dimarts, 27 de setembre de 2016

Ulls Vermells





Títol original: Akame ()
Autor: Sanpei Shirato
Revista: ???????
Editorial: Segons Baka-updates, Hibari Shobo (1961), Kodama Press (1966), Choubunsha (1975) i Shogakukan (1998)
Anys: 1961
Demografia japonesa: ??????
Corrent artística: Gekiga
Gèneres: Crítica social, ficció (?) històrica, drama, religió
Nombre de volums: 2 (les reedicions totes són de només un)
Edicions fora del Japó: Itàlia (Akame, The Red Eyes)

Batejat com Noboru Okamoto, el Sanpei Shirato és un destacat autor dins del gekiga, així com el cofundador de la mítica revista Garo. Començà només amb 15 anys amb el kamishibai. Més tard, es va passar al manga.

D’ell, fins ara, només n’havia llegit el poc que se n’havia publicat a Espanya. Bàsicament, un arc argumental de la seva obra més famosa: La Llegenda d’en Kamui (Kamui-Den). Sempre havia tingut ganes de llegir-ne alguna altra cosa i un volum únic és l’opció més assequible.

En aquest manga es tracta un dels temes preferits del Sanpei Shirato: les revoltes camperoles. No per res fou tot un símbol de les protestes estudiantils japoneses dels anys 60 i 70. També s’hi retrata amb bastant profunditat la confrontació entre el poder militar i el religiós.

El cas: un senyor feudal és extremadament cruel amb la població. No només els cobra uns impostos desproporcionats i explota els seus “protegits”, sinó que es diverteix matant-los i torturant-los, tant físicament com psicològica. Un dèspota cruel i sense més profunditat. Un dia, segresta una dona embarassada i li talla el ventre per veure com es gesta la criatura. El cadàver de la dona és entregat al marit, el qual decideix venjar-se, sigui com sigui. Encara que impliqui ser un hipòcrita de merda. Que molt queixar-se de què el senyor feudal tracta els integrants del poble com mers objectes, però el maridet fot el mateix. I a sobre, amb una dona enneverada de per mig.

Pel que fa a l’ambientació temporal de la història, tot plegat és un cacau. Al principi es donen unes dates i al final, unes altres amb segles de diferència. Així no hi ha manera. A més, com que es tracta d’un tema molt concret i que desperta poquíssim interès en el públic no japonès, no hi ha manera de trobar informació detallada en una llengua que entengui. Ni per internet, ni a biblioteques amb secció de cultura japonesa.

Crec que, pel que fa a la narració, tot és bastant dinàmic i fluït. I això resulta especialment rellevant tenint en compte que l’estatisme imperava encara als anys seixanta (tot i que no tant com en dècades anteriors).

El dibuix no resulta especialment atractiu, però compleix de sobres: el moviment, les expressions, els escenaris, les complexions físiques, els animals, etc. Tot correcte. L’únic defecte és que a vegades costa distingir els diferents personatges (i això que tampoc en són tants).



Mira que amb un volum únic és difícil espifiar-la. Doncs l’editorial italiana ho fa en per partida doble:

1) Dóna a entendre que la primera edició d’aquest manga és la del 1998 de la Shōgakukan (“curiosament” amb qui l’editorial italiana té el contracte de llicència) quan és la quarta i més recent! A més, al final de cadascuna de les dues parts posa “juny 1961” i “desembre 1961”, respectivament. Es nota que no es tracta d’una edició revisada.

2) A la introducció, es diu que per fi (novembre del 2008) algú soluciona el fet que les obres del Sanpei Shirato siguin inèdites a Itàlia. Això estaria bé, si no fos per com continua la cosa: “Sanpei Shirato, insieme con Tezuka e Matsumoto, hanno rappresentato il massimo nel campo del fumetto giapponese”. (“El Sanpei Shirato, juntament amb el Tezuka i el Matsumoto, configura la màxima representació del còmic japonès.”) El Tezuka és indiscutiblement el mangaka més influent de la història, però els altres dos estan posats aquí perquè li agraden a qui signa el text. Primer: i les dones??? O sigui, d’autores clàssiques poso la mà al foc que la Riyoko Ikeda és mil vegades més influent que el Leiji Matsumoto (marit de la fabulosa Miyako Maki). I tantíssimes altres!!! Segon: i les obres més noves?? Que el paio s’ha quedat atrapat en els setanta!!! Vull dir: crec que l’Akira Toriyama és una grandíssima icona del manga (i deixo constància que les seves obres famoses són dels vuitanta i noranta; tampoc són de rabiosa actualitat). Però clar, és que el Toriyama és massa nou i comercial per a un esnob expert només llegeix mangues dels setanta o anteriors i d’autoria masculina. I podria continuar amb exemples, tant d’autores destacades als setanta i abans, com d’autors i autores més recents. Però crec que no cal il·lustrar-ho més en una entrada que no tracta sobre aquest tema. Igualar el Matsumoto i el Shirato amb el Tezuka i afirmar que aquests els dos primers són els màxims exponents del còmic japonès juntament amb el tercer és reescriure la història i una angulemada de les grosses.

L’edició italiana és, a més, cara: 10 € per un volum únic. Fa mal, i més tenint en compte els preus dels mangues editats a Itàlia. Porta sobrecobertes i té les pàgines cosides, però realment això no cal. Si més no, resulta còmoda de llegir.

Com a curiositat, es veu que el Shirato va anomenar el seu estudi d’animació en honor a aquesta obra amb el nom d’Akame Productions.

Ho recomano? Sí. No és una gran meravella, però es tracta d’una obra molt dinàmica i té un desenvolupament un xic diferent al típic manga de ninges i/o samurais. Ara, pel que fa als personatges femenins fracassa estrepitosament.

Nota global: 6’9/10

dimecres, 21 de setembre de 2016

Rosa Alpina




Títol original: Alpen Rose (アルペンローゼ)
Autora: Michiyo Akaishi
Revista: Ciao
Editorial: Shōgakukan
Anys: 1983-1986
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Aventures, ficció històrica, romanç, drama, misteri
Nombre de volums: 9 (4 en una edició bunkō)
Edicions fora del Japó: Itàlia (Alpen Rose, 8 volums), Indonèsia (Alpen Rose)

Feia anys que volia llegir aquest manga i per fi ho he pogut fer. La primera portada em va encisar en el seu moment, però a dia d’avui ja no m’agrada tant. Els ulls no estan del tot ben posicionats. El vestit verd em continua tenint corpresa.

Aquesta obra comença poc abans que s’iniciï la Segona Guerra Mundial, a Suïssa. La Jeudi, trobada amnèsica als 6 anys, i el Lundi són dos joves de 13 i 14 anys, respectivament. Es corresponen romànticament. Malgrat tot, no ho tindran fàcil: els pares adoptius del Lundi (els seus oncles) els fotran entrebancs i hi haurà homes adults que s’obsessionin amb la Jeudi (i recordem que té 13 anys). Amb tothom en contra, decideixen cercar els pares biològics de la Jeudi i esbrinar si realment la van abandonar.


La història es divideix en dues parts: una primera part carregada de tòpics, però amb bon ritme i una segona part que no pinta res. Hi ha un punt del manga que, en arribar-hi, em vaig dir “Però com pot ser que encara em quedi més o menys la meitat?!” Tenint en compte que tot i que Rosa Alpina no és un producte excessivament famós, en el seu moment va tenir un anime amb la banda sonora del Joe Hisashi i els dissenys de l’Akemi Takada. Un mínim d’èxit havia d’ostentar. Així que la segona part no és més que un allargament innecessari. A efectes pràctics, una seqüela ficada amb calçador que no juga amb el factor nostàlgia.

I és que tot i que la primera part era bastant previsible en molts aspectes, la vaig gaudir molt. Molt ben narrada, amb un tempo rodó (sempre s’està avançant en la trama). Ja tenia aleshores aspectes que em feien alçar la cella; trets que no m’empassava. La segona part tot ho empitjora: els personatges és tornen més plans, tot resulta més previsible, es potencien els rols de gènere i el ritme es fa menys àgil. Així i tot, l’autora fa encara alguna vinyeta digna d’emmarcar i es llueix amb el llenguatge del còmic.

Malgrat que la història es desenvolupa durant la Segona Guerra Mundial, realment el tema es toca molt poc. Crec que hi té a veure el fet que l’autora pensés primer els personatges i la trama i després ja es decidís per l’època i el lloc. No sembla pas que a la Michiyo Akaishi li interessés especialment aquesta temàtica.


El dibuix podria passar perfectament pel d’una obra dels setanta (no així l’anime, car els dissenys de la Takada són ja rotundament vuitanters). Hi veig molta influència de la Yumiko Igarashi, però a la vegada conserva la identitat pròpia. I hi ha un personatge el disseny del qual està clarament influït per l’Oscar, de la Rosa de Versalles (Versailles no Bara, Riyoko Ikeda). Els traços de l’autora m’enamoren, tan tendres i treballats. I amb tantes flors i fruits diferents com a ornament.

La narració resulta una exquisitesa. La Michiyo Akaishi domina el llenguatge del còmic i fa ús d’un munt de composicions de pàgina diferents, així com de perspectives. Juga amb les vinyetes com vol i aquestes s’inclinen davant del seu talent.

La primera peculiaritat que salta a la vista de l’edició italiana és que en comptes de nou volums, en són vuit. Ni idea de com s’ho hauran fet per quadrar-los bé. L’únic que puc aportar és que la portada del novè volum japonès és inèdita a Itàlia. És de les que a mi m’agraden: petitones i sense luxes; barates. No duu sobrecobertes, però no em fa gran cosa (l’únic que em sap greu és que es perden els comentaris de l’autora fets als replecs interns, si és que n’hi ha). A la contraportada, en comptes d’haver-hi la portada amb el codi de barres (en moltes edicions italianes d’aquestes passava), hi ha un petit requadre amb un dels personatges i unes flors com a ornament. Al final del vuitè volum, hi ha uns comentaris de l’autora (de molt agrair), així com una galeria d’imatges.

Vols tenir els cabells com lOscar? Doncs no trepitgis una perruqueria en ta vida!

Ho recomano? Difícil pregunta. Direm que la primera part (que abraça fins a la meitat del cinquè volum italià i el segon volum de la reedició japonesa) sí, sempre i quan tinguis en compte que es tracta d’una obra sense pretensions a nivell argumental. El dibuix, la narració i la química entre els personatges valen prou la pena. Ara, no vagis amb la idea de trobar-te amb quelcom que retrati la Segona Guerra Mundial de manera acurada i documentada, perquè no és el cas.

La segona part no la puc recomanar. Tot i que té escenes aconseguides, es queda en una mala paròdia de la primera part.

Nota global: 7’8/10

dimarts, 20 de setembre de 2016

Sobre pluralitzar la paraula “manga” i com fer-ho



Tant en cercles catalanoparlants com castellanoparlants hi ha l’etern debat de si la paraula “manga”, en ser d’origen japonès, s’ha de pluralitzar i com. A més, en català hi ha una versió possible més que en castellà, degut a les peculiaritats gramaticals de cadascuna de les dues llengües. En castellà tenim les possibilitats “manga” i “mangas”. En català, “manga”, “mangas” i “mangues”. Em limitaré a parlar del que n’opino del cas en català; de la qüestió en castellà se’n pot fer una analogia.

Si a la paraula “manga” li afegeixes la “s” del plural, ja l’estàs alterant. Per tant, “mangas” ho considero incorrecte, ja en català que les paraules acabades en “a” no es pluralitzen només afegint una “s”, sinó de d’altres maneres. O “manga” o “mangues”.

Jo em quedo amb “mangues”. Si pluralitzem les paraules “quimono” o “bonsai”, per què amb “manga” no ho hauríem de fer? L’evolució lògica i natural de la llengua és adaptar els neologismes a la seva gramàtica.

diumenge, 18 de setembre de 2016

Urotsukidōji em fa rajar sang pels ulls. A d'altra gent, pel nas. I em fa molt de fàstic tot plegat.




AVÍS: Aquest text tracta temes molt escabrosos (agressions sexuals, desmembraments, etc) de manera reiterada. Si has passat una mala experiència i/o ets una persona molt sensible, potser serà millor que no el llegeixis. No hi haurà imatges d’això, però.

ESPÒILERS arreu. 

Anem de mal en pitjor amb els mangakes convidats al Saló del Manga. El primer (Junji Itō) dóna un pèssim tractament als seus personatges femenins (amb els masculins tampoc és que s’hi llueixi, però estan un pèl millor). El segon (Toshio Maeda) és el precursor de les violacions de tentacles a dones amb el seu manga Urotsukidōji.

Ara, la gota que fa vessar el got és que Ficòmic li doni tractament d’obra mestra a Urotsukidōji:





O sigui: m’estàs dient que mereix el qualificatiu d’“obra mestra” un manga que és conegut per una violència extrema a dones (tant física com sexual) i que està pensat perquè homes cisheterosexuals i, en menor mesura, homes cisbisexuals es deixin el penis en carn viva a base de palles. Ficòmic s’ha superat amb escreix. Ha aconseguit que encara hi senti més rebuig, cosa realment difícil. Però és que això és una enorme pixada a la cara de totes les dones.


Val a dir que, mentre que som diverses les dones que declarem que no ens fa gràcia tant que el Maeda sigui convidat al Saló del Manga com que Ficòmic consideri Urotsukidōji una obra mestra, no he vist fer-ho a cap home. No només això, sinó que he vist celebrar-ho per part de diversos homes i, en canvi, no he vist cap dona que ho fes (com a molt, un RT de la notícia, sense expressar-ne lopinió). No és casual; és sistèmic. Després, si valoro més l’opinió de les dones que la dels homes, que no us estranyi pas.

A més, em sembla la mar de paradoxal que moltíssims dels homes que tant els plau Urotsukidōji posin el crit al cel amb el BL més bufó del món. Aquests mateixos, farien un rebombori enorme si aquesta mateixa violència fos dirigida envers homes cis per a plaer de dones.


Per poder criticar Urotsukidōji amb coneixement de causa, vaig decidir-me a llegir-lo. Així a primer cop d’ull, vaig trobar el primer volum traduït al rus. Així que l’he “llegit” (no sé rus) sencer. Només el primer i nhe tingut prou i de sobres. L’he hagut de consumir esglaonadament perquè em feia massa fàstic. I s’ha confirmat tot prou. L’únic que no m’esperava és que també hi ha agressions sexuals a homes (però no tan quantioses ni tan bèsties com les efectuades a dones).


Aquí en faig una anàlisi no exhaustiva d’aquest primer volum. Aviso que la redacció aquest cop és molt pobra. En negreta les escenes més fastigoses.

-Portada: Dues figures masculines nues en una mena de batalla espiritual.

-Contraportada: Un tòtem i un paio amb un casc estrany.

-Portada interior 1: Un paio muntant un dinosaure, estil Indiana Jones.

-Portada interior 2: Dos pterodàctils trempats ataquen a una noia i un noi.

-Portada interior 3: Dos monstres ataquen a un home vestit i tres monstres agredeixen sexualment a tres dones nues.

-Primera escena: Una dona es veu una ampolla de llimonada, es comença a masturbar i se la fot per la vagina. A veure'm, com t'ho explico, Maeda?
  1. Quan et fots una ampolla pel cony, es fa el buit i no te la pots treure. En el millor dels casos, vas a l'hospital i te la treuen. En el pitjor, acabes al cementiri. Passant per totes els desagradabilíssims matisos intermitjos. Aquí un enllaç que parla per sobre del tema.
  2. A sobre és que l’ampolla és de llimonada i ni tan sols la dona la renta ni res. Allà, tal qual! L’àcid de la llimona (o succedani) li couria un munt i dubto que li generés cap mena de plaer. Per no parlar de les posteriors irritacions. El PH de la vagina és molt delicat.
Comencem forts. Se suposa que això hi ha homes cis a qui li fa trempar... doncs malament anem, idealitzant aquesta mena de pràctiques tan perilloses.

-Segona escena: Un paio amb pèl d’eriçó (Eriçó) va caminant pel carrer i s'entrebanca amb un cotxet... amb la mala fortuna que l'empeny vers un camió en moviment. El camió esquiva el cotxet, però atropella la mare i fa un estropell molt gros. L’Eriçó agafa el nedó, que es posa a plorar. Immediatament, l’Eriçó llença el nadó al riu. Ve una ambulància i atén els ferits. L’Eriçó se’n va, feliç.

Era necessària aquesta escena per a un manga de palles? Què aporta a la no-trama? Només la presentació de l’Eriçó, que es podria haver fet perfectament a la següent escena. I més tenint en compte que és un alumne de nova incorporació.
-Tercera escena: L’Eriçó arriba a l’institut, on és nou. Només asseure’s, ja intenta lligar amb la companya del costat, l’Akemi. L’Eriçó diu quelcom i acte seguit fa un posat tot sinistre.
-Quarta escena: A classe, a l’Akemi se li veuen les calces en col·locar-se bé les sabates. Un xaval (Gary Stu) se les queda mirant i l’Eriçó li ho recrimina. I sembla que així els dos nois es fan amics.


-Cinquena escena: L’Eriçó i el Gary Stu espien l’Akemi i una professora que estan a la infermeria. La professora no és humana i, aprofitant-se de la confiança de l’Akemi, es val dels seus poders psíquics per destrossar-li la roba. L’Akemi es resisteix i suplica i la monstra (Monstra) l’agredeix sexualment sense compassió. L’Eriçó i el Gary Stu fan voyeurisme.

Un tentacle surt de la boca de la Monstra, que ataca a l’Akemi, la immobilitza i la penetra vaginalment. El Gary Stu intenta intervenir, però l’Eriçó li ho impedeix. La noia panteixa. Sembla que ara potser gaudeix de la violació (tòpic dels hentais) i això em fa molt de fàstic. Diversos plans de la situació. Sembla que la noia té un orgasme i desitja que tot plegat es prolongui. Més fàstic. La Monstra està enrabiada i és violenta. I la penetra més amb el tentacle de la boca. L’Eriçó i el Gary Stu s’exalten i la Monstra sospita. La Monstra els llença amb telequinesi un portamines, unes tisores, un permanent i un llapis. L’Eriçó respon amb més telequinesi. La Monstra es desconcerta. Unes tisores li tallen una mica de cabells, però res més. Els objectes tornen a la normalitat. L’Akemi se sent perduda, com si no recordés el que ha passat.

-Sisena escena: L’Eriçó i el Gary Stu comenten la jugada. El Gary Stu està esgarrifat. L’Eriçó està tranquil i content.

-Setena escena: Casa de l’Akemi. L’Akemi es masturba fotent-se els dits per la vagina fent servir un mirall per veure’s bé el cony. Perquè clar, just després de què es violin i no recordis res, el que més et ve de gust fer és putinejar-te els genitals, com si no hagués passat res.

-Vuitena escena: El Gary Stu passeja pel carrer agafant-se a la cartera-motxilla i un policia en sospita.

-Novena escena: A classe (sembla que això de què mig institut quedés derruït és aigua passada). La Monstra assetja sexualment l’Akemi. L’Eriçó i el Gary Stu ho detecten i les segueixen a l’enfermeria. La Monstra penetra amb el tentacle bucal la vagina de l’Akemi, la qual gaudeix moltíssim. Fàstic, fàstic, fàstic. Al dia anterior ens mostren una violació bestial i avui relacions sexuals consentides entre les mateixes parts?! Quina merda és aquesta?! La Monstra deixa anar energia que traspassa la porta per on l’Eriçó i el Gary Stu espien. El vidre de la porta esclata. La paret rebenta. Caos. Una part de l’institut es comença a destrossar. L’Akemi està... desconcertada? L’Eriçó i el Gary Stu queden al descobert. L’Eriçó també té telequinesi, que resulta ser més poderosa que la de la Monstra... i l’amenaça. L’Eriçó comença a fer-li mal a l’Akemi i al Gary Stu. El Gary Stu cau per un “barranc” i és enterrat sota un munt de runa. L’Akemi està espantada. L’Eriçó, la mar de tranquil. La Monstra aprofita que aquest darrer s’ha confiat per agafar-lo pel coll amb el tentacle bucal. La Monstra perd l’aparença humana, es torna més gran, se li esquinça la roba i es converteix en una mena de llangardaix gegant. L’Eriçó deixa fora de combat el llangardaix i així recobra la calma i el control. El Gary Stu es destapa com si res de la runa. L’Akemi sobreviu.

-Desena escena: La Monstra amb poca roba fa posturetes davant els tres joves i aquests marxen junts.

-Onzena escena: La Monstra es troba a la mateixa cambra que l’Eriçó. Sembla que la dona se li insinua. L’Eriçó utilitza poders. Flashback de quan la Monstra abusà de l’Akemi. L’Eriçó té el control de la situació i li fa fer posturetes a la Monstra. Llavors es treu el penis dels pantalons. La Monstra s’espanta, ell somriu. Sembla que la Monstra no té alternativa a sotmetre’s als desitjos de l’Eriçó i això el fa feliç. El sexe com a arma de dominació, de poder. La Monstra li comença a fer una mamada i es posa a plorar.

Incís: Hi ha penis a Urotsukidōji i això que en teoria els tentacles estaven per saltar-se la censura (encara que els penis estan dibuixats com una ombra negra, més aviat).

-Dotzena escena: L’Akemi i el Gary Stu caminen junts pel carrer. El Gary Stu sembla preocupat per quelcom. L’Akemi se n’acomiada amb un petó a la galta. El Gary Stu és feliç.

-Tretzena escena: Continuació de la violació de l’onzena escena. L’Eriçó ara li clava el penis a la vagina de la Monstra mentre li xucla un mugró. Sembla que ara la Monstra comença a gaudir. Fàstic in crescendo. De sobte es presenten a l’estança un home corpulent amb unes faccions molt particulars (Gripau) i una dona que em recorda a la Tomie. L’Eriçó i la Monstra se separen. El Gripau diu quelcom amb to amenaçador. La Monstra està espantada. El Gripau s’asseu, tranquil·lament. Ara és ell qui té la paella pel mànec. De sobte, de sota la gavardina del Gripau comença a sortir un tentacle. Un cop més, el sexe com a arma de dominació i subjugació. El Gripau continua parlant i, per ordre seva, l’Eriçó (relaxat) i la Monstra (disgustada) tornen a copular. Acte seguit, el Gripau els separa i agafa la Monstra pel darrere, en una acció possessiva i sexual. La Monstra es mostra clarament incòmoda, però al Gripau tant se li en fot i la grapeja ben grapejada. Fins i tot, li fot els dits per la vagina. Acte seguit, li clava el tentacle a la vagina. La Monstra fa un espasme d’aquests que fa que no es pugui saber si gemega de dolor o de plaer. El Gripau li fa una clau de judo, retira el tentacle i es veuen molts fluids. Acte seguit, se’l torna a clavar, amb molta violència. La Monstra fa una ganyota de dolor i sorpresa. Llavors l’Eriçó els interromp amb un crit, comença a fer màgia i es carrega el Gripau quan encara tenia el tentacle dins de la vagina de la Monstra. La Monstra està esgarrifada i amb sang que li ha salpicat. Al paio A se li’n fum tot. La Tomie a saber on està i què fa.

-Catorzena escena: Carrer. Onirisme. El Gary Stu, estant vestit, és atacat per uns tentacles que li envolten les cames i que provenen d’un monstre (Rinoceront) que se les vol menjar. Acte seguit, el Gary Stu li arrenca el cap. Un altre monstre (Llangardaix) apareix, però el Gary Stu ja no té por perquè ara és Conan, el Bàrbar. Tot i que manté el control de la situació i somriu, el Gary Stu es desperta alterat i amarat de suor fred. Comprova que ha experimentat una pol·lució nocturna.

-Quinzena escena: A classe. Sembla que el Gary Stu li explica a l’Eriçó el seu somni i, com de costum, ni s’immuta. Hi ha uns companys de classe sembla que riuen (d’ells?) i l’Eriçó s’indigna (sí que té sang a les venes, doncs; l’empatia ja és un altre tema). Sembla que hi ha un nou professor i les noies de la classe s’incomoden amb la seva presència. L’Akemi es dirigeix a l’Eriçó en veure que aquest està alterat. L’Eriçó fa cara d’estar-ho passant tan malament que ni tan sols sent les paraules de l’Akemi.

-Setzena escena: El Gary Stu és a casa seva amb l’Akemi. Parlen. De cop, sembla que l’Akemi sembla que es troba bé i s’aixeca la faldilla, deixant al descobert l’entrecuixa (no duu calces). Li demana al noi que de tenir-hi relacions sexuals, el noi no vol i ella li fa xantatge emocional (plora... però només durant una vinyeta; les llàgrimes apareixen i desapareixen per art de màgia). Llavors ell cedeix i ella somriu, satisfeta. El Gary Stu li toca l’entrecuixa i es fan un petó.

Mentrestant, els monstres del malson del Gary Stu, espien des de la teulada. El Gary Stu i l’Akemi continuen per feina. Mentre l’Akemi li fa una fel·lació al Gary Stu, aquest veu com el Rinoceront fa una aparició per la finestra. Crida i l’Akemi també se n’adona. Els monstres entren a la cambra. El Gary Stu entra en estat de pànic. L’Akemi procura fer-li costat, tot i trobar-se visiblement espantada. El Gary Stu es mira l’escena des d’una distància de seguretat. El Rinoceront sembla transformar-se en un crit de poder. La paret de l’habitació es trenca per una banda. Sembla obra del Rinoceront. El Llangardaix dispara un raig que no sé què fa. La noia està horroritzada i l’habitació, mig en runes. Els braços del Llangardaix s’allarguen i van directes als pits i al cony de l’Akemi. El Gary Stu (encara vestit) se n’aparta, però el Rinoceront l’atrapa amb el seu tentacle. Mentre el noi està retingut pel Rinoceront, el Llangardaix abusa sexualment de l’Akemi. L’Eriçó està flotant per l’aire, al carrer, just al davant de la finestra de l’habitació i somriu de satisfacció. L’Akemi panteixa en una ambigüitat fastigosa que no se sap si és de dolor o de plaer. Quan les mans deixen de palpar-la, s’encongeix de por. Ara les mans van a pel seu coll, en un intent de matar-la. El Gary Stu plora i es desespera. El Rinoceront li encercla llavors el coll i fa també per escanyar-lo. Just aleshores sembla que ocorre un terratrèmol (provocat per l’Eriçó?). Els monstres fugen, però l’Eriçó els persegueix. L’Akemi i el Gary Stu, en la seva desorientació, comencen a calmar-se. L’Akemi es vesteix.

-Dissetena escena: A classe. L’Akemi, coqueta, li envia una nota al Gary Stu. El Gary Stu somriu, complagut. L’Akemi, també. L’Eriçó, enmig dels dos, se sent incòmode. De sobte, a una companya se li abonyega la faldilla i sembla que a sota hi tingui un penis erecte. La cosa s’atura, però li ocorre a una altra companya, aquest cop més exagerat. El professor s’indigna.

-Divuitena escena: a un... magatzem de l’escola? L’Eriçó parla amb quelcom que sembla un alien prototípic. Es veu a l’Eriçó disgustat... i colpeja l’alien perquè aquest vegi qui mana.

-Dinovena escena: A classe. L’Eriçó porta l’alien dins de la dessuadora i no sembla que ningú se n’hagi adonat. L’Eriçó dispara rajos pels ulls, que van contra el Gary Stu, però finalment no hi impacten.

-Vintena escena: Al gimnàs escolar, partit de bàsquet. L’as pica l’ullet a les seves fans i l’Eriçó en fa comentaris. L’as es llueix i l’Eriçó s’indigna. Un company cau de manera rara.

-Vint-i-unena escena: un home (Fort) abusa sexualment d’una dona a un vestidor del gimnàs. L’home està content; la dona, incòmoda. De primer li toca el cony. Després li agafa el cap i se l’apropa al seu penis, obligant-la a fer-li una mamada. El Gary Stu, irromp en escena i li agafa por. Cau. El Fort li clava la llengua al braç i li fa ferida. La dona està sobresaltada.

-Vint-i-dosena escena: Carrer de nit. Bar. El Fort i la dona d’abans s’ho fan davant del paio B (evidentment, la dona va perdent roba, però no el Fort). Entra l’Eriçó en escena, que ataca amb els seus rajos oculars a una dona que li reprèn que estigui per allà. Tant ella com l’altre queden posseïts mentalment.

-Vint-i-tresena escena: Al carrer Gary Stu i el Fort discuteixen.

-Vint-i-quatrena escena: Els posseïts al carrer duen armes blanques. L’Eriçó, assegut a l’aire, domina la situació. Els posseïts ataquen el Gary Stu i el Fort. L’alien es rebel·la contra l’Eriçó, que momentàniament perd el control. L’home posseït jau “inexplicablement” partit. La dona posseïa també està morta i se’n sexualitza el cadàver partit. El Fort en té el cap a les mans i el llença amb ràbia. El Gary Stu rau indefens al terra... i l’alien n’abusa sexualment refregant el seu petit membre contra la seva cama mentre absorbeix aire. Llavors l’Eriçó agafa l’alien i l’utilitza per a disparar-li un raig al Fort, el qual n’és afectat.

Llavors l’alien i l’Eriçó se’n van volant a un lloc on hi ha una bola d’energia.

-Vint-i-cinquena escena: Es fa de dia. Inexplicablement, el Gary Stu és a casa seva, sa i estalvi... però amb la samarreta ensangonada.

-Vint-i-sisena escena: Una dona desperta el Fort, que també és a casa seva, i aquest li respon de males maneres. Sembla que el Fort se sorprèn perquè ara està musculat.

-Vint-i-setena escena: Escola. El professor li pregunta quelcom a una alumna, a la qual se li marquen els mugrons. El Fort sent ràbia i s’imagina lligar-la i ficar-li pel cony un objecte fàl·lic (un cop més, el sexe presentat com a arma) i llavors li ve mal de cap.

-Vint-i-vuitena escena: A la infermeria, la infermera li pren la temperatura al Fort i al·lucina amb com de musculat està. Llavors ell l’engrapa i li abaixa la samarreta de cop, deixant els pits al descobert. L’empeny i li arrenca les calces. El penis, erecte, li surt dels pantalons disparat. Li penetra el cony i sembla que a ella li agrada... però li fa sang. Argh!!! Això no és plaent; és dolorós i molt. L’Eriçó, feliç, i l’alien espien.


Fi del primer volum.


En definitiva: com a relat eròtic-pornogràfic, és una merda i un fàstic. Sexualitza la violació, l’extrema violència i les pràctiques sexuals perilloses. Es dóna un pèssim tractament a les dones, que són violades de manera sistemàtica. Per a mi, més que un còmic pornogràfic, és un còmic de por. A més, té uns quants errors de guió (com això de què l’institut es reconstrueixi per art de màgia). Obra mestra... i un bé negre amb potes rosses!!!


I “saltar-se la censura” mai serà prou excusa per totes aquestes barbaritats. Hi ha, a més, altres maneres de saltar-se la censura (amb metàfores, sil·luetes, ombres...), però sembla que les que més han triomfat són les més escabroses.


Així que Urotsukidōji d’obra mestra no en té res ni ho pretén: és un manga d’allò més vulgar que busca que es matin a palles els homes cis que senten atracció per les dones.