divendres, 11 d’agost de 2017

Dones a mig fer







Títol original: Hanjuku Joshi (半熟女)
Autora: Akiko Morishima
Revista: Yuri Hime
Editorial: Ichijinsha
Anys: 2008-2009
Demografia japonesa: Yuri
Gèneres: Comèdia romàntica, pornografia
Nombre de volums: 2
Edicions fora del Japó: França (Hanjuku Joshi), Estats Units (???, publicat per JManga; actualment inconsumible), Alemanya (Highschool Girls)
Mangues relacionats: Fujoshi a mig fer (Hanjuku Fujoshi, 半熟腐女子, història curta de 12 pàgines)

Feia la tira que tenia pendent aquest manga de la destacada autora de yuri Akiko Morishima. Tal autora es féu especialment coneguda en elaborar els dissenys per a l’anime de Yuri Kuma Arashi (així com de fer-ne el còmic).

L’obra tracta sobre dues parelles: la de les companyes de classe Ginko Chitose i Lulu Yae i la d’una alumna i una professora (parella que hauria preferit que la Morishima s’estalviés).

Tot i que l’obra té alguns elements problemàtics, en general està prou bé. I més, tenint en compte que hi ha molt de sexe i de com els autors solen espifiar-la molt en aquest punt. Fins i tot, es desmenteix cert mite del sexe entre dones cis... però també es dóna molta més importància a la penetració vaginal (amb dits) que al clítoris, el gran desaparegut d’aquest manga.

Dones a mig fertracta bastant la identitat lèsbica i ho fa amb bastant cura. Té un parell de problemes, però: el primer és el seu cissexisme. El segon, que es dóna a entendre que si ets una dona a qui li agraden les dones, només et poden agradar les dones.


La narració resulta perfectament fluïda i tot es segueix la mar de bé. Fins i tot, els flaixbacs.

El dibuix és bufó i les dues noies de la parella principal recorden molt a la Ginko i la Lulu de Yuri Kuma Arashi. S’agraeix que les escenes de sexe animin els sentits i que a la vegada no es caigui en la vulgaritat pròpia dels hentais. Normalment, en els yuris o no hi ha sexe o no és (gaire) explícit o sembla tret d’un hentai. La pega: no es fa servir cap mena de protecció, com si no existissin les MTS.

L’edició francesa coincideix amb l’estàndard: paper lleugerament grisenc, sobrecobertes i grandària de tankōbon. Però al principi, a més, té dues pàgines a color: una il·lustració i una pàgina d’un sol color (rosa al primer volum, taronja al segon) amb l’índex i un dibuixet.

Ho recomano? Sí, però no excessivament. Com a yuri està bé, però no és ni de lluny perfecte. Toca cosetes de la identitat cislèsbica que estan bastant ben tractades, però a la vegada té un pelet de transfòbia i bifòbia, així com algun altre element problemàtic. D’altra banda, si la teva OTP de Yuri Kuma Arashi és Ginko x Lulu, te’l pots prendre com un dōjinshi de la parella.

Nota global: 7’9/10

divendres, 4 d’agost de 2017

Esperit lliure






Títol original: Free Soul (フリー・ソウル)
Autora: Ebine Yamaji
Revista: Feel Young
Editorial: Shodensha
Any: 2004
Demografia japonesa: Josei
Gèneres: Romanç, crítica social
Nombre de volums: 1
Edicions fora del Japó: França (Free Soul), Itàlia (Free Soul)

Amb com de contenta havia quedat amb la lectura de Love My Life, m’havia quedat pendent de llegir més coses de l’Ebine Yamaji. Així, aquests darrers dies n’he consumit Blau Anyil (Indigo Blue), Tendra Criatura Encantadora (Sweet Lovin’ Baby) i l’obra que ens ocupa. I tot això m’ha servit per fotre’m de morros contra la realitat. També m’ha resultat útil per adonar-me de les preferències de l’autora i veure’n la bifòbia a Love My Life de cert aspecte que si només has llegit aquella obra pots no saber determinar si és casualitat o bifòbia.

Esperit lliure tracta de com la Keito, una aspirant a mangaka, s’enamora perdudament de la Niki, una clienta de la botiga de discos on treballa. Un plantejament prou interessant si no fos perquè la considera l’amor de la seva vida sense haver-hi intercanviat ni una paraula. I no parlem d’adolescents, sinó de dones adultes. No és un enamorament creïble; no s’aguanta per enlloc. No hi ha connexió mental; només desig sexual. I no critico el desig, sinó que es vulgui fer passar el desig per enamorament o amor. Vaja, el típic relat que va d’adult i l’únic que fa és alleugerir la narració i fotre-hi sexe.

El segon inconvenient del manga és que s’hi normalitza l’assetjament: la Keito espia el que creu que és ca la Niki i quan la Niki la rebutja perquè no vol una relació de parella amb ella, la Keito hi insisteix. Està tan obsessionada amb la Niki que arriba al punt de demanar-ne les dades a una de les seves amigues. Però com que la Keito n’està tan enamorada, doncs tot això és perfectament lògic i normal. En cap moment es critica.

El tercer punt fumut d’Esperit lliure és la bifòbia. Que jo entenc que l’Ebine Yamaji és lesbiana i li cridi més l’atenció la representació lèsbica que la bisexual. Però una cosa és aquesta i una altra de ben diferent és establir coses com:

  • Que les bisexuals no són lesbianes de veritat. Òspita, no ho sabia! Quines coses! I ho fa de manera bastant pejorativa. S’estableix que les bisexuals són traïdores de la lesbiantat en sentir atracció pels homes.
  • Que si una lesbiana fa quelcom problemàtic, és un error humà i no té més importància, però si ho fa una bisexual, és horrorós.

Al llar de l’obra es critica molt l’homofòbia (i de manera molt encertada), però amb tanta bifòbia queda tot molt fals.



Per si tot això no fos poc, el personatge més interessant gairebé no surt. Es tracta de la protagonista del manga que dibuixa la Keito: l’Angie, una cantant que és lesbiana i negra. Tan de bo un manga amb un personatge principal així.

La narració és el punt fort de l’obra. Tan lírica, tan lleugera. El dibuix és senzill i gens atractiu, però té l’avantatge que triga més en passar de moda que el dibuix propi dels mangues més comercials.
L’edició francesa és de format A5. La traducció la pífia quan la protagonista, al principi, diu que ho deixa amb el seu xicot. Imagino que a l’original devia dir “parella” i que, tot i parlar-nos després més profundament del seu historial de relacions de parella (dues dones) tant se li en fum a qui feu la traducció i al revisor. Parlant del revisor, al final del tom hi ha un text seu bastant buit (es nota que no sabia què dir) sobre l’Ebine Yamaji. Com altres senyors, el revisor aprofita per fotre amb calçador dos homes mangakes prou coneguts però que no tenen cap mena de connexió directa amb l’obra de l’Ebine Yamaji ni s’han dedicat al yuri. Han d’estar sempre omnipresents, tu! Perquè, clar, si busco expressament un manga de temàtica sàfica fet per una lesbiana, és perquè em moro de ganes de llegir sobre senyors. No hi ha cap mena de dubte.

Ho recomano? En un principi, no. Normalitza l’assetjament i és altament bifòbic. Per postres, l’enamorament no és gens creïble. Potser et podria interessar si ets negra i lesbiana, ja que l’Angie és meravellosa. L’únic element que val la pena de tota l’obra. Llàstima que hi surti tan poc. Es mereix un còmic per a ella sola.

Nota global: 4/10

dissabte, 29 de juliol de 2017

La Kase i ...




Títol original: ... to Kase-san (...と加瀬さん)
Revista: Pure Yuri Anthology Hirari
Editorial: Shinshokan
Anys: 2010-???
Demografia japonesa: Yuri
Gèneres: Comèdia romàntica, costumisme
Nombre de volums: 4 i obert
Edicions fora del Japó: Alemanya (Ipomoea), Estats Units (Kase-san and...).

La Kase i... és un manga de publicació bastant erràtica. Va començar com una història curta, però temps després li van demanar a l’autora que el continués. Primer amb un altre capítol només, però finalment li van sol·licitar que el convertís en una sèrie. Al 2014, la revista on es publicava va tancar, però l’editorial va decidir recuperar-lo. Ara es va publicant via web.

Amb el preciós videoclip que se’n va fer públic fa no gaire, me’n vaig quedar enamorada. I més amb les males perspectives pel que fa a l’anime yuri d’enguany*. Així és com vaig acabar llegint tot el material disponible de La Kase i... .


La història que ens ocupa tracta de com va evolucionant el mutu enamorament entre dues estudiants de batxillerat: la Yamato (una noia que es veu a si mateixa com una patata) i la Kase (una de les noies més populars de l’institut). Havent-hi atracció de bon principi, primer es fan amigues i quan la tensió sexual esclata, comencen a sortir juntes. En general està molt bé i és molt maco. Té alguna coseta tòxica; no és perfecte, però gairebé. A més, la Yamato té una amiga, surt també la seva mare i es parla del germà de la Kase. Ara, una cosa que em carrega molt és que la Yamato constantment va repetint el mateix:

  • “Encara que siguem dues noies”. Que entenc que pugui dubtar de la seva pròpia sexualitat, però això no avança per enlloc, simplement s’utilitza com a presentació de molts dels capítols.
  • “La Kase és masculina, però molt millor que cap altre noi”. La qual cosa em resulta encara més heteronormativa que l’anterior. És com si digués que la sexualitat de la Yamato es basa en una mena de jerarquia: La Kase estaria al capdamunt. A sota d’ella, els nois. A sota dels nois, la resta de les noies. Vaja, que si no fos per la Kase, es podria dir que a la Yamato li agradarien els nois i només els nois. I el fet que aquest manga recolzi el mite de la mitja taronja tampoc hi ajuda. L’autora encara és a temps d’arreglar aquests dos apartats parlant de l’heterosexualitat obligatòria, però sospito que no ho farà perquè no va amb el to de l’obra.

En acabar-ne el primer volum, tenia els ulls plens de llàgrimes de com de bonic era tot. I ara em pregunto: aquest era el yuri bufó que feia temps que buscava? No, però s’hi acosta molt. Hi ha altres bons mangues de temàtica sàfica, com Love My Life (Ebine Yamaji), que com a glop de realitat està bé, o com Blau (Blue, Kiriko Nananan), punyent i dramàtic. Però em venia de gust llegir amb quelcom bonic, encara que estigués mancat de realisme. I ja em direu si la majoria dels romanços de ficció de noia/noi o vicecersa són gaire realistes. Sempre passa el mateix: a la mínima que inclous diversitat a les històries, se t’exigeix un realisme que espanta. Doncs no. I mira, aquí com a mínim l’autora s’esforça perquè ens creguem que la noia més popular s’enamori d’una xavala que passa desapercebuda per a la gran majoria.



La narració és senzilla, però a vegades no se segueix del tot bé. De tota manera, com que la història és bastant simple, no hi ha manera possible de perdre’s. El dibuix comença sent molt fluix, amb moltes pífies d’anatomia. Per sort, als volums 3 i 4 la cosa millora. Es torna més bonic, amb més força i en desapareixen molts errors anatòmics

Pel que fa al títol, malauradament cada volum és titulat com Tal cosa i la Kase i no estan numerats, la qual cosa pot dur a equívocs. Així que l’única manera humana de traduir-lo, ha sigut així.

Ho recomano? Sí!!! Si t’agraden les comèdies romàntiques, et farà el pes. Té algun aspecte que em xerrica, però a nivell general està molt rebé. Ara, si els romanços no fan per a tu, millor que en fugis perquè més aviat t’avorrirà.

Nota global: 8’3/10

*D’una banda, incest obsessiu i forçat. De l’altra, noies que li foten les banyes a llurs respectius xicots amb molta sexualització de per mig (portades on surten amb les camises descordades i pressionant llurs pits en sostenidor... mentre miren el públic). I a sobre, aquest darrer té el títol abreviat de la mateixa manera que “netorare”, un gènere del hentai consistent en les “infidelitats” (en moltes ocasions es considera com infidelitat que es violi a la xicota del protagonista, d’aquí les cometes) i que fa plorar més als homes que els tentacles. Que, tot i la toxicitat, es podria haver tractat de dues històries interessants sobre la descoberta i l’acceptació de la pròpia sexualitat en l’adolescència? Sí. Que ho són? Rotundament, no. Van al morbo fàcil, sense més profunditat.

diumenge, 23 de juliol de 2017

La Guia de Tasques Domèstiques del Senyor San






Títol original: San San Roku (さんさん録)
Autora: Fumiyo Kōno
Revista: Manga Action
Editorial: Futabasha
Anys: 2004-2006
Demografia japonesa: Seinen
Gèneres: Costumisme, humor, romanç
Nombre de volums: 2
Edicions fora del Japó: França (Pour Sanpei)

Amb aquest manga m’hi vaig llançar sense saber de què anava. És de la Fumiyo Kōno, així que probablement seria bo. Amb aquesta portada del primer volum tan èpica m’esperava quelcom més agitat, però es tracta d’una obra costumista que va en l’estil d’Un Llarg Viarany.

La Guia de Tasques Domèstiques del Senyor San arrenca quan el Sanpei, ja jubilat, es queda vidu. El seu fill, tement que no se’n surti sol, el convida a anar-se’n a viure amb ell, la seva dona i la seva filla i el Sanpei accepta. Amb la mudança, entre les seves coses, troba un dossier de tasques domèstiques que li havia anat preparant en vida la Tsuruko, la seva esposa. Aquest document inclou tot un seguit d’instruccions per a quefers domèstics diversos, així com els gustos de la seva jove i la seva néta (perquè el Sanpei, abans de què la Tsuruko es morís era dropo fins i tot en això). Mica en mica, doncs, anirem veient com el Sanpei es va convertint en un mestre de casa, a la vegada que es fa una forta reivindicació del valor que tenen totes aquestes tasques i que no només és difícil executar-les bé, sinó també ràpid.

Com veieu, doncs, es tracta d’una obra costumista. Però també té molts tocs d’humor, lleus experimentacions i també una micona de trama, que és el que menys m’agrada d’aquest còmic.

Dels personatges, la meva preferida és la Nona (la néta del Sanpei), ja que és molt graciosa i té una personalitat bastant marcada. No fa el que s’espera d’ella.

Moviment sense ni una sola línia cinètica.


La narració és molt fluïda i la història se segueix a la perfecció en aquest aspecte. La cosa és que per al lector occidental hi ha escenes que els japonesos tenen tan interioritzades en llur dia a dia (i que no són gaire comuns en el manga mig; ni tan sols en les comèdies d’institut), que es dóna per fet que el lectorat les podrà seguir correctament. També hi ha elements difícils de traduir i la traducció francesa ni s’hi escarrassa ni fa per posar notes aclaridores (com sí que fa amb el Sant Valentí japonès, tradició que els lectors de manga habituals coneixem de sobres).

El dibuix és el propi de l’autora: encantador i naïf. Ple de detall, però sense resultar recarregat. Em meravella.

La meva traducció del títol és aquest cop pràcticament inventada. “San San” ho he traduït com “Senyor San(pei)”. “Roku”, segons els diccionaris en línia que he consultat, és “gravació”. Per context, però, he deduït que l’autora es referia al document que li deixa la Tsuruko al Sanpei. I probablement aquest títol sigui un joc de paraules, tal com ocorre amb el d’Un Llarg Viarany.

A part del que ja he comentat de l’edició francesa, val a dir que els volums són de la mateixa alçària que la resta dels publicats a França.

Ho recomano? Depèn. Si t’agraden les històries costumistes bufones amb humor, endavant. Sinó, deixa-ho córrer. T’avorriràs com una ostra.

Nota global: 8’2/10