dijous, 31 de desembre del 2020

Top 10 de còmics no manga de 2020

Entraran en aquesta classificació els còmics no manga que hagi llegit per primer cop durant aquest any, ja sigui totalment o parcial. És a dir, obres de les quals hagi llegit pàgines que no havia llegit abans.

Enguany he llegit molt menys còmic no manga que l’anterior. Això en part és degut a la manca d’esdeveniments on comprar fanzines.

Així i tot, queda un top 10 prou maco:

Nova

1) Nova (Novae, Kaiju): Romanç històric i de fantasia entre un astrònom i un nigromant. El tenia pendent de feia molt de temps i s’hi han acumulat les pàgines que déu n’hi do. És a tot color i el dibuix d’allò més treballat. Es transmeten molt bé cadascuna de les emocions dels personatges. Molta atenció al detall i es procura donar rellevància a les professions de tots dos protagonistes. A més, hi ha també una trama de misteri. Ho té tot!

2) Neu amb compte amb la malvada! (Geu agnyeoleul josimhaseyo!, Berry, Soda Ice i Blue Canna): L’enèsima obra que tracta sobre una reencarnada en la malvada d’un “otome” (entre cometes perquè l’otome en qüestió és en format novel·la). Molt divertit i feminista. S’hi critiquen coses com ara posar una noia de premi en una competició. Tots els interessos romàntics originals foten fàstic, així que la protagonista de l’otome acaba enamorada de la “malvada”. També hi ha algun altre interès romàntic nou per a la malvada, però tot això del romanç no hi té gaire cabuda per a ella, que ja en té prou amb mantenir a ratlla els pretendents de la protagonista de l’otome. 

Neu amb compte amb la malvada!
3) La mocosseta (Snotgirl, Bryan Lee O’Maley, Leslie Hung i Mickey Quinn): Seguim amb la influencer i els seus problemes d’al·lèrgia, amor i... assassinats. És increïble que una sèrie pugui virar tant entre la pura comèdia de moda al suspens més espaordidor, passant per tot un seguit d’escenes la mar de pujades de to. Més o menys igual que els dos primers: un munt de joc de paraules, a vegades no se sap ben bé què és realitat i què somni, la majoria dels personatges són bastant miserables. Entre que els volums són relativament fins i que m’enganxa un fum, se m’acaben en un no res.

4) Esgrima (Fence, C.S.Pacat, Johanna the Mad i Joana LaFuente): La tensió sexual entre l’aspirant Nicholas i l’esportista de nivell olímpic Seiji. Mentrestant, la trama esportiva va avançant, amb nous combats i nous personatges. Tan bo com sempre. Em falta, això sí, que hi aparegui d’una vegada la mare del Nicholas.

5) L’estiu de la Casilda (Casilda’s Summer, Pilar Villanueva): L’arribada de la cosina del seu marit, trasbalsarà l’estiu de la Casilda. Misteri, noucentisme i costa catalana. L’autora sap què li agrada al seu públic i es nota.

6) Venent catifes a Konstantiniyya (The Carpet Merchant of Konstantiniyya, Reimena Yee): Acostumada a que els còmics en anglès siguin caríssims i sabent que aquest era a tot color i a tapa dura, me n’esperava més aviat poquetes pàgines i no pas la totxana amb la qual em vaig topar! (Suposo que hi tindrà a veure el fet que es tracti d’una edició britànica i no pas estatunidenca.) La història arrenca lenta, prenent-se el seu temps perquè coneguem els personatges. Tracta sobre un matrimoni dedicat al comerç de catifes i a certa dificultat que se’ls planteja. L’ambientació és a la Turquia del segle XVII i es percep un munt de treball de documentació al respecte. Una lectura que enganxa, entendreix i emociona.

La mocosseta
7) Ullals (Fangs, Sarah Andersen): Comèdia romàntica amb elements tètrics. I és que clar, una relació entre una vampira i un licantrop sempre és complicada. Com ara quan el licantrop surt de la dutxa en la seva forma canina, se sacseja i ho deixa tot empastifat.

8) I de la meva mà (Y de mi mano, A M C): Història curta ambientada a un món on les dones han de pagar un preu molt elevat si es volen casar (amb un home). Experimental, dur i metafòric. Molt de l’estil de l’autora. Cal llegir-la més d’una vegada per captar-ne bé tots els matisos.

9) Un berenar d’invocacions (Séance tea party, Reimena Yee): La Lora se sent sola. Troba que ja no encaixa amb els seus amics de tota la vida, tots amb tanta pressa per créixer. Un dia, es topa amb una fantasma amb qui passa moltes estones agradables, però fins a quin punt aquesta relació serà viable?

10) La noia i el tapir endrapamalsons (Shàonǚ yǔ shímèngmò, Godwind Hsu i 61Chi): Sobre l'assetjament escolar tant a docents com a alumnes. Bastant realista malgrat el toc de fantasia. Em sembla molt curiós que la dibuixant emprés escultures fetes per ella mateixa per dibuixar-ne els personatges principals.

dimarts, 29 de desembre del 2020

Top 10 de mangues de 2020

Entraran en aquesta classificació mangues que hagi llegit per primer cop durant aquest any, ja sigui totalment o parcial. És a dir, obres de les quals hagi llegit pàgines que no havia llegit abans.

Durant el 2020, he fet algunes relectures, però també he consumit molt material nou. A destacar: m’he llançat ja de ple amb les edicions en anglès i he començat a incorporar lectures en alemany de manera una mica més habitual i no tan anecdòtica.

Sense més preàmbuls, heus aquí el meu top 10 de mangues del 2020:

Hanako, l’ànima en pena... resulta que és un noi
 

1) Hanako, l’ànima en pena... resulta que és un noi (Jibaku Shōnen Hanako-kun, Iro Aida), més conegut per aquí com Hanako-kun, el fantasma del lavabo: La llegenda urbana japonesa de la Hanako (nom femení) vindria a ser un equivalent de la nostra Verònica. Incloent que és una nena/noia. Així i tot, el Hanako d’aquest manga... és un noi! Per què? Misteri! Concretament, un dels set misteris de l’institut de la protagonista. Aquesta obra ha esclatat enguany. De no saber-ne res a anar-la veient aquí i allà. L’anime que l’adapta, el mitjà amb el qual vaig tenir el primer contacte, n’ha sigut el responsable. Val a dir, però, que l’obra original està a l’alçada. Un grafisme espectacular, uns personatges d’allò més carismàtics i una història plena d’imaginació. Una pura delícia que enamora. Curiositat: “Iro Aida” és un duo composat per dues senyores: l’Iro és la guionista i l’Aida, la dibuixant.

M’he reencarnat en la dolenta d’un otome i...
2) M’he reencarnat en la dolenta d’un otome i ara faci el que faci tinc els dies comptats (Otome Game no Hametsu Flag shika nai Akuyaku Reijou ni Tensei shite shimatta..., Satoru Yamaguchi i Nami Hidaka): Segueixo enganxada a la sèrie de la “malvada” més ingènuament seductora del món. És fantàstic tant el final del primer arc (que ben podria ser la conclusió de l’obra) com el plantejament del segon. M’agrada tot i em fa riure molt. Potser es comença a repetir, però manté espurnes d’originalitat, encara.

3) Fum-li fort, Nakamura!! (Ganbare! Nakamura-kun!!, Syundei), més conegut per aquí com ¡¡No te rindas, Nakamura!!: Una obra tendra i divertida sobre un noi enamorat d’un company de classe. La història va tot tan al seu ritme que sembla mentida que ocupi només un volum. Deixa molt bon gust de boca i s’hi toca algun tema que no sol sortir gaire en els mangues (com ara la pressió que tenen els alumnes que no tenen els cabells absolutament negres a tenyir-se’ls... perquè es prohibeix tenyir-se els cabells). Si no l’has provat, a què esperes? El tom únic de l’any! (Bé, de fet, té una seqüela, però funciona perfectament com a tom únic.)

4) L’Harem Shōgunal (Ōoku, Fumi Yoshinaga): Aquesta ucronia em continua agradant molt, però el volum #16 ja comença a clamar per un final. Afortunadament, al Japó no trigaran a veure’l gaire. El darrer capítol sortirà a la Melody del febrer i el 19è i últim tom, el 26 de febrer. Al final del tom #15 la Yoshinaga va fer quelcom que li vaig agrair, però tot el tom #16 és un constant déjà vu.

5) Adéu-siau, jardí de roses (Sayonara Rose Garden, Dr. Pepperco): Una aristòcrata li proposa un pacte a una de les seves serventes: a canvi d’ajudar-la a morir li presentarà l’escriptor que tant vol conèixer. No tenia cap esperança amb aquest manga i em enxampar amb la guàrdia abaixada. Quina meravella! Cada vinyeta està aprofitada al mil·límetre. Fins i tot a les guardes de les camises i a les cobertes hi ha detalls que val la pena ullar. El tempo es troba també molt ben calculat. Es nota un molt de treball a l’story board. La història en si són un seguit de tòpics la mar de ben duts i conjuminats.

Fum-li fort, Nakamura!!
6) El quadern del Pippira (Pippira Note, Fumiyo Kōno): El dia a dia d’una jove i el seu periquito. Amb aquest poca sorpresa hi podia haver. És de la Kōno; per força m’havia d’agradar. I mira que els interessos romàntics de la protagonista i la seva amiga foten pena, però així i tot l’obra en general m’agrada molt.

7) La noia que es va fugar amb la seva amant (Kakeochi girl, Battan): Una noia trenca amb la seva xicota perquè troba que això de sortir amb noies “és una fase”. Deu anys més tard, es retroben, estant una d’elles sense parella i l’altra, embarassada i preparant el seu casament. Quin destí els espera? Aquest dibuix és una preciositat. Si tagrada el de Vers els núvols del nor-noroest (Hokuhokusei ni Kumo to Ike, Aki Irie, més conegut per aquí com Sigue las nubes al nornoroeste), aquest, també. A més, es transmeten tots els sentiments de manera molt propera i es fa una crítica molt encertada del masclisme.

8) La convivència postapocalíptica de l'Asa i la Nagi (Owari Nochi, Asanagi Kurashi, Kikori Morino): En un món postapocalíptic, una nena de 12 anys viu amb una mena d'aranya gegant. La nena prepara menges delicioses i totes dues endrapen que fa gust. Possiblement, el meu manga culinari preferit. No recordo que mai un manga em fes venir tanta gana.

9) La Takagi em fa la punyeta (Karakai Jōzu no Takagi-san, Sōichirō Yamamoto), més conegut per aquí com Takagi-san, experta en bromas pesadas: La Takagi es dedica a ensarronar al Nijikata, que es creu molt despert, però sempre cau de quatre potes en les aixecades de camisa de la Takagi. Bufó i divertit. El millor manga per llegir de manera espaiada.

10) L’espia i la seva família (Spy x Family, Tatsuya Endo): L’espia Twilight necessita una filla i una esposa per a la seva nova missió. Així comença aquesta falsa vida en família. Una obra bastant lleugera i divertida. Molt paròdica dels tòpics dels shōnens d’intriga i els d’acció, com ara amb el nen de 6 anys que sembla un adult i era campió en tornejos de pilota a la guarderia.

 

Mencions d’honor (la triple trampa és ja tradició)

El contorn dels ulls de galàxia

I) El contorn dels ulls de galàxia (Hoshi no Hitomi no Silhouette, Aoi Hiiragi): A una de les amigues de la Kasumi li agrada el Satoshi, el noi del qual la Kasumi està enamorada. Ai, quin dilema! Vaig topar-me amb els dos primers volums d’aquesta obra (d’un total de deu). En japonès. El meu nivell d’aquest idioma encara no és prou bo com per llegir-los sencers. Per tant, no el puc posar al top 10. Però sí aquí. Perquè, malgrat tot, em sembla una meravella. Tant el dibuix, com la composició de les pàgines. Tot ell desprèn una gran tendresa. Investigant, he descobert que l’autora és bastant estimada al Japó. Aquí, si se la coneix (i escassament), és per les adaptacions de Ghibli dels seus còmics (un dels quals és un manga de 2 toms de la Ribon, per cert). En canvi, al llibre Furokus de la ribon: El secret de la cuquisitat (Furoku no Ribon, Kawaii no Himitsu) se li dedica una fitxa de dues pàgines (sent el màxim per autora i havent-hi algunes que només en tenen mitja). A més, tots els furokus que surten en aquesta fitxa són d’El contorn dels ulls de galàxia. Tanta és la popularitat d’aquest manga que en té un mínim de dues seqüel·les.

II) Flors a la llum de la lluna (Moonlight Flowers, Mutsumi Tsukumo): Clàssic del yuri bastant desconegut. I és una llàstima perquè, a més, toca temes de feminisme i activisme irisat. Hi ha alguns elements que no han envellit del tot bé, però en general em sembla una passada.

III) Endevi (Kamome Shirahama): una àngela i una dimònia que s’estimen molt van rivalitzant entre elles tot causant estralls a la Terra. Sense solta ni volta i amb un dibuix que fa caure de cul.

 

dissabte, 12 de desembre del 2020

Pensaments sobre el final d’Ao no Flag / Blue Flag

Aquesta és una anàlisi de La Bandera Blava (Ao no Flag, Kaito; també conegut com Blue Flag), especialment pel que fa al seu final. Per tant, en conté ESPÒILERS.

 

1. INTRODUCCIÓ

El passat mes d’abril va sortir el darrer capítol de La Bandera Blava a la revista digital Shōnen Jump+. Es pot considerar que aquesta sèrie ha fet història. Per què? Doncs perquè sembla que és el primer shōnen on el protagonista acaba emparellat amb un home. Així i tot, cal destacar que aquest element no és tan revolucionari com pot aparentar a primer cop d’ull. I això pels següents motius:

1A. No és el mateix Shōnen Jump+ que Shōnen Jump. Veig que hi ha molta gent que confon totes dues revistes. I amb raó. El nom dóna lloc a equívocs. La Shōnen Jump+ és una revista exclusivament digital. Aquesta aglutina mangues de diferents revistes de Shūeisha (incloent la Shōnen Jump), així com mangues exclusius d’aquesta publicació (com ara, La Bandera Blava). És a dir, no la pots comprar físicament a enlloc. Ni a quioscos ni a llibreres ni res de tot això. Per contra, la Shōnen Jump és la revista de manga més popular i, per tant, la que té una tirada més gran. La diferència és substancial. Encara queda molt per trobar-nos un final aquil·lià a un manga de la Shōnen Jump.

El Taichi té l’app de la Shōnen Jump+ al mòbil.

1B. Censura I: El darrer capítol...:

..., juntament amb el final del penúltim, trastoca la globalitat de la trama. S’hi fa un salt temporal que t’ho canvia tot. És a dir, es produeix una palesa manca de desenvolupament. Un manga que on durant gairebé 8 volums ha anat aprofundint en els personatges, presentant-te’ls amb característiques que els diferencien els uns dels altres, amb llurs caràcters, llurs gustos, llurs inseguretats... I ara, de sobte, passen els anys i l’statu quo ha variat completament. És una de les crítiques constants que se li ha fet a aquest manga. Entenc que és fins on se li ha permès fer a l’autor, però que no vagi insistint que li han donat tantíssima llibertat perquè llavors es nota més que no és així.

...fa un experiment que es basa en narrar-ho tot des el punt de vista del Tōma. Aquest punt de vista és literal: veiem el que veu i escolta ell, però no el veiem a ell ni tampoc veiem el que diu, tot i que es noti que parla amb els seus interlocutors. Així, en no veure’l, se’ns fa creure que el protagonista del darrer capítol és el Taichi. I es fa posant a finals del penúltim capítol que el Taichi (que es veu que viu amb algú altre perquè té a casa seva dos raspalls de dents) rep una invitació al casament de la seva ex i que, ja al darrer capítol, el Tōma signa el llibre de noces de la Futaba com “Ichinose” (el cognom del Taichi). Més endavant, quan el Tōma es troba amb el Taichi (que no havia pogut assistir al casament de la Futaba perquè se li havia solapat amb un altre casament) i ja queda tot resolt: se’ns mostra l’anell a l’anular esquerre del Taichi (tapat pel correu a finals del penúltim capítol) i aquest li ofereix la mà al Tōma a la vegada que li proposa de tornar a casa. Misteri desvelat: el Tōma té el cognom del Taichi perquè estan casats i la persona misteriosa amb qui viu el Taichi és el Tōma. Rellegint aquest capítol, tots els diàlegs queden ja clars. Aquests aporten més matisos, un dels quals tracto més endavant. Tot aquesta tirallonga per queixar-me que, més enllà les mans entrellaçades, no se’ns permet veure el Taichi i el Tōma junts com a parella. De nou m’imagino que és perquè des de l’editorial li devien dir “bé, et permetem que acabin junts, però amb la condició que no es vegi”.

1C. Censura II: Els diàlegs resulten d’allò més críptics.

A La Bandera Blava es parla d’homosexualitat, bisexualitat i feminisme sense emprar aquestes paraules ni de relacionades. L’única excepció amb la qual m’he topat és quan la Mami fa referència a un gay hipotètic al tom #5. Es pot dir que els personatges parlen en codi i, per tant, queda tot molt forçat. La gent no s’expressa així. Ergo, a nivell de discurs polític coixeja bastant en aquest sentit (també en d’altres, com ara que es resti tanta importància a les violències patides per gays i lesbianes quan l’Akiko li deixa anar el seu discurset a la Masumi).

 

2. LA BISEXUALITAT

La bisexualitat és un dels elements explosius del darrer capítol. Vegem-ho amb més profunditat:

2A. “La bisexualitat no existeix fins que no la necessito a la trama”: Es compleix aquest tòpic? Fins a quin punt és espontània la bisexualitat a aquesta obra? Aquest manga fa trampa amb moltes coses. La bisexualitat és una d’elles. Juga a què només existeixen els gays, les lesbianes i els heterosexuals i de sobte, al darrer capítol, et planta dos personatges bisexuals: un nano que fins ara creies que era heterosexual i una noia que havia deixat clar que era lesbiana. I així i tot, fa encara més trampes, deixant possibles pistes d’aquest final al llarg de la història:

La primera d’elles és a les primeres pàgines. La confrontació entre el millor amic i la parella. Qui és més important? Bé, tant és: el Taichi no en té ni l’un ni l’altra. Després passa a tenir un i altra i, finalment, el seu millor amic és també la seva parella. Es va fent esment d’això al llarg de la trama i amb aquesta evolució tot plegat queda perfectament encaixat, amb una cloenda perfectament rodona en aquest sentit. Fins i tot, el Taichi ho comenta amb el Tōma a les darreres pàgines i de com de graciós resulta tot plegat. Relacionat amb això, al segon volum, la Masumi li etziba al Taichi: “Ets dels que pensen que poden ser amics d’algú que podria ser la seva parella”. Aquesta és una de les principals claus de lectura de l’obra. (Una altra, la vàcua idea que la vida es basa en un seguit de decisions, sense tenir en compte les circumstàncies personals.)

Els somriures radiants. El Taichi s’enamora de la Futaba pels seus somriures radiants. I qui és el personatge amb els somriures més radiants i que somriu més sovint a La Bandera Blava? Exacte, el Tōma.

Els somriures radiants fonen el Taichi.

L’admiració del Taichi vers el Tōma. El Taichi admira i enveja el Tōma a parts iguals. I és que qui no pot admirar el Tōma si tot ho fa bé i a més és un tros de pa? Però a la vegada l’enveja per això i també perquè dues noies de les quals el Taichi s’ha enamorat sembla que han acabat enamorades del seu amic. Al tom #2, el Taichi li diu a la Futaba, mig de broma: “[El Tōma] ho fa tot tan bé que resulta injust, no et sembla? Crec que me’n podria enamorar. Hahaha.”

La Lady Gaga i Miley Cirus. Com deia: fins al darrer capítol sembla que l’obra s’ambienta a un món on només existeixen dues orientacions (homosexualitat i heterosexualitat) en comptes de quatre (deixant-se la bisexualitat i l’asexualitat&aromanticisme). Però així i tot, al tom #6 l’Akiko cita la Lady Gaga amb la seva cançó Born this Way, l’única de temàtica irisada de tota la llista (fent fins it tot aquest joc de paraules: LGBT i Lady Gaga Born This way). A part, també se’n recomana una cançó de Miley Cirus. Cal tenir present que en les llistes de persones famoses bisexuals sempre hi solen aparèixer la Lady Gaga i Miley Cirus. Precisament per això em va cridar l’atenció a la primera lectura que se les anomenés si fins aleshores el manga havia donat a entendre que en el món només hi ha lesbianes, gays i heterosexuals. Però com que en altres històries de ficció i en els discursos de molta gent hi ha contradiccions similars, no hi vaig donar més importància.

Les professions del Tōma. També al tom #6, quan el Tōma li parla de les seves possibles professions, el Taichi se l’imagina a totes (tret de pel que fa a la de pescador) com si es tractés de l’interès romàntic prototípic.

Les professions del Tōma segons la imaginació del Taichi.

 
2B. La bisexualitat de la Masumi. Tinc dues queixes pel que fa a la bisexualitat de la Masumi. Una que he anat veient i l’altra que no:

La queixa habitual: la manca de desenvolupament. O com un reduït percentatge de gent l’anomenem: la lesbofòbia. Visca la representació bisexual, però no a costa de les lesbianes. Tens una sola noia/dona en tot el manga que et deixa clar que és lesbiana (tan clar com t’ho pot deixar un manga on s’evita emprar un seguit de terminologia, com ara “lesbiana”) i fas que al darrer capítol, sense desenvolupament, sigui de sobte bisexual. No, no, no. NO. N-O. Malament, fatal, terrible. Que hi ha dones que primer creien que eren lesbianes i després ha resultat que eren bisexuals? Sí. Que La Bandera Blava és un manga lesbofòbic per com tracta aquesta qüestió? També. En un món carregat d’heterosexualitat obligatòria, on a les lesbianes se’ls insisteix que no és que no els atreguin els homes sinó que encara no han trobat l’adequat (amenaces de diversa índole incloses), no pots fer que simplement una noia que quedava claríssim que era lesbiana ara de sobte resulta que és bisexual. Hi manca desenvolupament. El mínim hauria sigut deixar palesa alguna cosa així:

Motius pels quals es pensava que era lesbiana

Explicacions de per què no és lesbiana, sinó bisexual

Estava enamorada de la Futaba.

La Futaba era el seu primer amor. La seva experiència en el camp de l’enamorament era molt minsa i més tard va descobrir que els nois també l’atreien.

Els seus festejos amb nois no funcionaven.

Si no funcionaven no era perquè no li atraguessin els nois, sinó que com que en aquella època només tenia ulls per a la Futaba, tota relació de parella que hagués provat aleshores fora d’això no hauria resultat, hagués sigut amb nois o amb noies. I així, resulta que també li atreien els nois.

Per sort, no he vist ningú queixar-se que la bisexualitat sobtada del Taichi no sigui tan criticada com la bisexualitat sobtada de la Masumi, però per si un cas ho aclareixo jo aquí:  No és el mateix en una obra de ficció un noi que crèiem heterosexual sigui de sobte realment bisexual que una noia que deixava clar que era lesbiana sigui de sobte realment bisexual. En el segon cas, degut a la manca de desenvolupament, es normalitzen un seguit d’idees masclistes, homofòbiques i lesbofòbiques que en el primer cas, no. En el primer cas, simplement hi ha una mera manca de desenvolupament. En el segon cas, la manca de desenvolupament resulta molt més problemàtica. A més, val a dir que el Taichi no havia deixat claríssim que era heterosexual.


La queixa que no he vist enlloc: la subordinació de l’orientació de de la Masumi a lorientació dels dos personatges masculins principals. Primer et mostren la Masumi com a lesbiana per poder fer el paral·lelisme amb el Tōma i el que cadascun d’ells sent per la seva amistat més íntima. Però finalment resulta que la Masumi és bisexual perquè el seu marit i el Tōma puguin lamentar-se conjuntament de la bisexualitat de les seves respectives parelles i així quedi palès que el Taichi és bisexual. Al darrer capítol no tenim ni el diàleg ni els pensaments del Tōma, així que només podem extreure informació a partir del que l’altra gent li diu. El marit de la Masumi s’obre amb el Tōma perquè “és que no tinc mai ningú amb qui parlar de tot això” i li confessa que el fet que la seva muller sigui bisexual (sense dir la paraula, que ja sabem com és aquest manga) li genera moltes inseguretats malgrat que la Masumi hagi decidit estar amb ell. Aquestes escasses pàgines bifòbiques es carreguen tot l’arc de la Mami sobre amor romàntic i amistat, per cert.

3. ÉS EL MARIT DE LA MASUMI CANÒNICAMENT TRANS? I DE MANERA SUBTEXTUAL?

No. Tampoc cis. Amb el poc que surt i que no se’n dóna cap pista al respecte, no es pot deduir ni una cosa ni l’altra. Ni tan sols com a subtext.

A més, he d’afegir que tenint en compte que com es parla de “noies que volen ser nois” i “nois que volen ser noies” al llarg d’aquest manga (i concretament a l’arc de la Mami, que és on més s’incideix en aquest aspecte) no crec que l’autor contempli l’existència de la gent trans (i per molt que al comentari final del final de tot empri les inicials “LGBT”). Així, d’alguna manera, ni que sigui indirectament,  fins i tot nega l’existència de les persones trans. Ergo, això seria un element de transfòbia.

Llavors, d’on surt aquest rumor infundat? He estat fent les meves cerques i crec que n’he trobat l’arrel. Sembla que arran d’una traducció a l’anglès i una interpretació molt extensiva, algú va creure que potser aquest home era trans. Res més allunyat de la realitat. Els dos fragments que ressalta són els següents:

-“I don’t fit in anywhere anymore” (“Jo ja no encaixo enlloc.”): Quelcom que pot ressonar en les persones trans, però en persones pertanyents a molts altres col·lectius, també. A més, en la traducció d’Ivrea aquí consta “de que no confío en ella” (“que no confio en ella”), sent la bafarada completa “Bueno... por mi culpa [Masumi] siempre se está quejando... de que no confío en ella” (“Bé... per culpa meva [la Masumi] sempre s’està queixant... que no confio en ella”). Aquesta “culpa meva” són les inseguretats que li genera la bisexualitat de la Masumi. Tot presentat de manera molt bufoneta, però no per això deixa de ser bifòbia.

-“Do you guys ever go through this?” (“Això també us passa a vosaltres algun cop?”): Referint-se a que ell i la Masumi tenen problemes per culpa de la bifòbia del marit de la Masumi (tot i que el marit ho formuli com que és per culpa de la bisexualitat de la Masumi) i que si el Tōma i el Taichi també xoquen aquí. És a dir, el marit de la Masumi no busca referents en la transsexualitat, sinó referents en la bifòbia. A la versió d’Ivrea consta “¿A vosotros no os pasa...?” (“A vosaltres no us passa que...?”)

Així doncs, no: el marit de la Masumi no és canònicament trans. Ni tan sols és interpretable que en sigui. El que sí que és de manera canònica és bífob i a sobre es fa la víctima al respecte.

4. QUE S’HAN CASAT!!!

Una cosa que em sembla molt positiva d’aquesta obra és que et presenta un futur proper on al Japó es permet que les persones del mateix gènere es casin entre elles, sent que encara a l’actualitat això no és una realitat. Es tracta d’un missatge esperançador sobre un esdevenidor factible.

5. CONCLUSIONS

En definitiva La Bandera Blava és un manga molt important per ser en un principi el primer shōnen on el protagonista acaba emparellat amb un home i, no només això, sinó que també acaba casat amb ell. Així i tot, té un seguit d’aspectes que no m’acaben de fer el pes o que directament no em fan gens de gràcia. Tant els que he comentat al llarg d’aquesta entrada, com d’altres (la portada del capítol 46, les poques conseqüències que rep el Kensuke i el com es tolera el discurs homòfob i masclista).

Així i tot, malgrat totes les meves queixes, és una lectura que globalment m’ha agradat molt (en especial els quatre primers volums). Els personatges principals són meravellosos, estan molt ben construïts, la narració és una passada, el dibuix és expressiu i dinàmic, etc. És una obra amb uns quants elements brillants.

DARRERA ACTUALITZACIÓ: 27 de novembre de 2023