divendres, 17 de maig de 2019

La redempció a mig camí de la Yoshinaga



La Fumi Yoshinaga és el típic exemple de com una autora de BL pot evolucionar de mangues que justifiquen les violacions que s’hi produeixen a mangues molt feministes. A part de destacar-se en el camp del BL, ha fet també algun shōjo, josei i seinen. Actualment, es troba en la confecció del shōjo L’harem shōgunal (Ōoku) i Què vas menjar ahir? (Kinō nani tabeta?), un seinen on els protagonistes són una parella d’homes de mitjana edat que adoren el menjar. Totes dues obres han superat ja la frontera dels 15 toms i la darrera enguany ha rebut el premi de la Kodansha a millor manga a la categoria general.


Deixa’t d’amors; a mi dóna’m bona teca (Ai Ga Nakute mo Kutte Yukemasu) és un còmic semiautobiogràfic de la Yoshinaga. Comença amb el típic: “Aquesta és una obra de ficció. Qualsevol similitud amb persones reals és pura coincidència.” Però la protagonista es diu F-mi Y-naga i és una reputada autora de BL i molt aficionada al menjar. No té res a veure amb la Fumi Yoshinaga. No. I ara. On vas a parar.

Cal tenir present que Deixa’t d’amors és una obra amb més de 10 anys a les seves esquenes i que en aquest temps la Yoshinaga ha pogut millorar encara més com a persona i autora. Així i tot, els comentaris dels fans encegats són actuals i això és quelcom que també critico en aquesta entrada.

De tant, en tant, per il·lustrar l’evolució de la Yoshinaga, hi ha qui comparteix la pàgina 44 de Deixa’t d’amors:




Traducció:
F-MI Y-NAGA: ...em sap greu! Sempre he pensat que m’hauria de disculpar si algun cop em trobava amb un gay! Ho sento moltíssim! He estat guanyant-me el pa amb mangues de temàtica gay, però cap d’ells es podria catalogar com un manga gay de veritat.
F-MI Y-NAGA: I ni tan sols sabia que tingués un amic gay! No tinc ni fava de la cultura gay! Ho sento tantíssim!
A-DOU: Ha, ha, ha! Què? Vols dir que és per això que m’has convidat a sopar?
A-DOU: Saps què? Mai m’ha importat. I si hi hagués estat en contra, no creus que he tingut un munt d’oportunitats per dir-t’ho?
A-DOU: A més, si m’enfadés per totes les representacions incorrectes, com a gay tindria els dies comptats.
NARRADOR/A: Tot i haver menjat tant, només es van estar una mica més d’una hora al restaurant de sushi.

El primer cop que la vaig veure, sense context, em va cridar l’atenció molt positivament i, sent ja una fan de L’harem shōgunal, em vaig llançar a comprar l’edició estadunidenca de Deixa’t d’amors. Total, era un sol tom.

Quan el vaig llegir, el tema ja no em va semblar tan maco. Tal i com avançava, la qüestió radica en el context. Només unes pàgines abans, tenim aquesta altra, concretament és la 39:



Traducció:
CAMBRER: Benvinguts al local!
F-MI Y-NAGA: Mmmm... Tu no tenies xicota fa ja temps?
A-DOU: Ah, sí, és que a l’institut jo era bi.
A-DOU: Però quan vaig entrar al món real, vaig decidir anar contra qualsevol mena de correcció política i fer-me gay del tot.
A-DOU: Saps? Això de ser gay és molt divertit! La tensió que es genera quan dos nois volem marxar de viatge plegats i anem junts a l’agència de viatges! O la tensió que hi ha quan dos nois compartim habitació i en demanem la clau a recepció!
NARRADOR/A: Bé, ell sempre havia sigut un tipus rebel.
CAMBRER: Aquí teniu el vostre [plat japonès que em fa massa mandra traduir perquè a més no ens interessa per al tema que ens ocupa].


Un autèntic desastre que l’autora es podria haver estalviat. Aquesta sola pàgina alimenta diversos mites bifòbics (i de pas, algun d’homofòbic i as&arofòbic), com ara:
Mite 1: “La bisexualitat no existeix.”
Mite 2: “La bisexualitat és una fase”.
Mite 3: “L’orientació sexo-romàntica es pot escollir.”
Mite 4: “Les persones bisexualts són meitat heterosexuals i meitat homosexuals.”
Mite 5: “Les persones bisexuals no pateixen cap mena d’opressió perquè són mig heterosexuals”.
Mite 6: “Els homes bisexuals en realitat són gays (i les dones bisexuals en realitat són heterosexuals).”

Ser bisexual no està més ben vist que ser lesbiana o gay. Passar per heterosexual està més ben vist que passar per lesbiana o gay, que és diferent.

El cas de la Yoshinaga és el típic de molts autors de manga: tracten més o menys bé les orientacions minoritàries a les seves obres... fins que intenten fer servir conceptes bàsics o entrar a la teoria més fonamental, que llavors la caguen estrepitosament, molt sovint amb transfòbia, bifòbia i/o as&arofòbia.

I clar, ara, em fot veure la gent compartint la primera imatge, com si no s’hagués topat uns instants abans amb la segona. De veres hem llegit la mateixa obra? Per què te la sua tant la bifòbia descaradíssima? I més si tenim present la primera imatge, de la lectura de la qual es pot extreure que “si una cosa així et molesta, doncs et fots, que no n’hi ha per tant”. A sobre. I no només això sinó també que “si algú no es queixa de quelcom i en teoria hi ha un mínim de confiança, és que no li molesta”. Hi ha moltíssima gent oprimida que per por no es queixa mai o ho fa d’una manera molt poc notòria. Com canvia tot un cop tenim el context, eh? Si és que és vital!

En el món del manga, hi ha molts personatges bisexuals. Però gairebé mai s’utilitza la paraula. I així, molts fans van dient que el tal o qual personatge és lesbiana, gay o heterosexual quan és bi confirmat dins de l’obra. Encara que no es faci servir el mot. Dins dels personatges que diuen que són bisexuals i que llur condició com a tals està retratada de manera més o menys realista, n’he comptat només quatre:
-Kifune a La Princesa de la Corona Vegetal (Kusakanmori no Hime, Yumiko Ōshima): interès romàntic. El típic playboy.
-George Koizumi a Paradise Kiss (Ai Yazawa): interès romàntic. Maltractador i playboy.
-X a Y (Z): interès romàntic. L’autora se’l carrega perquè, a veure’m, com pot ser que la protagonista acabi amb un bisexual? El personatge no es compromet amb la protagonista tant com a aquesta li agradaria. No poso nom ni del personatge ni la sèrie ni l’autora per tema d’espòilers, però en puc donar les següents dades: publicat del 2003 al 2008 a la revista Feel Young i té 28 capítols. Qui vulgui investigar i cruspir-se l’espòiler ja és problema seu.
-Hikaru Hirayoshi a Regles (Rules, Kano Miyamoto): interès romàntic. Un senyor de 26 anys que va rere adolescents.

Observem el patró que es repeteix:
I) Personatges masculins.
II) A mangues de demografia femenina.
III) Cap d’ells protagonista; tots són interessos romàntics.
IV) Tots ells amb un punt de “llibertinatge” o similar.

Cap d’aquests personatges està concebut perquè el públic s’identifiqui amb ell, a tots ells se’ls percep com a llibertins d’una manera o altra i aquest clixé envia la idea bifòbica que “bisexualitat = vici (sexual)”. La hipersexualització dels bisexuals és constant. I només he posat els exemples més realistes i menys passats de rosca! No hi ha ni un sol exemple mínimament positiu. Que no dic que tots els personatges bisexuals (pertanyents a obres on en algun moment faci servir la paraula “bisexual”) hagin de ser sants, però una miqueta de diversitat i algun exemple positiu estarien la mar de bé. És que són tots el típic “home atractiu amb qui no em convé relacionar-me, però de qui m’enamoro perdudament”!

Si la representació bisexual fos millor, més completa i diversa, això de Deixa’t d’amors no tindria tanta importància. Però és que encara hi ha molt de camí per recórrer, tot plegat és un despropòsit i no entenc com els fans poden alabar tant l’autora quan l’espifia tan estrepitosament. Coi, que m’encanta L’harem shōgunal, però això no em cega.

dilluns, 22 d’abril de 2019

Shōjos d’abans del 1987 amb yuri



(Aquesta entrada pot contenir de manera indirecta espòilers de diversos mangues en revelar-ne el safisme inherent, però no en faré espòilers de manera clara i directa.)

Molts cops, en llegir textos sobre la història del shōjo, m’indigno perquè estan plens de pífies. Més que informar, doncs, es va difonent informació falsa. Una de les tantes cagades és que se sol dir que als setanta s’instaurà al shōjo mangues de temàtica “homosexual”, entenent com a tal només l’“homosexualitat” masculina i deixant de banda el safisme... i la bisexualitat. 

Si bé tinc constància que Les Fileres de Cirerers és un manga dels cinquanta amb molta càrrega sàfica, sembla que és més aviat quelcom anecdòtic. I emfatitzo el “sembla”. M’explico: tot el tema del manga anterior als setanta resulta bastant obscur des d’Occident i sense saber japonès. Però és que fins i tot al Japó i sabent japonès, és un tema complicat degut a què els toms compiladors de capítols apareguts a revistes (tankōbons) es van començar a popularitzar a finals dels seixanta i només per a títols molt concrets. La cosa no es va fer rutinària fins ben entrats als anys setanta1 i molts mangues anteriors a mitjans dels setanta no van ser compilats en format tankōbon fins a dècades després2. Així, la gran majoria de mangues publicats en revista abans dels setanta només es van editar d’aquesta manera. En conseqüència, la seva investigació en profunditat resulta una tasca titànica.

A més, si ja mangues dels setanta com Fashion Fade o L’imperi Saint Alice els he hagut de “descobrir” jo com a yuris sense que constessin a cap llista ni cap bloc sobre yuri i de pura casualitat, amb més raó tot el que sigui d’abans d’aquesta dècada. Així, a part de Les Fileres de Cirerers no tinc constància de més shōjos sàfics anteriors als setanta, però estic convençuda que n’hi haver més. 

Benvolgut germà...


Amb aquests aclariments i a falta de proves que demostrin el contrari, sembla que no és fins als setanta que realment s’instaura el shōjo3 sàfic com a tal. He comptat fins a 14 shōjo, alguns dels quals de notable èxit, com La Rosa de Versalles o La Pinxa Detectiva.

Com que les llistes que corren per internet són molt trànsfobes i/o compten com a yuri coses que no en són, tindré:
I) D’una banda, la llista de mangues que he llegit jo (encara que sigui de manera parcial), mirat jo volums en japonès o que pels resums sé pràcticament segur que són sàfics. 
II) De l’altra, la llista de títols dubtosos, ja sigui perquè els resums són ambigus o directament no n’hi ha.

Els títols que no mencioni i que siguin mínimament coneguts entre el fandom del yuri, doncs, serà perquè o tracten sobre homes transheterosexuals o l’atracció s’esvaeix en adonar-se una dona que l’“home” de qui s’havia enamorat és realment una dona. 

El safisme ha de tenir una mínima entitat perquè sigui computat com a tal, però no cal que la trama giri al seu voltant. Hi incloc també el fort subtext, ja que són les obres fundadores del yuri. Estan ordenats per any d’inici de publicació. 

I bé, ja que m’he posat a fer cerca, he decidit allargar la llista per davant i per darrere dels setanta fins a, com a màxim, englobar shōjos que es comencessin a publicar al 1986. La data que consta entre parèntesi és la d’inici de publicació. 

Òbviament, a la llista mancaran títols més desconeguts, dels quals no he pogut tenir notícia.

La Parella de l’Habitació Blanca


I) Llista de shōjos d’abans del 1987 amb yuri:

Les Fileres de Cirerers (Sakura Namiki, Macoto Takahashi, 1957) 

Amor Secret (Secret Love, Masako Yashiro, 1970) 

La Parella de l’Habitació Blanca (Shiroi Heya no Futari, Ryōko Yamagishi, 1971) 

Un parell de noies (Futari Pocchi, Riyoko Ikeda, 1971) 

Una primavera freda (Samui Haru, Riyoko Ikeda, 1972) 

La Rosa de Versalles (Versaillers no Bara, Riyoko Ikeda, 1972) 

El Rèquiem de la Maya (Maya no Sōretsu, Yukari Ichijō, 1972) 

Alisa, la dels cabells platejats (Giniro no Kami no Alisa, Shinji Wada, 1972) 

Au, Kirai! (Mō, Kirai!, història curta dins de Fantàstic, Nessie! [Bravo! La Nessie], Keiko Takemiya, 1972) 

Apuntant l’As (Ace o Nerae, Sumika Yamamoto, 1973) 

Tremolors de Primavera primerenca (Yureru Shōsun, Riyoko Ikeda, 1973) 

Benvolgut Germà... (Oniisama e..., Riyoko Ikeda, 1974) 

L’imperi Saint Alice (Saint Alice no Teikoku, Suzue Miuchi, 1976) 

La Pinxa Detectiva (Sukeban Deka, Shinji Wada, 1976) 

Fashion Fade (Tomoko Naka, 1977) 

Aplaudiment (Applause, Kyōko Ariyoshi, 1981) 

El Club dels Ociosos (Yūkan Club, Yukari Ichijō, 1981) 4 

La Caçadora Flonja (Funwari Hunter, Tomoko Naka, 1982) 

Contalles de l’institut de les YajiKita (YajiKita Gakuen Dōchūki, Ryōko Shitō, 1983) 

El Jardí dels Cirerers (Sakura no Sono, Akimi Yoshida, 1985) 

La mítica banda de l’Asuka! (Hana no Asuka-gumi!, Satosumi Takaguchi, 1985)


II) Llista de shōjos d’abans del 1987 amb yuri possible: 

El meu estimat Romeu és una dona (Itoshii no Kimi Romeo wa Onna, Suzue Miuchi, 1974): Pels resums que he trobat, l’interès romàntic tant pot ser un home trans com una butch. 

Arabesc (Arabesque, Ryōko Yamagishi, 1975): Consta a alguna llista, però l’únic “yuri” que hi he pogut trobar consultant pàgines és el nom d’un personatge masculí rus.


III) Extra: Llista de joseis5 d’abans del 1986 amb yuri:

Les Geminis (Gemini, història curta dins de Dones i Constel·lacions [Seiza no Onna], Miyako Maki, 1973 o 1974)

_____________________________________________________

1. Abans ja hi havia toms de manga, però o bé es tractava de casos especials de mangues extremadament populars o bé eren productes preparats directament per a la seva comercialització en aquest format: parlo dels akahons (anys 40-mitjans 50) i dels mangues de lloguer (finals anys 50 - principis 60). De nou, ens trobem amb material molt difícil de rastrejar, amb comptadíssimes excepcions que han tingut reedicions o remakes. 

2. Un exemple, tot i que no és shōjo, seria Dones i Constel·lacions (Seiza no Onna, Miyako Maki), que data dels anys 1973-4 i del qual només em consta l’edició en volum compilador dels anys 2006-7.

3. El safisme a altres demografies durant els setanta (i anteriorment) és pràcticament inexistent. N’hi ha, però és molt escàs. 

4. Referent al tema, a l’artbook de la sèrie hi consta la següent informació:
同性し 愛せ い、または 愛さない同性愛者のこと。
日本ではまだ日陰の存在だが,欧米では差別もあるもののかないオープン。
有閑にも理事長の甥のピーターや高千穂病院の母子、ファッションデザイナーのショウなどホモ&レズが登場する
(No sé japonès i aquesta vegada no he pogut tirar de traductor automàtic. L’únic que trec en clar és que, per enèsima vegada, hi ha un “oblit” de la bisexualitat.) 

5. El manga Medusa (Ryōko Yamagishi, 1982), tot i tenir una “aura de josei”, queda fora perquè es va publicar a la revista Bessatsu Kisō Tengai, una revista de ficció científica que sembla que no tenia una demografia definida.

dissabte, 6 d’abril de 2019

"Aquesta nit, el cor em batega amb força" i spin offs diversos


Faig aquesta macroressenya perquè, malgrat la gran influència d’El cor em batega amb força, trobo que és una franquícia de la qual a Occident (tret d’Itàlia) gairebé no es parla. No faré fitxa de tots els mangues, sinó només dels que he pogut llegir. És a dir, els que s’han publicat a Itàlia.


Fitxa d’Aquesta nit, el cor em batega amb força



Títol original: Tokimeki Tonight (ときめきトゥナイト)
Autora: Koi Ikeno
Revista: Ribon
Editorial: Shueisha
Anys: 1982-1994
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Fantasia, aventures, romanç, absurd
Nombre de volums: 30 (16 bunkōs, que inclouen El parador de l’estrella, també hi ha reedicions del primer arc, que poden incloure o no determinades històries extres)
Edicions fora del Japó: Itàlia (Ransie la strega: Batticuore notturno), Indonèsia (Throbbing Tonight), Vietnam (Gia đình ma cà rồng), Taiwan (我們一家都是鬼), i Tailàndia (ปีศาจน้อยหัวใจกุ๊กกิ๊ก).
Mangues relacionats:
-Aquesta nit, el cor em batega amb força: El parador de l’estrella (seqüela; a efectes pràctics funciona com a tom 31)
-Aquesta nit, el cor em batega amb força: Les circumstàncies del Shun Makabe (spin off del Shun, on es mostren fets anteriors al primer arc, així com esdeveniments que transcorren durant aquest, però des del punt de vista del Shun, es mostrin al manga principal o no)
-Aquesta nit, el cor em batega amb força: La fuga del Mōri Etō (Tokimeki Tonight: Etō Mōri no Kakeochi, preqüela dels pares de la Ranze)
-Aquesta nit, el cor em batega amb força: retorn a ca’ls Makabe (Tokimeki Tonight: Makabe-ke no Kikyō, seqüela del primer arc del manga principal)
-Aquesta nit, el cor em batega amb força: La/El ??? de la Ranze Etō (Tokimeki Tonight: Etō Ranze no Monmon, seqüela del primer arc, història curta inclosa al volum dels pares de la Ranze)
-Aquesta nit, el cor em batega amb força: Les circumstàncies del Shun Makabe + (Tokimeki Tonight: Makabe Shun no Jijō +, seqüela de Monmon, història curta inclosa a un volum especial pel 60è aniversari de la Ribon, juntament amb històries d’altres autores)
-Aquesta nit, el cor em batega amb força: La/El ??? de la Yōko Kamiya (Tokimeki Tonight: Kamiya Yōko no Ranran, seqüela del primer arc)
-Aquesta nit, el cor em batega amb força: La lluna de mel dels Makabe (Tokimeki Tonight: Makabe fūfu no honeymoon, seqüela del primer arc)
-Aquesta nit, el cor em batega amb força: és un batec etern (seqüela, història curta inclosa a El quadre del “si” [If no Gakubuchi])
-A mitjanit, el cor em batega amb força (món alternatiu)
-A mitjanit, el cor em batega amb força: és un batec etern (seqüela d’A mitjanit, història curta inclosa a El quadre del “si” [If no Gakubuchi])

És possible que em deixi alguna història extra. Tenint en compte que hi ha històries extres que estan recollides al manga original, a vegades costa fer la distinció.



Fitxa d’Aquesta nit, el cor em batega amb força: El parador de l’estrella



Títol original: Tokimeki Tonight: Hoshi no Yukue (ときめきトゥナイト:星のゆくえ)
Autora: Koi Ikeno
Revista: Ribon
Editorial: Shueisha
Any: 1999
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Fantasia, aventures, romanç, absurd
Nombre de volums: 1
Edicions fora del Japó: Itàlia (Ransie la strega: Nei pressi di una stella), Indonèsia (Throbbing Tonight: Future) i Taiwan (我們一家都是鬼:星星堆滿天).



Fitxa d’Aquesta nit, el cor em batega amb força: Les circumstàncies del Shun Makabe



Títol original: Tokimeki Tonight: Makabe Shun no Jijō (ときめきトゥナイト: 真壁俊の事情)
Autora: Koi Ikeno
Revista: Cookie
Editorial: Shueisha
Any: 2013
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Fantasia, aventures, romanç, absurd
Nombre de volums: 1
Edicions fora del Japó: Itàlia (Ransie la strega: Le Situazioni di Shun Makabe) i Taiwan (心跳在今夜: 真壁俊的事情).



Fitxa d’Aquesta nit, el cor em batega amb força: és un batec etern

Portada en italià, perquè l’única que he trobat en japonès no és adequada.


Títol original: Tokimeki Tonight: Itsumo Tokimeite (ときめきトゥナイト: いつもときめいて)
Autora: Koi Ikeno
Revista: Cookie
Editorial: Shueisha
Any: 2009
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Fantasia, romanç, absurd
Nombre de volums: 0, història curta inclosa al volum El quadre del “si” (If no Gakubuchi)
Edicions fora del Japó: Itàlia (Batticuore per sempre: special notturno, història curta inclosa al volum Frame of if), Taiwan (???, història curta inclosa al volum if 的畫廊)


Fitxa d’A mitjanit, el cor em batega amb força



Títol original: Tokimeki Midgnight (ときめきミッドナイト)
Autora: Koi Ikeno
Revista: Cookie Box
Editorial: Shueisha
Anys: 2002-2009
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Fantasia, aventures, romanç, absurd
Nombre de volums: 9 (6 bunkōs)
Edicions fora del Japó: Itàlia (Ransie la strega: Batticuore a mezzanotte), Indonèsia (Throbbing Midnight), Vietnam (Tình yêu của tiểu thư), Taiwan (心跳在午夜), Tailàndia (ปีศาจน้อยหัวใจกุ๊กกิ๊ก ภาค) i d’altres que desconec.


Fitxa d’A mitjanit, el cor em batega amb força: és un batec etern

Portada italiana, perquè no he sabut trobar-ne la japonesa.


Títol original: Tokimeki Midgnight: Itsumo Tokimeite (ときめきミッドナイト: いつもときめいて)
Autora: Koi Ikeno
Revista: Cookie
Editorial: Shueisha
Any: 2009
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Fantasia, aventures, romanç, absurd
Nombre de volums: 0, història curta inclosa al volum El quadre del “si” (If no Gakubuchi)
Edicions fora del Japó: Itàlia (Batticuore per sempre: special a mezzanotte, història curta inclosa al volum Frame of if), Taiwan (???, història curta inclosa al volum if 的畫廊)

Recensió conjunta

Aquesta nit, el cor em batega amb força és tot un mite al Japó. Malgrat el fracàs de l’anime, el manga va ser tot un èxit i encara a dia d’avui segueix sent-hi molt estimat. Al fanweb Tokimeki Tonight Library consta, per exemple, que Shueisha havia declarat que al 2018 Aquesta nit havia venut 30 milions de còpies (no queda clar si al Japó o mundialment; imagino que només al Japó) i que Les circumstàncies del Shun Makabe es va exhaurir en un tres i no res quan va sortir a la venda. La història de la revista Ribon no es pot explicar sense aquest manga i són pocs els shōjos tan vells que hagin arribat als 30 toms.

A Aquesta nit, la Ranze és la filla d’un vampir i una licantropa. Ells estan molt amoïnats perquè llur filla ja és adolescent i encara no ha manifestat cap característica que la diferenciï dels humans. A la Ranze, en canvi, això li importa un rave. El que a ella l’omple de cabòries és el seu atractiu company de classe Shun. I així, un dia, barallant-se amb la seva rival en l’amor, la queixala i... es converteix en ella!

Si fa no fa, els cinc primers toms em van agradar prou. Després la cosa s’allarga sense remei. Per mi, podria haver sigut comèdia per sempre, sense totes aquestes batalles èpiques i drama exacerbant. I ja que hi ha tant material de la sèrie, hauria preferit que s’explorés una mica més el món màgic. És una llàstima que no surti més.

Encara rai que es canvia de protagonista un parell de cops, però així i tot resulta esgotador. I més si et llegeixes els 30-31 toms originals en un mes. Que per cert: aprofito per dir que sense el tom d’El parador de l’estrella, la història queda inconclusa. Per temes editorials i de maternitat, l’autora van haver d’acabar a corre cuita amb 30 toms, però tan bon punt li va ser possible, va donar-li a la sèrie el final que es mereixia. Així i tot, es noten les presses.



M’encanta l’humor de la sèrie i els petits detalls que la fan única. Per exemple, el fet que l’interès romàntic sigui un apassionat de la boxa. És innegable que els nois dolents de ficció tenen llur encant i agraden rudes i forts... però fins a un cert punt. I la boxa sol veure’s ja com a massa agressiu fins i tot per a un personatge d’aquesta mena.

Hi ha diverses coses tòxiques, però em va sorprendre per a bé que en una ocasió la Ranze demanés perdó de tot cor. Igualment, hi ha esdeveniments insalvables. Em crida l’atenció com al tom del Shun es reexplica part de la història, però hi ha quelcom que a la història original queda molt clar, per molt que pugui no agradar (m’hi incloc).

Els meus personatges preferits del primer arc són el germà i el pare de la Ranze. El primer és la mar de bufó i no té cap mena de malícia. El segon és molt graciós i un progenitor molt tendre. Com a curiositat, es veu que la Ikeno va crear Aquesta nit perquè volia fer una història amb un pare vampir. També trobo d’agrair que, sent una sèrie de fantasia, la protagonista tingui germà, mare i pare i aquests tinguin un paper destacat a la trama. Fins i tot, hi surten bastant una besàvia materna i un besavi patern, així com altres familiars, ja més en segona fila.

Arbre genealògic de la Ranze... només de la línia masculina. Però sabem que la Carmilla n’és la bestia!

Tampoc em puc deixar el Sand ni la Moevius, ni que sigui mencionant-los de passada. El Sand és encantadorament sapastre i encara és rar veure homes amb ombres d’ull als mangues. La Moevius és una senyora amb molt de poder que no encaixa amb els cànons de bellesa i que ja té una certa edat. (La llàstima aquí és que els pocs personatges així solen ser bruixes i... és el cas.)

Hi ha personatges que poden agradar més i d’altres que menys, però la Yōko em fa una especial pena malgrat ser tan pesadeta. Juguen amb ella com els rota i sense cap mena de remordiment.

Tot i que hi hagi moltes coses repetitives i un bon grapat tòpics, trobo també que té diversos tocs d’originalitat més obvis i d’altres de no tant. D’entre aquests cal destacar les dues seqüeles dins del manga original. Mentre que des de fa uns anys diversos mangues estan tenint seqüeles, aquest manga ja ho va fer en el seu moment sense tancar-se i no un, sinó dos cops! Tot el que estan fent ara autores com les CLAMP, la Yoshizumi, la Takaya, etc ja ho va fer als anys vuitanta i noranta la Ikeno.

El dibuix és bastant maco, sobretot al principi. Expressiu i caricaturesc, però a la vegada molt cuidat i detallat. La Ikeno aplica el color de forma magistral, llàstima que no hi hagi cap edició del manga que mantingui les pàgines a color originals.



Crec que tot el material extra d’Aquesta nit té el seu què. Cosetes curtes fetes pensant en els fans i que fan de bon llegir.

A A mitjanit, se’ns replanteja el primer arc: ara la Ranze és humana i el Shun, un ésser sobrenatural. Els grans atractius d’Aquesta nit són el dibuix, la família sobrenatural de la Ranze, els personatges, el poder de la Ranze i la comèdia. I aquest univers alternatiu té poc o gens de tot això. El dibuix ni entra per la vista ni resulta funcional ni anatòmicament correcte. Un manga molt dolent i que no aporta res. La pròpia autora no n’està gaire orgullosa. Totalment prescindible.

Pel que fa a l’edició italiana...
1) És de les que m’agraden: menuda i barata.
2) Tot i que l’anime en el seu moment va patir algunes modificacions (els noms, el mon màgic era l’infern i el seu rei, Satanàs, es va censurar tot el tema de la yakuza...), la traducció del manga és fidel a l’original.
3) No té sobrecobertes, amb la qual cosa es perd la informació de les solapes.
4) Als lloms hi consta “Ransie la strega” (i res més) pel que fa a la sèrie original, el tom que la clou i A mitjanit. Es diferencien pel color del llom: vermell a Aquesta nit i lila a A mitjanit. El llom d’El parador de l’estrella no té número i això és el que el diferencia de la resta de toms d’Aquesta nit. Un pelet confús. En canvi, el tom del Shun té “Le Situazioni di Shun Makabe” al llom i res que indiqui que forma part de la franquícia.
5) Em resulta curiós que s’hagi mantingut el títol original de l’anime (si bé traduïnt els títols de cada sèrie com a subtítol) fins a l’extrem de deixar-lo també a A mitjanit. Literalment, el títol de l’anime italià vol dir “Ransie, la bruixa”.
6) A la portada del tom #7 d’A mitjanit hi surt un 5 ben maco.
7) Algunes de les il·lustracions de les portades d’Aquesta nit estan canviades per altres. No n’entenc el criteri. I tampoc per què justament es van haver carregar la portada més emblemàtica (tom #3 japonès original).
8) El resum de l’inici de tom no coincideix amb el japonès com a mínim en alguns casos.
9) Les contraportades tenen la mateixa imatge que les portades.

La temptació de traduir totes dues sèries com Baticor anit i Baticor a mitjanit ha sigut molt forta, però finalment m’he decantat per una altra opció, molt menys estètica i pràctica. La raó? A través de l’edició italiana, dedueixo que el primer capítol del manga es clou amb la Ranze pensant “Tokimeki tonight”. I el que ella vol dir amb aquestes dues paraules és precisament això: “Aquesta nit, el cor em batega amb força”. Coses de la gramàtica del japonès i la del català, sent la del primer molt més flexible i senzilla en general.

Ho recomano? A veure’m, els meus principals problemes amb la sèrie principal és que em sembla massa llarga i que m’ha enxampat grandeta. Però si la longitud no et molesta, Aquesta nit pot estar bé. Sobretot si tens 8-14 anys. Comèdia, batalles màgiques i una micarrona de drama. A mitjanit, només per a fans molt fans de la franquícia. I ni així.

Nota global d’Aquesta nit: 7’2/10
Nota global d’A mitjanit: 2/10