dissabte, 21 de novembre de 2020

Shōjos i joseis d’abans del 1987 publicats a certs països d’Occident [QUARTA VERSIÓ - ENTRADA ACTUAL; 2020-21]

Benvolgut germà... (Onii-sama e..., Riyoko Ikeda)

 

Consideracions:

 

I. El com i el perquè de les actualitzacions anuals

Aquesta entrada és una actualització anual. Ho faig en noves entrades per tal d’evitar equívocs respecte a dates de publicació i perquè les meves anàlisis van canviant a partir dels nous anuncis. Tot i que la base és la mateixa, hi ha coses que sempre cal modificar.

He decidit fer l’actualització a partir d’enguany més tard perquè així hi encaixo les llicències anunciades al Saló del Manga.

 

Heus aquí les versions anteriors:

-Primera versió

-Segona versió

-Tercera versió

 

II. El perquè de la llista

Tenint en compte que fa un temps altra gent i jo ens anàvem queixant dels pocs shōjos vells que ens arribaven a Espanya, tenia curiositat per saber en quina situació es trobaven altres països occidentals i fer-ne una comparativa. Al final, em vaig acabar engrescant de mala manera.

 

III. El perquè de la frontera 1986/1987

En el seu moment em vaig limitar a dir que “la frontera 1986/1987 crec que talla prou bé el que considerem vell del “no tan vell”, però la decisió ha sigut plenament meva i vull deixar constància que no parlo en nom de ningú”. Ho mantinc, però dir això i no dir res és pràcticament el mateix, així que ho defensaré una mica més.

Malgrat que abans ja se n’havia publicat alguna cosa a Espanya, va ser a principis dels noranta que hi va esclatar el fenomen manga. Tot i que durant aquella època no s’hi va publicar cap shōjo, ja a mitjans i finals ens en van començar a arribar algunes obres. Durant els dos mils, la producció va anar in crescendo. I què ens va anar arribant durant els norantes i els dos mils? Doncs sobretot, mangues contemporanis. És a dir, dels norantes i dels dos mils. Amb això ja deixo fora de combat sobretot els mangues fets durant els norantes.

Però... què passa amb la darrera part dels vuitanta? Doncs que van debutar diverses autores que van ser populars sobretot als norantes i als dos mils i l’obra més antiga de les quals ens ha arribat per la popularitat de les obres posteriors de les autores i no pas per l’obra antiga en qüestió. Tot plegat, amb l’excepció potser de RG Veda (CLAMP), que va començar-se a publicar al darrer any dels anys vuitanta. Així i tot, a la darreria de l’any passat, es va anunciar a Polònia Koibitotachi no Basho (Chiho Saitō, 1986), manga que m’esberla aquesta explicació en mil bocins.

Per últim i ja saltant-me una mica el rigor més rígid, a nivell personal trobo especialment bona la frontera 1986/1987 perquè Banana Fish (Akimi Yoshida, començat a publicar-se el 1986) el veig molt vintage i, en canvi, Salva ma Terra (Boku no Chikkyū o Mamotte, Saki Hiwatari, més conegut per aquí com Please, Save My Earth, començat a publicar-se el 1987), ja no tant. Repeteixo: em moc aquí sobretot per sensacions. I amb això, queda fora de la llista un manga com Lady!! (Yōko Hanabusa, començat a publicar el 1987), però per algun lloc s’ha de tallar.


IV. Any de referència, nombre de toms, edicions i títol

L’any que prenc de referència és el de primera publicació del primer capítol. El nombre de volums es correspon amb el de l’edició del país en qüestió. Si hi ha més d’una edició, prendré com a referència (en aquest ordre) la millor seguint paràmetres de completesa, sentit de lectura, comoditat per llegir-la, economia i actualitat, entre altres. No hi haurà menció a fotocòpies ni edicions pirates. Si el títol original correspon amb el de l’edició que sigui, no el tornaré a escriure.

 

V. Certs països d’Occident

Per “certs països d’Occident” em refereixo a Espanya, Itàlia, França, Polònia, Alemanya i Estats Units. Bàsicament, són indústries que he pogut conèixer un mínim i que sé que tenen un catàleg prou gran de mangues com per esperar que s’hi hagin publicat diversos shōjos vells i potser algun josei que també en sigui. A veure’m si algun dia m’animo amb Mèxic, Argentina, Portugal o algun altre país.

 

VI. Llicència poètica

M’estalviaré de citar l’obra de cert autor per motius de pes. (No és qüestió que em caigui bé o malament; hi ha autors que em cauen fatal i aquí en teniu totes les obres que n’he pogut rastrejar i que encaixen amb els requisits.)

 

VII. Correccions i ajut

Accepto correccions. És evident que algun manga m’hauré deixat. I és possible que hagi posat per error alguna obra que no sigui shōjo ni josei i/o que sigui posterior al 1986.

Per a la recerca m’han resultat imprescindibles webs com Baka-updates, ListadoManga (Espanya), Shojo Manga Outline (Itàlia), Shojo in Italia, el compte de Twitter del Kosmo Entelecheia (Itàlia), Manga News (França), Tanuki Manga (Polònia), The Incomplete Manga Guide (Alemanya) i Tezuka in English (Estats Units i part de l’estranger). A més:

1) L’Ofiadora m’ha ajudat amb un parell de referències pel que fa a l’Antologia de la Hagio publicada per Glénat-França.

2) Arran de llegir la primera versió, la Yin em va proporcionar unes informacions molt interessants, sobretot pel que fa als mangues publicats a França.

3) La Dia em va fer una publicitat deliciosa de la segona versió.

4) La Daria Kostaniak em va proporcionar les eines per fer la llista de Polònia i es va oferir a resoldre’m qualsevol dubte que pogués tenir al respecte.

 

Sense més prolegòmens, heus aquí la llista:

 

ESPANYA


Banana Fish (6/10) (Akimi Yoshida)

Candy Candy Corazón (Candy Candy) (3/9, cancel·lat) (Kyōko Mizuki i Yumiko Igarashi)

Catarsis (Hanshin) (1/1) (Mōto Hagio)

El clan de los Poe (Poe no Ichizoku) (1/2) (Mōto Hagio)

Fénix (Hi no Tori) (3/3 capítols inclosos a Fénix #12, versió de la Shōjo Club) (Osamu Tezuka)

Georgie (Georgie!) (4/4) (Man Izawa i Yumiko Igarashi)

¿Quién es el undécimo pasajero? (11 nin iru!) (1/1) (Mōto Hagio)

La Balada del Viento y los Árboles (Kaze to Ki no Uta) (10/10) (Keiko Takemiya)

La Princesa Caballero (Ribon no Kishi) (3/3, remake dels seixanta) (Osamu Tezuka)

La Rosa de Versalles (Versailles no Bara) (5/5, no en computo la represa) (Riyoko Ikeda) // (4/9 o 4/14, a l’espera de veure i decidir quina és la millor edició) (Riyoko Ikeda)

La Ventana de Orfeo (Orpehus no Mado) (13/13) (Riyoko Ikeda)

Mayme Angel (3/3) (Yumiko Igarashi)

Mujeres del Zodíaco (Seiza no Onna) (3/3) (Miyako Maki)

 

A Espanya, en diferencio quatre etapes:

1) L’anècdota de Candy Candy (1984-1985): als anys vuitanta, a les albors del manga a la terra dels conills, el còmic de Candy Candy (Candy Candy Corazón, Kyōko Mizuki i Yumiko Igarashi) es venia a mans plenes gràcies a l’èxit de l’anime. Se’n van fer diferents edicions, però totes elles incompletes.

2) La bombolla del manga a Espanya* (2002-2010): entre piles i piles de manga publicat, també va arribar algun shōjo antic. Els mangues editats en aquesta etapa es destaquen per la seva aparent popularitat. D’una banda, tenim les que probablement són les dues dibuixants de manga més estimades dins de la branca èpicodramàtica de shōjos dels anys setanta: la Riyoko Ikeda (La Rosa de Versalles i La Ventana de Orfeo) i la Yumiko Igarashi (Georgie [guionitzat aquest pel Man Izawa] i Mayme Angel). De l’altra, l’Osamu Tezuka (La Princesa Caballero), un dels mangakes més publicats a Espanya i d’allò més cèlebre al Japó.

3) La recuperació després de la gran sequera (2016-mitjans 2018): aquesta és l’etapa de les obres molt acceptades per la crítica (és a dir, homes que a més són adults, cisheterosexuals, etc). No només ara, que ja són clàssics, sinó de forma contemporània. Bé perquè l’autoria era masculina, bé perquè l’obra en si era prou gafapasta dins del seu propi context històric. Així:

       -Deixen de ser inèdites a Espanya les dues autores més famoses de la generació del 49: la Mōto Hagio (¿Quién es el undécimo pasajero? i Catarsis) i la Keiko Takemiya (La Balada del Viento y los Árboles).

      -Es fa una reedició enciclopèdica de La Princesa Caballero, que molt anar-se inventant que el Tezuka va inventar el shōjo i va fer moltíssim més per a la demografia del que realment va fer, però després sembla que l’únic shōjo seu és aquest.

També cal mencionar que aquest període es dóna uns anys després de la recuperació del BL a Espanya i ja sabem que la Hagio i la Takemiya en són les mares. A veure’m si d’aquí a uns anys ocorre el mateix amb el yuri clàssic, ara que per fi en comença a haver una mica i que funciona.

4) La consolidació (finals 2018-???): per fi sembla que, entre tot el manga vintage que arriba, es comença a normalitzar que ens n’arribin autores (siguin de shōjosei o no) i shōjoseis. Al Saló del Manga del 2018, Satori ens va sorprendre amb Mujeres del Zodíaco i se sentia per tot arreu la demanda de la llicència de Banana Fish arran del seu recent anime. Mesos més tard, Panini va anunciar que n’havia adquirit els drets.

D’altra banda, al Saló del Manga del 2019:

            -En la seva línia d’anar publicant mangues de la Hagio, Tomodomo va anunciar-ne El clan de los Poe.

           -ECC va anunciar la tan esperada reedició de La Rosa de Versalles, la qual ha resultat ser una decepció pel que fa a les portades. Espero que el contingut sigui millor.

Al llarg del 2020 no hi ha hagut cap anunci, però és que clar: se n’han anat publicant diverses novetats que estaven anunciades i s’han continuat i acabat sèries començades. A poc a poc i bona lletra.


*No agafa exactament els anys de la bombolla, però algun nom li havia de posar i aquest hi encaixava bastant. Cap al final s’allarga dos anys amb La Ventana de Orfeo, obra de molts volums i de pèssimes vendes que realment s’havia començat a publicar el 2008.

 

ITÀLIA


Alpen Rose (8/8, edició d’un tom menys que l’original) (Michiyo Akaishi)

Ann è Ann (Anne wa Ann) (2/2) (Yumiko Igarashi)

Attack nº 1 (7/7) (Chikako Urano)

Attacker You! (3/3) (Shizuo Koizumi & Jun Makimura)

Ayako (2/2) (Etsuko Ikeda & Riyoko Ikeda)

Banana Fish (7/10) (Akimi Yoshida)

Baptism (Senrei) (1/3) (Kazuo Umezu)

Best Works (Kessakusen) (13/23; cancel·lada) (Suzue Miuchi)

Candy Candy (11/11, edició amb alguns volums més que la japonesa perquè van fer quelcom estrany) (Kyōko Mizuki & Yumiko Igarashi)

Caro Fratello (Oniisama e...) (2/2) (Riyoko Ikeda)

Claudine (Claudine...!) (1/1) (Riyoko Ikeda)

Cleopatra, l’ultimo faraone (Cleopatra) (1/1) (Machiko Satonaka)

Creamy Mamy (Mahō no Tenshi Creamy Mamy) (2/2) (Kazunori Itō i Yūko Kitagawa)

Designer (1/1) (Yukari Ichijō)

Edgar e Allan Poe: Il Clan dei Poe (Poe no Ichizoku) (3/3) (Mōto Hagio)

Ehi Juliet! (Shabondama tonda!) (història curta publicada a la revista vuitantera setmanal Candy Candy (abans que li posessin el cognom TV Junior), números 169 a 173, introbables) (Chieko Hara)

Eroica, la gloria di Napoleone (Eikō no Napoleon*) (12/12) (Riyoko Ikeda)

Fostine (3/3) (Chieko Hara)

Georgie (Georgie!) (4/4) (Man Izawa & Yumiko Igarashi)

Gli anni '70 (???) (9 històries curtes publicades del 1977 al 1979) (Kaoru Tada) (0/1)

Hanshin: La dea dimezzata (0/1) (Mōto Hagio)

Hello! Spank (Ohayō! Spank) (7/7) (Shinichi Yukimuro & Shizue Takanashi)

Il Cuore di Thomas (Thomas no Shinzō) (1/1) (Mōto Hagio)

Il grande sogno di Maya: La maschera di vetro (Glass no Kamen) (49/49, obert) (Suzue Miuchi)

Il poema del vento e degli alberi (Kaze to Ki no Uta) (10/10) (Keiko Takemiya)

Jenny la tennista (Ace o Nerae!) (25/25, edició amb alguns volums més que la japonesa perquè a la italiana li van fer quelcom estrany) (Sumika Yamamoto)

Kitty, la stella del circo (Tim Tim Circus) (manga publicat de manera íntegra a la revista vuitantera setmanal Candy Candy TV Junior, números 145 a 168, introbables) (Kyoko Mizuki i Yumiko Igarashi)

Koronde Pokkle, Incontrando i Pokkle (Koronde Pokkuru) (3/3) (Yumiko Igarashi)

La Fenice: Le origini (Hi no Tori) (1/1, versió de la Shōjo Club) (Osamu Tezuka)

La leggenda dell’arcobaleno (Niji no Densetsu) (4/4) (Chieko Hara)

La leggenda di Hikari (Hikari no Densetsu) (16/16) (Izumi Asō)

La Principessa Zaffiro (Ribon no Kishi) (3/3, remake dels seixanta) (Osamu Tezuka)

La Principessa Zaffiro: i cavalieri gemelli (Futago no Kishi) (1/1) (Osamu Tezuka)

La Spada di Paros (Paros no Ken) (2/2) (Kaoru Kurimoto i Yumiko Igarashi)

La Stella della Senna (La Seine no Hoshi) (2/2) (Mitsuru Kaneko i Asuka Morimura)

Lady Love (se’n va publicar prop de la meitat a la revista vuitantera setmanal Corriere dei Piccoli, introbable) (Hirono Omu)

Lady Oscar: Le Rose di Versailles (Versailles no Bara) (12/14 i cancel·lada, en computo la represa) (Riyoko Ikeda)

Le Mille Vite di Mi-kun (Torajima no Mime) (1/1) (marit de la Miyako Maki)

Le Rose di Versailles: Speciale (Versailles no Bara #10 sense Shiroi Egmont + Versailles no Bara Gaiden) (2/2) (Riyoko Ikeda)

Let the sunshine in (Hiatari Ryōkō) (5/5) (Mitsuru Adachi)

Lo Specchio Magico (Himitsu no Akko-chan) (manga publicat de manera parcial a la revista vuitantera setmanal Candy Candy TV Junior, números 216 a 235, introbables) (Fujio Akatsuka)

Love Me Knight: Kiss Me Licia (Ai Shite Knight) (7/7) (Kaoru Tada)

Marginal (3/3) (Mōto Hagio)

Mayme Angel (3/3) (Yumiko Igarashi)

Melmo: I bonbon magici di Lilly (Fushigi na Melmo) (1/1) (Osamu Tezuka)

N.Y. Komachi (8/8) (Waki Yamato)

Orpheus: La Finestra di Orfeo (Orpehus no Mado) (14/14) (Riyoko Ikeda, imagino que el 14è volum n’inclou el Gaiden, però no ho puc assegurar)

Primo Amore** (Hatsukoi Monogatari) (història curta publicada de manera íntegra a la revista vuitantera setmanal Candy Candy TV Junior, números 179 a 181, introbables) (Riyoko Ikeda)

Ransie, la stregga – Batticuore notturno (Tokimeki Tonight) (30/30) (Koi Ikeno)

Rosa Pasticcio** (Shiroi Egmont) (història curta publicada de manera íntegra a la revista vuitantera setmanal Candy Candy TV Junior, números 174 a 178, introbables, imagino que el volum únic al qual li dóna nom deu incloure més històries) (Riyoko Ikeda)

Siamo in 11! (11 nin iru!) (1/1) (Mōto Hagio)

Sonata del Vento: La Storia di Alice (Kaze no Sonata) (2/2) (Chieko Hara)

Star Red (Mōto Hagio) (0/1)

Storie dagli anni '80 (???) (5 històries curtes del 1980) (Kaoru Tada) (0/1)

Tre Cuori per Rosy (Candy Romance***) (manga publicat de manera parcial a la revista norantera mensual Magical Girl, números 38 i següents, introbables) (Kako Itō)

Una Ragazza alla Moda (Haikara-san ga Tōru) (8/8, inclou el Bangaihen) (Waki Yamato)

Una rosa, un amore (????****) (història curta publicada de manera íntegra a la revista vuitantera setmanal Candy Candy TV Junior, números 228 a 235, introbables) (Yōko Shōji)

Via col vento (Kaze to tomo ni sarinu / Gone With the Wind / Allò que el vent s’endugué) (manga publicat de manera parcial a la revista vuitantera setmanal Candy Candy TV Junior, números 174 a 258, introbables) (Margaret Mitchell i Mutsumi Tsukumo)

 

Itàlia figura, sens dubte, com el paradís occidental pel que fa als shōjos antics. En el seu moment s’hi van emetre molts animes que els adaptaven i el públic continua sent-ne fervorós. La Yin em va dir que a diferència d’Espanya i França (on el boom del manga va estar molt centrat en Bola de Drac), a Itàlia la cosa va estar molt més repartida. A més les edicions italianes, en general, resulten molt assequibles. Llàstima que darrerament amb els mangues clàssics això s’estigui començant a perdre i s’opti per edicions agafapasta.

Les editorials han sabut treure profit d’aquesta nostàlgia de tal manera que, fins i tot, s’hi ha pogut publicar l’extens Il grande sogno di Maya: La maschera di vetro. També s’hi han editat altres obres de les mateixes autores d’aquests mangues tan coneguts per llurs animes.

Pel que fa als anuncis i publicacions recents, tenim la curiositat de Designer (primer país de la llista on s’edita la Ichijo!), Baptism i les reedicions de Banana Fish, La Finestra di Orfeo i de la primera part de Tokimeki Tonight sense les històries curtes (i amb una titulació diferent: Tokimeki Tonight: Ransie la stregga en comptes de Ransie la stregga: Batticuore notturno), així com una clara aposta per:

           -La Hagio: amb Il Cuore di Thomas, Marginal, Hanshin: La dea dimezzata, Star Red i una reedició de Poe no Ichizoku amb un títol més fidedigne a l'original (Il clan dei Poe). Això sí: fa més d’un any que es van anunciar Hanshin: La dea dimezzata i Star Red i encara no han sortit ni se’n sap res.

          -El Tezuka: amb Melmo, La Principessa Zaffiro: i cavalieri gemelli i una reimpressió o reedició de La Principessa Zaffiro.

          -La Tada: amb una reedició de Kiss me Knight a tot color i sengles edicions d’històries curtes, tant dels 70 (Gli anni '70; 9 històries curtes publicades del 1977 al 1979) com del 80 (Storie dagli anni '80; 5 històries curtes del 1980). Aquests dos els comptabilitzaré, ara per ara, com a dos toms únics. M’imagino que són “inventats”, però en no disposar dels noms de les històries curtes és complicat fer-ne una recerca exhaustiva. Ja m’hi posaré quan tingui els toms a les meves mans i ja ho canviaré si així pertoca.

I tot i que no és un shōjosei d’abans del 1987, crec que cal destacar que enguany s’ha anunciat la publicació de Le rose fioriscono in bataglia (Bara wa Shuraba de Umareru, Nami Sasō), un manga autobiogràfic que narra les anècdotes de l’autora com a ajudant de diverses mangakes de shōjo durant els anys 70 i 80.

*No sé de quina demografia és aquest manga. Com que la Ikeda és una destacada autora de shōjo, m’he decantat per posar-lo i, si un cas, ja el trauré si m’assabento que no és ni shōjo ni josei.

** Històries curtes publicades posteriorment als toms 9 i 10, respectivament, de l’edició de Goen de Lady Oscar: Le Rose di Versailles amb els títols de Storia di un Primo Amore i Bianco Egmont.

***No estic segura al 100% que sigui la mateixa sèrie, però per les imatges de Shojo Manga Outline (SMO) de Tre Cuori per Rosy la de la portada de Candy Romance, trobo que encaixa bastant: una noia protagonista de cabells clars, un noi de cabells clars amb un vestit verd i un gat.

****Ídem al primer asterisc, però amb una autora diferent.

 

FRANÇA


Aï Shité Knight – Lucile, Amour et Rock’N’Roll  (Ai Shite Knight) (4/4) (Kaoru Tada)

Anne (Anne wa Ann) (3/3) (Yumiko Igarashi)

Attacker You! – Jeanne et Serge (Attacker You!) (2/2) (Shizuo Koizumi & Jun Makimura)

Banana Fish (0/10) (Akimi Yoshida)

Baptism (Senrei) (4/4) (Kazuo Umezu)

Candy Candy (9/9) (Kyōko Mizuki i Yumiko Igarashi)

Cléopâtre (Cleopatra) (1/1) (Machiko Satonaka)

Comment ne pas t’aimer (Aisazu ni ha Irarenai) (2/2) (Masako Yoshi)

Croque Pockle (Koronde Pokkuru) (3/3) (Yumiko Igarashi)

Du Haut de mon monde (Asa made matenai) (1/1) (Masako Yoshi)

Emi Magique (Mahō no star Magical Emi) (0/3) (Kiyoko Arai)

Georgie (Georgie!) (5/5) (Man Izawa i Yumiko Igarashi)

Hikari no Densetsu – Cynthia ou le Rythme de la vie (8/8) (Izumi Asō)

L’Epée de Paros (Paros no Ken) (1/1) (Kaoru Kurimoto i Yumiko Igarashi)

La Colline aux Coquelicots (Kokuriko Zaka Kara) (1/1) (Testuro Sayama i Chizuru Takahashi)

La Femme Serpent (Hebi Onna) (1/1) (Kazuo Umezu)

La Rose de Versailles (Versailles no Bara) (4/4, el tercer tom equival al Gaiden i el quart, a la represa) (Riyoko Ikeda)

Le Coeur de Thomas (Thomas no Shinzō) (1/1) (Mōto Hagio)

Le Coquetier  (Egg Stand) (1/1 capítol inclòs a l’antologia de la Hagio publicada per Glénat, compilació francesa) (Mōto Hagio)

Le pensionnat de novembre (11-gatsu no Gymnasium) (1/1 capítol inclòs a l’antologia de la Hagio publicada per Glénat, compilació francesa) (Mōto Hagio)

Le petit flûtiste et la Forêt blanche (Shiroki Mori shiroi shōnen no fue) (1/1 capítol inclòs a l’antologia de la Hagio publicada per Glénat, compilació francesa) (Mōto Hagio)

Les Enfants de Saphir (Futago no Kishi) (1/1) (Osamu Tezuka)

Les Femmes du Zodiaque (Seiza no Onna) (2/2) (Miyako Maki)

Mako, Rumi et Chii (Mako to Rumi to Chii) (1/1) (Osamu Tezuka)

Manabu (2/2) (Masako Yoshi)

Mayme Angel (4/4) (Yumiko Igarashi)

Mon côté ange (Hanshin) (1/1 capítol inclòs a l’antologia de la Hagio publicada per Glénat, compilació francesa) (Mōto Hagio)

Nous sommes onze (11 nin iru!) (2/2 capítols inclosos a l’antologia de la Hagio publicada per Glénat, compilació francesa) (Mōto Hagio)

Pauvre maman (Kawaisō na Mama) (1/1 capítol inclòs a l’antologia de la Hagio publicada per Glénat, compilació francesa) (Mōto Hagio)

Princesse Safir (Ribon no Kishi) (3/3, remake dels seixanta) (Osamu Tezuka)

Très Cher Frère (Oniisama e...) (1/1) (Riyoko Ikeda)

Très Cher Mozart (Bokutachi no Mozart) (1/1) (Masako Yoshi)

Un rêve ivre (Suimu) (1/1 capítol inclòs a l’antologia de la Hagio publicada per Glénat, compilació francesa) (Mōto Hagio)

Unico (2/2) (Osamu Tezuka)

Vas-y Julie! (Hai! Step Jun) (1/1) (Yasuichi Ōshima, Shun’ichi Yukimoro i Abe Yutaka)*

 

França ha publicat grans clàssics, com La Rose de Versailles, Très cher frère... o Le Coeur de Thomas, i ha tirat molt d’obres dibuixades per la Yumiko Igarashi**. Tot i que, una mica com a Itàlia, hi hagi nostàlgia envers els animes antics, a França només s’ha editat la versió animada de molts mangues amb una certa edat, però no l’obra original. Respecte a Itàlia, és el cas de Julie et Stéphane (Alpen Rose) i Laura ou la Passion du Théâtre - Mask Glass (Glass no Kamen).

A banda d’això, disposa d’un parell de curiositats:

-Diverses obres de la Masako Yoshi, una autora que no seria d’esperar veure publicada a Occident per la seva manca de rellevància històrica. I això no vol dir pas que la seva lectura no resulti agradable i interessant; al contrari. Pel que em va comentar la Yin, es veu que senzillament els de Black Box senten debilitat per aquesta autora. 

-França ha sigut l’únic país dels cinc que s’ha dignat a publicar La Colline aux Coquelicots, l’obra en què s’inspira un film de Ghibli.

Tot i així, em sorprèn molt negativament que només s’hi hagin publicat dues obres de la Riyoko Ikeda. És que ni tan sols s’han dignat a editar el seu manga sobre Napoleó, seqüela de La Rosa de Versalles i que transcorre (si més no en gran part) a França! Segons la Yin, a França les editorials només s’han llançat a publicar seus els mangues que han tingut anime. Em sembla patètic i més si tenim present la distinció amb la qual França va condecorar la Ikeda: la Legió d’Honor! Sembla més que la hi hagi entregat Itàlia, que no pas França! I més si tenim present que fa la tira que se’n va anunciar una reedició de l’exhaurit Très Cher Frère.

Per fi s’hi ha anunciat l’esperada reedició de Banana Fish. Un bon anime fa miracles. A part d’aquesta llicència previsible, Black Box ha anunciat enguany Attacker You i Emi Magique. Black Box va publicant mangues antics intentant estirar de la nostàlgia dels animes vells i sembla que aquesta política li funciona. A França no hi ha ningú més que ho faci i em sembla una llàstima.

*Segons Manga-News (MN) és un shōnen; segons Baka-updates (Baka), un shōjo.

**Pel que em va comentar la Yin, es veu que la Igarashi negocia ella mateixa els seus drets, així que publicar coses seves fora del Japó és relativament senzill (tret, òbviament, de Candy Candy). Sembla que Isan voldria publicar també algun manga de la Hagio o la Takemiya, però com que hi ha els editors japonesos de per mig, la cosa és complicada. Encara rai! (Les condicions laborals són tan horroroses com llurs preus. A més, les edicions que fan semblen més totxanes que còmics.)

 

POLÒNIA


Było ich jedenaścioro (11 nin iru!) (1/1) (Mōto Hagio)

Klan Poe (Poe no Ichizoku) (2/2) (Mōto Hagio)

Miejsce dla kochanków (Koibitotachi no Basho) (1/1) (Chiho Saitō)

Mój drogi bracie (Oniisama e...) (1/1) (Riyoko Ikeda)

Róża Wersalu (Versailles no Bara) (3/3, no en computo la represa) (Riyoko Ikeda)

Srebrny Trójkąt (Gin no Sankaku) (1/1) (Mōto Hagio)*

 

Polònia és un país on es publica molt de manga i bastant del que s’hi edita és inèdit a la resta dels països de la llista. Pel que fa al tema que ens ocupa, tenen una selecció de títols prou bona de la Ikeda i la Hagio. D’entre mangues publicats de la Ikeda a Polònia n’hi ha un de la història d’aquest país que ja no ha pogut cabre a la llista per ser del 1991. De l’entrada, és l’únic país que ha vist publicat Srebrny Trójkąt i Miejsce dla kochanków (aquest darrer, novetat d’enguany). També val a dir que tot s’hi ha publicat de manera íntegra.

Crec que encara els en poden arribar molts més shōjoseis antics, així com altres clàssics del manga. Ho tenen tot molt adobat; si més no, aquesta és la impressió que fan cara afora. Tan de bo pogués conèixer amb més profunditat aquest apassionant mercat!

*Aquest manga va publicar-se a una revista de ficció científica no especialitzada en manga (i sembla que amb un públic mixt, però no ho he pogut esbrinar), així que no té la demografia pròpia dels mangues. Sense haver-lo llegit i tractant-se d’una obra d’una destacada autora de shōjo, l’incloc a la llista.

 

ALEMANYA


Banana Fish (6/10) (Akimi Yoshida)

Die Rosen von Versailles (Versailles no Bara) (7/7, no en computo la represa) (Riyoko Ikeda)

Genji Monogatari (Asakiyumemishi) (3/13, cancel·lat) (Shibiku Murasaki i Waki Yamato)

Tot i que a Alemanya a l’actualitat es publica molt més shōjo que a Espanya, sembla que se n’hi ha publicat bastant menys d’anterior al 1987. Pel que fa al josei, no sé si se n’hi publica gaire, però imagino que més que a Espanya, també. Així, tenim a Alemanya com a mercat molt actiu amb obres actuals i extremadament verd pel que fa a shōjos vells, sense cap obra ni de la Igarashi ni del Tezuka, i dues obres cancel·lades d’un total de tres. Però bé, d’aquestes dues, ara se n’està reeditant per fi i a bon ritme Banana Fish.

Em va explicar la Yin que a Alemanya no es va emetre mai gaire anime per televisió. Sens dubte, això no afavoreix l’arribada d’obres antigues.

 

ESTATS UNITS


A Drunken Dream (Suimu) (1/1 capítol inclòs a A Drunken Dream and other stories, compilació estadunidenca) (Mōto Hagio)

Angel Mimic (Tenshi no Gitai) (1/1 capítol inclòs a A Drunken Dream and other stories, compilació estadunidenca) (Mōto Hagio)

Autumn Journey (Aki no Tabi) (1/1 capítol inclòs a A Drunken Dream and other stories; compilació estadunidenca) (Mōto Hagio)

Banana Fish (19/19) (Akimi Yoshida)

Bianca (1/1 capítol inclòs a A Drunken Dream and other stories; compilació estadunidenca) (Mōto Hagio)

Bride of Deimos (Deimos no Hanayome) (7/17, cancel·lat) (Etsuko Ikeda i Yūho Ashibe)

Cipher (11/11, en comptes de 12; desconec si és un cas similar al de Here is Greenwood) (Minako Narita)

Claudine (Claudine...!) (1/1) (Riyoko Ikeda)

From Eroica with love (Eroica yori ai o komete) (15/39, cancel·lat) (Yasuko Aoike)

Girl on Porch With Puppy (Porch de Shōjo ga Koinu to) (1/1 capítol inclòs a A Drunken Dream and other stories, compilació estadunidenca) (Mōto Hagio)

Hanshin: Half-God (Hanshin) (1/1 capítol inclòs a A Drunken Dream and other stories, compilació estadunidenca) (Mōto Hagio)

Here is Greenwood (Koko wa Greenwood) (9/11, edició que no inclou els capítols extres de l’original) (Yukie Nasu)

Marié, ten years later (Jūnenme no Marie) (1/1 capítol inclòs a A Drunken Dream and other stories, compilació estadunidenca) (Mōto Hagio)

Phoenix (Hi no Tori) (3/3 capítols inclosos a Phoenix #12, versió de la Shōjo Club) (Osamu Tezuka)

Princess Knight (Ribon no Kishi) (2/2, remake dels seixanta) (Osamu Tezuka)

Reptilia (Hebi Shōjo) (1/1) (Kazuo Umezu)

Storm Fairy (Arashi no Yōsei) (1/1) (Osamu Tezuka)

Swan (15/21; cancel·lat) (Kyōko Ariyoshi)

The Heart of Thomas (Thomas no Shinzō) (1/1) (Mōto Hagio)

The Poe Clan (Poe no Ichizoku) (1/3?) (Mōto Hagio)

The Rose of Versailles (Versailles no Bara) (3/5, no en computo la represa) (Riyoko Ikeda)

The Tale of Genji: Dreams at dawn (Asakiyumemishi) (10/10) (Shibiku Murasaki i Waki Yamato)

The Twin Knights (Futago no Kishi) (1/1) (Osamu Tezuka)

They were eleven (11 nin iru!) (1/2; capítol inclòs a la compilació Four Shōjo Stories) (Mōto Hagio)

Unico (1/1) (Osamu Tezuka)

 

Estats Units manté el tipus gràcies a les obres de la Hagio (algunes d’elles [o totes; no ho tinc clar] publicades allà per la influència de la Rachel Thorn) i l’enorme afició que hi ha envers el Tezuka, que duu a publicar rareses com Storm Fairy.

Em crida bastant l’atenció que no hi hagi publicat cap shōjo d’abans del 1987 en què la Igarashi hagi participat. Només se n’hi ha editat la biografia de la Josefina, la qual és bastant recent. I de miracle se n’hi ha publicat una història curta de la Ikeda (sí, Claudine és una història curta; el tom original conté més del doble de pàgines que les publicades als Estats Units). Però bé: per fi els d’Udon s’han dignat a gestionar tot el tema de The Rose of Versailles. Amb un preu indecent, això sí.

De preus elevadíssims és també Fantagraphics, que va anunciar i ja ha començat a publicar The Poe Clan. I... la gran notícia és que han tret el Genji de la Yamato amb el títol de The Tale of Genji: Dreams at Dawn. Només en digital, però Així que la tendència d’aquest darrer any / any i mig és o bé físic extremadament car o bé digital més car que físic d’aquí.

Les obres que se surten una mica de la tònica (d’Estats Units i dels països que recullo en aquesta entrada de manera global) estan escapçades o alterades d’una manera o altra o bé només disponibles en format digital: Swan, Bride of Deimos, From Eroica with love, Cipher, Here is Greenwood i The Tale of Genji: Dreams at Dawn.

 

CLASSIFICACIÓ I MATISOS

D’aquesta manera doncs, la comparativa queda així:

Itàlia (58) > França (35) > Estats Units (26) >  Espanya (13) >  Polònia (6) > Alemanya (3)

Tot i que a Itàlia li computo el Gaiden de La Rosa de Versalles de forma individual, a França, no. Això és per com està editada l’obra a cadascun dels dos països. Respecte a això, cal matisar que de totes maneres, Itàlia guanyaria de molt més si els Best Works de la Suzue Miuchi s’haguessin publicat com originalment al Japó: en volums únics o col·leccions de dos volums.

França i Estats Units tenen les xifres un pèl dopades, ja que moltes de les històries curtes de la Hagio, en trobar-se en antologies inventades a cada país, les he considerat com mangues independents (i això perjudica a Espanya i a Itàlia en el còmput, perquè aquí el volum publicat trasllada una edició japonesa). En el cas de la compilació A, A’ no ho he fet així, ja que aquesta també existeix al Japó. A Itàlia es dóna un cas de dopatge similar: als vuitanta (!!!) es publicaven històries curtes (i d’altres de més llargues) en revistes. I clar, les he hagut de computar com mangues independents, encara que siguin de poques pàgines. De tota manera, en el cas d’Itàlia això queda una mica compensat per això que ja he comentat dels Best Works de la Miuchi.

A Itàlia i França tinc present la represa de La Rosa de Versalles, però a Polònia, Alemanya i Estats Units no, perquè són diferents edicions concebudes de diversa manera. El mateix serveix per a totes dues edicions espanyoles.

Respecte a l’entrada anterior, les xifres varien una micarrona, però la classificació es manté.

dissabte, 14 de novembre de 2020

Defensa de Netsuzō TRap

 

TW: VIOLACIÓ, LESBOFÒBIA

Aquesta entrada és una anàlisi d’Infidelitats i enganys. Quin morbo! (Netsuzō TRap. NTR, Naoko Kodama), per tant en pot contenir ESPÒILERS.

 

Ja em perdonareu que hagi emprat la portada d’un dōjinshi (fet per l’autora, això sí), però és que és la més maca de lluny.

Infidelitats i enganys. Quin morbo! (Netsuzō TRap. NTR, Naoko Kodama; en endavant, Infis) és un dels yuris més populars dels darrers anys. A la vegada, té un bon reguitzell de detractors. Trobo que, si bé l’obra conté elements problemàtics, la reacció visceral en contra és desproporcionada. Les crítiques aferrissades en contra n’han acabat creant un efecte tergiversador.

Però de què tracta Infis? La Yuma i la Hotaru són dues amigues de tota la vida. Totes dues tenen xicot, però entre elles hi ha una atracció irrefrenable. De tant en tant, la Hotaru amb moltes manipulacions es llança a magrejar la Yuma, la qual té un embolic de ca l’ample al respecte.

Oficialment, els detractors critiquen a mort aquest manganime amb les següents excuses: que si és molt tòxic i que si “fetitxitza les lesbianes”. Quant hi ha de veritat en això, però? Desgranem-ho:

1. La toxicitat: Primer, que les relacions que hi ha a una obra siguin tòxiques, no ha de voler dir necessàriament que l’obra les estigui romantitzant o idealitzant. Aquí, més que romantitzar-ho o idealitzar-ho, s’erotitza, en tot cas, però d’això en parlo més endavant. Segon, altres yuris amb nivells de toxicitat elevat no se’ls critica. Per què? Doncs intueixo que per dos motius:

A) O bé perquè el dibuix és una meravella. A tall d’exemple: Algun dia seré tu (Yagate Kimi ni Naru, Nio Nakatani), més conegut com Bloom into you, el yuri més popular dels darrers anys. Aquest, a més de resultar la mar de tòxic i fetitxitzador (no de les lesbianes, sinó de la cultura de la violació), moltíssima gent el pinta com el paradigma de yuri bufó i sa.

B) O bé perquè l’autora té molt de renom més enllà del fandom del yuri. És el cas de Benvolgut germà... (Onii-sama e..., Riyoko Ikeda), del qual considero que el dibuix én una meravella, però entenc que està passat de moda i que no agradarà a tothom. Aquest manga té unes relacions molt tòxiques. No totes les situacions estan idealitzades, però sí algunes.

Així tenim que entre que el dibuix de la Kodama no és tan maco i que fora del yuri no té ni fans ni renom, és molt fàcil i còmode tirar-li merda amb un comentari tipus i quedar de subversiu.

Podria dir “tercer” i entrar a parlar dels mangues amb romanços heterosexuals tòxics que estan considerats com a grans històries d’amor i plantejar aquesta obsessió en exigir tant a uns (yuri i BL) i tan poc a uns altres. En especial, si es tracta de shōnens i seinens, als quals se’ls perdona tot. Podria, però ja em sortiria molt del tema i l’article es faria etern.

 

2) La fetitxització de les lesbianes: aquest argument és un comodí per ficar-se amb el yuri sense entrar a analitzar res (i esborrant la bisexualitat, a la vegada). Cal reconèixer que s’erotitza molt la relació prohibida d’“amigues que es graponegen a les esquenes dels respectius xicots” entre les protagonistes. A més, la Hotaru no sol respectar els límits de la Yuma, per molt que la Yuma pugui trobar gust en les carícies de la Hotaru. Així i tot, fins a on arriba aquesta possible fetitxització? Fins on és fetitxització de les lesbianes i fins on de la cultura de la violació? Cal tenir present que, per molt fanservice que hi hagi, en cap moment es pinta com a sexy la fantasia sexual de certs homes heterosexuals d’embolicar-se amb dues lesbianes. Al contrari. Aquesta obra s’encarrega de pintar com a amenaçador i fastigós. Així es veu quan el Fujiwara (xicot de la Hotaru) pressiona en diverses ocasions les protagonistes perquè el convidin al que ell anomena llurs “jocs lèsbics”. També quan cap al final de la sèrie diversos companys d’insti els van demanant que a veure’m quan fan un trio amb ells, com si fos graciós quan és fastigós i així es mostra. És a dir, fa una crítica social en contra de la fetitxització de les lesbianes, just el contrari del que els detractors et venen quan et parlen d’aquest manganime. També en una ocasió els demanen a un bar de cambreres joves amb poca roba (i on els clients, tots homes, n’abusen) que facin un “numeret lèsbic”. Aquesta petició es mostra com una cosificació de les noies.

Relacionat amb aquest darrer punt, es parla molt de yuri i lesbianisme (no tant de yuri i bisexualitat femenina [i fa dies que corre una entrada per internet il·lustrant el lesbianisme amb la Utena i l’Anthy; ja sembla fet expressament per tocar el voraviu] ni de yuri i safisme) i que el yuri sol distanciar-se bastant de la “identitat lèsbica”.

Veig molta gent dir que Infis és d'aquells yuris que “fetitxitzen les lesbianes”, sense anar més enllà i quedant-se amb el més que obvi fanservice de la sèrie. Malgrat tot, trobo que Infis té molta “identitat lèsbica”. Primer, perquè fa la crítica social que he exposat abans. Segon, perquè Infis bàsicament tracta de com dues lesbianes que es corresponen gestionen llurs respectives lesbofòbies interioritzades fins a acceptar i abraçar llur lesbiantat.

Enllaçat amb això, trobo que està molt ben executada la confusió de les protagonistes respecte a llur orientació i el rebuig que en algun moment poder arribar a sentir vers aquesta. La Hotaru, sent-ne plenament conscient, sap que la societat penalitza severament les parelles de dones i aboca a que les dones es trobin un marit per subsistir i es deixa arrossegar per aquest cruent destí, però a la vegada no pot renunciar del tot a allò que sent per la Yuma. La Yuma, en canvi, al principi de l’obra es pensa encara que és heterosexual, perquè és el que toca en una societat heteronormativa. A la vegada, en el fons, sap que no sent atracció pel seu xicot (tot i apreciar-lo) i, mica en mica, va adonant-se i acceptant el que sent per la Hotaru, amb tot el dolor que li comporta pel camí per haver-li fet mal al seu xicot i perquè no se li permet expressar obertament els seus autèntics sentiments.

 



I que són adolescents, coi, que a molta gent se li oblida. Si ja hi ha moltíssims adults que no tenen clara llur orientació, amb els adolescents encara és més lògic que tinguin un batibull substancial.

A més, al llarg d’Infis es menciona en diverses ocasions la paraula “lesbiana/es” quan encara a moltíssims yuris ni s’empra la paraula “lesbiana/es” ni la paraula “bisexual/s”.

Infis té molta més “identitat lèsbica” que, per exemple, un manga tan cuqui com La Kase i... (...to Kase-san, Hiromi Takashima). La Kase i... és un romanç la mar de tendre entre dues noies sàfiques a un món heteronormatiu, però on mai arriben a definir-se del tot ni a plantejar-se llur orientació ni mencionar cap de les dues paraules tabú. (A nivell personal, llegeixo la Kase com lesbiana i la Yamada com bisexual, però és una percepció meva i, fins on sé i recordo, no hi ha res confirmat al respecte.)

D’aquesta manera, Infis és un culebrot que es llegeix en una revolada, però al mateix temps visibilitza i critica la lesbofòbia social, la lesbofòbia interioritzada, l’heterosexualitat obligatòria, l’heteronorma, l’assetjament sexual, la cosificació... i la fetitxització de les lesbianes. I no només això, sinó també la violència masclista (en forma de violència física, violència sexual, porno de venjança...), altra vegada a través del Fujiwara.