dimecres, 14 de febrer de 2018

Totes safistes!

Fa tres anys, la Kuroi em va proposar que escrivís aquesta entrada. I aquí estem. 

Sailor Moon
Un dels tòpics del yuri és que tot o gairebé tot el seu repartiment femení sigui safista. Punt extra si s’ambienta a un microcosmos purament femení. Especialment, si es tracta d’un institut o internat.

Una mica és com si qui fa l’obra frisés per mostrar relacions d’amor entre noies i, en comptes de donar-los temps perquè cadascuna maduri, en volgués ensenyar moltes de cop en una sola història.

Hi ha qui critica això dient que no és realista. A veure’m. Qui consumeix aquesta mena de productes ho sap sobradament. Tampoc és realista que a tantíssimes obres de ficció amb desenes o centenars de personatges no hi hagi cap amb una orientació minoritària. O que el ros i el morè més ben plantats de l’institut estiguin enamoradíssims d’una noia més aviat mediocre, però hi ha un munt de shōjos així. I ja no parlem del cas del shōnens, que és molt més escandalós. T’ho miris com t’ho miris, la fantasia que totes les noies/dones d’un microunivers siguin safistes és la mar d’innocent. I més, si la comparem amb aquestes tres altres, de les quals la gent n’és molt menys conscient. A més, al tòpic que ens ocupa, sí que s’hi sol donar a entendre que hi ha dones heterosexuals* a l’univers (l’excepció seria el cas dràstic del món de les humanes de l’anime de Yuri Kuma Arashi... però hi ha el món dels óssos a la mateixa obra). En canvi, a les fantasies de “tothom heterosexual”, tothom és heterosexual. TOTHOM. Fins i tot, l’apuntadora.

Em centraré aquí en el “yuri en sentit ampli” i m’estalviaré els no-yuris, així com els yuris especialment morbosos i sense trellat ni forrellat. Segur que n’hi ha molts més, però encara els he de descobrir.

Sense més prolegòmens, heus aquí la llista:

Mangues
Benvolgut germà... (Oniisama e..., Riyoko Ikeda)
Dolçament Culpable i Amorosa Mossegues (Sweet Guilty Love Bites, Shuninta Amano)
Flors Blaves (Aoi Hana, Takako Shimura), més conegut per aquí com Flores Azules
Llavis que Sospiren Flors de Cirerer (Kuchibiru Tameiki Sakurairo, Milk Morinaga)
Marinera Lluna, la plantosa guardiana (Bishōjo Senshi Sailor Moon, Naoko Takeuchi)
Petons i lliris blancs per a la meva estimada (Ano Ko ni Kiss to Shirayuri o, Canno)
Què és com la pols que conforma el meu món (Watashi Sekai o Kouseisuru Chiri no You na Nani ka, Shuninta Amano)
Xiuxiuejos (Sasameki Koto, Takashi Ikeda)

Animes
Utena, la noia revolucionària (Shōjo Kakumei Utena, Be Papas)
Yuri Kuma Arashi (Kunihiro Ikuhara)

Novel·les
La verge Maria ens vetlla (Maria-sama ga miteru, Oyuki Konno), més conegut per aquí a través de l’adaptació a l’anime amb el nom de María Nos Mira
Maduixes espaordides! (Strawberry Panic!, Sakurako Kimino)

Otomes
L’Ull de bou del Safisme (Sapphism no Gensō, Liar-soft)
Petons de pètal (Sono Hanabira ni Kuchizuke o, Fuguriya)

*No puc dir no-safistes, perquè em deixaria les que no senten cap mena datracció romàntico-sexual.

dimecres, 7 de febrer de 2018

Similituds entre Oniisama e… i Thomas no Shinzō






Sempre he vist moltes semblances entre BenvolgutGermà... (Oniisama e..., Riyoko Ikeda) i El cor del Thomas (Thomas no Shinzō, Moto Hagio). A part que els dos m’agraden una barbaritat, coincideixen en el següent:

1) Ambdós són shōjos.
2) Ambdós van començar-se a publicar el 1974.
3) Ambdós són precursors de corrents de manga d’amor entre persones del mateix gènere i clàssics molt estimats. Benvolgut Germà... ho és del yuri i El cor del Thomas, del BL.
4) Enllaçant amb l’anterior: malgrat tot, no se centren en el romanç i treballen molt els personatges. Hi ha un bon grapat de misteris al llarg de llurs pàgines.
5) Benvolgut Germà... transcorre principalment a un institut femení i El cor del Thomas, a un internat masculí.
6) Ambdós consten originalment de tres toms. Tanmateix, he llegit els dos en edicions d’un sol volum.
7) Ambdós tenen sengles prototips: Tremolors de Primavera primerenca (Yureru Shōsun) en el cas de Benvolgut germà... i L’institut al novembre (11 Gatsu no Gymnasium) en el d’El Cor del Thomas.

A més, recentment ha sortit a la llum que les autores d’aquestes dues obres comparteixen una estreta amistat professional.

dimecres, 24 de gener de 2018

Peces





Títol original: Piece (ピース)
Autora: Hinako Ashihara
Revista: Bessatsu Shōjo Comic
Editorial: Shōgakukan
Anys: 2008-2013
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Misteri, crítica social, drama, romanç, amistat
Nombre de volums: 10
Edicions fora del Japó: França, Itàlia, Alemanya (Piece, Erinnerung an eine Fremde)
Premis: Premi Shōgakukan del 2013 en categoria shōjo

De la Hinako Ashihara hi ha tot just una obra publicada a Espanya: El rellotge de sorra (Sunadokei), conegut per aquí com Reloj de Arena. És un còmic que m’agrada molt (tret del final-censura): lautora té una habilitat especial per narrar, per a les metàfores i per transmetre sentiments. Feia anys i panys que tenia ganes de posar-me amb Peces, una obra seva més recent, però mai m’hi animava perquè sempre prioritazava altres mangues. Fins que per fi li va arribar el torn.



Peces tracta sobre una investigació: una antiga companya de classe de la protagonista es mor als 19 anys. La mare li demana si pot cercar quin havia sigut el seu xicot en vida, el qual havia mantingut en secret. La premissa pot semblar un pèl inversemblant, però s’executa la mar de bé. El misteri està perfectament ben filat i sempre hi ha petites revelacions que animen a continuar llegint. És una passada. TOT encaixa. Molt, molt satisfactori. A més, ho trobo d’allò més innovador. Quantes obres de misteri són d’aquest estil?

A nivell ideològic, aquesta obra em produeix emocions contradictòries. D’una banda, hi ha coses que fa molt bé: la crítica a la grassofòbia o com pinta les relacions tòxiques, la manca de comunicació i certs punts sobre el masclisme. D’altra banda, hi aspectes que no m’agraden gens: es nota una barbaritat que l’autora està en contra de l’avortament i de la llegítima defensa. També canta un colló que l’Ashihara és molt homòfoba. L’obra té una heteronorma que, de tan descarada, es fa ridícula. Tant és així que hi ha una escena en què una noia sembla que s’hagi enamorat a primera vista d’una altra, però no: resulta que n’admira la bellesa i en vol esdevenir amiga. Per si això no fos poc, els únics dos cops que es menciona l’homosexualitat és de manera despectiva (comportament normalitzat dins de l’obra i gens criticat).

Amor Amistat a primera vista.


Dels personatges principals destacaré que són universitaris. La resta, te la deixo descobrir a tu.

La narració està molt ben polida. Hi ha un fotimer de flaixbacs molt ben enllaçats amb el present. Admirable.

El dibuix resulta expressiu i pràctic. És l’inconfusible de l’autora. A més, es nota una clara millora des d’El rellotge de sorra. I aquí hi incloc l’anatomia. No us deixeu enganyar per la portada del primer tom!

Tot i que “Piece” literalment vol dir “Peça” (en singular), entenc que l’autora va agafar el diccionari japonès-anglès i es va quedar tan ampla. La qüestió és que tot el misteri es planteja com un gran trencaclosques conformat de diferents peces que es van reunint al llarg de la investigació.  En japonès no hi ha plural gramatical, així que no és d’estranyar que els natius d’aquest idioma no pensin en detalls així si no parlen llengües estrangeres on aquest existeixi.


L’edició francesa és senzilla i duu sobrecobertes. Disposa d’una etiqueta masclista al sisè volum i una al desè que remarca que es tracta del darrer número. Hi ha fitxes de personatges a parir del sisè volum. No sé si és cosa de la traducció o del meu nivell de francès, però hi havia determinades coses que no em semblaven del tot ben adaptades. Ara si hi ha una cosa que em foti és que posin asteriscos innecessaris. Això és un insult al públic.

Ho recomano? Diguem que “sí, però”. Com a obra de misteri està molt bé, però em fot molt aquesta aversió a l’avortament, a la legítima defensa i a les sexualitats minoritàries en general i l’homosexualitat en particular.

Nota global: 7’2/10

divendres, 19 de gener de 2018

Mangakes L/G/B/T/I/A



Utilitzo la paraula “mangaka” de forma àmplia, ja que moltes d’aquestes persones s’autopubliquen. Aquesta és una entrada amb gent que ha dit de manera oficial la seva condició de L/G/B/T/I/A. Així que m’estaré de posar qualsevol mena d’especulació. L’A aquí s’ha dentendre com “persona arromàntica i a la vegada asexual”. La inclusió de persones a la llista no implica ni molt menys que coincideixi amb llur ideari.

L
La Kabi Nagata
La Sachiko Takeuchi
La Sunao Minakata

G
El Poo-suke Kamada

B
-

T
La Chii
La Yuna Hirasawa

I
-

A
Yūki Kamatani

dissabte, 13 de gener de 2018

L’hora de l’amor





Títol original: Ai no Jikan (愛の時間)
Autora: Ebine Yamaji
Revista: Feel Young
Editorial: Shōdensha
Any: 2008
Demografia japonesa: Josei
Gèneres: Drama, crítica social, dia a dia
Nombre de volums: 1
Edicions fora del Japó: França (Au temps de l’amour)

Vaig posar-me amb aquest manga poc després d’endur-me la triple decepció amb Esperit Lliure (Free Soul), Blau Anyil (Indigo Blue) i Tendra Criatura Encantadora (Sweet Lovin’ Baby). Perquè sóc així.

No estava mentalitzada per a llegir aquesta obra. Em va produir tot un xoc. Aquí on el veieu, amb aquest títol i aquesta portada tan bufons, es tracta d’un còmic carregat de violència. També difereix en una altra cosa respecte a la resta d’obres que he llegit de la Yamaji: la protagonista és heterosexual. Concretament, una heterosexual que es dedica a assetjar a un gay. I, a aquestes alçades ja no em sorprèn, això no es mostra com problemàtic. Perquè, clar, és la protagonista, pobrissona meva de ma vida.

A part del detall de l’orientació, la protagonista és la prototípica de l’autora: prima, cabells curts i clars, alçada dins de la mitja, sense discapacitats físiques, dedicada a quelcom més o menys creatiu, japonesa i rostre fat. Ja podria innovar una mica, coi!

Quelcom de bo de l’obra és que s’hi critica bastant la cultura de la violació. I des de molts prismes. Ara, com a marca de la casa, hi ha bifòbia i acefòbia.

La narració resulta molt lleugera. Si no fos pel que s’hi explica, podria qualificar la lectura com agradable.

El dibuix és el propi de l’autora, tan senzill i pragmàtic. Tan net.

L’edició francesa, a diferència de la majoria dels títols de la Yamaji editats per Asuka, duu sobrecoberta. És de la mateixa, grandària, això sí: A5. 

Ho recomano? A veure’m. Traient-ne els elements problemàtics, és una bona obra si saps al que vas. És un manga amb molt cru i amb molta violència. Aquesta no és del tot explícita, però a l’autora no li cal més per transmetre-la.

Nota global: 6/10