dimarts, 25 d’abril de 2017

No, això que passa amb Yuri on Ice no és queerbaiting




No, això que passa amb Yuri on Ice no és queerbaiting. Tret que et refereixis al títol d’aquest anime.

Dins del fandom i (el hatedom) de Yuri on Ice, s’ha debatut molt si la parella romàntica que formarien el Yūri i el Vicktor és real o no. I la gent va omplint-se la boca amb el terme “queerbaiting” sense saber ben bé què vol dir.

M’explico. El queerbaiting és insinuar representació queer* dins d’una obra de ficció sense una intenció real de fer una representació adequada. Tot això amb l’objectiu d’atreure al públic queer, el qual es troba assedegat de representació a la ficció. És una manera de captar el públic queer sense perdre el públic cisheterosexual, que sempre serà més nombrós (que sí, que molts cisheterosexuals celebren la representació queer, però molts altres la detesten). És a dir, no és una fugida de la censura, sinó un acte vil i oportunista. Així, no seria queerbaiting el que es posin certes pistes de certes relacions o gèneres/cossos** quan, degut a la censura, no es pot arribar a més. En aquests casos no és que es pretengui atreure el públic queer posant-li la mel als llavis, sinó que solen ser creacions (molts cops fetes per gent queer) que procuren mostrar el màxim possible. Molts dels finals tràgics en obres velles eren deguts a aquesta censura, precisament.

I resulta que la parella que formarien el Yūri i el Vicktor no està concebuda per a atreure gent queer, sinó principalment a dones heterosexuals***. Yuri on Ice utilitza tota una sèrie de codis establerts al BL, una demografia de manga d’amor i/o sexe entre homes dirigit a dones que senten atracció per homes i que tendeixen a fetitxitzar les parelles d’homes. Les mal anomenades “fujoshis****”. Així que no, no és queerbaiting. En tot cas, fujobaiting. Que sí, que potser des d’ulls occidentals no sembla una relació fetitxitzada, però des d’una perspectiva japonesa, ho està. De manera molt més subtil del que a occident es percep i també de manera molt més subtil al prototip de yaoi escabrós. Així doncs, els moments clau de la relació romàntica entre el Yūri i el Vicktor estan pensats per fer sospirar, somiar i fantasiejar a dones heterosexuals.

“Ep, però Flors, que hi ha gays i homes bisexuals que han vist Yuri on Ice i els ha agradat.” I QUÈ???? Escalation és un anime porno que va dirigit a homes heterosexuals (i, en menor mesura, bisexuals), però que, malgrat això, resulta mític per a tot un seguit de safistes. I Love Hina o Chobits són mangues clarament dirigits a un públic masculí heterosexual... i tot i així han agradat a moltes dones. Tant és així que un fotimer de gent els ha arribat a catalogar com a shōjos! I cap dels dos ho és. I es nota. En resum: l’esquer de la relació romàntica entre el Vicktor i el  Yūri va dirigit a dones heterosexuals i tota la resta del que pesqui és benvingut, però ni de lluny l’objectiu.

Pel que fa al títol de Yuri on Ice: com deia abans, sí que és queerbaiting. Sobretot abans que se sabés gran cosa del projecte. Vegem-ho en profunditat:
1) El yuri és una demografia de manga que va dirigida a safistes i que tracta de romanços entre dones. Així que titular el teu anime “Yuri sobre Gel” i que no hi hagi després relacions d’amor entre dones implica un queerbaiting com una casa de pagès.
2) El títol està posat amb mala fe, cal reconèixer-ho. Les romanitzacions possibles del nom del protagonista són “Yūri”, “Yuuri” o “Yûri”. Però no, van i titulen l’anime “Yuri on Ice”, sense cap element que marqui que la “u” és llarga. A més, ja em direu si calia que el protagonista es digués així.
3) Val a dir que mentre que al 2016 es va estrenar Yuri on Ice, l’any anterior s’havia estrenat Yuri Kuma Arashi, anime que sí que feia honor al seu títol. Això encara va induir a més error, car la gent ja no s’estranyava de veure un anime amb la paraula “yuri” en el títol que complís amb el que prometia. (També està l’anime Yuru Yuri, del 2011, però aquest anava clarament dirigit a senyors otacs amants del moe i de cap manera a dones.)

PD: Deixeu de dir que el Yūri i el Vicktor són “molt gays”. Primer, perquè hom no és ni molt ni poc gay. Se n’és o no. Segon, perquè ambdós han mostrat atracció envers dones, així que en tot cas són bisexuals.

PD2: Fa un temps vaig fer aquesta entrada de desambiguació de termes com “yuri” i “BL”, entre altres.

* No m’agrada gens el terme “queer” degut a les seves connotacions negatives. Bàsicament, és una manera despectiva i posteriorment reapropiada de referir-se a la gent homo/bisexual i/o trans. Un terme paraigües poc encertat, vaja.
** Tot i que el terme “queerbaiting”, tècnicament, inclouria també la falsa representació de persones trans, no en conec cap exemple i només l’he vist utilitzar per fer referència a falses parelles del mateix gènere.
*** I de manera molt residual, a dones bisexuals, també. Però això ja és en segona línia.
**** Literalment, “dones podrides”. I no pas per fetitxitzar homes homosexuals i bisexuals, sinó per mostrar que són dones amb desig sexual autònom... i això no ho suporten molts homes heterosexuals (sospito fortament que va ser algun home heterosexual qui va crear aquest terme). Sabeu, per contraposició, qui són els fudanshis (literalment, “homes podrits”)? Els homes a qui els agrada el BL (i no sé si el bara, també). En la majoria dels casos, es tracta de gays o bisexuals. Em sembla horrible que se’ls anomeni així. Mentrestant, els homes que fetitxitzen les relacions sexuals entre dones no reben cap mena de qualificatiu pejoratiu. Quants homes han demanat a safistes un trio, així per la cara? Quantes dones han fet el mateix amb gays i homes bisexuals? La diferència és abissal i la balança es decanta totalment cap als homes bocamolls.

dimecres, 19 d’abril de 2017

Maria Antonieta, la joventut d’una reina





Títol original: MARIE ANTOINETTE - Marie Antoinette ~La jeunesse d'une reine~ (マリー・アントワネット Marie Antoinette ~La jeunesse d'une reine~)
Autora: Fuyumi Sōryō
Revista: Morning
Editorial: Kōdansha
Any: 2016
Demografia japonesa: Seinen
Gèneres: Històric, romanç, política
Nombre de volums: 1
Edicions fora del Japó: França (Marie Antoinette —La jeunesse d'une reine—)

Sobra parlar del meu amor per la Fuyumi Sōryō. L’anunci d’aquest manga en llengua francesa va ser molt ben rebut per molts dels qui ens estirem dels cabells amb què aquesta cèlebre autora sigui inèdita a Espanya.

Aquesta obra tracta, bàsicament, sobre les dificultats de la Maria Antonieta per adaptar-se a la cort francesa. És un manga que abraça un període ínfim de la seva vida i que bé podria haver sigut el fragment d’una obra més llarga. La cosa és que:
1) Això és més aviat una mena dencàrrec des de França. Al cap i a la fi suposa una col·laboració entre Kōdansha, Glénat França i el museu de Versalles (que, a part de supervisar l’obra, va organitzar una visita privada per a la Sōryō). Per tant, degut a aquesta naturalesa, no crec que els fes especial il·lusió des de França el fet de comprometre’s a anys i panys de serialització, sinó que en tenien prou amb l’elaboració més o menys ràpida d’un producte que es pogués vendre fàcilment com a record a Versalles.
2) L’autora es troba immersa des de fa més de deu anys en la biografia d’un altre personatge històric (Cesare, sobre el Cèsar de Borja) i dubto molt que vulgui posar-se amb una altra obra de profunditat similar sense haver acabat la primera.

Aquest còmic té una vocació més educativa més que no pas d’entretenir amb grans alts i baixos. Sense passar-se, però. No us espereu amb una mena de La Rosa de Versalles (però sense l’Oscar i companyia), que no l’hi trobareu. Així i tot, resulta innevitable fer sengles comparacions i veure com determinats moments coincideixen bastant i d’altres resulten plenament enfrontats.



La narració és lleugera i agradable. Tot flueix adequadament; el tempo resulta l’adequat. Es tracta duna obra en la qual no cal capbussar-s’hi tant com en la seva germana Cesare.

El dibuix és tan marcadament el de la Sōryō que amb al jove Lluis (projecte de) XVI sense perruca em passa quelcom: no puc evitar veure’l com el protagonista masculí d’altres mangues seus (Mart, Sàbat Etern i, en menor mesura, Cesare). Pel que fa a la resta, és un goig i una llàstima que els mangues és llegeixin tan ràpid. Per apreciar bé cada pàgina caldrien hores i hores. No és un dibuix “pur”, però. Tal i com comentava abans es nota l’ús de fotografies calcades/traçades. Hi ha un cas en què resulta descarat. Vull deixar palès, però, que el conjunt és formosíssim.

Aquest és el cas descarat d’això de les fotos que comentava.

L’edició francesa, dins de les “estàndards” (el preu comença a no ser-ho), és molt bonica:
  • Utilitza daurats a la sobrecoberta en la justa mesura.
  • La portada i la contraportada disposa duna maquetació més elegant que la de ledició original.
  • Té quatre pàgines a color de còmic (encara que realment dues delles són la il·lustració que configura la portada i la contraportada... o més aviat ho hauria de formular a l’inrevés, però per un cas...) i tantes d’altres de quadres i fotos utilitzats de referència.
  • El paper és molt blanc.
  • La impressió és boníssima.
Em fa gràcia que, mentre que aquí l’últim reducte que tenim de les pestanyes de colors de Glénat sigui Panini marcant els seus shōjos (indicant-nos que la feminitat dista de la neutralitat, la qual és instrínsecament masculina), aquest manga es marqui com a seinen i en daurat. Una obra que intenta vendre’s com quelcom que vira cap a l’excel·lència i a un públic desconeixedor del manga... pertanyent a una col·lecció amb un nom rarot! (Encara que, ja posats, el sentit de lectura japonès es manté; seran els francesos no habituats a llegir manga tan perepunyetes com la gent d’aquí?) Una altra petita curiositat: hi ha una pàgina amb número que tapa el dibuix... quan la resta de pàgines amb dibuix encara a l’alçada del número, simplement no hi ha número (ja que fa lleig). Serà una errada?

Ho recomano? Sí, però tingues present que sàpigues al que vas. Aquesta biografia parcial és més aviat un document històric que una història apassionant. Val a dir que no arriba a fer-se avorrit en cap moment i, malgrat tot, la seva lectura resulta prou lleugera. Aquí en podeu llegir les primeres pàgines.

Nota global: 8/10

dijous, 13 d’abril de 2017

Tokyo Babylon i l’expressió i els rols de gènere



(Aquesta entrada és una anàlisi de Tokyo Babylon i, com a tal, en conté ESPÒILERS.)



Nota: Les imatges en blanc i negre pertanyen a l’edició de Planeta en toms, emmirallada en la seva majoria, però amb algunes pàgines reemmirallades.

La Tòquio Babilònica (Tokyo Babylon) és un dels primers mangues de les CLAMP. Tot i que va publicar-se a principis dels noranta, les pròpies autores reconeixen que té un regust molt vuitanter. Conté molta crítica social i, a més, resulta prou rodó. Tres en són els personatges principals: els bessons Sumeragi (el Subaru i la Hokuto) i el veterinari Seishiro Sakurazuka.

Avui em centraré en el Subaru i la Hokuto, els quals compleixen el tòpic de “som germans bessons cis de gèneres oposats, però com si fóssim idèntics tret dels nostres entrecuixos, els nostres trets sexuals secundaris i les nostres personalitats, òbviament”. Quan en dos germans bessons un neix amb cony i l’altre amb penis, la probabilitat que siguin idèntics tendeix a 0. A la gran majoria dels casos compartiran la mateixa genètica que poden compartir dos germans qualssevol. Per tant, és un tòpic que detesto, ja que genera una idea falsa.


D’aquesta manera, els dos germans tenen cares idèntiques i, a més, duen un pentinat molt similar. Llavors, com és que el públic sol llegir-ne el gènere de manera correcta si són bastant andrògins? Primer, per les concepcions cissexistes del que és un cos d’home i el que és un cos de dona. Encara que els bessons Sumeragi siguin pràcticament clavats, el Subaru té les espatlles més amples i la Hokuto té pits. Segon, perquè el Subaru sempre porta guants (però la Hokuto a vegades també). Tercer, per l’expressió de gènere. Tot i el cabell curt, la Hokuto és molt femenina i duu una roba exageradament cridanera sense importar-li res; només el seu estil1. En canvi, el Subaru vesteix una indumentària prou masculina com perquè l’identifiquem com a home. De tota manera, mentre és adolescent, en cap moment se’l percep com a home viril. I, de fet, dins del manga dos cops el confonen amb una noia (tot i haver canviat ja la veu) i en una altra ocasió se’l descriu com d’aspecte “dolç” (qualitat prototípicament femenina).


Que sí, que els cabells també formen part de l’expressió de gènere, però endevineu: ens trobem amb un manga i amb un dels problemes endèmics d’aquest mitjà: les cares molt similars. Un recurs per diferenciar els rostres dins dels mangues (i altres productes dibuixats) és tirar dels cabells per tal que s’assimilin amb la cara. Així, per deixar clar que els bessons Sumeragi tenen el mateix rostre, les CLAMP els fan un pentinat idèntic, també, i així no queda lloc per al dubte.

Una escena on la Hokuto apareix amb un pentinat una mica més femení. Entre això i l’enrojolament, no us fa pensar en la Sakura Kinomoto? (El personatge més icònic de les autores.)

A més, els discernim per la personalitat i el llenguatge corporal, ja que són pols oposats: mentre que la Hokuto té un caràcter fort, extravertit i efusiu (prototípicament masculí), el Subaru disposa d’un tarannà reservat, sensible i empàtic (prototípicament femení). Basant-se en llurs cossos i expressions de gènere, doncs, les CLAMP exploten en els bessons unes personalitats bastant contràries als rols de gènere. No sé si de manera conscient o no, ja que el fet de què La Tòquio Babilònica no deixi de ser un BL camuflat2 ajuda en la feminitat del Subaru, que seria l’uke de la relació romàntica principal3. És a dir, l’avatar de les lectores. Per contraposició (ja que el Subaru és el protagonista), la Hokuto havia de ser una mica més desperta i malcarada. Altrament, hauria esdevingut un autèntic clon del Subaru, sense cap mena d’identitat.

Subaru o Hokuto? Vaaaa... és fàcil! Porta guants i té un posat seriós!

Els bessons també trenquen els rols de gènere en llurs sexualitats4. Així, mentre que el Subaru resulta clarament bisexual5, sabem que la Hokuto és safista6.

D’altra banda, els rols de gènere sesberlen fins a cert punt. Tot i que el Subaru i la Hokuto són bessons, endevineu quin és el successor dels Sumeragi? Exacte, el Subaru7! I pel que fa a la Hokuto, tot i semblar tant independent, la seva major aspiració a la vida és esdevenir una mestressa de casa, la qual cosa m’exaspera. I també controla molt més el que menja que no pas el Subaru.


Un cop el Subaru assoleix l’edat adulta, però, les seves faccions esdevenen una mica més masculines i ara ja no pot reconèixer la seva germana al mirall. És a dir, sent com ha mort encara una mica més. Ple de ràbia i remordiments pel seu assassinat, es carrega l’espill. És una metàfora molt potent: en perdre la Hokuto i el Seishiro, el Subaru perd també part de la seva feminitat.

1) Malgrat que el personatge de la Hokuto és realment molt més profund, molta gent el detesta per la seva aparent superficialitat, els seus modelets rococó i la seva extrema efusivitat.
2) I m’atreviria a dir que tot i tractar-se d’un shōjo, no es pot explicar la història del BL sense ell. Tal i com ocorre amb molts altres shōjos.
3) I per contraposició, el Seishiro (personatge hipermasculí i molt violent) seria el seme. Detesto tant aquests rols com llur etimologia, però així és com les CLAMP han codificat el Subaru i el Seishiro i resulta descarat.
4) L’heterosexualitat obligatòria és també un rol de gènere.
5) Al llarg del manga veiem que sent nen s’enamora d’una nena i sent adolescent, d’un home. A més, la Hokuto menciona en un moment determinat que ell s’estima la gent sense diferenciar entre dones i homes.
6) No es deixa clar si la Hokuto és lesbiana o bisexual; només que té cites amb una dona (i per descriure la seva relació cita Apuntant l’As [Ace o Nerae, Sumika Yamamoto], un shōjo clàssic amb moltes insinuacions sàfiques i tot un referent dins del fandom del yuri; no és casualitat). Sí, està disposada a casar-se amb un home ric, però això no implica que li agradin els homes. Al contrari: més aviat sembla que en ells només veu una font d’ingressos (o el futur marit del seu germà).
7) Per a compensar, l’àvia dels bessons és la successora anterior, però també es comenta que el poder del Subaru és molt superior al seu.