Sóc donada a, cada x mesos, jugar a una o dues novel·les visuals. Normalment, són una combinació de novel·la visual amb otome. I sempre occidentals. Que per què?
1) Perquè el romanç afegeix emoció a la història.
2) Perquè els jocs
de cites per a nois que he trobat no solen estar massa treballats (més enllà
dels dissenys femenins, i no sempre). En comparació, els otome solen tenir uns personatges
més profunds i moltes vegades història i tot (més enllà del pas dels dies). No ho sé, potser només he tingut mala sort. Una excepció aquí potser seria Katawa Shōjo, però incorre en la mancança del punt 4 (i això que no és japonès); tant és així que desconec si també tindria la pega del punt 3.
3) Perquè el fanservice dirigit al públic masculí heterosexual no em sol fer el pes.
3) Perquè el fanservice dirigit al públic masculí heterosexual no em sol fer el pes.
4) Perquè els jocs
japonesos tenen massa poc desenvolupament per tanta lletra com tenen. En resum,
que es fan pesats i avorrits.
5) Perquè els jocs japonesos solen ser més masclistes que els occidentals. Sobretot els que tenen sexe de per mig.
5) Perquè els jocs japonesos solen ser més masclistes que els occidentals. Sobretot els que tenen sexe de per mig.
6) Perquè els jocs
occidentals inclouen variables interessants de què els japonesos no solen
disposar.
Sí, renuncio en la
majoria de les vegades a un dibuix bastant millor i a uns diàlegs doblats, però
així és la vida. Aquests sis punts són molt més importants per a mi.
La meva relació amb
aquesta mena de jocs ha sigut sempre d’amor-odi. Imagino que diversos jugadors
de, posem per cas, el LOL o el WOW, es deuen sentir de manera similar. Però
pitjor. La diferència principal és que jo m’enganxo a aquestes coses com a molt
durant una setmana i després me n’oblido durant mesos. Bé, i que no acabo ni
odiant a ningú per matar-me o robar-me l’armadura ni molt menys cridant a viva
veu.
Comencem, doncs:
 | |
| Un castell entre núvols i una ovelleta simpàtica que et convida a jugar. Així comença el joc dels ous. Qualsevol diria que és inofensiu, el remaleït. |
La meva primera vegada va ser amb l’aparentment inofensiu Other Age, de Zeiva (que vaig descobrir per les seves magnífiques il·lustracions al DA). Inofensiu? Els collons!! Els jocs de Zeiva mai ho són. Amb una aparent senzillesa i un dibuix preciós et conquereixen i t’enganxen i et frustren. Perquè no hi ha manera humana de passar-se això sense guia o deixar-te els ulls en l’intent. I després resulta que tot plegat era la mar d’estúpid. Simplement, són jocs fets amb malícia. És que a sobre tenen gags graciosos i fan crossovers entre els seus videojocs perquè t’estimis els seus personatges. Aconseguir acabar només amb el Mr. Nobody et destrossa l’autoestima. Avisats esteu.
_________________________________________________________________________
 | |
| Dibuix lleig, gran història. |
La meva següent experiència, deixant de banda els jocs de Zeiva, va ser Date Warp, produït per Hanako Games. Maleeixo aquell dia de finals de maig del 2011 en què em vaig decantar per aquesta novel·la visual. És massa bona per començar amb ella. [Perquè els jocs de Zeiva jugats anteriorment a aquest més aviat els considero com una mena de pròleg en aquesta afició.] Ara no puc evitar comparar la resta de jocs de l’estil i tots es veuen molt inferiors (tret de The Royal Trap, de la mateixa companyia i d'Area-X, però la jugabilitat de Date Warp li fot 1000 voltes a aquest darrer). El dibuix no crida gaire l’atenció, però la història és additiva i bastant ben construïda, així com els personatges, incloent la protagonista. A més, té trencaclosques senzills que ajuden a desconnectar de tant en tant una mica del text.
_________________________________________________________________________
 | ||
| Bufó, però una mica repetitiu. |
Després va ser el torn de Always Remember Me, de Winter Wolves. Aquest joc es fa repetitiu bastant ràpid. Les diferents relacions estan més o menys ben desenvolupades i cada noi té el seu propi caràcter, però això d’haver-se d’exercitar tant li resta molts punts. No compensen les poques escenes amb tot el que s’ha de fer. A més, té diversos errors de programació (els quals es repeteixen, com a mínim, en un altre joc de la companyia). Això sí, té moments molt bufons i els dissenys són maquíssims.
_________________________________________________________________________
 | |
| Entretingut. |
Pocs dies després, em vaig posar amb Re:Alistair++, de Sakevisual, completament gratuït. Én joc que està bé, però que sense guia costa de passar (per sort n’hi ha i et recomana clarament què has de fer). Té escenes que et desfan d’amor i una micarrona de misteri.
_________________________________________________________________________
 |
| Molt dinàmic. |
Al cap d’un temps, tot just encetat el 2012, em vaig posar amb Cafe 0 ~The Drowned Mermaid~, de roseVeRte. Al principi costa una mica agafar-li la dinàmica i resulta frustrant, però un cop entens què has de fer, tot és bufar i fer ampolles. Es tracta de la novel·la visual més depriment que he trobat. Un drama dels grossos.
_________________________________________________________________________
 |
| Una mica repetitiu, però val la pena pels esdeveniments. |
Més tard, em vaig assabentar que els de Hanako Games havien tret un altre joc després de Date Warp que tenia bastant bona pinta: Magical Diary: Horse Hall. Tal i com et donen a entendre, la protagonista és una total Mary Sue, però val la pena jugar-lo, ja que es desenvolupa durant un curs escolar i permet que els personatges evolucionin de manera creïble. Això si no t’expulsen abans. Té diversos cops amagats que sorprendran a més d’un. En el meu cas, per a bé. Demostra un bon treball de construcció dels personatges i una innovació en aquest camp.
_________________________________________________________________________
 |
| Tan curt com curiós. |
Sense buscar-ho, em vaig trobar amb una petita curiositat: Jurassic Heart, de Hima i Piti. Un joc de cites com qualsevol altre si no fos perquè t'has de lligar a un dinosaure. Graciós. Llàstima que sigui tan curtet.
_________________________________________________________________________
A mitjans del 2013, em vaig enganxar a The Confines of the Crown. Increïble, meravellós. Molt còmode de jugar i amb infinitat de finals. A més, planteja un món que funciona un pelet diferent pel que fa al gènere. |
| Maquinacions i misteri |
El ritme és trepidant i és tot tan original i ben dut que sembla que no pugui ser.
_________________________________________________________________________
 |
| Bonic, addictiu i frustrant. |
I... vaig tornar a caure al dolç parany de Zeiva amb X-Note, després d'anys, literalment, d'haver-ne jugat la demo. El sistema de joc és un gran rotllo. No hi ha manera de guardar. Simplement, quan et passes un episodi, et donen una determinada contrasenya, segons les habilitats adquirides i les respostes donades al llarg de la partida. Una gran merda. Perquè això implica que un cop has fet una escena, si la tornes a jugar no hi ha l'opció de passar-la ràpid perquè per començar el joc ni tan sols recorda que l'hagis feta. Així que per què instal·lar-la? Una altra gran falla del joc és que no tens manera humana de saber quines habilitats has d'alimentar i quan tret que miris una guia. A més, té una falta de planificació que consisteix en què en un moment determinat, em demanaven que examinés una cosa, però com que no tenia suficient habilitat per a fer-ho, doncs m'han dit que ho deixés per a més tard. Ho he notat com a mala senyal, he començat de nou augmentant exclusivament aquella habilitat i no només m'han dit que no tenia suficient habilitat, sinó que m'han fet game over. La cosa no acaba aquí: en una altra partida, seguint ja la guia i passant del que em deien els personatges (em dol jugar així, però altrament hauria acabat amb la síndrome del tunel metacarpià, de tant fúmer-li al ratolí) arribo més endavant en el joc i, amb les habilitats més repartides i aquella en concret dos punts més baixa, em deixen fer-la servir. Baja, que els programadors no van preveure que algú es posaria a alimentar aquella habilitat en concret, deixant les altres de banda. És cert que a molts RPG's (ara mateix, em ve al cap el Dragon Quest VIII) de quatre o cinc habilitats hagis de triar quina/es vols alimentar perquè si decideixes repartir, tindràs en global molt baixes totes les habilitats respecte al teu nivell. Si més no, quan acabes amb un mal final t’aconsellen després de la pantalla de game over. Una altra pega: dels tres nois que pots triar, l'únic atractiu des d’un primer moment (el segon en discòrdia es veu avorrit i el tercer, massa infantil) és el que et rebel·la el suc de la trama. Amb tots aquests precents no venen massa ganes de rejugar el joc. Com que em feia mandra però a la vegada tenia ganes de conèixer les rutes alternatives, doncs vaig fer trampa i m'ho vaig mirar pel YT d'una persona que ja ho havia fet. Deixava veure les contrassenyes i tot, així que per a la darrera part del joc les agafava i jugava jo. Visca les trampes! El joc en si segueix molt la tònica de Zeiva. Dibuix maco, alguns personatges especialets, bajanades que m'encanten (però que a Other Age o a Imaginary Realm abudaven més; al cap i a la fi, aquest té una trama més seriosa) i referències a antics jocs seus (i futurs; de fet, que es veu que quan feien aquest ja tenien en ment Area-X). I, com no podia ser d'altra manera, resulta addictiu i frustrant a parts iguals.
_________________________________________________________________________
 |
| Dibuix maco, guió complexe... i canell destrossat. |
Com que X-Note està estretament relacionat amb Area-X, doncs no m'ha quedat més remei que jugar-lo. I m'ha sorprès moltíssim el seu alt nivell de complexitat argumental. No serà la meva NV preferida, però cal reconèixer el mèrit del guionista i els mals de caps que haurà tingut per a fer-ho quadrar tot. A nivell de jugabilitat, resulta bastant més còmode que X-Note, però encara té algunes mancances. Tot i que es pot desar la partida, en el fitxer guardat només et posa el nom del capítol en què et trobes, la qual cosa pot resultar bastant embrolladora tenint en compte que alguns capítols no són precisament curts i que tots els capítols de totes les branques i subbranques es diuen igual. A més, en aquest joc és necessari el sistema de contrassenyes per a avançar (sí, es basa en un sistema mixte de guardat i contrassenyes on les contrassenyes són imprescindibles per a completar el joc) i segueix sense estar per enlloc el botó per a saltar text. Et pots saltar determinades escenes després de posar la contrassenya pertinent (i començar-ho tot de zero), però passats d'un punt no pots passar text encara que vulguis i ja hagis fet aquella escena quaranta vegades. Encara que el joc no memoritzi els textos que fas, sí que recorda les fitxes dels personatges. Curiòs, si més no. Una petita ajuda del joc és que es pot consultar per quina subbranca vas i, arribats a un punt, pots saber si l'has pifiada i acabaràs malament.
_________________________________________________________________________
 |
| Més treballat del que en un principi sembla. Petits problemes de programació que no impedeixen acabar el joc. |
Un cop completats aquests tres (The Royal Trap, X-Note i Area-X), em vaig quedar sense saber per on tirar. Vaig provar amb un altre dels mateixos de Always Remember Me, però em vaig sentir enganyada perquè contenia molt menys (i pitjor) del que oferia. Així doncs, sense passar-me'l, vaig decidir tirar per una altra via. Vaig estar cercant per DA, però l'única que em va despertar l'interès se'm penjava sempre al mateix punt del principi i la vaig eliminar. Mig per casualitat mig per insistència, vaig topar-me amb el fòrum Lemma Soft, lloc on creadors de novel·les visuals de tots els nivells comparteixen experiències i parlen de llurs creacions i de la resta de jocs. S'hi troba una mica de tot, des de jocs comercials la mar de treballats fins a jocs amateurs de poca durada i d'una qualitat més aviat baixa. M'he anat baixant títols saltejats per a provar. Entre ells, vaig trobar Witch/Knight, de Metal Orphans, que no em cridava l'atenció especialment, però com que és gratuït... De tots ells, és un dels pocs que es mereix estar aquí. Tracta sobre una guerrera que passarà per diverses proves perquè una deessa li concedeixi el seu desig. Les proves no són res de l'altre món, però el desenvolupament de la història està molt bé. Hi havia un parell de coses que no m'acabaven d'agradar, però al final de la història tot encaixa. M'encanta com es fan servir els recursos de tota la vida per a dur el jugador en la incertesa sense que ell ho sàpiga fins al moment mateix de la revelació. Té quatre finals possibles, però això no s'especifica enlloc, així que en deixo constància aquí. El dibuix dels personatges no m'acaba de fer el pes, però els fons són tots preciosos. A més, en el menú principal hi ha una cançó que es va reproduïnt en bucle. Com a contres, val a dir que té diverses faltes d'ortografia, quan arribes a un dels finals els crèdits no es reprodueixen correctament i els extres no estan programats (ni tan sols s'hi pot accedir, però a la carpeta del joc hi ha emmagatzemades les diferents imatges i melodies del joc, així que tampoc és tan greu).
_________________________________________________________________________
 |
| Sense opcions i curta. Per a passar una bona estoneta. |
Amb la ressaca de Witch/Knight, vaig seguir-me baixant jocs del fòrum Lemma Soft, però la majoria eren de bastant poca qualitat i al final en vaig acabar farta i vaig deixar el tema durant uns dies. L'1 d'octubre li vaig donar una oportunitat a un dels molts jocs que tenia baixats: Tunnel Vision, de NomnomNami. Si em vaig decantar per aquest és perquè un cop baixat el vaig veure anunciat a Okazu i, per tant, vaig creure que compliria amb uns nivells mínims de qualitat. Es tracta d'una doble novel·la quinètica sense gaire pretensions. Està bé per a passar una estoneta agradable.
_________________________________________________________________________
 |
| Esbojarrada com ella sola. Llàstima que no es pugui influir en la història. |
Només acabar-me Tunnel Vision vaig investigar sobre la seva autoria (NomnomNami) i vaig veure que mesos abans havia creat una altra novel·la quinètica: Romance Detective. És una paròdia de les sèries de detectius i policíaques. Té molts bons moments.
_________________________________________________________________________
 |
| Molt més del que la premissa augura, però diverses rutes molt repetitives. |
Després de més d'un any de sequera, el 12 de febrer de 2016 vaig decidir de provar si Steam em feia el fort amb un joc gratuït (conclusió: trobo que Steam és incòmode i no m'agrada). L'afortunat fou Seduce Me, de la Michaela Laws. El punt de partida pot semblar d'allò més prototípic: una estudiant d'institut hereda una mansió i quan s'hi trasllada descobreix que està ocupada per cinc homes atractius. Així i tot, el guió té més rerefons i, a més, no es limita a aquests personatges com a parelles potencials: també hi ha dones!
Punts negatius:
- Hi ha diverses rutes que són un calc les unes de les altres. Les maneres de procedir són clavades i els finals, pràcticament idèntics. L'autora va disculpar-se en el seu moment argumentant que això fou per manca de temps, però que li hauria agradat fer-ho més divers. Me la crec. A més a més, el joc és gratuït, així que sóc indulgent amb això.
- Moltes frases del guió recolzen una visió tòxica de l'amor, així com els mites de l'amor romàntic: "T'estimaré per sempre", "Pertanyo a X i X em pertany", "L'amor ho pot tot", etcètera.
- Mitificació de la virginitat.
Punts positius:
- Molts finals diferents: romàntics, independents, bons, dolents...
- Es nota un esforç per crear tot un món, així com per anar revelant la trama i els seus detalls en diferents rutes i subrutes.
- Fugida de l'heteronorma i del monosexisme.
- Se li dóna molta importància al consentiment en les relacions sexuals.
- Tret de la protagonista, tots els personatges estan doblats. És una passada!
- Hi ha moltes il·lustracions.
- Conté extres curiosos.
- La jugabilitat és còmoda, si bé com a mínim la versió de Steam té algun error de programació. Res greu.
Si el que vols, però, és un bon otome (personatges amb unes motivacions diferenciades, amb diferents maneres de veure i viure l'amor i de diferents religions i estractes socials) sobre una noia atrapada a una casa amb diversos nois, em remeto a Date Warp. Seduce Me, en aquest aspecte, decep molt.
_________________________________________________________________________
 |
| Sobre el Cat's Path: tenebrós d'una banda, bufó d'una altra. Novel·la quinètica. Molts misteris per resoldre en els set jocs "restants". |
El 9 de juliol de 2016 em va donar per mirar si Zeiva havia tret algun joc nou i va resultar que sí: no feia encara una setmana que havia sortit Animal Complex - Cat's Path, de Zeiva. Aquest és un joc més tirant cap a la senzillesa de Voices from the Sea (gratuït), que la complicació d'Area-X, X-Note o Other Age. Com ja passa amb els jocs menys "seriosos" d'aquest grup, utilitza els tòpics de manera exagerada per a enfotre-se'n. La història arrenca amb la Clena, una noia de 16 anys, òrfena i que malviu a base de feines mal pagades que és incapaç de conservar degut a la seva sapastreria. Quan la fan fora de l'enèssima feina, es topa amb un circ i no té millor idea que anar a xafardejar per zones privades. Tant és així que acaba descobrint que els animals del circ... són en realitat homes convertits la major part del temps en animals! I això és un problema, car ha descovert un secret de família (els 8 nois són germans). Així doncs, la mater familias decideix que la Clena ha de renunciar a la seva llibertat, quedar-se de dona de fer feines al circ sense cobrar i SEDUIR I CASAR-SE AMB UN DELS SEUS FILLS (sense que ell conegui el malvat pla) a l'elecció de la Clena, perquè la senyora és així de bona. Evidentment, com deduireu amb aquest títol, l'elecció real no és tal: només pots escollir el gat ja de bon principi. El guionista ha explicat el perquè d'això aquí. Entenc la decisió, però una de les gràcies dels otomes (i més els que hi ha tants candidats) és veure com acabes anant a parar a una ruta o a una altra de manera independent a eleccions tant radicals com la que et fan prendre aquí. Hi ha un total de vuit nois, però potser no faci cap joc més d'aquesta franquícia. Pel que veig, però, té la intenció de fer com a mínim el Shep's Path i el Rabit's Path. Si les vendes acompanyen, probablement en faria ja la resta.
És impossible no comparar aquest joc amb Fruits Basket per totes les reminiscències que té i el guionista reconeix la influència d'aquet manga. Així i tot, Animal Complex disposa d'una entitat pròpia i, a diferència de l'esmentat còmic, critica l'explotació laboral a què es veu sotmesa la protagonista.
El joc en si està bé si pretens seguir la història d'amor, la qual és bastant maca. Si el que vols és acabar sola o engegar-ho tot a rodar, et resultarà impossible. I mira que la mater familias i el germà més gran t'amenacen diverses vegades, però res. Trobo que aquí falla bastant. No pot ser que la vegada que passes absolutament de l'interès romàntic, acabis amb un final millor que en el que t'escarrasses per fer-ho tot bé. Les decisions en general de qui juga no tenen pes en el desenvolupament de la història. Em dol dir-ho, però això és una novel·la quinètica disfressada (tret pel que fa al final especial, que és una petita escletxa burlesca).
Ah!! I m'encanten les referències tant a manganimes com a anteriors jocs de Zeiva. Els Mirages que no faltin. Cada cop més camuflats, això sí. I el sentit de l'humor tan particular és marca de la casa, també. I no ens oblidem del meravellòs dibuix!! I si existeix el terme "bifauxnen", jo reclamo el terme "bifausejo" per a cert personatge masculí del repertori; quina meravella de disseny.
En fi, que està bé i t'omple unes horetes. Jo ja estic esperant per al joc del
_____________________________________________________________________
 |
| Premisa senzilla, algun element problemàtic i molt entretingut. |
El 19 d’abril de 2017 em veia amb la necessitat imperiosa de cruspir-me un otome.Així és com vaig consultar el web de la Hanako i vaig veure que hi havia un nou “otome”: England Exchange. No 100% de la Hanako, ja que el guió no és seu. I ho poso entre cometes perquè pots escollir entre un noi i una noia. Primer em vaig passar totes les rutes amb la noia i vaig fer el que em quedava amb el noi. Està molt bé, perquè segons si ets d’un gènere o un altre hi ha pensaments que varien i, a més, hi ha personatges que et tracten de manera diferent. Quan ets noia pots lligar amb els quatre nois i dues de les noies i quan ets noi, amb les quatre noies i dos dels nois.
La trama és molt
senzilla: ets un/a universitari/a estadunienc/a que se’n va d’intercanvi a
Anglaterra. Els personatges són prou diversos com per tenir una entitat pròpia
i, a més de la trama romàntica, hi ha també altres esdeveniments i una mica de
misteri. A més, pots decidir no acabar amb ningú, si així ho vols (encara que gran
part de la gràcia de la novel·la precisament són les trames romàntiques).
Com a
principal pega diré que el romanç més bufó, d’aquells que et fonen el cor, és
amb un senyor masclista. I també que hi ha cert final que en teoria és feliç,
però que a mi no m’ho sembla. Ah! I es nota que el/la guionista no ha estat en la vida a Londres: la Hanako també ho comenta al seu fòrum. Com a punt molt positiu, hi ha relativa
diversitat: tant racial (però encara els blancs dominen) com de cossos.
Però bé, com a
otome compleix sobradament: moltes trames romàntiques, personatges diversos i
moltes hores de lectura. I la programació, com sempre, excel·lent. Potser m’hauria agradat que es deixés fer més
eleccions, però clar, això hauria encarit el producte.
_____________________________________________________________________
 |
| Premissa original, desenvolupament molt entretingut |
La protagonista és molt original. Mai me n’havia trobat una de tan mal carada a un otome. Però a la vegada és intel·ligent i sap mantenir el cap fred.
Hi ha 5 rutes
diferents amb un final bo i un de dolent cadascuna. No es fa gens repetitiu
perquè cada ruta explora diferents camins. Això està molt ben trobat. Hi ha
coses que potser estan una mica forçades i l’heteronorma és de campionat, però globalment
és un otome d’allò més complet i treballat. I, a més, és gratuït!
_____________________________________________________________________
Al març del 2020, va arribar el confinament domiciliari generalitzat, i amb ell, l’oportunitat de provar el Hatoful Boyfriend. És a dir, el joc dels colomins coloms. És... curiós. Hi ha rutes més senzilles i felices i d’altres de més surrealistes o truculentes. Una mica de tot. O molt de tot, depèn de com t’ho miris. Explota prou bé el món alternatiu i crec que podria arribar a interessar a segons quins fans de la ficció científica.
_____________________________________________________________________
He provat
moltes altres novel·les visuals, però si no les esmento aquí és perquè les vaig deixar a mitges per
avorrides i, per tant, no m’han marcat gaire.
