dimarts, 17 d’octubre de 2017

L’institut al novembre + El cor del Thomas + L’estiu dels 14 anys i mig de l’Erich



Fitxa de L’institut al novembre



Títol original: 11 Gatsu no Gymnasium (11月のギムナジウム)
Autora: Mōto Hagio
Revista: Betsucomi
Editorial: Shogakukan
Any: 1971
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Drama, misteri, romanç, institut
Nombre de volums: cap; història curta de 44 pàgines
Edicions fora del Japó: França (Le pensionnat de novembre, història curta inclosa al volum De l’Humain de la doble antologia de la Hagio publicada per Glénat)
Mangues relacionats: El cor del Thomas (L’institut al novembre n’és un prototip)


Fitxa d’El Cor del Thomas


Títol original: Thomas no Shinzō (トーマの心臓)
Autora: Mōto Hagio
Revista: Shō-comi
Editorial: Shōgakukan
Any: 1974
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Drama, misteri, romanç, institut, crítica social, humor
Nombre de volums: 3 (amb altres edicions de dos i un volum)
Edicions fora del Japó: França (Le coeur de Thomas, un sol volum), Estats Units (The heart of Thomas, un sol volum)
Mangues relacionats: L’institut al novembre (prototip) i La visita (Hōmonsha, preqüela)

Fitxa d’Al llac, l’estiu dels 14 anys i mig


Títol original: Kohan nite, jūyon to hanbun no toshi no Natsu (「湖畔にて」十四と半分の年の夏)
Autora: Mōto Hagio
Revista: cap; es tracta d’un conte de poques pàgines (totes a color, per cert) que venia juntament amb el segon volum de l’antologia Moto Hagio Perfect Selection.
Editorial: Shōgakukan
Any: 2007 (???)
Gèneres: Costumisme
Nombre de volums: 1
Edicions fora del Japó: cap, que jo sàpiga
Mangues relacionats: El cor del Thomas (obra principal de la qual és seqüela)


Recensió conjunta

El Cor del Thomas és un dels meus mangues preferits i ja tocava fer-ne una relectura. En el seu moment m’hi vaig llançar perquè és tot un clàssic del manga. I em va captivar. Amb aquesta segona lectura, encara m’ha agradat més: tant el guió com els personatges són molt profunds i estan tractats, en general, amb molta delicadesa.

La història arrenca amb el suïcidi del jove Thomas arrel d’un desengany amorós. El seu estimat Juli fa com si res d’això no anés amb ell. En realitat, però, se sent torbadíssim. Quan a l’internat (masculí) arriba un nou alumne clavat al Thomas, el Juli perdrà definitivament els papers.


Aquesta obra és una peça cabdal per a la història del BL. Oficialment, els primers precursors del BL són:

  1. A l’habitació del Sol (Sunroom Nite, Keiko Takemiya, 1970) 
  2. L’institut al novembre (1971) 
  3. El Cor del Thomas (1974) 
  4. El poema del vent i dels arbres (Kaze to Ki no Uta, Keiko Takemiya, 1975)

Oficiosament, hi ha altres històries curtes compreses en aquest període que també foren precursores del BL (com Imatges Instantànies [Ima Aju, Chiki Ooya]), però les aquí citades en són les més destacades.

Qui em conegui sabrà que no sóc cap gran fan del BL. Primer, perquè em sembla bastant problemàtic que dones principalment heterosexuals fetitxitzin relacions d’amor/sexe entre homes. Segon, perquè fins i tot les obres catalogades com “millors”, més “suaus” o “respectuoses” són enormement bifòbiques en la majoria dels casos. (Si més no, però, cada cop hi ha menys misogínia.) I així i tot, em fot criticar el BL perquè gairebé tots els qui se’n queixen (i els que tenen les veus més sorolloses) són homes heterosexuals molt homòfobs i misògins.

Havent exposat tot això, per què em pot agradar tant El cor del Thomas? Per les seves composicions, per la profunditat dels seus personatges i pel seu extremadament ben filat guió. Aquesta obra deixa petja. Et fa endisar-t’hi i s’endinsa al teu interior. És hipnòtica. A més, tracta un fotimer de temes controvertits de manera bastant encertada. A part, és molt diferent dels BLs actuals.

Els personatges em fascinen, cadascun a la seva manera i amb les seves contradiccions. El Juli, que aparenta normalitat i perfecció quan està absolutament trencat per dins. L’Erich, amb tot aquest caràcter que gasta i els seus capricis. L’Oskar, que fa veure que ho controla tot quan en el fons sap que només és una mica més empàtic que la resta. El Thomas, que ens acompanya tota l’obra en forma de fantasma idealitzat. Coi, és que fins i tot l’Ante es marca algun punt!

El romanç està bastant ben dut. Així i tot, no acaba de resultar del tot creïble que gairebé tots els nanos de l’institut siguin gays o bisexuals i que la homofòbia resulti pràcticament inexistent. De tota manera, com ja ocorria amb les novel·les Class S, sembla que tota aquesta atracció envers el mateix gènere tant passional de l’adolescència hagi de desaparèixer en assolir l’edat adulta. I, a més, hem de tenir en compte que tot i que en teoria siguin nois, la Hagio els donà esperit de noia heterosexual: la idea de la Hagio i companyia era que les noies poguessin fantasiejar en tenir l’oportunitat d’explorar universos que els estaven (i encara estan) vetats. I clar, doncs degut a l’heteronorma, els havien d’agradar els nois per força, perquè en el fons no deixaven de ser noies. Moltes de les fans japoneses del BL són conscients d’aquesta fantasia i, en gran part per això, és que neguen l’existència de l’homosexualitat i la bisexualitat a la realitat.

Com a contrapunt a aquesta manca de realisme que comentava, a l’obra hi ha moltíssimes paraules en alemany i un fotimer de referències a la religió cristiana. Es nota que, en aquest sentit, la Hagio es va documentar bastant.

El cor del Thomas o El Clan dels Poe?

Del guió, per no espatllar la lectura, només diré que constantment aporta informació a la història. Diria que no hi ha cap escena que es pugui considerar de farcit. Tot és molt condensat; no li sobra res. Ah, i el final em va semblar una meravella.

A dia d’avui, El cor del Thomas ostenta un gran reconeixement al Japó, però en el seu moment va passar bastant desapercebut i va estar-se a punt de cancel·lar diverses vegades. A les votacions de la revista sempre es trobava entre les històries menys populars. La Hagio, però, sempre aconseguia que li concedissin un capítol més. De fet, no tenia en ment acabar-la abans del previst. I així, mica en mica, negociant i trampejant... va resultar que, mentrestant, la seva altra història El Clan dels Poe (Poe no Ichizoku) havia esdevingut un èxit. Això va fer que el públic parés esment a El Cor del Thomas. D’aquesta manera, es va salvar de la cancel·lació.

El cor del Thomas beu moltíssim del film francès Les amistats especials (Les amitiés particulières, Jean Delannoy, 1964), basat a la vegada en el llibre homònim del Roger Peyrefitte. La Hagio no va veure aquesta pel·lícula per iniciativa pròpia, sinó per insistència de la seva amiga i aleshores companya de vivenda Keiko Takemiya i de llur veïna Norie Masuyama (novel·lista i crítica de música). La Takemiya s’havia aficionat a tot el que impliqués dos homes junts amorosament o sexual arrel que la Masuyama li mostrés revistes de l’estil de La Tribu de la Rosa (Barazoku, dirigida a homes que senten desig per homes) o d’altres dirigides a dones que sexualitzaven les relacions de parella home-home. A la Hagio res d’això li agradava. Li semblava lleig i poc elegant. En canvi, amb Les amistats especials, la Hagio li va agafar el gust a la idea de l’amor entre homes... però només tractat d’una manera més refinada. Això queda reflectit tant a l’obra de la Hagio, com a la de la Takemiya.

Hi ha potser un tema en el qual no s’aprofundeix prou, però intel·ligentment la Hagio va dibuixar una preqüela d’El Cor del Thomas: La visita. Allà és molt probable que ho explori. Malauradament, no he tingut l’oportunitat de llegir-la.

La narració és fantàstica. Transmet l’angoixa, els remordiments i tants altres sentiments a la perfecció. El dibuix és bastant maco i en moltes ocasions la Hagio ens obsequia amb una mica de puntillisme.



L’edició estadunidenca d’El Cor del Thomas és una d’aquestes de supermegaluxe: enorme, tapa dura i amb les pàgines a bitò originals. Perfecta per al teu prestatge agafapasta. I incomodíssima de llegir. I molt cara. A més, no m’agrada gens la il·lustració de la portada, ja d’un traç molt posterior de la Hagio i que esguerra tot l’ambient vintage setanter de l’obra. Hauria preferit alguna de les originals o la portada interior que descansa sobre aquestes línies. La traducció, en general, resulta punyent, però conté algunes errades. En el seu moment, la traductora ja es va disculpar. Puc dir que, en tots els anys que porto d’aficionada al manga, ha sigut l’ÚNICA vegada que he vist algú demanar perdó per errades de traducció de manera sincera i no pas perquè tocava. Com a extra, conté un article de la Rachel Thorn, una gran coneixedora de l’obra de la Hagio. Malauradament, aquest text cau en sobrevalorar La Generació del 49. Així i tot, resulta molt interessant per com es contextualitza la publicació original d’El cor del Thomas.

L’institut al novembre va ser un primer intent de la Hagio per veure si podia posar-se amb El cor del Thomas. No era pas gaire habitual aleshores que a un shōjo els protagonistes tots fossin nois i, així, va passar-se de la revista Nakayoshi (més conservadora) a la Sho-Comi (més innovadora) i va provar-hi sort. Havent llegit El cor del Thomas, queda claríssim que L’institut al novembre n’és un prototip: tota una reminiscència a l’obra posterior, però molt més senzilla.

Pel que fa a Al llac, l’estiu dels 14 anys i mig, es tracta d’una seqüela que serveix d’extra senzill. No aporta a la història, però resulta agradable de llegir. A més, és a tot color.

Ho recomano? Definitivament, sí. El Cor del Thomas és d’aquelles obres que et traspassen per cada porus. La narració és fantàstica, el dibuix és maco i el guió i els personatges, fascinants. Es tracta d’una obra molt rodona. Si malgrat tot, no t’acabes de decidir, pots provar amb aquesta mostra de l’edició en anglès. Les altres dues, ja si de cas millor un cop que hagis llegit l’obra principal.

Nota global: 9’6

divendres, 13 d’octubre de 2017

ESPECIAL: Autores de manga de terror 2/3 – Obres publicades a Espanya



Ja vaig parlar de què anava tot això aquí. Ara toca anar al gra:

La condesa negra / La condesa de negro (Riyoko Ikeda)

Sinopsi: L’Oscar i els seus amics visiten una de les seves germanes. Allà s’assabenten d’una temible notícia: moltes adolescents del poble estan desapareixent sense deixar rastre. Hi ha rumors que diuen que es tracta d’un vampir. Mentrestant, una veïna s’obsessiona amb la Rosalie, l’Oscar i la resta de dones boniques amb qui es topa. 

Opinió: Una obra que adapta el personatge de l’Elisabeth Bathory a l’univers de La Rosa de Versalles! I de manera molt, molt sàfica i amb una Rosalie enamoradíssima de l’Oscar. 

On el puc trobar? A Espanya es va editar en dues ocasions: al volum 5 de La Rosa de Versalles i al 13 de La Ventana de Orfeo, respectivament. És millor aquesta darrera edició, ja que és més gran i està sense emmirallar (a més, la traducció del títol resulta molt més encertada). Ara, no sé fins a quin punt sen poden trobar exemplars a les botigues. El que sí que puc dir és que a les biblioteques de la província de Barcelona hi ha moltes més facilitats per aconseguir La Rosa de Versalles #5 que La Ventana de Orfeo #13.


La abuela y yo (Rumiko Takahashi)

Sinopsi: Una jove amb dificultats financeres es fa passar per l’hereva d’una gran fortuna. A la seva no-família no li fa gens de gràcia i farà el que sigui per evitar que adquireixi el cobejat llegat. 

Opinió: Una història de terror amb tot l’humor de la Takahashi! Una curiosa combinació. 

On el puc trobar? Es tracta d’una història curta inclosa al volum 1 or W, el qual està descatalogat. Em temo que hauràs de tirar de segona mà o de biblioteca.



Sueño Perverso i Jaula Perversa (Miku Momono) 

Sinopsi: Dos volums únics on les protagonistes es veuen atrapades en luxoses mansions amb gent que les vol matar. Tal i com indiquen les portades i els títols, porten una mica de picant. 

Opinió: Lectura lleugera que va bé per desconnectar una mica. 

On els puc trobar? A qualsevol botiga de còmics (no sé si per encàrrec, però).




Mátame bajo el árbol de cerezo (Hina Sakurada)


Sinopsi: L’últim missatge que deixa la millor amiga de la protagonista abans de suïcidar-se és un tweet repetint tota l’estona que l’odia. Per què? En quin misteri tenebrós es veurà abocada? 

Opinió: Aquest és un manga que parla d’obsessions i de dubtes. Molt tètric i més tenint en compte el catàleg shōjo d’Ivrea. 

On el puc trobar? A qualsevol botiga de còmics (no sé si per encàrrec, però). A la província de Barcelona, hi ha una biblioteca que el té.



Present (Kanako Inuki)

Sinopsi: Una nena que no envelleix que es dedica a fer regals tenebrosos.

Opinió: El punt de partida és molt original. Molt tètric. Llàstima que hi hagi tantíssimes coses que em xerriquen. És una llàstima que MangaLine li fes unes portades tan lletges i fades. Normal que passés desapercebut! 

On el puc trobar? Editat per l’extinta MangaLine. De tota manera, jo el vaig poder comprar de saldo al Saló del Manga de l’any passat, així que potser encara el puguis adquirir sense gaires dificultats. Sinó, pots trobar-lo complet a una biblioteca de la província de Barcelona.


Anne Freaks (Yua Kotegawa)

Sinopsi: Un adolescent ha matat la seva mare i ara haurà de carregar amb el tot pes de la llei. 

Opinió: El que fa por és sobretot el plantejament de la història. Resulta un pèl caòtic, però és prou entretingut. 

On el puc trobar? Està descatalogat, així que hauràs de tirar de segona mà o de biblioteca.





Hiki (Nangoku Banana)

Sinopsi: Un grup d’adolescents cerca un tresor al bosc... i es troba una calaixera en bon estat. Però... serà bona idea endur-se-la cap a casa? 

Opinió: La primera autora editada per ECC! Miracle! Resulta curiós el contrast que vaig percebre llegint aquesta obra: normalment, a qui se sexualitza als mangues de terror és a noies. Però aquí és a nois... i es nota sobradament que està fet per una autora de BL. 

On el puc trobar? A qualsevol botiga de còmics (no sé si per encàrrec, però). A la província de Barcelona, algunes biblioteques en disposen.

dimecres, 11 d’octubre de 2017

Pluja de Flors




Títol original: Hanashigure (花時雨)
Autora: Miyako Maki
Revista: ???
Editorial: Futabasha
Any: 1972
Demografia japonesa: Josei*
Gèneres: Drama, erotisme
Nombre de volums: 0; història curta de 25 pàgines
Edicions fora del Japó: Que jo sàpiga, cap.

Feia temps que no llegia res de la Miyako Maki i aquesta obra es va creuar en el meu camí, així que m’hi vaig llançar. La trama és senzilleta: una dona s’està amb un home que té esposa i una filla. La innovació dins d’aquest còmic rau en la narració: és impressionant com sent tan poc explícita pugui resultar tan eròtica. Resulta fascinant.

Erotisme amb majúscules.


El dibuix està molt bé. El típic de la Maki d’aquesta època: adults estilitzats, algun detall preciosista i reminiscències que recorden al dibuix de còmic adult dels Estats Units d’aleshores.

Ho recomano? Sí!!! És una passada. Una narració molt experimental que val la pena tastar com a mínim un cop.

Nota global: 9/10

*No en tinc l’absoluta certesa, però és el més probable.

divendres, 6 d’octubre de 2017

ESPECIAL : Autores de manga de terror 1/3 – Introducció


Històries curtes de suspens i terror per 13 persones. La portada és de la Kanako Inuki, la reina del manga de terror.



A Occident desconeixem en gran part el component femení del terror japonès. Si més no, pel que fa al manga. I no, no em refereixo a les noies pàl·lides, extremadament bledes i estereotipades. Això és pura mirada masculina.

Així, quan hom parla de manga de terror la gent se sol limitar a:
  • El Junji Itō i, amb sort, el Kazuo Umezu i el Hideshi Hino*.
  • Un parell d’obres que em nego a mencionar (d’autoria masculina).
  • Quatre gats autors de toms únics o sèries curtes.
  • Survival horrors sense solta ni volta amb una extrema cosificació dels personatges femenins.
  • Mangues que no són de terror (per exemple, thrillers o eroguros**).


Tot es fa des d’una perspectiva molt masculina i donant per fet que l’Itō i l’Umezu no han fet shōjos. I això que de l’Itō ens n’han arribat.

Això no obstant, al Japó hi ha una llarga tradició de shōjos de terror i moltes dones han fet mangues d’aquesta temàtica. Tant és així, que he trobat TRES (3) antologies que en cap moment es diu que siguin de dones, però que és molt probable*** que la totalitat de llurs contribucions siguin de dones: Històries curtes de suspens i terror per 13 persones (13 nin no Short Suspense & Horror), Suspens i terror mítics (Densetsu no Suspense & Horror) i Petó a les fosques (Kiss in the dark). Aquí i ara, ens xoca. En el cas dels homes, però, ho donem per fet i ho assumim com a normal i lògic. Neutre.

Pel que fa a l’Itō i l’Umezu, ja tenen prou publicitat a la resta de la xarxa. Amb la meva recerca, doncs, vull reivindicar les senyores, que sempre ho tenim més difícil. He pensat que seria una bona ocasió fer això ara, aprofitant la iniciativa #LeoAutorasOct i la proximitat de Halloween. 

La meva intenció és donar visibilitat en dues perspectives:
  1. Totes les obres publicades a Espanya, però em temo que se’m passarà alguna. Per temes de comoditat lectora, posaré només el nom que ha rebut l’obra per aquí. 
  2. Alguns dels tantíssims mangues d’aquesta mena que no ens han arribat.


*No sé si és casualitat o què, però els dos mangues que he llegit del Hideshi Hino més que de por, m’han semblat drames com cases de pagès.

**Trobo que en general el terror i l’eroguro cerquen emocions diferents en el públic. Sí, els mangues de terror poden tenir eroguro i viceversa, però normalment la frontera entre aquests dos gèneres és prou clara. I encara ho és més en el cas dels thrillers.

***Malauradament, hi ha gent de qui no he pogut trobar el gènere ni tan sols cercant en japonès i tirant del traductor de Google. Segur que algú que sàpiga japonès seria capaç de confirmar molts més noms i gèneres que jo. I tampoc conec cap base de dades japonesa que em pugui ser d’ajut. Però bé: com deia. Totes les que he pogut comprovar són dones. De les que no, n’hi ha moltes que han fet sobretot joseis i shōjos, cosa poc habitual en homes. També n’hi ha que utilitzen un nom acabat amb el kanji “” (“ko”, nen/a), propi dels noms femenins i és de suposar, doncs, que siguin dones. Actualització a 8 d’octubre: havent llegit la història de Totomi Sanjō de l’antologia Històries curtes de suspens i terror per 13 persones, veig bastant probable que es tracti dun home, ja que tira més del gore, hi ha molta cosificació femenina i té molts hentais a la seva producció.