El yuri verd i la bisexualitat

COMPTE: Mencions constants de bifòbia + espòilers del yuri verd i altres obres

Introducció

Ah, el yuri i el seu fandom, tan bífob. Tota l’estona qualificant com a lesbianes automàticament les seves protagonistes sense més prova que llur safisme.

El manga Resulta que qui li despertava interès no era precisament un noi (Ki ni natteru hito ga otoko ja nakatta, Sumiko Arai), més conegut per aquí com "el yuri verd" o "el Julivert", és un fenomen. I com a tal, les reaccions a petita escala respecte al fandom del yuri en qualsevol altre yuri queden aquí reproduïdes en llur màxima expressió, incloent la bifòbia constant del fandom del yuri. L'occidental, si més no, que és el que més conec. Quan parli del fandom del yuri al llarg d'aquest article, doncs, serà concretament l'occidental.

Sí, el yuri verd és popu i tal, però en què consisteix exactament?

El yuri verd és un manga sàfic caracteritzat per:

I) El to de verd que empra.

II) Les seves protagonistes són aficionades a determinats grups de música anglòfons amb una gran trajectòria.

III) La publicació setmanal a Twitter en format de capítols de 4 pàgines.

I l'argument? Doncs bé: L’Aya s’enamora de qui creu que és l’encantador dependent d'una botiga de música, però en realitat és l’encantadorA dependentA... i la seva companya de classe Mitsuki. En descobrir-ho, primer sent un gran desconcert en veure que li agrada una noia (i que aquesta noia no li ha dit res al respecte de tot aquest embolic), però s’acaba acceptant com a sàfica en veure que els seus sentiments es mantenen intactes. Així, la Mitsuki li atrau amb independència del seu gènere. Per tant, l’Aya és bisexual.

Volia anar-lo llegint en físic, sent que ara s’hi publica i a molts llocs diferents, però per poder fer aquesta entrada en condicions, m’hi he hagut de posar al dia.

Desgranant la bisexualitat de l’Aya, el safisme i el duarisme del yuri verd i la bifòbia del fandom

1) L’Aya emocionada amb el seu nou enamorament i com a part activa en l’apropament, quan encara creu que la Mitsuki és un noi

L’Aya està la mar de contenta amb el seu enamorament i sospira emocionadíssima per qui creu que és un noi sense que això la incomodi més enllà del possible rebuig. Així ho demostra quan, per exemple, parla "del noi atractiu" de la botiga de discos amb les seves amigues.

L'Aya sospirant per qui creu que és un noi. Obertament, sense reserves, emocionadíssima i encantada, flors incloses.

A més, l’Aya hi té diverses aproximacions de manera activa quan encara es pensa que la Mitsuki és un noi:

I) L’Aya busca ensomniada la Mitsuki a la botiga de discos.

II) L’Aya li demana el telèfon a la Mitsuki i li apunta el telèfon a la mà.

III) L’Aya s’engalana expressament per a la Mitsuki abans d’anar-la a veure a la botiga.

IV) L’Aya li fa una llista de reproducció de les cançons que li agraden a la Mitsuki i la hi envia.

És a dir, l’Aya està encantada amb estar enamorada d’un noi, no hi veu cap mena de contradicció i ho veu normal i lògic per a si mateixa (com si ja hagués passat per això abans, tot i que per ara no s’especifiqui) i hi manté una aproximació activa. Tot al contrari del que és l’heterosexualitat obligatòria, argument que empra molta gent per poder-la requalificar com a lesbiana. Una carta que es fa servir constantment dins del fandom del yuri per requalificar com a lesbianes personatges que són a la vegada bisexuals i populars. Penso sobretot en la Suletta de Vestit portàtil Gundam: La bruixa de Mercuri (Kidō senshi Gundam: Suisei no majo) o en la Utena i l'Anthy d'Utena, la noia revolucionària (Shōjo Kakumei Utena), però hi ha molts més exemples. I ja no t'explico si ens passem a la ficció sàfica en general.

Tornant al yuri verd: hi ha molta gent que, retorçant el títol (molt binari tot, per cert), posa de manifest que per un noi que li agrada a l’Aya va i resulta que és una noia... i, per tant, per força ha de ser lesbiana. Com si, ja saps, s’hagués mostrat que a l’Aya li han agradat només noies i vers unes mil abans que li agradés la Mitsuki. Quan el que es desprèn de la trama és que la Mitsuki és la primera noia que li agrada a l’Aya... i que és bastant factible que abans d'ella li hagi agradat algun noi.

2) Les dues identitats de la Mitsuki i com l’Aya les acaba gestionant (Punt actualitzat el 3 de desembre de 2025 amb la imatge del tom 5 de l'edició italiana [primera meitat del tankōbon 3])

Hi ha un arc argumental (el que serien els episodis 3 a 6 del "chapter 7", dins del tercer tankōbon) quan l’Aya ja sap que la Mitsuki és "el noi" de la botiga de discos on es fa patent que l’Aya ja ha acceptat i processat que totes dues facetes (la companya de classe i "el noi" de la botiga de discos) formen part de la Mitsuki i que, per tant, la Mitsuki li atreu moltíssim. Una demostració més de com la Mitsuki li agrada a l’Aya amb independència del seu gènere per si hi havia algun dubte encara.

L'Aya deixant clar que el gènere de la Mitsuki no la influeix.

3) Una història d’amor i no d’orientacions

Els yuris són històries sàfiques que sovint se centren en la relació entre els dos personatges principals i molts cops aquests no tenen una orientació cànon. És ben freqüent que en els yuris l’orientació sexual tingui més aviat un paper secundari o fins i tot resulti del tot irrellevant per a la història.

Trobo que és el cas del yuri verd. Tot i que a l’Aya la trasbalsi descobrir el seu safisme i el còmic comuniqui que les sàfiques ho tenen més fomut que les heterosexuals, l’obra no se centra en la bisexualitat de l’Aya ni en l’orientació de la Mitsuki. I ja que parlo de la Mitsuki: sabem que s’ha enamorat l’Aya i prou. No sabem si li atrauen els nois o no ni tampoc si s’ha enamorat o ha sentit atracció abans per algú altre. Per tant, la Mitsuki és sàfica sense una orientació definida en el cànon, per ara. Tant podria ser lesbiana com bisexual, amb independència de la seva expressió de gènere.

Molta gent ven que el yuri verd es tracta d’una història sobre l’heterosexualitat obligatòria quan... no. No es mostra en cap moment l’heterosexualitat obligatòria com a tal. És simplement una història d’amor entre dues companyes de classe amb un parell de tocs sobre com el safisme es troba fora de la norma, sobretot tirant de l’embolic del plantejament inicial de com l’Aya s’enamora de qui creu que és un noi i com es gestiona tot plegat i després algun detall aquí i allà.

4) Les orientacions sàfiques i el yuri

Hi ha qui diu que al yuri no hi pot haver noies bisexuals perquè "el yuri és de les lesbianes", "el yuri són històries de lesbianes", etc. Això és una poca-soltada bifòbica. Del yuri en pot gaudir tothom i el yuri són històries sàfiques japoneses. El safisme inclou tant les bisexuals com les lesbianes.

Als yuris més antics que he llegit ja hi havia bisexualitat femenina:

I) Tremolors de primavera primerenca (Yureru Shōsun, Riyoko Ikeda, 1973)

II) Els solcs de l’Arc de Sant Martí: Les dones de Gèminis (Niji no Fūmon: Futagoza no Onna, història curta dins de Dones i Constel·lacions [Seiza no Onna], Miyako Maki, 1974; publicat per aquí com Mujeres del Zodíaco)

III) Benvolgut germà... (Onii-sama e..., Riyoko Ikeda, 1974-5), publicat per aquí com Querido hermano...

IV) Segueix-me (Follow me, història curta inclosa al tom Papallona de Tardor [Aki no Chō], Hisato Chiba, 1984)

A més, la bisexualitat té també el seu pes a La rosa de Versalles (Versailles no bara, Riyoko Ikeda, 1972-3; també conegut com Lady Oscar), manga amb alguna subtrama sàfica tot i que el yuri no sigui principal en aquesta obra.

I la bisexualitat continua trobant-se als yuris actuals, tot i que sigui escassa tant pel que comento al punt 3 com perquè de molts yuris es traspua que les pròpies autores no conceben l’existència de la bisexualitat o aquesta els sembla un destorb.

5) La metàfora dels gustos musicals

Hi ha una escena on l’Aya és autoconscient que si hagués tingut uns gustos musicals que encaixessin més amb els de la majoria, la seva vida seria més fàcil. Això té una comparació palesa amb la seva atracció per la Mitsuki.

*Aquí en posaré el fragment de pàgina corresponent de l’edició en italià quan en tingui el volum on surti.* 

Amb aquest fragment tens, de nou, no sé quanta gent clamant que fa referència a l’heterosexualitat obligatòria i que, per tant, l’Aya ha de ser lesbiana peti qui peti. Tinc diverses coses a dir respecte a això. La primera és que l’heterosexualitat obligatòria afecta tothom, que per alguna cosa estem en un patriarcat. I sí, aquest tothom inclou les bisexuals. Una bisexual pot sentir-se pressionada a ser parella d’un home i fins i tot s’hi pot acabar unint tot i que no l’hi atregui. El fet que a algú li atreguin els homes no vol dir que li atreguin TOTS els homes.

Segon, no em puc creure que aquesta gent estigui posant les bisexuals a la mateixa alçada que les heterosexuals en termes d’opressió respecte a l’orientació sexual. No m'entra al cap.

Tercer, aquesta gent ve a dir que les bisexuals ho tenen més fàcil que les lesbianes simplement perquè a les bisexuals els atrauen els homes. Tanmateix, diversos estudis demostren que la gent bisexual és la que està pitjor entre la gent safil·liana:

-Més pobresa

-Més suïcidis

-Menys salut (mental i física)

-Menys fora de l’armari

-Més víctimes de violència sexual

-Més víctimes de violència masclista

-Més víctimes de violència intraparella

-Més denegacions d’asil

-Menys diners destinats a la causa bisexual des de les organitzacions irisades

-Etc

Quart, si hi ha aquí una metàfora, la meva interpretació no és ni que es tracti sobre el lesbianisme ni la bisexualitat de l’Aya, sinó sobre el seu safisme en general i/o la seva atracció per la Mitsuki en particular.

6) El perfil de l’Aya

Aclariment: Sóc del parer que els perfils dels personatges són curiosos i tal, però que no deixen de ser un complement secundari.  El cànon és el que surt a l’obra i no pas el que es menciona als extres. Si els perfils es contradiuen amb el que surt a l’obra, mana l’obra.

Dit això, i ja que m’hi he aventurat, fiquem-nos de ple en la fitxa de l’Aya:

Atès que no sé prou japonès i no aconsegueixo retranscriure gran part del text (en estar escrit a mà, costa molt desxifrar-ne gran part del contingut), m’ajudaré de la versió en italià.

 

Som-hi amb la versió en italià:

Encerclat en vermell: el que no he transcrit ni traduït de la versió original, però sí traduït de la italiana. Encerclat en lila: el que he transcrit i traduït tant de l'original com traduït de la italiana.

Retraducció de la part de dalt a la dreta:

"Vermell: Amb els nois Lila: (no li interessen)"

Retraducció de la part de baix a l’esquerra:

"Vermell: Les seves notes no són bones, però com que és una bona conversadora, té molts amics i és popular entre els nois.

Així i tot, com que no sent cap interès pels nanos que van al seu institut, se la considera una persona freda.

Lila: Prefereix de lluny els tipus amb una aura de maduresa."

La gent bífoba se centra molt en la part de dalt a la dreta, on indica tant a la traducció en anglès (que és la que la gent sol emprar) com en la en italià que no li interessen els nois... però ja passa de llarg del paràgraf de baix a l’esquerra, on s’aclareix que els que no li interessen són els nois del seu insti perquè a ella li agraden els que desprenen una aura més madura. Déu nos guard que les bisexuals tinguin criteri i no s’ho vulguin muntar amb tothom, eh? Què serà el següent? Una bisexual fidel? Socors!

Però… i què diu la versió original?

Encerclat en vermell: el que no he transcrit ni traduït de la versió original, però sí traduït de la italiana. Encerclat en lila: el que he transcrit i traduït tant de l'original com traduït de la italiana. Encerclat en blau: "男子", una de les tantes maneres per dir "noi" en japonès.

Vegem-ne les diferències més enllà del fet que a la versió italiana ho van convertir en dues pàgines.

Transcripció de la part destacada de dalt a la dreta:

"(キョーミなし)"

Traducció:

"(En passa [, dels nois].)"

Literalment seria alguna cosa així com "cap interès", però les coses s’han de traduir tenint en compte el context i més amb un idioma que no és indoeuropeu. Trobo, doncs, que la traducció a l’italià i a l’anglès és massa literal i que realment es refereix a passar dels nois més que el fet que no hi hagi cap que li interessi. Quantes adolescents passen dels nois en general i no per això vol dir que no sentin atracció per cap d’ells?

Transcripció de la part destacada de baix a l’esquerra:

"好みなダンゼン大人びたタイプ。"

Traducció:

"De lluny, el seu tipus és la gent amb un capteniment madur."

Els "男子" encerclats de la part de baix a l'esquerra fan referència als seus companys d'institut, d’acord amb la traducció oficial italiana. "男子" vol dir noi. És a dir, primer sí que parla de nois, però després de gent sense especificar-ne el gènere.

Per tant, tirant de la traducció a l'italià i de la versió original, queda palès que primer parla de les persones a qui agrada l’Aya (els nois del seu institut) i després de les persones que li agraden a l’Aya (la gent amb un capteniment madur). Així que aquest extra en reforçaria la bisexualitat: al final el que està dient és que a l’Aya li atrau la gent, sense diferenciar per gènere.

L’Aya té un tipus ben clar i està enamoradíssima d’una persona concreta. Negar-li la bisexualitat sol ser símptoma dels estereotips bifòbics que s’uneixen en aquesta manera de pensar:

-"La gent bisexual té un desig sexual irrefrenable i es tira a la mínima tot el que es mou. (Ergo, no té cap mena de criteri ni gust.)"

-"La gent bisexual és infidel."

-"La gent bisexual necessita estar sempre amb un home i una dona a la vegada. O, en el seu defecte, anar alternant constantment." (Invisibilitat de la gent no binària, per cert.)

-"La bisexualitat és una fase."

-"La bisexualitat no existeix. Ets homosexual o heterosexual." (Invisibilitat de la gent asexual+arromàntica, per cert.)

-"Les dones bisexuals en realitat són heterosexuals i els homes bisexuals en realitat són gays."

-"A la mínima de canvi, la gent bisexual et trairà."

-"La gent bisexual canvia de parer a tota hora."

I segur que me’n deixo.

També hi ha el mite bifòbic més recargolat (en ser una combinació de diversos mites bifòbics, de fet) que: "les dones bisexuals no poden estar gaire temps amb dones (si és que mai arriben a estar-hi), que sovint experimenten amb elles i al final sempre les acaben deixant per anar-se amb homes (sovint amb banyes abans de deixar-les)". Tot això és bifòbic pels motius següents:

I) Titlla les dones bisexuals de manipuladores, agressores i infidels.

II)  Increpa les bisexuals que estan amb homes i els treu el carnet de bisexuals. Ser bisexual vol dir precisament que t’atrau la gent amb independència del seu gènere... i això inclou els homes. L'atracció pels homes no fa les bisexuals ni menys bisexuals ni menys irisades ni menys feministes.

III) Hi ha una negació exacerbada a acceptar que hi ha dones bisexuals que estan amb altres dones. I així constantment es cataloga com a lesbianes dones que en realitat són bisexuals. Fins i tot quan es tracta de dones que estan fora de l'armari bisexual.

Es pot ressonar amb algú (sigui una persona real o bé un personatge de ficció) que no és exactament igual que tu. No passa res. Està bé. Part de la qüestió de la representació, a més de representar al propi col·lectiu representat, és l’empatia generada en altra gent.

7) Els colors de l’Aya a l’stand acrílic que acompanya el tercer tom del manga al Japó

Que hi ha un munt de gent dient que el fet que a un material promocional del tercer tom l’Aya estigui amb els colors de la bandera lèsbica això la confirma com a lesbiana. Això no té ni cap ni peus. I més quan la majoria de la mateixa gent no diu el mateix dels colors de la Mitsuki, els quals s’aproximen molt als de la bandera bisexual. Al contrari: la gran majoria de gent d’això dels colors de l'Aya i la bandera lèsbica defensa que la Mitsuki és lesbiana, també. Llavors en què quedem? Una mica de coherència en els criteris estaria bé, si més no.

L'stand acrílic en qüestió. Taronja i rosa per a l'Aya i rosa, lila i blau per a la Mitsuki.

Això dels colors a les il·lustracions oficials està bé com a complement del cànon i no pas com a confirmació. El fet que coincideixi que l’Aya vagi de taronja i rosa a un dibuix no vol dir que sigui lesbiana.

 
Per exemple: a les il·lustracions de l’intermig dels capítols de l’anime d’Em decanto per la noble malvada (Watashi no oshi wa akuyaku reijō, escurçat com WataOshi), la Rae (la protagonista, que clarament és lesbiana; ho diu ella mateixa) apareix amb un fons de bombolles i unes lletres amb tonalitats que recorden la bandera bisexual. Això no la fa bisexual. És lesbiana i punt.

La imatge que comentava de la Rae. Rosa a les lletres i blau i lila tant a les lletres com a les bombolles, amb un fons predominantment blau.

Si els colors encaixen amb el cànon, genial. Altrament, no són concloents de res.

8) Un personatge que diu la seva orientació dins del cànon i la recepció per part del públic

També hi ha qui esgrimeix que és que encara que l’Aya digués que és lesbiana hi hauria qui continuaria insistint que és bisexual. PERDONA? Això quan coi ha passat?

Que a l’inrevés sí que se me n’acudeixen alguns exemples. Tant amb tres personatges femenins com amb un de masculí, que moltíssima gent bífoba va dient que són lesbianes/gay:

I) L’Evelyn Hugo d’Els set marits d’Evelyn Hugo (The seven husbands of Evelyn Hugo, Taylor Jenkins Reid)

II) La Hani Khan de La guia del fals festeig de la Hani i l’Ishu (Hani and Ishu’s guide to fake dating, Adiba Jaigirdar)

III) El Nick Nelson de L’Aturacors (Heartstopper, Alice Oseman)

IV) La Luz Noceda de La casa de les òlibes (The owl house, Dana Terrace i altres)

D’aquesta llista, els tres primers personatges tenen trames on van recordant al personal que són bisexuals i que volen que es tingui constància de llur bisexualitat i que no se’ls catalogui com a cap altra cosa que no sigui això. I així i tot, hi ha moltíssima gent del fandom que els requalifica com a lesbianes (Evelyn i Hani) o gay (Nick).

Dues escenes on el Nick de L'Aturacors és qualificat de gay i ell, en resposta, reivindica la seva bisexualitat. (En la segona també el xicot l'hi fa un cop de mà, també.)

La Luz no té una trama d’aquest tipus, però sí que mostra atracció tant cap a noies com cap a nois i té una sortida de l’armari bisexual, amb una imatge on saluda amb un "Hi, I’m bi" ("Sí, sóc bi"), amb tot un esplet de banderes bisexuals.

Tots ells (a més de ser bisexuals que diuen clarament que són bisexuals) comparteixen el fet que són personatges estimats pel públic, sobretot l’Evelyn, el Nick i la Luz. La Hani no tant en no ser tan anomenada la novel·la on surt com la resta d’obres citades. (Tot i que també és conegudeta.)

9) La visió de la bisexualitat per molta gent com quelcom intermedi entre la iridescència i la no iridescència

Entre la gent que qualifica com a lesbianes l’Aya i la Mitsuki, hi ha també qui diu que els oncles de la Mitsuki (un senyor i una senyora) són... bi4bi. Així perquè sí, quan no se sap ni si a l’oncle li atrauen els homes ni si a la tia, les dones. Els oncles han de ser per força bisexuals, però ni l'Aya ni la Mitsuki no en poden ser? Per què aquest canvi de criteri per a les parelles home-dona?

Així, des de la perspectiva de certa part del públic bifòbic, sembla que ni l’Aya ni la Mitsuki no puguin ser bisexuals perquè això els resta "puresa sàfica", però els oncles de la Mitsuki han de ser tots dos bisexuals perquè li cauen bé. Aquí la gent bífoba ja ni intenta en fer-los passar per gay ni lesbiana de com obvi resulta que són duàrics, així que agafa el que veu que està "més a prop" de l'homosexualitat tot i que aquesta gent segueixi veient la bisexualitat com una orientació menys irisada que l'homosexualitat.

És un fenomen que veig darrerament al fandom, amb diverses persones que afirmen quelcom per l’estil com "a mi m’agrada el yuri, el yaoi* i el bi4bi". Com si el yuri i el BL no poguessin ser bi4bi i donant a entendre que tot el bi4bi és i ha de ser duàric. (I a la vegada deixant de banda l'adonisme.)

Un cop més es retrata la bisexualitat com quelcom entre la iridescència i la no iridescència: com mig homosexualitat i mig heterosexualitat quan la bisexualitat no és ni una cosa ni l’altra i, en tot cas, és sempre 100% iridescent.

(D’aquí també, relacionat amb el punt 5, que molta gent en pensar que la gent bisexual és "mig heterosexual" tingui, com a molt, mitja opressió. O bé directament, ni mitja opressió, que per a molts determinada gent bisexual no està oprimida, sinó que a sobre té "privilegi heterosexual".)

*"Yaoi" no és un terme que empri jo, sinó aquesta gent que comento. En el fandom angloparlant veig més tendència a emprar "yaoi" que no pas "BL".

10) "Butch" i "femme" (Punt afegit a l'actualització d'1 de setembre de 2025)

El 17 d'agost de 2025, l'autora va compartir una il·lustració on sortien les paraules "butch" i "femme" per referir-se a la Mistuki i l'Aya, respectivament. Ja hi ha gent emprant-ho per provar que l'Aya és lesbiana. Això és incorrecte. Aquests dos termes provenen de la "ballroom culture" i els pot emprar qualsevol persona del col·lectiu irisat i, sí, això inclou les noies bisexuals. Per a més informació, consulteu la bibliografia.

La il·lustració amb les paraules "butch" i "femme".

11) La variabilitat del significat d'"interessar" segons li, ehem, interessi a la gent bífoba (Punt afegit a l'actualització de 14 de desembre de 2025)

Veig gent bífoba comentar que, clar, hi ha hagut una confusió amb la traducció del títol en l'edició española degut al terme "gusta" ("agrada"; títol complet: El chico que me gusta no és un chico; traducció: El noi que m'agrada no és cap noi). Que en anglès, clar, el terme "interested" ("interessada", del verb "interest", és a dir, "interessar"; títol complet: The guy she was interested in wasn't a guy at all; traducció: El noi que li interessava no era pas cap noi.*) no connota atracció, sinó simplement curiositat. 

Primer, em sembla fatal partir de títols en anglès d'obres amb títols originals en altres llengües. No, que estigui en anglès no vol dir que la versió en anglès sigui l'original. No, que hagi sortit abans en anglès que en tal altra llengua no vol dir que la versió en anglès sigui l'original. M'ho he trobat amb altres obres, també.

Segon, el títol en anglès ni tan sols intenta ser una traducció fidedigna. El que procura és ser un títol àgil en anglès, que cridi l'atenció i que la gent se'n recordi. El punt més clar és que el títol en anglès empra dos cops la paraula "guy" ("noi"), però a l'original es parla primer de "人" ("persona") i després de "男" ("persona de gènere masculí", terme a traduir com "nen", "noi", "home", etc. depenent del context).

Tercer, de veritat? A veure, es formuli com es formuli ("interessar", "despertar interès", "cridar l'atenció", "agradar"...), el títol parla d'atracció i resumeix el plantejament inicial de la història. És a dir: que l'Aya s'enamora d'algú pensant-se que és un noi, però resulta que no. Altrament, no té cap mena de sentit ni s'agafa per enlloc.

Quart, és que no m'ho puc creure. És a dir, la gent bífoba empra la traducció de l'anglès "for guys (no interest)" ["vers els nois (cap interès)"] del perfil de l'Aya per negar-ne la bisexualitat (és a dir, aquí "interest" sí que tindria una connotació d'atracció), però a la vegada diu que l'"interest" del títol ("The guy she was interested in..." no implica atracció. En tots dos casos diu "guy/s" i "interest/ed". Per què en una ocasió sí que estaríem parlant d'atracció i en l'altra, no? Això fa aigües per totes bandes.

*En anglès empren un adjectiu, però és que traduir-ho més literalment del que ho he fet no queda bé en català. Quedaria ja amb una estructura més propia de l'anglès, de calc.

 

12) La mutabilitat del cànon

Per tancar l’article, faig una concessió: sí, el cànon pot canviar. Fet i fet, ens trobem davant d'una obra oberta. Mentre redacto aquestes línees, però, el cànon és:

I) L'Aya és bisexual.

II) L'orientació de la Mitsuki, dins del safisme, és desconeguda.

III) L'orientació / Les orientacions dels oncles de la Mitsuki, dins del duarisme, és/són desconeguda/es.

Que l'orientació sexual canònica d'algun personatge variï de bisexual a lesbiana/gay o viceversa ha passat ja en altres mangues, com ara:

-Passeig en família (Ohana Holoholo, Shino Torino): al primer tom hi havia tres personatges que a tots els efectes eren bisexuals. Al llarg dels volums hi ha coses que van traspuant cap a altres direccions i, finalment, al darrer volum es revela que cap d’ells no és bisexual, sinó que es tracta d’una lesbiana i dos gays.

-La bandera blava (Ao no flag, Kaito; també conegut com Blue flag): al llarg del manga hi ha una noia que està concebuda clarament com a lesbiana i a l’últim capítol et mostren que en realitat és bisexual.

-L'amor de Venus no és correspost (Venus wa kataomoi, Yuki Nakaji; més conegut per aquí com Platonic Venus): en el que seria la primera part del manga, hi ha un noi que és gay a tots els efectes: està enamoradíssim d'un altre noi i deixa clar que no li atreuen les noies. De fet, és el rival amorós de la protagonista. Però resulta que el noi que els agrada a tots dos acaba amb una altra persona i ells dos, junts. El noi que a priori era gay no es replanteja res ni la trama fa cap raonament al respecte ni res. Simplement, s'enamora de la protagonista i ella d'ell i la història continua.

Depèn de com es faci crec que podria estar bé, però si m’hi he trobat, no ho recordo. En els tres casos citats, trobo que està molt mal dut.

FONTS:

Obres de ficció

-Benvolgut germà... (Onii-sama e..., Riyoko Ikeda; publicat per aquí com Querido hermano...): manga

-Els set marits d’Evelyn Hugo (The seven husbands of Evelyn Hugo, Taylor Jenkins Reid)

-Els solcs de l’Arc de Sant Martí: Les dones de Gèminis (Niji no Fūmon: Futagoza no Onna, història curta dins de Dones i Constel·lacions [Seiza no Onna], Miyako Maki, 1974; publicat per aquí com Mujeres del Zodíaco)

-Em decanto per la noble malvada (Watashi no oshi wa akuyaku reijō, escurçat com WataOshi): Novel·les (Inori), manga (Inori i Aonoshimo) i anime (adaptació de l'estudi Platinum Vision)

-L'amor de Venus no és correspost (Venus wa kataomoi, Yuki Nakaji) 

-L’Aturacors (Heartstopper, Alice Oseman): còmic

-La bandera blava (Ao no flag, Kaito; també conegut com Blue flag)

-La casa de les òlives (The owl house, Dana Terrace i altres)

-La guia del fals festeig de la Hani i l’Ishu (Hani and Ishu’s guide to fake dating, Adiba Jaigirdar)

-La rosa de Versalles (Versailles no bara, Riyoko Ikeda, 1972-3; també conegut com Lady Oscar): manga

-Passeig en família (Ohana holoholo, Shino Torino)

-Resulta que qui li despertava interès no era precisament un noi (Ki ni natteru hito ga otoko ja nakatta), també conegut com el yuri verd o el Julivert: manga en si + compte de Twitter de l'autora (@agu_knzm).

-Segueix-me (Follow me, història curta inclosa al tom Papallona de Tardor [Aki no Chō], Hisato Chiba)

-Tremolors de primavera primerenca (Yureru Shōsun, Riyoko Ikeda)

-Utena, la noia revolucionària (Shōjo Kakumei Utena): anime

-Vestit portàtil Gundam: La bruixa de Mercuri (Kidō senshi Gundam: Suisei no majo): anime (estudi Sunrise)

Articles/enllaços/llibres d'assaig

"Butch" i "femme" com a termes que també pertanyen a les bisexuals:

-Bisexuals in butchfemme culture: https://bisexualarchive.notion.site/Bisexuals-in-ButchFemme-Culture-aca920d95cdc4bd29a823ddcc732945c

-Fil de bisexualarchive: https://x.com/bisexualarchive/status/1440244555555618817

-The evolution of "femme": https://depaul.digication.com/davis-hon-100/home 

-The “Lesbian-Only Term” Myth: A Comprehensive Historical Essay on ‘Butch’ and ‘Femme’:

Enllaç posterior (obert i més actualitzat): https://butchandfemme.carrd.co/  

Enllaç original (menys actualitzat i força a fer-te un compte de Tumblr per poder-ne veure totes les imatges): https://www.tumblr.com/femmebis/188686953900/the-lesbian-only-term-myth-a-comprehensive

-Tuit amb llibres: https://x.com/themoonisbi/status/1871766556826611819?t=YeZOjnbuydxVmr8XazgzIA&s=19

Els llibres en qüestió:

Femme: Feminists, lesbians and bad girls (Laura Harris i Elizabeth Crocker)

Femmes unite zine (autoria diversa)

Butchfemme: inside Lesbian Gender (Sally R. Munt)

The whole lesbian sex book (Felice Newman)

Dagger: on butch women (Lily Burana)

Boots of leather and slippers of gold (Elizabeth Lapovsky Kennedy i Madeline D. Davis)

  

El japonès depèn molt del context: https://bsky.app/profile/sakaimii.bsky.social/post/3lixvgpw2os27

La pitjor qualitat de vida de la gent bisexual:

-A closer look: bisexual transgender people (Movement Advancement Project, BiNetUSA, Bisexual Organizing Project, Bisexual Resource Center i National Center for Transgender Equality)

-Bisexuality, poverty and mental health: A mixed methods analysis (Lori E. Ross, Laurel O'Gorman, Melissa A. MacLeod, Greta R. Bauer, Jenna MacKay i Margaret Robinson)

-‘Brilliant at survival’ — Long Covid afflicts trans and bi patients at highest rates (Mary Steffenhagen)

-Invisible majority: bisexual people seeking asylum “Not worthy of belief” (Delaram Rezaei Khonakdar)

-Long COVID is more common in bisexual and trans people. The reasons why are complicated (Miles Griffis)

-Mental well-being, sexual orientation, and interpersonal stigma in cisgender adolescents in Catalonia, from a gender and territorial perspective (G. Drou Roget, M. Bosque Prous, H. González Casals, E. Teixidó Compañó, C. Vives Cases, C. Folch, E. Sánchez Ledesma, J. Rogés, G. Serral i A. Espelt)

-Resistencia bisexual: mapas para una disidencia habitable (Elisa Coll)

-Sexual orientations and poverty in the UK: A review and top-line findings from the UK household longitudinal study (Noah Uhrig)

-The untellable bisexual asylum stories (Zeynab Peyghambarzadeh)

-https://www.regio7.cat/manresa/2025/02/13/els-nois-noies-bisexuals-tenen-114241748.html

-https://x.com/bisexualarchive/status/1739379034323071315

-https://x.com/themoonisbi/status/1844627842669166652 

DARRERA ACTUALITZACIÓ: 14 de desembre de 2025

La Rosa de Versalles i el yuri

AVÍS D'ESBUDELLAMENTS: Aquesta entrada és una anàlisi i pot contenir diversos esbudellaments de contingut de l'obra.

La Rosalie i l'Oscar, de La Rosa de Versalles

 

Introducció

El manga La Rosa de Versalles (Versailles no Bara, Riyoko Ikeda; obra també coneguda com Lady Oscar o Berubara) consiteix en un harem bisexual protagonitzat per l'Oscar François de Jarjayes. És una dona cis de la noblesa a qui, per qüestions patriarcals, se li dóna una educació pròpia d'un home. Forma part de la guàrdia de la Maria Antonieta. De fet, havia de ser ella, la protagonista d'aquest còmic. Però l'Oscar era tan popular entre les lectores que ben aviat el manga va canviar de perspectiva.

Sense comptar-ne la represa ni obres complementàries, La Rosa de Versalles es va publicar originalment del 1972 al 1973.

L'origen de la polèmica

Amb el tràiler de la pel·lícula d'anime de La Rosa de Versalles (Versailles no Bara, Riyoko Ikeda; obra també coneguda com Lady Oscar o Berubara), hi ha hagut qui ha catalogat aquest manga com a yuri i qui ha rebutjat que fos yuri.

Jo mateixa, de fet, tinc aquest manga a la llista de l'entrada conjunta amb el Klonos de shōjos i joseis amb yuri d'abans del 1987, però no a la de mangues yuris publicats/anunciats/filtrats a certs països occidentals. I per què, això? Doncs per la diferència de criteri. La primera llista és AMB yuri (el safisme pot tenir diversos graus de transcendència dins de la trama) i la segona són obres yuris (el safisme és un element principal de la trama).

Criteris bifòbics per al yuri

El problema rau quan hi ha gent que al·lega que La Rosa de Versalles és yuribait o no és yuri simplement perquè hi ha personatges femenins enamorant-se d'homes. Concretament, l'Oscar i la Rosalie, que són les dues sàfiques més rellevants de la trama, la primera de les quals la protagonista, per cert. Totes dues, bisexuals. Un cop més, se li nega el safisme a les dones bisexuals que estan amb homes. (Aclariment: La Maria Antonieta, tot i que hi ha moltes probabilitats que a la realitat fos sàfica, no hi ha cap indici que en sigui dins del món d'aquesta obra.)

Com que l'Oscar acaba amb l'André, molta gent s'encaparra en veure-la com a heterosexual tot i que és bisexual. Si, en canvi, l'última (i única) parella de l'Oscar hagués sigut la Rosalie, una bona colla correria a dir que l'Oscar és lesbiana i que el seu enamorament pel Fersen era heterosexualitat obligatòria. (No n'és; l'atracció és de veres).

L'eterna oblidada

Després, bé, tenim la Charlotte, amb un paper més secundari, però que tot i que només consta que s'hagi enamorat de l'Oscar sembla que tampoc compta per al yuri. L'eterna oblidada. Es parla més de les fans de l'Oscar sense pràcticament diàleg que no pas d'ella.

El terme "yuri" en el temps

També veig que hi ha qui defensa que no es pot catalogar La Rosa de Versalles com a yuri perquè li queda anacrònic. Referent a això:

1. Dins del món de l'art, és ben habitual que primer sorgeixin els moviments artístics i després se'ls posi nom. Sí, de manera retroactiva. Per què amb el yuri no s'hauria de poder?

2. Aquesta afirmació em fa pensar en tota la gent que va dient que no es poden emprar termes irisats amb personatges històrics. Entenc que la sexualitat va variant al llarg dels segles i entre les diferents cultures, però no veig per què no se'ls pot descriure amb termes actuals com el que eren.

3. El terme "yuri" ja existia d'abans del manga de La Rosa de Versalles. I sí, aquí toca citar el llibre Passionate Friendship. The Aesthetics of Girls' Culture in Japan (Deborah Shamoon), amb l'aclariment que el text comet una forta esborrada bisexual i les referències a lesbianes i gays haurien de ser a sàfiques i aquil·lians. El yuri ha inclòs sempre totes les sàfiques i sempre hi ha hagut dones bisexuals tant en els cercles sàfics en particular com en els cercles irisats en general. Ídem amb el BL, els aquil·lians, els homes bisexuals i els cercles aquil·lians en particular i irisats en general.

La traducció és meva:

Pàgines 31 i 32:

Original:

 

Traducció:

"Tot i que la imatge del lliri sembla provenir de fonts altament cultes, sembla que les noies se la van apropiar de seguida. El lliri blanc apareixia sovint no només a les escoles femenines, sinó també a les revistes per a noies. Watanabe troba moltes més referències al lliri blanc que a altres flors en la ficció i els assajos en les primeres entregues de les primeres revistes per a noies, incloent el número especial de Shojo sekai de 1908, que es deia "Lliri blanc" (...). El lliri també comença a aparèixer habitualment en les contribucions de les lectores de les revistes per a noies a principis de la primera dècada del segle XX. Les noies empraven aquesta flor com un símbol d'espiritualitat i puresa i fins i tot es definien a si mateixes com a lliris blancs (Watanabe 280-283). Per què el lliri despertava aquest interès en les noies? Watanabe argumenta que el lliri tenia una connotació de sensibilitat i sofisticació i també un gust més exquisit respecte a les flors de pruner i de cirerer, molt més populars (278). Així i tot, sembla probable que el refinament amb el qual es relacionaven els lliris era degut a llur associació amb l'art occidental. Watanabe no fa esment que tant les flors de cirerer com les de pruner tenen un fort lligam amb la poesia japonesa, la qual, per les seves característiques, es troba molt interconnectada. Hom no podia escriure un poema sobre flors de cirerer sense fer referència a cap vers d'aquesta tradició poètica, la qual a finals de l'era Meiji es trobava del tot passada de moda i es considerava encorsetadora. Així com el concepte de l'amor espiritual, el lliri blanc era nou, un símbol occidental, secularitzat i adoptat per les noies per representar llur cultura emergent."

Nota 5 del capítol on hi ha el paràgraf anterior, a la pàgina 146:

Original:

Traducció:

"Watanabe no fa constar tampoc que el lliri (yuri) va esdevenir un símbol de la cultura lèsbica als anys de  postguerra. Sembla natural que si el lliri simbolitzava el món privat de les escoles femenines, també simbolitzaria les relacions S, les quals conformaven una part cabdal de la cultura de les escoles femenines. Vers la dècada dels seixanta del segle XX, mentre el Japó començava a adoptar les identitats lèsbica i gay forjades a la cultura occidental (i en especial, la cultura gay als Estats Units), el lliri va esdevenir un símbol de la identitat lèsbica. Des dels anys setanta, el terme "yuri" s'empra per als mangues o animes amb personatges lèsbics. Per exemple, la Yuri shimai (Germanes lliris) va ser una revista de manga publicada per l'editorial Sun Shuppan del juny de 2003 al novembre del 2004 i la Comic yuri hime (Còmic princesa dels lliris) és una revista de manga publicada per l'editorial Ichijinsha des del 2005 fins a l'actualitat."

Els yuribaits actuals i els yuris pels pèls

Així mateix, em sembla molt irònic que es titlli La Rosa de Versalles de yuribait, però hi hagi tants yuribaits actuals catalogats i defensats com a yuris. A part, hi ha yuris que ho són ben bé per l'última o les últimes pàgines. En canvi, el safisme a La Rosa de Versalles està repartit en diversos dels toms de l'obra.

El yuribait del tràiler

Captura del tràiler que ha sortit aquesta setmana, amb l'Oscar i la Maria Antonieta fent voltes.

 

Si hi ha yuribait, és precisament al tràiler de la nova pel·lícula (i sembla que també amb el teaser). L'únic yuri existent entre l'Oscar i la Maria Antonieta al manga és el que hi ha al cap de la Rosalie i a les novel·les de la Jeanne. I així i tot és això el que han volgut insinuar al tràiler, juntament amb la nova imatge promocional (i potser també amb l'antiga), si més no a primer cop d'ull (després ja veus els dos homes de fons amb sengles roses). Per a qui ho vulgui veure, és clar. Que precisament així és com funciona el bait: res de cànon; només promeses buides i escenes com a molt interpretables.

(Cadascú quan llegeix el manga pot sentir determinades coses i la dinàmica entre l'Oscar i la Maria Antonieta té molt de suc per a les ensomiacions i les ficcions fetes per fans. Una cosa no treu l'altra.)

Així que no tenim cap garantia que hi hagi yuri a la pel·lícula. Total, la Rosalie no ha sortit en cap moment en la promoció de la pel·lícula d'anime. Ben bé, podrien suprimir les trames tant de la Rosalie com de la Charlotte i com a molt (i gràcies) deixar les fans de l'Oscar de fons.

Shōjos i joseis d’abans del 1987 publicats o anunciats a certs països d’Occident [SETENA VERSIÓ; 2023-4 - ENTRADA ACTUAL]

 

A-Girl

Consideracions: 

 

I. El com i el perquè de les actualitzacions anuals

Aquesta entrada és una actualització anual. Ho faig en noves entrades per tal d’evitar equívocs respecte a dates de publicació i perquè les meves anàlisis van canviant a partir dels nous anuncis. Tot i que la base és la mateixa, hi ha coses que sempre cal modificar. Abans les feia a finals d’estiu, però ara les faig a finals d’any perquè així hi puc encaixar les llicències que s’anuncien al Saló del Manga.

Heus aquí les versions anteriors:

-Primera versió

-Segona versió

-Tercera versió

-Quarta versió

-Cinquena versió

-Sisena versió

II. El perquè de la llista

Tenint en compte que fa un temps altra gent i jo ens anàvem queixant dels pocs shōjos vells que ens arribaven a Espanya, tenia curiositat per saber en quina situació es trobaven altres països occidentals i fer-ne una comparativa. Al final, m’hi vaig acabar engrescant de mala manera.

 

III. El perquè de la frontera 1986/1987

En el seu moment em vaig limitar a dir que “la frontera 1986/1987 crec que talla prou bé el que considerem vell del “no tan vell”, però la decisió ha sigut plenament meva i vull deixar constància que no parlo en nom de ningú”. Ho mantinc, però dir això i no dir res és pràcticament el mateix, així que ho defensaré una mica més.

Malgrat que abans ja se n’havia publicat alguna cosa a Espanya, va ser a principis dels noranta que hi va esclatar el fenomen manga. Tot i que durant aquella època no s’hi va publicar cap shōjo, ja a mitjans i finals ens en van començar a arribar algunes obres. Durant els dos mils, la producció va anar in crescendo. I què ens va anar arribant durant els norantes i els dos mils? Doncs sobretot, mangues contemporanis. És a dir, dels norantes i dels dos mils. Amb això ja deixo fora de combat sobretot els mangues fets durant els norantes.

Però... què passa amb la darrera part dels vuitanta? Doncs que van debutar diverses autores que van ser populars amb diverses obres sobretot als norantes i als dos mils i l’obra més antiga de les quals ens ha arribat per la popularitat de les obres posteriors de les autores i no pas per l’obra antiga en qüestió. Tot plegat, amb l’excepció potser de RG Veda (CLAMP), que va començar-se a publicar al darrer any dels anys vuitanta. Així i tot, a la darreria del 2019, es va anunciar a Polònia Koibitotachi no Basho (Chiho Saitō, 1986), manga que m’esberla aquesta explicació en mil bocins.

Per últim i ja saltant-me una mica el rigor més rígid, a nivell personal trobo especialment bona la frontera 1986/1987 perquè Banana Fish (Akimi Yoshida, començat a publicar-se el 1986) el veig molt vintage i, en canvi, Boku no Chikkyū o Mamotte (Saki Hiwatari, més conegut per aquí com Please, Save My Earth, començat a publicar-se el 1987), ja no tant. Repeteixo: em moc aquí sobretot per sensacions. I amb això, queda fora de la llista un manga com Lady!! (Yōko Hanabusa, començat a publicar el 1987), però per algun lloc s’ha de tallar.

 

IV. Any de referència, nombre de toms, edicions i títol

L’any que prenc de referència és el de primera publicació del primer capítol si aquesta està disponible. El nombre de volums es correspon amb el de l’edició del país en qüestió. Si hi ha més d’una edició en el país occidental, prendré com a referència (en aquest ordre) la millor seguint paràmetres de completesa, sentit de lectura, comoditat per llegir-la, economia i actualitat, entre d’altres. No hi haurà menció a fotocòpies ni edicions pirates. Si el títol original es correspon amb el de l’edició que sigui, no el tornaré a escriure.

V. Certs països d’Occident

Per “certs països d’Occident” em refereixo a Espanya, Itàlia, França, Polònia, Alemanya i Estats Units. Bàsicament, són indústries que he pogut conèixer un mínim i que sé que tenen un catàleg prou gran de mangues com per esperar que s’hi hagin publicat diversos shōjos vells i potser algun josei que també en sigui. A veure’m si algun dia m’animo amb Mèxic, Argentina, Portugal o algun altre país.

VI. La Keiko Nagita i els seus pseudònims

“Kyōko Mizuki” és el pseudònim més famós que va emprar en el passat la Keiko Nagita. Actualment, se’n publica tota l’obra com a Keiko Nagita, però com que hi ha alguns títols d’aquesta llista que en el seu moment es van publicar sota el seu pseudònim de Kyōko Mizuki, he preferit deixar-ho així per tal d’evitar confusions. D’aquesta manera, cada obra constarà amb el nom que hagi emprat cada edició concreta. I no l’edició original japonesa, ja que, per exemple, Premier Muguet el va signar originalment com Kyōko Mizuki, però aquí ella apareixerà com Keiko Nagita.

Aplicaré el mateix criteri amb els altres pseudònims (Akane Kōda i Ayako Kazu), ja no tan coneguts, de la Keiko Nagita.

D’igual manera, pel que fa al Kazuo Umezu/Umezz, n’escriuré el cognom depenent de com figuri a cada edició.

 

VII. Llicència poètica

M’estalviaré de citar l’obra de cert autor per motius de pes. (No és qüestió que em caigui bé o malament; hi ha autors que em cauen fatal i aquí en teniu totes les obres que n’he pogut rastrejar i que encaixen amb els requisits.)

 

VIII. Correccions i ajut

Accepto correccions. És evident que algun manga m’hauré deixat. I és possible que hagi indicat per error alguna obra que no sigui shōjo ni josei i/o que sigui posterior al 1986.

Per a la recerca m’han resultat imprescindibles webs com Baka-updates, Listado Manga (Espanya), el compte de Twitter de Pro Shōjo Spain (Espanya, però també parlen bastant d’altres països), Shojo Manga Outline (Itàlia), Shojo in Italia, el compte de Twitter del Kosmo Manga (Itàlia), Manga News (França), Tanuki Manga (Polònia), TheIncomplete Manga Guide (Alemanya) i Tezuka in English (Estats Units i part de l’estranger). A més:

1) La Nyiguinyogui em va ajudar amb un parell de referències pel que fa a l’Antologia de la Hagio publicada per Glénat-França.

2) Arran de llegir la primera versió, la Yin em va proporcionar unes informacions molt interessants, sobretot pel que fa als mangues publicats a França.

3) La Dia em va fer una publicitat preciosa de la segona versió.

4) La Daria Kostaniak em va proporcionar les eines per fer la llista de Polònia i es va oferir a resoldre’m qualsevol dubte que pogués tenir al respecte.

5) El Matt em va proporcionar les datesde publicació original de les històries curtes 2 Nen Me no Fūkeiga (1982) i Message (1986), totes dues de la Megumi Mizusawa.

6) Tenia un cacau amb la demografia de Hai! Step Jun perquè era quelcom obscur i en uns llocs occidentals deia que shōjo i en uns altres que shōnen. El Klonos em fa informar que el que passava és que hi havia diferents versions (en ser l’original un anime, a vegades passa) i que la que s’havia publicat a França (amb el títol de Vas-y Julie!) era un shōjo, que a més ni tan sols existeix al Japó compilat en un volum propi.

7) Des de Shojosei World es va fer fer un fil molt complet a Twitter sobre els mangues d’abans dels anys noranta editats en anglès. Entre el contingut en si del fil i les aportacions de dues usuàries de la xarxa, em va servir per incorporar a la llista dels Estats Units un total de 7 nous títols (que he anat actualitzant a cada entrada segons si havien sortit aleshores o no): Mizukagekusa, Legend of the rainbow, Pairazahda, Love me, Knight (aportació de la Shiva), Itihasa (aportació de la Julia Popek) , Lullabies from hell i Panorama of hell.

No he afegit ni els títols de Manga Reborn (ja que en vaig estar investigant i no sé fins a quin punt era quelcom del tot professional) ni les edicions bilingües anglès-japonès (que ja fa temps que conec i que es van editar al seu moment... al Japó).

Sense més prolegòmens, heus aquí la llista:

 

ESPANYA

 

Onii-sama e...

1. Ai Shite Knight (0/4) (Kaoru Tada)

2. Ann es Ann (Ann wa Ann) (3/3) (Yumiko Igarashi)

3. Attacker YOU! Dos fuera de serie (Attacker You!) (3/3) (Shizuo Koizumi i Jun Makimura)

4. Bajo el cielo azul de Lorient (Lorient no Aoi Sora) (1/1) (Keiko Nagita i Yōko Shima)

5. Banana Fish (10/10) (Akimi Yoshida)

6. Bautismo (Senrei) (3/3) (Kazuo Umezz)

7. Candy Candy Corazón (Candy Candy) (3/9, cancel·lat) (Kyōko Mizuki i Yumiko Igarashi)

8. Catarsis (Hanshin) (1/1) (Mōto Hagio)

9. Claudine...! (0/1) (Riyoko Ikeda)

10. Creamy Mami (Mahō no Tenshi Creamy Mami) (0/dos terços d’un tom integral que aglutina tres tankōbons???) (Kazunori Itō i Yūko Kitagawa)

11. Creamy Mami ??? (Mahō no Tenshi Creamy Mami: Eien no once more???) (0/un terç d’un tom integral que aglutina tres tankōbons???) (Kazunori Itō i Kei Kazuna)

12. El clan de los Poe (Poe no Ichizoku) (2/2) (Mōto Hagio)

13. El cuadro del segundo año (2 Nen Me no Fūkeiga) (història curta publicada al sisè número de Mis Recuerdos del Instituto) (Megumi Mizusawa)

14. El ruiseñor del sol de medianoche (Hakuya no Nightingale) (1/1) (Keiko Nagita i Yōko Shima)

15. El Mensaje (Message) (història curta publicada al cinquè número de Mis Recuerdos del Instituto) (Megumi Mizusawa)

16. Fénix (Hi no Tori) (3/3 capítols inclosos a Fénix #12, versió de la Shōjo Club) (Osamu Tezuka)

17. Georgie (Georgie!) (4/4)  / Georgie! (0/3) (a l’espera de comprovar quina de les dues edicions és millor) (Man Izawa i Yumiko Igarashi)

18. ¿Quién es el undécimo pasajero? (11 nin iru!) (1/1) (Mōto Hagio)

19. La Balada del Viento y los Árboles (Kaze to Ki no Uta) (10/10) (Keiko Takemiya)

20. La brujita Mami (Magical Mami) (1/1) (Yumiko Igarashi)

21. La Princesa Caballero (Ribon no Kishi) (3/3, remake dels seixanta) (Osamu Tezuka)

22. La Rosa de Versalles (Versailles no Bara) (14/14) (Riyoko Ikeda)

23. La Ventana de Orfeo (Orpheus no Mado) (13/13) (Riyoko Ikeda)

24. Onii-sama e... (0/3) (Riyoko Ikeda)

25. Mayme Angel (3/3) (Yumiko Igarashi)

26. Miriam Blue (Miriam Blue no Mizuumi) (1/1) (Keiko Nagita i Yasuko Aoike)

27. Mujeres del Zodíaco (Seiza no Onna) (3/3) (Miyako Maki)

28. Panorama infernal (Jigoku-hen) (1/1) (Hideshi Hino)

29. Premier Muguet (2/2) (Keiko Nagita i Yoko Hanabusa).

30. Silverday, Conte de Fades de Divendres de Plata / Silverday, Cuento de Hadas de Viernes de Plata (Ginyōbi no otogibanashi) (1/3) (Mutsumi Hagiiwa)

 

D’aquesta manera, diferencio quatre etapes a Espanya:

A) L’anècdota de Candy Candy (1984-1985): als anys vuitanta, a les albors del manga a la terra dels conills, el còmic de Candy Candy Corazón es venia a mans plenes gràcies a l’èxit de l’anime. Se’n van fer diferents edicions, però totes elles incompletes.

B) La bombolla del manga a Espanya* (2002-2010): entre piles i piles de manga publicat, també va arribar algun shōjo antic. Els mangues editats en aquesta etapa es destaquen per la seva aparent popularitat o bé pel seu renom. D’una banda, tenim les que probablement són les dues dibuixants de manga més estimades dins de la branca èpicodramàtica de shōjos dels anys setanta: la Riyoko Ikeda (La Rosa de Versalles i La Ventana de Orfeo) i la Yumiko Igarashi (Georgie [guionitzat aquest pel Man Izawa] i Mayme Angel). De l’altra, l’Osamu Tezuka (La Princesa Caballero) i el Hideshi Hino (Panorama Infernal), dos dels mangakes més publicats a Espanya; el primer amb molt de renom en general i el segon en el camp del terror.

L’excepció a això de la popularitat serien les històries curtes El Mensaje i El cuadro del segundo año, les quals es van publicar per aquí no per elles mateixes, sinó com a extra del manga Mis recuerdos del insituto, al qual no li va anar gaire bé (tant és així que a data d’avui l’obra de Megumi Mizusawa segueix sent molt desconeguda a Espanya).

*No agafa exactament els anys de la bombolla, però algun nom li havia de posar i aquest hi encaixava bastant. Cap al final s’allarga dos anys amb La Ventana de Orfeo, obra de molts volums i de pèssimes vendes que realment s’havia començat a publicar el 2008.

C) La recuperació després de la gran sequera (2016-2020): aquesta és l’etapa de les obres molt acceptades per la crítica (és a dir, homes que a més són adults, cisheterosexuals, etc). No només ara, que ja són clàssics, sinó molts cops de forma contemporània. Bé perquè l’autoria era masculina, bé perquè l’obra en si era prou gafapasta dins del seu propi context històric, bé perquè l’obra ha tingut una gran rellevància històrica i “malgrat ser shōjo” o “malgrat les floritures” té l’etiqueta de digna dins de la crítica, bé perquè la crítica assegura que no sembla shōjo. Així:

-Deixen de ser inèdites a Espanya les dues autores més famoses de la generació del 49: la Mōto Hagio (¿Quién es el undécimo pasajero?, Catarsis i El clan de los Poe) i la Keiko Takemiya (La Balada del Viento y los Árboles). També cal mencionar que aquest període es dóna uns anys després de la recuperació del BL a Espanya i ja sabem que la Hagio i la Takemiya en són les mares.

-Es reedita Panorama infernal. Ara amb la portada de l’edició de tapa dura en una versió de tapa tova. Ja hi ha tres edicions diferents d’aquest manga a espanya: dues de tapa tova i una de dura.

-Es fa una reedició enciclopèdica de La Princesa Caballero, que molt anar-se inventant que l’Osamu Tezuka va inventar el shōjo i va fer moltíssim més per a la demografia del que realment va fer, però després sembla que només fes un shōjo.

-Deixa de ser inèdita a Espanya la Miyako Maki amb Mujeres del Zodíaco. Cert és que Satori fa tota una labor de reivindicació de les autores japoneses. Ho testifica gran part del seu catàleg literari. Així i tot, la crítica occidental sent també afinitat per l’obra d’aquesta autora perquè li fa gràcia el seu marit tot i que sigui realment ella la més famosa de tots dos al Japó. I més amb els seus joseis (Mujeres del Zodíaco n’és). Potser els shōjos ja sí que els semblarien més beneitons i gens dignes de menció.

-Arriba Banana Fish després del notable èxit de l’anime. Un d’aquells shōjos que molts consideren massa bons com per poder-se catalogar com a shōjo.

-Es reedita per fi La Rosa de Versalles, un shōjo admirat per la crítica i que a la vegada aquesta accepta que n’és. Això sí: se li posen unes portades horribles, típiques de les edicions esnobs (i cares) de shōnen i seinen vintage, no sigui cas que amb les portades originals, la mar de maques, algun home s’espanti entre tant de color, birbilleig i flor.

D) La consolidació? El miratge? (2021-???): Al 2020, Arechi publica amb gran èxit totes dues novel·les de Candy Candy en un volum integral i es llança amb diverses obres de les autores de l’obra original: la Keiko Nagita (guionista del manga de Candy Candy i posterior autora de les corresponents novel·les) i la Yumiko Igarashi (dibuixant del manga de Candy Candy). Candy Candy és sens dubte tot un clàssic del manga, però a la vegada menyspreat per la crítica per ser “cursi” i “lacrimogen”. Per “massa femení”, en definitiva (perquè mira que el shōnen Ashita no Joe [Asao Takamori i Tetsuya Chiba] és la mar de cursi i lacrimogen, però amb aquest tot són lloances [i és un manga que m’agrada molt, però una cosa no treu l’altra]). Ja havíem tingut alguna altra obra dibuixada per la Igarashi, a part de Candy Candy:

-Georgie: però es tractava d’una editorial menuda que va durar poquíssim i m’imagino que les vendes van ser escasses perquè va estar un bon temps de saldo. Al Saló del Manga de l’any passat (2022) el vaig veure per 120 €.

-Mayme Angel: aquest va sortir per una editorial ja més grandeta, però en una edició ben poc atractiva: a 10 € el tom no ara sinó al 2008 i sense sobrecobertes. A més, no va emprar el recurs de les faixes de “de la dibuixant de Candy Candy” com sí que s’ha fet ara amb els mangues dibuixats per la Igarashi publicats per Arechi. Així, aquesta sèrie també es va vendre posteriorment a un preu reduït. Em sona haver-ne vist encara algun lot fa 3 o 4 anys.

D’obres que puguin formar part d’aquest article (shōjoseis d’abans del 1987) d’alguna d’aquestes dues autores, Arechi n’ha publicat: Bajo el cielo azul de Lorient (guionitzada per la Keiko Nagita i dibuixada per la Yōko Shima), Ann es Ann (Yumiko Igarashi), Miriam Blue (guionitzada per la Keiko Nagita i dibuixada per la Yasuko Aoike), La brujita Mami (Yumiko Igarashi), El ruiseñor del sol de medianoche (guionitzada per la Keiko Nagita i dibuixada per la Yōko Shima) i Premier Muguet (guionitzada per la Keiko Nagita i dibuixada per la Yōko Hanabusa). Així, han deixat de ser inèdites a Espanya la Yōko Shima (El ruiseñor del sol de medianoche és relativament conegut), la Yasuko Aoike (autora d’Eroica yori ai o komete) i la Yōko Hanabusa (autora de Lady!!, l’anime del qual es va emetre per aquí sota el títol de Chiquitina; aquesta autora també destaca per les seves adaptacions a manga de harlequins). Malauradament, sembla que aquests títols no s’estan venent gaire i que han perdut diners amb tots ells.

A més, el 2021 Arechi va anunciar una altra obra de la qual la crítica en passa per “cursi”: Creamy Mami! Una magical girl clàssica i famosíssima. Aquest hauria pogut ser EL títol que hauria pogut donar-li un impuls a la malaguanyada línia degut al factor nostàlgia, però l’any passat (2022) ja no el van poder publicar per problemes amb els materials. Enguany (2023) els problemes han persistit. Sembla que l’any vinent (2024) la cosa es podria arreglar finalment.

Així, enguany Arechi ha acabat Premier Muguet i ha publicat íntegrament Attacker YOU! Dos fuera de serie, també conegut per aquí com Juana y Sergio (anunciat l’any passat, 2022). Em fa la impressió que aquest darrer títol sí que sembla que ha funcionat relativament bé, però és més que res una sensació: no en tinc dades al respecte.

Si l’any passat em trobava bastant pessimista, aquest em sento una mica més esperançada. I és que Arechi ha anunciat ni més ni menys que 4 títols per a aquesta línia i que encaixen en aquesta entrada, dos dels quals dues obres inèdites de la Riyoko Ikeda (Claudine...! i Onii-sama e...) a Espanya:

- Claudine...!

- Onii-sama e..

- Georgie!

- Ai Shite Knight

Sembla que si fins ara s’havien decantat per obres de les autores de Candy Candy, ara l’estratègia d’Arechi ha canviat: o mangues l’anime dels quals s’hagi emès a Espanya i n’hi hagi una certa nostàlgia (aquí entrarien Georgie! i Ai Shite Knight) o coses d’un cert prestigi (Claudine...! i Onii-sama e...), tots dos de la Riyoko Ikeda, autora de La Rosa de Versalles. Sí, l’anime d’Onii-sama e... es va emetre a Espanya, però no n’he vist mai cap gran nostàlgia.

Són títols potents i ni més ni menys que 4. Està molt bé. 3 d’inèdits fins ara a Espanya (Claudine...!, Onii-sama e... i Ai Shite Knight) i una necessària reedició (Georgie!).

L’altra sorpresa agradable de l’any ha vingut de la mà d’Ooso, que s’ha estrenat amb el shōjo i ho ha fet per amb una obra amb el reconeixement de Silverday, Conte de Fades de Divendres de Plata / Silverday, Cuento de Hadas de Viernes de Plata. Tot i que per aquí fos fins ara un manga bastant desconegut, al Japó té el seu renom. Al llibre de Furokus de la Ribon (Ribon no Furoku), es cataloga la Mutsumi Hagiiwa (l’autora) com a “llegenda de la Ribon” (“Ribon Legend”). La sèrie més famosa d’aquesta mangaka i que ocupa més espai en aquest llibre és precisament Silverday. A més, sembla que al Saló del Manga els va funcionar molt bé.

Una possible candidata a anunciar alguna cosa que encaixés en aquesta llista era Satori, però enguany no hi ha hagut sort. Tenia l’esperança que o bé anunciessin quelcom de terror, amb tota la varietat d’autores on hi ha per escollir (la Masako Watanabe, de la Masako Sone, de la Suzue Miuchi, la Fumi Kakizaki, la Ryōko Yamagishi, la Yōko Matsumoto, la Chieko Kikukawa, la Miyuki Saga...) o bé quelcom de la Hideko Mizuno (molt especialment, Fire!, amb la recent reedició al Japó i sent un manga curt). Potser l’any vinent.

A més, si Nuestra hermana pequeña: Diario de una ciudad costera (Umimachi Diary, Akimi Yoshida) li funciona a Panini, potser aquesta editorial s’engresqui amb algun manga més antic de l’autora.

L’any passat deia que trobava dues coses a faltar. Una d’elles era quelcom més de la Ikeda, més enllà de la recent reedició de La Rosa de Versalles, que la resta (edició espanyola original de La Rosa de Versalles i edició espanyola de La Ventana de Orfeo) ja feia la tira que s’havien publicat i estan introvables. Tal com comentava abans, enguany hi ha hagut dos anuncis d’obres seves, així que em sento del tot satisfeta. L’altra cosa que trobava a faltar era Thomas no Shinzō (Mōto Hagio). Així, deia: “Espanya clama per una edició d’aquest manga. Tant de BL com es publica i s’hi ha anunciat, es pot dir amb plena seguretat que el BL està més que assentat al mercat espanyol. Un dels punts per on coixeixa, però, és per les arrels. Només ens n’ha arribat un que tingui cabuda a aquesta llista. És que ni Thomas ni cap obra de la Toshie Kihara ni de la Ryōko Yamagishi... Potser ara que surt una nova edició de Thomas al Japó hi hagi més possibilitats.” Això segueix més vigent que mai. Tantes editorials engrescades amb el BL i cap s’anima no amb Thomas? Enguany, s’ha anunciat la seqüela d’El Clan de los Poe. Potser quan aquesta obra estigui acabada serà per fi el moment de Thomas?

Afirmari que arribem als 30 títols si no fos perquè falta per confirmar si de la Creamy Mami al final en són dues sèries o només una. En tot cas, ens trobem en un número impensable fa pocs anys.

Ja per tancar aquesta secció trobo que, tot i que no entri a la llista, cal mencionar també:

-Enguany Fandogamia ha publicat l’autobiografia de la Nami Sasō: Rosas que nacen del pandemonio - Crónica de una asistente de manga shōjo en los 70 (Bara wa shuraba de umareru - 70-nendai shōjo manga assitant funtō-ki), un manga autobiogràfic sobre una ajudant de mangakes de shōjo dels anys setanta. Va ser ajudant de la Suzue Miuchi, la Ryōko Yamagishi, la Fusako Kuramochi i moltes altres. Les tres que he mencionat, grans llegendes del manga. A més, sembla que al Saló del Manga els va funcionar molt bé. Si aquest manga rutlla, potser pugui arribar-nos el còmic Shōjo Manga Senki (Miwa Sakai), on l’autora explica els seus inicis en el món del manga i, entre altres qüestions, toca la seva època com a ajudant de la Yasuko Aoike. Com a curiositat, la pròpia Miwa Sakai apareix a Rosas que nacen del pandemonio.

-Panini ha anunciat el Rebirth de Banana Fish. En un principi, sortirà a la venda l’any vinent (2024).

ITÀLIA

 

 

 

1. Alpen Rose (8/8, edició d’un tom menys que l’original) (Michiyo Akaishi)

2. Ann è Ann (Ann wa Ann) (2/2) (Yumiko Igarashi)

3. Attack nº 1 (7/7) (Chikako Urano)

4. Attacker You! (3/3) (Shizuo Koizumi i Jun Makimura)

5. Ayako (2/2) (Etsuko Ikeda i Riyoko Ikeda)

6. Banana Fish (10/10) (Akimi Yoshida)

7. Baptism (Senrei) (3) (Kazuo Umezu)

8. Best Works (Kessakusen) (13/23; cancel·lada) (Suzue Miuchi)

9. Candy Candy (11/11, edició amb alguns volums més que la japonesa perquè van fer quelcom estrany) (Kyōko Mizuki i Yumiko Igarashi)

10. Caro Fratello (Onii-sama e...) (1/1) (Riyoko Ikeda)

11. Claudine (Claudine...!) (1/1) (Riyoko Ikeda)

12. Cleopatra, l’ultimo faraone (Cleopatra) (1/1) (Machiko Satonaka)

13. Creamy Mami (Mahō no Tenshi Creamy Mami) (2/2) (Kazunori Itō i Yūko Kitagawa)

14. Designer (1/1) (Yukari Ichijō)

15. Edgar e Allan Poe: Il Clan dei Poe (Poe no Ichizoku) (3/3) (Mōto Hagio)

16. Ehi Juliet! (Shabondama tonda!) (història curta publicada a la revista vuitantera setmanal Candy Candy (abans que li posessin el cognom TV Junior), números 169 a 173, introbables) (Chieko Hara)

17. Eroica, la gloria di Napoleone (Eikō no Napoleon*) (12/12) (Riyoko Ikeda)

18. Fostine (3/3) (Chieko Hara)

19. Georgie (Georgie!) (4/4) (Man Izawa i Yumiko Igarashi)

20. Hanshin: La dea dimezzata (1/1) (Mōto Hagio)

21. Hello! Spank (Ohayō! Spank) (7/7) (Shinichi Yukimuro i Shizue Takanashi)

22. Horror Theater (2/2) (Kazuo Umezu)

23. Hot Road (2/2) (Taku Tsumugi)

24. Il Cuore di Thomas (Thomas no Shinzō) (1/1) (Mōto Hagio)

25. Il grande sogno di Maya: La maschera di vetro (Glass no Kamen) (49/49, obert) (Suzue Miuchi)

26. Il poema del vento e degli alberi (Kaze to Ki no Uta) (10/10) (Keiko Takemiya)

27. Il vascello delle stelle (Hoshikuzuiro no Fune) (1/1) (Yoshimi Uchida)

28. Jenny la tennista (Ace o Nerae!) (25/25, edició amb alguns volums més que la japonesa perquè a la italiana li van fer quelcom estrany) (Sumika Yamamoto)

29. Juny peperina inventatutto (Hai! Step Jun) (1/1) (Yasuichi Ōshima, Shun’ichi Yukimoro i Abe Yutaka)

30. Kitty, la stella del circo (Tim Tim Circus) (manga publicat de manera íntegra a la revista vuitantera setmanal Candy Candy TV Junior, números 145 a 168, introbables) (Kyoko Mizuki i Yumiko Igarashi)

31. Koronde Pokkle, Incontrando i Pokkle (Koronde Pokkuru) (3/3) (Yumiko Igarashi)

32. L’angelo rosa (Bara Iro no Tenshi) (història curta publicada a la Margaret i mai en volum al Japó) (Miyako Maki i marit)

33. L’incantevole Creamy: Il lungo addio (Mahō no Tenshi Creamy Mami: Long Good-bye) (0/1) (Kazunori Itō i Kaoru Tashibu)

34. L’incantevole Creamy: Il ritorno (Mahō no Tenshi Creamy Mami: Eien no once more) (0/1) (Kazunori Itō i Kei Kazuna)

35. La Fenice: Le origini (Hi no Tori) (1/1, versió de la Shōjo Club) (Osamu Tezuka)

36. La locomotive dell’innocenza (Kazumisō ni Yureru Kisha) (0/1) (Yoshimi Uchida)

37. La leggenda dell’arcobaleno (Niji no Densetsu) (4/4) (Chieko Hara)

38. La leggenda di Hikari (Hikari no Densetsu) (16/16) (Izumi Asō)

39. La Principessa Zaffiro (Ribon no Kishi) (3/3, remake dels seixanta) (Osamu Tezuka)

40. La Principessa Zaffiro: i cavalieri gemelli (Futago no Kishi) (1/1) (Osamu Tezuka)

41. La Spada di Paros (Paros no Ken) (2/2) (Kaoru Kurimoto i Yumiko Igarashi)

42. La Stella della Senna (La Seine no Hoshi) (2/2) (Mitsuru Kaneko i Asuka Morimura)

43. Lady Love (se’n va publicar prop de la meitat a la revista vuitantera setmanal Corriere dei Piccoli, introbable) (Hirono Omu)

44. Le Mille Vite di Mi-kun (Torajima no Mime) (1/1) (marit de la Miyako Maki)

45. Le Rose di Versailles (Versailles no Bara) (8/8; en computo la represa) (Riyoko Ikeda)

46. Let the sunshine in (Hiatari Ryōkō) (5/5) (Mitsuru Adachi)

47. Liddell (Hoshi no Tokei ni Liddell) (3/3) (Yoshimi Uchida)

48. Lo Specchio Magico (Himitsu no Akko-chan) (manga publicat de manera parcial a la revista vuitantera setmanal Candy Candy TV Junior, números 216 a 235, introbables) (Fujio Akatsuka)

49. Love Me Knight: Kiss Me Licia (Ai Shite Knight) (7/7) (Kaoru Tada)

50. Magical Emi (Mahō no star Magical Emi) (0/3) (Kiyoko Arai)

51. Maki, Rumi & Chii (Maki to Rumi to Chii) (0/1) (Osamu Tezuka)

52. Marginal (3/3) (Mōto Hagio)

53. Mayme Angel (3/3) (Yumiko Igarashi)

54. Melmo: I bonbon magici di Lilly (Fushigi na Melmo) (1/1) (Osamu Tezuka)

55. N.Y. Komachi (8/8) (Waki Yamato)

56. Non fare il figo! (Kakko Tsuken na yo!!) (1/1) (Kaoru Tada)

57. Pastel Yumi (Mahō no Idol Pastel Yūmi) (0/2) (Kiyoko Arai)

58. Pollyana (3/3) (Eleanor H. Porter i Yoshiko Nakagawa)

59. Orpheus: La Finestra di Orfeo (Orpehus no Mado) (14/14) (Riyoko Ikeda, imagino que el 14è volum n’inclou el Gaiden, però no ho puc assegurar)

60. Primo Amore** (Hatsukoi Monogatari) (història curta publicada de manera íntegra a la revista vuitantera setmanal Candy Candy TV Junior, números 179 a 181, introbables) (Riyoko Ikeda)

61. Ransie, la stregga – Batticuore notturno (Tokimeki Tonight) (30/30) (Koi Ikeno)

62. Rosa Pasticcio** (Shiroi Egmont) (història curta publicada de manera íntegra a la revista vuitantera setmanal Candy Candy TV Junior, números 174 a 178, introbables, imagino que el volum únic al qual li dóna nom deu incloure més històries) (Riyoko Ikeda)

63. Siamo in 11! (11 nin iru!) (1/1) (Mōto Hagio)

64. Sonata del Vento: La Storia di Alice (Kaze no Sonata) (2/2) (Chieko Hara)

65. Star Red (1/1) (Mōto Hagio)

66. Swan (Kyōko Ariyoshi) (2/12???)

67. Tre Cuori per Rosy (Candy Romance***) (manga publicat de manera parcial a la revista norantera mensual Magical Girl, números 38 i següents, introbables) (Kako Itō)

68. Unico (1/1) (Osamu Tezuka)

69. Una Ragazza alla Moda (Haikara-san ga Tōru) (8/8, inclou el Bangaihen) (Waki Yamato)

70. Una rosa, un amore (????****) (història curta publicada de manera íntegra a la revista vuitantera setmanal Candy Candy TV Junior, números 228 a 235, introbables) (Yōko Shōji)

71. Via col vento (Kaze to tomo ni sarinu / Gone With the Wind / Allò que el vent s’endugué) (manga publicat de manera parcial a la revista vuitantera setmanal Candy Candy TV Junior, números 174 a 258, introbables) (Margaret Mitchell i Mutsumi Tsukumo)

72. Visione d’Inferno (Jigoku-hen) (1/1) (Hideshi Hino)

Itàlia figurava com el paradís occidental pel que fa als shōjos antics. En el seu moment s’hi van emetre molts animes que els adaptaven i animes originals amb manga que els adaptava i el públic continua sent-ne fervorós. A més, de fet, se segueixen emetent animes antics a Itàlia. La Yin em va dir que a diferència d’Espanya i França (on el boom del manga va estar molt centrat en Bola de Drac), a Itàlia la cosa va estar molt més repartida.

Les editorials han sabut treure profit d’aquesta nostàlgia de tal manera que, fins i tot, s’hi ha pogut publicar l’extens i fa ja més de 10 anys aturat al Japó Il grande sogno di Maya: La maschera di vetro. També s’hi han editat altres obres de les mateixes autores d’aquests mangues tan coneguts per llurs animes. Com a curiositats, s’hi va publicar el 2020 el manga L’angelo rosa, publicat exclusivament en revista al Japó i aconseguit per una associació de fans molt fans del marit de la Miyako Maki.

Malgrat això, darrerament la situació ha fet un gir: Goen no ha publicat cap tom enguany de Swan (i només en porten 2, publicats tots dos el 2022) i tots els anuncis tant d’aquest any com de l’any passat són còpies de Black Box (editorial francesa) per part de diferents editorials italianes. M’estaré d’indicar els anuncis de l’any passat i em centraré en els d’enguany:

- Georgie! (títol de Black Box: Lady Georgie). Aquest és una reedició. Vist que es fa en una incòmoda totxana i difícil d’aconseguir, em decanto per considerar com a millor l’edició que ja tenia indicada.

- Juny peperina inventatutto (títol de Black Box: Vas-y Julie!) 

- L’incantevole Creamy: Il lungo addio (títol de Black Box: Long Good-bye: Creamy, merveilleuse Creamy)

- L’incantevole Creamy: Il ritorno (títol de Black Box: Merveilleuse Creamy: toujours plus!)

- Magical Emi (títol de Black Box: Emi Magique)

- Non fare il figo! (títol de Black Box: Ârrete de frimer!)

- Pastel Yumi (títol de Black Box: Yumi et les couleurs de la magie)

- Pollyana (mateix títol que Black Box)

Vuit anuncis! Vuit! Copiats de Black Box. L’any passat (2022) en van ser quatre. Si els sumem, la cosa es queda en dotze títols copiats en dos anys. Bé, cada cop queden menys títols de Black Box per copiar i tenint en compte que ara Black Box ha canviat de mans és possible també que canviï de política editorial.

L’únic manga de la llista que em podria creure que no és exactament una còpia de Black Box és Georgie! i així i tot la forma de publicar-lo és... en fi, una aventura per qui el vulgui comprar.

A part d’això, val a dir que enguany l’editorial Sprea Comics ha publicat, com a mínim:

- Il club delle maghette: Dalla A alla Z la guida alle favolose majokko: un monogràfic bastant complet de magical girls, moltes de les quals pertanyents a shōjos d’abans del 1987.

- Alguns números de la revista AnimeCult.it on el reportatge principal (un conjunt de diversos articles dins del mateix número) se centra en un shōjo d’abans del 1987. Així tenim el número 6 (maig) amb Lady Oscar, el número 9 (agost) amb Candy Candy i el número 10 (setembre) amb Kiss me Licia.

- Novel·les de Mila e Shiro i Kiss me Licia (més còpies de Black Box).

Va, Itàlia, que tu ho pots fer molt millor! On ha quedat la gran riquesa de publicacions d’abans i on no copiaves ningú? I si has de copiar alguna cosa, posa’t amb Ténèbres (Yami yo, tsudoe!, Sen Inoue), que aquest encara no el tinc i em crida l’atenció.

 

*No sé de quina demografia és aquest manga. Com que la Ikeda és una destacada autora de shōjo, m’he decantat per posar-lo i, si un cas, ja el trauré si m’assabento que no és ni shōjo ni josei.

** Històries curtes publicades posteriorment als toms 9 i 10, respectivament, de l’edició de Goen de Lady Oscar: Le Rose di Versailles amb els títols de Storia di un Primo Amore i Bianco Egmont.

***No estic segura al 100% que sigui la mateixa sèrie, però per les imatges de Shojo Manga Outline (SMO) de Tre Cuori per Rosy la de la portada de Candy Romance, trobo que encaixa bastant: una noia protagonista de cabells clars, un noi de cabells clars amb un vestit verd i un gat.

****Ídem al primer asterisc, però amb una autora diferent.

 

FRANÇA 

Chibi Maruko-chan

 

1. 1, 2, 3, 4, 5 et Roku (1-2-3 to 4-5-Roku) (0/2) (Tetsuya Chiba)

2. A-Girl (0/1) (Fusako Kuramochi)

3. Aï Shité Knight – Lucile, Amour et Rock’N’Roll  (Ai Shite Knight) (4/4) (Kaoru Tada)

4. AsakiYumeMishi, Le dit du Genji (Asakiyumemishi) (0/7) (Murasaki Shikibu i Waki Yamato)

5. Anne (Ann wa Ann) (3/3) (Yumiko Igarashi)

6. Ârrete de frimer! (Kakko Tsuken na yo!!) (1/1) (Kaoru Tada)

7. Attacker You! – Jeanne et Serge (Attacker You!) (2/2) (Shizuo Koizumi i Jun Makimura)

8. Autant en emporte la brume (Kiri Kara no Shōjo) (0/1) (Eiko Hanamura)

9. Banana Fish (10/10) (Akimi Yoshida)

10. Baptism (Senrei) (4/4) (Kazuo Umezu)

11. Candy Candy (9/9) (Kyōko Mizuki i Yumiko Igarashi)

12. Chibi Maruko-chan (0/???) (Momoko Sakura)

13. Cléopâtre (Cleopatra) (1/1) (Machiko Satonaka)

14. Comment ne pas t’aimer (Aisazu ni ha Irarenai) (2/2) (Masako Yoshi)

15. Croque Pockle (Koronde Pokkuru) (3/3) (Yumiko Igarashi)

16. Du Haut de mon monde (Asa made matenai) (1/1) (Masako Yoshi)

17. Emi Magique (Mahō no star Magical Emi) (3/3) (Kiyoko Arai)

18. Georgie (Georgie!) (5/5) (Man Izawa i Yumiko Igarashi)

19. Goodbye Santa Claus (Sayonara Santa Claus) (1/1) (Masako Yoshi)

20. Haru ru ru ru, petits contes de printemps (Haru ru ru ru) (1/1) (Masako Yoshi)

21. Hikari no Densetsu – Cynthia ou le Rythme de la vie (Hikari no Densetsu) (8/8) (Izumi Asō)

22. L’Epée de Paros (Paros no Ken) (1/1) (Kaoru Kurimoto i Yumiko Igarashi)

23. La Colline aux Coquelicots (Kokuriko Zaka Kara) (1/1) (Testuro Sayama i Chizuru Takahashi)

24. La Femme Serpent (Hebi Onna) (1/1) (Kazuo Umezu)

25. La locomotive de l’innocence (Kazumisō ni Yureru Kisha) (1/1) (Yoshimi Uchida)

26. La Rose de Versailles (Versailles no Bara) (4/4; en computo la represa) (Riyoko Ikeda)

27. Le chat noir (Kuroneko no ga Yami ni) (1/1) (Hideshi Hino)

28. Le clan des Poe (Poe no Ichizoku) (1/2) (Mōto Hagio)

29. Le Coeur de Thomas (Thomas no Shinzō) (1/1) (Mōto Hagio)

30. Le Coquetier  (Egg Stand) (1/1 capítol inclòs a l’antologia de la Hagio publicada per Glénat, compilació francesa) (Mōto Hagio)

31. Le pensionnat de novembre (11-gatsu no Gymnasium) (1/1 capítol inclòs a l’antologia de la Hagio publicada per Glénat, compilació francesa) (Mōto Hagio)

32. Le petit flûtiste et la forêt blanche (Shiroki Mori shiroi shōnen no fue) (1/1 capítol inclòs a l’antologia de la Hagio publicada per Glénat, compilació francesa) (Mōto Hagio)

33. Le vaisseau étoilé (Hoshikuzuiro no Fune) (1/1) (Yoshimi Uchida)

34. Les Enfants de Saphir (Futago no Kishi) (1/1) (Osamu Tezuka)

35. Les Femmes du Zodiaque (Seiza no Onna) (2/2) (Miyako Maki)

36. Liddell au clair de lune (Hoshi no Tokei no Liddell) (3/3) (Yoshimi Uchida)

37. Long Good-bye: Creamy, merveilleuse Creamy (Mahō no Tenshi Creamy Mami: Long Good-bye) (1/1) (Kazunori Itō i Kaoru Tashibu)

38. Mako, Rumi et Chii (Mako to Rumi to Chii) (1/1) (Osamu Tezuka)

39. Manabu (2/2) (Masako Yoshi)

40. Mayme Angel (4/4) (Yumiko Igarashi)

41. Merveilleuse Creamy (Mahō no Tenshi Creamy Mami) (2/2) (Kazunori Itō i Yūko Kitagawa)

42. Merveilleuse Creamy: toujours plus! (Mahō no Tenshi Creamy Mami: Eien no once more) (1/1) (Kazunori Itō i Kei Kazuna)

43. Mon côté ange (Hanshin) (1/1 capítol inclòs a l’antologia de la Hagio publicada per Glénat, compilació francesa) (Mōto Hagio)

44. Nous sommes onze (11 nin iru!) (2/2 capítols inclosos a l’antologia de la Hagio publicada per Glénat, compilació francesa) (Mōto Hagio)

45. Panorama de l’Enfer (Jigoku-hen) (1/1) (Hideshi Hino)

46. Pauvre maman (Kawaisō na Mama) (1/1 capítol inclòs a l’antologia de la Hagio publicada per Glénat, compilació francesa) (Mōto Hagio)

47. Pollyana (3/3) (Eleanor H. Porter i Yoshiko Nakagawa)

48. Princesse Safir (Ribon no Kishi) (3/3, remake dels seixanta) (Osamu Tezuka)

49. Regent Story (1/1) (Yukio Gotō i Kazuko Makino)

50. Shinjuku Elegy  (Shiawase Shinkiro) (1/1) (Yukio Gotō i Kazuko Makino)

51. Shiokaze ga Ippai (0/1) (Masako Yoshi)

52. Shōnen wa kōya o mezasu (0/3) (Sakumi Yoshino)

53. Ténèbres (Yami yo, tsudoe!) (1/1) (Sen Inoue)

54. Très Cher Frère (Onii-sama e...) (1/1) (Riyoko Ikeda)

55. Très Cher Mozart (Bokutachi no Mozart) (1/1) (Masako Yoshi)

56. Un rêve ivre (Suimu) (1/1 capítol inclòs a l’antologia de la Hagio publicada per Glénat, compilació francesa) (Mōto Hagio)

57. Unico (2/2) (Osamu Tezuka)

58. Yumi et les couleurs de la magie (Mahō no Idol Pastel Yūmi) (2/2) (Kiyoko Arai)

59. Vas-y Julie! (Hai! Step Jun) (1/1) (Yasuichi Ōshima, Shun’ichi Yukimoro i Abe Yutaka)

França ha publicat grans clàssics, com La Rose de Versailles, Très cher frère... o Le Coeur de Thomas, i ha tirat molt d’obres dibuixades per la Yumiko Igarashi*. Tot i que, una mica com a Itàlia, hi hagi nostàlgia envers els animes antics, a França només s’ha editat la versió animada d’alguns mangues amb una certa edat, però no l’obra original. Respecte a Itàlia, és el cas de Julie et Stéphane (Alpen Rose) i Laura ou la Passion du Théâtre - Mask Glass (Glass no Kamen). Malgrat això, recentment s’hi han publicat els mangues que adapten els animes de Creamy Mami, Emi Magique, Pastel Yumi, Attacker You! i Pollyana. Tots ells, però, de la mà de Black Box, una editorial amb una distribució complicada.

A banda d’això, disposa d’un parell de curiositats:

-Diverses obres de la Masako Yoshi, una autora que no seria d’esperar veure publicada a Occident per la seva manca de rellevància històrica. I això no vol dir pas que la seva lectura no resulti agradable i interessant; al contrari. Pel que em va comentar la Yin, es veu que senzillament els de Black Box senten debilitat per aquesta autora.

-França ha sigut l’únic país dels cinc que s’ha dignat a publicar La Colline aux Coquelicots, l’obra en què s’inspira un film de Ghibli. Malauradament, no va funcionar.

Em sorprèn molt negativament que només s’hi hagin publicat dues obres de la Riyoko Ikeda. És que ni tan sols han editat el seu manga sobre Napoleó, seqüela de La Rose de Versailles i que transcorre (si més no en gran part) a França! Segons la Yin, a França les editorials només s’han llançat a publicar seus els mangues que han tingut anime. Em sembla patètic i més si tenim present la distinció amb la qual França va condecorar la Ikeda: la Legió d’Honor! Sembla més que la hi hagi entregat Itàlia, que no pas França! I més si posem de manifest que fa la tira que se’n va anunciar una reedició de l’exhaurit des de l’any de la Quica Très Cher Frère. En un principi, l’any vinent (2024) Espanya superarà a França pel que fa a sèries publicades de la Ikeda (ja la supera en nombre de tankōbons).

L’any passat (2022), Isan va anunciar 1, 2, 3, 4, 5 et Roku, obra que encara no ha publicat. Potser, amb sort, la veurem l’any vinent (2024).

A més, em veig obligada a recordar que  Black Box té anunciats des de fa la tira un parell de títols de la Masako Yoshi (un de shōjo [Shiokaze ga Ippai] i un de shōnen) i que encara no ha tret.

Aquest any, Akata ha estrenat la seva línia Héritages i d’obres que encaixin en aquesta llista n’hi ha hagut dues de publicades:

-Autant emporte la brume: fins on sé, la publicació per primer cop d’una obra de la mítica Eiko Hanamura a Occident. Per a mi, l’anunci de l’any passat. Enguany, la seva lectura ha superat les meves expectatives.

-Le Clan des Poe: recuperació de la Mōto Hagio que no es queda en aquesta obra, com ja s’ha vist amb altres anuncis d’obres que no entren a aquesta llista. Aposten tant per l’autora que la duran com a convidada al festival de còmic d’Angulema.

Ara sí, l’anàlisi dels anuncis d’enguany: França era el país guanyador indiscutible (amb un total de 9 noves llicències), enguany ho és al meu cor (amb un total de 5 noves llicències i la reedició d’una antologia que ja havia editat la mateixa empresa), ja que tots els anuncis són d’obres que no he llegit i que em criden poderosament l’atenció (i tot i que a Espanya s’hagi anunciat el meu manga preferit). Així, d’anuncis hi ha hagut:

-Sembla que Akata continuarà marcant fites amb la seva línia Héritages:

· Recuperació de la Fusako Kuramochi a França amb A-Girl.

· Publicació per primer cop a França (i no sé si a Occident en general) de la Sakumi Yoshino amb Shōnen wa kōya o mezasu.

-Panini ha sorprès tothom amb l’anunci de l’adaptació del Genji Monogatari (Shikibu Muraki) per part de la Waki Yamato: AsakiYumeMishi, Le dit du Genji.

-Black Box continua alimentant la seva línia de terror amb l’obra de la Sen Inoue titulada Ténèbres, així com amb altres obres que no entren a la llista.

-Una altra sorpresa, que no és ben bé un anunci, sinó una filtració, ha sigut l’obra cabdal de la Momoko Sakura: Chibi Maruko-chan. Fins on em consta i fins on li consta a PSS, el primer cop que aquest manga es publica a Occident. Em costa decantar-me per un sol dels anuncis (o filtracions) d’enguany a França, però aquest és forçosament el que em toca destacar per sobre de la resta: a més de ser l’obra més extensa, compta també amb dues sèries d’anime (una de les quals de més de 1.000 capítols i pujant) i diverses pel·lícules. Així mateix, es tracta d’un manganime molt estimat tant al Japó com a altres països d’Àsia. De moment, hi ha portals de venda que indiquen que el primer volum sortirà a la venda a finals de l’any vinent (2024). A veure quan Mangetsu en fa l’anunci oficial i així sabem com serà exactament l’edició: de quants volums constarà i si inclourà spin-offs i quins i si publicarà també el tankōbon 18, dibuixat temps després de la mort de l’autora per la seva ajudant Botan Kohagi.

-Glénat anuncia una reedició de l’antologia de la Hagio, m’imagino que aprofita que sembla que ara per fi té un cert reconeixement a França en certs sectors i que l’autora anirà l’any vinent al festival de còmic d’Angulema com a convidada. Tot i que el contingut com a tal serà el mateix (traducció i retol·lació), les portades varien i tindrà més textos informatius a l’interior. Per tant, la considero reedició i no reimpressió. De totes maneres, ho compti com ho compti, aquest anunci no modifica el nombre de títols de la llista.

*Pel que em va comentar la Yin, es veu que la Igarashi negocia ella mateixa els seus drets, així que publicar coses seves fora del Japó és relativament senzill (tret, òbviament, de Candy Candy).

 

POLÒNIA

 

1. Było ich jedenaścioro (11 nin iru!) (1/1) (Mōto Hagio)

2. Klan Poe (Poe no Ichizoku) (5/5; ja que amb la seqüela de Klan Poe s’ha seguit la numeració, la incloc, però com que per l’any no entraria a la llista, no la computo com una nova sèrie) (Mōto Hagio)

3. Miejsce dla kochanków (Koibitotachi no Basho) (1/1) (Chiho Saitō)

4. Mój drogi bracie (Onii-sama e...) (1/1) (Riyoko Ikeda)

5. Róża Wersalu (Versailles no Bara) (3/3, no en computo la represa) (Riyoko Ikeda)

6. Srebrny Trójkąt (Gin no Sankaku) (1/1) (Mōto Hagio)*

 

Polònia és un país on es publica molt de manga i bastant del que s’hi edita és inèdit a la resta dels països de la llista. Pel que fa al tema que ens ocupa, tenen una selecció de títols prou bona de la Ikeda i la Hagio. D’entre mangues publicats de la Ikeda a Polònia n’hi ha un de la història d’aquest país que ja no ha pogut cabre a la llista per ser del 1991. De l’entrada, és l’únic país que ha vist publicat Srebrny Trójkąt i Miejsce dla kochanków. També val a dir que tot s’hi ha publicat de manera íntegra. Em crida l’atenció, però, que sembla l’únic país de la llista on no s’hi ha publicat Banana Fish.

Crec que encara els en poden arribar molts més shōjoseis antics, així com altres clàssics del manga. Ho tenen tot molt adobat; si més no, aquesta és la impressió que fan cara afora. Tan de bo pogués conèixer amb més profunditat aquest apassionant mercat!

Així i tot, sembla que només és una editorial la que s’ha animat amb aquesta mena de mangues: J.P.Fantastica.

Fins on sé, enguany no s’hi ha publicat ni anunciat cap manga que encaixi a la llista.

*Aquest manga va publicar-se a una revista de ficció científica no especialitzada en manga (i sembla que amb un públic mixt, però no ho he pogut esbrinar), així que no té la demografia pròpia dels mangues. Sense haver-lo llegit i tractant-se d’una obra d’una destacada autora de shōjo, l’incloc a la llista.

 

 

ALEMANYA

 

1. Banana Fish (10/10) (Akimi Yoshida)

2. Die Rosen von Versailles (Versailles no Bara) (7/7, no en computo la represa) (Riyoko Ikeda)

3. Mila Superstar (Attack nº 1) (4/4) (Chikako Urano)

4. Genji Monogatari (Asakiyumemishi) (3/13, cancel·lat) (Murasaki Shikibu i Waki Yamato)

 

Tot i que a Alemanya a l’actualitat es publica molt més shōjo que a Espanya, sembla que se n’hi ha publicat bastant menys d’anterior al 1987. Pel que fa al josei, no sé si se n’hi publica gaire, però imagino que més que a Espanya, també. Així, tenim a Alemanya com a mercat molt actiu amb obres actuals i extremadament verd pel que fa a shōjos vells, sense cap obra ni de la Yumiko Igarashi ni de l’Osamu Tezuka, i dues obres cancel·lades d’un total de quatre. Però bé, d’aquestes dues, per fi se’n va reeditar Banana Fish i es va arribar fins al seu final.

Em va explicar la Yin que a Alemanya no es va emetre mai gaire anime per televisió. Sens dubte, això no afavoreix l’arribada d’obres antigues.

El 2021, Egmont va sorprendre tothom amb Mila Superstar. Banana Fish era d’esperar amb el recent i aclamat anime i més amb com es mou el mercat alemany: pràcticament tot acabat de sortir del forn al Japó i sense gairebé recolzar-se en la nostàlgia. És per això que crida tant l’atenció una llicència d’aquestes característiques i més tenint en compte com aquest en concret ha envellit bastant malament: conté una ideologia molt desfasada, és molt repetitiu, la narració es recolza massa en primers plans de la protagonista, resulta surrealista en el mal sentit de la paraula, etc. Qui sap, potser el proper manga que els arribi sigui Haikara-san ga Tōru. Fet i fet, els en van editar les pel·lícules que es van produir fa pocs anys.

Alemanya es manté sense cap anunci fins on sé. L’any passat (2022), s’hi va acabar la publicació de Mila Superstar i sembla que aquesta sèrie hi gaudeix d’una relativa popularitat, vist els diferents formats en els quals s’hi ha editat l’anime i que s’hi hagi editat el manga al mateix temps. Flor d’un dia o esperances per a nous anuncis en un futur proper? Més spokons o bé una reedició de Die Rosen von Versailles? El temps ho dirà.

 

ESTATS UNITS

 

1. A Drunken Dream (Suimu) (1/1 capítol inclòs a A Drunken Dream and other stories, compilació estadunidenca) (Mōto Hagio)

2. Angel Mimic (Tenshi no Gitai) (1/1 capítol inclòs a A Drunken Dream and other stories, compilació estadunidenca) (Mōto Hagio)

3. Autumn Journey (Aki no Tabi) (1/1 capítol inclòs a A Drunken Dream and other stories; compilació estadunidenca) (Mōto Hagio)

4. Banana Fish (19/19) (Akimi Yoshida)

5. Bianca (1/1 capítol inclòs a A Drunken Dream and other stories; compilació estadunidenca) (Mōto Hagio)

6. Bride of Deimos (Deimos no Hanayome) (7/17, cancel·lat) (Etsuko Ikeda i Yūho Ashibe)

7. Cipher (11/11, en comptes de 12; desconec si és un cas similar al de Here is Greenwood) (Minako Narita)

8. Claudine (Claudine...!) (1/1) (Riyoko Ikeda)

9. From Eroica with love (Eroica yori ai o komete) (15/39, cancel·lat) (Yasuko Aoike)

10. Girl on Porch With Puppy (Porch de Shōjo ga Koinu to) (1/1 capítol inclòs a A Drunken Dream and other stories, compilació estadunidenca) (Mōto Hagio)

11. Hanshin: Half-God (Hanshin) (1/1 capítol inclòs a A Drunken Dream and other stories, compilació estadunidenca) (Mōto Hagio)

12. Here is Greenwood (Koko wa Greenwood) (9/11, edició que no inclou els capítols extres de l’original) (Yukie Nasu)

13. Itihasa (15/15) (Wakako Mizuki) [només en digital]

14. Legend of the rainbow (Niji no Densetsu) (4/4) (Chieko Hara) [només en digital]

15. Love me, Knight (Ai Shite Knight) (7/7) (Kaoru Tada) [només en digital]

16. Lullabies from Hell (Jigoku no Komoriuta) (1/1) (Hideshi Hino)

17. Marié, ten years later (Jūnenme no Marie) (1/1 capítol inclòs a A Drunken Dream and other stories, compilació estadunidenca) (Mōto Hagio)

18. Mizukagekusa (3/3) (Hiroko Miura) [només en digital]

19. Occult Detective Club: Doll Cemetery (Occult Tanteidan: Shiningyō no Hakaba) (0/1) (Hideshi Hino)

20. Pairazahda (2/2) (Ryō Azumi)

21. Panorama of Hell (Jigoku-hen) (1/1) (Hideshi Hino) 

22. Phoenix (Hi no Tori) (3/3 capítols inclosos a Phoenix #12, versió de la Shōjo Club) (Osamu Tezuka)

23. Princess Knight (Ribon no Kishi) (2/2, remake dels seixanta) (Osamu Tezuka)

24. Reptilia (Hebi Shōjo) (1/1) (Kazuo Umezu)

25. Star Clock Liddell (Hoshi no Tokei no Liddell) (0/3) (Yoshimi Uchida)

26. Storm Fairy (Arashi no Yōsei) (1/1) (Osamu Tezuka)

27. Swan (15/21; cancel·lat) (Kyōko Ariyoshi)

28. The Heart of Thomas (Thomas no Shinzō) (1/1) (Mōto Hagio)

29. The Poe Clan (Poe no Ichizoku) (1/2) (Mōto Hagio)

30. The Rose of Versailles (Versailles no Bara) (5/5; no en computo la represa) (Riyoko Ikeda)

31. The Tale of Genji: Dreams at dawn (Asakiyumemishi) (10/10) (Shikibu Murasaki i Waki Yamato) [només en digital]

32. The Twin Knights (Futago no Kishi) (1/1) (Osamu Tezuka)

33. They were eleven (11 nin iru!) (1/2; capítol inclòs a la compilació Four Shōjo Stories) (Mōto Hagio)

34. Unico (1/1) (Osamu Tezuka)

 

Si hi ha una cosa que em crida l’atenció pel que fa a Estats Units, és que no hi hagi publicat cap shōjo d’abans del 1987 en què la Yumiko Igarashi hagi participat. Només se n’hi ha editat la biografia de la Josefina, la qual és relativament recent. I de miracle se n’hi ha publicat una història curta de la Riyoko Ikeda (sí, Claudine és una història curta; el tom original conté més del doble de pàgines que les publicades als Estats Units). I bé: l’any passat Udon en va enllestir la publicació de The Rose of Versailles. Amb un preu indecent, això sí. Quin serà el proper manga sobrepreuat que editin de la Ikeda? Dear Brother (Onii-sama e...)? En tenen l’anime i és curt, així que seria raonable.

De preus elevadíssims és també Fantagraphics, que ha tingut molt de temps a la venda només el primer tom de The Poe Clan (per fi enguany se n’ha publicat el segon i darrer volum). I en digital tenim el Genji de la Yamato amb el títol de The Tale of Genji: Dreams at Dawn, més car que el físic d’aquí. Encara rai de Media Do, que no es passa amb els preus i ha dut coses com Mizukagekusa, Legend of the rainbow, Pairazahda o Love me, Knight. El mateix amb Itihasa, editat per Creek & River.

Les obres que se surten una mica de la tònica (d’Estats Units i dels països que recullo en aquesta entrada de manera global) estan escapçades o alterades d’una manera o altra o bé només disponibles en format digital: Swan, Bride of Deimos, From Eroica with love, Cipher, Here is Greenwood, The Tale of Genji: Dreams at Dawn, Mizukagekusa, Pairazahda i Itihasa.

El 2022, dues editorials gafapastes van anunciar cadascuna un títol nou per a la llista: Glacier Bay Books, Star Clock Liddell i Star Fruit Books, Occult Detective Club: Doll Cemetery. Sembla, però, que encara trigaran a sortir.

D’altra banda, la traductora va informar fa uns dies que Fantagraphics treurà la seqüela de The Poe Clan. No l’any vinent (2024), sinó ja l’altre (2025). Tot i que The Poe Clan s’encabeixi a la llista, no és el cas de la seva seqüela, per una qüestió de l’any inicial de la seva publicació. Així i tot, sent l’únic anunci més o menys relacionat amb la llista

En tot cas, la tendència general dels darrers anys és o bé format físic extremadament car o bé digital més car que el format físic d’aquí.

CLASSIFICACIÓ I MATISOS

La comparativa queda així:

Itàlia (72) > França (59) > Estats Units (35) >  Espanya (30) >  Polònia (6) > Alemanya (4)

Ara que el Gaiden de Versailles no Bara (els dos toms originalment editats als vuitanta al Japó protagonitzats per la Lulú anomenats Versailles no Bara: Gaiden i que no segueixen la numeració de l’obra original) si s’ha editat l’edició que he escollit segueix la numeració (Itàlia i França), he decidit computar-lo com una sola obra. Amb els Best Works de la Suzue Miuchi a Itàlia he fet exactament el mateix.

França i Estats Units tenen les xifres un pèl dopades, ja que moltes de les històries curtes de la Hagio, en trobar-se en antologies inventades a cada país, les he considerat com mangues independents (i això perjudica a Espanya i a Itàlia en el còmput, perquè aquí el volum publicat trasllada una edició japonesa). En el cas de la compilació A, A’ no ho he fet així, ja que aquesta també existeix al Japó. A Itàlia es dóna un cas de dopatge similar: als vuitanta (!!!) es publicaven històries curtes (i d’altres de més llargues) en revistes. I clar, les he hagut de computar com mangues independents, encara que siguin de poques pàgines. L’angelo rosa és un cas diferent, però també suma. De tota manera, en el cas d’Itàlia això queda una mica compensat per això que ja he comentat dels Best Works de la Miuchi. A Espanya se li infla la xifra per un títol, ja que he indicat dues històries curtes extres que venien en un manga que no entra en la franja temporal (Mis Recuerdos del Instituto) i que no tinc altra manera de computar. Si el principal hagués entrat, ho comptaria tot com un sol manga.

Val a dir que als Estats Units és l’únic país de la llista que em consta que tingui mangues de la llista exclusivament en digital, la qual cosa fa augmentar substancialment els seus números. (Treure un manga exclusivament en format digital implica una menor inversió econòmica.)

A Espanya, Itàlia i França computo la represa de La Rosa de Versalles, però a Polònia, Alemanya i Estats Units no, perquè són diferents edicions concebudes de diversa manera. El mateix serveix per a totes dues edicions espanyoles.

 

Respecte a l’entrada anterior:

- Qui suma més nous títols és Itàlia (set, ja que la reedició no suma), però a costa de copiar-li les obres a Black Box. A més, en tot 2023 no ha sortit cap volum de Swan.

- França ha anunciat 5 nous títols i 1 reedició d’una antologia.

- Espanya suma 4 nous títols i 1 reedició la mar de necessària.

- Estats Units, Alemanya i Polònia segueixen com l’any passat tret que se m’hagi passat quelcom per alt.

- La classificació es manté, però si a Estats Units es despisten, Espanya els podria avançar en pocs anys.