dissabte, 23 de setembre de 2017

La bisexualitat tractada per l’Ai Yazawa



Aquesta entrada és una anàlisi i pot tenir ESPÒILERS de diversos mangues de l’Ai Yazawa.



No és cap secret que el George, un dels personatges principals de Paradise Kiss, és bisexual. Parem-nos, però, a analitzar com és tractada aquesta bisexualitat.

Trobo que el tractament de la bisexualitat a Paradise Kiss és bastant trencador. Primer de tot, perquè el George diu obertament que és bisexual. En els mangues, és molt poc habitual que hom parli obertament de la pròpia sexualitat i se li doni nom. I encara ho és més en un manga que no sigui ni yuri, ni BL, ni bara ni hentai*. Dins d’aquests, encara s’utilitza les paraules “homosexual”, “gay” o “lesbiana” de manera neutra o positiva, mentre que la paraula “bisexual” és tàbica o sol estar tenyida de negativitat. I recordeu que estem parlant d’un manga que es va començar a publicar el 1999. Fot gairebé 20 anys! Que no és una obra de fa dos dies, precisament.

Segon, perquè l’orientació del George no és una sorpresa de la trama. Ja es diu de bon principi. No hi ha lloc per a ambigüitats en cap moment.

Continuem. Un dels tants mites de la bisexualitat és que els bisexuals mai tenen prou i que mai estan satisfets. Que si avui estan amb una dona, demà necessiten estar imperiosament amb un home i viceversa. Relacionat amb aquest, està també el mite de què són insaciables de sexe i que mai en tenen prou. Tot això la Yazawa ho toca de manera molt subtil i molt bèstia a la vegada i ho esmicola.

La Yazawa ens presenta el George com el típic home atractiu i misogin que encisa un fotimer de dones. És un gran manipulador i acaba destrossant totes les dones amb qui es relaciona romànticament, banyes incloses. Com a amic de dones encara, però com a parella és altament tòxic. I, a part de tot això, resulta que li agraden els homes**. El que fa dolent al George no és la seva bisexualitat, sinó la seva misogínia i la seva toxicitat. Això la Yazawa ho deixa ben clar. Potser aquest punt de vista és un pèl heteronormatiu, però cal tenir en compte que la història s’explica majoritàriament des dels ulls de la seva parella: la Yukari. I ja sabem que la Yukari és heterosexual. Una heterosexual bastant bífoba i homòfoba, tot sigui dit. Així, desconeixem si en una relació de parella amb un home, el George duria la relació d’una manera més equilibrada.

Orgull bisexual.

El George no té la necessitat destar amb una dona i un home alhora. Realment, amb destrossar una sola persona a la vegada ja en té prou. En aquesta línia, en una ocasió fa la pregunta retòrica “És dolent creure que al món hi ha una persona per a mi?” (Ja t’ho responc jo, Senyor Egocèntric: SÍ.)

Hi haurà qui exclami: “però si mentre estava oficialment amb la Yukari, tenia relacions sexuals amb el Seiji!” A veure’m. Com us ho explico. El Seiji és el seu professor i s’encapritxa d’ell i el George es deixa fer a canvi d’obtenir influències. Qui no vol veure no veu. Això és assetjament rutinari i violacions reiterades. I no, que a un home li atreguin els homes no vol dir que li agradi aquests que el violin. Fent ús del seu característic sentit de l’humor, el George ironitza: “Li he permès que em xucli la sang tot aquest temps”. Recordem, a més, que el George no deixa de ser un adolescent i que el seu professor li més que dobla l’edat.

Ja he dit tot el que havia de dir del George. Centrem-nos ara en el Seiji. Només si has llegit Una Història d’un Barri i Paradise Kiss, pots saber amb certesa que és bisexual. De primer, per aplacar la gelosia del Tsutomu respecte a la Mikako, li fa creure que és gay. Després, quan torna a sortir el tema, li dóna a entendre al públic que li ha mentit i que sí que li agraden les dones. Només havent llegit Una Història d’un Barri, l’heteronorma i la mononorma fan que pensem que el Seiji és un heterosexual que s’ha fet passar per gay. Però no. Resulta que, a Paradise Kiss, descobrim que sí que li atrauen els homes. Potser aleshores per això li havia sortit tan bé la seva insinuació al Tsutomu a Una Història d’un Barri. Amb com de maco és el Seiji a Una Història d’un Barri i, en canvi, a Paradise Kiss en copsem la seva pitjor versió. Però això és com la pròpia vida. Hi ha senyors exquisits de cara a la galeria que després resulta que abusen del poder a la mínima que n’obtenen una mica.

Podríem pensar que el retrat de la bisexualitat per part de la Yazawa, malgrat tot, és molt negatiu: tindríem per una banda un maltractador i, per l’altra, un violador de menors. Per sort, hi ha Nana, probablement el manga més homofòbic de l’autora, però també el que conté l’home més respectable de la Yazawa: el Yasu. I a part de ser de llarg l’home més decent concebut per aquesta mangaka, és bisexual. No es diu clarament, però es deixa palès que li han agradat el Ren i diverses dones. També es deixa caure de manera difuminada que pot sentir atracció per les persones sense que el gènere hi influeixi.

*No vull que se’m malinterpreti. No estic posant un yuri al mateix nivell que un hentai. Simplement, vull dir que hi ha més probabilitats que en un d’aquests mangues es faci servir les paraules “bisexual” o “bisexualitat” que no pas a d’altres i que hi ha diferents motius per a això.

**De fet, un dels seus atractius a ulls de les dones cisheterosexuals és la seva “estètica queer” i la “sensibilitat” que l’acompanya. Aquest toc femení de què fa gala. Aquestes bufandes de plomes. Aquests vestits de príncep.

dimecres, 20 de setembre de 2017

Sobre la meva repulsa envers la parella Sakura x Shaoran

Aquesta és una anàlisi profunda del manganime de Sakura, la Caçadora de Cartes (Card Captor Sakura, CLAMP) o simplement Sakura, pel·lícules incloses. Per tant, en conté ESPÒILERS.



Bé podria haver titulat aquesta entrada com “El triomf de l’heterosexualitat obligatòria a Sakura”, però la meva mania per estalviar espòilers arriba fins a aquest nivell. Qui no sap que la Sakura i el Shaoran acaben junts?! Recoi!

Un dels missatges de Sakura és que l’amor romàntic no ha de tenir límits. Aquesta presumpta diversitat sense límits posa al mateix les parelles del mateix gènere amb les de diferent edat (on un dels membres és adult i l’altre, nen), la qual cosa em sembla tot un despropòsit i em fot molt de fàstic.

Tal “diversitat”, però, no pot afectar la protagonista, que com a molt es desviarà lleument durant el camí, però finalment tirarà per l’opció socialment més acceptada. D’aquesta manera, el viarany a seguir per les lectores queda durament marcat, després de llegir obres i obres on l’esquema es repeteix (i encara gràcies que a Sakura es mostra l’atracció entre persones del mateix gènere de manera positiva)*. 

Per què s’enamora el Shaoran de la Sakura? Doncs perquè és el xaval de la seva edat més proper a ella i bé calia fer-lo evolucionar d’alguna manera. A més, a les CLAMP ja els va aquest rotllo d’estira i arronsa i de nens que fan la punyeta a les nenes que els agraden. Realment, l’element d’originalitat que es va aportar aquí va ser que el rival en l’amor de la protagonista fos un noi i no una noia. Perquè després tota atracció que han sentit qualsevol dels dos cap a persones del mateix gènere (la Sakura envers la Kaho i el Shaoran envers el Yukito) és negada amb l’excusa de l’atracció pels “poders lunars”. Malgrat tot, en el cas del Tōya no es nega, però això és pel que comentava al paràgraf anterior. Seguint amb el que deia, aquest recurs reforça:
1) L’heteronorma.
2) El mite de la mitja taronja.
3) La idea que per a les persones bisexuals l’única bona sortida és acabar amb algú del gènere binari oposat.
4) El mite de la bisexualitat i l’homosexualitat com a fases.
(Tornem-hi: parlo de la  parella principal, en qui cercaran identificar-se la gran majoria de les lectores; el cas del Tōya és l’excepció secundària que se salva).

He dit ja per què, a nivell de guió (i sempre sota les meves especulacions), el Shaoran s’enamora de la Sakura. Però i la Sakura del Shaoran? Si més no, l’enamorament del Shaoran resulta més o menys creïble. En canvi, la Sakura se n’enamora de sobte, quan les CLAMP s’adonen que ja no els queden pàgines ni personatges. Just després que el Shaoran li hagi confessat els seus autèntics sentiments per ella. Com per obligació. Sense digerir aquesta declaració del tot, decideix que fot un fotimer de temps que n’està perdudament enamorada. Tot un autoengany. De sobte, ha passat de cop totes les fases del dol del seu desengany amb el Yukito, també.

Sembla que quan les CLAMP van fer aquest final pensessin que l’únic tancament possible d’un shōjo èpic és que la protagonista acabi feliç emparellada amb el seu estimat... encara que no en tingui (o no sigui corresposta). És que és de manual. Acabar sola o amb una noia no és una opció, pel que es veu.

Heus aquí, doncs, els motius acumulatius pels quals la Sakura i el Shaoran acaben junts (tenint sempre present que són la parella protagonista d’un manga d’èxit de la Nakayoshi):
1) Perquè el Shaoran és ben plantat i ja se sap que la protagonista sempre acaba amb el més plantós del repartiment.
2) Perquè són nena i nen. Ja m’he estès als anteriors paràgrafs sobre aquest tema.
3) Perquè no podia ser que la protagonista acabés sense parella.
4) Perquè són de la mateixa edat (l’únic motiu que amb el qual estic plenament d’acord)
5) Perquè en el fons el Shaoran és un “bon nano” (tot i que en llur primera trobada la intenti atracar, coses que passen) i n’està molt enamorat.
6) Perquè el rotllo de l’estira i arronsa d’amor-odi li agrada a gran part del públic, així com a les CLAMP.
Que la Sakura acabi de manera tan forçada amb el Shaoran és una punyalada a les lectores. Per molt que sigui una parella molt estimada pel públic, s’envia un missatge la mar de nociu a les nenes: “has de tenir parella [nen] sí o sí i com més ràpid, millor”. Que, ja et dic, si la cosa s’hagués desenvolupat amb més delicadesa (sobretot per la part de la Sakura), no em semblaria malament. L’heterosexualitat obligatòria fot molt a les nenes, noies i dones, incloent les heterosexuals. Per acabar-ho d’adobar, a la darrera portada de l’edició original, les CLAMP van dibuixar la Sakura amb vestit de núvia. Respecte a aquesta il·lustració, van comentar al corresponent artbook: “Heus aquí una Sakura vestida de núvia, amb la qual vam voler suggerir el feliç futur que lespera”. Es tracta del dibuix d’una noia que tot just acaba de començar la secundària! Vestida de núvia! Em sembla horrorós.

Per a mi, a nivell romàntic, el millor final hauria sigut que la Sakura acabés sense parella mentre va superant de manera gradual el seu primer desengany amorós. És molt jove! Ja tindrà temps per tenir parella!

* I sí, això també és una tàctica perquè la “diversitat” passi més desapercebuda entre qui la més durament la criticaria (pares, docents, etc). Però aquest no és el tema que ens ocupa.

Colofó: Com a estocada final, les CLAMP tenen la barra de fer que el Clow digui que l’amor entre la Sakura i el Shaoran era imprevisible. Au, va! No fotis!

dimecres, 13 de setembre de 2017

Tot el que ignoro, tot el que desconec




Títol original: Watashi no Muchi na Watashi no Michi  (私の無知なわたしの未知)
Autora: Moto Momono
Revista: Hatsu Kiss
Editorial: Kodansha
Anys: 2014-2016
Demografia japonesa: Josei
Gèneres: Romanç, drama, misteri
Nombre de volums: 2
Edicions fora del Japó: Alemanya (Der Zauber einer mir unbekannten Welt)

Bàsicament, m’he posat amb aquest manga perquè és l’únic yuri en alemany al qual he tingut a mà a part de l’infame Cítric (Citrus, Saburōta), obra que ja es publica a Espanya. Que, per cert, les dues obres van a joc.

Aquest yuri fot pena. Primer, ja surt un amic de la infància amb segones intencions que ocupa massa pàgines. Segon, el romanç té cosetes tòxiques. Tercer, l’element de misteri/drama fa venir arcades. I més amb la resolució que se li dóna.

La narració està bé sense ser cap meravella.

El dibuix és fluixet... i els personatges semblen tots més joves del que són. Les protagonistes, oficinistes, semblen adolescents. La mare de la protagonista sembla que sigui una dona de 25 anys amb una arruga sota l’ull.

El típic senyor que es creu amb dret de disposar com vulgui del temps de les dones que l’envolten... només per existir. I a sobre la trama el compadeix i li dóna un fotimer de pàgines.

El títol original fa un joc de paraules molt maco. Deu ser l’únic bo d’aquest manga i no estic per trencar-me el cap amb aquesta cosa.

L’edició alemanya no té sobrecobertes. Al final de cada volum, hi ha anunciats altres yuris de la mateixa editorial i després, alguns shōjos. Tokyopop posa els shōjos de romanç noia-noi i els yuris a la mateixa col·lecció, la qual cosa em sembla una grandíssima decisió.

Ho recomano? No. No malgastis la teva vida amb aquesta porqueria. Moltes coses tòxiques, un amic de la infància pesadíssim i idealització d’una relació vomitiva.

Nota global: 2’5/10

dijous, 7 de setembre de 2017

Què és com la pols que conforma el meu món





Títol original: Watashi Sekai o Kouseisuru Chiri no You na Nani ka (私の世界を構成する塵のような何か)
Autora: Shuninta Amano
Revista: Comic Yuri Hime
Editorial: Ichijinsha
Anys: 2012-2014
Demografia japonesa: Yuri
Gèneres: Romanç, dia a dia, amistat
Nombre de volums: 3
Edicions fora del Japó: França (All we need is love)

Amb el poquet yuri que hi ha publicat a França (aquí encara menys), no hi ha gaire on escollir i com que aquest no tenia un dibuix particularment lleig, vaig decidir donar-li una oportunitat. I això que amb aquest subtítol que s’obté en unir les tres portades, no les tenia totes (“L’únic que necessitem és amor, però l’únic que necessitem és odi, també.”). Així i tot ha resultat ser un bon manga. Dels yuris (en sentit ampli) que he provat en francès, el millor.

L’obra ens situa en un ambient universitari amb set noies que encarnen els pecats capitals. Al principi, tot resulta molt precipitat amb tantes dones amb unes fisonomies prou similars. Després la cosa s’esclareix i ja resulta tot més senzill de seguir.

Guants de làtex per al sexe. Un grandíssim detall de realitat. I mai m’ho havia trobat a una obra de ficció.

En només tres volums, l’Amano tracta prou bé temes com la grassofòbia, l’amor contra la dura realitat (l’amor no ho pot tot), la desigulatat d’oportunitats (deguda als recursos econòmics familiars individuals), les relacions tòxiques, la confiança en parella (i el temor d’esdevenir una persona controladora), les responsabilitats de l’amistat (com l’escolta activa) o l’asexualitat. També m’agrada que incorpori els guants de làtex per al sexe. Mai ho havia vist i li aporta un tint de realisme, així com tants altres detalls que no revelaré.

Pel que fa a les orientacions, es mencionen les paraules “lesbiana” i “hetero”, però no “bisexual”. Així i tot, crec que l’obra no és bifòbica per ella mateixa, sinó que els bífobs són els personatges.

La narració resulta un pèl caòtica, sobretot al principi. De tota manera, es nota que és un tema que a l’autora li costa. El dibuix encara està una mica verd i és bastant irregular: bastant maco a segons quines vinyetes i no tan treballat a d’altres. Canta també que per a les portades i les il·lustracions que hi ha a l’inici de cada volum l’Amano s’hi va esforçar especialment. Quelcom que m’agrada molt és que les set dones són de diferents alçades. També hi ha diferents menes de cos, però sense arribar a la diversitat, ja que tots els cossos encaixen en el cànon.

Un curiós heptàgon amorós.
El títol em sembla horriblement ensopit. És probable que en japonès sigui poètic i tot, però entenc la decisió de l’editorial francesa, d’agafar la primera part del text en anglès de les portades, que fa referència a una cançó famosa. Parlant de l’edició francesa: aquesta entra dins l’estàndard (tankōbon, camisa, paper i tinta bons que no arriben als nivells espanyols), però té una il·lustració a color a l’inici de cada volum, que sospito que n’augmenta el preu. Igualment no m’explico la diferència de preu entre aquest manga i Dones a mig fer, publicat per la mateixa editorial en un format gairebé idèntic. Per últim, he copsat una petita errada en el plegament de la camisa del meu tercer volum, ja que la “l” d“also” queda menjada.

Ho recomano? Sí, no és un manga perfecte, però està molt bé. Si t’agraden els romanços amb embolics i una micona d’altres aspectes de la vida, jo el provaria. Conté relacions tòxiques, però les critica bastant, així com moltíssims altres temes. Tres volums molt complets amb diverses dinàmiques que es donen entre set universitàries.

Nota global: 8’2/10