dilluns, 20 de febrer de 2017

Nina (Fuyumi Sōryō)






Títol original: Doll (ドール)
Autora: Fuyumi Sōryō
Revista: Bessatsu Friend
Editorial: Kodansha
Any: 1995
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Romanç, drama, competitivitat
Nombre de volums: 1
Edicions fora del Japó: Itàlia (Doll)

Amb el que m’agraden Sàbat Etern, Cesare i el primer volum de Mart, és inevitable que arrambi amb tot el material de la Fuyumi Sōryō. I així és com em vaig fer amb Nina, una obra menor d’aquesta gran autora.

Nina s’ambienta als Estats Units i tracta sobre la ballarina Muriel, una noia blanca i rossa amb gran talent però que fa temps que no practica. Així i tot, guanya per golejada la primera audició a la qual es presenta. Queda ràpidament decidit que serà una dels protagonistes a l’obra Nina.

Aquesta història es composa de dos capítols i es nota prou com el segon és un allargament per arribar a tenir prous pàgines per compilar el còmic en un volum. De tota manera, en aquest darrer es toca molt la dependència emocional excessiva en parella i això sempre és un plus. El que no m’agrada del tot és com s’encara el tema (sobretot, a través de la gelosia típica tòpica).



Hi ha un aspecte de Nina que em fa especial ràbia. Els seleccionadors ja tenen una candidata que se sap a la perfecció el paper i que coneix sobradament el que seria el seu company: la Page. Però clar, la Page és negra i no pot dur a terme un paper de delicada nina... perquè és negra (no es diu clarament, però es dóna a entendre). Tenint en compte que la feminitat està definida a nivell global segons criteris blancs i que això afecta fortament, entre altres països, els Estats Units (lloc on es desenvolupen els fets), el Japó (lloc on s’ha criat l’autora) i Espanya (lloc on m’he criat jo i d’on és la majoria del meu lectorat), vegem-ho una mica en profunditat i fins on em veig capaç d’explicar*.

Des del paradigma blanc, la feminitat blanca és LA feminitat i això fa que les altres feminitats hi quedin subordinades. Per començar, l’ideal de bellesa imperant és el de la bellesa blanca i ja intuïm com de lligades han estat la bellesa i la feminitat al llarg dels segles entre els blancs. Així doncs, encara que la feminitat i la bellesa blanques ens fotin a les blanques, més ho fan a les dones de color. D’aquesta manera, a les dones negres, se les percep des de la norma com menys femenines degut a la pell més fosca i a uns trets que s’allunyen de la suavitat típicament blanca. I aquí, “menys femenines” no s’interpreta només com “més masculines” (que també), sinó “menys humanes” (i, per tant, “més animals”) o, fins i tot, “monstruoses”. A l’imaginari col·lectiu, es té a les dones negres per “bèsties salvatges insaciables de sexe” quan són els homes blancs qui les han violat constantment durant segles. Per tant, negar-li la feminitat (i la delicadesa femenina) a les dones negres és quelcom que les deshumanitza i cosifica... i les converteix en un fetitxisme, cosa que encara les deshumanitza i cosifica més. Un peix que es mossega la cua. Ja que estem en el tema: mentre que la supremacia blanca percep les negres com menys femenines, a les asiàtiques de l’extrem orient se les percep com ultrafemenines: més pàl·lides que moltes blanques i més menudes i se’ls atorga la fama de ser molt submises. Tot plegat fa que des del racisme i el masclisme, a les dones asiàtiques se les vegi especialment vulnerables i infantils. Des de les cultures de la violació i de la pedofília, això n’augmenta l’atractiu. Aquí radiquen llurs cosificació i fetitxització.

La narració de Nina, en general, està ben duta. El dibuix no és tan maco com l’actual de l’autora, però les escenes de ball són dinàmiques i estan molt ben il·lustrades.

L’edició italiana és petita i prima, sense sobrecobertes i emmirallada.

Ho recomano? A veure’m... és entretingut, però no aporta gran cosa i conté un racisme que resulta d’allò més nociu. Només t’ho recomanaria si ets molt fan de l’autora i tenint present el que critico al llarg d’aquesta entrada.

Nota global: 5/10

*Si us plau, si algú de color veu que l’he cagada en alguna cosa, que no dubti en corregir-me.
(Això ho faig amb la millor de les intencions i dirigint-me a un públic majoritàriament blanc. No pretenc alliçonar a gent racialitzada.)

divendres, 10 de febrer de 2017

Desmitificant Fènix



Durant aquestes darreres setmanes he estat immersa en la lectura de Fènix (Hi no Tori), un clàssic del manga elaborat pel celebradíssim Osamu Tezuka. Molta gent qualifica aquest còmic d’obra mestra i universal de la condició humana. Fins i tot, es diu que és el millor manga del Tezuka. No entenc res. Sembla benbé el conte dEl vestit nou de l’Emperador.

Tot i que estic prou familiaritzada amb l’obra del Tezuka, m’esperava que Fènix fos una lectura amb molta substància i difícil de digerir. D’alguna manera, il·lusa de mi, donava per fet que l’autor s’hauria capbussat en diversos tractats de filosofia sobre la vida i la mort i que això es veuria reflectit a Fènix. Però no. Tot just es passa de puntetes per l’existencialisme de la vida humana. Massa poca teca per tantes pàgines.

Universal? I un bé negre amb potes rosses! Què té aquesta obra d’universal? Fènix disposa d’una perspectiva marcadament japonesa, masculina i cisheterosexual*. La qual cosa no hauria de ser necessàriament dolenta de per si**, però que no m’ho venguin com a universal. Aquest còmic és una relectura de la història japonesa i invenció del seu futur. Tot imaginat des dels ulls d’un senyor japonès i cisheterosexual sense gaires ganes d’anar més enllà de la seva experiència vital.

Els personatges resulten extremadament plans. Això es veu agreujat degut a què l’obra es divideix en diverses sagues corresponents a diferents èpoques. Pocs personatges apareixen a més d’una saga. De tota manera, a molts altres mangues curts hi ha personatges amb ànima, així com amb una evolució creïble. En canvi, a Fènix, els personatges es troben més aviat al servei de la trama, la qual resulta lleugera, avorrida i plena de forats i trampes de guió. I si els personatges femenins, com a regla general, figuren com un complement dels masculins, aquests tampoc són pas una bicoca, que diguem. No hi ha cap personatge destacable. Per la seva banda, la fènix, que en teoria és una mena de deïtat perfecta, ostenta un fotimer de contradiccions, també en favor de la trama.

Teòricament, el principal atractiu de l’argument és una experimentació que consisteix en començar per una era molt passada, saltar a una era molt futura, saltar a una era passada una mica més propera, saltar a un futur una mica més proper i així fins a arribar al “present” (a l’actualitat, ens trobem ja al futur, segons la perspectiva de l’obra). Em sembla una bona idea, però no m’agrada com s’executa. Primer: els enllaços entre eres són molts cops fantasiosos i elevadament masclistes (es dóna a entendre que les dones no transmetem cap mena d’herència genètica). Segon: es nota molt que no hi ha una clara planificació. I així es fa servir un recurs gastadíssim per fotre amb calçador una època que a l’autor se li havia oblidat posar amb anterioritat, que és quan tocava. Vaja, que es carrega la seva pròpia narrativa d’una manera bastant matussera. Tercer: en general, la trama és molt avorrida. L’única saga que em va mantenir enganxada va ser Espai, que només dura mig volum i és especialment misògina. Per si tot això no fos poc, l’argument ostenta un munt d’errors i contradiccions. Un exemple: hi ha a qui es considera que comet un gran pecat “només” per intentar matar una persona i, en canvi, gent que mata i viola a mans plenes simplement se la considera “mala persona”.

Fragment d’un text inclòs a l’onzè volum de la darrera edició de Planeta. El redactà el Haruji Mori, director de l’arxiu de Tezuka Productions (quan l’escrigué, si més no). S’hi pot observar que al final el propi autor s’havia fet un embolic i ja no sabia què fer de la seva obra més estimada.

Les úniques concessions que li puc fer a aquest manga són la narració i el dibuix. Si en alguna cosa es destacà realment el Tezuka, fou en el domini de les vinyetes. Tot transcorre amb fluïdesa i el tempo està, en general, molt ben dut. El dibuix em sembla lleig, sí, però és clar, dinàmic i expressiu.

Com a cirereta del pastís, l’edició d’aquí està carregada de pífies. La traducció, a joc amb la ideologia del Tezuka, és molt masclista. Per exemple: a diverses entitats femenines, se les tracta en masculí. Així, una lleona és tractada de lleó i hom es refereix a l’Amaterasu com si fos un déu i no una deessa. I aquests són només dos casos. N’hi ha més. A part de les errades en si, també m’altera bastant que sovint s’utilitzi un llenguatge impropi per a segons quins personatges (una nena de 3 anys diu “añicos” i algú de 17, “hirsuto”), així com la redacció de frases encartonades que trenquen el ritme de lectura.

Qui em conegui potser se sorprendrà que m’hagi llegit sencera aquesta brossa immunda. Jo, que defenso no perdre el temps i els diners amb obres que no valen la pena. Tot plegat és una conspiració de Planeta, que ho sapigueu. Si Fènix s’hagués editat en volums de 10-12 €, probablement me n’hauria comprat el primer i, en topar-me amb tal porqueria, me n’hauria desfet i oblidat. Però clar. És Planeta editant un còmic de culte. Havia de fer una edició de 25 € el volum... d’un total de 12 volums***... d’una obra incompleta degut a la mort prematura del seu autor. Un panorama bastant descoratjador. I més si li sumes que com que és una edició suposadament de luxe, té unes portades horriblement insípides i està publicada en format “enciclopèdia”: ergonomia zero i li has de dedicar un espai preciós en detriment de moltíssims altres còmics. Així és com em vaig negar a adquirir Fènix al seu preu original i vaig esperar a trobar algú que se’l vengués sencer per la meitat. Va ocórrer. Com que, havent-ne llegit el primer tom, ja tenia la resta dels volums a casa i el meu esforç econòmic i físic m’havia costat, doncs em vaig dir que, ja posats, llegiria l’obra sencera i la criticaria a plaer. Cal desmitificar obres tan rematadament idealitzades!

Conclusió: Fènix ni és una obra mestra, ni és universal, ni la seva darrera edició publicada per aquí és de luxe, per molt aparent que sigui. Ah! I que he tingut prou del Tezuka per, com a mínim, 5 anys!


*Que sí, que hi ha la versió de la revista Shōjo Club, destinada a un públic femení infantil i ambientada als antics Egipte, Grècia i Roma, però aquesta no deixa de ser tot just un esbós del que realment el Tezuka volia a dur a terme. És a dir: el manga Fènix dirigit a un públic més adult (i masculí), que ocupa els 11 primers volums de l’edició de Planeta. És aquest realment el manga que gaudeix de l’estatus d’“obra mestra perquè tothom ho diu i punt” i no pas els seus prototips. A més, val a dir que quelcom de la protagonista de la versió shōjo se’n ressalta constantment la seva bellesa, com si només valgués per això, i que la saga d’Egipte és elevadament racista degut a la decoloració de la pell de tots els seus personatges.

**Tot i que sí que ho és degut al seu elevat nivell de masclisme i cisheteronorma.

***Però realment són 11 volums, ja que el dotzè és un extra que inclou els prototips del venerat manga publicats a les revistes Manga Shōnen i Shōjo Club.

dilluns, 6 de febrer de 2017

L’atacant Yū!





Títol original: Attacker You! (アタッカーYOU!)
Història original: Shizuo Koizumi
Autora del còmic (guió i dibuix): Jun Makimura
Revista: Nakayoshi
Editorial: Kodansha
Anys: 1984-1985
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Esports, amistat
Nombre de volums: 3 (2 en edició bunkō)
Edicions fora del Japó: Itàlia, amb tres edicions:
- Mila e Shiro – Due Cuori Nella Pallavolo, ??? volums (no es va publicar de manera íntegra): publicada als anys vuitanta i emmirallada i acolorida per al públic italià (a l’estil de Candy Candy Corazón; sospito que aquesta edició ens arribà d’allà). Es veu que la traducció era pèssima.
- Attacker You! – Mila & Shiro (2003), tres volums: edició de paper prim i sense sobrecobertes. Descatalogada, però encara es troba si es busca bé. Valia a 3’10 € el volum.
- Attacker You! – Mila & Shiro (2014), tres volums:  paper més gruixut i amb sobrecobertes. Pràcticament com una d’aquí (el paper és grisenc, però la impressió és boníssima) i molt barata: a 4’90 € el volum. I pensar que aquí molta gent s’intenta vendre de segona mà volums similars per 5 € o, fins i tot, 6 €!

Manga vell amb dibuix bonic i pocs volums a mi, si us plau. I així és com em vaig decantar per aquesta obra. Ni més ni menys.


Aquesta història tracta sobre la Yū, una noia anormalment alta que, per coses de la vida, acaba apuntant-se al club de voleibol del seu institut. Comença de zero, però ja des del principi destaca. Ràpidament, millora i la passió envers aquest esport creix dins seu.

És una adaptació d’una novel·la (amb la portada i les il·lustracions interiors dibuixades per la Jun Makimura) i tot i que al principi la cosa rutlla prou bé, conforme avança la trama tot plegat es precipita i el final no és final ni és res. (Sospito que, malgrat disposar d’una versió animada de cert èxit, la revista va cancel·lar aquest còmic sense cap mena de clemència.) A més, els partits resulten d’allò més caòtics. Per sort, són curts.

Si alguna cosa bona té aquesta obra són el dibuix i la narració. Amb aquest còmic em passa com amb els llibres ben escrits, però buits. Em meravello en consumir-los i sé que, simplement, el valor de l’obra radica en la seva contemplació.

Mostra de l'edició italiana dels vuitanta. La pàgina més ben acolorida de les poques que he trobat.

A la segona meitat del tercer volum, hi ha una història tòpica d’amor de pirates que no aporta res al conjunt. Un dels personatges principals és l’enèssim clon de l’Oscar François de Jarjayes.

El títol fa un joc de paraules entre el pronom de l’anglès “you” i el nom de la protagonista (Yū), ja que sonen pràcticament iguals.

Ho recomano? No. És un manga molt mediocre. Comença bé (de forma prototípica, però bé) i acaba de manera molt precipitada. Extremadament decebedor. Només te’l recomanaria en cas que en tinguis prou amb el dibuix i la narració.

Nota global: 5/10

dilluns, 30 de gener de 2017

Mangues que (encara) no ens han arribat perquè els signa una dona



Quan la gent va dient la veritat absoluta “és que al Japó són molt masclistes” molts cops dóna a entendre que “jo, en canvi, visc a un estat utòpic 100% posfeminista”. És evident que el Japó és masclista i que en diversos aspectes està pitjor que aquí. Però no pas en tots ells ni molt menys. Allà es valora el talent artístic femení molt més que no pas per aquestes contrades. Les grans autores reben premis i reconeixement com a norma i no com a excepció. Aquí has de fer molts més mèrits i/o tenir molts més contactes per assolir el mateix nivell de prestigi. I això es nota també al món editorial, tant pel que fa a autores autòctones com a estrangeres. Conseqüentment, ens estem quedant sense molts grans mangues (i d’altres que no ho són tant) simplement perquè han sorgit de mans femenines que no s’oculten rere un pseudònim masculí.
Aquí en recopilo alguns:
  • Cesare i Sàbat Etern (Fuyumi Sōryō): Afegiria també el volum únic sobre la vida de la Maria Antonieta de la mateixa autora, però concedeixo el benefici del dubte, ja que es va publicar al Japó tot just fa uns mesos. Cesare és una obra molt potent, tant a nivell de dibuix com de guió i mentre que no s’ha apostat per aquesta, sí que se n’ha dut una altra de característiques similars (seinen, històric europeu, tots els personatges principals són homes, obert amb més de 10 volums, sense adaptació animada i amb dibuix que crida poderosament l’atenció), però pitjor (nivell de documentació molt inferior i guió bastant fantasiós que va de realista). I amb tots els honors. Parlo de La Saga del Vinland (Vinland Saga), “casualment” sorgida de les mans d’un home. Sàbat Etern (Eternal Sabbath), per la seva banda, és un manga a mig camí entre la ficció científica i la fantasia, amb molta acció i unes metàfores delicioses. No se m’acut cap altre motiu pel qual en tots aquests anys no s’ha anunciat per aquí, sent una obra tancada amb 8 volums.
Cesare
  • Les obres de la Fumiko Fumi. Així, en general. No em decanto per cap en concret. Sembla que a Occident, només Alemanya tingui una mica en compte a aquesta autora. Un dibuix molt tendre, unes composicions meravelloses i unes històries plenes de melangia. Si fins i tot dibuixa fanservice i escenes de sexe! Què recoi li manca?
  • Atropelladament (Helter Skelter, Kyōko Okazaki): una obra de culte el títol de la qual homenatja una cançó de culte. Amb molt de drama i morbo de per mig. L’autora és tot un mite que es va haver de jubilar prematurament degut a un accident. Tot i que l’obra té els seus anys, el dibuix no ha envellit. No resulta gens estètic, però encaixa bastant amb el típic dibuix lleig d’obra agafapasta de dibuix lleig.
  •  I per això i per allò altre (Kakukaku Shikajika, Akiko Higashimura): Una obra rodoníssima, de només 5 volums i amb, com a mínim, dos prestigiosos premis a les espatlles. Entenc que no ens arribi La Princesa de les Meduses (Kurage Hime, de la mateixa autora), degut a la seva llargària. No m’entra al cap, però, que les editorials espanyoles passin d’I per això i per allò altre.
I per això i per allò altre
  • Certes obres curtes de la Fumi Yoshinaga. Mira, puc entendre per què ningú s’ha animat amb L’Harem Shōgunal (si ja es filtra l’entrada d’obres signades per dones, imagineu-vos una en què la premissa consisteix en la instauració d’un matriarcat... sacrilegi! [i a sobre oberta i amb més de 10 volums]). Però té tela que no se n’hagin editat volums únics com Les Meves Estimades Filles (Aisubeki Musume-tachi) o Els seus Somnis al Jardí (Kare wa Hanazono de Yume wo Miru), que estan molt bé, cadascun a la seva manera. Imagino que és possible que amb el ressorgiment del BL ens n’acabi arribant alguna obra seva d’aquesta vessant seva, però tampoc me’n faria gaires il·lusions.
  • Daisy – 11/03, Una Mostra de les Col·legiales Japoneses (Daisy – 3.11 Joshikouseitachi no Sentaku, adaptació de la Reiko Momochi d’un llibre de Teruhiro Kobayashi, Darai Kusanagi i Tomoji Nobuta): Aquest ho té tot. Shōjo i fet per una dona. Tracta sobre el desastre nuclear de Fukushima. De la mateixa temàtica, es va publicar per aquí l’obra 1F, d’autoria masculina i tres volums. I passa el temps i no ens arriba Daisy, d’autoria femenina i dos volums. No puc evitar que tot plegat em faci pudor de socarrim.
  • El meu Uchūnivers (Watashi no Uchū, Ayako Noda): mentre de tant en tant s’anuncien ero-guros com la repera de l’experimentació, es deixen de banda obres com aquesta, carregada d’experiments, amb coherència argumental i sense sexualitzar cossos esquarterats de noies joves.
  • És que et penses quedar soltera per tota la vida? i Om (Mari Okazaki): dues de les obres més recents de la Mari Okazaki. Aquesta autora ja fa molts anys que és una gran narradora, però ara és també una gran dibuixant. Mentre que És que et penses quedar soltera per tota la vida? (Zutto Dokushin de Iru Tsumori?) és un volum únic, Om (A Un) porta ja 5 toms i té pinta de ser una ambiciosa obra de caire històric. Quan els crítics de prestigi van sospirant amb què actualment ja no s’experimenta i coses de l’estil, veig que sempre s’obliden de la Mari Okazaki, autora de notable trajectòria professional.
 
Om

  • Secrets (Himitsu, Reiko Shimizu): del poc que he llegit de l’autora, crec que aquesta obra de ser d’un home s’hauria publicat per aquí sense gaire problema. Thriller morbós sobre assassins, els protagonistes tots són homes i les dones serveixen per enneverar-les, sexualitzar-les i poc més. No ho dic com a quelcom bo, sinó com quelcom que triomfa entre qui té més veu i poder en general.
Pràcticament totes les autores de la llista són inèdites a Espanya. Fa anys i panys, Ponent Mon va anunciar una obra de la Kyōko Okazaki, però finalment es va fer enrere. D’altra banda, Panini va cancel·lar amb només dos volums una obra de la Mari Okazaki i va posar una pèssima excusa per no continuar-la. No us preguntaré si ho veieu normal. Us demanaré, en canvi, si ho veieu lògic o just.

Nota aclaridora: Evidentment, jo arribo fins on puc. Segur que m’he deixat moltíssimes obres que podrien haver-se publicat per aquí si haguessin sigut fetes per un home. I no he parlat d’autores clàssiques perquè el tema del manga d’una certa edat és ja de per si complicat.