divendres, 11 d’agost de 2017

Dones a mig fer







Títol original: Hanjuku Joshi (半熟女)
Autora: Akiko Morishima
Revista: Yuri Hime
Editorial: Ichijinsha
Anys: 2008-2009
Demografia japonesa: Yuri
Gèneres: Comèdia romàntica, pornografia
Nombre de volums: 2
Edicions fora del Japó: França (Hanjuku Joshi), Estats Units (???, publicat per JManga; actualment inconsumible), Alemanya (Highschool Girls)
Mangues relacionats: Fujoshi a mig fer (Hanjuku Fujoshi, 半熟腐女子, història curta de 12 pàgines)

Feia la tira que tenia pendent aquest manga de la destacada autora de yuri Akiko Morishima. Tal autora es féu especialment coneguda en elaborar els dissenys per a l’anime de Yuri Kuma Arashi (així com de fer-ne el còmic).

L’obra tracta sobre dues parelles: la de les companyes de classe Ginko Chitose i Lulu Yae i la d’una alumna i una professora (parella que hauria preferit que la Morishima s’estalviés).

Tot i que l’obra té alguns elements problemàtics, en general està prou bé. I més, tenint en compte que hi ha molt de sexe i de com els autors solen espifiar-la molt en aquest punt. Fins i tot, es desmenteix cert mite del sexe entre dones cis... però també es dóna molta més importància a la penetració vaginal (amb dits) que al clítoris, el gran desaparegut d’aquest manga.

Dones a mig fertracta bastant la identitat lèsbica i ho fa amb bastant cura. Té un parell de problemes, però: el primer és el seu cissexisme. El segon, que es dóna a entendre que si ets una dona a qui li agraden les dones, només et poden agradar les dones.


La narració resulta perfectament fluïda i tot es segueix la mar de bé. Fins i tot, els flaixbacs.

El dibuix és bufó i les dues noies de la parella principal recorden molt a la Ginko i la Lulu de Yuri Kuma Arashi. S’agraeix que les escenes de sexe animin els sentits i que a la vegada no es caigui en la vulgaritat pròpia dels hentais. Normalment, en els yuris o no hi ha sexe o no és (gaire) explícit o sembla tret d’un hentai. La pega: no es fa servir cap mena de protecció, com si no existissin les MTS.

L’edició francesa coincideix amb l’estàndard: paper lleugerament grisenc, sobrecobertes i grandària de tankōbon. Però al principi, a més, té dues pàgines a color: una il·lustració i una pàgina d’un sol color (rosa al primer volum, taronja al segon) amb l’índex i un dibuixet.

Ho recomano? Sí, però no excessivament. Com a yuri està bé, però no és ni de lluny perfecte. Toca cosetes de la identitat cislèsbica que estan bastant ben tractades, però a la vegada té un pelet de transfòbia i bifòbia, així com algun altre element problemàtic. D’altra banda, si la teva OTP de Yuri Kuma Arashi és Ginko x Lulu, te’l pots prendre com un dōjinshi de la parella.

Nota global: 7’9/10

divendres, 4 d’agost de 2017

Esperit lliure






Títol original: Free Soul (フリー・ソウル)
Autora: Ebine Yamaji
Revista: Feel Young
Editorial: Shodensha
Any: 2004
Demografia japonesa: Josei
Gèneres: Romanç, crítica social
Nombre de volums: 1
Edicions fora del Japó: França (Free Soul), Itàlia (Free Soul)

Amb com de contenta havia quedat amb la lectura de Love My Life, m’havia quedat pendent de llegir més coses de l’Ebine Yamaji. Així, aquests darrers dies n’he consumit Blau Anyil (Indigo Blue), Tendra Criatura Encantadora (Sweet Lovin’ Baby) i l’obra que ens ocupa. I tot això m’ha servit per fotre’m de morros contra la realitat. També m’ha resultat útil per adonar-me de les preferències de l’autora i veure’n la bifòbia a Love My Life de cert aspecte que si només has llegit aquella obra pots no saber determinar si és casualitat o bifòbia.

Esperit lliure tracta de com la Keito, una aspirant a mangaka, s’enamora perdudament de la Niki, una clienta de la botiga de discos on treballa. Un plantejament prou interessant si no fos perquè la considera l’amor de la seva vida sense haver-hi intercanviat ni una paraula. I no parlem d’adolescents, sinó de dones adultes. No és un enamorament creïble; no s’aguanta per enlloc. No hi ha connexió mental; només desig sexual. I no critico el desig, sinó que es vulgui fer passar el desig per enamorament o amor. Vaja, el típic relat que va d’adult i l’únic que fa és alleugerir la narració i fotre-hi sexe.

El segon inconvenient del manga és que s’hi normalitza l’assetjament: la Keito espia el que creu que és ca la Niki i quan la Niki la rebutja perquè no vol una relació de parella amb ella, la Keito hi insisteix. Està tan obsessionada amb la Niki que arriba al punt de demanar-ne les dades a una de les seves amigues. Però com que la Keito n’està tan enamorada, doncs tot això és perfectament lògic i normal. En cap moment es critica.

El tercer punt fumut d’Esperit lliure és la bifòbia. Que jo entenc que l’Ebine Yamaji és lesbiana i li cridi més l’atenció la representació lèsbica que la bisexual. Però una cosa és aquesta i una altra de ben diferent és establir coses com:

  • Que les bisexuals no són lesbianes de veritat. Òspita, no ho sabia! Quines coses! I ho fa de manera bastant pejorativa. S’estableix que les bisexuals són traïdores de la lesbiantat en sentir atracció pels homes.
  • Que si una lesbiana fa quelcom problemàtic, és un error humà i no té més importància, però si ho fa una bisexual, és horrorós.

Al llar de l’obra es critica molt l’homofòbia (i de manera molt encertada), però amb tanta bifòbia queda tot molt fals.



Per si tot això no fos poc, el personatge més interessant gairebé no surt. Es tracta de la protagonista del manga que dibuixa la Keito: l’Angie, una cantant que és lesbiana i negra. Tan de bo un manga amb un personatge principal així.

La narració és el punt fort de l’obra. Tan lírica, tan lleugera. El dibuix és senzill i gens atractiu, però té l’avantatge que triga més en passar de moda que el dibuix propi dels mangues més comercials.
L’edició francesa és de format A5. La traducció la pífia quan la protagonista, al principi, diu que ho deixa amb el seu xicot. Imagino que a l’original devia dir “parella” i que, tot i parlar-nos després més profundament del seu historial de relacions de parella (dues dones) tant se li en fum a qui feu la traducció i al revisor. Parlant del revisor, al final del tom hi ha un text seu bastant buit (es nota que no sabia què dir) sobre l’Ebine Yamaji. Com altres senyors, el revisor aprofita per fotre amb calçador dos homes mangakes prou coneguts però que no tenen cap mena de connexió directa amb l’obra de l’Ebine Yamaji ni s’han dedicat al yuri. Han d’estar sempre omnipresents, tu! Perquè, clar, si busco expressament un manga de temàtica sàfica fet per una lesbiana, és perquè em moro de ganes de llegir sobre senyors. No hi ha cap mena de dubte.

Ho recomano? En un principi, no. Normalitza l’assetjament i és altament bifòbic. Per postres, l’enamorament no és gens creïble. Potser et podria interessar si ets negra i lesbiana, ja que l’Angie és meravellosa. L’únic element que val la pena de tota l’obra. Llàstima que hi surti tan poc. Es mereix un còmic per a ella sola.

Nota global: 4/10