dimarts, 29 de novembre de 2016

La Dona Moderna + La Dona Moderna: Històries Extres



Fitxa de La Dona Moderna




Títol original: Haikara-san ga Tōru (はいからさんが通る)
Autora: Waki Yamato
Revista: Bessatsu Shōjo Friend
Editorial: Kōdansha
Anys: 1975-1977
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Drama, romanç, amistat, crítica social, absurd
Nombre de volums: 7 [amb una bunkō de 4 volums (que, segons Baka, inclou el volum dhistòries extres) i una reedició de 8 volums (que és en la qual crec que es basa la italiana i que probablement conté també les històries extres, a més d’una història que no té res a veure amb la sèrie)]
Edicions fora del Japó: Itàlia (Una Ragazza alla Moda, volums #1-#6 i primera meitat del #7)
Relació amb altres mangues: La Dona Moderna: Històries Extres (una preqüela i tres seqüeles)
Premis: Premi Kōdansha al millor shōjo el 1977, juntament a Candy Candy (Kyoko Mizuki i Yumiko Igarashi)

Fitxa de La Dona Moderna: Històries Extres


Títol original: Haikara-san ga Tōru: Bangaihen (はいからさんが通る: 番外編)
Autora: Waki Yamato
Revista: Bessatsu Shōjo Friend
Editorial: Kōdansha
Any: 1977
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Drama, romanç, amistat, crítica social, absurd
Nombre de volums: 1 (el qual probablement està inclòs en la reedició de 8 volums, que és en la qual crec que es basa la italiana)
Edicions fora del Japó: Itàlia (Una Ragazza alla Moda, segona meitat del volum #7 i volum #8 complet)
Relació amb altres mangues: La Dona Moderna (història original)

Recensió conjunta

Com tot manga destacat dels anys setanta, ja feia temps que li tenia posat l’ull a aquest. A més m’encanta l’uniforme de les estudiants japoneses de l’època Taishō: és molt bonic i no sembla especialment incòmode. Així i tot, entre una cosa i altra, no m’hi acabava de llançar. Però bé, com que aquest maig se’n va anunciar una pel·lícula animada per a l’any vinent, vaig creure que era o ara o mai si és que no me’n volia menjar espòilers.

La Waki Yamato és especialment coneguda tant per La Dona Moderna com per la seva adaptació de La Història del Genji (Genji Monogatari, Dama Murasaki), batejada com Asakiyumemishi (es podria traduir, però no té gaire sentit, ja que es tracta d’un vers de l’Iroha) i amb un dibuix ja de per si treballat dins del seu estil.

D’aquesta mangaka, anteriorment n’havia llegit el primer volum de La Petita i Bella Citutat de N.Y. (N.Y. Komachi), el qual em va semblar un nyap per com enfocava el tema de la identitat de gènere i perquè va resultar molt tòpic quan anava de trencador. M’esperava que amb La Dona Moderna fos diferent, tenint en compte que al primer volum no l’espifia tant... però més endavant, és una rere l’altra. I mira que té moltes coses bones, aquest manga, però és que les dolentes em superen.

La història té lloc a l’època Taishō, concretament a finals dels anys 10 i principis dels anys 20 del segle passat. La Benio, una suposada gallimarsot, la qual prefereix estudiar i practicar arts marcials que no l’ikebana, rep una proposta de matrimoni arranjat. I el seu pare no li deixa alternatives, ja que prové d’una família benestant. Els motius de la proposta resulten bastat ridículs i hipòcrites, però així i tot el seu promès (el Shinobu) ràpidament s’enamora d’ella i no li deixarà les coses gens fàcils per trencar el compromís.


De bon principi, em va sorprendre molt gratament el fet que fes servir les paraules “masclista” i “feminista” sense cap mena de pudor. A més, l’obra té moltes reivindicacions feministes. Entre elles, la reivindicació del respecte envers les geishes i les prostitutes com a les persones que són. Així i tot, a l’autora li mancava molta formació feminista quan va fer aquest manga. L’exemple més clar és que la Benio, en un principi, fuig de la feminitat clàssica: s’emborratxa sovint i no li agrada gens l’ikebana o la cerimònia del té. Ella prefereix estudiar, practicar arts marcials i treballar de manera remunerada... i molts cops els personatges masculins la confonen amb un home. Així i tot, és molt bonica segons els cànons de bellesa (ulls grans, cara bufona, roba exquisida, prima, rossa) i és percebuda per les lectores com femenina i delicada (tot i la seva força capaç de derrocar diversos homes, sempre que no tinguin línies de text; sinó enfrontar-se a un de sol ja li sembla complicadíssim; és com si els primers fossin NPC de poca monta de videojocs i els segons, monstres finals). L’autora defensa aquesta feminitat que fuig dels cànons clàssics sense fugir-ne del tot, però endevineu què passa quan apareix en escena una dona que no compleix amb els cànons (trans, grassa o amb la cara plena de cicatrius)? Exacte, és objecte de burla per part de l’autora i se la deshumanitza. Però una cosa exagerada: per exemple, a una escena les passes d’una dona grassa són percebudes com un terratrèmol. I això se suposa que ha de fer gràcia. Així doncs, l’autora va de moderna en fer veure que la femenitat clàssica/imposada en una dona no és imprescindible, però sí realment que li ho sembla.

I ara entro ja a tot drap amb la transmisogínia, perquè es mereix un paràgraf per a ella sola. La Yamato no tracta ni de casualitat les dones trans com a persones. Per a ella, les trans són acudits amb potes, res més. I és que a l’autora li sembla molt graciós riure-se’n a la seva costa de manera més o menys constant a partir del segon volum. En un lloc concret, l’autora reconeix per llavis d’aquest personatge que només la dibuixa quan no sap què fer. (I sí, cada cop que apareix aquesta dona a escena és en forma d’acudit transmisogin.)

Ep, però això no és tot el que va en contra del feminisme: aquest còmic conté una enorme cultura de la violació:
  • S’hi posa de manifest que les dones atractives, sense voler-ho, desperten l’ànsia de violar en els homes més bons i ingenus i que, ai, pobrissons. Fàaaaaaastic.
  • Si un amic dels personatges principals, segons es dóna a entendre, ha violat repetidament i ha organitzat violacions grupals, no se’l veu com a violador ni se li dóna mal tracte perquè ohhhh, és que és amic de la Benio, el Shinobu o qui sigui. És que se’ls dóna un pitjor tractament a les rivals romàntiques que a aquests fastigosos paios!

Per si no fos poc, tot i que ja no s’hi acarnissa tant, també és una obra homòfoba i xenòfoba.

A nivell de guió, La Dona Moderna conté molts elements surreslistes, que fan que tant determinades situacions com certs personatges resultin poc creïbles. Hi ha massa casualitats i massa facilitats per a la protagonista. Que sí, que també hi ha problemàtica, però aquesta està conduïda per al drama i/o la tensió romàntica... realment moltes solucions són d’una senzillesa que ni la navalla d’Ockham, tu. Es nota en moltes ocasions que la pròpia autora no es pren seriosament la seva obra, així com que li sobren moltes pàgines. Quelcom positiu que sí que té és que hi ha un cert treball amb els secundaris i molts reapareixen quan ja hom donava per fet que l’autora se n’havia oblidat. També es nota que l’autora es va documentar, però no excessivament.

La narració en general és molt bona, amb alguns passatges que m’han deixat obnubilada. Unes poques vegades, hi ha una narració bastant dolenta en la qual no s’utilitza correctament el llenguatge del còmic, però res greu i sobretot en escenes gracioses i sense gaire pes en la història.

Pel que fa al dibuix, la Yamato s’hi llueix, amb un bon reguitzell de vinyetes preciosistes i elaborades amb molt de sentiment. Els personatges resulten d’allò més expressius i tant la roba com el mobiliari estan detalladíssims. Ai, si el guió hagués estat fet amb la mateixa cura! Un defecte: a vegades, la moda recorda més a la dels anys setanta (època en què es va dibuixar l’obra) que a la dels anys 10-20 del segle passat (època en què té lloc la història). Si conservo aquesta obra, definitivament serà per la narració i el dibuix.

Ai... aquesta moda setantera!!
Com que ni el traductor de Google ni Wordreference m’has sigut d’ajut aquest cop, m’he hagut d’inventar la trauducció. Entre que l’obra va d’una dona suposadament moderna i algunes de les traduccions oficials del títol de l’obra (començant per la italiana) i que “Haikara-san” és un sobrenom de la protagonista, he decidit rebatejar el còmic com La Dona Moderna. Accepto matisacions per part de gent que sàpiga japonès.

L’edició italiana és extremadament barata: 5’5 € per volum amb un paper quasi blanc, una magnífica impressió i sobrecoberta. La traducció, però, no m’ha fet el pes pel següent:
  •  Té errades ortogràfiques que he pogut detectar jo amb el meu italià macarrònic.
  • Quan hi ha un faixback es retradueix en comptes de consultar què s’havia traduït anteriorment per tal de fer-ho quadrar bé.
  • Hi ha moltes notes al peu que t’envien al final del volum. Ja que interromps la lectura, explica les coses al peu directament! Sinó, no posis notes i deixa que els lectoris vegin les aclaracions al final. I adapta una mica més, que en determinades ocasions la voluntat de ser fidel a l’original resultava patètica. 

A nivell de maquetació, aquesta edició està molt bé en general, tret d’un comentari de l’autora que surt publicat de manera emmirallada.

Curiositat final: sospito que a Ranma 1/2 (Rumiko Takahashi) hi ha una grandíssima referència a aquesta obra.

Ho recomano? No, no i no. Fugiu-ne. Tot i que té molts aspectes que m’han agradat, em pesen molt més els negatius. Aquest és un manga que va de feminista i que a la vegada és transmisogin a uns nivells elevadíssims i conté una cultura de la violació molt marcada. A més, és bastant homòfob i racista i hi ha molts trets dels personatges poc creïbles. Per postres, li sobren pàgines.

Nota global: 3/10

dimarts, 22 de novembre de 2016

Les Blythe



Les Blythe són unes nines que em tenen el cor robat des de fa una bona colla d’anys. I amb tant com m’agraden i pràcticament no n’hi ha informació en català. Així doncs, he decidit posar-hi remei.

Les característiques principals de les Blythe són el seu minúscul cos que contrasta amb el seu enorme cap amb 4 parells d’ulls que es poden canviar estirant d’un cordill que surt rere de la testa. Ras i curt: són nines amb forma de txupa txups. Tenen una alçada de 28’5 centímetres. Llur un cos resulta bastant rígid i inadequat per a posades en escena.



Una mica d’història

Aquestes nines foren dissenyades per l’Allison Katzman. El 1972 se’n comercialitzaren 4 models (tots blancs) especialment als Estats Units, però també al Regne Unit, a Austràlia i al Japó l’any 1972 per l’empresa Kenner (comprada posteriorment per Tonka, adquirida aquesta al seu torn per Hasbro) a un preu de 5’96 $ i anaven dirigides a nenes. Tot i que se’n va fer una forta campanya publicitària, van ser un desastre comercial. El motiu? Els gegantescos caps amb aquells ullassos causaven terror en les nenes. I així va ser com les Blythe van caure en l’oblit pel gran públic durant més de dues dècades.

Les Blythe originals, fabricades per Kenner.

Gradualment, però, diferents col·leccionistes de nines i fotògrafs les van anar redescobrint. El 2000 es va originar el gran boom amb el llibre fotogràfic This is Blythe (Gina Garan) i la promoció de les Blythe per part de la Junko Wong (cap de Cross World Connectios Group [CWC]) amb un anunci televisiu dels centres comercials Parco protagonitzat per les nines. De la nit al dia les Blythe es van posar de moda i les nines que es venien a preus irrisoris a encants i mercadals van passar a costar una fortuna. A dia d’avui les Blythe originals són un cobejat objecte de col·leccionista.

Tan gran va ser el ressorgiment de les Blythe que l’empresa japonesa Takara (pertanyent a CWC) hi va veure una oportunitat de negoci i va llicenciar-ne la marca a Hasbro el 2001. Aquell mateix any es van posar a  la venda els primers models de les noves Blythe (conegudes com “Neo Blythe”), dissenyats per l’equip Junie Moon, dins de CWC. Aquest cop les nines anaven dirigides aquest cop a un públic adult, col·leccionista i de molts calés. Van ser un èxit rotund.

Takara va començar amb moltes ganes, amb uns dissenys molt vistosos i una grandíssima qualitat. Paulatinament, però, la qualitat va anar minvant, però no els preus. Primer es van deixar de fer conjunts dobles que acompanyaven les nines per passar a vendre-les amb un sol conjunt. Després van arribar les imperfeccions de fabricació: cabells empegostats, maquillatge mal aplicat, roba mal acabada... Fins i tot es van començar a fer complements de cartró!

Per si no fos poc, sembla que hi ha escassíssimes Blythe oficials de pell fosca (i dins d’aquestes, no n’he sabut trobar de negres). Ara mateix totes les destoc de la botiga oficial són de pell clara. I mira que hi ha un bon munt de gent que ha modificat el to de pell de diverses Blythe pàlides amb magnífics resultats. Ja en podria aprendre Takara i fer-ne més!

Blythe modificada per la Cosette.

Així doncs, entre una cosa i altra, en els darrers anys hi ha hagut un auge de maneres il·legals d’aconseguir les desitjades nines per una qualitat-preu que compensés: les Blythe Factory (prototips robats a la fàbrica) i les Blythe Fake (falsificacions). Normalment aquestes nines es venen sense roba, però tristament són d’una qualitat i diversitat superiors a les de Takara: el percentatge de cabells empegostats és molt menor, hi ha moltes tonalitats de cabell i de pell, el maquillatge sol estar bé, etcètera. Les nines falsificades solen tenir els ulls separats de les conques, però hi ha molta gent que ho arregla. Molts col·leccionistes accepten les Factory com autèntiques Blythe, però gairebé cap considera les Fake com Blythe de veritat. Una hipocresia que l’únic que pretén és emmotllar-se al “mal menor”. Més endavant hi aprofundeixo.

Aprofitant la popularitat ja indubtable de les Blythe, Ashton-Drake Galleries va provar també fortuna, però amb la particularitat d’acostar-se al look de les Klenner Blythe, més senzill i elegant que el de les Neo Blythe. Així i tot, sembla que les coses no li van anar tan bé com creia: només va fabricar-ne models del 2005 al 2008.

L’ús de les Blythe

Les Blythe són principalment un objecte de contemplació, però molts artistes les converteixen en peces úniques d’art. Vegem, doncs, una mica per sobre els usos donats a les Blythe:
  • Especulació: avui dia, degut a l’explosió de la bombolla de les Blythe és més complicat, però hi ha hagut diverses persones que han invertit en Blythe de tirades limitades i després les han venudes. Hi ha qui s’ha tret un sobresou i hi ha qui s’hi guanyava la vida amb aquest negoci.
  • Venda de primera mà en el mercat negre: tal i com comentava abans amb les Factory i les Fake.
  • Modificació i possible posterior revenda: tot i que, a diferència d’altres nines, les Blythe no estan pensades per això són molts els artistes que les modifiquen i les converteixen en cucades a l’enèssima potència. El menys arriscat (que no necessàriament més senzill) és fer-los vestits, però els més experimentats no es limiten a això: en poden canviar el cos per un de més adequat per a posar (normalment, Pure Neemo o de Licca), en rearrelen cabells, els apliquen un nou maquillatge, els esculpeixen la cara, els canvien l’iris dels ulls, els arreglen la mirada, els canvien el fil del clatell, els pinten les parpelles... les combinacions són molt diverses i segur que me’n deixo un bon fotimer. I també les poden muntar per parts, ja que hi ha qui les revèn així.
Blythe modificada com l’Eva bíblica per la Mila Mami. Guanyadora del concurs de Blythe modificades de la BlytheCon Barcelona 2013.

  • Col·leccionisme: Aquest pot ser tant de models diversos de Neo Blythe o de modificacions fetes per artistes. I aquí ve allò que comentava abans de la hipocresia: les Neo Blythe no estan pensades per ser modificades i a part del tema del maquillatge està el del preu. Un artista preferirà comprar la nina el més barata possible. Són moltes hores de feina i com més profit en pugui treure, millor. A més, els complements dels models Neo Blythe probablement li facin nosa. Així doncs, els col·leccionistes s’adapten i ja que de totes maneres a darrere el caparró de la nina hi posa “Blythe” tant si és Neo com si és Factory, no hi posaran gaires pegues. A canvi ells poden adquirir una nina on l’artista hi surt guanyant i ells no han d’abonar un sobrepreu excessiu. Una cadena d’il·legalitats on tothom és còmplice. Hi ha artistes, però, que conserven en tot o en part les nines que modifiquen. I hi ha col·leccionistes que només compren determinades Blythe en gran part només pel model: i és que hi ha moltes Neo Blythe de disseny original, n’hi ha d’altres inspirades en personatges de ficció, en especial de manganime.
  • Fotografia: fetes tant per col·leccionistes com per artistes (que a la vegada poden ser col·leccionistes).
  • Exposició: ídem a l’anterior.

Glossari

Per acabar, considero oportú deixar un petit glossari i així deixar clar cada concepte i parlar del que m’he deixat als altres apartats.
ADG Blythe: Blythe fabricada per Ashton-Drake Galleries.
Blythe: nina de cap gros i cos petit. Amb quatre parells d’ulls que van canviant segons se li ordena a través del cordill que li surt de darrera el cap. Fa 28’5 centímetres d’alçada.
Blythe Factory: prototip de Blythe de Takara robat de la fàbrica i posada a la venda en el mercat negre. Es diu que tot plegat és obra dels treballadors, però no està demostrat.
Blythe Fake: falsificació de Blythe, normalment fabricada sota el nom d’una marca que s’escriu de manera similar a “Blythe” i que pot generar confusió.
KB: Kenner Blythe.
Kenner Blythe: Blythe originals, del 1972.
Littlest Pet Shop Blythe: fabricades per Hasbro i acompanyades d’animalons. Són de la mateixa grandària que les Petite Blythe, però molt més lletges. Les pitjors Blythe amb molta diferència. També les més assequibles sense il·legalitats (que no immoralitats) de per mig.
LPS (Blythe) Petites: Littlest Pet Shop Blythe.
Midi Blythe: Blythe de Takara de 20 centímetres amb un sol parell d’ulls. Existents des del 2010. Perden lleument l’encant de les Neo Blythe.
Neo Blythe: Blythe fabricada per Takara.
Petite Blythe: Blythe de Takara d’11 centímetres. Existents des del 2002. Són encara menys encantadores que les Midi Blythe.
Vinatge Blythe: Kenner Blythe

D’esquerra a dreta: una Midi, una Neo i una Petite.

dimecres, 16 de novembre de 2016

Cleopatra (Machiko Satonaka)






Títol original: Cleopatra (クレオパトラ)
Autora: Machiko Satonaka
Revista: Shūkan Shōjo Friend
Editorial: Kōdansha, originalment. Per a les succesives reedicions, en aquest ordre: Kasakura Shuppan, Home-sha i Fair bell.
Any: 1975
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Històric, drama, romanç
Nombre de volums: 1 (amb reedicions al 1995, al 2004 i al 2007)
Edicions fora del Japó: Itàlia (Cleopatra, l’ultimo faraone) i França (Cléopâtre)

L’any passat feia ja molt que em volia posar amb una obra de la Machiko Satonaka... i a Itàlia hi havia publicada l’obra que ens ocupa de feia la tira... però a un preu una mica elevat: 15 €. Així doncs, quan a França se’n va anunciar una edició una mica més barata (el món a l’inrevés) vaig fer bots d’alegria.

Però qui és la Machiko Satonaka? Ella, la Riyoko Ikeda i la Yukari Ichijō conformen els tres grans exponents del shōjos èpics-dramàtics dels anys setanta (més informació aquí i aquí). La Satonaka va debutar com a mangaka el 1964, a la tendra edat de 16 anys. Ha realitzat més de 100 mangues i, dins d’aquests, més de 485 volums*! Com a fervent admiradora del Tezuka va lluitar activament perquè la companyia Disney reconegués que s’havia inspirat excessivament en lobra tezukiana L’Emperador de la Jungla (Jungle Taitei, més coneguda per aquí com Kimba, el Lleó Blanc) per a la creació dEl Rei Lleó (The Lion King). Heus aquí una carta oberta de la Satonaka sobre el tema. En aquest sentit, ha sigut molt combativa i també es va oposar frontalment a certa proposta de censura sexual a l’àmbit del manga. Per si voleu aprofundir en la vida i obra de l’autora, us deixo aquest enllaç.

Cleopatra, com el nom indica, està dedicada la vida de la més famosa de les Cleopatres: Cleopatra VII, la darrera dels faraons. El tractament que fa la Satonaka de la vida de la Cleopatra és bastant fantasiòs i idealitzat, molt adaptat a les seves necessitats artístiques. A nivell personal, trobo que aquesta biografia se centra massa en els amors de la faraona i passa molt de puntetes per tota la resta. Per si tot això no fos poc, hi ha un enorme i imperdonable defecte: la blancor de la Cleopatra, a la qual, per si no fos poc se li fan els ulls blaus o verds, depenent de la il·lustració.


Així doncs, el meu primer contacte amb la Satonaka no va ser del tot favorable. Espero amb ànsia, però, poder-ne llegir en un futur altres còmics seus que em treguin aquest mal gust de boca. És una llàstima que a França només n’hagin arribat dues biografies.

La narració és lleugera en general. A vegades un pèl precipitada. Fer una biografia d’una gran personalitat històrica en un sol volum de manga no és gens senzill. D’altra banda, la composició de pàgines a vegades resulta una micona estranya.

Crec que, sens dubte, el millor de l’obra és el dibuix: dolç, expressiu i ple de detall. Potser a vegades una mica estètic, però res greu. Tan de bo se n’haguessin pogut conservar les pàgines a color originals a l’edició francesa. Serà que la italiana sí que les té i per això és tan cara?

L’edició francesa disposa de la portada d’una reedició que pertanyia a una col·lecció d’obres de l’autora, però es carrega el fons antic i se n’inventa un de nou. A la contraportada hi ha la imatge d’una altre reedició (la qual coincideix amb la portada de l’edició italiana), així com una firma de l’autora, una sinopsi i un text no gaire encertat sobre l’autora. Potser el preu pica una mica i més sabent que no duu sobrecobertes, però es tracta d’una edició de grandària A5 d’una editorial molt petitona. I què voleu que us digui? Prefereixo les edicions modestes i els preus mitjanament assequibles de Black Box que no les edicions d’ultramegaluxe (incomodíssimes de llegir) i els preus prohibitius d’Isan.

Ho recomano? No, tret que t’apassioni l’autora. Per començar, és racista, ja que emblanqueix la Cleopatra (i probablement, la resta dels personatges, però en ser un còmic en blanc i negre sense les imatges a color originals, no canta tant). I per continuar és una biografia molt imprecisa que se centra en un romanç descafeïnat. Merament entretingut a estones, avorrit a d’altres.

Nota global: 55/10

*Parteixo d’una font bastant desactualitzada, així que és possible que ja superi els 500 volums.