Títol original: Free Soul (フリー・ソウル)
Autora: Ebine Yamaji
Revista: Feel Young
Editorial: Shodensha
Any: 2004
Demografia japonesa: Josei
Gèneres: Romanç, crítica social
Nombre de volums: 1
Edicions fora del Japó: França (Free Soul), Itàlia (Free Soul)
Amb com de contenta
havia quedat amb la lectura de Love My Life, m’havia quedat pendent de llegir més coses de l’Ebine Yamaji. Així,
aquests darrers dies n’he consumit Blau Anyil (Indigo Blue), Dolça Criatura Encantadora (Sweet Lovin’ Baby) i l’obra que ens
ocupa. I tot això m’ha servit per fotre’m de morros contra la realitat. També m’ha
resultat útil per adonar-me de les preferències de l’autora i veure’n la
bifòbia a Love My Life de cert aspecte que si només has llegit aquella obra
pots no saber determinar si és casualitat o bifòbia.
Esperit lliure tracta de com la
Keito, una aspirant a mangaka, s’enamora perdudament de la Niki, una clienta de la
botiga de discos on treballa. Un plantejament prou interessant si no fos perquè
la considera l’amor de la seva vida sense haver-hi intercanviat ni una paraula.
I no parlem d’adolescents, sinó de dones adultes. No és un enamorament creïble; no s’aguanta per enlloc.
No hi ha connexió mental; només desig sexual. I no critico el desig, sinó que
es vulgui fer passar el desig per enamorament o amor. Vaja, el típic relat que
va d’adult i l’únic que fa és alleugerir la narració i fotre-hi sexe.
El segon
inconvenient del manga és que s’hi normalitza l’assetjament: la Keito espia el
que creu que és ca la Niki i quan la Niki la rebutja perquè no vol una relació de
parella amb ella, la Keito hi insisteix. Està tan obsessionada amb la Niki que
arriba al punt de demanar-ne les dades a una de les seves amigues. Però com que la
Keito n’està tan enamorada, doncs tot això és perfectament lògic i normal. En
cap moment es critica.
El tercer punt fumut
d’Esperit lliure és la bifòbia. Que
jo entenc que l’Ebine Yamaji és lesbiana i li cridi més l’atenció la
representació lèsbica que la bisexual. Però una cosa és aquesta i una altra de
ben diferent és establir coses com:
- Que les bisexuals no són lesbianes de veritat. Òspita, no ho sabia! Quines coses! I ho fa de manera bastant pejorativa. S’estableix que les bisexuals són traïdores de la lesbiantat en sentir atracció pels homes.
- Que si una lesbiana fa quelcom problemàtic, és un error humà i no té més importància, però si ho fa una bisexual, és horrorós.
Al llar de l’obra es critica molt l’homofòbia (i de manera molt encertada), però amb tanta bifòbia queda tot molt fals.
Per si tot això no
fos poc, el personatge més interessant gairebé no surt. Es tracta de la
protagonista del manga que dibuixa la Keito: l’Angie, una cantant que és lesbiana i
negra. Tan de bo un manga amb un personatge principal així.
La narració és el
punt fort de l’obra. Tan lírica, tan lleugera. El dibuix és senzill i gens
atractiu, però té l’avantatge que triga més en passar de moda que el dibuix propi dels mangues més comercials.
L’edició francesa
és de format A5. La traducció la pífia quan la protagonista, al principi, diu
que ho deixa amb el seu xicot. Imagino que a l’original devia dir “parella” i
que, tot i parlar-nos després més profundament del seu historial de relacions
de parella (dues dones) tant se li en fum a qui feu la traducció i al revisor.
Parlant del revisor, al final del tom hi ha un text seu bastant buit (es nota
que no sabia què dir) sobre l’Ebine Yamaji. Com altres senyors, el revisor aprofita
per fotre amb calçador dos homes mangakes prou coneguts però que no tenen cap
mena de connexió directa amb l’obra de l’Ebine Yamaji ni s’han dedicat al yuri.
Han d’estar sempre omnipresents, tu! Perquè, clar, si busco expressament un manga de temàtica sàfica
fet per una lesbiana, és perquè em moro de ganes de llegir sobre senyors. No hi ha cap mena de dubte.
Ho recomano? En un
principi, no. Normalitza l’assetjament i és altament bifòbic. Per postres, l’enamorament
no és gens creïble. Potser et podria interessar si ets negra i lesbiana, ja que
l’Angie és meravellosa. L’únic element que val la pena de tota l’obra. Llàstima
que hi surti tan poc. Es mereix un còmic per a ella sola.
Nota global: 4/10
