divendres, 18 d’agost de 2017

El Rèquiem del Rei de les Roses





Títol original: Bara-ō no Sōretsu (薔薇王の葬列)
Idea original: William Shakespeare
Autora del còmic (readaptació, guió i dibuix): Aya Kanno
Revista: Gekkan Princess
Editorial: Akita Shoten
Anys: 2013-???
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Drama, ficció històrica, política, aventures, romanç
Nombre de volums: 8 i obert
Edicions fora del Japó: França (Le Rèquiem du Roi des Roses), Itàlia (Requiem of the Rose King), Estats Units (Requiem of the Rose King), Alemanya (Requiem of the Rose King), Polònia (Requiem Króla Róż), Taiwan (???; ni idea de com transcriu-re-ho)

Feia ja uns mesos que em cridava l’atenció El Rèquiem del Rei de les Roses: dibuix poderós i ambientació històrica a Europa. Només veient-ne les portades i coneixent-ne la premissa em deia “aquest còmic m’agradarà”. I vaig encertar de ple!

Aquest manga és una amalgama de les obres de teatre Ricard III i Enric VI, ambdues del Shakespeare. No és una adaptació fidel, sinó que es tracta d’una història reimaginada. No he llegit ni vist cap d’aquestes dues obres, així que no sé dir si havent-les consumit fa gràcia llegir El Rèquiem del Rei de les Roses o bé genera ganes d’estirar-se dels cabells.

La història de la Kanno ens mostra un Ricard III de nen, amb un pare que se l’estima molt i una mare que l’odia des del seu naixement... perquè és intersexual. A partir d’aquí van passant els anys i hi ha diverses guerres i anades i vingudes polítiques. També hi ha espai per al romanç i la introspecció de Ricard III com a intersexual, tant en relació amb si mateix com amb els altres.


La Kanno fa un gran treball amb tot el tema del gènere. Sobretot el masculí, ja que hi ha més personatges masculins i són aquests els que, en general, reben més atenció. M’agrada molt com es toquen les diferents masculinitats, per exemple. I tot i que els personatges femenins no tinguin tanta rellevància, són prou diversos i entre ells tenim una reina guerrera.

Pel que fa al romanç, hi ha un aspecte que no m’agrada gaire, però com a mínim no es fa des d’un punt de vista morbós (cosa que sí que passa en la majoria dels casos). Tinc una altra queixa, encara: en una ocasió l’autora fot un final de tom molt refotut. Ja de per si ho són, però aquest és exagerat.

La narració i el dibuix són una passada! L’autora em deixa bocabadada amb els seus experiments. Del dibuix em crida particularment l’atenció la cura posada en fer els llavis. La resta és molt maco, però sense arribar al preciosisme. L’única pega que hi veig és que a vegades hi ha personatges que es confonen, sobretot en primers plans. Amb tots aquests senyors tan andrògins i sense barba ni bigoti és la mar de senzill equivocar-se fins i tot del gènere del personatge.



Una cosa que m’al·lucina d’aquest títol és com aprofita les influències de shōjos clàssics per crear quelcom nou. La més evident és Utena, la noia revolucionària (Shōjo Kakumei Utena, Be Papas), però sospito que també beu de La Rosa de Versalles (Versailles no Bara, Riyoko Ikeda), El Clan dels Poe (Poe no Ichizoku, Mōto Hagio), RG Veda (CLAMP) i El Rèquiem de les Roses (Bara no Sōretsu, Yōko Matsumoto), així com de diversos antecessors del BL. I possiblement encara me’n deixo.

Kioon qualifica de seinen aquest manga perquè està clar que els shōjos no poden tractar temes seriosos com les trames de poder, l’orientació sexo-romàntica o la identitat de gènere (el romanç ja sabem que no és seriós perquè és una cosa de nenes cursis). No és com si ho portessin fotent dècades. I els dos darrers temes molt millor que la majoria de seinens fets per homes, val a dir. El llom dels toms de l’edició de Kioon està tenyit de misogínia.

Els volums fan gust d’agafar. Imagino que és perquè són una micona més gruixuts que la mitja de tankōbons i duen camisa. La tipografia del títol és pròpia de les d’Ivrea. M’encanta! (Que mira que la tipografia japonesa arriba a ser insípida!) A partir del segon volum, al principi de cada tom hi ha un mapa de personatges. I val a dir que la retolació és una delícia. La gran recança d’aquesta edició és que no tingui pàgines a color. En blanc i negre, les il·lustracions de la Kanno perden un fotimer; hi ha zones que queden molt fosques i no se n’aprecia bé el contingut.

Dins de la traducció hi ha tres aspectes que em criden l’atenció:
-En dues ocasions com a mínim, el gènere s’aplica malament. I és important per a la trama.
-L’expressió “gent femenina”, que em xerrica molt.
-Als resums i a la presentació de personatges s’utilitza la paraula “hermafrodita”. Entendria que, dins de l’obra, algun personatge fes servir aquesta paraula pel tema del context històric i tal. En resums i coses de l’estil, em sembla una vergonya. Es podria argumentar que potser és culpa dels japonesos, però al vídeo promocional de Kioon també es fa servir aquest malaurat mot.

Com a petita curiositat, la il·lustració de la primera portada de l’edició francesa (i l’alemanya) és diferent de la japonesa. I millor. Concretament, es tracta de la portada de la Gekkan Princess del desembre de 2013, la qual fou també reutilitzada per a alguna cosa relacionada amb l’edició limitada japonesa del setè volum (que ninclou un drama CD).

Sabent que Otomen (de la mateixa autora) tracta d’un noi femení i que la Kanno toca bé els temes de gènere, m’he quedat amb ganes de llegir-lo. A Espanya ens n’arribaren només els primers sis volums.

Ho recomano? Sí, sí, sí! És un manga que val molt la pena per tota la seva intriga política i romàntica. Però és que a més, té una representació intersexual que, des del meu desconeixement, em sembla molt bona*. I el dibuix i la narració són majestuosos.

Nota global (fins al volum 6, inclòs): 9/10
Edició a 27 de novembre, amb el 7è volum llegit: en mantinc la nota.

*Encara que intueixo que això que es mostri tantes vegades el tors del Ricard no és del tot encertat.