dimecres, 27 de setembre del 2017

Reivindicació de la bellesa del Kōji Naka


Aquests darrers dies he estat (i encara estic) immersa en el manga de La Pinxa Detectiva (Sukeban Deka, Shinji Wada) i el primer dorama que s’hi basa. Tracta sobre la Saki Asamiya, una antiga pinxa que ara es dedica a resoldre casos que es donen a les classes, forçada per una organització policial secreta que s’aprofita de les seves circumstàncies.

Un dels seus personatges principals és el detectiu Kyōichirō Jin, el qual és tan popular que té manga propi. El Jin és el pont que uneix la Saki i l’organització policial. Mentre que a la versió original té una melena que li arriba a la cintura, al primer dorama duu els cabells curts. En ambdós casos és un home pretesament atractiu.

La melenassa

L’aleshores actor i ex model Kōji Naka (中 康次) va ser seleccionat per a aquest paper. Era ideal en molts aspectes: les seves faccions armonioses, la seva seductora veu i les seves dots interpretatives. Per postres, el Naka posseïa una excepcional alçada: 191 m! Que per passar per alguns llindars de portes s’havia d’ajupir! I així la Yuki Saitō quedava encara més convincent en el paper de col·legiala. Qualsevol persona de vint-i-pocs anys al costat d’aquell homenot hauria passat per adolescent! Amb més raó una noia de 19 anys.

Buscant informació del Kōji Naka, vaig adonar-me del següent:


Sí, “casualment” a Occident se’n desconeix aquesta faceta, però bé que es té en compte el seu paper a El Motorista Emmascarat (Kamen Rider, Shōtarō Ishinomori), de gairebé dues dècades després, així com a una altra sèrie de tokusatsu especialment coneguda a Occident pel seu emmasculament estadunidenc (bastant racista, per cert). Sospito que és per aquests motius:
  • La Pinxa Detectiva és un shōjo protagonitzat per una noia i això fa que Kamen Rider (shōnen protagonitzat per un senyor) estigui sobredimensionat i més a Occident, on tot ja ens arriba per un doble filtre masclista (el japonès, més suau, i l’occidental, més dur). La pròpia Saki és motorista i extremadament carismàtica. I les antagonistes no es queden enrere. Imagino que La Pinxa Detectiva li fot mil voltes a Kamen Rider, però tampoc em moro de ganes d’esbrinar-ho: ja li he donat prous oportunitats al mediocre de l’Ishinomori. 
  • Mentre que dels homes es valora la tècnica, de les dones es valora sobretot la bellesa i la joventut. Mireu sinó el cas de la Marylin Monroe, una senyora fascinant que és sobretot recordada pel seu físic.
  • La supremacia blanca, que també afecta en el cànon de bellesa. Fins i tot en senyors que han sigut models.

Així que ja la comunitat occidental sap sobradament que quan era grandet el Kōji Naka va fer un paper destacat a Kamen Rider, avui vinc a reivindicar sobretot que quan ja no era tan jove (vers 37 anys*) va executar un dels papers principals de La Pinxa Detectiva: el misteriós i atractiu policia Kyōichirō Jin. I no està només per fer bonic. De tant en tant, fot bufes. A més, sap guarir ferides fotudes i conduir.

Admireu-lo en tot el seu esplendor:

Tipus cita 1

Tipus cita 2

Tipus cita 3

I després es sorprendrà que els malvats sempre sàpiguen on són!

Veniu, veniu...


Aquí s’ha passat amb el camuflatge. Ulleres de Sol amb aquest temps!

La diferència d’alçada.

En guàrdia!

Mirant a l’infinit 1

Mirant a l’infinit 2


Heus aquí alguns exemples de papers a altres sèries:





*Recordem que amb aquesta edat les dones ja solem ser considerades “velles” per fer un paper de dona atractiva. Cal afegir que mentre que la Yuki té 19 anys i interpreta una noia de 18 anys, el Kōji té 37 anys i interpreta un home de 29 (l’univers del dorama transcorre el 1985 i el Kyōichirō aquí és nascut el 1956).

dissabte, 23 de setembre del 2017

La bisexualitat tractada per l’Ai Yazawa



Aquesta entrada és una anàlisi i pot tenir ESPÒILERS de diversos mangues de l’Ai Yazawa.



No és cap secret que el George, un dels personatges principals de Paradise Kiss, és bisexual. Parem-nos, però, a analitzar com és tractada aquesta bisexualitat.

Trobo que el tractament de la bisexualitat a Paradise Kiss és bastant trencador. Primer de tot, perquè el George diu obertament que és bisexual. En els mangues, és molt poc habitual que hom parli obertament de la pròpia sexualitat i se li doni nom. I encara ho és més en un manga que no sigui ni yuri, ni BL, ni bara ni hentai*. Dins d’aquests, encara s’utilitza les paraules “homosexual”, “gay” o “lesbiana” de manera neutra o positiva, mentre que la paraula “bisexual” és tàbica o sol estar tenyida de negativitat. I recordeu que estem parlant d’un manga que es va començar a publicar el 1999. Fot gairebé 20 anys! Que no és una obra de fa dos dies, precisament.

Segon, perquè l’orientació del George no és una sorpresa de la trama. Ja es diu de bon principi. No hi ha lloc per a ambigüitats en cap moment.

Continuem. Un dels tants mites de la bisexualitat és que els bisexuals mai tenen prou i que mai estan satisfets. Que si avui estan amb una dona, demà necessiten estar imperiosament amb un home i viceversa. Relacionat amb aquest, està també el mite de què són insaciables de sexe i que mai en tenen prou. Tot això la Yazawa ho toca de manera molt subtil i molt bèstia a la vegada i ho esmicola.

La Yazawa ens presenta el George com el típic home atractiu i misogin que encisa un fotimer de dones. És un gran manipulador i acaba destrossant totes les dones amb qui es relaciona romànticament, banyes incloses. Com a amic de dones encara, però com a parella és altament tòxic. I, a part de tot això, resulta que li agraden els homes**. El que fa dolent al George no és la seva bisexualitat, sinó la seva misogínia i la seva toxicitat. Això la Yazawa ho deixa ben clar. Potser aquest punt de vista és un pèl heteronormatiu, però cal tenir en compte que la història s’explica majoritàriament des dels ulls de la seva parella: la Yukari. I ja sabem que la Yukari és heterosexual. Una heterosexual bastant bífoba i homòfoba, tot sigui dit. Així, desconeixem si en una relació de parella amb un home, el George duria la relació d’una manera més equilibrada.

Orgull bisexual.

El George no té la necessitat destar amb una dona i un home alhora. Realment, amb destrossar una sola persona a la vegada ja en té prou. En aquesta línia, en una ocasió fa la pregunta retòrica “És dolent creure que al món hi ha una persona per a mi?” (Ja t’ho responc jo, Senyor Egocèntric: SÍ.)

Hi haurà qui exclami: “però si mentre estava oficialment amb la Yukari, tenia relacions sexuals amb el Seiji!” A veure’m. Com us ho explico. El Seiji és el seu professor i s’encapritxa d’ell i el George es deixa fer a canvi d’obtenir influències. Qui no vol veure no veu. Això és assetjament rutinari i violacions reiterades. I no, que a un home li atreguin els homes no vol dir que li agradi aquests que el violin. Fent ús del seu característic sentit de l’humor, el George ironitza: “Li he permès que em xucli la sang tot aquest temps”. Recordem, a més, que el George no deixa de ser un adolescent i que el seu professor li més que dobla l’edat.

Ja he dit tot el que havia de dir del George. Centrem-nos ara en el Seiji. Només si has llegit Una Història d’un Barri i Paradise Kiss, pots saber amb certesa que és bisexual. De primer, per aplacar la gelosia del Tsutomu respecte a la Mikako, li fa creure que és gay. Després, quan torna a sortir el tema, li dóna a entendre al públic que li ha mentit i que sí que li agraden les dones. Només havent llegit Una Història d’un Barri, l’heteronorma i la mononorma fan que pensem que el Seiji és un heterosexual que s’ha fet passar per gay. Però no. Resulta que, a Paradise Kiss, descobrim que sí que li atrauen els homes. Potser aleshores per això li havia sortit tan bé la seva insinuació al Tsutomu a Una Història d’un Barri. Amb com de maco és el Seiji a Una Història d’un Barri i, en canvi, a Paradise Kiss en copsem la seva pitjor versió. Però això és com la pròpia vida. Hi ha senyors exquisits de cara a la galeria que després resulta que abusen del poder a la mínima que n’obtenen una mica.

Podríem pensar que el retrat de la bisexualitat per part de la Yazawa, malgrat tot, és molt negatiu: tindríem per una banda un maltractador i, per l’altra, un violador de menors. Per sort, hi ha Nana, probablement el manga més homofòbic de l’autora, però també el que conté dos dels homes més respectables de la Yazawa: el Yasu i el Nobu. I a més daixò són, bisexuals. No es diu directament, però es deixa palès que shan sentit atrets pel Ren i diverses dones. El Yasu afirma que tant li fa si són homes o dones.

*No vull que se’m malinterpreti. No estic posant un yuri al mateix nivell que un hentai. Simplement, vull dir que hi ha més probabilitats que en un d’aquests mangues es faci servir les paraules “bisexual” o “bisexualitat” que no pas a d’altres i que hi ha diferents motius per a això.

**De fet, un dels seus atractius a ulls de les dones cisheterosexuals és la seva “estètica queer” i la “sensibilitat” que l’acompanya. Aquest toc femení de què fa gala. Aquestes bufandes de plomes. Aquests vestits de príncep.

dimecres, 20 de setembre del 2017

Sobre la meva repulsa envers la parella Sakura x Shaoran

Aquesta és una anàlisi profunda del manganime de Sakura, la Caçadora de Cartes (Card Captor Sakura, CLAMP) o simplement Sakura, pel·lícules incloses. Per tant, en conté ESPÒILERS.



Bé podria haver titulat aquesta entrada com “El triomf de l’heterosexualitat obligatòria a Sakura”, però la meva mania per estalviar espòilers arriba fins a aquest nivell. Qui no sap que la Sakura i el Shaoran acaben junts?! Recoi!

Un dels missatges de Sakura és que l’amor romàntic no ha de tenir límits. Aquesta presumpta diversitat sense límits posa al mateix les parelles del mateix gènere amb les de diferent edat (on un dels membres és adult i l’altre, nen), la qual cosa em sembla tot un despropòsit i em fot molt de fàstic.

Tal “diversitat”, però, no pot afectar la protagonista, que com a molt es desviarà lleument durant el camí, però finalment tirarà per l’opció socialment més acceptada. D’aquesta manera, el viarany a seguir per les lectores queda durament marcat, després de llegir obres i obres on l’esquema es repeteix (i encara gràcies que a Sakura es mostra l’atracció entre persones del mateix gènere de manera positiva)*. 

Per què s’enamora el Shaoran de la Sakura? Doncs perquè és el xaval de la seva edat més proper a ella i bé calia fer-lo evolucionar d’alguna manera. A més, a les CLAMP ja els va aquest rotllo d’estira i arronsa i de nens que fan la punyeta a les nenes que els agraden. Realment, l’element d’originalitat que es va aportar aquí va ser que el rival en l’amor de la protagonista fos un noi i no una noia. Perquè després tota atracció que han sentit qualsevol dels dos cap a persones del mateix gènere (la Sakura envers la Kaho i el Shaoran envers el Yukito) a l’anime (encara rai que al manga no) és negada amb l’excusa de l’atracció pels “poders lunars”. Malgrat tot, en el cas del Tōya no es nega, però això és pel que comentava al paràgraf anterior. Seguint amb el que deia, aquest recurs reforça:
1) L’heteronorma.
2) El mite de la mitja taronja.
3) La idea que per a les persones bisexuals l’única bona sortida és acabar amb algú del gènere binari oposat.
4) El mite de la bisexualitat i l’homosexualitat com a fases.
(Tornem-hi: parlo de la  parella principal, en qui cercaran identificar-se la gran majoria de les lectores; el cas del Tōya és l’excepció secundària que se salva).

He dit ja per què, a nivell de guió (i sempre sota les meves especulacions), el Shaoran s’enamora de la Sakura. Però i la Sakura del Shaoran? Si més no, l’enamorament del Shaoran resulta més o menys creïble. En canvi, la Sakura se n’enamora de sobte, quan les CLAMP s’adonen que ja no els queden pàgines ni personatges. Just després que el Shaoran li hagi confessat els seus autèntics sentiments per ella. Com per obligació. Sense digerir aquesta declaració del tot, decideix que fot un fotimer de temps que n’està perdudament enamorada. Tot un autoengany. De sobte, ha passat de cop totes les fases del dol del seu desengany amb el Yukito, també.

Sembla que quan les CLAMP van fer aquest final pensessin que l’únic tancament possible d’un shōjo èpic és que la protagonista acabi feliç emparellada amb el seu estimat... encara que no en tingui (o no sigui corresposta). És que és de manual. Acabar sola o amb una noia no és una opció, pel que es veu.

Heus aquí, doncs, els motius acumulatius pels quals la Sakura i el Shaoran acaben junts (tenint sempre present que són la parella protagonista d’un manga d’èxit de la Nakayoshi):
1) Perquè el Shaoran és ben plantat i ja se sap que la protagonista sempre acaba amb el més plantós del repartiment.
2) Perquè són nena i nen. Ja m’he estès als anteriors paràgrafs sobre aquest tema.
3) Perquè no podia ser que la protagonista acabés sense parella.
4) Perquè són de la mateixa edat (l’únic motiu que amb el qual estic plenament d’acord).
5) Perquè en el fons el Shaoran és un “bon nano” (tot i que en llur primera trobada la intenti atracar, coses que passen) i n’està molt enamorat.
6) Perquè el rotllo de l’estira i arronsa d’amor-odi li agrada a gran part del públic, així com a les CLAMP.
Que la Sakura acabi de manera tan forçada amb el Shaoran és una punyalada a les lectores. Per molt que sigui una parella molt estimada pel públic, s’envia un missatge la mar de nociu a les nenes: “has de tenir parella [nen] sí o sí i com més ràpid, millor”. Que, ja et dic, si la cosa s’hagués desenvolupat amb més delicadesa (sobretot per la part de la Sakura), no em semblaria malament. L’heterosexualitat obligatòria fot molt a les nenes, noies i dones, incloent les heterosexuals. Per acabar-ho d’adobar, a la darrera portada de l’edició original, les CLAMP van dibuixar la Sakura amb vestit de núvia. Respecte a aquesta il·lustració, van comentar al corresponent artbook: “Heus aquí una Sakura vestida de núvia, amb la qual vam voler suggerir el feliç futur que lespera”. Es tracta del dibuix d’una noia que tot just acaba de començar la secundària! Vestida de núvia! Em sembla horrorós.

Per a mi, a nivell romàntic, el millor final hauria sigut que la Sakura acabés sense parella mentre va superant de manera gradual el seu primer desengany amorós. És molt jove! Ja tindrà temps per tenir parella!

* I sí, això també és una tàctica perquè la “diversitat” passi més desapercebuda entre qui la més durament la criticaria (pares, docents, etc). Però aquest no és el tema que ens ocupa.

Colofó: Com a estocada final, les CLAMP tenen la barra de fer que el Clow digui que l’amor entre la Sakura i el Shaoran era imprevisible. Au, va! No fotis!

dimecres, 13 de setembre del 2017

Tot el que ignoro, tot el que desconec




Títol original: Watashi no Muchi na Watashi no Michi  (私の無知なわたしの未知)
Autora: Moto Momono
Revista: Hatsu Kiss
Editorial: Kodansha
Anys: 2014-2016
Demografia japonesa: Josei
Gèneres: Romanç, drama, misteri
Nombre de volums: 2
Edicions fora del Japó: Alemanya (Der Zauber einer mir unbekannten Welt)

Bàsicament, m’he posat amb aquest manga perquè és l’únic yuri en alemany al qual he tingut a mà a part de l’infame Cítric (Citrus, Saburōta), obra que ja es publica a Espanya. Que, per cert, les dues obres van a joc.

Aquest yuri fot pena. Primer, ja surt un amic de la infància amb segones intencions que ocupa massa pàgines. Segon, el romanç té cosetes tòxiques. Tercer, l’element de misteri/drama fa venir arcades. I més amb la resolució que se li dóna.

La narració està bé sense ser cap meravella.

El dibuix és fluixet... i els personatges semblen tots més joves del que són. Les protagonistes, oficinistes, semblen adolescents. La mare de la protagonista sembla que sigui una dona de 25 anys amb una arruga sota l’ull.

El típic senyor que es creu amb dret de disposar com vulgui del temps de les dones que l’envolten... només per existir. I a sobre la trama el compadeix i li dóna un fotimer de pàgines.

El títol original fa un joc de paraules molt maco. Deu ser l’únic bo d’aquest manga i no estic per trencar-me el cap amb aquesta cosa.

L’edició alemanya no té sobrecobertes. Al final de cada volum, hi ha anunciats altres yuris de la mateixa editorial i després, alguns shōjos. Tokyopop posa els shōjos de romanç noia-noi i els yuris a la mateixa col·lecció, la qual cosa em sembla una grandíssima decisió.

Ho recomano? No. No malgastis la teva vida amb aquesta porqueria. Moltes coses tòxiques, un amic de la infància pesadíssim i idealització d’una relació vomitiva.

Nota global: 2’5/10