Sobre la meva repulsa envers la parella Sakura x Shaoran

Aquesta és una anàlisi profunda del manganime de Sakura, la Caçadora de Cartes (Card Captor Sakura, CLAMP) o simplement Sakura, pel·lícules incloses. Per tant, en conté ESPÒILERS.

Bé podria haver titulat aquesta entrada com “El triomf de l’heterosexualitat obligatòria a Sakura”, però la meva mania per estalviar espòilers arriba fins a aquest nivell. Qui no sap que la Sakura i el Shaoran acaben junts?! Recoi!

Un dels missatges de Sakura és que l’amor romàntic no ha de tenir límits. Aquesta presumpta diversitat sense límits posa al mateix les parelles del mateix gènere amb les de diferent edat (on un dels membres és adult i l’altre, nen), la qual cosa em sembla tot un despropòsit i em fot molt de fàstic.

Tal “diversitat”, però, no pot afectar la protagonista, que com a molt es desviarà lleument durant el camí, però finalment tirarà per l’opció socialment més acceptada. D’aquesta manera, el viarany a seguir per les lectores queda durament marcat, després de llegir obres i obres on l’esquema es repeteix (i encara gràcies que a Sakura es mostra l’atracció entre persones del mateix gènere de manera positiva)*. 

Per què s’enamora el Shaoran de la Sakura? Doncs perquè és el xaval de la seva edat més proper a ella i bé calia fer-lo evolucionar d’alguna manera. A més, a les CLAMP ja els va aquest rotllo d’estira i arronsa i de nens que fan la punyeta a les nenes que els agraden. Realment, l’element d’originalitat que es va aportar aquí va ser que el rival en l’amor de la protagonista fos un noi i no una noia. Perquè després tota atracció que han sentit qualsevol dels dos cap a persones del mateix gènere (la Sakura envers la Kaho i el Shaoran envers el Yukito) a l’anime (encara rai que al manga no) és negada amb l’excusa de l’atracció pels “poders lunars”. Malgrat tot, en el cas del Tōya no es nega, però això és pel que comentava al paràgraf anterior. Seguint amb el que deia, aquest recurs reforça:

1) L’heteronorma.
2) El mite de la mitja taronja.
3) La idea que per a les persones bisexuals l’única bona sortida és acabar amb algú del gènere binari oposat.
4) El mite de la bisexualitat i l’homosexualitat com a fases.
(Tornem-hi: parlo de la  parella principal, en qui cercaran identificar-se la gran majoria de les lectores; el cas del Tōya és l’excepció secundària que se salva).

He dit ja per què, a nivell de guió (i sempre sota les meves especulacions), el Shaoran s’enamora de la Sakura. Però i la Sakura del Shaoran? Si més no, l’enamorament del Shaoran resulta més o menys creïble. En canvi, la Sakura se n’enamora de sobte, quan les CLAMP s’adonen que ja no els queden pàgines ni personatges. Just després que el Shaoran li hagi confessat els seus autèntics sentiments per ella. Com per obligació. Sense digerir aquesta declaració del tot, decideix que fot un fotimer de temps que n’està perdudament enamorada. Tot un autoengany. De sobte, ha passat de cop totes les fases del dol del seu desengany amb el Yukito, també.

Sembla que quan les CLAMP van fer aquest final pensessin que l’únic tancament possible d’un shōjo èpic és que la protagonista acabi feliç emparellada amb el seu estimat... encara que no en tingui (o no sigui corresposta). És que és de manual. Acabar sola o amb una noia no és una opció, pel que es veu.

Heus aquí, doncs, els motius acumulatius pels quals la Sakura i el Shaoran acaben junts (tenint sempre present que són la parella protagonista d’un manga d’èxit de la Nakayoshi):

1) Perquè el Shaoran és ben plantat i ja se sap que la protagonista sempre acaba amb el més plantós del repartiment.

2) Perquè són nena i nen. Ja m’he estès als anteriors paràgrafs sobre aquest tema.

3) Perquè no podia ser que la protagonista acabés sense parella.

4) Perquè són de la mateixa edat (l’únic motiu que amb el qual estic plenament d’acord).

5) Perquè en el fons el Shaoran és un “bon nano” (tot i que en llur primera trobada la intenti atracar, coses que passen) i n’està molt enamorat.

6) Perquè el rotllo de l’estira i arronsa d’amor-odi li agrada a gran part del públic, així com a les CLAMP.

Que la Sakura acabi de manera tan forçada amb el Shaoran és una punyalada a les lectores. Per molt que sigui una parella molt estimada pel públic, s’envia un missatge la mar de nociu a les nenes: “has de tenir parella [nen] sí o sí i com més ràpid, millor”. Que, ja et dic, si la cosa s’hagués desenvolupat amb més delicadesa (sobretot per la part de la Sakura), no em semblaria malament. L’heterosexualitat obligatòria fot molt a les nenes, noies i dones, incloent les heterosexuals. Per acabar-ho d’adobar, a la darrera portada de l’edició original, les CLAMP van dibuixar la Sakura amb vestit de núvia. Respecte a aquesta il·lustració, van comentar al corresponent artbook: “Heus aquí una Sakura vestida de núvia, amb la qual vam voler suggerir el feliç futur que l’espera”. Es tracta del dibuix d’una noia que tot just acaba de començar la secundària! Vestida de núvia! Em sembla horrorós.

Per a mi, a nivell romàntic, el millor final hauria sigut que la Sakura acabés sense parella mentre va superant de manera gradual el seu primer desengany amorós. És molt jove! Ja tindrà temps per tenir parella!

* I sí, això també és una tàctica perquè la “diversitat” passi més desapercebuda entre qui la més durament la criticaria (pares, docents, etc). Però aquest no és el tema que ens ocupa.

Colofó: Com a estocada final, les CLAMP tenen la barra de fer que el Clow digui que l’amor entre la Sakura i el Shaoran era imprevisible. Au, va! No fotis!