dimecres, 30 d’agost de 2017

Shōjos i joseis d’abans del 1987 publicats a certs països d’Occident

Tenint en compte que de tant en tant altra gent i jo ens anem queixant dels pocs shōjos vells que ens arriben a Espanya, tenia curiositat per saber en quina situació es trobaven altres països occidentals i fer-ne una comparativa. La frontera 1986/1987 crec que talla prou bé el que considerem vell del “no tan vell”, però la decisió ha sigut plenament meva i vull deixar ben clar que no parlo en nom de ningú.

L’any que prenc de publicació és el de primera publicació del primer capítol. El nombre de volums es correspon amb el de l’edició del país en qüestió. Si hi ha més d’una edició, prendré com a referència (en aquest ordre) la millor seguint paràmetres d’actualitat i economia, entre altres. No hi haurà menció a fotocòpies ni edicions pirates. Si el títol original correspon amb el de l’edició que sigui, no el tornaré a escriure.

Per “certs països d’Occident” em refereixo a Espanya, Itàlia, França, Alemanya i Estats Units. Bàsicament, són indústries que conec un mínim i que sé que tenen un catàleg prou gran de mangues com per esperar que s’hi hagin publicat diversos shōjos vells i algun josei que també ho sigui. A veure’m si algun dia m’animo amb Polònia, Portugal o algun altre país.

M’estalviaré de citar l’obra de cert autor per motius de pes. (No és qüestió que em caigui bé o malament; el Tezuka i la Igarashi em cauen fatal i aquí en teniu totes les obres que n’he pogut rastrejar i que encaixen amb els requisits.)

Accepto correccions. És evident que alguna obra m’hauré deixat. I és possible que hagi posat per error alguna obra que no sigui shōjo ni josei i/o que sigui posterior al 1986.

Per a la recerca m’han resultat imprescindibles els webs Baka-updates, Shojo Manga Outline (Itàlia), Shojo in Italia, Manga News (França), The Incomplete Manga Guide (Alemanya) i Tezuka in English (Estats Units i part de l’estranger). A més, la Gemmahost m’ha ajudat amb un parell de referències pel que fa a lAntologia de la Hagio publicada per Glénat-França.


ESPANYA

 
Orpheus no Mado (Riyoko Ikeda)

Candy Candy Corazón (Candy Candy) (3/9, cancel·lat) (Kyoko Mizuki & Yumiko Igarashi)
Fénix (Hi no Tori) (3/3 capítols inclosos a Fénix #12, versió de la Shōjo Club) (Osamu Tezuka)
Georgie (Georgie!) (4/4) (Man Izawa & Yumiko Igarashi)
¿Quién es el undécimo pasajero? (11 nin iru!) (1/1) (Mōto Hagio)
La Princesa Caballero (Ribon no Kishi) (3/3, remake dels seixanta) (Osamu Tezuka)
La Rosa de Versalles (Versailles no Bara) (5/5, no en computo la represa) (Riyoko Ikeda)
La Ventana de Orfeo (Orpehus noMado) (13/13) (Riyoko Ikeda)
Mayme Angel (3/3) (Yumiko Igarashi)

Espanya és un mercat que va molt lent en aquest aspecte i més si li afegim que els editors ni tan sols s’animen a tenir una diversitat decent de shōjo actual. Què coi apostaran llavors per shōjos antics? Va haver de venir una editorial remenuda a publicar la Hagio per primer cop tot just l’any passat! Resulta prou particular, però, que una obra com La Finestra d’Orfeu (La Ventana de Orfeo, Riyoko Ikeda) es publiqués a Espanya i no a França. Però bé, ja sabem com de peculiars eren algunes decisions de Glénat-Espanya. I en aquest cas me n’alegro, per molt que en detesti l’edició.


ITÀLIA

Ace o Nerae! (Sumika Yamamoto)

Alpen Rose (8/8, edició d’un tom menys que l’original) (Michiyo Akaishi)
Ann è Ann (Anne wa Ann) (2/2) (Yumiko Igarashi)
Attack nº 1 (7/7) (Chikako Urano)
Attacker You! (3/3) (Shizuo Koizumi & Jun Makimura)
Ayako (2/2) (Etsuko Ikeda & Riyoko Ikeda)
Banana Fish (19/19) (Akimi Yoshida)
Best Works (Kesakusen) (13/13) (Suzue Miuchi)
Candy Candy (11/11) (Kyoko Mizuki & Yumiko Igarashi)
Caro Fratello (Oniisama e...) (2/2) (Riyoko Ikeda)
Claudine (Claudine...!) (1/1) (Riyoko Ikeda)
Cleopatra, l’ultimo faraone (Cleopatra) (1/1) (Machiko Satonaka)
Creamy Mamy (Mahō no Tenshi Creamy Mamy) (2/2) (Kazunori Itō & Yūko Kitagawa)
Edgar e Allan Poe: Il Clan dei Poe (Poe no Ichizoku) (3/3) (Mōto Hagio)
Ehi Juliet! (????) (història curta publicada a la revista vuitantera setmanal Candy Candy TV Junior, números 169 a 173, introbables) (Chieko Hara)
Eroica, la gloria di Napoleone (Eikō no Napoleon*) (12/12) (Riyoko Ikeda)
Fostine (3/3) (Chieko Hara)
Georgie (Georgie!) (4/4) (Man Izawa & Yumiko Igarashi)
Hello! Spank (Ohayō! Spank) (7/7) (Shinichi Yukimuro & Shizue Takanashi)
Il grande sogno di Maya: La maschera di vetro (Glass no Kamen) (49/49 i obert) (Suzue Miuchi)
Jenny la tennista (Ace o Nerae!) (25/25, edició amb alguns volums més que la japonesa perquè els primers números són mitjos toms) (Sumika Yamamoto)
Kitty, la stella del circo (Tim Tim Circus) (manga publicat de manera íntegra a la revista vuitantera setmanal Candy Candy TV Junior, números 145 a 168, introbables) (Kyoko Mizuki & Yumiko Igarashi)
Koronde Pokkle, Incontrando i Pokkle (Koronde Pokkuru) (3/3) (Yumiko Igarashi)
La Fenice: Le origini (Hi noTori) (1/1, versió de la Shōjo Club) (Osamu Tezuka)
La leggenda dell’arcobaleno (Niji no Densetsu) (4/4) (Chieko Hara)
La leggenda di Hikari (Hikari no Densetsu) (16/16) (Izumi Asō)
La Principessa Zaffiro (Ribon no Kishi) (3/3, remake dels seixanta) (Osamu Tezuka)
La Spada di Paros (Paros no Ken) (1/1) (Kaoru Kurimoto & Yumiko Igarashi)
Lady Love (se’n va publicar prop de la meitat a la revista vuitantera setmanal Corriere dei Piccoli, introbable) (Hirono Omu)
Lady Oscar: le Rose di Versalles (Versailles no Bara) (12/13 i oberta, s’està publicant, en computo la represa) (Riyoko Ikeda)
Lady Oscar: le Storie Gotiche (Versailles no Bara Gaiden) (2/2) (Riyoko Ikeda)
Let the sunshine in (Hiatari Ryōkō) (5/5) (Mitsuru Adachi)
Lo Specchio Magico (Himitsu no Akko-chan) (manga publicat de manera parcial a la revista vuitantera setmanal Candy Candy TV Junior, números 216 a 235, introbables) (Fujio Akatsuka)
Love Me Knight – Kiss Me Licia (Ai Shite Knight) (7/7) (Kaoru Tada)
Mayme Angel (3/3) (Yumiko Igarashi)
N.Y. Komachi (8/8) (Waki Yamato)
Orpheus: La Finestra di Orfeo (Orpehus no Mado) (14/14) (Riyoko Ikeda, imagino que el 14è volum n’inclou el Gaiden, però no ho puc assegurar)
Primo Amore (Hatsukoi Monogatari) (història curta publicada de manera íntegra a la revista vuitantera setmanal Candy Candy TV Junior, números 179 a 181, introbables) (Riyoko Ikeda)
Ransie, la stregga – Batticuore notturno (Tokimeki Tonight) (30/30) (Koi Ikeno)
Rosa Pasticcio (Shiroi Egmont) (història curta publicada de manera íntegra a la revista vuitantera setmanal Candy Candy TV Junior, números 174 a 178, introbables, imagino que el volum únic al qual li dóna nom deu incloure més històries) (Riyoko Ikeda)
Siamo in 11! (11 nin iru!) (1/1) (Mōto Hagio)
Sonata del Vento (Kaze no Sonata) (2/2) (Chieko Hara)
Tre Cuori per Rosy (Candy Romance**) (manga publicat de manera parcial a la revista norantera mensual Magical Girl, números 38 i següents, introbables) (Kako Itō)
Una Ragazza alla Moda (Haikara-sanga Tōru) (8/8, inclou el Bangaihen) (Waki Yamato)
Una rosa, un amore (????) (història curta publicada de manera íntegra a la revista vuitantera setmanal Candy Candy TV Junior, números 228 a 235, introbables, imagino que el volum únic al qual li dóna nom deu incloure més històries) (Yōko Shōji)
Via col vento (Kaze to tomoni sarinu) (manga publicat de manera parcial a la revista vuitantera setmanal Candy Candy TV Junior, números 174 a 258, introbables) (Tsukumo Mutsumi)

*No sé de quina demografia és aquest manga. Com que la Ikeda és una destacada autora de shōjo, m’he decantat per posar-lo i, si un cas, ja el trauré si m’assabento que no és ni shōjo ni josei.
**No estic segura al 100% que sigui la mateixa sèrie, però per les imatges de Shojo Manga Outline (SMO) de Tre Cuori per Rosy la de la portada de Candy Romance, trobo que encaixa bastant: una noia protagonista de cabells clars, un noi de cabells clars amb un vestit verd i un gat.

Itàlia figura, sens dubte, com el paradís occidental pel que fa als shōjos antics, ja que en el seu moment s’hi van emetre molts animes que els adaptaven i el públic continua sent-ne fervorós. A més les edicions, en general, resulten molt assequibles.

Les editorials han sabut treure profit d’aquesta nostàlgia de tal manera que, fins i tot, s’hi ha pogut publicar l’extens Les Màscares de Vidre (Il grande sogno di Maya: La maschera di vetro). També s’hi han editat altres obres de les mateixes autores d’aquests mangues tan coneguts per llurs animes. És el país amb el manga més llarg de la Hagio dels que figuren a la present entrada: El Clan dels Poe (Edgar e Allan Poe: Il Clan dei Poe), també disponible a Polònia amb el títol de Klan Poe.


FRANÇA

 
Seiza no Onna (Miyako Maki)

Aï Shité Knight – Lucile, Amour et Rock’N’Roll  (Ai Shite Knight) (4/4) (Kaoru Tada)
Anne (Anne wa Ann) (3/3) (Yumiko Igarashi)
Banana Fish (19/19) (Akimi Yoshida)
Baptism (Senrei) (4/4) (Kazuo Umezu)
Candy Candy (9/9) (Kyoko Mizuki & Yumiko Igarashi)
Cléopâtre (Cleopatra) (1/1) (Machiko Satonaka)
Comment ne pas t’aimer (Aisazu ni ha Irarenai) (2/2) (Masako Yoshi)
Croque Pockle (Koronde Pokkuru) (3/3) (Yumiko Igarashi)
Du Haut de mon monde (Asa made matenai) (1/1) (Masako Yoshi)
Georgie (Georgie!) (5/5) (Man Izawa & Yumiko Igarashi)
Hikari no Densetsu (8/8) (Izumi Asō)
L’Epée de Paros (Paros no Ken) (1/1) (Kaoru Kurimoto & Yumiko Igarashi)
La Colline aux Coquelicots (Kokuriko Zaka Kara) (1/1) (Testuro Sayama & Chizuru Takahashi)
La Rose de Versailles (Versailles no Bara) (3/3, el tercer tom equival al Gaiden, no en computo la represa) (Riyoko Ikeda)
Le Coeur de Thomas (Thomas no Shinzō) (1/1) (Mōto Hagio)
Le Coquetier  (Egg Stand) (1/1 capítol inclòs a l’antologia de la Hagio publicada per Glénat, compilació francesa) (Mōto Hagio)
Le pensionnat de novembre (11-gatsu no Gymnasium) (1/1 capítol inclòs a l’antologia de la Hagio publicada per Glénat, compilació francesa) (Mōto Hagio)
Le petit flûtiste et la Forêt blanche (Shiroki Mori shiroi shōnen no fue) (1/1 capítol inclòs a l’antologia de la Hagio publicada per Glénat, compilació francesa) (Mōto Hagio)
Les Enfants de Saphir (Futago no Kishi) (1/1) (Osamu Tezuka)
Les Femmes du Zodiaque (Seiza no Onna) (2/2) (Miyako Maki)
Mako, Rumi et Chii (Mako to Rumi to Chii) (1/1) (Osamu Tezuka)
Manabu (2/2) (Masako Yoshi)
Mayme Angel (4/4) (Yumiko Igarashi)
Mon côté ange (Hanshin) (1/1 capítol inclòs a l’antologia de la Hagio publicada per Glénat, compilació francesa) (Mōto Hagio)
Nous sommes onze (11 nin iru!) (2/2 capítols inclosos a l’antologia de la Hagio publicada per Glénat, compilació francesa) (Mōto Hagio)
Pauvre maman (Kawaisō na Mama) (1/1 capítol inclòs a l’antologia de la Hagio publicada per Glénat, compilació francesa) (Mōto Hagio)
Princesse Safir (Ribon no Kishi) (3/3, remake dels seixanta) (Osamu Tezuka)
Très Cher Frère (Oniisama e...) (1/1) (Riyoko Ikeda)
Très Cher Mozart (Bokutachi no Mozart) (1/1) (Masako Yoshi)
Un rêve ivre (Suimu) (1/1 capítol inclòs a l’antologia de la Hagio publicada per Glénat, compilació francesa) (Mōto Hagio)
Unico (2/2) (Osamu Tezuka)
Vas-y Julie! (Hai! Step Jun) (1/1) (Abe Yutaka & Yasuichi Ōshima)*

*Segons Manga-News (MN) és un shōnen, segons Baka-updates (Baka), un shōjo. Segons MN, l’Abe Yukata forma part de l’autoria, segons Baka, no.

França ha publicat grans clàssics, com La Rosa de Versalles (La Rose de Versailles), Benvolgut germà... (Très cher frère...) o El Cor del Thomas (Le Coeur de Thomas), i ha tirat molt d’obres dibuixades per la Yumiko Igarashi. Tot i que, una mica com a Itàlia, hi hagi nostàlgia envers els animes antics, a França només s’ha editat la versió animada de molts mangues amb una certa edat, però no l’obra original. Respecte a Itàlia, és el cas de Rosa Alpina (Julie et Stéphane, Alpen Rose) i Les Màscares de Vidre (Laura ou la Passion du Théâtre - Mask Glass, Glass no Kamen).

A banda d’això, disposa d’un bon grapat de curiositats:
-Diverses obres de la Masako Yoshi, una autora que no seria d’esperar veure publicada a Occident per la seva manca de rellevància històrica. I això no vol dir pas que la seva lectura no resulti agradable i interessant; al contrari.
-Els dos únics joseis de tota l’entrada: Dones i Constel·lacions (Les Femmes du Zodiaque) i El Mako, la Rumi i la Chii (Mako, Rumi et Chii).
-França ha sigut l’únic país dels cinc que s’ha dignat a publicar El Puig de les Roselles (La Colline aux Coquelicots), l’obra en què s’inspira un film de Ghibli. Veieu que tingui visos d’arribar a Espanya? I mentrestant, es van publicant a tort i a dret mangues que adapten pel·lícules, novel·les i sèries de televisió.
-L’únic shōjo de l’Umezu de tota l’entrada.

Em sorprèn molt negativament, però, que només s’hi hagin publicat dues obres de la Riyoko Ikeda. És que ni tan sols s’han dignat a publicar el seu manga sobre Napoleó, seqüela de La Rosa de Versalles i que transcorre (si més no en gran part) a França!


ALEMANYA

Asakiyumemishi, il·lustració de la Waki Yamato

Banana Fish (7/19, cancel·lat) (Akimi Yoshida)
Die Rosen von Versailles (Versailles no Bara) (7/7, no en computo la represa) (Riyoko Ikeda)
Genji Monogatari (Asakiyumemishi) (3/13, cancel·lat) (Shibiku Murasaki & Waki Yamato)

Tot i que a Alemanya a l’actualitat es publica molt més shōjo que a Espanya, sembla que se n’hi ha publicat bastant menys d’anterior al 1987. Pel que fa al josei, no sé si se’n publica gaire, però imagino que més que a Espanya, també. Així, tenim a Alemanya com a mercat molt actiu amb obres actuals i extremadament verd pel que fa a shōjos vells, sense cap obra ni de la Igarashi ni del Tezuka, i dues obres cancel·lades d’un total de tres. A destacar-ne la publicació dAsakiyumemishi, inèdit a la resta de països de lentrada.


ESTATS UNITS

 
Swan, Kyōko Ariyoshi

A Drunken Dream (Suimu) (1/1 capítol inclòs a A Drunken Dream and other stories, compilació estadunidenca) (Mōto Hagio)
Angel Mimic (Tenshi no Gitai) (1/1 capítol inclòs a A Drunken Dream and other stories, compilació estadunidenca) (Mōto Hagio)
Autumn Journey (Aki no Tabi) (1/1 capítol inclòs a A Drunken Dream and other stories; compilació estadunidenca) (Mōto Hagio)
Bianca (1/1 capítol inclòs a A Drunken Dream and other stories; compilació estadunidenca) (Mōto Hagio)
Bride of Deimos (Akuma no Hanayome) (7/17; cancel·lat) (Etsuko Ikeda & Yūho Ashibe)
From Eroica with love (Eroica yori ai o komete) (15/39; cancel·lat) (Yasuko Aoike)
Girl on Porch With Puppy (Porchde Shōjo ga Koinu to) (1/1 capítol inclòs a A Drunken Dream and other stories, compilació estadunidenca) (Mōto Hagio)
Hanshin: Half-God (Hanshin) (1/1 capítol inclòs a A Drunken Dream and other stories, compilació estadunidenca) (Mōto Hagio)
Marié, ten years later (Jūnenmeno Marie) (1/1 capítol inclòs a A Drunken Dream and other stories, compilació estadunidenca) (Mōto Hagio)
Phoenix (Hi no Tori) (3/3 capítols inclosos a Phoenix #12, versió de la Shōjo Club) (Osamu Tezuka)
Princess Knight (Ribon no Kishi) (2/2, remake dels seixanta) (Osamu Tezuka)
Rose of Versailles (Versailles no Bara) (0/10 o 10/13 i obert; pendent de publicació) (Riyoko Ikeda)
Storm Fairy (Arashi no Yōsei) (1/1) (Osamu Tezuka)
Swan (15/21; cancel·lat) (Kyōko Ariyoshi)
The Heart of Thomas (Thomas noShinzō) (1/1) (Mōto Hagio)
The Twin Knights (Futago no Kishi) (1/1) (Osamu Tezuka)
They were eleven (11 nin iru!) (1/2; capítol inclòs a la compilació Four Shōjo Stories) (Mōto Hagio)
Unico (1/1) (Osamu Tezuka)

Estats Units manté el tipus gràcies a les obres de la Hagio (algunes d’elles [o totes; no ho tinc clar] publicades allà per la influència de la Rachel Thorn) i l’enorme afició que hi ha envers el Tezuka, que duu a publicar rareses com La Fada de les Tempestes (Storm Fairy).

Em crida bastant l’atenció que no hi hagi publicat cap shōjo d’abans del 1987 en què la Igarashi hagi participat. Només se n’hi ha editat la biografia de la Josefina, la qual és bastant recent. I tot just ara hi està anunciada La Rosa de Versalles (Rose of Versailles, Riyoko Ikeda), una obra que ja ha estat publicada de manera íntegra als quatre països restants.

Les obres que se surten una mica de la tònica (d’Estats Units i dels països que recullo en aquesta entrada de manera global) estan escapçades: Cigne (Swan), La Núvia del Diable (Bride of Deimos) i Amb afecte, Eroica (From Eroica with love).


CLASSIFICACIÓ I MATISOS

Doncs la cosa queda així:


Itàlia (44) > França (32) > Estats Units (18) >  Espanya (8) > Alemanya (3)


A Itàlia serien 45 si computés el Gaiden de La Rosa de Versalles, però no em sembla just tenint en compte que aquest queda inclòs a l’edició francesa del manga principal.

Val a dir que França i Estats Units tenen les xifres un pèl dopades, ja que moltes de les històries curtes de la Hagio, en trobar-se en antologies inventades a cada país, les he considerat com mangues independents. En el cas de la compilació A, A’ no ho he fet així, ja que aquesta també existeix al Japó.
A Itàlia ocorre un cas de dopatge similar: als vuitanta (!!!) es publicaven històries curtes (i d’altres de més llargues) en revistes. I clar, les he hagut de computar com mangues independents, encara que siguin de poques pàgines.

Si a Itàlia computo la represa de La Rosa de Versalles però a Espanya, França i Alemanya no, és perquè la darrera edició italiana es va començar a publicar amb la idea d’incloure’n la represa i la d’aquests altres països es va publicar quan encara no existia tal represa. Pel que fa a l’edició estadunidenca, desconec si contindrà la represa o no.

dimecres, 23 d’agost de 2017

Xiuxiuejos




Títol original: Sasameki Koto (ささめきこと)
Autor: Takashi Ikeda
Revista: Comic Alive
Editorial: Media Factory
Anys: 2007-2012
Demografia japonesa: Seinen
Gèneres: Comèdia romàntica, institut, dia a dia, drama, crítica social
Nombre de volums: 9
Edicions fora del Japó: Francès (Sasamekikoto —Murmures—), Estats Units (Whispered Words, edició de 3 volums).

Aquest manga té molt en comú amb Flors Blaves (Aoi Hana, Takako Shimura):

1) Tot i que és de temàtica sàfica protagonitzada per adolescents i tracta el tema amb prou respecte, és un seinen (en comptes de yuri de revista, shōjo o josei). És a dir, el seu públic objectiu són homes.
2) Es van publicar en un període de temps molt similar.
3) El nombre de volums (Flors Blaves consta de 8 volums).
4) L’autor és un gran fan de la Takako Shimura i, de fet, el primer capítol de Flors Blaves li va inspirar el primer capítol de Xiuxiuejos.
5) Ambdós mangues tenen una adaptació animada que es va fer abans no s’acabés l’obra original.

La gran diferència, a part del dibuix i de la manera d’expressar-se en cada obra, és que el Takashi Ikeda és un home i la Takako Shimura, una dona. I així i tot, l’autor sap expressar prou bé els sentiments de les noies adolescents (sobretot als volums del mig i als finals; al principi és un pèl sapastre en aquest aspecte).

Però bé, centrem-nos ja en la trama de Xiuxiuejos. La història gira al voltant del patiment de la Sumika per l’amor que sent cap a la seva amiga Ushio. Es tracta d’un amor impossible, ja que a la Ushio només li agraden les noies bufones. I suposadament*, la Sumika és molt masculina i gens bufona.

Aquesta obra ja de bon principi fa com que trenca amb el tòpic de l’institut femení ple de safistes situant l’acció en un col·legi mixt. Però no trenca una merda. Sí, surt algun noi, però molt de passada. I gran part de les amigues de la Sumiko i la Ushio són també safistes. De fet, n’hi ha una que vol obrir un club de safistes. També n’hi ha una altra que escriu fanzines yuris i va a convencions de yuri (amb l’entrada vetada als homes). Que ja m’està bé, però resulta una micona contradictori.

Tenint en compte que Xiuxiuejos havia de ser una història curta o un volum únic**, sorprèn com després l’autor li dóna un rerefons tan complet als personatges. També se centra molt en l’acceptació de la pròpia persona i de les persones properes i mostra uns enamoraments bastant sincers; creïbles. A més, aprofita per a fer tot un seguit de reivindicacions, unes de més subtils i altres de manera més oberta. Ara, per al meu gust tot plegat s’allarga massa. Però bé, val a dir que és molt millor aquesta història que el típic romanç amb rivals i/o agressions arreu.



Malauradament, no tot és bo. D’una banda, hi ha bastant invisibilitat bisexual: al llarg del manga, es diu diverses vegades la paraula “lesbiana” per a referir-se a diferents noies i més o menys es dóna a entendre que la Sumika es podria arribar a enamorar d’un noi, però la paraula “bisexual” no apareix per enlloc. I encara rai que moltes vegades es parla de “noies que senten atracció per altres noies”. D’altra banda, no es tracta del tot bé el tema de què algú que en teoria és un noi cis que es transvesteix. L’autor se n’hauria hagut d’informar més o bé estalviar-se’l. Altres punts que mexasperen són el fanservice puntual (com que a la Ushio se li talli el cap a la portada del quart volum o una cara d’una vinyeta amb falsa correguda), un altre aspecte masclista i una pífia anatòmica prou important.

La narració és un dels punts forts de la sèrie. L’autor domina les vineyetes per fer arribar al públic els sentiments dels seus personatges d’una manera bestial.

El dibuix compleix. És expressiu i dinàmic. A vegades, em perdia amb tant de personatge i tanta cara idèntica. M’ha agradat que hi hagués gent de diferents estatures. Podria ser més divers, però déu n’hi do.

La traducció francesa està bastant descuidada pel que fa al gènere. Als primers volums es tracta l’autor en femení i hi ha personatges a qui, en determinades situacions, hom no s’hi refereix en el gènere que pertocaria. Per si tot això no fos poc, gran part (o tots) dels honorífics es mantenen.

Al final de cada volum, hi ha un comentari de l’autor amb dibuix. Al setè, a més, hi ha una entrevista amb la seva admiradíssima Shimura. Al principi de cada tom, hi ha algunes pàgines a color: il·lustracions, indexos i alguna plana de còmic.

Ho recomano? A veure’m, tenint en compte que té elements problemàtics i que es fa un pèl llarga, diré que sí, però només si t’interessen les comèdies romàntiques d’institut i tens paciència. Té cosetes molt positives i aprofundeix bastant en els personatges i fa una mica de crítica social.

Nota global: 7’4/10


*Actualització a 25 de setembre: havent llegit això, ara entenc per què la Sumika és considerada masculina dins de lobra, tot i que amb els meus ulls doccidental blanca la percebi com femenina.

**El terme “one-shot” de la traducció francesa dóna lloc a ambigüitats.

divendres, 18 d’agost de 2017

El Rèquiem del Rei de les Roses





Títol original: Bara-ō no Sōretsu (薔薇王の葬列)
Idea original: William Shakespeare
Autora del còmic (guió i dibuix): Aya Kanno
Revista: Gekkan Princess
Editorial: Akita Shoten
Anys: 2013-???
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Drama, ficció històrica, política, aventures, romanç
Nombre de volums: 8 i obert
Edicions fora del Japó: França (Le Rèquiem du Roi des Roses), Itàlia (Requiem of the Rose King), Estats Units (Requiem of the Rose King), Alemanya (Requiem of the Rose King), Polònia (Requiem Króla Róż), Taiwan (???; ni idea de com transcriu-re-ho)

Feia ja uns mesos que em cridava l’atenció aquest manga: dibuix poderós i ambientació històrica a Europa. Només veient-ne les portades i coneixent-ne la premissa em deia “aquest còmic m’agradarà”. I vaig encertar de ple!

Aquest manga és una amalgama de les obres de teatre Ricard III i Enric VI, ambdues del Shakespeare. No és una adaptació fidel, sinó que es tracta d’una història reimaginada. No he llegit ni vist cap d’aquestes dues obres, així que no sé dir si havent-les consumit fa gràcia llegir El Rèquiem del Rei de les Roses o bé genera ganes d’estirar-se dels cabells.

La història de la Kanno ens mostra un Ricard III de nen, amb un pare que se l’estima molt i una mare que l’odia des del seu naixement... perquè és intersexual. A partir d’aquí van passant els anys i hi ha diverses guerres i anades i vingudes polítiques. També hi ha espai per al romanç i la introspecció de Ricard III com a intersexual, tant en relació amb si mateix com amb els altres.


La Kanno fa un gran treball amb tot el tema del gènere. Sobretot el masculí, ja que hi ha més personatges masculins i són aquests els que, en general, reben més atenció. M’agrada molt com es toquen les diferents masculinitats, per exemple. I tot i que els personatges femenins no tinguin tanta rellevància, són prou diversos i entre ells tenim una reina guerrera.

Pel que fa al romanç, hi ha un aspecte que no m’agrada gaire, però com a mínim no es fa des d’un punt de vista morbós (cosa que sí que passa en la majoria dels cassos). També em queixo que en una ocasió l’autora fot un final de tom molt refotut.

La narració i el dibuix són una passada! L’autora em deixa bocabadada amb els seus experiments. Del dibuix em crida particularment l’atenció la cura posada en fer els llavis. La resta és molt maco, però sense arribar al preciosisme. L’única pega que hi veig és que a vegades hi ha personatges que es confonen, sobretot en primers plans. Amb tots aquests senyors tan andrògins i sense barba ni bigoti és la mar de senzill equivocar-se fins i tot del gènere del personatge.



Kioon qualifica de seinen aquest manga perquè està clar que els shōjos no poden tractar temes seriosos com les trames de poder, l’orientació sexo-romàntica o la identitat de gènere (el romanç ja sabem que no és seriós perquè és una cosa de nenes cursis). No és com si ho portessin fotent dècades. I els dos darrers molt millor que la majoria de seinens fets per homes, val a dir. Així doncs, el llom dels toms de l’edició de Kioon està tenyit de misogínia.

Els volums fan gust d’agafar. Imagino que és perquè són una micona més gruixuts que la mitja de tankōbons i duen camisa. La tipografia del títol és pròpia de les d’Ivrea. M’encanta! (Que mira que la tipografia japonesa arriba a ser insípida!) A partir del segon volum, al principi de cada tom hi ha un mapa de personatges. I val a dir que la retolació és una delícia. La gran recança d’aquesta edició és que no tingui pàgines a color. En blanc i negre, les il·lustracions de la Kanno perden un fotimer; hi ha zones que queden molt fosques i no se n’aprecia bé el contingut.

Dins de la traducció hi ha tres aspectes que em criden l’atenció:
-En dues ocasions com a mínim, el gènere s’aplica malament. I és important per a la trama.
-L’expressió “gent femenina”, que em xerrica molt.
-Als resums i a la presentació de personatges s’utilitza la paraula “hermafrodita”. Entendria que, dins de l’obra, algun personatge fes servir aquesta paraula pel tema del context històric i tal. En resums i coses de l’estil, em sembla una vergonya. Es podria argumentar que potser és culpa dels japonesos, però al vídeo promocional de Kioon també es fa servir aquest malaurat mot.

Com a petita curiositat, la il·lustració de la primera portada de l’edició francesa (i l’alemanya) és diferent de la japonesa. I millor. Concretament, es tracta de la portada de la Gekkan Princess del desembre de 2013, la qual fou també reutilitzada per a alguna cosa relacionada amb l’edició limitada japonesa del setè volum (que ninclou un drama CD).

Sabent que Otomen (de la mateixa autora) tracta d’un noi femení i que la Kanno toca bé els temes de gènere, m’he quedat amb ganes de llegir-lo. A Espanya ens n’arribaren només els primers sis volums.

Ho recomano? Sí, sí, sí! És un manga que val molt la pena per tota la seva intriga política i romàntica. Però és que a més, té una representació intersexual que, des del meu desconeixement, em sembla molt bona*. I el dibuix i la narració són majestuosos.

Nota global (fins al volum 6, inclòs): 9/10

*Encara que intueixo que això que es mostri tantes vegades el tors del Ricard no és del tot encertat.