escasses pàgines bifòbiques es carreguen tot l’arc de la Mami sobre amor romàntic i amistat, per cert.

3. ÉS EL MARIT DE LA MASUMI CANÒNICAMENT TRANS? I DE MANERA SUBTEXTUAL?

No. Tampoc cis. Amb el poc que surt i que no se’n dóna cap pista al respecte, no es pot deduir ni una cosa ni l’altra. Ni tan sols com a subtext.

A més, he d’afegir que tenint en compte que com es parla de “noies que volen ser nois” i “nois que volen ser noies” al llarg d’aquest manga (i concretament a l’arc de la Mami, que és on més s’incideix en aquest aspecte) no crec que l’autor contempli l’existència de la gent trans (i per molt que al comentari final del final de tot empri les inicials “LGBT”). Així, d’alguna manera, ni que sigui indirectament,  fins i tot nega l’existència de les persones trans. Ergo, això seria un element de transfòbia.

Llavors, d’on surt aquest rumor infundat? He estat fent les meves cerques i crec que n’he trobat l’arrel. Sembla que arran d’una traducció a l’anglès i una interpretació molt extensiva, algú va creure que potser aquest home era trans. Res més allunyat de la realitat. Els dos fragments que ressalta són els següents:

-“I don’t fit in anywhere anymore” (“Jo ja no encaixo enlloc.”): Quelcom que pot ressonar en les persones trans, però en persones pertanyents a molts altres col·lectius, també. A més, en la traducció d’Ivrea aquí consta “de que no confío en ella” (“que no confio en ella”), sent la bafarada completa “Bueno... por mi culpa [Masumi] siempre se está quejando... de que no confío en ella” (“Bé... per culpa meva [la Masumi] sempre s’està queixant... que no confio en ella”). Aquesta “culpa meva” són les inseguretats que li genera la bisexualitat de la Masumi. Tot presentat de manera molt bufoneta, però no per això deixa de ser bifòbia.

-“Do you guys ever go through this?” (“Això també us passa a vosaltres algun cop?”): Referint-se a que ell i la Masumi tenen problemes per culpa de la bifòbia del marit de la Masumi (tot i que el marit ho formuli com que és per culpa de la bisexualitat de la Masumi) i que si el Tōma i el Taichi també xoquen aquí. És a dir, el marit de la Masumi no busca referents en la transsexualitat, sinó referents en la bifòbia. A la versió d’Ivrea consta “¿A vosotros no os pasa...?” (“A vosaltres no us passa que...?”)

Així doncs, no: el marit de la Masumi no és canònicament trans. Ni tan sols és interpretable que en sigui. El que sí que és de manera canònica és bífob i a sobre es fa la víctima al respecte.

4. QUE S’HAN CASAT!!!

Una cosa que em sembla molt positiva d’aquesta obra és que et presenta un futur proper on al Japó es permet que les persones del mateix gènere es casin entre elles, sent que encara a l’actualitat això no és una realitat. Es tracta d’un missatge esperançador sobre un esdevenidor factible.

5. CONCLUSIONS

En definitiva La Bandera Blava és un manga molt important per ser en un principi el primer shōnen on el protagonista acaba emparellat amb un home i, no només això, sinó que també acaba casat amb ell. Així i tot, té un seguit d’aspectes que no m’acaben de fer el pes o que directament no em fan gens de gràcia. Tant els que he comentat al llarg d’aquesta entrada, com d’altres (la portada del capítol 46, les poques conseqüències que rep el Kensuke i el com es tolera el discurs homòfob i masclista).

Així i tot, malgrat totes les meves queixes, és una lectura que globalment m’ha agradat molt (en especial els quatre primers volums). Els personatges principals són meravellosos, estan molt ben construïts, la narració és una passada, el dibuix és expressiu i dinàmic, etc. És una obra amb uns quants elements brillants.

DARRERA ACTUALITZACIÓ: 27 de novembre de 2023

Shōjos i joseis d’abans del 1987 publicats o anunciats a certs països d’Occident [QUARTA VERSIÓ; 2020-1 - LA VERSIÓ ACTUAL ÉS LA SETENA]

Onii-sama e...

 

[Entrada desactualitzada pel que fa a noves llicències i volums publicats. Hi ha una altra entrada amb la informació actualitzada.]

Consideracions:

 

I. El com i el perquè de les actualitzacions anuals

Aquesta entrada és una actualització anual. Ho faig en noves entrades per tal d’evitar equívocs respecte a dates de publicació i perquè les meves anàlisis van canviant a partir dels nous anuncis. Tot i que la base és la mateixa, hi ha coses que sempre cal modificar.

He decidit fer l’actualització a partir d’enguany més tard perquè així hi encaixo les llicències anunciades al Saló del Manga.

 

Heus aquí les altres versions desactualitzades:

- Primera versió

- Segona versió

- Tercera versió

- Cinquena versió

- Sisena versió

II. El perquè de la llista

Tenint en compte que fa un temps altra gent i jo ens anàvem queixant dels pocs shōjos vells que ens arribaven a Espanya, tenia curiositat per saber en quina situació es trobaven altres països occidentals i fer-ne una comparativa. Al final, m’hi vaig acabar engrescant de mala manera.

 

III. El perquè de la frontera 1986/1987

En el seu moment em vaig limitar a dir que “la frontera 1986/1987 crec que talla prou bé el que considerem vell del “no tan vell”, però la decisió ha sigut plenament meva i vull deixar constància que no parlo en nom de ningú”. Ho mantinc, però dir això i no dir res és pràcticament el mateix, així que ho defensaré una mica més.

Malgrat que abans ja se n’havia publicat alguna cosa a Espanya, va ser a principis dels noranta que hi va esclatar el fenomen manga. Tot i que durant aquella època no s’hi va publicar cap shōjo, ja a mitjans i finals ens en van començar a arribar algunes obres. Durant els dos mils, la producció va anar in crescendo. I què ens va anar arribant durant els norantes i els dos mils? Doncs sobretot, mangues contemporanis. És a dir, dels norantes i dels dos mils. Amb això ja deixo fora de combat sobretot els mangues fets durant els norantes.

Però... què passa amb la darrera part dels vuitanta? Doncs que van debutar diverses autores que van ser populars sobretot als norantes i als dos mils i l’obra més antiga de les quals ens ha arribat per la popularitat de les obres posteriors de les autores i no pas per l’obra antiga en qüestió. Tot plegat, amb l’excepció potser de RG Veda (CLAMP), que va començar-se a publicar al darrer any dels anys vuitanta. Així i tot, a la darreria de l’any passat, es va anunciar a Polònia Koibitotachi no Basho (Chiho Saitō, 1986), manga que m’esberla aquesta explicació en mil bocins.

Per últim i ja saltant-me una mica el rigor més rígid, a nivell personal trobo especialment bona la frontera 1986/1987 perquè Banana Fish (Akimi Yoshida, començat a publicar-se el 1986) el veig molt vintage i, en canvi, Boku no Chikkyū o Mamotte (Saki Hiwatari, més conegut per aquí com Please, Save My Earth, començat a publicar-se el 1987), ja no tant. Repeteixo: em moc aquí sobretot per sensacions. I amb això, queda fora de la llista un manga com Lady!! (Yōko Hanabusa, començat a publicar el 1987), però per algun lloc s’ha de tallar.

IV. Any de referència, nombre de toms, edicions i títol

L’any que prenc de referència és el de primera publicació del primer capítol. El nombre de volums es correspon amb el de l’edició del país en qüestió. Si hi ha més d’una edició, prendré com a referència (en aquest ordre) la millor seguint paràmetres de completesa, sentit de lectura, comoditat per llegir-la, economia i actualitat, entre d’altres. No hi haurà menció a fotocòpies ni edicions pirates. Si el títol original es correspon amb el de l’edició que sigui, no el tornaré a escriure.

 

V. Certs països d’Occident

Per “certs països d’Occident” em refereixo a Espanya, Itàlia, França, Polònia, Alemanya i Estats Units. Bàsicament, són indústries que he pogut conèixer un mínim i que sé que tenen un catàleg prou gran de mangues com per esperar que s’hi hagin publicat diversos shōjos vells i potser algun josei que també en sigui. A veure’m si algun dia m’animo amb Mèxic, Argentina, Portugal o algun altre país.

 

VI. Llicència poètica

M’estalviaré de citar l’obra de cert autor per motius de pes. (No és qüestió que em caigui bé o malament; hi ha autors que em cauen fatal i aquí en teniu totes les obres que n’he pogut rastrejar i que encaixen amb els requisits.)

 

VII. Correccions i ajut

Accepto correccions. És evident que algun manga m’hauré deixat. I és possible que hagi indicat per error alguna obra que no sigui shōjo ni josei i/o que sigui posterior al 1986.

Per a la recerca m’han resultat imprescindibles webs com Baka-updates, ListadoManga (Espanya), el compte de Twitter de Pro Shojo Spain (Espanya, però també parlen bastant d’altres països), Shojo Manga Outline (Itàlia), Shojo in Italia, el compte de Twitter del Kosmo Entelecheia (Itàlia), Manga News (França), Tanuki Manga (Polònia), The Incomplete Manga Guide (Alemanya) i Tezuka in English (Estats Units i part de l’estranger). A més:

1) La Nyiguinyogui m’ha ajudat amb un parell de referències pel que fa a l’Antologia de la Hagio publicada per Glénat-França.

2) Arran de llegir la primera versió, la Yin em va proporcionar unes informacions molt interessants, sobretot pel que fa als mangues publicats a França.

3) La Dia em va fer una publicitat preciosa de la segona versió.

4) La Daria Kostaniak em va proporcionar les eines per fer la llista de Polònia i es va oferir a resoldre’m qualsevol dubte que pogués tenir al respecte.

5) El Matt em va proporcionar les dates de publicació original de les històries curtes 2 Nen Me no Fūkeiga (1982) i Message (1986), totes dues de la Megumi Mizusawa.

6) Tenia un cacau amb la demografia de Hai! Step Jun perquè era quelcom obscur i en uns llocs occidentals deia que shōjo i en uns altres que shōnen. El Klonos em fa informar que el que passava és que hi havia diferents versions (en ser l’original un anime, a vegades passa) i que la que s’havia publicat a França (amb el títol de Vas-y Julie!) era un shōjo, que a més ni tan sols existeix al Japó compilat en un volum propi.

Sense més prolegòmens, heus aquí la llista:

 

ESPANYA

Banana Fish (6/10) (Akimi Yoshida)

Candy Candy Corazón (Candy Candy) (3/9, cancel·lat) (Kyōko Mizuki i Yumiko Igarashi)

Catarsis (Hanshin) (1/1) (Mōto Hagio)

El clan de los Poe (Poe no Ichizoku) (1/2) (Mōto Hagio)

El cuadro del segundo año (2 Nen Me no Fūkeiga) (història curta publicada al sisè número de Mis Recuerdos del Instituto) (Megumi Mizusawa) 

El Mensaje (Message) (història curta publicada al cinquè número de Mis Recuerdos del Instituto) (Megumi Mizusawa)

Fénix (Hi no Tori) (3/3 capítols inclosos a Fénix #12, versió de la Shōjo Club) (Osamu Tezuka)

Georgie (Georgie!) (4/4) (Man Izawa i Yumiko Igarashi)

¿Quién es el undécimo pasajero? (11 nin iru!) (1/1) (Mōto Hagio)

La Balada del Viento y los Árboles (Kaze to Ki no Uta) (10/10) (Keiko Takemiya)

La Princesa Caballero (Ribon no Kishi) (3/3, remake dels seixanta) (Osamu Tezuka)

La Rosa de Versalles (Versailles no Bara) (4/14; actualització posterior: finalment, ECC va decidir publicar-ne també els toms 10-14) (Riyoko Ikeda)

La Ventana de Orfeo (Orpheus no Mado) (13/13) (Riyoko Ikeda)

Mayme Angel (3/3) (Yumiko Igarashi)

Mujeres del Zodíaco (Seiza no Onna) (3/3) (Miyako Maki)

Panorama infernal (Jigoku-hen) (1/1) (Hideshi Hino)

A Espanya, en diferencio tres etapes:

1) L’anècdota de Candy Candy (1984-1985): als anys vuitanta, a les albors del manga a la terra dels conills, el còmic de Candy Candy Corazón es venia a mans plenes gràcies a l’èxit de l’anime. Se’n van fer diferents edicions, però totes elles incompletes.

2) La bombolla del manga a Espanya* (2002-2010): entre piles i piles de manga publicat, també va arribar algun shōjo antic. Els mangues editats en aquesta etapa es destaquen per la seva aparent popularitat o bé pel seu renom. D’una banda, tenim les que probablement són les dues dibuixants de manga més estimades dins de la branca èpicodramàtica de shōjos dels anys setanta: la Riyoko Ikeda (La Rosa de Versalles i La Ventana de Orfeo) i la Yumiko Igarashi (Georgie [guionitzat aquest pel Man Izawa] i Mayme Angel). De l’altra, l’Osamu Tezuka (La Princesa Caballero) i el Hideshi Hino (Panorama Infernal), dos dels mangakes més publicats a Espanya; el primer amb molt de renom en general i el segon en el camp del terror.

L’excepció a això de la popularitat serien les històries curtes El Mensaje i El cuadro del segundo año, les quals es van publicar per aquí no per elles mateixes, sinó com a extra del manga Mis recuerdos del insituto, al qual no li va anar gaire bé (tant és així que a data d’avui l’ obra de la seva autora segueix sent molt desconeguda a Espanya).

*No agafa exactament els anys de la bombolla, però algun nom li havia de posar i aquest hi encaixava bastant. Cap al final s’allarga dos anys amb La Ventana de Orfeo, obra de molts volums i de pèssimes vendes que realment s’havia començat a publicar el 2008.

3) La recuperació després de la gran sequera (2016-2020): aquesta és l’etapa de les obres molt acceptades per la crítica (és a dir, homes que a més són adults, cisheterosexuals, etc). No només ara, que ja són clàssics, sinó molts cops de forma contemporània. Bé perquè l’autoria era masculina, bé perquè l’obra en si era prou gafapasta dins del seu propi context històric, bé perquè l’obra ha tingut una gran rellevància històrica i “malgrat ser shōjo” o “malgrat les floritures” té l’etiqueta de digna dins de la crítica, bé perquè la crítica assegura que no sembla shōjo. Així:

-Deixen de ser inèdites a Espanya les dues autores més famoses de la generació del 49: la Mōto Hagio (¿Quién es el undécimo pasajero?, Catarsis i El clan de los Poe) i la Keiko Takemiya (La Balada del Viento y los Árboles). També cal mencionar que aquest període es dóna uns anys després de la recuperació del BL a Espanya i ja sabem que la Hagio i la Takemiya en són les mares. 

-Es reedita Panorama infernal. Ara amb la portada de l’edició de tapa dura en una versió de tapa tova. Ja hi ha tres edicions diferents d’aquest manga a espanya: dues de tapa tova i una de dura. 

-Es fa una reedició enciclopèdica de La Princesa Caballero, que molt anar-se inventant que el Tezuka va inventar el shōjo i va fer moltíssim més per a la demografia del que realment va fer, però després sembla que l’únic shōjo seu és aquest.

-Deixa de ser inèdita a Espanya la Miyako Maki amb Mujeres del Zodíaco. Cert és que Satori fa tota una labor de reivindicació de les autores japoneses. Ho testifica gran part del seu catàleg literari. Així i tot, la crítica occidental sent també afinitat per l’obra d’aquesta autora perquè li fa gràcia el seu marit tot i que sigui realment ella la més famosa dels dos al Japó. I més amb els seus joseis (Mujeres del Zodíaco n’és). Potser els shōjos ja sí que els semblarien més beneitons i gens dignes de menció.

-Arriba Banana Fish després del notable èxit de l’anime. Un d’aquells shōjos que molts consideren massa bons com per poder-se catalogar com a shōjo.

-Es reedita per fi La Rosa de Versalles, un shōjo admirat per la crítica i que a la vegada aquesta accepta que n’és. Això sí: se li posen unes portades horribles, típiques de les edicions esnobs (i cares) de shōnen i seinen vintage, no sigui cas que amb les portades originals, la mar de maques, algun home s’espanti entre tant color, birbilleig i flor.

Al llarg del 2020 no hi ha hagut cap anunci, però és que clar: se n’han anat publicant diverses novetats que estaven anunciades i s’han continuat i acabat sèries començades. A poc a poc i bona lletra.

 

ITÀLIA

Alpen Rose (8/8, edició d’un tom menys que l’original) (Michiyo Akaishi)

Ann è Ann (Ann wa Ann) (2/2) (Yumiko Igarashi)

Attack nº 1 (7/7) (Chikako Urano)

Attacker You! (3/3) (Shizuo Koizumi i Jun Makimura)

Ayako (2/2) (Etsuko Ikeda i Riyoko Ikeda)

Banana Fish (7/10) (Akimi Yoshida)

Baptism (Senrei) (1/3) (Kazuo Umezu)

Best Works (Kessakusen) (13/23; cancel·lada) (Suzue Miuchi)

Candy Candy (11/11, edició amb alguns volums més que la japonesa perquè van fer quelcom estrany) (Kyōko Mizuki i Yumiko Igarashi)

Caro Fratello (Onii-sama e...) (2/2) (Riyoko Ikeda)

Claudine (Claudine...!) (1/1) (Riyoko Ikeda)

Cleopatra, l’ultimo faraone (Cleopatra) (1/1) (Machiko Satonaka)

Creamy Mami (Mahō no Tenshi Creamy Mami) (2/2) (Kazunori Itō i Yūko Kitagawa)

Designer (1/1) (Yukari Ichijō)

Edgar e Allan Poe: Il Clan dei Poe (Poe no Ichizoku) (3/3) (Mōto Hagio)

Ehi Juliet! (Shabondama tonda!) (història curta publicada a la revista vuitantera setmanal Candy Candy (abans que li posessin el cognom TV Junior), números 169 a 173, introbables) (Chieko Hara)

Eroica, la gloria di Napoleone (Eikō no Napoleon*) (12/12) (Riyoko Ikeda)

Fostine (3/3) (Chieko Hara)

Georgie (Georgie!) (4/4) (Man Izawa i Yumiko Igarashi)

Gli anni '70 (???) (9 històries curtes publicades del 1977 al 1979) (0/1) (Kaoru Tada)

Hanshin: La dea dimezzata (0/1) (Mōto Hagio)

Hello! Spank (Ohayō! Spank) (7/7) (Shinichi Yukimuro i Shizue Takanashi)

Hot Road (0/2) (Taku Tsumugi)

Il Cuore di Thomas (Thomas no Shinzō) (1/1) (Mōto Hagio)

Il grande sogno di Maya: La maschera di vetro (Glass no Kamen) (49/49, obert) (Suzue Miuchi)

Il poema del vento e degli alberi (Kaze to Ki no Uta) (10/10) (Keiko Takemiya)

Jenny la tennista (Ace o Nerae!) (25/25, edició amb alguns volums més que la japonesa perquè a la italiana li van fer quelcom estrany) (Sumika Yamamoto)

Kitty, la stella del circo (Tim Tim Circus) (manga publicat de manera íntegra a la revista vuitantera setmanal Candy Candy TV Junior, números 145 a 168, introbables) (Kyoko Mizuki i Yumiko Igarashi)

Koronde Pokkle, Incontrando i Pokkle (Koronde Pokkuru) (3/3) (Yumiko Igarashi)

L’angelo rosa (Bara Iro no Tenshi) (història curta publicada a la Margaret i mai en volum al Japó) (Miyako Maki i marit)

La Fenice: Le origini (Hi no Tori) (1/1, versió de la Shōjo Club) (Osamu Tezuka)

La leggenda dell’arcobaleno (Niji no Densetsu) (4/4) (Chieko Hara)

La leggenda di Hikari (Hikari no Densetsu) (16/16) (Izumi Asō)

La Principessa Zaffiro (Ribon no Kishi) (3/3, remake dels seixanta) (Osamu Tezuka)

La Principessa Zaffiro: i cavalieri gemelli (Futago no Kishi) (1/1) (Osamu Tezuka)

La Spada di Paros (Paros no Ken) (2/2) (Kaoru Kurimoto i Yumiko Igarashi)

La Stella della Senna (La Seine no Hoshi) (2/2) (Mitsuru Kaneko i Asuka Morimura)

Lady Love (se’n va publicar prop de la meitat a la revista vuitantera setmanal Corriere dei Piccoli, introbable) (Hirono Omu)

Le Mille Vite di Mi-kun (Torajima no Mime) (1/1) (marit de la Miyako Maki)

Le Rose di Versailles (Versailles no Bara) (0/8; en computo la represa) (Riyoko Ikeda)

Let the sunshine in (Hiatari Ryōkō) (5/5) (Mitsuru Adachi)

Lo Specchio Magico (Himitsu no Akko-chan) (manga publicat de manera parcial a la revista vuitantera setmanal Candy Candy TV Junior, números 216 a 235, introbables) (Fujio Akatsuka)

Love Me Knight: Kiss Me Licia (Ai Shite Knight) (7/7) (Kaoru Tada)

Marginal (3/3) (Mōto Hagio)

Mayme Angel (3/3) (Yumiko Igarashi)

Melmo: I bonbon magici di Lilly (Fushigi na Melmo) (1/1) (Osamu Tezuka)

N.Y. Komachi (8/8) (Waki Yamato)

Orpheus: La Finestra di Orfeo (Orpehus no Mado) (14/14) (Riyoko Ikeda, imagino que el 14è volum n’inclou el Gaiden, però no ho puc assegurar)

Primo Amore** (Hatsukoi Monogatari) (història curta publicada de manera íntegra a la revista vuitantera setmanal Candy Candy TV Junior, números 179 a 181, introbables) (Riyoko Ikeda)

Ransie, la stregga – Batticuore notturno (Tokimeki Tonight) (30/30) (Koi Ikeno)

Rosa Pasticcio** (Shiroi Egmont) (història curta publicada de manera íntegra a la revista vuitantera setmanal Candy Candy TV Junior, números 174 a 178, introbables, imagino que el volum únic al qual li dóna nom deu incloure més històries) (Riyoko Ikeda)

Siamo in 11! (11 nin iru!) (1/1) (Mōto Hagio)

Sonata del Vento: La Storia di Alice (Kaze no Sonata) (2/2) (Chieko Hara)

Star Red (0/1) (Mōto Hagio)

Storie dagli anni '80 (???) (5 històries curtes del 1980) (0/1) (Kaoru Tada)

Tre Cuori per Rosy (Candy Romance***) (manga publicat de manera parcial a la revista norantera mensual Magical Girl, números 38 i següents, introbables) (Kako Itō)

Una Ragazza alla Moda (Haikara-san ga Tōru) (8/8, inclou el Bangaihen) (Waki Yamato)

Una rosa, un amore (????****) (història curta publicada de manera íntegra a la revista vuitantera setmanal Candy Candy TV Junior, números 228 a 235, introbables) (Yōko Shōji)

Unico (1/1) (Osamu Tezuka)

Via col vento (Kaze to tomo ni sarinu / Gone With the Wind / Allò que el vent s’endugué) (manga publicat de manera parcial a la revista vuitantera setmanal Candy Candy TV Junior, números 174 a 258, introbables) (Margaret Mitchell i Mutsumi Tsukumo)

Visione d’Inferno (Jigoku-hen) (1/1) (Hideshi Hino)

Itàlia figura, sens dubte, com el paradís occidental pel que fa als shōjos antics. En el seu moment s’hi van emetre molts animes que els adaptaven i animes originals amb manga que els adaptava i el públic continua sent-ne fervorós. La Yin em va dir que a diferència d’Espanya i França (on el boom del manga va estar molt centrat en Bola de Drac), a Itàlia la cosa va estar molt més repartida. A més les edicions italianes, en general, resulten molt assequibles. Llàstima que darrerament amb els mangues clàssics això s’estigui començant a perdre i s’opti per edicions agafapasta.

Les editorials han sabut treure profit d’aquesta nostàlgia de tal manera que, fins i tot, s’hi ha pogut publicar l’extens Il grande sogno di Maya: La maschera di vetro. També s’hi han editat altres obres de les mateixes autores d’aquests mangues tan coneguts per llurs animes.

Pel que fa als anuncis i publicacions recents, tenim les curiositats de Designer (primer país de la llista on s’edita la Ichijo!), Hot Road, Baptism i L’angelo rosa (publicat exclusivament en revista al Japó i aconseguit per una associació de fans molt fans del marit de la Miyako Maki), les reedicions de Banana Fish, La Finestra di Orfeo, Visione d’Inferno i de la primera part de Tokimeki Tonight sense les històries curtes (i amb una titulació diferent: Tokimeki Tonight: Ransie la stregga en comptes de Ransie la stregga: Batticuore notturno), així com una clara aposta per:

           -La Hagio: amb Il Cuore di Thomas, Marginal, Hanshin: La dea dimezzata, Star Red i una reedició de Poe no Ichizoku amb un títol més fidedigne a l'original (Il clan dei Poe). Això sí: fa més d’un any que es van anunciar Hanshin: La dea dimezzata i Star Red i encara no han sortit ni se’n sap res.

          -El Tezuka: amb Melmo, Unico, La Principessa Zaffiro: i cavalieri gemelli i una reimpressió o reedició de La Principessa Zaffiro.

          -La Tada: amb una reedició de Kiss me Knight a tot color i sengles edicions d’històries curtes, tant dels 70 (Gli anni '70; 9 històries curtes publicades del 1977 al 1979) com del 80 (Storie dagli anni '80; 5 històries curtes del 1980). Aquests dos els comptabilitzaré, ara per ara, com a dos toms únics. M’imagino que són “inventats”, però en no disposar dels noms de les històries curtes és complicat fer-ne una recerca exhaustiva. Ja m’hi posaré quan tingui els toms a les meves mans i ja ho canviaré si així pertoca.

I tot i que no és un shōjosei d’abans del 1987, crec que cal destacar que enguany s’ha anunciat la publicació de Le rose fioriscono in bataglia (Bara wa Shuraba de Umareru, Nami Sasō), un manga autobiogràfic que narra les anècdotes de l’autora com a ajudant de diverses mangakes de shōjo durant els anys 70 i 80.

Actualització posterior: Finalment, l’editorial no ha pogut publicar les obres ratllades. Sembla que no li va anar gaire bé i va haver deixar-ho córrer.

*No sé de quina demografia és aquest manga. Com que la Ikeda és una destacada autora de shōjo, m’he decantat per posar-lo i, si un cas, ja el trauré si m’assabento que no és ni shōjo ni josei.

** Històries curtes publicades posteriorment als toms 9 i 10, respectivament, de l’edició de Goen de Lady Oscar: Le Rose di Versailles amb els títols de Storia di un Primo Amore i Bianco Egmont.

***No estic segura al 100% que sigui la mateixa sèrie, però per les imatges de Shojo Manga Outline (SMO) de Tre Cuori per Rosy la de la portada de Candy Romance, trobo que encaixa bastant: una noia protagonista de cabells clars, un noi de cabells clars amb un vestit verd i un gat.

****Ídem al primer asterisc, però amb una autora diferent.

 

FRANÇA

Aï Shité Knight – Lucile, Amour et Rock’N’Roll  (Ai Shite Knight) (4/4) (Kaoru Tada)

Anne (Ann wa Ann) (3/3) (Yumiko Igarashi)

Ârrete de frimer! (Kakko Tsuken na yo!!) (0/1) (Kaoru Tada)

Attacker You! – Jeanne et Serge (Attacker You!) (2/2) (Shizuo Koizumi i Jun Makimura)

Banana Fish (0/10) (Akimi Yoshida)

Baptism (Senrei) (4/4) (Kazuo Umezu)

Candy Candy (9/9) (Kyōko Mizuki i Yumiko Igarashi)

Cléopâtre (Cleopatra) (1/1) (Machiko Satonaka)

Comment ne pas t’aimer (Aisazu ni ha Irarenai) (2/2) (Masako Yoshi)

Croque Pockle (Koronde Pokkuru) (3/3) (Yumiko Igarashi)

Du Haut de mon monde (Asa made matenai) (1/1) (Masako Yoshi)

Emi Magique (Mahō no star Magical Emi) (0/3) (Kiyoko Arai)

Georgie (Georgie!) (5/5) (Man Izawa i Yumiko Igarashi)

Hikari no Densetsu – Cynthia ou le Rythme de la vie (Hikari no Densetsu) (8/8) (Izumi Asō)

L’Epée de Paros (Paros no Ken) (1/1) (Kaoru Kurimoto i Yumiko Igarashi)

La Colline aux Coquelicots (Kokuriko Zaka Kara) (1/1) (Testuro Sayama i Chizuru Takahashi)

La Femme Serpent (Hebi Onna) (1/1) (Kazuo Umezu)

La Rose de Versailles (Versailles no Bara) (4/4, el tercer tom equival al Gaiden i el quart, a la represa) (Riyoko Ikeda)

Le Coeur de Thomas (Thomas no Shinzō) (1/1) (Mōto Hagio)

Le Coquetier  (Egg Stand) (1/1 capítol inclòs a l’antologia de la Hagio publicada per Glénat, compilació francesa) (Mōto Hagio)

Le pensionnat de novembre (11-gatsu no Gymnasium) (1/1 capítol inclòs a l’antologia de la Hagio publicada per Glénat, compilació francesa) (Mōto Hagio)

Le petit flûtiste et la forêt blanche (Shiroki Mori shiroi shōnen no fue) (1/1 capítol inclòs a l’antologia de la Hagio publicada per Glénat, compilació francesa) (Mōto Hagio)

Les Enfants de Saphir (Futago no Kishi) (1/1) (Osamu Tezuka)

Les Femmes du Zodiaque (Seiza no Onna) (2/2) (Miyako Maki)

Long Good-bye: Creamy, merveilleuse Creamy (Mahō no Tenshi Creamy Mami: Long Good-bye) (1/1) (Kazunori Itō i Kaoru Tashibu)

Mako, Rumi et Chii (Mako to Rumi to Chii) (1/1) (Osamu Tezuka)

Manabu (2/2) (Masako Yoshi)

Mayme Angel (4/4) (Yumiko Igarashi)

Mon côté ange (Hanshin) (1/1 capítol inclòs a l’antologia de la Hagio publicada per Glénat, compilació francesa) (Mōto Hagio)

Nous sommes onze (11 nin iru!) (2/2 capítols inclosos a l’antologia de la Hagio publicada per Glénat, compilació francesa) (Mōto Hagio)

Panorama de l’Enfer (Jigoku-hen) (1/1) (Hideshi Hino)

Pauvre maman (Kawaisō na Mama) (1/1 capítol inclòs a l’antologia de la Hagio publicada per Glénat, compilació francesa) (Mōto Hagio)

Princesse Safir (Ribon no Kishi) (3/3, remake dels seixanta) (Osamu Tezuka)

Très Cher Frère (Onii-sama e...) (1/1) (Riyoko Ikeda)

Très Cher Mozart (Bokutachi no Mozart) (1/1) (Masako Yoshi)

Un rêve ivre (Suimu) (1/1 capítol inclòs a l’antologia de la Hagio publicada per Glénat, compilació francesa) (Mōto Hagio)

Unico (2/2) (Osamu Tezuka)

Vas-y Julie! (Hai! Step Jun) (1/1) (Yasuichi Ōshima, Shun’ichi Yukimoro i Abe Yutaka)

 

França ha publicat grans clàssics, com La Rose de Versailles, Très cher frère... o Le Coeur de Thomas, i ha tirat molt d’obres dibuixades per la Yumiko Igarashi*. Tot i que, una mica com a Itàlia, hi hagi nostàlgia envers els animes antics, a França només s’ha editat la versió animada de molts mangues amb una certa edat, però no l’obra original. Respecte a Itàlia, és el cas de Julie et Stéphane (Alpen Rose) i Laura ou la Passion du Théâtre - Mask Glass (Glass no Kamen). A més, a França, segons sembla no hi ha editat l’anime de La Tulipe Noire (La Seine no Hoshi) ni tampoc el manga.

A banda d’això, disposa d’un parell de curiositats:

-Diverses obres de la Masako Yoshi, una autora que no seria d’esperar veure publicada a Occident per la seva manca de rellevància històrica. I això no vol dir pas que la seva lectura no resulti agradable i interessant; al contrari. Pel que em va comentar la Yin, es veu que senzillament els de Black Box senten debilitat per aquesta autora. 

-França ha sigut l’únic país dels cinc que s’ha dignat a publicar La Colline aux Coquelicots, l’obra en què s’inspira un film de Ghibli. A canvi, com que va funcionar malament, l’editorial que el va treure s’ha negat a publicar cap altre shōjo antic. La mateixa cantarella de sempre. Si un shōjo no rutlla, li fotem la culpa a tots els shōjos.

Tot i així, em sorprèn molt negativament que només s’hi hagin publicat dues obres de la Riyoko Ikeda. És que ni tan sols s’han dignat a editar el seu manga sobre Napoleó, seqüela de La Rose de Versailles i que transcorre (si més no en gran part) a França! Segons la Yin, a França les editorials només s’han llançat a publicar seus els mangues que han tingut anime. Em sembla patètic i més si tenim present la distinció amb la qual França va condecorar la Ikeda: la Legió d’Honor! Sembla més que la hi hagi entregat Itàlia, que no pas França! I més si tenim en compte que fa la tira que se’n va anunciar una reedició de l’exhaurit Très Cher Frère.

Per fi s’hi ha anunciat l’esperada reedició de Banana Fish. Un bon anime fa miracles. A part d’aquesta llicència previsible, Black Box ha anunciat enguany Attacker You i Emi Magique. Black Box va publicant mangues antics intentant estirar de la nostàlgia dels animes vells i sembla que aquesta política li funciona. A França no hi ha ningú més que ho faci i em sembla una llàstima.

*Pel que em va comentar la Yin, es veu que la Igarashi negocia ella mateixa els seus drets, així que publicar coses seves fora del Japó és relativament senzill (tret, òbviament, de Candy Candy). Sembla que Isan voldria publicar també algun manga de la Hagio o la Takemiya, però com que hi ha els editors japonesos de per mig, la cosa és complicada. Encara rai! (Les condicions laborals són tan horroroses com llurs preus. A més, les edicions que fan semblen més totxanes que còmics.)

 

POLÒNIA

Było ich jedenaścioro (11 nin iru!) (1/1) (Mōto Hagio)

Klan Poe (Poe no Ichizoku) (2/2) (Mōto Hagio)

Miejsce dla kochanków (Koibitotachi no Basho) (1/1) (Chiho Saitō)

Mój drogi bracie (Onii-sama e...) (1/1) (Riyoko Ikeda)

Róża Wersalu (Versailles no Bara) (3/3, no en computo la represa) (Riyoko Ikeda)

Srebrny Trójkąt (Gin no Sankaku) (1/1) (Mōto Hagio)*

 

Polònia és un país on es publica molt de manga i bastant del que s’hi edita és inèdit a la resta dels països de la llista. Pel que fa al tema que ens ocupa, tenen una selecció de títols prou bona de la Ikeda i la Hagio. D’entre mangues publicats de la Ikeda a Polònia n’hi ha un de la història d’aquest país que ja no ha pogut cabre a la llista per ser del 1991. De l’entrada, és l’únic país que ha vist publicat Srebrny Trójkąt i Miejsce dla kochanków (aquest darrer, novetat d’enguany). També val a dir que tot s’hi ha publicat de manera íntegra.

Crec que encara els en poden arribar molts més shōjoseis antics, així com altres clàssics del manga. Ho tenen tot molt adobat; si més no, aquesta és la impressió que fan cara afora. Tan de bo pogués conèixer amb més profunditat aquest apassionant mercat!

Així i tot, sembla que només és una editorial la que s’ha animat amb aquesta mena de mangues: J.P.Fantastica.

*Aquest manga va publicar-se a una revista de ficció científica no especialitzada en manga (i sembla que amb un públic mixt, però no ho he pogut esbrinar), així que no té la demografia pròpia dels mangues. Sense haver-lo llegit i tractant-se d’una obra d’una destacada autora de shōjo, l’incloc a la llista.

 

ALEMANYA

Banana Fish (6/10) (Akimi Yoshida)

Die Rosen von Versailles (Versailles no Bara) (7/7, no en computo la represa) (Riyoko Ikeda)

Genji Monogatari (Asakiyumemishi) (3/13, cancel·lat) (Shibiku Murasaki i Waki Yamato)

Tot i que a Alemanya a l’actualitat es publica molt més shōjo que a Espanya, sembla que se n’hi ha publicat bastant menys d’anterior al 1987. Pel que fa al josei, no sé si se n’hi publica gaire, però imagino que més que a Espanya, també. Així, tenim a Alemanya com a mercat molt actiu amb obres actuals i extremadament verd pel que fa a shōjos vells, sense cap obra ni de la Igarashi ni del Tezuka, i dues obres cancel·lades d’un total de tres. Però bé, d’aquestes dues, ara se n’està reeditant per fi i a bon ritme Banana Fish.

Em va explicar la Yin que a Alemanya no es va emetre mai gaire anime per televisió. Sens dubte, això no afavoreix l’arribada d’obres antigues.

 

ESTATS UNITS

A Drunken Dream (Suimu) (1/1 capítol inclòs a A Drunken Dream and other stories, compilació estadunidenca) (Mōto Hagio)

Angel Mimic (Tenshi no Gitai) (1/1 capítol inclòs a A Drunken Dream and other stories, compilació estadunidenca) (Mōto Hagio)

Autumn Journey (Aki no Tabi) (1/1 capítol inclòs a A Drunken Dream and other stories; compilació estadunidenca) (Mōto Hagio)

Banana Fish (19/19) (Akimi Yoshida)

Bianca (1/1 capítol inclòs a A Drunken Dream and other stories; compilació estadunidenca) (Mōto Hagio)

Bride of Deimos (Deimos no Hanayome) (7/17, cancel·lat) (Etsuko Ikeda i Yūho Ashibe)

Cipher (11/11, en comptes de 12; desconec si és un cas similar al de Here is Greenwood) (Minako Narita)

Claudine (Claudine...!) (1/1) (Riyoko Ikeda)

From Eroica with love (Eroica yori ai o komete) (15/39, cancel·lat) (Yasuko Aoike)

Girl on Porch With Puppy (Porch de Shōjo ga Koinu to) (1/1 capítol inclòs a A Drunken Dream and other stories, compilació estadunidenca) (Mōto Hagio)

Hanshin: Half-God (Hanshin) (1/1 capítol inclòs a A Drunken Dream and other stories, compilació estadunidenca) (Mōto Hagio)

Here is Greenwood (Koko wa Greenwood) (9/11, edició que no inclou els capítols extres de l’original) (Yukie Nasu)

Itihasa (15/15) (Wakako Mizuki) [només en digital]

Legend of the rainbow (Niji no Densetsu) (4/4) (Chieko Hara) [només en digital]

 

Love me, Knight (Ai Shite Knight) (7/7) (Kaoru Tada) [només en digital]

 

Lullabies from Hell (Jigoku no Komoriuta) (1/1) (Hideshi Hino) 

Marié, ten years later (Jūnenme no Marie) (1/1 capítol inclòs a A Drunken Dream and other stories, compilació estadunidenca) (Mōto Hagio)

Mizukagekusa (3/3) (Hiroko Miura) [només en digital]

Panorama of Hell (Jigoku-hen) (1/1) (Hideshi Hino)

Pairazahda (2/2) (Ryō Azumi) [només en digital]

Phoenix (Hi no Tori) (3/3 capítols inclosos a Phoenix #12, versió de la Shōjo Club) (Osamu Tezuka)

Princess Knight (Ribon no Kishi) (2/2, remake dels seixanta) (Osamu Tezuka)

Reptilia (Hebi Shōjo) (1/1) (Kazuo Umezu)

Storm Fairy (Arashi no Yōsei) (1/1) (Osamu Tezuka)

Swan (15/21; cancel·lat) (Kyōko Ariyoshi)

The Heart of Thomas (Thomas no Shinzō) (1/1) (Mōto Hagio)

The Poe Clan (Poe no Ichizoku) (1/2) (Mōto Hagio)

The Rose of Versailles (Versailles no Bara) (3/5, no en computo la represa) (Riyoko Ikeda)

The Tale of Genji: Dreams at dawn (Asakiyumemishi) (10/10) (Shibiku Murasaki i Waki Yamato) [només en digital]

The Twin Knights (Futago no Kishi) (1/1) (Osamu Tezuka)

They were eleven (11 nin iru!) (1/2; capítol inclòs a la compilació Four Shōjo Stories) (Mōto Hagio)

Unico (1/1) (Osamu Tezuka)

 

Estats Units manté el tipus gràcies a les obres de la Hagio (algunes d’elles [o totes; no ho tinc clar] publicades allà per la influència de la Rachel Thorn) i l’enorme afició que hi ha envers el Tezuka, que duu a publicar rareses com Storm Fairy.

Em crida bastant l’atenció que no hi hagi publicat cap shōjo d’abans del 1987 en què la Igarashi hagi participat. Només se n’hi ha editat la biografia de la Josefina, la qual és relativament recent. I de miracle se n’hi ha publicat una història curta de la Ikeda (sí, Claudine és una història curta; el tom original conté més del doble de pàgines que les publicades als Estats Units). Però bé: per fi els d’Udon s’han dignat a gestionar tot el tema de The Rose of Versailles. Amb un preu indecent, això sí.

De preus elevadíssims és també Fantagraphics, que té encara a mitges The Poe Clan. El Genji de la Yamato, amb el títol de The Tale of Genji: Dreams at Dawn, s’acomiada. Només ha sortit en digital, però. El Genji, sent digital, és més car que el físic d’aquí. Encara rai de Media Do, que no es passa amb els preus i ha dut coses com Mizukagekusa, Legend of the rainbow, Pairazahda o Love me, Knight. El mateix amb Itihasa, editat per Creek ＆ River.

Les obres que se surten una mica de la tònica (d’Estats Units i dels països que recullo en aquesta entrada de manera global) estan escapçades o alterades d’una manera o altra o bé només disponibles en format digital: Swan, Bride of Deimos, From Eroica with love, Cipher, Here is Greenwood i The Tale of Genji: Dreams at Dawn.

 

CLASSIFICACIÓ I MATISOS

D’aquesta manera doncs, la comparativa queda així:

Itàlia (5957) > França (37) > Estats Units (32) >  Espanya (16) >  Polònia (6) > Alemanya (3)

Ara que el Gaiden de Versailles no Bara (els dos toms originalment editats als vuitanta al Japó protagonitzats per la Lulú anomenats Versailles no Bara: Gaiden i que no segueixen la numeració de l’obra original) si s’ha editat o s’està a punt d’editar l’edició que he escollit segueix la numeració (Itàlia i França), he decidit computar-lo com una sola obra. Amb els Best Works de la Suzue Miuchi a Itàlia he fet exactament el mateix.

França i Estats Units tenen les xifres un pèl dopades, ja que moltes de les històries curtes de la Hagio, en trobar-se en antologies inventades a cada país, les he considerat com mangues independents (i això perjudica a Espanya i a Itàlia en el còmput, perquè aquí el volum publicat trasllada una edició japonesa). En el cas de la compilació A, A’ no ho he fet així, ja que aquesta també existeix al Japó. A Itàlia es dóna un cas de dopatge similar: als vuitanta (!!!) es publicaven històries curtes (i d’altres de més llargues) en revistes. I clar, les he hagut de computar com mangues independents, encara que siguin de poques pàgines. L’angelo rosa és un cas diferent, però també suma. De tota manera, en el cas d’Itàlia això queda una mica compensat per això que ja he comentat dels Best Works de la Miuchi. A Espanya se li infla la xifra per un títol, ja que he indicat dues històries curtes extres que venien en un manga que no entra en la franja temporal (Mis Recuerdos del Instituto) i que no tinc altra manera de computar. Si el principal hagués entrat, ho comptaria tot com un sol manga.

Val a dir que als Estats Units és l’únic país de la llista que em consta que tingui mangues de la llista exclusivament en digital, la qual cosa fa augmentar substancialment els seus números. (Treure un manga exclusivament en format digital implica una menor inversió econòmica.)

A Itàlia i França tinc present la represa de La Rosa de Versalles, però a Polònia, Alemanya i Estats Units no, perquè són diferents edicions concebudes de diversa manera. El mateix serveix per a totes dues edicions espanyoles.

Respecte a l’entrada anterior, les xifres varien una micarrona, però la classificació es manté.

 Darrera actualització: 30 de desembre de 2023