Top 10 de mangues (i encara més mencions d’honor) de 2024

Nota 1: La majoria de les traduccions de títols d'aquesta entrada les he fet jo, però algunes el Klonos. Concretament, les que ha fet ell són i si no me'n deixo cap: El torronet de l'Aa, L'esblaimada Dionne, Una pàgina d’un dia d’hivern i L'època del verd esclatant.

La pinxa i la nova

Nota 2: Volia afegir enllaços a tot el que m'he anat copiant de coses que ja havia dit, però Blogger m'ha esborrat la feina feta i passo de tornar-ho a fer, que és un rotllo. Així que res: pràcticament tota l'entrada és un refregit entre la de l'any passat i els meus Twitter i Bsky. Òbviament, les coses estan reestructurades i hi ha quelcom nou, però això.

Entraran en aquesta classificació mangues que llegís per primer cop durant l’any passat, ja fos totalment o parcial. És a dir, obres de les quals llegís pàgines que no havia llegit abans.

Al 2024, em vaig mantenir. La majoria de manga que vaig llegir continua sent en francès. Per fi vaig polir les coses que tenia pendents en alemany. I vaig tirar d’aquella manera amb el japonès, sense avançar-hi gaire. En italià va caure alguna coseta. Ara, la gran alegria és que en català cada cop hi ha més opcions, tot i que la demografia femenina continuï ben pobra i hi hagi traduccions molt millorables. (Com passa també amb molts mangues en castellà, dit sigui de pas i malgrat que hagi quedat palès que moltes traduccions de manga al català es facin a partir del castellà i/o que se n’aprofitin els materials, amb tot el que comporta. I això sense una rebaixa en el preu.)

Continuo llegint i provant molts mangues, però em sento sobrepassada amb l’allau de novetats… d’entre les quals ben poqueta cosa m’interessa.

Hi ha mangues que, pel motiu que sigui, han estat a la llista en edicions anteriors i en aquesta edició no hi són. Poden haver-hi tres motius principalment: els darrers toms no m’han agradat tant com els anteriors, l’any passat no en vaig llegir noves pàgines o bé el manga està complet i ja n’havia acabat la lectura.

Sense més preàmbuls, heus aquí el meu top 10 de mangues del 2024:

El torronet de l'Aa

1) La pinxa i la nova (Sukeban to tenkōsei, Fujichika), més conegut per aquí com La macarra y la nueva: yuri amb sukebans, ambientat als anys vuitanta, la mar de bufó, clarament sàfic des del primer capítol, tendre, divertit i amb acció. Què més puc demanar? Totes dues protagonistes es fan estimar. Però de què va? La Riri, una nova estudiant, li demana a l’Atsuko, la pinxa de l’insti, que li llegeixi paraules bufones. Sorprenentment, l’Atsuko accepta. I així van teixint una relació de companyes i amistat mentre cadascuna es va enamorant de l’altra. Fins aquí el copiaenganxa de l’any anterior, en el qual també es va fer amb el primer lloc. Com s’ho fa per mantenir-lo? Doncs és que aquest manga em toca el cor i malgrat els seus defectes (això que l’Atsuko tingui els cabells escalats o no depenent del que requereixi l’estètica de la situació com es menja? i el drama de gelosia totalment gastat i innecessari?) el trobo magnífic. En el segon volum hi ha un ball sàfic i una escena final molt ben trobada i que sap fondre d’amor el públic. Quines ganes de llegir-ne el tercer i darrer tom!

2) El torronet de l'Aa (Aa-chan no Omoibito, història curta inclosa al tom L’època del verd esclatant, Fresh green no kisetsu, Yukiko Shino): aquesta obra em genera tot un torrent d'emocions. I és que al·lucino amb moltes coses. 

 

Estem parlant d'un manga yuri del 1978 que té tot això:

-Institut al Japó.

-Gran nivell de quotidianitat.

-Homofòbia interioritzada.

-Una familiar referent que és sàfica.

-Plantejament de les crisis de gènere que pot produir pertànyer a una orientació minoritària en un món que les penalitza.

-Final feliç.

Es va publicar en tom (1979) poc després de sortir a la revista Lala (1978)! I no se'n parla! Que potser no és el manga més fàcil de trobar, però coi! Que no va publicar-se només en una revista i au!

Aprofito l'avinentesa per recordar l'entrada del Klonos i meva sobre shōjoseis antics amb yuri: https://fullesdansaires.blogspot.com/2019/04/vintage-yuri.html

Lilibet, talment una flor

3) Lilibet, talment una flor (Hana no yō na Lilibet, història curta dins del volum homònim, Joseph Sheridan Le Fanu i Masako Watanabe): shōjo setanter, yuri vampíric i obra de terror. Concretament i tot i que no s’especifiqui al volum, es tracta d’una reinvenció del clàssic sàfic de vampirisme Carmilla (Joseph Sheridan Le Fanu). La Watanabe en va modificar l'ambientació, els noms i determinades circumstàncies respecte al plantejament i al nus i en va elaborar una conclusió diferent, més esperançadora, tot i que l’status quo final pugui ser el mateix. És d’agrair que en aquesta versió no es reprodueixi el racisme de l’original.

4) El meu institut d’heroisme (Boku no hero academia, Kohei Horikoshi), més conegut a Occident com My hero academia (MHA): o, més aviat, El meu institut de yuri bisexual (Watashi no bisexual yuri academia, que a Occident quedaria com My bisexual yuri academia [MBYA]).  Sí, ho confesso amb el cap ben alt: vaig buscar llistes amb els capítols de les Togachako i és el que he llegit de l’obra. Concretament, fins al tom 39. M'ha agradat moltíssim. Poder gaudir de safisme de fantasia bi4bi en català és magnífic. N'estic preparant una entrada per a quan n'hagi llegit el 42è tom en català.

5) La potent Antonieta (Power Antoinette, Akinosuke Nishiyama i Shima): el manga sense solta ni volta que m’ha fet petar de riure. Una ucronia sobre músculs i on la Maria Antonieta esquiva la guillotina. Així, la Maria Antonieta esgrimeix una mena d'espasa feta amb la fulla de la guillotina que l'hauria d'haver mort, la Rose Bertin combat amb fils, el Charles-Henri Sanson es vesteix de nena bufona i si la cavallera d'Éon no està enamoradíssima de l'Antonieta, li falta ben poc.

MBYA

6) La germana gran fuma i la petita manipula (Kemutai ane to zurui imōto, Battan), més conegut a França com Jalouses i per aquí com Hermanas en guerra: sempre ho dic, però quina grandíssima autora que és la Battan! T’atrapa amb els seus narració, dibuix i personatges. Té diversos moments que, de tan reals, fan mal. En aquesta ocasió ens presenta dues germanes que passen a conviure després que es mori la mare. La cuidadora sacrificada i la sangonera empedreïda. Però ara a la cuidadora ja en té el pap ple i ha decidit que ja n’hi ha prou, que no pensa tornar a deixar-se trepitjar. I passa a tractar el marit de sa germana com una cosa. Què farà el marit? I la sangonera? La cuidadora sabrà mantenir la sang freda?

7) La Cuina dels Barrets Punxeguts (Tongari Bōshi no Kitchen, Kamome Shirahama), més conegut per aquí com Kitchen of witch hat: m’agrada molt més un spin-off de cuina on “no passa res” que la sèrie principal, la qual té misteri i drama? Doncs sí, sí i resí. Abans ja em passava, però ara la diferència encara és més abissal. El manga original m’ha anat mostrant diferents detalls que no em convencen o que directament no m’agraden gens, per no dir que té molts fronts oberts i la trama no acaba de poder-los gestionar. En canvi, La Cuina dels Barrets Punxeguts m’entendreix i és una obra coherent amb si mateixa. Tendríssim i fa que emparelli dos personatges (l’Orugio i el Qifrey) que l’original, no (bàsicament, el Qifrey de la sèrie original no es mereix l’Orugio; aquí, en canvi es nota com s’estimen i es respecten mútuament). La trama se centra en l’elaboració de plants cuinats amb ingredients de fantasia, però molts d’ells (o tots) es poden recrear mitjançant ingredients reals. Sovint em ve la salivera llegint aquest manga i l’estómac m’acaba raucant. A més, la traducció és boníssima, la qual cosa enriqueix la lectura. Es nota que la traductora té un glossari de termes per mantenir-ne la traducció cada vegada. Molt bona feina.

La potent Antonieta

8) L'espia i la seva família (Spy x Family, Tatsuya Endo): tot i que enguany ha tingut un altre flaixbac, aquest m’ha convençut, a diferència de l’anterior. Un manga d’acció i comèdia que aprofita per enviar un missatge antiguerra. La trama segueix avançant al seu ritme, però no gaire, perquè el seu atractiu principal són les interaccions entre els personatges i l’argument és més aviat una excusa. I ja va bé així.

9) El departament de disseny de la gènesi (Tenchi Sōzō Design-bu, Hebi-zō, Tsuta Suzuki i Tarako), escurçat com Tendebu i més conegut a segons quins països occidentals com Heaven’s Design Team: el meu cor està trist perquè m’he posat al dia d’un manga del qual gaudeixo moltíssim i que porta la tira i mitja aturat, sense esperances que continuï.  Un manga tan esbojarrat com didàctic.

10) Que dius que tot noi que s'interposi en una relació sàfica ha de morir?! / El teu virtuosisme m’emociona molt més que cap petó que em puguis fer (Yuri ni hasamaru otoko wa shine ba ii!? / Kiss yori mo kimi no neiro de me ga sameru, Yomogimochi, 2021-obert), més conegut als Estats Units com Boys gilding the lily shall die!?: yuri de música on una de les noies és una apassionada de la música i l’altra una virtuosa per a qui la música és un càstig. La primera s’admira del virtuosisme de la segona i la segona s’admira de la passió de la primera. Totes dues voldrien tenir la característica de l’altra. La història és prou típica. On s'innova és en la narració. Tan mil·limetrat tot i amb tot tan a flor de pell.

Mencions d’honor: perquè en algun lloc han de constar tots els mangues que m’han emocionat malgrat que no hagin assolit cap de les 10 primeres posicions

El Mari i el Shingo

A) “Visionats” en japonès:

 - El Mari i el Shingo (Mari to Shingo, Toshie Kihara): continuo i encara no acabo amb el “visionat” d’aquest manga, tan carregat de bellesa. L’estic fent durar, amb èpoques que m’hi capbusso de ple i èpoques que me’n distancio. Una llàstima que pràcticament no es reivindiqui ni aquesta obra ni aquesta autora fora del Japó. Em va fer gràcia més o menys entendre una escena clau entre el llenguatge de còmic i els meus rudimentaris coneixements de japonès.

 - El rellotge de sorra feia olor de sang (Sunadokei wa chi no nioi, Shinji Wada): reedició d’històries curtes de l’autor. El títol, de fet, és la combinació dels títols de dues de les obres que hi ha recollides. L’edició fa patxoca amb totes les pàgines a color i bitò originals. Només me'n reca la portada.

 

 B) Mangues de l’era Shōwa que no siguin yuris ni BLs:

- L’època del verd esclatant (Fresh green no kisetsu, història de quatre capítols inclosa al volum homònim, Yukiko Shino): una història d’institut sobre l’amistat ben corprenedora. Protagonitzada per 3 noies i amb un personatge masculí positiu. Té detalls molt ben trobats.

Chibimaru el fonedís

- Liver liver story (història curta inclosa al tom citat al paràgraf anterior, Yukiko Shino): un amor d’institut duàric ben simpàtic. Gràcies a un detall del principi, queda palès que la protagonista és bisexual.

- L’esblaimada Dionne (Aozameta Dionne, Masako Watanabe): la història d’amor impossible entre un noble i una serp que adquireix aparença humana. Tota una tragèdia molt ben duta. L’única pega és que l’heroi té uns canvis d’aparença molt dràstics (i això no queda reflectit a la trama).

- Chibimaru el fonedís (Doron Chibimaru, Shigeru Sugiura) : Doncs després d'anar-li al darrere durant anys i panys, llegit per fi el volum publicat per IMHO a França el 2007, una edició sense part dels capítols de la història. Chibimaru el fonedís és un shōnen publicat originalment del 1955 al 1957. Tracta sobre les aventures del "ninja" Chibimaru i els seus amics. Poso "ninja" entre cometes, perquè més aviat seria un bruixot, un inventor i un lluitador de qualsevol disciplina. Respecte als personatges femenins, és una obra ben decebedora.

 

C) Representació bisexual i biinclusió en mangues posteriors a l’era Shōwa: tret d’un (Frenell i anell, que és biinclusiu i no queda 100% clar si el prota és gay o bisexual, tot i que la balança viraria lleugerament cap a la bisexualitat), tots els mangues d’aquest apartat contenen representació bisexual.

- Llàgrimes per un amor estèril (Clean room no namida, Shiori Nishio): història curta inclosa al primer volum de l'antologia yuri Éclair. Relat de desamor de com una noia descobreix que la seva millor amiga (de la qual està enamorada) és la xicota d'una altra noia. Normalitza la lògica claríssima que a les noies bisexuals els agraden les noies perquè són bisexuals (i, per tant, sàfiques). Aquest el poso aquí perquè com a yuri no és que sigui una gran cosota, però sí que em sembla destacable com a representació bisexual.

La representació bisexual en anglès (traducció de l'Eleanor Summers) a Llàgrimes per un amor estèril

"To swing both ways" (literalment, "gronxar-se cap a totes dues bandes") és una expressió que en anglès es fa servir per referir-se a la gent bisexual.

La representació bisexual en japonès (text original) a Llàgrimes per un amor estèril

Segons em va comentar el Klonos en consultar-li-ho, la traducció a l'anglès respecta els matisos de l'original.

Diria que és el primer cop que em trobo amb una història on es deixi tan clarament palès que és precisament per ser bisexual que a una noia li atrauen les noies i sense que hi hagi d’haver cap atracció per nois de per mig citada.

Em recorda a aquest tuit: https://x.com/loveforbiwomen/status/1666793517186703360

 Traducció meva:

“no ets menys sàfica per ser bisexual.

ets sàfica perquè ets bi.

 

la bisexualitat és el que fa que puguis estimar dones i estimes les dones completament i absoluta.”

- Un amor per internet! (Internet love!, Kiko Urino): BL bi4bi. Tom únic senzillet i que fa de bon llegir. Hauria preferit que això de posar xicotes per al drama no hi fos, però hi ha diversos personatges femenins positius. Relació a distància entre un japonès i un coreà. S'hi menciona explícitament la bisexualitat i s'hi mostren alguns detalls de les vivències del protagonista com a persona bisexual. M'encanten els pares del protagonista. Com s'esforcen en entendre'l i com se l'estimen.

El famós "yuri verd"

- La llibreria de vell de les Karakida (Karakida-ke no koshogurashi, Kei Tōme): el dia a dia de tres germanes. La gran treballa per compte aliè, la petita és estudiant d’institut i la del mig duu el negoci familiar: una llibreria de segona mà de Jinbōchō. Únic manga que he trobat sobre germanes de diferents edats que conviuen només elles i on com a mínim una és sàfica.

- Frenell i anell (Link and ring, Yuruko Tsuyuki): una història d’amor bastant ben duta entre dos universitaris. La parella beta no em convenç.

- Resulta que qui li despertava interès no era precisament un noi (Ki ni natteru hito ga otoko ja nakatta, Sumiko Arai), més conegut per aquí com "el yuri verd" o "julivert" i titulat a Itàlia com La persona che mi piace non è un ragazzo: perquè el rellegeixo ara, però quan el vaig llegir originalment no el vaig posar enlloc i ara em sap greu que no consti. Yuri diferenciat pel seu color verd característic i els grups de música anglòfons amb una gran trajectòria. L’Aya s’enamora de qui creu que és l’encantador dependent de la botiga de música, però en realitat és l’encantadorA dependentA. En descobrir-ho, els seus sentiments es mantenen intactes. Podria anar a la secció de yuris, però en vull reivindicar la representació bisexual, tants cops esborrada pel fandom.

D) Yuris:

- Una pàgina d’un dia d’hivern (Fuyu no hi no 1 page, història curta inclosa al tom L’època del verd esclatant, Yukiko Shino): romanç d’institut entre dues concunyades. La protagonista passa per diverses crisis existencials: el matrimoni (potser és per l’època del manga, però trobo aquesta crisi una mica avançada per a la seva edat), el tempus fugit i quin valor té l’amistat per a les seves amigues.

Una pàgina d’un dia d’hivern

- Com m'ho podria fer per sortir amb la meva amiga d'infància?! (Dōshitara Osananajimi no Kanojo ni Naremasu ka!?, Shū Yasaka): història d’institut prou bufoneta. Se li perdona el moe.

- Un estiu incert amb tu (Kimi to shiranai natsu ni naru, Keyyang): realista i surrealista a parts iguals. Suposo que t'has de poder identificar amb els personatges i a la vegada poder somiar. També està tot el tema del xoc cultural: no tancar ni motos ni cases amb claus i tal. I també un seguit de coses que es necessiten perquè la trama avanci com ara saber-se de memòria un telèfon que és just el que necessites i que dubto molt que el personatge s'hagi estudiat mai. A vere com és el segon volum.

- L'anèmona febril (Anemone wa netsu o obiru, Ren Sakuragi): romanç d’insti on la protagonista comença sentint un cert rebuig vers el seu interès romàntic. Llegits els 4 primers volums. La història havia de durar fins al final del tercer, però al Japó ja porta 8 volums. El meu preferit, sorprenentment, és el quart. A veure si manté el tipus.

- La perruquera (Kamiyui, Uta Isaki): història curta inclosa al primer volum de l'antologia yuri Éclair. Una noia pentina una companya de classe. És magnífic com hi surten dibuixats els cabells.

- La crisàlide que tenim per uniforme (Mayu, Matō, Yuriko Hara): per fi llegit el volum 5. Ara a veure quan ens fan esperar per la cloenda. Un yuri de genealogia S on sempre m’estic oblidant de la trama perquè el que brilla és el dibuix.

- Va, que avui la meva xicota no hi és (Kyō wa kanojo ga inai kara, Kiyoko Iwami): un fulletó de banyes. Preferiria que no hi hagués tant de fanservice i que les protagonistes fossin adultes.

F) En el cos de malvades:

- M’he reencarnat en la dolenta d’un otome i ara faci el que faci tinc els dies comptats (Otome game no hametsu flag shika nai akuyaku reijō ni tensei shite shimatta..., Satoru Yamaguchi i Nami Hidaka), més conegut arreu com Hamefura o a Occident com My next life as a villainess: all routes lead to doom: doncs per fi ens deixem d’adaptacions de capítols de la cinquena “novel·la” fent temps abans de la pel·lícula de farcit que no va continuar l’anime i es continua la trama ja post-anime. Aquest també podria anar a l’apartat de representació bisexual, però tot i que hi hagi més d’un personatge cànon bisexual, fins que la Katarina no accepti que està enamoradíssima de la Maria, no em sembla adequat posar-lo allà. Hauria de deixar per impossible aquesta obra (tant el manga com les novel·les), però encara m’hi resisteixo.

Sóc una malvada més aviat mediocre

- Sóc una malvada més aviat mediocre: El conte del canvi de cos entre la papallona i la rata (Futsutsuka na akujo de wa gozaimasu ga: Sūgū chōso torikae den, Satsuki Nakamura i Ei Ohitsuji), més conegut a França com Though I am an inept villainess: La légende du Papillon et du Rat, Échange de corps à la Cour: l’únic manga per ara que m’he trobat amb canvi de cos amb la malvada. El subtext sàfic cada cop és més fort.

- Malvada al nivell 99: Només sóc l’arxienemiga oculta; no em confongueu pas amb la reina dels dimonis (Akuyaku reijō level 99: Watashi wa uraboss desu ga maō de wa arimasen, Satori Tanabata i Notori), més conegut a Occident com Villainess level 99: La història típica de la noia que es reencarna en una malvada d’un videojoc que coneix i es dedica durant anys a entrenar-se per no acabar malament. Però aquí assoleix el nivell 99, quelcom del tot insòlit i més per a una adolescent. La protagonista original del videojoc sembla ben bé la Maria de Hamefura i fins ara l’emparellava amb la protagonista, però el tercer volum em convida a canviar d’OTP.

 

 

G) Històries que enganxen (fulletons/misteri) i que no encaixen a la resta de categories:

Un segon comiat

- Els anhels dels trossos de merda infecta (Kuzu no honkai, Mengo yokoyari), més conegut a Occident com Scum’s wish: una colla de miserables prenen decisions desprovistes de moral i això fereix diversa gent. M’agrada veure l’evolució de la protagonista i com no pot, malgrat tot, fer determinades coses que a altres els resulta ben fàcil. Em sorprèn que el fandom del yuri gairebé no en parli, atès que té una trama sàfica bastant destacada. D’altra banda, val a dir que el volum 9 conté representació asexual i arromàntica.

- Un segon comiat (Kimi ni nidome no sayonara o, Tomo Tanaka i Takomaru Takogawa), més conegut a França com Un second au revoir: el millor BLbait del qual ningú no parla. Podria acabar sent BL i tot, vista la prèvia del final de cara al volum 4 i tot el que passa al volum 3. Compte amb les portades, que el contingut és ben esgarrifador. Bàsicament, un adult retorna no sap com als seus dies d’adolescent i intenta salvar el seu… “millor amic”, el qual va morir-se en unes circumstàncies ben sospitoses.

 

 

H) Mangues per als quals em sembla descarat crear una categoria específica:

El poble dels furrys

- La Takagi em fa la punyeta (Karakai jōzu no Takagi-san, Sōichirō Yamamoto), més conegut per aquí com Takagi-san, experta en bromas pesadas: darrer tom de la Takagi (ara ja no tant) rifant-se del Nijikata. Podria llegir-ne 20 volums més, que no me’n cansaria, però tot té una fi. Un manga que m'ha escalfat el coret al llarg de 5 anys. Li estic molt agraïda.

- El poble dels furrys: Un catàleg de la simbologia emprada al manga (Giga town: Manpu zufu, Fumiyo Kōno), més conegut als Estats Units com Giga town: A guide to manga iconography!: un manga didàctic sobre diferents recursos que s’utilitzen al manga (i sovint també a l’anime) per expressar emocions, situacions, etc. M’ha agradat descobrir aquesta faceta de la meva autora preferida de manga, però per què se l’aprecia tan poc per les seves comèdies i les seves històries que reivindiquen figures històriques femenines? Per què, tret de a França i Kokko (Kokko-san), sempre ha de ser tot la bomba de Hiroshima, metamanga o lloguers digitals que es venien com compres?

- Les quatre estacions de l'Aya (Aya no shiki, Saburō Ishikawa), més conegut a França com Aya, conseillère culinaire: un manga sobre cuina protagonitzat per una senyora malcarada, però amb bon fons. S’hi fa alguna crítica del masclisme de tot aquest món, a més.

Top 10 de mangues (i encara més mencions d’honor) de 2022

Entraran en aquesta classificació mangues que llegís per primer cop durant l’any passat, ja fos totalment o parcial. És a dir, obres de les quals llegís pàgines que no havia llegit abans.

Durant el 2022, vaig seguir amb el francès. És la llengua en la qual més manga consumeixo de lluny. Segueixo d’aquella manera amb el japonès; hi avanço al meu ritme i a la meva manera.

Provo amb molts mangues perquè no vull que res se’m passi per alt, però són molt pocs els que segueixo més enllà del primer tom... si és que l’arribo a acabar. Malgrat tot, trobo que l’any passat vaig topar-me amb molts mangues que em van agradar, així que he optat per fer ús i abús de les mencions d’honor.

Hi ha mangues que, pel motiu que sigui, han estat a la llista en edicions anteriors i en aquesta edició no hi són. Poden haver-hi tres motius: els darrers toms no m’han agradat tant com els anteriors (M’he reencarnat en la dolenta d’un otome i ara faci el que faci tinc els dies comptats, Cesare, El Rèquiem del Rei de les Roses, Vers els núvols del nor-noroest...), l’any passat no en vaig llegir noves pàgines (Històries de Núvies, Hanako, l’ànima en pena... resulta que és un noi, Zona escolar...) o bé ja s’han acabat (Diari d’una ciutat costanera).

I bé, val a dir que la millor lectura d’enguany no ha sigut un manga, sinó un llibre. Mira, coses que passen, tu. És tan bo, tan bo, tan bo que el podria anomenar “còmic escrit”.

Sense més preàmbuls, heus aquí el meu top 10 de mangues del 2022:

 

El departament de disseny de la gènesi

1) El departament de disseny de la gènesi (Tenchi Sōzō Design-bu, Hebi-zō, Tsuta Suzuki i Tarako): el manga de divulgació científica que no sabia que necessitava. Quina meravella! És divertit, és interessant i els personatges t’atrapen. És nota que al darrere hi ha gent informada i, a la vegada, amb molta imaginació i sentit de l’humor. Magníficament dibuixat. I, a més, té representació trans.

2) Una cuina i l’altra endrapa (Tsukuritai Onna to Tabetai Onna, Sakaomi Yuzaki): per a mi, EL yuri de l’any. Dues adultes, amb disseny d’adultes i que tenen una mentalitat d’adultes. Senzillament dues dones que es van coneixent a través de la passió que comparteixen pel menjar i es van enamorant mútuament. Que ben fet, que ben narrat, que ben dibuixat! Quina delícia.

3) Les entregues mensuals de shōjo del Nozaki (Gekkan Shōjo Nozaki-kun, Izumi Tsubaki), més conegut pel meu sofert públic com Nozaki y su Bravo: seguim amb un manga que no avança gaire ni falta que fa. És el matalàs on em deixo reposar després de llegir un manga que m’ha disgustat o de tenir un mal dia. Un 4-koma d’uns estudiants de batxillerat que em fa petar de riure i em posa sempre de molt bon humor.

4) L’espia i la seva família (Spy x Family, Tatsuya Endo): continuem amb les aventures d’aquesta peculiar família falsa: el marit espia, la muller assassina a sou i la filla que pot llegir el pensament. Ara, amb un aprofundiment amb la Yor (la muller/mare), que ja li tocava. A veure com acaba la saga del vaixell. Per ara, manté l’equilibri entre trama i comèdia i segueix sent interessant.

5) Fum-li encara més fort, Nakamura!! (Motto ganbare! Nakamura-kun!!, Syundei): la seqüela de Fum-li fort, Nakamura!!, el meu BL japonès preferit. En manté molt l’esperit, amb aquesta comèdia d’embolic on se’ns mostren els sentiments tan contradictoris i humans del protagonista. No sembla que vagi enlloc, però tampoc m’importa gaire. M’ho passo molt bé llegint-lo i amb això en tinc prou. En sortirà un tercer volum? L’espero amb candeletes.

Una cuina i l’altra endrapa

6) Frenesia i mandra (Skip and loafer, Misaki Takamatsu): comèdia d’institut amb alguns moments durs. Li passa com a Cistella de Fruita (Fruits Basket, Natsuki Takaya): té la capacitat de fer-me riure i plorar en molt poc espai. Diversos companys d'insti interactuant d'una manera molt propera per al públic i amb el romanç entre la prota i el seu interès romàntic avançant al seu ritme. Així i tot, hi ha molt d’espai per a l’amistat femenina. La protagonista manté el vincle amb la seva millor amiga de tota la vida (que és al seu poble) i crea noves amistats amb noies de la seva classe (a la gran ciutat). Es mostra la importància de la comunicació i la lluita contra la misogínia interioritzada. Té representació trans per part d’un personatge positiu: la tieta de la protagonista. L’únic que em reca és que no m’acaba d’encaixar que una persona trans parli així de si mateixa. No ho dic per la traducció al castellà (la qual em sembla excel·lent); m’imagino que ve de l’original. Se’m fa estrany que en l’actualitat una dona trans japonesa empri aquests termes. De fa 20 anys no em sorprendria tant. S’ha evolucionat molt tant a nivell mundial com a nivell japonès pel que fa al vocabulari relacionat amb la transsexualitat: tant pel que fa a conceptes que s’han estandarditzat i que no es coneixien gaire com a noves expressions que encaixen molt més i que han anat substituint termes que han quedat obsolets.

7) Tremolors de primavera primerenca (Yureru Shōsun, Riyoko Ikeda): per fi he tingut l’immens plaer de llegir aquesta història curta. Tota nova lectura de mangues setanters de la Ikeda és una gran joia, però en aquest cas encara més, ja que es tracta del prototip de Benvolgut germà... (Onii-sama e..., Riyoko Ikeda), el meu manga preferit. Tot i que és inevitable trobar-hi similituds, són dues obres clarament diferenciades. Com a curiositat afegida, al final de tot hi ha una dedicatòria: "für meine Junko". És a dir, "per a la meva Junko" en alemany. Aquest manga ens mostra l’amor entre dues noies: la Makoto i la Junko. La Ikeda seria la Makoto i li dedicaria aquest manga a un amor de l'adolescència? En té tota la pinta, però no n’he vist parlar-ne.

Les entregues mensuals de shōjo del Nozaki

8) Adéu-siau, pare Noel (Sayōnara, Santa Claus, Masako Yoshi): una història curta que dóna nom al tom homònim sobre dos germans bessons. Un és més ell mateix i l’altre procura ser el millor en tot per tal de diferenciar-se de l’altre i d’endur-se tot l’afecte que pugui. Aquesta autora es destaca amb les seves històries curtes. Tant les d’aquest tom com les de Primavera vera vera vera (Haru ru ru ru) m’han agradat molt en general. Adéu-siau, pare Noel ha sigut la meva preferida.

9) La Cuina dels Barrets Punxeguts (Tongari Bōshi no Kitchen, Kamome Shirahama), més conegut per aquí com Kitchen of Witch Hat: m’agrada molt més un spin-off de cuina on “no passa res” que la sèrie principal, la qual té misteri i drama? Doncs sí, sí i resí. Que el manga original està bé, té molt bona tècnica i tal, però és que La Cuina dels Barrets Punxeguts m’enamora. Tendríssim i fa que emparelli dos personatges (l’Orugio i el Qifrey) que l’original, no (bàsicament, el Qifrey de la sèrie original no es mereix l’Orugio; aquí, en canvi es nota com s’estimen i esrespecten mútuament). La trama se centra en l’elaboració de plants cuinats amb ingredients de fantasia, però molts d’ells (o tots) es poden recrear mitjançant ingredients reals. Sovint em ve la salivera llegint aquest manga i l’estómac m’acaba raucant. A més, la traducció és boníssima, la qual cosa enriqueix la lectura. Es nota que la traductora té un glossari de termes per mantenir-ne la traducció cada vegada. Molt bona feina.

10) Adéu-siau, humans (Saraba Ningen, història curta del tom Llampades [Mabataki], Battan, més conegut per aquí com Instantes), més conegut per aquí com Hasta siempre, humanidad: un yuri vampíric de la Battan??? Aquesta sí que no me l’esperava. Un somni fet realitat. Tant de bo un dia s’animi amb aquest mateix concepte, però per a una sèrie. La resta d’històries d’aquest tom tenen també molt de nivell. Aquesta és la meva preferida perquè encaixa especialment amb els meus gustos, però la resta no es queda enrere. La traducció i la retolació estan molt cuidades. Es nota un gran esforç al darrere.

 

Mencions d’honor: perquè en algun lloc he de parlar de tots els mangues que m’han arribat al cor malgrat que hagin assolit cap de les 10 primeres posicions

Per a aquesta edició ho endreçaré per categories, sense un ordre concret de preferència:

A) Finals i històries extres:

-L’Harem Shōgunal (Ōoku, Fumi Yoshinaga): Ja feia uns toms que clamava per un final i se m’havia anat desimflant. No és un final apoteòsic, però sí satisfactori i correcte. Feia molts anys que seguia aquesta sèrie i sento que es tanca una etapa.

-Vola, noi, pel cel (Fly, boy, in the sky, Akimi Yoshida, història curta de Banana Fish publicada al tom extra Opinió Particular [Private Opinion], el qual es va reeditar al Japó com a les darreres pàgines de la versió bunko de Banana Fish i posteriorment com a tom 20 de la tankōbon de Banana Fish): Com es van conèixer l’Eiji i l’Ibe? Un relat ambientat abans de l’inici de Banana Fish.

Canta, Erinna!

B) “Lectura” en japonès (en cometes perquè el meu nivell és el que és i hi ha moltíssimes coses que no entenc o directament sóc incapaç de llegir si no hi ha furigana):

-Canta, Erinna! (Utae! Erinna, Futaba Satō): un volum únic de 4-koma molt ben documentat que et mostra un possible dia a dia de la hipotètica escola de la Safo. Protagonitzat per l’Erinna, una noia molt propera al públic. La temàtica em sembla interessantíssima i em sorprèn que no hagi arribat a Occident.

C) Shōjoseis de l’era Shōwa:

-Jungla (Jungle, història curta inclosa al tom Papallona de tardor [Aki no Chō], Hisato Chiba): la Shichiri té uns malsons recurrents. Què hi tindrà a veure la contaminació en tot això? Una història amb un toc tètric i amb crítica social. Llàstima que no vagi més enllà. Trobo que hauria donat com a mínim per a un capítol més.

-Premier Muguet (Keiko Nagita i Yōko Hanabusa): manga protagonitzat per un parell de bessons, a estones comèdia, a estones drama. I, oh, sorpresa: s’augura un romanç incestuós entre ells (gens del meu estil, però l’obra m’està agradant). A veure com acaba la cosa.

-La Màgica Mami (Magical Mami, Yumiko Igarashi), més conegut per aquí com La brujita Mami: en complir 10 anys, la Mami descobreix que és una bruixa, com la seva mare. Embolics, enfrontaments, drama, comèdia... Un còmic bastant simpaticot i agradable de llegir.

-Primavera vera vera vera (Haru ru ru ru, Masako Yoshi): sota aquest títol s’agrupen un seguit de relats: una parella de joves que no estan segurs de fer sexe, una dona que espera el seu marit, un home que ha perdut els seus tres darrers cabells, un nen que necessitaria una habitació per a ell i acaba vivint una peculiar aventura, unes formigues que li fan la feina a una mangaka i un primer amor. I després hi ha la resta d’històries del tom homònim. Particularment, em va agradar molt la història del nen que marxa d’aventures. També em va fer gràcia el final de la primera història.

 

D) Yuris:

La Shiki és tan ben plantada que em fa perdre l’oremus!

-Vida, em cruspiré el teu cor (Itoshii anata no kokoro o taberu, Tokei), més conegut per aquí com Amor, devoraré tu corazón: volum únic sobre un total de 4 parelles amb una premissa la mar d’interessant. Tres d’aquestes parelles són dona-home i una és dona-dona. Una de les sorpreses de l’any en diversos sentits.

-Floreixen les flors dels ull-blancs (Mejirobana no Saku, Asumiko Nakamura): semblava que després del primer volum aquesta sèrie no tindria gran cosa a explicar, però m’equivocava. Un segon tom la mar d’emocionant on es toca bastant els mal rotllos de família i diners.

-La Shiki és tan ben plantada que em fa perdre l’oremus! (Ikemen Sugidesu Shiki-senpai!, Yuama): un romanç relativament bufó que sembla molt influït per La Kase i... (...to Kase-san, Hiromi Takashima) amb l’afegit que s’acaba abans de fer-se repetitiu. Un dels motius pels quals m’agrada el yuri és perquè ella és l’esportista i ella és la mànager/animadora. Que la segona tasca està bé i tal, però quan a la gran majoria de romanços hetero el paper de la noia queda subordinat al del noi, doncs és indicatiu d’alguna cosa. Que en conec excepcions i tal, però això: amb el yuri ho tinc tot i sense haver d’anar remenant.

 

E) Comèdies romàntiques de noia-noi d’insti:

-La Takagi em fa la punyeta (Karakai Jōzu no Takagi-san, Sōichirō Yamamoto), més conegut per aquí com Takagi-san, experta en bromas pesadas: més del mateix i no me’n canso. Més la Takagi rifant-se del Nijikata i podria llegir-ne 20 toms més encara i voler-ne 50 més.

-Va, Ayumu, mou fitxa (Soredemo Ayumu wa Yosetekuru, Soichiro Yamamoto): una sèrie del mateix autor que l’anterior amb diversos punts en comú: una no-parella principal amb molts estira i arronses. Així i tot, les dinàmiques són lleugerament diferents. Amb l’excusa del shogi se’ns mostra una comèdia prou reeixida.