Top 10 de mangues de 2021

Entraran en aquesta classificació mangues que hagi llegit per primer cop durant aquest any, ja sigui totalment o parcial. És a dir, obres de les quals hagi llegit pàgines que no havia llegit abans.

Durant el 2021, m’he posat amb profunditat amb els mangues en francès. Així i tot, l’única afectació real a la classificació ha sigut amb Històries de Núvies, que he decidit passar de l’editorial espanyola perquè fa un munt que no en treu cap volum i posar-me amb la francesa. Amb L’Harem Shōgunal no és cap novetat; ja fa la tira d’anys que el consumeixo en francès. La resta són edicions espanyoles i estatunidenques. Cap d’italiana ni d’alemanya.

Sense més preàmbuls, heus aquí el meu top 10 de mangues del 2021:

Les entregues mensuals de shōjo del Nozaki

1) Les entregues mensuals de shōjo del Nozaki (Gekkan Shōjo Nozaki-kun, Izumi Tsubaki), més conegut pel meu sofert públic com Nozaki y su Bravo: la felicitat manguificada. Quin fart de riure amb aquest manga. Però de què va? Doncs es tracta d’una comèdia en 4-koma d’uns estudiants de batxillerat i el seu entorn. Un d’ells, el Nozaki, és un autor de shōjo i hi ha diversos gags sobre la indústria del manga en general i la del shōjo en particular. A part, és una obra que es recolza molt en els personatges i llurs dinàmiques, com ara el nano que va de faldiller però li té pànic a les noies o la noia que canta com els àngels però que té un caràcter d’aquí t’espero. Extremadament divertit.

2) L’espia i la seva família (Spy x Family, Tatsuya Endo): Seguim amb les aventures d’aquesta peculiar família falsa: el marit espia, la muller assassina a sou i la filla que pot llegir el pensament. Magnífic equilibri entre trama i comèdia. En aquesta obra els personatges també juguen un paper important i cada cop n’hi ha més, però per ara l’autor no perd el fil de la història.

3) Històries de Núvies (Otoyomegatari, Kaoru Mori), més conegut per aquí com Bride Stories: TRES volums nous d’aquest manga he llegit enguany. Sí, TRES. (I no pas gràcies a Norma, que passa d’aquesta sèrie.) Això deu ser algun tipus de pecat. No sabia el que trobava a faltar llegir aquesta meravella que alterna l’acció amb la contemplació del dia a dia de la gent i de la natura. Anem seguint el viatge del senyor Smith mentre ens trobem amb cares ja conegudes altra vegada. A destacar el recurs de la càmera de fotos.

4) L’Harem Shōgunal (Ōoku, Fumi Yoshinaga): Segueix sent un dels meus mangues preferits, però s’ha allargat ja massa. Ja només em queda per llegir-ne el darrer volum, que surt d’aquí res en francès. Quines ganes! S’agraeix l’esforç de l’editorial francesa d’haver-se posat les piles un cop el manga s’ha acabat al Japó i així he pogut llegir dos volums nous aquest 2021 en comptes d’un. A aquestes alçades, el manga és bastant diferent de com era quan va començar o de la que jo considero la millor generació, però així i tot segueix tenint detalls que m’encanten, com quan els personatges comenten com de fàcil és l’anglès i sobretot si el compares amb el flamenc.

L’espia i la seva família

5) L’Ann és l’Ann (Ann wa Ann, Yumiko Igarashi), més conegut per aquí com Ann es Ann: Què em sorprèn més: que un 4-koma coroni aquesta classificació o que hi hagi un manga fet en la seva totalitat per la Igarashi? No ho tinc clar. No he sigut mai una gran fan de les obres en les quals la Igarashi, a més del dibuix, fa també el guió. Però aquí hi ha L’Ann és l’Ann per dur-me la contrària. L’Ann té una doble vida: quan és amb la seva mare, fa veure que és una noia forta, independent i una mica masculina. Quan és amb el seu pare, fa veure que és dolça, tendra i molt femenina. Però qui és l’Ann en realitat? Tot plegat li genera un seguit de crisis d’identitat. Molt interessant i molt ben fet.

6) Zona escolar (School Zone, Ningiyau): i el millor yuri de l’any és un yuri coral (!!!) d’humor (!!!). Enguany l’humor ha conquerit el meu top 10 i no me’n queixo pas, però no m’ho hauria esperat mai. Un seguit de noies amb el cap ple de pardals fent el mamarratxo i sentint atracció entre elles, però sense saber gaire com gestionar aquestes emocions. Combina escenes cursis amb d’escatològiques a la perfecció. La narració és fantàstica i hi ha petites experimentacions i tot. A més, cal destacar la retolació de l’edició estatunidenca, la qual és magistral.

7) M’he reencarnat en la dolenta d’un otome i ara faci el que faci tinc els dies comptats (Otome Game no Hametsu Flag shika nai Akuyaku Reijou ni Tensei shite shimatta..., Satoru Yamaguchi i Nami Hidaka): Aquest manga em segueix agradant, però ha perdut l’atractiu inicial. Ja es nota allargat per l’èxit i, tenint en compte com van les novel·les, es pot eternitzar. Seguim amb subtrames repetides i una Katarina que a aquestes alçades és ja massa ingènua fins i tot per ser ella. I així i tot, té un no sé què (la Maria, sobretot, però no només) que fa que continuï seguint el manga... i que me n’hagi llegit les vuit primeres novel·les (si és que la cinquena compta com a novel·la) en menys d’un mes!

8) La Takagi em fa la punyeta (Karakai Jōzu no Takagi-san, Sōichirō Yamamoto), més conegut per aquí com Takagi-san, experta en bromas pesadas: Seguim amb l’aixecacamises de mena i la seva víctima. Cada nou tom és un passeig alegre, tendre i divertit.

Històries de Núvies

9) Les efemèrides maleïdes de la reencarnada en malvada (Tensei Akujo no Kurorekishi, Akiharu Tōka): Què passaria si et reencarnessis en una malvada secundària de la història que vas escriure quan eres adolescent? I més tenint en compte que, en aquest cas, et reencarnes amb poc temps abans que t’executin, sense marge de maniobra. Això és el que li passa a una oficinista, la qual queda atrapada a un món concebut per una escriptora inexperta (el seu jo adolescent) i com a malvada a qui li fa ombra la seva germana plusquamperfecta. Aquesta germana és una versió idealitzada de l’escriptora i, com ja hauràs endevinat, la protagonista de la novel·la. Em sembla un plantejament d’allò més interessant i està molt ben executat, amb reflexions sobre misogínia interioritzada incloses. Llàstima del fanservice. Sí, un manga dirigit a un públic femení cosificant noies i dones: escots impossibles (i que mostren tant pit que s’hi haurien de veure els mugrons, però aquests són sempre més avall), roba que esclata, faldilles amb un vol exagerat, etc. Els personatges masculins són ben plantats, però no se’ls cosifica d’aquesta manera. Ah, i una altra cosa: no em pots dir que la Iana és lletja i sobretot comparada amb la seva germana i després fer-la encara més ben plantada que aquesta.

10) L’Adachi i la Shimamura (Adachi to Shimamura, Hitoma Iruma i Moke Yuzuhara): possiblement, el yuri més realista sense drama que he llegit. L’enamorament d’una noia adolescent per una altra està molt ben descrit. I sí, malgrat l’extraterrestra, que se la podria eliminar de la història i no passaria res. Ai, quina diferència amb l’anime, del qual no vaig poder aguantar ni un capítol. El manga dibuixat per Yuzuhara està fet amb molt bon gust i demostra que una mateixa història es pot explicar de maneres molt diferents.

Mencions d’honor (perquè no em puc estar de comentar certs mangues que no han arribat al top 10)

L’Ulna a sa torreta

I. L’Ulna a sa torreta (Jūza no Ulna, Tōru Izu), més conegut per aquí com Ulna en su torreta: I per fi, després d’una eternitat, he pogut llegir el final d’aquesta obra. Es tracta d’una història erràtica i canviant, molt curiosa en la seva construcció. Sobre els traumes i l’evolució a la vida. Sobre política i crims de guerra. No entra al top perquè és massa irregular i perquè (espòiler), però té detalls que valen molt la pena.

II. Un horari que parla pels descosits (Oshaberi na Jikanwari, Megumi Mizusawa), més conegut per aquí com Mis recuerdos del instituto: una obra senzilleta, que no destaca per res en concret, però que és molt tendra i fa de bon llegir. A més, valoro molt que tant les amigues, com l’interès romàntic, com les ambicions professionals siguin importants per a la protagonista. També m’ha fet posar-lo aquí el fet que inclogui dues històries curtes anteriors de l’autora, la més antiga de les quals sembla dibuixada per la pròpia Yumiko Tabuchi. Aquí podria haver anat també l’adaptació a manga de Pastel Yumi, però entre els dos finalment em vaig quedar amb Un horari.

III. L’institut Reiwa Hanamaru (Reiwa Hanamaru Gakuen, Kotobuki): L’obra s’ambienta en un món on els nois duen uniforme femení... i calces... i sostenidors. És ben curiós el plantejament i la inversió de rols de gènere que comporta (tot i que fins ara no en recordo cap personatge femení). El dibuix és excel·lent, a més. I té un punt extra perquè és el primer manga que mostra la realitat de dur faldilla amb les cames descobertes en ple hivern. En molts mangues, hi ha això de cames a l’aire amb faldilla en ple hivern i amb NEU i en tots es normalitza la situació, com si això no afectés gens ni fos contraproduent ni res.