dijous, 14 de desembre de 2017

Blau Anyil





Títol original: Indigo Blue (インディゴ・ブルー)
Autora: Ebine Yamaji
Revista: Feel Young
Editorial: Shōdensha
Any: 2002
Demografia japonesa: Josei
Gèneres: Drama, romanç, crítica social
Nombre de volums: 1
Edicions fora del Japó: França (Indigo Blue), Itàlia (Indigo Blue)

Després de la decepció amb Esperit Lliure (Free Soul), em vaig dir que calia donar-li una altra oportunitat a l’autora, havent-me agradat tant Love My Life. A més, ja tenia Blau Anyil en el meu poder; poc hi podia fer. Va ser una pífia. I ho vaig acabar de rematar amb la lectura de Dolça Criatura Encantadora (Sweet Lovin’ Baby), obra que ja no tindrà entrada pròpia perquè em fa mandra.

Blau Anyil tracta sobre una escriptora lesbiana que, per l’heterosexualitat obligatòria i les relacions de poder, està sortint amb el seu editor. Això la va destrossant cada dia una mica més i cada cop li resulta més difícil deixar la relació. Tot canvia quan coneix una fan atractiva que li fa ullets.

Amb com de bé fa unes coses l’autora, per què l’ha de cagar tantíssim amb d’altres?

A veure’m. Com a història sobre personatges humans i l’acceptació de la pròpia sexualitat està prou bé... però em mata la bifòbia que s’hi gasta. A més, l’escriptora es dedica a anar darrere de la fan quan aquesta li diu diverses vegades que la deixi en pau. I això no es pinta com assetjament.

La narració i el dibuix són suaus. Faciliten la lectura.

L’edició francesa és de grandària A5 i amb sol·lapes.

Ho recomano? Doncs no gaire. L’autora la clava amb el retrat de l’heterosexualitat obligatòria i les relacions de poder, però podria haver-se estalviat la bifòbia i la romantització de l’assetjament.

Nota global: 3’5/10

divendres, 8 de desembre de 2017

5 seinens que no faran perillar la teva feminitat (II)



Farta de sentir-te insultada quan llegeixes un manga? Indecisa perquè no saps si aquell seinen que fa tanta patxoca resultarà en un munt de fanservice de mal gust i filosofia barata? No pateixis, que la Flors és aquí per ajudar-te!

Na Bird al País de les Meravelles
6. Na Bird al País de les Meravelles (Fushigi no Kuni no Bird, Isabella Lucy Bird i Taiga Sassa): és un fet que tot i que la revista Harta és seinen, té moltes obres protagonitzades per dones amb una certa profunditat. Gairebé podria passar per una revista josei. Na Bird al País de les Meravelles és una adaptació de l’escrit autobiogràfic Viaranys Infranquejables del Japó (Ubeaten Tracks in Japan) de l’antropòloga Isabella Lucy Bird. Només he tingut el plaer de llegir-ne el primer volum i, tot i no saber del cert si és fidel, sí que puc dir que m’ha semblat molt autèntic: puces, com li sobta a la Bird que ningú robi a una botiga sense dependent, dents negres... A més, degut al seu punt de vista, no sembla un manga fet per a japonesos, sinó per a estrangers. Concretament, per a dones blanques i occidentals.

7. La germana empresonada (Hengoku no Schwester, Minoru Takeyoshi): aquesta és una obra d’allò més addictiva. Tot un thriller. Tracta sobre unes adolescents que es volen venjar de l’església. Conté amistat entre xavales, així com dones poderoses. A més, un dels personatges principals és una noia romaní molt carismàtica. Sospito que no és històricament fidel, però amb tots aquests avantatges a qui carai li importa?

La beneita dorment
8. Kasane (Daruma Matsuura): un altre còmic que enganxa un fotimer. I, a més, molt profund. Tot comença amb la Kasane, una xavala més lletja que un pecat i amb dots innates per al teatre. Com triomfarà a un món on la bellesa és un requisit indispensable en dones? Doncs amb el pintallavis màgic de sa mare, que li permet robar rostres. Aquí s’il·lustren amb molt d’encert les relacions entre dones i les dinàmiques entre dones i homes. També em fa gràcia com es tracta la relació de la Kasane amb els seus enamorats: en un segon terme total. Com un heroi heterosexual qualsevol de seinen, però ella és una heroïna. O antiheroïna. Per a la Kasane, l’amor romàntic i el sexe estan bé i tal, però tampoc n’hi ha per tant. La pega: té una micona de fanservice, però res gaire preocupant.

9. La beneita dorment i La Kyōko i son pare (Nemurubaka i Kyōko to Tōsan, Masakazu Ishiguro), més coneguts per aquí com Nemurubaka i Kyoko y Papá: els compto com un sol manga perquè són dos toms únics que estan bastant interrelacionats. Mentre que La beneita dorment tracta sobre les anades i vingudes de dues companyes de pis, La Kyōko i son pare se centra més en la família de sang. Són dues obres costumistes amb un pèl de drama i on es retrata molt bé les dones. Aquí l’autor demostra que els homes poden fer personatges femenins amb ànima. Ni àngels ni dimonis. Humanes amb virtuts i defectes.

10. La Hakumei i la Mikochi (Hakumei to Mikochi, Takuto Kashiki): un manga que escalfa el cor amb moltíssims personatges femenins diferents. Tant pel que fa al caràcter, com pel que fa a la professió i a les aspiracions de la vida. Té una gran pega, però: el queerbaiting constant.

Reflexió final:

Ha passat un temps des de la primera entrega d’aquesta secció. La vaig plantejar com una única entrada. Hi comentava que hauria volgut fer un top 10 ni que fos, però que la cosa es va haver de quedar tot just a la meitat. Per fi sento que he acomplert la tasca. Però li he agafat el gust, així que si trobo cinc obres més que compleixin els meus requisits, hi haurà encara una tercera part. Fet i fet, ja tinc dues candidates.

dilluns, 4 de desembre de 2017

Les Tres Germanes Femenines



Títol original: Femenine no San Shimai (フェミニンの三姉妹)
Autora: Yōko Izumi
Revista: Lyrica
Editorial: Sanrio
Any: 1977
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Crítica social, romanç
Nombre de volums: 0; història curta de 16 pàgines
Edicions fora del Japó: Cap, que jo sàpiga

Com que La Mika i el gat de l’arc de Sant Martí (de la mateixa autora) em va agradar bastant, doncs vaig decidir repetir amb aquesta autora.

En aquesta ocasió ens trobem amb una història amb un dibuix més estilitzat i amb una història encara més senzilla que l’anterior. Es tracta d’una adaptació lliure de la faula de La Cigala i la Formiga... i no em fa gens el pes. Associa la feminitat a la ganduleria. A més, la moralitat podria haver sigut una mica més matisada; no tan dràstica.


La narració està prou bé i cal tenir en compte que no deixa de ser un conte senzillet. Així que tot i que el tempo potser resulti un pèl accelerat, és lògic.

El dibuix és meravellós i l’autora s’hi llueix un cop més amb el color. Sens dubte, el que més val d’aquest còmic.

Ho recomano? Psé. Es llegeix d’una esgarrapada i té un dibuix molt maco, però tampoc el recomano aferrissadament.

Nota global: 6’3/10

dijous, 30 de novembre de 2017

El marit de mon germà




Títol original: Otōto no Otto (弟の夫)
Autor: Gengorō Tagame
Revista: Gekkan Action
Editorial: Futabasha
Anys: 2014-2017
Demografia japonesa: Seinen
Gèneres: Crítica social, costumisme
Nombre de volums: 4
Edicions fora del Japó: França (Le mari de mon frère), Itàlia (Il marito di mio fratello), Estats Units (My brother’s husband).

Abans de la creació de l’obra que ens ocupa, el Gengorō Tagame era conegut sobretot pels seus bares de BDSM (violacions incloses). És un dels pocs mangakes obertament gays i amb fotos de la seva cara que siguin públiques.

El marit de mon germà arrenca amb el Mike visitant per primer cop el Yaichi, el germà del seu marit, ara mort. A partir d’aquí, anirem veient com mica en mica el Yaichi va desprenent-se de la seva homofòbia.

Amb aquest manga, el Tagame pretenia arribar a un públic diferent i més ampli del seu habitual. Aquí es dirigiria principalment a homes cisheterosexuals i, ja en segon terme, a dones cisheterosexuals. El marit de mon germà és una obra clarament reivindicativa, on l’entreteniment és present, sí, però no pas el seu objectiu primordial.

La meva reivindicació preferida dEl marit de mon germà és que la gent no esdevé espontàniament homosexual en assolir l’edat adulta i que l’homofòbia es pateix des de la infància.


Com a reivindicació de la cishomosexualitat masculina està prou bé i ha tingut molt bona acollida, però el problema és que en el seu camí menysprea altres col·lectius:

1) Hi ha una secció anomenada “Cultura gay” on el Mike suposadament va informant. I dic “suposadament”, perquè el que genera és més aviat desinformació. Primer, diu “cultura gay” quan realment, pel contingut, hauria de dir “Cultura LGBT” o “Cultura queer” (tot i que se centra en els cisgays, sobretot). Que el matrimoni igualitari també afecta la gent bi i la trans, coi! Segon, parla dels disturbis d’Stonewall fent servir tota l’estona la paraula “gay/s”. A veure’m! Que això va iniciar-se amb la Marsha P. Johnson i la Sylvia Rivera, dues dones trans (i de color). Que elles són les mares del moviment LGBT tal i com el coneixem a dia d’avui. Una mica de respecte! No reescriguem la història! Em sembla perfecte que reivindiquis la cishomosexualitat masculina, però no trepitgis les dones trans. Al contrari; a elles els deus moltíssim i hauries d’estar-hi agraït i mostrar-los respecte.

2) Dóna per fet que la gent només pot ser homosexual o heterosexual i que tard o d’hora tothom s’acaba enamorant. Bifòbia i ace/arofòbia. I no, que mencioni de passada la gent bisexual a la secció “Cultura gay” no vol dir que la tingui realment present.

(I amb aquests dos punts anteriors cal tenir present que el senyor s’abandera de l’LGBT i fa servir l’expressió en va, amb la B i la T d’adorn.)

3) En una ocasió, per criticar els homes homòfobs que s’obsessionen amb què un o més gays els puguin violar en qualsevol moment, compara la situació amb què les dones ens obsessionem amb què un o més homes ens puguin violar en qualsevol moment. No és com si hi hagués tot un sistema que recolza que les dones siguem víctimes constantment d’assetjament sexual, agressions sexuals i violacions per part d’homes amb la impunitat d’aquests. Un sistema que ens culpa a nosaltres de tot el que ens pugui passar i els dóna ales a ells per a abusar. Un sistema que ens valora sobretot pel nostre físic, la nostra joventut i la nostra disponibilitat sexual. Un sistema on la gran majoria de víctimes de pederastia són nenes per part d’homes, però on les víctimes més visibilitzades són nens per part d’homes. Un sistema que permet els constants abusos d’homes a dones, però quan surt a la llum un home que ha abusat d’altres homes l’enfonsa a les tenebres. Mentre que la por o el recel als homes per part de les dones és conseqüència de diverses males experiències, el rebuig per part dels homes heterosexuals als homes gays i bisexuals sol ser un intent patètic de justificar les agressions homòfobes.
En fi, que comparar opressions no és recomanable. I si ho fas, has de conèixer-les ambdues prou bé com per no espifiar-la d’aquesta manera. Amb aquesta escena, l’autor posa de paranoiques de ser potencials víctimes a les oprimides per una banda (en el cas del masclisme) i als opressors de l’altra (en el cas de l'homofòbia). No es pot col·locar al mateix nivell oprimides i opressors. MAI. A més, això de titllar d’histèrica o similar una dona que té por dels homes és molt misogin i sistèmic.

Amb tot això que exposo, se’m fa un pèl estrany que tothom hagi sigut tan condescendent amb aquesta obra i tanta gent l’hagi celebrada tant. Tot el que s’hi explica em sembla molt bàsic. L’actitud del públic i la crítica em sembla molt conformista. Ara, que si aquest còmic ha de servir perquè molta gent sigui una mica menys homòfoba, me’n quedo mitjanament satisfeta. Però que no ho venguin com la panacea. En fi, tot això demostra que avancem a pas de cargol i encara queda molt camí per recórrer.

Tant la narració com el dibuix són molt bons. Es nota que el Tagame té una àmplia trajectòria en el món del còmic. En aquest sentit, es tracta d’un manga molt agradable de llegir. A més, el guió és la mar de rodó.

L’edició francesa fa patxoca. Al principi de cada tom hi ha pàgines a color i sota la sobrecoberta hi ha dibuixos extres. A més, hi ha la possibilitat d’adquirir un cofre limitat si es compren tots els 4 toms junts. Una cosa que no m’agrada: al final de les frases no hi ha punt tret que es tracti d’una exclamació, interrogació o punts suspensius. A més, sospito que la traducció censura un insult homòfob i un altre de xenòfob.

Ho recomano? Amb totes les reserves comentades, recomano especialment aquest còmic a:
A) Sobretot, la gent cisheterosexual que sàpiga poc sobre la cishomosexualitat, però que tingui la ment oberta a aprendre.
B) Si ets cisgay, aquesta obra pot ser una bona aproximació a l’autor si et fa cosa començar amb les seves obres fortes.
C) Suposo que aquesta obra podrà agradar també prou a les cislesbianes. Potser. I tinc clar que no a totes.

Si ets bi i/o trans i/o ace&aro, no t’ho puc recomanar. Et farà patir.

Nota global: 6’9/10