diumenge, 30 de juny de 2019

L’anime que creies que era pioner en LGB no innova tant com et pensaves (i, probablement, sigui BL o yuri d’una manera o altra)


(Aquest article conté ESPÒILERS de diversos manganimes.)

Sarazanmai



Abans de començar

Ni sóc fan del BL ni en sóc experta. I no ho dic com a distanciament, sinó perquè és així i considero que no hauria de ser jo qui escrigués aquestes línees, sinó algú que en sabés més i a qui realment li interessés el tema. Però si no veig ningú criticar-ho, doncs quin remei. Si més no, en queixar-me sí que sóc experta.

Sé alguna cosa del BL, de tant en tant en llegeixo algun i en conec una mica la història perquè la història del manga (i, en especial, la del shōjo) m’interessa. Alguna de les meves OTPs és home x home, però no tinc aquesta il·lusió per veure aquesta mena de parelles com sí que em passa amb les parelles de dona x dona. Per això crec que no sóc la persona més indicada per escriure sobre el tema.

Tampoc sóc cap experta en anime; n’he vist molt poquets. El meu camp és el manga. (I sempre hi ha coses a aprendre i el meu coneixement és relativament extens, però fet i fet bastant limitat.)

Hi ha diverses obres de les quals parlaré que fan servir signes d’exclamació al títol. Me’ls estalviaré per fer la lectura un pelet més lleugera.

Desambiguació de BL i yuri pel que fa al contingut d’aquest article

Petons de pètal (Sono Hanabira ni Kuchizuke o, Fuguriya)

Però a veure’m, què és el BL? I el yuri? Doncs depèn de la definició que agafis, ja que són conceptes bastant volàtils. Amb demografies com shōjo, josei, shōnen i seinen és la mar d’objectiu. Agafes la revista i tira milles. Amb el BL és un pèl més complicat. I amb el yuri, encara més. I això és perquè:
1.     Mentre que el shōjo, josei, shōnen i seinen no inclouen de per si cap temàtica, el BL i el yuri, per definició, sí... i això fa solapar conceptes.
2.  La diferència entre BL i bara és prou clara. Però el yuri no té aquesta separació. Tot el contingut dona x dona mínimament rellevant es considera yuri.

A) Si ens decantem perquè tots dos són una demografia i originària del shōjo (definició “tècnica”), podríem dir que és:
  • BL tot aquell shōjo d’abans del 1978 on les relacions romàntiques i/o sexuals entre nois o homes tenen una especial importància a la trama i tot aquell manga publicat en revistes BL a partir del 1978. La June fou primera revista BL i es va començar a publicar el 1978, però el terme és bastant posterior a aquesta data. Amb aquest criteri s’exclouria obres com Patalliro (Mineo Maya, 1978 i obert), Banana Fish (Akimi Yoshida, 1985-1994) o Amor apassionat (Zetsu ai, Minami Ozaki, 1989-1991), ja que totes elles es van publicar a revistes shōjo. Això i malgrat l’evident “càrrega BL” (utilitzant-ne els codis propis del mitjà i funcionant com un BL a efectes pràctics) que totes tres obres tenen i el fet que hagin influït en molts BLs posteriors i que la història del BL no es pugui explicar sense elles.
  • Yuri tot aquell shōjo (o josei) d’abans del 2003 on les relacions romàntiques i/o sexuals entre noies o dones tenen una especial importància a la trama i tot aquell manga publicat en revistes yuri a partir del 2003. La Yuri Shimai fou primera revista yuri1 i es va començar a publicar el 2003, però el terme és bastant anterior a aquesta data. Amb aquest criteri quedarien fora obres de referència del yuri com Blau (Blue, Kiriko Nananan, 1995-1996, alternatiu/seinen), Flors Blaves (Aoi Hana, Takako Shimura, 2004-2013, seinen i post-2003) o Passeig en família (Ohana Holoholo, Shino Torino, 2008-2013, josei post-2003).
B) Si anem a la part més “orgànica”, menys matemàtica, més pantanosa, podríem dir que és:
  • BL tot aquell manga dirigit a un públic femení (s’hagi publicat en revistes shōjo, josei o BL) on les relacions romàntiques i/o sexuals entre nois o homes tenen una especial importància a la trama.
  • Yuri tot aquell manga (s’hagi publicat en revistes shōjo, josei, yuri, shōnen, seinen o “alternatives”) on les relacions romàntiques i/o sexuals entre noies o dones tenen una especial importància a la trama.
Podríem treure moltes més definicions, sobre tot pel que fa al yuri, però quedem-nos amb aquestes dues i que si un manga es publica a una revista BL, és BL per nassos. El mateix amb el yuri.

L’obsessió de la gent en no comptar el BL i el yuri com a representació

El Secret de la Princesa (Ohime-sama no Himitsu, Milk Morinaga), un yuri fet per una lesbiana.


Això és sobretot un còctel d’homofòbia i misogínia. La ignorància és una excusa de merda tenint accés a internet. Per què, doncs, hi ha qui no considera el BL i el yuri com a representació de persones LGB?

Jo entenc que el BL en la seva concepció pot resultar problemàtic: dones heterosexuals fent contingut d’homes que s’emboliquen entre ells per al gaudi de dones heterosexuals. Pura fetitxització, vaja. Però encara que l’origen i la concepció siguin aquestes, les autores de BL han demostrat que poden fer obres de molta qualitat en les quals gays i homes bisexuals es poden veure reflectits i amb les quals ells també poden gaudir. (També hi ha moltes dones bisexuals a qui els agrada i alguna de lesbiana.)

A més, està el tema que es relaciona molt el BL amb la cultura de la violació i els comportaments tòxics en parella. Però això si va poder ser cert algun dia per a la majoria d’obres, ara ja no és vàlid. A l’actualitat es fa moltíssim BL i de moltes menes. Hi ha de tot.

I que no cola. La grandíssima majoria d’homes cisheterosexuals (per no dir tots) que estan en contra del BL fan servir l’excusa de la cultura de la violació (no tant la de la fetitxització). No volen que es vegi que són uns homòfobs i que no els agrada la idea que les dones desitgin activament homes i que aquests en moltes ocasions no es corresponguin amb l’ideal de virilitat que el patriarcat imposa als homes. Per si no fos poc sempre posen d’exemple la mateixa obra, com si no n’hi hagués moltes més o com si a tothom a qui li agrada el BL li agradés aquell manga en concret. A més, toca’t els nassos: un fotimer d’obres que aquests homes idolatren contenen una cultura de la violació com una casa de pagès i un niu de relacions tòxiques idealitzades. Com a cirereta del pastís, les dones hi pateixen una sexualització extrema. La hipocresia bé i tal.

Però: i el yuri? El yuri originalment anava dirigit a noies. Quina “fetitxització” hi ha aquí més enllà del drama extrem (fetitxització sobretot per a noies heterosexuals, s’entén) de molts yuris antics i no tan antics? El problema ve aquí amb dos punts:
  • Com que el BL és molt més popular que el yuri, se sol dir, sense coneixement, que el yuri és com el BL però al revés: és a dir, dones que s’emboliquen entre elles per al consum masculí. A Occident, la profusió de la pornografia de “lesbianes” contribueix a reforçar aquest mite.
  • La contaminació posterior del yuri. Primer als anys 80 amb alguns animes hentais i després als 2000-10 amb l’onada del moe i el subtext que caracteritza aquesta mena d’obres plenes de nenes bufones (amb dissenys horrorosos) dirigides a homes adults.
I així, hem passat a tenir un ampli ventall d’obres que són qualificades com a yuris: des d’obres fetes per lesbianes i dirigides a noies i dones a obres molt fetitxitzants i molt poc representatives dirigides a homes. Llavors, queda clar que el yuri pot i pot no ser (bona) representació.

Que una obra sigui (bona) representació no depèn de si és BL, yuri o una altra cosa, sinó de l’obra en si. Quan ja per defecte consideres que el BL o el yuri no poden ser representació estàs sent:
1.   Misogin: en menystenir creacions majoritàriament femenines dirigides a un públic (en un principi) femení.
2.    Homòfob: Dónes per fet que cap  manga és vàlid d’entre fotimer d’obres molt diferents entre elles on l’única característica comuna és el romanç i/o sexe entre persones del mateix gènere.
3.  Lesbòfob: Dónes a entendre que les lesbianes no son capaces de fer una obra que els representi. (Repeteixo: hi ha molts yuris fets per lesbianes... i segur que moltes altres autores també en són, però es troben dins de l’armari. I tantes altres que m’hauré deixat per la barrera idiomàtica.)

L’anime (no BL ni yuri, sobretot!!) de moda als meus cercles és el primer en fer tal cosa pel que fa a una parella on tots dos membres pertanyen al mateix gènere

Sarazanmai


O només existeixen els animes dels 2010s que conec. Als 2000s, tot eren camps. I al segle XX, tot, boscos, no et fot? Reescriuen la història sense consultar res i es queden tan amples, tu.

Va passar en el seu moment amb l’anime d’Els Yuris sobre gel (Yuri on Ice) i ara està passant amb Sarazanmai2. Els Yuris sobre gel (Yuri on Ice) és un anime que està dirigit per una dona (la Sayo Yamamoto) i dirigit a un públic femení. Va tenir molt bona acollida entre dones, gays i homes bis. L’anime de Sarazanmai està dirigit del Kunihiko Ikuhara, conegut pel seu gust en representar parelles amb membres del mateix gènere (sobretot dones) i del qual hi ha rumors que apunten que és gay. Sarazanmai té èxit entre un públic similar al del BL més els fans de l’Ikuhara.

Però què va passar amb Els Yuris sobre gel? Doncs que un munt d’entesos es va posar a dir que era el primer anime no BL que donava tanta visibilitat als gays. Primer, ja he donat la meva opinió sobre això de l’“anime no BL”. Segon, En Yuri sobre gel segons molts no serà BL perquè no té manga, ergo no s’ha pogut publicar a cap revista, però realment funciona segons els codis del BL i el públic a qui va enganxar era gairebé el mateix que el del BL (més alguns patinadors i patinadores, tant aficionats com professionals). Tercer, ni el Yūri ni el Viktor són gays, sinó bisexuals.

(Parèntesi: també vaig llegir que entre Lliures (Free) i Els Yuris sobre gel, s’estava començant a vincular l’esport masculí amb el BL, però el cert és que aquesta és una tradició que ve de molt enrere, ja des de Capità Tsubasa [Captain Tsubasa, Yōichi Takahashi, 1981-1988]. Aquest manga no és BL, però a partir d’aquest es va generar el fenomen dels dōjinshis BL, que dura encara a dia d’avui i que s’ha alimentat amb altres shōnens populars. Va ser a través d’això que les dones van entrar amb força al món dels dōjinshis, fins aleshores molt masculí.)

Què està passant amb Sarazanmai? Que estan dient que és el primer anime (sobretot: no BL [ni yuri]) on un dels membres d’una parella del mateix gènere declara obertament el seu amor per l’altre. Primer de tot, aquesta afirmació a part de falsa és patètica. Sarazanmai té dos mangues: un que tracta sobre l’anime en si i l’altre, sobre el dels polis: El Reo i el Mabu (Reo to Mabu, Kunihiko Ikuhara, Miggy i Saitō Mihara). Aquest darrer es va publicar a una revista BL (la Rutile) i és aquesta subtrama la que reivindiquen això els de “el-primer-anime-no-BL-(ni-yuri)-que”. Penós. És que ni entrar al Baka un moment. A més, aquest cas és especialment sagnant tenint en compte que a la pel·lícula de Madoka Magica: Rebellion (del 2013, entra dins d’aquesta dècada i és un anime molt popular), la Homura diu clarament que tot el que fa per la Madoka és per amor amb el seu mític “ai yo”, si bé és cert que no li ho diu directament a ella (però tenint en compte que la Madoka és una deessa omnipresent i omniscient, ho ha de saber).

I tant amb Els Yuris sobre gel com amb Sarazanmai passa que...

...tot el que et sorprèn que es faci avui dia en representació de parelles mxm a anime, probablement ja va passar a Patalliro a principis dels vuitanta

Patalliro


Patalliro és un manganime tècnicament no BL. Tracta sobre el Patalliro, un nen príncep d’un país inventat i com el seu entorn pateix els seus capricis. La parella mxm no és protagonista, però sí que és important per a la trama i els seus integrants formen part dels personatges principals. El manga es va començar a publicar el 1978 i el seu autor segueix al peu del canó, amb ja 101 toms, sense comptar mangues relacionats. L’anime va emetre’s entre el 1982 i el 1983. La parella que formen el Bancoran i el Maraich és explícita: s’estimen obertament, viuen junts, es banyen junts, es diuen que s’estimen, es fan petons i mantenen relacions sexuals. Són una parella a tots els efectes i es diu de manera clara i directa. No hi ha lloc per a equívocs. (Tenen les seves [MOLTES] coses tòxiques i problemàtiques, sí.) A més, hi ha un ending preciós dedicat a ells dos.

Conclusió

Patalliro


Hi ha molta tela per tallar i el món del manganime és molt ampli. El BL, el yuri i la representació LGB al manganime no van néixer precisament ahir (ni al 2010). Abans de dir que tal o qual cosa és la primera, millor seria informar-se una mica (tant de la història com de les autores actuals més destacades) i afegir la paraula “probablement”. Sempre hi haurà productes minoritaris poc coneguts (fins i tot per als experts que tinguin accés a tot el material japonès). Però no et pots deixar Patalliro, que és una franquícia d’allò més famosa.

1. Encara que si ens posem especials, com a mínim als noranta ja hi havia revistes “yuri” amb manga. Eren revistes dirigides a lesbianes que no eren de còmic, però que hi dedicaven algunes pàgines. Penso en publicacions com l’Anise o la Phryne.
2. Em nego a traduir-lo. Ja vaig suar i la vaig espifiar molt amb Yuri Kuma Arashi, anime del mateix director. Per cert: els dissenys i el manga de Yuri Kuma Arashi són de l’Akiko Morishima, una mangaka lesbiana que fa yuri i activisme irisat.

divendres, 7 de juny de 2019

Manual de les Arts Ninges: La llegenda de Kagemaru




Títol original: Ninja Bugeichō: Kagemaru Den (忍者武芸帳: 影丸伝)
Autor: Sanpei Shirato
Revista: Cap, publicat directament en format tom per a llibreries de lloguer.
Editorial: Shōgakukan
Anys: 1959-1962
Demografia japonesa: ????
Gèneres: Ficció històrica, ninges i samurais, aventures, política, crítica social, sobrenatural
Nombre de volums: 17 (amb moltes reedicions, sense ordre cronològic: de 2 toms, 8, 9, 12 i 17)
Edicions fora del Japó: Itàlia (Kagemaru Den, la leggenda di un ninja)

El Sanpei Shirato és un dels meus mangakes homes clàssics preferits i ja que vaig perdre’m l’oportunitat de fer-me La Llegenda de Kamui (Kamui-Den) en francès en el seu moment, em vaig llançar amb el títol que ens ocupa en italià. 

La llegenda del Kagemaru és un manga que trobo que és molt ambiciós, començant ja com dos mangues en un, amb dues clares històries: la del Jūtarō (un noble amb set de venjança) i la del Kagemaru (el líder de les revoltes camperoles). I el problema és que trobo que se li va anar de les mans a l’autor (probablement per culpa dels editors): els primers toms estan molt bé, però a mesura que avança la història...


1) S’afegeixen a la força un munt de personatges i subtrames que després es tanquen de manera molt abrupta.
2) Mentre que al principi s’intenta ser més o menys realista, conforme avança la història aquesta adquireix tints fantasiosos. Que no em queixaria si fos la intencionalitat inicial, però trobo que això trenca la coherència interna de l’obra. Relacionat amb això està el següent punt, també.
3) De sobte comença a haver-hi fanservice ranci.
4) Es fa ús i abús de recursos com les disfresses (ningú és qui et penses de manera constant), locultació de rostres amb barrets, les falses morts i les trobades casuals.
5) Hi ha algun “out of character”. En especial, un referent al personatge del Kagemaru que no hi ha qui es cregui.
6) Per aclarir tal o qual cosa l’autor, sota el recurs de narrador, va dient que “i no és necessari dir-ho, però...”. I primer, si no és necessari, no ho diguis. Segon, si tires d’aquest recurs, fes-lo servir amb comptagotes perquè quan és la quarantena vegada que l’utilitzes és que el teu guió clarament fa aigües.


Amb tot això, el fil conductor molts cops es perd. Una llàstima. També cal concedir-li a La llegenda de Kagemaru, però, que per l’època en què va publicar-se originalment és un manga extremadament llarg i que, amb això, va obrir el camí a molts altres. Així i tot, val a dir que cap al final tot plegat es redreça i la cloenda és prou satisfactòria. Es nota que l’autor sabia com volia acabar l’obra.

Un tast dels personatges de l’obra. El
Jūtarō a dalt a l’esquerra i el Kagemaru just a la punta contrària.

M’ha sorprès agradablement que a un manga tan vell sobre ninges i samurais i destinat clarament a un públic masculí hi hagi cinc kunoichis de les quals tres tenen prou de pes dins de la trama. No reben un tractament ideal, però déu n’hi do. Tenen els seus moments de glòria i diàleg. Una d’elles ni tan sols entra als cànons de bellesa en ser ja anciana. Repeteixo: TRES personatges. D’aquesta mena de personatges en aquesta mena d’obres si n’hi ha un, ja és molt. Ara quina excusa tindran els masclistes per justificar obres posteriors que tracten de manera pèssima llurs escassos personatges femenins? L’època ja no. I a veure’m, que al Shirato tampoc el veig com a un gran feminista, eh.

També m’agrada molt la crítica social i que es parli de camperols encara que sigui de manera indirecta, que són els grans oblidats d’aquest tipus de mangues.

Pel que fa al personatge del Kagemaru, entre unes coses i altres, acaba quedant molt desdibuixat. Per molt que digui el títol, no se’n pot ni tan sols considerar el protagonista. I és una llàstima perquè semblava que l’autor tenia un rerefons pensat per a ell, però és quelcom que no es va arribar a explotar mai i sembla que se n’hi va posar un altre de diferent i a mitges.

La narració és agradable. A vegades més ràpida, a vegades més lenta. Al Shirato li agraden tant les escenes de batalla com les de la contemplació d’animals. És fascinant que a un mateix manga pugui haver-hi aquests contrastos i que quedi tan bé. El que em crida l’atenció és que s’utilitzi tan sovint el recurs del narrador (quelcom pràcticament inexistent al manga actual). Si durant la lectura em perdia a estones era més aviat per culpa meva amb l’embolic que em faig amb els noms japonesos (i més que els dels personatges, que també, els de les antigues regions i èpoques) i per culpa de les trampes que hi ha al guió.



El dibuix entra pels ulls. Els personatges masculins estan molt ben diferenciats els uns dels altres. Els femenins, no tant. El Shirato pot dibuixar de tot: persones, cases, castells, boscos, escenes de batalla, un munt d’animals, rius, etc. A més, es tracta d’un dibuix molt dinàmic, ideal per a còmic. Sembla que no pugui ser un manga tan vell.

Normalment, els mangues de ninges i samurais dirigits a un públic masculí em resulten horrorosos perquè:

1) Solen ser molt misògins.
2) La narració se’m fa carregosa.
3) La trama no m’importa en absolut.
4) El dibuix no m’entra pels ulls.

A més, que no és fàcil dibuixar bones escenes de batalla. Però el Shirato ho fa prou amè, tot plegat.

L’edició italiana condensa tot el material en quatre volums, que es basen en una edició japonesa de vuit. Això dóna lloc a certes errades pel que fa a l’adaptació de la traducció a aquesta edició. Les sobrecobertes són en negre i un altre color i per a la portada i la contraportada s’han agafat les vinyetes interiors de cada volum en comptes d’il·lustracions a color de la sèrie. A la solapa davantera hi ha una contextualització de l’època en què es desenvolupa la història. A la del darrere, una biografia del Shirato. Malgrat la gran quantitat de pàgines, són prou còmodes de llegir.

Ho recomano? Sí. Ha envellit molt bé. Si t’agraden els mangues de ninges i samurais i no t’importa que sigui tan llarg, endavant.

Nota global: 8/10