diumenge, 21 de gener del 2024

Top 10 de còmics no mangues de 2023

Entraran en aquesta classificació els còmics que no siguin mangues i que llegís per primer cop durant l’any passat, ja fos totalment o parcial. És a dir, obres de les quals llegís pàgines que no havia llegit abans.


Abans de donar pas a la llista, repeteixo el parell de puntualitzacions de la llista del 2022:

-Si les meves circumstàncies fossin unes altres, estic convençuda que Dark Mambo (Mahō Usagi) entraria a la llista. Però les meves circumstàncies són les que són: sóc amiga de l’autora i em veig incapaç de distanciar-me prou de l’obra com per ficar-la en una classificació.

-D’altra banda, el 2023 no vaig fer la relectura i corresponent lectura de les noves pàgines de Nova (Novae, Kaiju), el còmic guanyador de les edicions del 2020 i el 2021. Serà el 2024 l’any que per fi hi torni?

 

Així doncs, heus aquí el top 10 del 2023:


1) La princesa i el biquini de formatge (The princess and the grilled cheese sandwich, Deya Muniz): Història romàntica sàfica amb identitat secreta. La dama Camembert es fa passar per un home per temes de patriarcat i herències. Així, sap que el romanç li està vetat. Però, ai, què passarà quan intimi amb la princesa Brie? Podrà mantenir la seva decisió? I la Brie, per la seva banda, es mantindrà de braços creuats? A més d’elles dues, hi ha 3 personatges femenins més que resulten primordials per a la trama: la criada de la protagonista, la millor amiga de la princesa i una amiga que tenen en comú totes dues enamorades. Pel que fa al dibuix, el còmic resulta una delícia visual, amb aquest traç, aquesta expressivitat i aquests colors.
 
2) Pollets (Salad days, Jing Shuibian i Tang Liuzang): Amor entre un ballarí i un boxador. Diferent de com me l'esperava. A més de qüestions com el fet que costa arribar a viure de les passions, s’hi toquen altres temes com ara la diferència de classes i el contrast entre el poble i la ciutat. El color és maco i té detalls que m'engresquen.

3) LAturacors (Heartstopper, Alice Oseman): Nou volum que surt de L’Aturacors, nou volum que en devoro. Després d’un temps de sortir plegats, el Charlie i el Nick es comencen a plantejar de passar a l’acció pel que fa al sexe. A més, el Nick es veu abocat a reflexionar sobre quina universitat li convindrà més, decisió que afectarà d’una manera o una altra la seva relació de parella.

4) Balik balik! (Monnket!): Història d’amor ambientada a les Filipines, de mares sàfiques (una lesbiana i una bisexual) d’una certa edat i que viuen del món de la música. Li veig l’inconvenient que es comporten com si fossin més joves i tot el tòpic de l’antic amor de joventut (que enllaça amb l’amor predestinat i tal). Així i tot, és un relat ben simpàtic i tots els personatges es fan estimar.

5) Amics de per vida (Friends for life, Michael Dante DiMartino, Heather Campbell i Killian NG), història curta dins de l’antologia La Llegenda de la Korra: Patrons del temps (The Legend of Korra: Patterns in time): Sí, Patrons del temps és una enganyifa tenint en compte la portada. No es veu pràcticament plegades la Korra i l’Asami. Però he de dir també que és el millor còmic de La Llegenda de la Korra segons el meu parer. Els altres dos (Les guerres territorials [Turf wars] i Les ruïnes de l’imperi [Ruins of the empire]) els sento com un afegit per allargar. Per contra, a l’antologia Patrons del temps hi ha diversos fragments que li aporten profunditat a la sèrie de dibuixos animats sense notar-ho forçat. En especial, en destaco la primera història, que tracta sobre com la Korra i la Naga es van conèixer i com van establir el vincle tan especial que les uneix.
 
6) Meitat (Soulmate, Wenzhilizi i Keranbing): Tercer i darrer volum d’aquesta història d’amor amb un doble viatge en el temps. Hi ha potser un parell de detalls que no m’acaben de fer el pes, però el balanç és positiu. La seva lectura m’ha deixat un molt bon gust de boca, amb tots els seus moments entendridors, com ara el punt àlgid de l’obra de teatre.

7) Sanguina (Onzzes): Fanzine sàfic en català? Sobre una reimaginació de la llegenda de Sant Jordi? Som-hi!!! A més el dibuix i la narració són magnífics i és a tot color. Un color posat amb molt bon gust, tot sigui dit. Una gran sorpresa i alegria.

8) La cinta rosa (Fěnhóng duàn dài, Monday Recover), més conegut a França com Pink Ribbon: Una història d’amor entre una noia apassionada dels llaços i els volants i una noia aficionada al vòlei. Tenen gustos ben diferents, però mica en mica es van fent amigues i aprenent-se a entendre i respectar (sobretot, pel que fa a la dels llaços respecte a la del vòlei). Senzill i amb un toquet dramàtic.

9) Les cortines blanques (Le tende bianche, Cecilia Latella): 1796. Com que amb l'avançament de les tropes napoleòniques la Virginia no es troba a segura a Piemont, es refugia a cal seu cosí, a Milà. Allà, la Virginia senamorarà de la Luisa, lesposa de son cosí. Un tipus de perspectiva històrica sobre l’època de Napoleó que no sol arribar a les meves mans. Tot el còmic està pintat amb aquarel·la, a tot color.

10) Iaia (Mamo, Sas Miledge): Dins de la fantasia, bruixes vistes des duna perspectiva que té elements en comú amb el que et trobes quan investigues sobre la bruixeria real de fa segles. Títol ben curiós i engrescador sobre encanteris, rebel·lia i vincles.





divendres, 5 de gener del 2024

Top 10 de mangues (i encara més mencions d’honor) de 2023

La pinxa i la nova
Entraran en aquesta classificació mangues que llegís per primer cop durant l’any passat, ja fos totalment o parcial. És a dir, obres de les quals llegís pàgines que no havia llegit abans.

Durant el 2023, vaig seguir amb el francès. És la llengua en la qual més manga consumeixo de lluny. Segueixo d’aquella manera amb el japonès; hi avanço al meu ritme i a la meva manera. També vaig fent amb la recuperació de l’alemany.

Provo amb molts mangues perquè no vull que res se’m passi per alt, però són molt pocs els que segueixo més enllà del primer tom... si és que l’arribo a acabar. Tal com em va passar el 2022, trobo que l’any passat vaig topar-me amb molts mangues que em van agradar, així que he optat per fer ús i abús de les mencions d’honor, com ja vaig fer per al top del 2022.

Hi ha mangues que, pel motiu que sigui, han estat a la llista en edicions anteriors i en aquesta edició no hi són. Poden haver-hi tres motius principalment: els darrers toms no m’han agradat tant com els anteriors, l’any passat no en vaig llegir noves pàgines o bé el manga està complet i ja n’havia acabat la lectura.

I abans que algú ho digui: no, no m’he copiat els mangues pel que fa a les meves posicions 2 a 4 del top 4 del Klonos. Simplement, tenim gustos molt, molt similars.

 

Sense més preàmbuls, heus aquí el meu top 10 de mangues del 2023:

La floristeria del xamfrà
1) La pinxa i la nova (Sukeban to Tenkōsei, Fujichika), més conegut per aquí com La macarra y la nueva: yuri amb sukebans, ambientat als anys vuitanta, la mar de bufó, clarament sàfic des del primer capítol, tendre, divertit i amb acció. Què més puc demanar? Totes dues protagonistes es fan estimar. Però de què va? La Riri, una nova estudiant, li demana a lAtsuko, la pinxa de l’insti, que li llegeixi paraules bufones. Sorprenentment, l’Atsuko accepta. I així van teixint una relació de companyes i amistat mentre cadascuna es va enamorant de l’altra.

2) La floristeria del xamfrà (Machikado Hanayadori, Fumiyo Kōno), més conegut a França com Les fleuristes du coin de la rue: Faig trampa? Sí, és clar! Aquest volum conté diverses històries curtes (reculls de capítols que no arriben a un tom o històries d’un sol capítol) i no em facis escollir amb quina em quedo perquè totes m’agraden i és el primer cop en vers 10 anys que puc llegir quelcom nou de la meva mangaka preferida en paper. La història de la floristeria (amb dues versions, una clarament yuri, l’altra, si un cas, amb subtext sàfic) és la que dóna nom al tom i la que ocupa més pàgines, però n’hi ha moltes més: disputes matrimonials, una llibreria amb un rètol de Sant Jordi, grans d’arròs, una gossa convertida en humana i amors frustrats. Molt en la línia de l’autora, amb el seu dibuix i el seu humor.

3) La noia de les bromes (Kiri no naka no shōjo, Eiko Hanamura), més conegut a França com Autant en emporte la brume: un magnífic fulletó amb no dues, sinó tres protagonistes: una mare i dues filles. Enganxa moltíssim, amb totes les anades i vingudes i tots els personatges són profunds, amb llurs llums i llurs ombres. El traç és suau i delicat. Una meravella de manga per assaborir lentament. A més, no em sorprendria gens que aquest còmic sigui una influència de Nana (Ai Yazawa).

La noia de les bromes
4) Les roses floreixen amb feresa - Les adversitats duna ajudant de mangakes de shōjo als anys 70 (Bara wa shuraba de umareru - 70-nendai shōjo manga assitant funtō-ki, Nami Sasō), més conegut per aquí com Rosas que nacen del pandemonio - Crónica de una asistente de manga shōjo en los 70: Poder llegir un manga actual que desprèn tantíssim afecte vers el shōjo setanter ha sigut tota una experiència. He après i no només he conegut noves anècdotes de mangues que no coneixia, sinó també un fum de mangues que conec i alguns dels quals he llegit i tot. Una passada poder tenir de manera tan accessible un document d’aquestes característiques.

5) Ovelletes perdudes per internet (Online no hitsujitachi, Hiro Shibara), més conegut per aquí com Borregos en la red: Ambientat al 1999, tracta sobre com de sobte a la Megu se li obre tot un món amb el descobriment dinternet. Per fi podrà xerrar pels descosits sobre el seu videojoc preferit. A més, shi toquen molts altres temes: l'amistat, la família, els diners, laddicció a la validació rebuda per internet, etc.

6) El departament de disseny de la gènesi (Tenchi Sōzō Design-bu, Hebi-zō, Tsuta Suzuki i Tarako), escurçat com Tendebu i més conegut a segons quins països occidentals com Heaven’s Design Team: continuo la lectura d’aquest manga tan esbojarrat com didàctic. L’única pega que li veig és que l’obra s’esforça per acabar els toms de manera que en vulguis el següent, com si l’argument aquí tingués un gran pes quan el que pesa són els personatges i les interaccions entre ells.

Les roses floreixen amb feresa
7) Zona escolar (School Zone, Ningiyau): Continuem amb les poca-soltades bufones del parell de protagonistes, així com l’estretament de vincles entre altres personatges i una capa de profunditat pel que fa a les bessones. Un dels punts forts d’aquesta obra és com Ningiyau en cuida cadascun dels detalls, tant de relació/interacció dels personatges com del dibuix (roba, complements, pentinats, fons, etc). A estones comèdia, a estones drama, però sempre toca la fibra.

8) Les entregues mensuals de shōjo del Nozaki (Gekkan Shōjo Nozaki-kun, Izumi Tsubaki), més conegut pel meu sofert públic com Nozaki y su Bravo: pura comèdia feta 4-koma. Sempre m’alegra el dia. Un manga sobre manga amb humor i un bon regutizell de personatges carismàtics. Què més se li pot demanar?

9) Frenesia i mandra (Skip and loafer, Misaki Takamatsu): em fonc amb aquest manga. Comèdia d’institut amb alguns moments durs. La Mitsumi passa de curs i continua madurant, havent d’acceptar un seguit de qüestions. Respecte a la lectura de l’any passat, la representació trans és molt, molt millor. Si hi ha una pega, és que em temo que no farà realitat cap de les meves dues OTPs: ni la 1 ni la 2.

10) L’espia i la seva família (Spy x Family, Tatsuya Endo): Si està en una posició tan baixa aquest cop, és perquè la primera meitat del desè tom no em va agradar gaire. Per sort, després d’aquest impàs, la sèrie recupera tot el seu encant i la trama segueix avançant al seu ritme, però no gaire, perquè principalment es tracta d’una comèdia on els personatges són més rellevants que l’argument. I ja va bé així.


Mencions d’honor: perquè en algun lloc he de parlar de tots els mangues que m’han emocionat malgrat que hagin assolit cap de les 10 primeres posicions

Per a aquesta edició ho endreçaré per categories, sense un ordre concret de preferència:


A) “Visionat” en japonès (en cometes perquè el meu nivell és el que és i hi ha moltíssimes coses que no entenc i aquest manga me l’estic més aviat mirant que no pas llegint):

El Mari i el Shingo
- El Mari i el Shingo (Mari to Shingo, Toshie Kihara): fa una bona colla d’anys que volia llegir aquest manga. Ara ja amb les esperances del tot perdudes que l’editin a Itàlia, em vaig dir que millor comprar l’edició de luxe japonesa abans que s’exhaurís. I aquí sóc, mirant el manga pàgina a pàgina, mica en mica i gaudint-ne d’allò més malgrat la barrera idiomàtica.

 

B) Shōjos vuitanters que no siguin yuris:

- Premier Muguet (Keiko Nagita i Yōko Hanabusa): la cloenda del manga presumiblement d’incest de bessons. Aquest és el plantejament, després ja del final no dic res. N’he gaudit com gaudeixo dels shōjos antics, així que està prou bé. Una lectura lleugera, però amb algun gir a la trama. Tot un fulletó.

- El conte de fades dels diplatendres (Ginyōbi no otogibanashi, Mutsumi Hagiiwa), més conegut per aquí com Silverday, Conte de Fades de Divendres de Plata: Aquest manga enganya. Sembla que serà una cosa bufoneta i, sí, té parts així, però té un bon reguitzell de parts dures, entre les quals es troba el capitalisme voraç des de diferents perspectives. Tothom sembla molt content amb l’edició, però a mi no ha acabat de fer-me el pes.

Segueix-me
- Para atenció als xiuxiuejos (Mimi o subaseba, Aoi Hiiragi), més conegut per aquí com Murmuris del cor + El temps de les campanulals (Kikyō no Saku Koko, Aoi Hiiragi): Quina alegria que vaig tenir en poder llegir un altre manga de la Hiiragi! Una llàstima que les històries que li va adaptar Ghibli no m’acabin de fer el pes. Per sort, el segon volum de Para atenció als xiuxiuejos inclou la història El temps de les campanulals, bastant típica, però no per això menys engrescadora. M’imagino que aquest còmic es deu acostar més a la seva obra cabdal i bastant desconeguda a Occident El contorn dels ulls de galàxia (hoshi no hitomi no silhouette).

 

C) Una OTP en un univers alternatiu:

- Aquell taronja tan càlid com el Sol (Hidamari no Orange, Chitose Yū), més conegut per aquí com Sunny Orange: Un amor d’institut. Si El Mari i el Shingo és el manga dels Asoryuu abans de la creació dels videojocs The Great Ace Attorney (sí, sospito que algú va treure inspiracions d’aquest còmic per a tals videojocs), Aquell taronja tan càlid com el Sol és el manga dels Asoryuu després de la creació dels videojocs The Great Ace Attorney. Per a molta gent, el còmic que ens ocupa segur que serà oblidable, però en tot cas la seva lectura és agradable i jo li tinc un afecte especial.

 

D) Yuris:

- Segueix-me (Follow me!, Hisato Chiba): Un amor d’institut tan predestinat com desgraciat. I molt bell, amb tot l’esplet de dansa. Visualment, una passada.

Retrat de la primavera...
- Hola, melancòliques! (Hello, melancholic!, Yayoi Ōsawa): Una cloenda prou satisfactòria per a un yuri de 3 toms. Conté dilemes sobre letern debat entre lligams i passió. Hi ha alguna sorpresa que li dóna un sabor especial.

- La Lluna en una nit plujosa (Amayo no tsuki, Kuzushiro), més conegut per aquí com La Luna en una noche de lluvia: Tercera història d’amor d’institut seguida dins d’aquesta subllista. En aquest cas, entre una noia oïdora i una noia sorda. El primer tom està prou bé, llàstima que l’edició espanyola no m’hagi acabat de fer el pes. M’he passat a la francesa, a veure si així m’entra millor.

- Petons a les cicatrius de les noies (Shōjotachi no kizuato ni kuchizuke o, Aya Haruhana), més conegut a Estats Units com Kiss the scars of the girls: Aquest no té gaire misteri. Vampires, dibuix bonic i amb una clara vocació de seguir amb una certa genealogia d’obres sàfiques, a la vegada que juga amb els tòpics i els renova. Tenia tots els números per agradar-me i així ha sigut.

- Retrat de la primavera a la cambra on floreixen els cirerers (Haru Tsuzuru, Sakura Saku Kono Heya de; Tokuwotsumu), més conegut a Alemanya com Wenn die Blüten Trauer tragen: No he aconseguit encara acabar-ne el primer volum, però mica en mica el vaig llegint, que en ser en alemany, em costa. Yuri d’adultes i fantasmagòric. L’element de dol té més pes que el fantàstic, trobo, però. Té detalls, com ara que quan la morta torna en forma de fantasma 5 anys més tard això de les plataformes d’streaming ja és sobradament una realitat del dia a dia per a la protagonista i, en canvi, per a la fantasma suposa una novetat.

 

E) Romanç de noia-noi o dona-home:

La maledicció de la Haru
 - La maledicció de la Haru (Haru no noroi, Asuka Konishi), més conegut per aquí com La maldición de primavera: La Haru, germana de la Natsumi, es mor en la flor de la vida. Al Tōgo, el xicot de Haru, sempre li havia agradat la Natsumi i ara té l’excusa perfecta (històries familiars de voler mantenir llinatges) per cortejar-la. La Natsumi accedeix a sortir-hi a canvi que la dugui als llocs que havia anat amb la Haru. La Natsumi ho fa no només perquè s’estimava la seva germana, sinó perquè n’estava enamorada. La relació entre la Natsumi i el Tōgo, doncs, té data de caducitat: quan ja no quedin més llocs per mostrar, què passarà? Premi a la protagonista bisexual menyspreada de l’any.

- La Takagi em fa la punyeta (Karakai Jōzu no Takagi-san, Sōichirō Yamamoto), més conegut per aquí com Takagi-san, experta en bromas pesadas: un any més de la Takagi rifant-se del Nijikata. He de dir, però, que em fa l’efecte que en aquests darrers toms ha sigut més bona nena i hi ha hagut moltes més escenes tendres entre tots dos.

- Una kaijū ben mel·líflua (Otome kaijū caramélisée, Spica Aoki): una comèdia amb tocs de drama en una ambientació de fantasia urbana. Ben simpàtica i amb diversos personatges femenins positius. Una lectura agradable.



F) En el cos de malvades:

Sóc una malvada més aviat mediocre
- Sóc una malvada més aviat mediocre: El conte del canvi de cos entre la papallona i la rata (Futsutsuka na akujo de wa gozaimasu ga: Sūgū chōso torikae den, Satsuki Nakamura i Ei Ohitsuji), més conegut a França com Though I am an inept villainess: La légende du Papillon et du Rat, Échange de corps à la Cour: Perquè no hi ha prou històries de canviar la malvada a través d’encarnar-la o seduir-la, aquí una més i és d’un tipus que no havia vist fins ara: canvi de cos amb la malvada (i, és més, per encanteri de la malvada). La protagonista és la candidata preferida per convertir-se en muller imperial: bella i delicada, talment una papallona. Delicada en el sentit literal: és molt dèbil de salut i sempre està amb febre, però així i tot està constantment forçant-se. Engelosida, una de les seves quatre contrincants canvia el cos amb ella, però per a la protagonista això no podria ser més una benedicció que altra cosa. L’amor del príncep (cosí seu que la desitja des que ella tenia 10 anys i ell era ja grandet) sembla que li és ben igual i, d’altra banda, la malvada té un cos saníssim. Com a punt extra, el toc d’humor em sembla molt ben trobat.

- Malvada al nivell 99: Només sóc larxienemiga oculta; no em confongueu pas amb la reina dels dimonis (Akuyaku reijō level 99: Watashi wa uraboss desu ga maō de wa arimasen, Satori Tanabata i Notori), més conegut a França com Villainess level 99: La història típica de la noia que es reencarna en una malvada d’un videojoc que coneix i es dedica durant anys a entrenar-se per no acabar malament. Tant és així que arriba al nivell 99, quelcom del tot insòlit i més per a una adolescent. La protagonista original del videojoc sembla ben bé la Maria de M’he reencarnat en la dolenta d’un otome i ara faci el que faci tinc els dies comptats (Otome Game no Hametsu Flag shika nai Akuyaku Reijou ni Tensei shite shimatta..., Satoru Yamaguchi i Nami Hidaka).

Malvada al nivell 99

G) Dibuix espectacular, història de més de 10 toms i subtext sàfic en algun moment de la sèrie:

- L’obrador dels barrets punxeguts (Tongari bōshi no atelier, Kamome Shirahama), més conegut per aquí com Atelier of the witch hat: Una sèrie que a aquestes alçades de la vida seguia una mica per inèrcia, el dibuix és fascinant i la història no està malament, m’ha sorprès amb el que sempre havia trobat que li faltava: profunditat en els personatges i en llurs relacions i que la Coco recordi de tant en tant la seva mare. A més, a nivell visual aquest volum ha sigut també tot un regal a la vista.

- Històries de núvies (Otoyomegatari, Kaoru Mori), més conegut per aquí com Bride Stories: Aquest catorzè tom potser més aviat s’hauria d’anomenar Històries de nuvis. Val a dir que la Mori s’ha lluït amb els cavalls d’aquest volum; n’hi ha un fotimer i tots esplèndidament dibuixats. El dibuix i la narració fan que la lectura d’aquest manga sigui, com sempre, una delícia.