diumenge, 17 de febrer de 2019

Amakusa 1637


 
Com que la portada japonesa se’m resisteix, en poso la taiwanesa.

Títol original: Amakura 1637
Autora: Michiyo Akaishi
Revista: Flowers i Petit Flower
Editorial: Shōgakukan
Any: 2000-2006
Demografia japonesa: Josei
Gèneres: Sobrenatural, ucronia
Nombre de volums: 12 (edició original) i 7 (edició bunkō)
Edicions fora del Japó: França, Taiwan

No les tenia totes amb aquest manga. Es tracta d’una obra de l’autora de Rosa Alpina, una obra de la qual guardo prou bon record, però així i tot. El dibuix de les portades d’Amakura 1637 no em generava una sensació pas gaire bona. Però no, em va fer el pes.

I no entenc com sent una obra èpica d’aquestes característiques estigui tan oblidada. Bé, sí: no hi ajuda gens que no tingui anime.

Aquí la Natsuki és la presidenta del consell d’estudiants de batxillerat i se’n va amb els altres cinc membres de viatge de fi d’estudis. Tot molt nostàlgic i tal. Fins que no se sap ben bé què passa que acaben repartits al Japó d’ara fa uns segles. Concretament, poc abans que s’esdevingués la revolta de Shimabara. I resulta que oh: la Natsuki és clavadeta al que en teoria hauria d’haver sigut el líder de la revolta, però aquest és mort. Així, entre unes coses i altres, la Natsuki decideix evitar com sigui la sanguinolenta revolta.

Com pots veure, no és exactament un isekai, ni tampoc una ucronia tal i com els entenem. És una barreja.

Quelcom que m’encanta d’aquesta obra és que s’hagi tingut en compte les habilitats i les limitacions dels personatges. L’autora no envia una sola noia desvalguda que se les manegarà de maneres inversemblants. No pas. Envia sis persones destacades en diversos camps. Gent que no aprèn per osmosi: hi ha excel·lents lluitadors, però també una experta en història japonesa. L’únic que no em convenç és que sent 3 noies i 3 nois, les noies arribin al passat substancialment més tard que els nois.

 
La catedral de Barcelona a una de les portades interiors.


Després està el tema dels mòbils. A mi no em desagrada. Sí, l’ideal seria que no tinguessin cobertura. Així i tot, l’autora fa que els personatges siguin conscients que en teoria els mòbils no haurien de poder funcionar... i que no els puguin fer servir sempre que vulguin. He de dir, a més, que em fa molta gràcia que en els resums ens presentin els mòbils com un personatge més de l’obra.

Sobre el xoc cultural, hi ha coses més ben retratades d’altres. M’agrada que es reivindiqui que actualment a diversos llocs vivim molt millor que tot just fa uns segles. A la vegada, no em convenç gens que el “present” s’idealitzi fins al punt de dir que no hi ha cultes perseguits i que et pots casar amb qui vulguis (i més si recordem que l’obra es va començar a publicar el 2000). I això em xoca especialment perquè l’obra no és gens heteronormativa. D’entre els personatges principals, tenim un gay i una noia enamoradíssima de la Natsuki. I està l’Iemitsu Tokugawa, gay segons moltes fonts i aquí, també.

Una de les meves coses preferides de l’obra és com es plantegen els miracles de l’Amakusa-Natsuki. No són realment miracles, sinó diverses il·lusions. També l’evolució de la protagonista i de com s’acaba aferrant al seu paper d’Amakusa perquè li convé tot i que no li faci especial il·lusió el fet de transvestir-se.

Com passa en molts mangues, em falta que es parli una mica més de la família dels personatges principals. Però bé, hi ha molts personatges principals, et deixen clar que no van néixer amb 16 anys i tenen tots una personalitat diferenciada.

Pel que fa al romanç, aquest podria ser millor, però la parella principal em sembla correcta. Tenen coses en comú i es recolzen mútuament. Ara, això que es perdoni així com així violadors i assassins perquè patien molt i estaven molt enamorats, ja no m’agrada tant.

Malauradament, es nota constantment que aquesta és una obra dirigida a japonesos, amb tantes referències històriques. Però això té un contrapunt curiós perquè es tracta a la vegada d’una sèrie d’acció i de política. No se centra en un dels dos; va alternant.

Del final només diré que és una meravella.

El mòbil, un personatge més.


La narració és en general fluïda, però a vegades s’encarcara una micona. Res de greu.

Tal i com vaticinava, el dibuix em sembla lleig. Tant a nivell estètic com anatòmic. I mira que el d’Alpen Rose em sembla preciós. No sempre passa això que amb els anys i la pràctica es poleix el dibuix. Si més no, resulta funcional.

L’edició francesa, físicament i a nivell de retolació està bé. Però. Hi ha una cosa que de veritat em fot de molt mala hòstia. Per mandra i deixadesa en el procés de traducció d’aquesta mena d’obres. Em refereixo a tant quan el gènere d’un dels personatges principals és ambigu com quan aquest es transvesteix. El japonès no té gènere gramatical, la qual cosa complica les coses en les traduccions a llengües on sí que n’hi ha. I en obres així la poca cura en la traducció canta un colló i mig. Constantment hi ha personatges que saben que la Natsuki és una noia tractant-la en femení davant de personatges que es pensen que és un noi.

Ho recomano? Si t’agraden aquesta mena d’obres, endavant. No és perfecta, però té molts toquets originals i la protagonista és intel·ligent, forta i compassiva. Hi ha coses molt tòxiques (i justificades per l’obra), sí, però també d’altres que no. Potser et perdis amb tanta trama política històrica del Japó.

Nota global: 7’5/10

diumenge, 30 de desembre de 2018

Top 10 de mangues de 2018


Entraran en aquesta classificació mangues que hagi llegit per primer cop durant aquest any, ja sigui totalment o parcial. 

Proporcionalment, enguany no he llegit tantes obres de qualitat com l’any passat, però és possible que sigui l’any que més tankōbons he llegit: 431, sense comptar històries curtes. Així que sí: queden moltes obres bones fora. Com a novetat, aquest any no consta L’Harem Shōgunal (Ōoku, Fumi Yoshinaga) al top perquè no n’he llegit cap tom que no hagués llegit ja. N’he començat una relectura, però no he aconseguit arribar al material nou. 

Sense més preàmbuls, heus aquí el meu top 10 de mangues del 2018:
Històries de Núvies

 1) Històries de Núvies (Otoyomegatari, Kaoru Mori), més conegut per aquí com Bride Stories: un tom a l’any que es llegeix en un obrir i tancar d’ulls. Quina meravella, quina delícia. El dibuix, tan exquisit. La narració, tan ben filada. I els personatges, tan tendres tots ells. I mira que ni tan sols sóc fan en especial de la Priya, però és tot fantàstic. Història asiàtica costumista, molt recomanable.

2) La bandera blava (Ao no Flag, Kaito): la millor novetat de l’any a Espanya i part de l’estranger. Feia temps que desitjava un shōnen d’aventures/fantasia on el protagonista acabés emparellat amb un noi (no miro a ningú, HxH). Trobo que, si bé al shōjo hi ha una relativa representació de personatges que senten atracció per persones del propi gènere, al shōnen hi ha una gran mancança. Sobretot pel que fa tant a personatges masculins com principals. I els nens i nois necessiten representació en els seus propis mitjans. Per ara, La bandera blava és el que més al que jo buscava: un shōnen on un dels personatges masculins principals està enamorat d’un noi. I no el pinten com quelcom desagradable ni caricaturesc. A part d’això, aquesta obra em va sorprendre per a bé: molt ben dibuixat i ben narrat. És una molt bona comèdia, tant pel que fa al romanç com a l’amistat. 

3) El Sol del Jardí en Miniatura (Hakoniwa no Soleil, Shiki Kawabata): tot i que l’obra que havia llegit anteriorment de la mateixa autora no m’havia acabat de convèncer, li vaig donar una oportunitat a aquesta. Per què? Doncs perquè les seves portades són precioses. Tòpic a estones, no tant a d’altres, té un misteri i un triangle amorós amb resolució satisfactòria.

La bandera blava

4) Tot sobre la J (J no Subete, Asumiko Nakamura), més conegut per aquí com All about J: un duríssim relat sobre una dona trans molt fan de la Marilyn Monroe. Ambientat als Estats Units del segle XX. Per a mi, la millor obra de l’autora molt de lluny. S’hi llueix.

5) El Nivawa i el Saitō (Nivawa to Saitō, Nagabe), més conegut per aquí com Nivawa y Saito: una comèdia molt divertida i rodona sobre la convivència entre un humà jove i un nen d’una espècie fantàstica. A destacar que la personalitat del nen està molt ben feta. No és el típic nen de manga que parla i es comporta com un adolescent o un adult.

6) El Rèquiem del Rei de les Roses (Bara-ō no Sōretsu, Aya Kanno), més conegut per aquí com Réquiem por el Rey de la Rosa o El Bello Richard: aquesta sèrie em desperta autèntiques passions. Amor-odi. Tan maco, tan ben fet i a la vegada tan problemàtic i amb aquests finals de tom. El dibuix és excels i resulta molt addictiu. Millor tenir-ne diversos toms per llegir-los tots d’una tacada. Malgrat el fanservice de pits, no tots són iguals i la caiguda en escenes de nus és bastant realista (dins del fanservice).

7) La Venedora de Llumins (Macchi Shōjo, Hans Christian Andersen i Sanami Suzuki): manga que té a veure molt poquet amb el conte clàssic en el qual s’inspira. La Rin ven uns llumins molt especials: a canvi d’un any de vida, tens 50 llumins que, en encendre’ls, fan realitat els teus pensaments. Una obra molt original en la seva execució i que s’atreveix a ficar-se amb vaques sagrades del manga. Cal llegir-la.

El Sol del Jardí en Miniatura

8) El poema del vent i dels arbres (Kaze to Ki no Uta, Keiko Takemiya): la llicència més sonada de l’any. Tan de bo rutlli. Una obra amb moltíssims matisos i amb personatges molt treballats. El dibuix és una meravella. Si bé al primer capítol hi ha perspectives estranyes i la narració resulta un pelet tosca, després la cosa s’arregla. 

9) El Taller dels Barrets Punxeguts (Tongari Bōshi no Atelier, Kamome Shirahama): un dels mangues més macos a nivell d’il·lustració i de confecció de vinyetes. Una delícia. Només per això ja val la pena llegir-lo, però és que a sobre, es nota que l’autora sap de teoria del guió. Una gran mestra; em trec el barret.

10) El País de Mai Més Promés (Yakusoku no Neverland, Kaiu Shirai i Posuka Demizu): un altre shōnen molt important. És de la Jump i qui el protagonitza és una noia que no està sexualitzada i que és intel·ligent. A més, hi ha una gran diversitat racial i la història és molt addictiva. Malauradament, li el racisme que representa cert personatge li resta punts i, a més, m’ensumo trampes de guió. És per això que li ha anat de poc quedar-se fora del top.


Mencions d’honor: Sí, en plural. M’havia autoimposat la regla de limitar-me a una per any, però enguany he llegit més mangues que mai i trobo que totes tres obres es mereixen que se les anomeni:

 
La Princesa de la Corona Vegetal
I) La Princesa de la Corona Vegetal (Kusakanmori no Hime, Yumiko Ōshima): història curta molt ben dibuixada i narrada. En destaco que és el manga més vell (1978) on em consta que es parli de la bisexualitat. A més, el personatge bisexual en qüestió no rep un mal tractament per part del guió pel fet de ser bisexual.

II) Besem el cel enlluernador (Mabushii Sora ni Kiss Shō, Kotarō Takemoto): enguany he llegit per fi diversos bares. En destaco aquest perquè sempre és té la preconcepció que el bara és sexe salvatge quan no necessàriament és així. 

III) La Laguerstrèmia (Sarusuberi, Hinako Sugiura), més conegut per aquí com Miss Hokusai: un manga vuitanter fet per una folklorista sobre la figura d’una dona esborrada per la història oficial. Aquesta és l’Oei, la filla del Hokusai. Moltes de les obres atribuïdes a aquest senyor, realment estan pintades o per l’Oei o bé les varen elaborar conjuntament. Llàstima del preu.

dissabte, 27 d’octubre de 2018

Banana Fish




Títol original: Banana Fish (バナナフィッシュ)
Autora: Akimi Yoshida
Revista: Betsucomi
Editorial: Shogakukan
Anys: 1985-1994
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Misteri, drama, crítica social, aventures, ficció científica
Nombre de volums: 19 (edició original), 12 (edició bunko), 20 (edició que imita l’original, però n’inclou el tom únic extra)
Edicions fora del Japó: França, Itàlia, Estats Units (primer en van publicar els 7 primers de manera emmirallada respectant-ne més o menys les portades i després van començar de zero i ho van publicar tot sense emmirallar, però inventant-se’n les portades), Alemanya (cancel·lada al setè volum) i segur que d’altres que se m’escapen.
Mangues relacionats: Opinió Privada (Private Opinion, inclou una preqüela de l’Ash i una de l’Eiji, així com un còmic molt curtet on l’autora parla del manga) i Dimoni (Yasha, seqüela indirecta)

Ja fa una bona colla d’anys que vaig llegir aquest manga, quan pràcticament no sabia italià! M’hi vaig llançar perquè és tot un clàssic i el vaig trobar en l’esmentada llengua, però em vaig arriscar molt. I em va sortir bé, per sort. De fet, em va agradar més del que m’esperava i és un dels meus mangues preferits. Val a dir que m’esperava quelcom totalment diferent i que això és per culpa de certa pàgina que havia vist a diversos llocs i que no és gens representativa de l’obra.
Tracta d’un thriller ambientat especialment a Nova York. Els personatges principals són l’Ash, el joveníssim líder d’una banda criminal, i l’Eiji, el japonès de rigor que li fa de taló d’Aquiles, però que té també els seus cops amagats.
És un shōjo que es relaciona molt pel gran subtext entre l’Ash i l’Eiji amb el BL i crec que no es pot explicar la història del BL sense ell, tal i com ocorre amb La Tòquio Babilònica (Tokyo Babylon, CLAMP). Després d’aquest, hi ha hagut una infinitat de mangues de subtext/romanç/sexe entre homes de gènere policíac o similar. Val a dir, però, que anteriorment a Banana Fish es va començar a publicar Patalliro! (Mineo Maya), un manga policíac-humorístic on tot és la mar de clar i tenim dos gays i un nen bi entre els personatges principals.

També és curiós comentar que Banana Fish en el moment de la seva publicació va ser seguit per molts homes heterosexuals que entre l’Ash i l’Eiji només veien una amistat molt forta i que aquest era l’únic shōjo que s’atrevien a admetre que llegien per viril (en el sentit més ranci de la paraula). Irònicament, i malgrat la poca aparició de personatges femenins, es tracta d’una obra plena de sensibilitat i molt crítica amb la cultura de la violació des d’una perspectiva bastant avançada. No és perfecta, però: molta gent en critica el final (i amb raó i més amb les excuses de l’autora) i el tema de la raça no està del tot ben tocat. Els més mal parats, com sempre, són els negres.

No és cap secret que la meva OTP predilecta la conformen l’Ash i l’Eiji, però Banana Fish té molts altres atractius. El misteri i l’acció sobretot, que són els autèntics motors de la història. Mira que moltes vegades les obres d’acció més aviat m’avorreixen, però en aquesta està tot molt ben dut i es va variant molt d’escenari, per la qual cosa és difícil arribar a la monotonia. I La Yoshida és una gran guionista i narradora.

També el drama juga un paper molt important. A vegades massa i tot, especialment si ets una persona sensible.

Hi ha un bon reguitzell de personatges atractius. Ash és el més popular entre el fandom, però no és l’únic digne de menció: el Shorter, el propi Eiji, la Jessica, el Yue Lung, el Sing, el Charlie, el Max, el Jenkins... I molts d’ells estan disenyats en base al físic de famosos. El cas més recognoscible des d’Occident és el del Max, inspirat en el Harrison Ford.

Crida l’atenció el canvi dràstic de disseny que pateix l’Ash a partir del cinquè volum. Passa de cabells de casc a engominat permanent. Es veu que fins i tot resulta que el “primer” Ash i el “segon” Ash estan inspirats en dos famosos diferents!

El dibuix està molt bé: ple de sentiment i de detalls. Els grafitis de Banana Fish són mítics! I les samarretes de la poma, també. A l’anime s’ha procurat que tot fos més estètic, mentre que al manga l’ambientació més carregosa augmenta el nivell de drama cru.

Espero que més d’hora que tard arribi alguna obra de la Yoshida a Espanya. No cal que sigui Banana Fish ni Diari d’una Ciutat Costanera (Umimachi Diary). Si més no, per començar. Ja m’estaria bé El Jardí dels Cirerers (Sakura no Sono, volum únic), Més llarg i lent que un riu (Kawa Yori mo Nagaku Yuruyaka ni, 2 volums) o La Bona Donzella (Kisshō Tennyo, 4 volums).

L’edició italiana és petitona, té sobrecobertes i conserva el sentit de lectura original. Com no podia ser altrament, les pàgines són grogues! Tota una experiència de lectura. Al principi i al final d’alguns volums hi ha alguns extres.

Ho recomano? Si t’agraden els thrillers d’acció als Estats Units i no et fa res la manca de personatges femenins, és prou factible que t’agradi.

Nota global: 9’2/10

diumenge, 23 de setembre de 2018

Mangues protagonitzats per bisexuals


Tal i com indica el títol, aquesta entrada recull un seguit de mangues on el personatge principal és bisexual. Sense aprofundir-hi més; sense tenir en compte si aquesta representació és positiva o negativa o si està ben feta o mal feta.

D’altra banda, hi ha un tema que em resulta bastant obvi, però en deixaré constància: es tracta de les ambigüitats. Per dilucidar si una noia sent atracció per una altra o si un noi sent atracció per un altre, ho faré seguint la regla de “si es consideraria atracció en cas de tractar-se d’una noia i d’un noi o viceversa, llavors és atracció”.

Heus aquí la llista per ordre d’inici de publicació:

Subaru, de La Tòquio Babilònica

-La Rosa de Versalles  (Versailles no Bara, Riyoko Ikeda, maig 1972)
-Apuntant l’as (Ace o Nerae, Sumika Yamamoto, 1973)
-Cutie Honey (Gō Nagai, 1973)
-Les Geminis (Sōjikyū no Onna, Miyako Maki, 1973 o 1974)
-El Poema del Vent i les Branques (Kaze to Ki no Uta, Keiko Takemiya, 1976)
-Fashion Fade (Tomoko Naka, 1977)
-Patalliro! (Mineo Maya, 1978)
-Banana Fish (Akimi Yoshida, 1985)
-La Tòquio Babilònica (Tokyo Babylon, CLAMP, 1990)
-La plantosa guardiana na Marinera Lluna (Bishōjo Senshi Sailor Moon, Naoko Takeuchi, 1991)
-La Princesa Kaguya (Kaguya Hime, Reiko Shimizu, 1993)
-Neogènesi segons l’Evangeli (Neon Genesis Evangelion, 1994)
-Falsedat (Fake, Sanami Matō, 1994)
-Sakura, la Caçadora de Cartes (Card Captor Sakura, CLAMP, maig 1996)
-Utena, la Noia Revolucionària (Shōjo Kakumei Utena, Be-Papas, juny 1996)
-Manual per fer anar l’àngel (Tenshi Kōryaku Manual, Kumiko Kikuchi, 1999)
-El món d’en Coo (Coo no Sekai, Hideji Oda, 2000) + El Solar dels Somnis (Yume no Akichi, Hideji Oda, 2005)
-Un Llarg Viarany (Nagai Michi, Fumiyo Kōno, 2001)
-Coses vives (Kedamono Damono, Haruka Fukushima, 2003)
-Bisexual (Sōko Masaki, 2003)
-Cesare (Fuyumi Sōryō, 2005)
-Cítric (Citrus, Saburōta, 2012)
-El Rèquiem del Rei de les Roses (Bara-ō no Sōretsu, Aya Kanno, 2013)
-Arte (Kei Ōkubo, 2013)
-L’Ulna a sa torreta (Jūza no Ulna, Tōru Izu, 2015)
-Himejima, amor meu (Boku no Himejima-kun, Kōjirō Narihira, 2017)




DARRERA ACTUALITZACIÓ: 27 de setembre de 2018