Estima'm, Cavaller

Títol original: Ai Shite Knight (愛してナイト)

Autora: Kaoru Tada

Revista: Bessatsu Margaret

Editorial: Shueisha

Anys: 1982-1984

Demografia japonesa: Shōjo

Gèneres: Comèrdia romàntica, drama, competitivitat

Nombre de volums: 7 (reedició de 7 toms i bunkō de 3 toms)

Edicions fora del Japó: França (Ai Shite Knight – Aï Shité Knight – Lucile, Amour et Rock’N’Roll, 4 volums de luxe), Itàlia (dues edicions: Love Me Knight – Kiss Me Licia [probablement emmirallada i sense sobrecobertes] i Ai Shite Knight – Love Me Knight – Kiss me Licia [sense emmirallar i amb sobrecobertes])

Ja era hora de posar-me amb la mítica Kaoru Tada, una destacada en el manga dels vuitanta i dels noranta. I ho he fet amb els primers volums en italià de les seves dues obres més famoses: Petó de Broma (Itazura na Kiss) i Estima’m, Cavaller. D’entre aquestes, vaig escollir continuar la segona pels següents motius:

1) Longitud (7 volums en front de 12 i a sobre aquests 12 són més cars per ser més gruixuts).

2) Compleció. Petó de Broma no està acabada degut a la mort prematura de l’autora. L’anime sí que té final (en teoria, el pensat per la mangaka).

3) Mentre que Petó de Broma està protagonitzada per estudiants d’institut, Estima’m, Cavaller, són universitaris. (Encara que per la maduresa psicològica dels personatges i física de la protagonista pugui no semblar-ho.)

4) Sí, Petó de Broma és una història tan dolenta com el títol. Una història d’“amor” cisheterosexual on la noia insisteix constantment davant la negativa i on el noi la menysprea a la més mínima oportunitat. A més, els personatges secundaris també són pitjors que a Estima’m, Cavaller (com a mínim, si més no, a les primeres pàgines).

Estima’m, Cavaller va tenir un impacte molt fort en la seva època. Per exemple, sospito que ha influït una barbaritat en Nana (Ai Yazawa). Tot és anar comparant i mirant detalls. Ara, Estima’m, Cavaller no li arriba ni a la sola de les sabates de Nana.

L’obra que ens ocupa tracta d’una història d’amor ambientada a Osaka. Es dóna entre una universitària que treballa al restaurant d’okonomiyaki de son pare i un universitari que es vol dedicar a la música. La Yaeko (Yakko, per als amics) i el Gō, respectivament. La Mary Sue i el noi misteriós, atractiu i gelós de mena. Sí, no se’m dóna bé ocultar que llur relació m’ha semblat fastigosament tòxica.

Té nassos que a aquesta cosa se la qualifiqui d’història d’amor còmica. Ui, sí, quina gràcia, la possessivitat!

És un romanç molt mal dut. I al principi encara, que només té algunes cosetes que m’indignen. El problema rau en què calia allargar la sèrie i afegir conflicte amb gelosia i porqueria diversa. Que si estigués ben dut, chapeau, però tot és molt forçat i s’idealitza molt la possessivitat en la parella (sobretot, d’home a dona amb perles com “seràs meva”, “et faré meva” o “t’estimo tant que no et vull compartir amb ningú més”). A més, es justifiquen els maltractaments duts a terme per gelosia (com a mínim en una ocasió), així com la cultura de la violació (en diverses ocasions). I no podia faltar diversos mites de l’amor romàntic: l’amor etern i l’amor predestinat, entre d’altres.

 

La vinyeta que creia que mai arribaria. Llàstima que el feminisme li duri a la Yakko això; una vinyeta.

Els personatges són una colla de miserables. Al principi, el pare (tsunderíssim) de la protagonista encara m’agradava... però després esdevé un més d’aquest pèssim repertori. La protagonista és una pocatraça de mena: porta anys practicant i encara no té ni idea de fer okonomiyakis; jo no sé com el negoci no perd calés, amb tant de material malgastat. L’únic personatge que m’agrada és el Giuliano, el gat... i perquè no parla!! Sinó, de ben segur que també deixaria anar idees la mar de carrinclones. És que hi ha esdeveniments que resulten surrealistes, per molt que l’obra estigui ambientada al Japó dels anys vuitanta i sigui fruit d’aquell context.

Per postres, degut a l’allargament, l’obra es fa repetitiva a extrems inimaginables. I només són 7 volums!!! Però és que n’hi sobren la meitat. Al final, acaba esdevenint ben bé una paròdia de si mateixa.

A més, conté una ideologia homòfoba i bífoba que constantment ens la recorden. Tot degut a la conducta de cert personatge, entre ridiculitzada i no presa del tot de manera seriosa. Volgudament ambigua i desacreditada. No puc dir més sense esbudellar.

Així i tot, he de reconèixer que el còmic compleix amb el seu objectiu principal: que les lectores bavegin pel Gō. A nivell de disseny és genial: aglutina tot l’encant d’estrelles com Bowie i Prince, resultant efeminat i viril a la vegada. A més, disposa d’un cantó tendre i vulnerable, que se’ns mostra poc després de presentar-se com algú misteriós i interessant. Malgrat tot, ostenta una personalitat rematadament tòxica. Des de la primera pàgina, però sobretot durant la segona meitat del manga.

Tot i que la narració resulta més o menys fluïda, presenta un gran obstacle: sobretot, a la primera meitat molts cops les bafarades no senyalen correctament de qui surten. Això fa perdre el fil de la lectura. Com quan la retolació és incorrecta i els textos estan intercanviats.

El dibuix és eficaç i podria dir-se que bonic. Això no obstant, val a dir que l’autora tenia un seriós problema en dibuixar els ulls d’una cara de manera coordinada. Molt sovint, els personatges apareixen guenyos... i algun cop amb un ull bastant més gran que l’altre! (I mira que, de tant en tant, li crec veure influències de la Ikeda.) A més, la majoria del repertori gairebé mai té celles. I bé, té un mal endèmic que va més enllà del món del manga: les cares de molts personatges són pràcticament idèntiques.

Probablement, el pitjor parell d’ulls de tot Estima’m, Cavaller.

Una cara molt ikediana.

Si hagués de fer cas del traductor automàtic de Google, hauria traduït el títol com T’estimo, Cavaller. Però com que aquest traductor no resulta excessivament fiable, he preferit, tant per tant, traduir-ho a través del títol oficial internacional. Si acabo sabent que realment el traductor automàtic tenia raó, ja ho canviaré.

A Itàlia se n’han fet com a mínim dues edicions d’aquest manga. Jo he consumit la més recent, la qual té ni més ni menys que 3 títols!!! El japonès, l’oficial internacional i el de l’anime emès a Itàlia. Em fa l’efecte que les portades estan una mica escollides a l’atzar (sembla que a partir de la reedició japonesa), ja que en una d’elles hi ha quelcom que no ocorre fins al següent volum, així com altres detalls que no acaben d’encaixar. Les portades de l’edició italiana antiga sí que semblen coincidir amb l’original japonesa. Per acabar, l’edició italiana nova conté, a més, algunes pàgines a color al principi de certs volums:

-Volum #1: 4 pàgines a color. 1 de còmic, 2 de portades interiors (de les quals una coincideix amb la portada del tom #3) i 1 amb un text nostàlgic de l’anime.

-Volum #2: 1 pàgina a color, corresponent a portada interior.

-Volum #6: 1 pàgina a color, corresponent a portada interior (i que coincideix amb la portada del tom #5).

-Volum #7: 2 pàgines a color. 1 de portada interior i 1 de mini il·lustració.

Ho recomano? No. S’idealitza un romanç la mar de tòxic i és molt repetitiu (tot i tractar-se d’una obra que no excessivament extensa). Així doncs, només ho puc recomanar a tres sectors:

-La gent que sent nostàlgia de Bésame, Licia (el nom que va rebre l’anime per aquí).

-A qui li encanti Nana i vulgui consumir una de les obres que (molt probablement) la van influir.
-A qui li interessi la història del manga.

Nota global: 3/10