Deia jo l’altre dia que “per
motius obvis, [el fandom del yuri] no és ni de lluny tan potent com el fandom
del BL, però està allà i té el seu lloc”.
Aquest matí,
llegint l’editorial del primer número del fanzine Lily
& Rose, acabat de sortir del forn, m’adono que no tothom veu el que a mi
em sembla una obvietat com una casa. La directora de la publicació es lamenta: “Por la longevidad
del yaoi no debemos preocuparnos. (...) Ay, pero no podemos decir lo mismo del
yuri, que nunca parece acabar de despegar en España. (...) ¿Qué tendrá el amor
entre mujeres (...) que no triunfe del mismo modo que el amor entre hombres?
Probablemente nunca lo sepamos”.
A veure’m, el yuri
va dirigit principalment a lesbianes i, més secundàriament, a
dones bisexuals. El yaoi i el BL van
dirigits principalment a dones heterosexuals i, més secundàriament, a dones bisexuals. Hi ha moltes més dones heterosexuals que no lesbianes (les bisexuals no les compto aquí perquè estan a les dues bandes de l’equació). Per tant,
el públic objectiu del yaoi i el BL és molt més gran que el del yuri. Tan
senzill com això. Si a tot plegat li afegim que els fanzines són un submercat nínxol, dins del mercat nínxol que és el còmic en aquest país, doncs tenim la recepta perfecta per a un producte alternativíssim i gens comercial. Els fanzines yuris són el nínxol del nínxol del nínxol.
(I després hi ha
els homes occidentals que es creuen que el yuri és porno lèsbic dirigit a ells,
que fan molt de soroll i que a l’hora de la veritat no desembutxaquen ni un
cèntim.)
 |
| L’editorial del fanzine Lily & Rose #1 |
Per si no fos poc, aquests
fanzine i editorial tenen altres elements no del tot encertats:
A) No és cert que The Yuri Project i Lis en Fleur hagin sigut els únics fanzines yuris editats i distribuïts
per Espanya amb anterioritat al XXII Saló del Manga. Els més coneguts, sí. Els
únics, no. Com a mínim, n’hi ha deu més:
- Abogada Soltera, Sin Contratos y a lo Loco: original de la Carmen Costa i de l’Olaya Valle.
- Cross heart: original de l’AnaKris que va començar com a webcòmic, va continuar com a fanzine i va acabar sent publicat per una editorial.
- El Diario de Knives Chau: paròdia del Rubén Blanco de Scott Pilgrim.
- Grief Sied: paròdia de la Kenneos de Madoka Magica.
- Rune Maerchen: original de la Faye.
- Strawberry Milkshake: paròdia de la Kenneos de Vocaloid.
- Soul Wishes: paròdia de la Kenneos de Madoka Magica.
- Sugar Overdose: paròdia de la Inma R. i de l’Ero-Pinku d’Adventure Time.
- Till Death Do us Part: paròdia de la Inma R. de Madoka Magica.
- Witch Wish: paròdia de l’AnaKris de Harry Potter.
Que sí, que matisa amb un “quizá”, però quan et queixes perquè la cosa no rutlla i a la vegada et deixes un mínim de deu fanzines d’un mínim de dotze, ets part del problema.
Aprofito l’avinentesa per reivindicar que en aquest
Saló encara hi ha hagut més fanzines yuris: Calipso
(original de l’Aixa Vizuete i l’Haizea Gómez) i dues o tres paròdies de Steven Universe.
B) Trobo desafortunat el nom de la publicació. El terme “Rose” (lit. “Rosa”) del títol fa referència
al bara, dirigit a homes. I aquest fanzine està clarament dirigit a dones i es
defineix com yaoi (tot i que seria més encertat utilitzar el terme “BL”). Però clar, haver-lo titulat Lily & Nonsense (lit. “Lliri
i Disbarat”) li hauria restat elegància i distinció. Per entendre millor el present
apartat, podeu consultar aquesta altra entrada.
C) Això de
considerar el safisme com la forma més pura d’amor em desagrada. Estic en contra d’aquesta mena de jerarquies. L’única jerarquia possible és que l’amor sa és molt millor que l’amor tòxic. I punt. D’altra banda, espero que aquest pensament no estigui justificat amb cissexisme.
