dijous, 12 de gener de 2017

El Somni de la Mort i altres històries







Títol original: A Drunken Dream and other stories (nom de la compilació feta expressament per als Estats Units)
Autora: Moto Hagio
Revistes: Shōjo Friend (Bianca), COM (La nena i el gosset al porxo), Bessatsu Shōjo Comic (Viatge de Tardor), Big Comic Original (Les pintures de la Marie d’ara fa 10 anys), Petit Flower (Semideessa, Imitant els Àngels i  La Nena Iguana), Flowers (El Desmai) i sense revista (El Somni de la Mort [fet expressament per a un artbook de l’autora] i El Nen que torna [publicat directament a una antologia d’històries curtes sobre nens]).
Editorials: Kodansha (Bianca), Mushi Pro (La nena i el gosset al porxo), Shogakukan (Viatge de Tardor, Les pintures de la Marie d’ara fa 10 anys, Semideessa, Imitant els Àngels, La Nena Iguana i El Desmai) i ??? (El Somni de la Mort i El Nen que torna).
Anys: 1970 (Bianca), 1971 (La nena i el gosset al porxo i Viatge de Tardor), 1977 (Les pintures de la Marie d’ara fa 10 anys), 1980 (El Somni de la Mort), 1984 (Semideessa i Imitant els Àngels), 1991 (La Nena Iguana), 1998 (El Nen que torna) i 2007 (El Desmai).
Demografies: Shōjo (Bianca i Viatge de Tardor), Seinen (La nena i el gosset al porxo i Les pintures de la Marie d’ara fa 10 anys), Josei (Semideessa, Imitant els Àngels, La Nena Iguana i El Desmai) i “sense” demografia (El Somni de la Mort [fet expressament per a un artbook de l’autora] i El Nen que torna [publicat directament a una antologia d’històries curtes sobre nens])
Gèneres: Drama, crítica social, misteri, ficció científica, sobrenatural
Nombre de volums: 1
Edicions fora del Japó: Estats Units (A Drunken Dream and other Stories), França (Moto Hagio – Antologie; no és exactament la mateixa compilació, però hi ha moltes històries coincidents)

El que primer es publicà de la Moto Hagio als Estats Units fou aquest volum d’històries curtes, escollides per a l’ocasió, quan encara no se n’havia vist res a França i diria que tampoc a Itàlia. De tota manera, eren els bons temps de Bookdepository i quan encara Amazon Espanya no existia, així que òbviament tot el manga que comprava en llengua estrangera per internet eren edicions estadunidenques.

Amb les ganes que tenia per degustar quelcom de la Moto Hagio no m’ho vaig pensar gaire i em vaig arriscar amb aquest volum d’històries curtes.

Com que el tom abraça històries fetes de manera molt espaiada en el temps i de forma cronològica, es va veient primer l’evolució del dibuix i després la involució d’aquest. Des de traços encara tímids (però plens de vigor) a la decadència, passant per la seva plena efervescència. N’hi ha per a tots els gustos.

Bianca

L’edició és de luxe; típic en les publicacions de Fantagraphics (sí, jo també em pregunto com es van atrevir amb certa col·lecció de més de 10 volums amb aquests preu i format). Tapa dura, gran format i manté a color les pàgines elaborades així. Al principi i al final hi ha també un dibuix a color. A més recupera, dos articles de la cèlebre Matt Thorn (traductora de l’obra i experta en història del shōjo): un sobre la generació de les magnífiques del 24 i un altre consistent en una profunda entrevista amb la Moto Hagio. Tota una delícia. Ara, hi ha un gran error: els anys que s’indica com de publicació original són erronis en la majoria dels casos, la qual cosa salta a la vista només fixant-nos en el dibuix. D’altra banda, la tipografia sobta, però es llegeix bé.

Sense més dilació, aquestes són les obres que es recullen al volum:

1) Bianca (ビアンカ): Una consagrada artista rememora uns esdeveniments de la seva infància en els quals la conduïren a pintar. Una història senzilla i un pèl punyent. [Nota: 7/10]

2) La nena i el gosset al porxo (Porch de Shōjo ga Koinu to, ポーチで少女が小犬と): De Com una nena actua com a tal i la família la rebutja precisament per això. Una de les històries més desapercebudes del volum i de les meves preferides. Molt colpidora. [Nota: 8/10]

3) Viatge de Tardor (Aki no Tabi, 秋の旅): Un nen emprèn un viatge. Quines són les seves intencions? La història que en conjunt em sembla més lírica, tant per dibuix, com per narrativa, com per contingut. Hi ha una errada a la traducció. A certa bafarada, en comptes de your hi ha escrit youre. [Nota: 7/10]

4) Les pintures de la Marie d’ara fa 10 anys (Jūnenme no Marie, 十年目の毬絵): Com és la vida de tres ex-estudiants de belles arts després de 10 anys de conèixer-se? Un drama bastant crític amb certes actituds que altres històries romantitzen. El títol d’aquesta obra és un joc de paraules que significa Les pintures d’ara fa 10 anys, però que inclou el nom d’un dels personatges principals. No mantinc el joc de paraules, però sí la referència original.  [Nota: 7’5/10]

5) El Somni de la Mort (Suimu, 酔夢): Una història sobre el fatídic destí d’un amor. No té gaire misteri, però sí una molt bona narrativa. Sens dubte, l’obra amb el dibuix més maco de les que aquí es compilen. Hi influirà el fet que sigui a tot color? [Nota: 6’5/10]

6) Semideessa (Hanshin, 半神): Tracta sobre dues germanes siameses: una de bonica i molt curta i una de lletja i extremadament intel·ligent. Se’n destaquen les frustracions d’aquesta darrera. Juntament amb La Nena Iguana, és una de les dues històries més aclamades del volum. I a mi em va deixar molt freda. Crec que li manquen pàgines. [Nota: 6/10]

El Desmai

 7) Imitant els Àngels (Tenshi no Gitai, 天使の擬態): Una història d’amor entre una universitària i cert senyor. Alguns traumes de per mig. Probablement, el millor romanç d’aquesta mena que he llegit fins ara sense ser jo gens fan d’aquest tòpic. [Nota: 6’5/10]

8) La Nena Iguana (Iguana no Musume, イグアナの娘): La història d’una nena que és filla d’una iguana convertida en humana (però no ho recorda) i un humà. La seva mare la veu com una iguana i la rebutja per activa i per passiva. Tal i com comentava abans, és una de les dues històries més aclamades del volum. Fins i tot se’n va fer un life-action. Particularment, no em va fer el pes. Si coneixes una mica la vida de l’autora i tot el rebuig que va rebre per part dels seus pares, fa una mica més de gràcia, però així i tot no em convenç. [Nota: 6/10]

9) El Nen que torna (Kaettekuru Ko, 帰ってくる子): Un matrimoni feliç amb dos fills... però hi ha quelcom que no quadra. L’altra història eternament oblidada del volum. I en aquest cas m’hi incloc. [Nota: 6/10]

10) El Desmai (Yanagi no Ki, 柳の木): Una dona es mira diverses escenes quotidianes a una riba, al costat d’un desmai. Imprescindible. El gran valor d’aquest volum. I mira que el dibuix em sembla més aviat lletjot, però és molt expressiu i transmet un fotimer. I la narració és senzillament genial. Sense gairebé paraules, s’explica una història que toca el cor. [Nota: 9/10]

Recomano aquest volum? Doncs sí. És una bona manera d’iniciar-se amb la Moto Hagio i així intuir quines temàtiques li agraden (família, ficció científica, etc) i com les tracta de manera una mica global.

Nota global: 7’5/10

dissabte, 31 de desembre de 2016

Top 10 de mangues 2016

Entraran en aquesta classificació mangues que hagi llegit per primer cop durant aquest any, ja sigui totalment o parcial.

Bufa! Crec que enguany encara he llegit més volums de manga que l’any passat i em temo que em trobo en un límit difícilment superable a nivell personal. (Estic segura, però, que hi ha gent que llegeix molt més que jo i no li suposa cap gran repte.)

Em temo que hi ha moltes repeticions respecte al 2015, però és que coincideix que l’any passat vaig començar molts bons mangues i enguany he tingut el plaer de poder-los continuar. Com que m’han transmès sensacions molt similars, en alguns casos he copiat i enganxat el que en vaig escriure en el seu moment i simplement hi he afegit alguna modificació.

El 2016 ha sigut un any de grans lectures i grans decepcions i, com ja ve sent costum, us deixo tan sols amb les millors.

1) L’Harem Shōgunal (Ōoku, Fumi Yoshinaga): Ōoh! Ku-ina sorpresa! Un gir en els esdeveniments que ningú s’esperava. Perquè mira que sóc pesadeta amb aquesta obra. Un manga enorme que em té corpresa. Per saber més de la seva grandesa, pots visitar-ne la meva recensió.

L’Harem Shōgunal
2) Nana (Ai Yazawa): Feia anys i panys que tenia aquest manga pendent i, de fet, els seus dos primers volums es troben completament exhaurits (per sort, al febrer se’n posaran en circulació les corresponents reimpressions). Temia que em semblés més aviat poca cosa: entre que és amb diferència la sèrie més llarga de l’autora i que tanta gent deia que està sobrevalorada, no les tenia pas totes. Però no: ha sigut completament a l’inrevés. M’ha semblat ha obra meravellosa i em sorprèn molt gratament el seu èxit. Nana parla d’amistat i d’amor, però no es queda en un pla idealista, sinó que toca la toxicitat en aquestes relacions i sense idealitzar-la. Parla de malalties mentals, de diferents maneres de veure l’amor, de famílies desestructurades, de problemes econòmics. És un manga molt complet i amb d’allò més catàrtic. El gran defecte és que és un manga bastant homòfob i amb molt de queerbaiting (tot i que, a part, tingui un parell de representacions decents).

3) Diari d’una Ciutat Costanera (Umimachi Diary, Akimi Yoshida): Si hi ha un manga que sajusti al format de publicació de revista i a la vegada al de volum compilador, és aquest. Les històries són autoconclusives i a la vegada tenen una molta continuïtat les unes amb les altres. Molt ben trobat. S’hi tracten temes seriosos de manera madura. Si bé hi ha una protagonista diferenciada, a la resta de personatges principals se’ls dota de profunditat i d’una identitat pròpia. Com a cirereta del pastís, tenim un romanç la mar de sa.

4) Taronja (Orange, Ichigo Takano): Taronja és un manga que arriba molt endins... i en això és superb. El final ha sigut plenament satisfactori i d’allò més emotiu. Ara, hi ha diversos aspectes del guió que no s’aguanten gaire... i per si no fos poc, he hagut de presenciar el tòpic de la baralla de mascles que es disputen LA noia. Detalls que amarguen la lectura, però no prou com perquè no figuri en aquest top. I no me’n vull oblidar de les cobertes; quina delícia!

Nana
5) Històries de Núvies (Otoyomegatari, Kaoru Mori), més conegut per aquí com Bride Stories: Es tracta d’una obra que ens mostra la vida de diverses dones en edat de casar o ja casades, segons el que dictaven els costums el segle XIX a on es desenvolupa, algun lloc de l’Àsia Central. Aquest és un excel·lent exemple de com una obra ens pot mostrar una societat masclista sense que l’obra en si sigui masclista, ans al contrari. Té un bon grapat de personatges femenins interessants, entre els quals s’inclou una dona d’edat avançada. A més, s’hi mostren models alternatius al de l’amor clàssic (segons entenem a Occident).

6) Cesare (Fuyumi Sōryo): Aquesta obra em fa parpellejar diverses vegades quan hi penso. És increïble com de ben documentada arriba a estar i sobretot si tenim en compte la llunyania física que hi ha i que, malgrat internet, no deu ser pas fàcil trobar informació tan detallada i general de l’època del Cèsar de Borgia al Japó. I no només la documentació és excel·lent, sinó que el guió t’atrapa, els personatges et sedueixen i el dibuix t’enamora. Trames de poder, molta política, personatges històrics, art, acció, Itàlia en tota la seva esplendor... He dit que el dibuix és per caure de cul? La roba, les expressions, els fons (quins fons!!), les reproduccions d’obres d’art... Experimento un orgasme visual cada cop que llegeixo aquest còmic. Com a punt negatiu, enguany he pogut percebre com, molts cops, un dels pocs rols dels escassos personatges femenins era deixar palès que els personatges masculins no senten atracció entre ells (hi ha escenes en què es nota una tensió sexual fortíssima entre homes).

7) El meu Uchūnivers (Watashi no Uchū, Ayako Noda): Sens dubte, el descobriment de l’any. Es tracta d’un còmic molt experimental que només agradarà a gent que estigui familiaritzada amb el llenguatge narratiu del món del manga. És una passada.

8) La Processó Fúnebre de la Maya (Maya no Sōretsu, Yukari Ichijō): Una història d’amor entre dues noies. Senzilla i molt dramàtica. A mi em va colpir moltíssim, malgrat tractar-se de tan poques pàgines. Crec que no agradarà tant a la majoria, però.
Diari d’una Ciutat Costanera

9) LEspasa de Paros (Paros no Ken, Kaoru Kurimoto i Yumiko Igarashi): Aquest manga èpic és una mostra de com d’avançada està la mentalitat japonesa respecte l’occidental en determinats aspectes. I és que dues autores d’èxit van unir llurs forces als vuitanta per fer un manga sobre un príncep trans. Quan s’animarà Disney a explicar la història d’una princesa trans? Quan hi haurà una sèrie de TV3 amb un personatge trans amb un paper destacat i sense ridiculitzar-lo?

10) Ayako (Etsuko Ikeda i Riyoko Ikeda): Tot i que el guió del segon volum segueix sent tan pobre com el del primer, tot i que el final no sigui tal, el personatge de l’Ayako em fascina un fotimer.

Menció d’honor:

L’Ocell Blau (Aoi Tori, Takashi Murakami), més conegut per aquí com El Pájaro Azul: tot i que aquesta obra quedaria una mica per sota de l’onzena a la classificació, no la volia deixar fora. Això és degut a què, a part de tractar-se dun bon manga, reivindica l’activitat de cures com quelcom molt necessari i critica que estigui tan poc valorada i tan malpagada (si és que es paga) sent una feina tan dedicada, frustrant i desagraïda.

dimecres, 28 de desembre de 2016

Top 10 de mangues 2016 [INNOCENTADA!!!]

Entraran en aquesta classificació mangues que hagi llegit per primer cop durant aquest any, ja sigui totalment o parcial. Heus aquí la llista:

1) L’Harem Shōgunal (Ōoku, Fumi Yoshinaga): Aquest és un manga tan bo, tan bo, tan bo, que tota la resta empalideix al seu costat. És per això que crec que és l’únic que es mereix estar al llistat. Perquè l’entrada no quedi tan buida, en deixo aquí algunes il·lustracions:













diumenge, 25 de desembre de 2016

Sobre quelcom de La Llegenda de Korra



(Aquesta entrada és una anàlisi i pot tenir ESPÒILERS d’Avatar: L’Últim Mestre de l’Aire, La Llegenda de Korra i Utena.)

I aquest quelcom és la relació amorosa entre la Korra i l’Asami. M’encanta la idea*, però la trobo pèssimament executada. També em fa gràcia que als Estats Units hi hagués aquesta grandíssima ovació quan al Japó ja es va fer el mateix als noranta, però molt millor: amb l’Utena i la Himemiya. Entre elles es nota una certa tensió romàntica i a l’opening, amb aquestes mirades, queda claríssim. Amb la Korra i l’Asami, no. Tenim una mirada profunda al final i unes pistes massa etèries.

Que sí, que hi ha qui defensa que entre la Korra i l’Asami hi ha molta passió madurada entre els diferents capítols de les temporades tercera i quarta... però em resulten tots motius molt febles. Nem a analitzar-los:

  • Quan l’Asami li diu a la Korra que li queda bé el seu nou pentinat, la Korra es posa vermella. Hola??? La Korra porta moltíssim temps sense socialitzar (aïllada del món i amb ferides físiques i psicològiques enormes) i és perfectament lògic que mostri aquests elevats nivells de timidesa. Si això la reacció de la Korra hagués sigut més exagerada, sí que em semblaria quelcom més romàntic, però és que és tot just una espurna.
  • És que la Korra només li enviava cartes a l’Asami. I quines eren les alternatives? Un paio inconstant que li va fer molt de mal i el Senyor Alleujament Còmic. És evident que l’única amistat realment de fiar que té la Korra és l’Asami. I precisament per això és lògic que, en termes d’amistat, sigui a l’única persona a qui s’obre una mica.
  • L’Asami li diu a la Korra que sàpiga que la tindrà al seu costat quan la necessiti, per qualsevol cosa (quan la Korra està destrossada). De nou: quantes amistats s’han promès això? Milers, milions.
  • L’Asami li confessa a la Korra que no hauria pogut soportar perdre-la a ella i al seu pare el mateix dia. Això encara ho passaria... de no ser perquè ocorre al darrer episodi, just abans de la mirada apassionada. No hi ha maduració, aquí. Només correu-cuita a última hora amb un parell de coses que donen a entendre sentiments romàntics entre les dues dones, però res en clar.
         (I ara no en recordo més i buscant ràpid no sé trobar-ne cap llista.)

Un cop desmuntats aquests arguments, compareu la tensió romàntica que hi ha entre la Korra i el Mako a la primera temporada i la que suposadament hi ha entre la Korra i l’Asami a les temporades tercera i quarta. En el primer cas és més que evident; en el segon has de gratar i agafar moments molt concrets. No és només perquè no hi hagi ni confessió ni petó; a altres històries d’amor entre persones del mateix gènere tampoc n’hi ha i es percep sobradament la tensió romàntica i/o sexual.

I es nota molt que en un principi l’Asami estava dissenyada per ser “la noia atractiva malvada que sedueix l’heroi i l’aparta temporalment amb les seves males arts de l’heroïna”. També que tant ella com la Korra estaven dissenyades per ser heterosexuals i que va ser després se’ls va ocórrer als creadors la gran idea d’emparellar-les (llàstima que no fos quelcom que es plantegessin des del principi). Això es recolza, entre altres, en què canta una barbaritat que originalment només tenien pensada la primera temporada, ja que aquesta és molt rodona i la segona, un horrible pegot (per sort, a la tercera la cosa millora).

En resum: com a representació de dones bisexuals la Korra i l’Asami fan molta pena. I jo no la comptaria com a tal. Llur relació només s’oficialitza al darrer capítol i d’aquella manera... i cap de les dues ha sentit atracció per cap altra dona. Em sap molt de greu, però és així.

*De fet, va ser el motiu principal pel qual em vaig posar amb aquesta sèrie. Prioritats. I n’espero amb candeletes els còmics, on suposadament la relació romàntica serà palpable. (Així que no em vingueu amb merdes de què argumento en contra de la parella perquè no m’agrada.)