Llum per a la Miyako Maki

La Miyako Maki nasqué el 29 de juliol de l’any 1935. Debutà com a mangaka el 1957 i es convertí en una referent del shōjo. Es féu un lloc a una indústria que aleshores estava fortament dominada per homes. La prestigiosa Moto Hagio, per exemple, la recorda com una mangaka destacada de la seva infància... i una de les poques dones que es dedicaven a aquesta professió en aquella època.

La Maki tingué sempre una vocació d’elaborar mangues dirigits a un públic més adult, però la feina a les poques revistes de seinen (quan encara no existia el josei) estava molt sol·licitada pels homes mangakes i a una dona no li cedirien tan fàcilment la possibilitat de participar-hi. Ja prou tenia, que li deixaven fer shōjo. Malgrat tot, ella no es rendí i a finals dels anys seixanta va veure publicat el seu primer josei i esdevingué així una figura pionera d’aquesta demografia. Féu gekiga tant del “majoritari” (dirigit a homes), com del més minoritari i menys reivindicat a l’actualitat: gekiga dirigit a dones. Dibuixà mangues com a mínim fins als 62 anys.

Fora del món del còmic, dissenyà la nina més famosa del Japó: la Licca-chan, la qual es posà a la venda l’any 1967. Des del seu naixement fins al 2007 se’n van vendre 53 milions d’exemplars. No en va, a l’Occident la Licca és coneguda com la “Barbie japonesa”. Se n’han fet, com a mínim, un anime i un videojoc.

Un currículum memorable, oi? Doncs resulta que no. El 1961, la Maki es casà amb el Leiji Matsumoto i com que aquest ha tingut un lloc relativament destacat dins del manganime tant al Japó com a l'estranger, hom tendeix a subordinar l’existència de la Maki a la del seu marit. De fet, molts, en presentar-la per parlar d’algun dels seus mangues, el primer que comenten és que està casada amb aquest senyor.

Per al portal de referència Baka-updates, sembla que el més destacable de la Miyako Maki és el seu marit.

I hi ha un fotimer de fonts que s’inventen que, després de casar-se, la Maki es convertí en una mestressa de casa japonesa de les de tota la vida. Res més allunyat de la realitat! Després del casament, continuà produint mangues com a mínim durant més de tres dècades! Potser ara ja no en dibuixi (no n’estic segura), però és que té 80 anys! Sé que, per exemple, el Shigeru Mizuki amb aquesta edat encara tenia corda, però cada persona és un món i si la Maki ha decidit jubilar-se, pels motius que siguin, hi té tot el dret.

No em digueu que no és fort que la Maki es trobi en els nostres dies a l’ombra del seu marit i a tothom li sembli la mar de normal i lògic. Que ella és la dissenyadora de la “Barbie japonesa”! En tot cas, és el Leiji Matsumoto el seu cònjuge i no a l’inrevés. Així doncs, proposo que a partir d’ara, a mode de reivindicació, quan parleu del Leiji Matsumoto, digueu en primer lloc que és el marit de la Miyako Maki i quan parleu de la Miyako Maki eviteu parlar del Leiji Matsumoto.

Nota aclaridora 1: hi ha unes fonts que afirmen que la Miyako Maki es va casar dos anys després del seu debut (és a dir, el 1959). No obstant, diria que això prové d’una errada del primer volum en francès de Dones i Constel·lacions, on posa a una biografia de l’autora que es va casar “deux ans plus tard” (“dos anys després”) del seu debut. Crec que volien posar “des ans plus tard” (“uns anys després”) i es van equivocar. En francès “deux” i “des” sonen i s’escriuen d’una manera molt similar i de tant en tant els propis francòfons s’equivoquen si no hi paren atenció. Reafirma la meva hipòtesi el fet que al segon volum de la mateixa col·lecció sembla que es van corregir: al mateix hi ha una biografia de la Miyako Maki molt similar a la del primer, però en comptes de posar “deux ans plus tard” del seu debut, hi consta l’expressió “quelques années plus tard” (“alguns anys després”).

Nota aclaridora 2: Degut a una informació molt valuosa que m’ha facilitat l’Ofiadora, m’he vist obligada a actualitzar l’entrada, ja que la font sembla bastant més fiable que l’avasalladora mitja (és un llibre amb moltes dades, bastant complet, amb una entrevista, sembla bastant rigorós i... en fi, sembla que me’n puc fiar més que no pas de la Viquipèdia i altres).