Els clons de l'Oscar

Amb La Rosa de Versalles (Versailles no Bara), manga publicat del 1972 al 1973, la Riyoko Ikeda va crear un monstre. En el seu moment va ser tot un fenomen. Per exemple: al Japó va esclatar una passió per aprendre francès. A dia d’avui encara està de moda i se’n fa molt de marxandatge. De fet, tot i haver-se’n acabat la serialització al 1973, la Ikeda sempre ha anat traient-ne còmics extres: que si la història de la Báthory (volum 10), que si el Gaiden, que si el Kids, que si la represa més nova (volums 11 a 14) que va tancar  fa tot just uns mesos. I perquè no deu voler que ho dibuixi algú altre, que sinó...!

Què ho fa, aquest aclaparador èxit? Doncs en gran part el personatge que li va robar el protagonisme a la pròpia Maria Antonieta: la seva guarda Oscar (tant és així que l’anime es va anomenar Lady Oscar), una dona cis criada com a home. La famosa Oscar François de Jarjayes, tan plena de carisma i amb una evolució tan gran com a personatge. A més, l’Oscar suposa tota una fantasia femenina: en una època en què la gran majoria de les dones no tenien cap mena de poder, ella ostenta un lloc de responsabilitat a la cort reial i sol guanyar a nivell físic els homes que li fan front. Tanta fantasia és que ni tan sols va existir.

L’Oscar ha agradat tant que hi ha personatges en mangues posteriors que es nota que estan inspirats en ella. La pròpia Riyoko Ikeda en té molts que, a nivell de disseny se li assemblen. No sé si també a en té a produccions anteriors. Però en tot cas serien “proto-oscars”.

Un dels altres atractius de l’Oscar per al públic és la seva androgínia. I així, tant a ella com els personatges que hi estan inspirats (siguin dones o homes) moltes vegades hi ha altres personatges que els llegeixen malament el gènere. De fet, hi ha Oscars que són trans i d’altres que es transvesteixen. També és factible que tinguin noms que no es corresponen amb llur gènere, ja sigui perquè es tracta de dones cis que hom ha procurat criar com a homes o perquè es tracta de persones trans.

Com no pot ser d’altra manera, molts cops es destaca la bellesa d’aquests personatges. Normalment, són blancs i/o tenir els cabells rossos o castanys clars. Llur sol ser o bé el de protagonista o bé el d’interès romàntic. És a dir, és un personatge que, en un principi, li agrada a l’autora i que està pensat per plaure al públic.

Si aquest personatge és una dona, se la qualifica de “bifauxnen” i és probable que moltes noies s’hi sentin atretes per la seva “aura masculina”, ja sigui confonent-les amb un home ben plantat o no. 

A més de tot això, l’Oscar és tota una icona LGBT, tenint en compte el següent:

1) Com navega pel gènere.

2) És bisexual.

3) Tant dones com homes se n’enamoren.

4) La Ikeda li donà aquest nom en honor a l’Oscar Wilde.

5) Per al seu disseny, la Ikeda s’inspirà en les otokoyakus de Takarazuka Revue i la Princesa Zèfir. Possiblement, també en el Björn Andrésen, el qual fou tot un referent per als shōjos de l’època. És factible que a més s’inspirés, a més, en la Renée Vivien i/o en el Moses ter Borch, però això ja són suposicions meves.

6) El manga que protagonitza té la paraula “bara” al títol.

A simple cop d’ull, he sabut detectar els personatges inspirats en l’Oscar especialment en mangues dels setanta i dels vuitanta. De després n’hi ha que també hi estan inspirats, però no pel disseny, sinó pel caràcter i no els hauria sabut reconèixer com a tals si les pròpies autores no ho haguessin comentat. Aquí només em centraré en els clons de l’Oscar per l’aspecte. Aprofitaré, però, per veure si hi puc relacionar algun aspecte de la psicologia  del mític personatge de la Ikeda.

Altres personatges de la Ikeda similars en disseny i altres particularitats a l’Oscar:

-Rei Asaka a Benvolgut Germà... (Oniisama e..., 1975): dona amb sobrenom d’un personatge històric masculí i androgin (Saint Juste), de cabells clars, interès romàntic de la protagonista i que fa sospirar moltes noies al si d’un institut femení.

-Julius von Alensmeister a La Finestra d’Orfeu (Orpheus no Mado, 1975-1981): dona cis i blanca de cabells rossos que s’ha de fer passar per home per poder heretar una gran fortuna. Això la fa sentir molt desgraciada, ja que ella voldria no haver d’amagar la seva identitat de gènere i la desgasta molt. La seva pretesa masculinitat atreu dones i la feminitat que no aconsegueix amagar, homes.

-Claude de Montes a Claudine! (1978): home trans i blanc de cabells rossos a qui ja des de la infància el seu pare hi té molt afecte (ja que és l’únic dels germans que se li assembla) i el cria en els seus gustos, prototípicament masculins.

-Brünnhilde a L’anell del Nibelung (Nibelungen no Yubiwa, Der Ring des Nibelungen, 2000): una poderosa valquíria (és a dir, és blanca i rossa, segons l’imaginari ikedià) que esdevé un interès romàntic descafeïnat. Un cop més tenim una dona guerrera, com l’Oscar, però a nivell de desenvolupament del personatge no li arriba ni a la sola de la sabata.

Personatges d’altres autors que s’inspiren en l’Oscar (per ordre cronòlogic):

-William George Stampledor a El Cavaller dels Lliris Blancs (Shirayuri no Kishi, Suzue Miuchi, 1975): home femení, en contraposició a la protagonista (dona masculina). Cabells clars. Interès romàntic de la protagonista.

-Tōsei Aoe a La Dona Moderna (Haikara-san ga Tōru, Waki Yamato, 1975-1977): home de cabells clars, llargs i sedosos. La seva aparent delicadesa femenina contrasta amb la pretesa masculinitat de la protagonista. I sí, dos dels interessos romàntics de la protagonista són clons de l’Oscar! Hi ha més coses, però això ja és espòiler.

-Rei Aoki a Les Màscares de Vidre (Glass no Kamen, Suzue Miuchi, 1976-actualitat): de les poques Oscars que ni és protagonista ni interès romàntic. El pentinat original de l’Oscar aquí esdevé en un escalat impossible. És alta i de faccions atractives. Sol atreure moltes desconegudes, ja que la confonen amb un noi ben plantat.

-Laurie Louis a Sonata del Vent (Kaze no Sonata, Chieko Hara, 1981-1982): interès romàntic de la protagonista. Noi ros, blanc i androgin. Aquí és la protagonista qui toca un instrument. Ell vol ser pintor.

-Leonhardt Aschenbach a Rosa Alpina (Alpen Rose, Michiyo Akaishi, 1983-1986): blanc, ros i d’ulls clars. Compositor i pianista. Interès romàntic de la protagonista.

-Gerald a Irina i els Pirates del Carib* (Irina to Kaizoku Yaro, Jun Makimura, 1985): blanc. A una vinyeta, sembla ben bé l’Oscar acompanyant la Maria Antonieta (la Irina, de la qual n’és interès romàntic).

-Heris a L’Espasa de Paros (Paros no Ken, Kaoru Kurimoto i Yumiko Igarashi, 1986-1987): home trans i blanc.  Se n’enamoren tant dones com homes. Protagonista. Entrenat en el domini de l’espasa.

-Lucille a La gran orquestra de titelles (Ningyō Kyūtei Gakudan, Kaori Yuki, 2008-2010): home blanc molt androgin i amb nom de dona. Protagonista. Molt donat a l’acció. (Sembla que) toca un instrument.

*No sé què coi és “Yaro”, no trobo per enlloc l’escriptura original i a la traducció a l’italià d’aquest manga ho tradueixen com “del Carib”, però sospito que es tracta d’una traducció lliure.