Top 10 de mangues (i encara més mencions d’honor) de 2022

Entraran en aquesta classificació mangues que llegís per primer cop durant l’any passat, ja fos totalment o parcial. És a dir, obres de les quals llegís pàgines que no havia llegit abans.

Durant el 2022, vaig seguir amb el francès. És la llengua en la qual més manga consumeixo de lluny. Segueixo d’aquella manera amb el japonès; hi avanço al meu ritme i a la meva manera.

Provo amb molts mangues perquè no vull que res se’m passi per alt, però són molt pocs els que segueixo més enllà del primer tom... si és que l’arribo a acabar. Malgrat tot, trobo que l’any passat vaig topar-me amb molts mangues que em van agradar, així que he optat per fer ús i abús de les mencions d’honor.

Hi ha mangues que, pel motiu que sigui, han estat a la llista en edicions anteriors i en aquesta edició no hi són. Poden haver-hi tres motius: els darrers toms no m’han agradat tant com els anteriors (M’he reencarnat en la dolenta d’un otome i ara faci el que faci tinc els dies comptats, Cesare, El Rèquiem del Rei de les Roses, Vers els núvols del nor-noroest...), l’any passat no en vaig llegir noves pàgines (Històries de Núvies, Hanako, l’ànima en pena... resulta que és un noi, Zona escolar...) o bé ja s’han acabat (Diari d’una ciutat costanera).

I bé, val a dir que la millor lectura d’enguany no ha sigut un manga, sinó un llibre. Mira, coses que passen, tu. És tan bo, tan bo, tan bo que el podria anomenar “còmic escrit”.

Sense més preàmbuls, heus aquí el meu top 10 de mangues del 2022:

 

El departament de disseny de la gènesi

1) El departament de disseny de la gènesi (Tenchi Sōzō Design-bu, Hebi-zō, Tsuta Suzuki i Tarako): el manga de divulgació científica que no sabia que necessitava. Quina meravella! És divertit, és interessant i els personatges t’atrapen. És nota que al darrere hi ha gent informada i, a la vegada, amb molta imaginació i sentit de l’humor. Magníficament dibuixat. I, a més, té representació trans.

2) Una cuina i l’altra endrapa (Tsukuritai Onna to Tabetai Onna, Sakaomi Yuzaki): per a mi, EL yuri de l’any. Dues adultes, amb disseny d’adultes i que tenen una mentalitat d’adultes. Senzillament dues dones que es van coneixent a través de la passió que comparteixen pel menjar i es van enamorant mútuament. Que ben fet, que ben narrat, que ben dibuixat! Quina delícia.

3) Les entregues mensuals de shōjo del Nozaki (Gekkan Shōjo Nozaki-kun, Izumi Tsubaki), més conegut pel meu sofert públic com Nozaki y su Bravo: seguim amb un manga que no avança gaire ni falta que fa. És el matalàs on em deixo reposar després de llegir un manga que m’ha disgustat o de tenir un mal dia. Un 4-koma d’uns estudiants de batxillerat que em fa petar de riure i em posa sempre de molt bon humor.

4) L’espia i la seva família (Spy x Family, Tatsuya Endo): continuem amb les aventures d’aquesta peculiar família falsa: el marit espia, la muller assassina a sou i la filla que pot llegir el pensament. Ara, amb un aprofundiment amb la Yor (la muller/mare), que ja li tocava. A veure com acaba la saga del vaixell. Per ara, manté l’equilibri entre trama i comèdia i segueix sent interessant.

5) Fum-li encara més fort, Nakamura!! (Motto ganbare! Nakamura-kun!!, Syundei): la seqüela de Fum-li fort, Nakamura!!, el meu BL japonès preferit. En manté molt l’esperit, amb aquesta comèdia d’embolic on se’ns mostren els sentiments tan contradictoris i humans del protagonista. No sembla que vagi enlloc, però tampoc m’importa gaire. M’ho passo molt bé llegint-lo i amb això en tinc prou. En sortirà un tercer volum? L’espero amb candeletes.

Una cuina i l’altra endrapa

6) Frenesia i mandra (Skip and loafer, Misaki Takamatsu): comèdia d’institut amb alguns moments durs. Li passa com a Cistella de Fruita (Fruits Basket, Natsuki Takaya): té la capacitat de fer-me riure i plorar en molt poc espai. Diversos companys d'insti interactuant d'una manera molt propera per al públic i amb el romanç entre la prota i el seu interès romàntic avançant al seu ritme. Així i tot, hi ha molt d’espai per a l’amistat femenina. La protagonista manté el vincle amb la seva millor amiga de tota la vida (que és al seu poble) i crea noves amistats amb noies de la seva classe (a la gran ciutat). Es mostra la importància de la comunicació i la lluita contra la misogínia interioritzada. Té representació trans per part d’un personatge positiu: la tieta de la protagonista. L’únic que em reca és que no m’acaba d’encaixar que una persona trans parli així de si mateixa. No ho dic per la traducció al castellà (la qual em sembla excel·lent); m’imagino que ve de l’original. Se’m fa estrany que en l’actualitat una dona trans japonesa empri aquests termes. De fa 20 anys no em sorprendria tant. S’ha evolucionat molt tant a nivell mundial com a nivell japonès pel que fa al vocabulari relacionat amb la transsexualitat: tant pel que fa a conceptes que s’han estandarditzat i que no es coneixien gaire com a noves expressions que encaixen molt més i que han anat substituint termes que han quedat obsolets.

7) Tremolors de primavera primerenca (Yureru Shōsun, Riyoko Ikeda): per fi he tingut l’immens plaer de llegir aquesta història curta. Tota nova lectura de mangues setanters de la Ikeda és una gran joia, però en aquest cas encara més, ja que es tracta del prototip de Benvolgut germà... (Onii-sama e..., Riyoko Ikeda), el meu manga preferit. Tot i que és inevitable trobar-hi similituds, són dues obres clarament diferenciades. Com a curiositat afegida, al final de tot hi ha una dedicatòria: "für meine Junko". És a dir, "per a la meva Junko" en alemany. Aquest manga ens mostra l’amor entre dues noies: la Makoto i la Junko. La Ikeda seria la Makoto i li dedicaria aquest manga a un amor de l'adolescència? En té tota la pinta, però no n’he vist parlar-ne.

Les entregues mensuals de shōjo del Nozaki

8) Adéu-siau, pare Noel (Sayōnara, Santa Claus, Masako Yoshi): una història curta que dóna nom al tom homònim sobre dos germans bessons. Un és més ell mateix i l’altre procura ser el millor en tot per tal de diferenciar-se de l’altre i d’endur-se tot l’afecte que pugui. Aquesta autora es destaca amb les seves històries curtes. Tant les d’aquest tom com les de Primavera vera vera vera (Haru ru ru ru) m’han agradat molt en general. Adéu-siau, pare Noel ha sigut la meva preferida.

9) La Cuina dels Barrets Punxeguts (Tongari Bōshi no Kitchen, Kamome Shirahama), més conegut per aquí com Kitchen of Witch Hat: m’agrada molt més un spin-off de cuina on “no passa res” que la sèrie principal, la qual té misteri i drama? Doncs sí, sí i resí. Que el manga original està bé, té molt bona tècnica i tal, però és que La Cuina dels Barrets Punxeguts m’enamora. Tendríssim i fa que emparelli dos personatges (l’Orugio i el Qifrey) que l’original, no (bàsicament, el Qifrey de la sèrie original no es mereix l’Orugio; aquí, en canvi es nota com s’estimen i esrespecten mútuament). La trama se centra en l’elaboració de plants cuinats amb ingredients de fantasia, però molts d’ells (o tots) es poden recrear mitjançant ingredients reals. Sovint em ve la salivera llegint aquest manga i l’estómac m’acaba raucant. A més, la traducció és boníssima, la qual cosa enriqueix la lectura. Es nota que la traductora té un glossari de termes per mantenir-ne la traducció cada vegada. Molt bona feina.

10) Adéu-siau, humans (Saraba Ningen, història curta del tom Llampades [Mabataki], Battan, més conegut per aquí com Instantes), més conegut per aquí com Hasta siempre, humanidad: un yuri vampíric de la Battan??? Aquesta sí que no me l’esperava. Un somni fet realitat. Tant de bo un dia s’animi amb aquest mateix concepte, però per a una sèrie. La resta d’històries d’aquest tom tenen també molt de nivell. Aquesta és la meva preferida perquè encaixa especialment amb els meus gustos, però la resta no es queda enrere. La traducció i la retolació estan molt cuidades. Es nota un gran esforç al darrere.

 

Mencions d’honor: perquè en algun lloc he de parlar de tots els mangues que m’han arribat al cor malgrat que hagin assolit cap de les 10 primeres posicions

Per a aquesta edició ho endreçaré per categories, sense un ordre concret de preferència:

A) Finals i històries extres:

-L’Harem Shōgunal (Ōoku, Fumi Yoshinaga): Ja feia uns toms que clamava per un final i se m’havia anat desimflant. No és un final apoteòsic, però sí satisfactori i correcte. Feia molts anys que seguia aquesta sèrie i sento que es tanca una etapa.

-Vola, noi, pel cel (Fly, boy, in the sky, Akimi Yoshida, història curta de Banana Fish publicada al tom extra Opinió Particular [Private Opinion], el qual es va reeditar al Japó com a les darreres pàgines de la versió bunko de Banana Fish i posteriorment com a tom 20 de la tankōbon de Banana Fish): Com es van conèixer l’Eiji i l’Ibe? Un relat ambientat abans de l’inici de Banana Fish.

Canta, Erinna!

B) “Lectura” en japonès (en cometes perquè el meu nivell és el que és i hi ha moltíssimes coses que no entenc o directament sóc incapaç de llegir si no hi ha furigana):

-Canta, Erinna! (Utae! Erinna, Futaba Satō): un volum únic de 4-koma molt ben documentat que et mostra un possible dia a dia de la hipotètica escola de la Safo. Protagonitzat per l’Erinna, una noia molt propera al públic. La temàtica em sembla interessantíssima i em sorprèn que no hagi arribat a Occident.

C) Shōjoseis de l’era Shōwa:

-Jungla (Jungle, història curta inclosa al tom Papallona de tardor [Aki no Chō], Hisato Chiba): la Shichiri té uns malsons recurrents. Què hi tindrà a veure la contaminació en tot això? Una història amb un toc tètric i amb crítica social. Llàstima que no vagi més enllà. Trobo que hauria donat com a mínim per a un capítol més.

-Premier Muguet (Keiko Nagita i Yōko Hanabusa): manga protagonitzat per un parell de bessons, a estones comèdia, a estones drama. I, oh, sorpresa: s’augura un romanç incestuós entre ells (gens del meu estil, però l’obra m’està agradant). A veure com acaba la cosa.

-La Màgica Mami (Magical Mami, Yumiko Igarashi), més conegut per aquí com La brujita Mami: en complir 10 anys, la Mami descobreix que és una bruixa, com la seva mare. Embolics, enfrontaments, drama, comèdia... Un còmic bastant simpaticot i agradable de llegir.

-Primavera vera vera vera (Haru ru ru ru, Masako Yoshi): sota aquest títol s’agrupen un seguit de relats: una parella de joves que no estan segurs de fer sexe, una dona que espera el seu marit, un home que ha perdut els seus tres darrers cabells, un nen que necessitaria una habitació per a ell i acaba vivint una peculiar aventura, unes formigues que li fan la feina a una mangaka i un primer amor. I després hi ha la resta d’històries del tom homònim. Particularment, em va agradar molt la història del nen que marxa d’aventures. També em va fer gràcia el final de la primera història.

 

D) Yuris:

La Shiki és tan ben plantada que em fa perdre l’oremus!

-Vida, em cruspiré el teu cor (Itoshii anata no kokoro o taberu, Tokei), més conegut per aquí com Amor, devoraré tu corazón: volum únic sobre un total de 4 parelles amb una premissa la mar d’interessant. Tres d’aquestes parelles són dona-home i una és dona-dona. Una de les sorpreses de l’any en diversos sentits.

-Floreixen les flors dels ull-blancs (Mejirobana no Saku, Asumiko Nakamura): semblava que després del primer volum aquesta sèrie no tindria gran cosa a explicar, però m’equivocava. Un segon tom la mar d’emocionant on es toca bastant els mal rotllos de família i diners.

-La Shiki és tan ben plantada que em fa perdre l’oremus! (Ikemen Sugidesu Shiki-senpai!, Yuama): un romanç relativament bufó que sembla molt influït per La Kase i... (...to Kase-san, Hiromi Takashima) amb l’afegit que s’acaba abans de fer-se repetitiu. Un dels motius pels quals m’agrada el yuri és perquè ella és l’esportista i ella és la mànager/animadora. Que la segona tasca està bé i tal, però quan a la gran majoria de romanços hetero el paper de la noia queda subordinat al del noi, doncs és indicatiu d’alguna cosa. Que en conec excepcions i tal, però això: amb el yuri ho tinc tot i sense haver d’anar remenant.

 

E) Comèdies romàntiques de noia-noi d’insti:

-La Takagi em fa la punyeta (Karakai Jōzu no Takagi-san, Sōichirō Yamamoto), més conegut per aquí com Takagi-san, experta en bromas pesadas: més del mateix i no me’n canso. Més la Takagi rifant-se del Nijikata i podria llegir-ne 20 toms més encara i voler-ne 50 més.

-Va, Ayumu, mou fitxa (Soredemo Ayumu wa Yosetekuru, Soichiro Yamamoto): una sèrie del mateix autor que l’anterior amb diversos punts en comú: una no-parella principal amb molts estira i arronses. Així i tot, les dinàmiques són lleugerament diferents. Amb l’excusa del shogi se’ns mostra una comèdia prou reeixida.

 

Orquídies al manga i roses a l'anime: especulacions sobre el significat de les flors del ram del Yuri Briar a Spy x Family

Després de bastant de temps sense veure la seva estimada germana, el Yuri Briar de L’espia i la seva família (Spy x Family, Tatsuya Endo) la visita per conèixer-ne el marit. Aprofita l’avinentesa per dur-li un ram de flors. Quelcom que em crida l'atenció és que en el manga és d’orquídies i a l’adaptació en anime, de roses vermelles. A què es deu aquest canvi? Simbolitza alguna cosa?

El significat de les flors sol ser bastant contextual. Això, si en tenen. Crec que en aquest cas podrien tenir-ne. La Keiko Ichiguchi, a l’article Una fiera que non conoscete del seu llibre Tutto quello che avreste voluto sapere (ma non avete mai osato chiedere), afirma el següent pel que fa als rams oferts a les dōjinkes durant els anys vuitanta:

És a dir, com més car, més ben valorat estava un tipus de flor. No té gaire secret. D'aquesta manera, de més a menys tindríem:

1. Les orquídies (especialment, les phalaenopsis).
2. Les cal·les, les tulipes i els tornasols.
3. Les roses.
4. Els clavells i les campanetes.

Crec que en aquest cas l’autor era molt conscient del que feia. El Yuri sent una devoció absoluta per la seva germana. És exagerat. De fet, es tracta d’un dels acudits recurrents de la sèrie. Per això li duu orquídies i no pas cap altra flor. (També està el fet que s’ho pot permetre, és clar.)

Llavors, per què a l’anime li duu roses i no pas orquídies? S'està baixant dos graus en l’escala! Doncs m’imagino (tot són suposicions) que per una qüestió de reducció de recursos. L’espia i la seva família és un anime molt ben fet i no es nota per enlloc res fet per estalviar. S’hi deuen haver deixat molts calés i això podria haver sigut una via fàcil i elegant de no gastar-n’hi tants. Per què un ram de roses seria més barat d’animar que un d’orquídies? Se m'acudeixen dues coses:

I. Hi ha moltes més roses a la ficció que orquídies. Per tant, les poden haver aprofitat d’un altre anime o bé qui fa els dibuixos ja deu saber de sobres dibuixar roses i no s’ha d’escarrassar per aprendre’n.
II. Per dibuixar una rosa, normalment n’hi ha prou amb una acumulació de pètals més o menys uniformes però sense que siguin idèntics i aquests no s’han de comptar. En canvi, les orquídies són molt més fotudes i cal tenir molta més cura a l’hora de dibuixar-les, amb la distribució dels pètals i els sèpals i llur grandària.

A més, les roses vermelles són un símbol de l’amor passional a molts països. D’aquesta manera, es mantindria el significat metafòric de les flors com a l’extrema devoció del Yuri per la Yor.

Top 10 de mangues de 2021

Entraran en aquesta classificació mangues que hagi llegit per primer cop durant aquest any, ja sigui totalment o parcial. És a dir, obres de les quals hagi llegit pàgines que no havia llegit abans.

Durant el 2021, m’he posat amb profunditat amb els mangues en francès. Així i tot, l’única afectació real a la classificació ha sigut amb Històries de Núvies, que he decidit passar de l’editorial espanyola perquè fa un munt que no en treu cap volum i posar-me amb la francesa. Amb L’Harem Shōgunal no és cap novetat; ja fa la tira d’anys que el consumeixo en francès. La resta són edicions espanyoles i estatunidenques. Cap d’italiana ni d’alemanya.

Sense més preàmbuls, heus aquí el meu top 10 de mangues del 2021:

Les entregues mensuals de shōjo del Nozaki

1) Les entregues mensuals de shōjo del Nozaki (Gekkan Shōjo Nozaki-kun, Izumi Tsubaki), més conegut pel meu sofert públic com Nozaki y su Bravo: la felicitat manguificada. Quin fart de riure amb aquest manga. Però de què va? Doncs es tracta d’una comèdia en 4-koma d’uns estudiants de batxillerat i el seu entorn. Un d’ells, el Nozaki, és un autor de shōjo i hi ha diversos gags sobre la indústria del manga en general i la del shōjo en particular. A part, és una obra que es recolza molt en els personatges i llurs dinàmiques, com ara el nano que va de faldiller però li té pànic a les noies o la noia que canta com els àngels però que té un caràcter d’aquí t’espero. Extremadament divertit.

2) L’espia i la seva família (Spy x Family, Tatsuya Endo): Seguim amb les aventures d’aquesta peculiar família falsa: el marit espia, la muller assassina a sou i la filla que pot llegir el pensament. Magnífic equilibri entre trama i comèdia. En aquesta obra els personatges també juguen un paper important i cada cop n’hi ha més, però per ara l’autor no perd el fil de la història.

3) Històries de Núvies (Otoyomegatari, Kaoru Mori), més conegut per aquí com Bride Stories: TRES volums nous d’aquest manga he llegit enguany. Sí, TRES. (I no pas gràcies a Norma, que passa d’aquesta sèrie.) Això deu ser algun tipus de pecat. No sabia el que trobava a faltar llegir aquesta meravella que alterna l’acció amb la contemplació del dia a dia de la gent i de la natura. Anem seguint el viatge del senyor Smith mentre ens trobem amb cares ja conegudes altra vegada. A destacar el recurs de la càmera de fotos.

4) L’Harem Shōgunal (Ōoku, Fumi Yoshinaga): Segueix sent un dels meus mangues preferits, però s’ha allargat ja massa. Ja només em queda per llegir-ne el darrer volum, que surt d’aquí res en francès. Quines ganes! S’agraeix l’esforç de l’editorial francesa d’haver-se posat les piles un cop el manga s’ha acabat al Japó i així he pogut llegir dos volums nous aquest 2021 en comptes d’un. A aquestes alçades, el manga és bastant diferent de com era quan va començar o de la que jo considero la millor generació, però així i tot segueix tenint detalls que m’encanten, com quan els personatges comenten com de fàcil és l’anglès i sobretot si el compares amb el flamenc.

L’espia i la seva família

5) L’Ann és l’Ann (Ann wa Ann, Yumiko Igarashi), més conegut per aquí com Ann es Ann: Què em sorprèn més: que un 4-koma coroni aquesta classificació o que hi hagi un manga fet en la seva totalitat per la Igarashi? No ho tinc clar. No he sigut mai una gran fan de les obres en les quals la Igarashi, a més del dibuix, fa també el guió. Però aquí hi ha L’Ann és l’Ann per dur-me la contrària. L’Ann té una doble vida: quan és amb la seva mare, fa veure que és una noia forta, independent i una mica masculina. Quan és amb el seu pare, fa veure que és dolça, tendra i molt femenina. Però qui és l’Ann en realitat? Tot plegat li genera un seguit de crisis d’identitat. Molt interessant i molt ben fet.

6) Zona escolar (School Zone, Ningiyau): i el millor yuri de l’any és un yuri coral (!!!) d’humor (!!!). Enguany l’humor ha conquerit el meu top 10 i no me’n queixo pas, però no m’ho hauria esperat mai. Un seguit de noies amb el cap ple de pardals fent el mamarratxo i sentint atracció entre elles, però sense saber gaire com gestionar aquestes emocions. Combina escenes cursis amb d’escatològiques a la perfecció. La narració és fantàstica i hi ha petites experimentacions i tot. A més, cal destacar la retolació de l’edició estatunidenca, la qual és magistral.

7) M’he reencarnat en la dolenta d’un otome i ara faci el que faci tinc els dies comptats (Otome game no hametsu flag shika nai akuyaku reijō ni tensei shite shimatta..., Satoru Yamaguchi i Nami Hidaka): Aquest manga em segueix agradant, però ha perdut l’atractiu inicial. Ja es nota allargat per l’èxit i, tenint en compte com van les novel·les, es pot eternitzar. Seguim amb subtrames repetides i una Katarina que a aquestes alçades és ja massa ingènua fins i tot per ser ella. I així i tot, té un no sé què (la Maria, sobretot, però no només) que fa que continuï seguint el manga... i que me n’hagi llegit les vuit primeres novel·les (si és que la cinquena compta com a novel·la) en menys d’un mes!

8) La Takagi em fa la punyeta (Karakai Jōzu no Takagi-san, Sōichirō Yamamoto), més conegut per aquí com Takagi-san, experta en bromas pesadas: Seguim amb l’aixecacamises de mena i la seva víctima. Cada nou tom és un passeig alegre, tendre i divertit.

Històries de Núvies

9) Les efemèrides maleïdes de la reencarnada en malvada (Tensei Akujo no Kurorekishi, Akiharu Tōka): Què passaria si et reencarnessis en una malvada secundària de la història que vas escriure quan eres adolescent? I més tenint en compte que, en aquest cas, et reencarnes amb poc temps abans que t’executin, sense marge de maniobra. Això és el que li passa a una oficinista, la qual queda atrapada a un món concebut per una escriptora inexperta (el seu jo adolescent) i com a malvada a qui li fa ombra la seva germana plusquamperfecta. Aquesta germana és una versió idealitzada de l’escriptora i, com ja hauràs endevinat, la protagonista de la novel·la. Em sembla un plantejament d’allò més interessant i està molt ben executat, amb reflexions sobre misogínia interioritzada incloses. Llàstima del fanservice. Sí, un manga dirigit a un públic femení cosificant noies i dones: escots impossibles (i que mostren tant pit que s’hi haurien de veure els mugrons, però aquests són sempre més avall), roba que esclata, faldilles amb un vol exagerat, etc. Els personatges masculins són ben plantats, però no se’ls cosifica d’aquesta manera. Ah, i una altra cosa: no em pots dir que la Iana és lletja i sobretot comparada amb la seva germana i després fer-la encara més ben plantada que aquesta.

10) L’Adachi i la Shimamura (Adachi to Shimamura, Hitoma Iruma i Moke Yuzuhara): possiblement, el yuri més realista sense drama que he llegit. L’enamorament d’una noia adolescent per una altra està molt ben descrit. I sí, malgrat l’extraterrestra, que se la podria eliminar de la història i no passaria res. Ai, quina diferència amb l’anime, del qual no vaig poder aguantar ni un capítol. El manga dibuixat per Yuzuhara està fet amb molt bon gust i demostra que una mateixa història es pot explicar de maneres molt diferents.

Mencions d’honor (perquè no em puc estar de comentar certs mangues que no han arribat al top 10)

L’Ulna a sa torreta

I. L’Ulna a sa torreta (Jūza no Ulna, Tōru Izu), més conegut per aquí com Ulna en su torreta: I per fi, després d’una eternitat, he pogut llegir el final d’aquesta obra. Es tracta d’una història erràtica i canviant, molt curiosa en la seva construcció. Sobre els traumes i l’evolució a la vida. Sobre política i crims de guerra. No entra al top perquè és massa irregular i perquè (espòiler), però té detalls que valen molt la pena.

II. Un horari que parla pels descosits (Oshaberi na Jikanwari, Megumi Mizusawa), més conegut per aquí com Mis recuerdos del instituto: una obra senzilleta, que no destaca per res en concret, però que és molt tendra i fa de bon llegir. A més, valoro molt que tant les amigues, com l’interès romàntic, com les ambicions professionals siguin importants per a la protagonista. També m’ha fet posar-lo aquí el fet que inclogui dues històries curtes anteriors de l’autora, la més antiga de les quals sembla dibuixada per la pròpia Yumiko Tabuchi. Aquí podria haver anat també l’adaptació a manga de Pastel Yumi, però entre els dos finalment em vaig quedar amb Un horari.

III. L’institut Reiwa Hanamaru (Reiwa Hanamaru Gakuen, Kotobuki): L’obra s’ambienta en un món on els nois duen uniforme femení... i calces... i sostenidors. És ben curiós el plantejament i la inversió de rols de gènere que comporta (tot i que fins ara no en recordo cap personatge femení). El dibuix és excel·lent, a més. I té un punt extra perquè és el primer manga que mostra la realitat de dur faldilla amb les cames descobertes en ple hivern. En molts mangues, hi ha això de cames a l’aire amb faldilla en ple hivern i amb NEU i en tots es normalitza la situació, com si això no afectés gens ni fos contraproduent ni res.

Top 10 de mangues de 2020

Entraran en aquesta classificació mangues que hagi llegit per primer cop durant aquest any, ja sigui totalment o parcial. És a dir, obres de les quals hagi llegit pàgines que no havia llegit abans.

Durant el 2020, he fet algunes relectures, però també he consumit molt material nou. A destacar: m’he llançat ja de ple amb les edicions en anglès i he començat a incorporar lectures en alemany de manera una mica més habitual i no tan anecdòtica.

Sense més preàmbuls, heus aquí el meu top 10 de mangues del 2020:

Hanako, l’ànima en pena... resulta que és un noi

 

1) Hanako, l’ànima en pena... resulta que és un noi (Jibaku shōnen Hanako-kun, Iro Aida), més conegut per aquí com Hanako-kun, el fantasma del lavabo: La llegenda urbana japonesa de la Hanako (nom femení) vindria a ser un equivalent de la nostra Verònica. Incloent que és una nena/noia. Així i tot, el Hanako d’aquest manga... és un noi! Per què? Misteri! Concretament, un dels set misteris de l’institut de la protagonista. Aquesta obra ha esclatat enguany. De no saber-ne res a anar-la veient aquí i allà. L’anime que l’adapta, el mitjà amb el qual vaig tenir el primer contacte, n’ha sigut el responsable. Val a dir, però, que l’obra original està a l’alçada. Un grafisme espectacular, uns personatges d’allò més carismàtics i una història plena d’imaginació. Una pura delícia que enamora. Curiositat: “Iro Aida” és un duo composat per dues senyores: l’Iro és la guionista i l’Aida, la dibuixant.

M’he reencarnat en la dolenta d’un otome i...

2) M’he reencarnat en la dolenta d’un otome i ara faci el que faci tinc els dies comptats (Otome game no hametsu flag shika nai akuyaku reijō ni tensei shite shimatta..., Satoru Yamaguchi i Nami Hidaka): Segueixo enganxada a la sèrie de la “malvada” més ingènuament seductora del món. És fantàstic tant el final del primer arc (que ben podria ser la conclusió de l’obra) com el plantejament del segon. M’agrada tot i em fa riure molt. Potser es comença a repetir, però manté espurnes d’originalitat, encara.

3) Fum-li fort, Nakamura!! (Ganbare! Nakamura-kun!!, Syundei), més conegut per aquí com ¡¡No te rindas, Nakamura!!: Una obra tendra i divertida sobre un noi enamorat d’un company de classe. La història va tot tan al seu ritme que sembla mentida que ocupi només un volum. Deixa molt bon gust de boca i s’hi toca algun tema que no sol sortir gaire en els mangues (com ara la pressió que tenen els alumnes que no tenen els cabells absolutament negres a tenyir-se’ls... perquè es prohibeix tenyir-se els cabells). Si no l’has provat, a què esperes? El tom únic de l’any! (Bé, de fet, té una seqüela, però funciona perfectament com a tom únic.)

4) L’Harem Shōgunal (Ōoku, Fumi Yoshinaga): Aquesta ucronia em continua agradant molt, però el volum #16 ja comença a clamar per un final. Afortunadament, al Japó no trigaran a veure’l gaire. El darrer capítol sortirà a la Melody del febrer i el 19è i últim tom, el 26 de febrer. Al final del tom #15 la Yoshinaga va fer quelcom que li vaig agrair, però tot el tom #16 és un constant déjà vu.

5) Adéu-siau, jardí de roses (Sayonara Rose Garden, Dr. Pepperco): Una aristòcrata li proposa un pacte a una de les seves serventes: a canvi d’ajudar-la a morir li presentarà l’escriptor que tant vol conèixer. No tenia cap esperança amb aquest manga i em enxampar amb la guàrdia abaixada. Quina meravella! Cada vinyeta està aprofitada al mil·límetre. Fins i tot a les guardes de les camises i a les cobertes hi ha detalls que val la pena ullar. El tempo es troba també molt ben calculat. Es nota un molt de treball a l’story board. La història en si són un seguit de tòpics la mar de ben duts i conjuminats.

Fum-li fort, Nakamura!!

6) El quadern del Pippira (Pippira Note, Fumiyo Kōno): El dia a dia d’una jove i el seu periquito. Amb aquest poca sorpresa hi podia haver. És de la Kōno; per força m’havia d’agradar. I mira que els interessos romàntics de la protagonista i la seva amiga foten pena, però així i tot l’obra en general m’agrada molt.

7) La noia que es va fugar amb la seva amant (Kakeochi girl, Battan): Una noia trenca amb la seva xicota perquè troba que això de sortir amb noies “és una fase”. Deu anys més tard, es retroben, estant una d’elles sense parella i l’altra, embarassada i preparant el seu casament. Quin destí els espera? Aquest dibuix és una preciositat. Si t’agrada el de Vers els núvols del nor-noroest (Hokuhokusei ni Kumo to Ike, Aki Irie, més conegut per aquí com Sigue las nubes al nornoroeste), aquest, també. A més, es transmeten tots els sentiments de manera molt propera i es fa una crítica molt encertada del masclisme.

8) La convivència postapocalíptica de l'Asa i la Nagi (Owari Nochi, Asanagi Kurashi, Kikori Morino): En un món postapocalíptic, una nena de 12 anys viu amb una mena d'aranya gegant. La nena prepara menges delicioses i totes dues endrapen que fa gust. Possiblement, el meu manga culinari preferit. No recordo que mai un manga em fes venir tanta gana.

9) La Takagi em fa la punyeta (Karakai Jōzu no Takagi-san, Sōichirō Yamamoto), més conegut per aquí com Takagi-san, experta en bromas pesadas: La Takagi es dedica a ensarronar al Nijikata, que es creu molt despert, però sempre cau de quatre potes en les aixecades de camisa de la Takagi. Bufó i divertit. El millor manga per llegir de manera espaiada.

10) L’espia i la seva família (Spy x Family, Tatsuya Endo): L’espia Twilight necessita una filla i una esposa per a la seva nova missió. Així comença aquesta falsa vida en família. Una obra bastant lleugera i divertida. Molt paròdica dels tòpics dels shōnens d’intriga i els d’acció, com ara amb el nen de 6 anys que sembla un adult i era campió en tornejos de pilota a la guarderia.

 

Mencions d’honor (la triple trampa és ja tradició)

El contorn dels ulls de galàxia

I) El contorn dels ulls de galàxia (Hoshi no Hitomi no Silhouette, Aoi Hiiragi): A una de les amigues de la Kasumi li agrada el Satoshi, el noi del qual la Kasumi està enamorada. Ai, quin dilema! Vaig topar-me amb els dos primers volums d’aquesta obra (d’un total de deu). En japonès. El meu nivell d’aquest idioma encara no és prou bo com per llegir-los sencers. Per tant, no el puc posar al top 10. Però sí aquí. Perquè, malgrat tot, em sembla una meravella. Tant el dibuix, com la composició de les pàgines. Tot ell desprèn una gran tendresa. Investigant, he descobert que l’autora és bastant estimada al Japó. Aquí, si se la coneix (i escassament), és per les adaptacions de Ghibli dels seus còmics (un dels quals és un manga de 2 toms de la Ribon, per cert). En canvi, al llibre Furokus de la ribon: El secret de la cuquisitat (Furoku no Ribon, Kawaii no Himitsu) se li dedica una fitxa de dues pàgines (sent el màxim per autora i havent-hi algunes que només en tenen mitja). A més, tots els furokus que surten en aquesta fitxa són d’El contorn dels ulls de galàxia. Tanta és la popularitat d’aquest manga que en té un mínim de dues seqüel·les.

II) Flors a la llum de la lluna (Moonlight Flowers, Mutsumi Tsukumo): Clàssic del yuri bastant desconegut. I és una llàstima perquè, a més, toca temes de feminisme i activisme irisat. Hi ha alguns elements que no han envellit del tot bé, però en general em sembla una passada.

III) Endevi (Kamome Shirahama): una àngela i una dimònia que s’estimen molt van rivalitzant entre elles tot causant estralls a la Terra. Sense solta ni volta i amb un dibuix que fa caure de cul.