La Rosa de Versalles i el yuri

AVÍS D'ESBUDELLAMENTS: Aquesta entrada és una anàlisi i pot contenir diversos esbudellaments de contingut de l'obra.

La Rosalie i l'Oscar, de La Rosa de Versalles

 

Introducció

El manga La Rosa de Versalles (Versailles no Bara, Riyoko Ikeda; obra també coneguda com Lady Oscar o Berubara) consiteix en un harem bisexual protagonitzat per l'Oscar François de Jarjayes. És una dona cis de la noblesa a qui, per qüestions patriarcals, se li dóna una educació pròpia d'un home. Forma part de la guàrdia de la Maria Antonieta. De fet, havia de ser ella, la protagonista d'aquest còmic. Però l'Oscar era tan popular entre les lectores que ben aviat el manga va canviar de perspectiva.

Sense comptar-ne la represa ni obres complementàries, La Rosa de Versalles es va publicar originalment del 1972 al 1973.

L'origen de la polèmica

Amb el tràiler de la pel·lícula d'anime de La Rosa de Versalles (Versailles no Bara, Riyoko Ikeda; obra també coneguda com Lady Oscar o Berubara), hi ha hagut qui ha catalogat aquest manga com a yuri i qui ha rebutjat que fos yuri.

Jo mateixa, de fet, tinc aquest manga a la llista de l'entrada conjunta amb el Klonos de shōjos i joseis amb yuri d'abans del 1987, però no a la de mangues yuris publicats/anunciats/filtrats a certs països occidentals. I per què, això? Doncs per la diferència de criteri. La primera llista és AMB yuri (el safisme pot tenir diversos graus de transcendència dins de la trama) i la segona són obres yuris (el safisme és un element principal de la trama).

Criteris bifòbics per al yuri

El problema rau quan hi ha gent que al·lega que La Rosa de Versalles és yuribait o no és yuri simplement perquè hi ha personatges femenins enamorant-se d'homes. Concretament, l'Oscar i la Rosalie, que són les dues sàfiques més rellevants de la trama, la primera de les quals la protagonista, per cert. Totes dues, bisexuals. Un cop més, se li nega el safisme a les dones bisexuals que estan amb homes. (Aclariment: La Maria Antonieta, tot i que hi ha moltes probabilitats que a la realitat fos sàfica, no hi ha cap indici que en sigui dins del món d'aquesta obra.)

Com que l'Oscar acaba amb l'André, molta gent s'encaparra en veure-la com a heterosexual tot i que és bisexual. Si, en canvi, l'última (i única) parella de l'Oscar hagués sigut la Rosalie, una bona colla correria a dir que l'Oscar és lesbiana i que el seu enamorament pel Fersen era heterosexualitat obligatòria. (No n'és; l'atracció és de veres).

L'eterna oblidada

Després, bé, tenim la Charlotte, amb un paper més secundari, però que tot i que només consta que s'hagi enamorat de l'Oscar sembla que tampoc compta per al yuri. L'eterna oblidada. Es parla més de les fans de l'Oscar sense pràcticament diàleg que no pas d'ella.

El terme "yuri" en el temps

També veig que hi ha qui defensa que no es pot catalogar La Rosa de Versalles com a yuri perquè li queda anacrònic. Referent a això:

1. Dins del món de l'art, és ben habitual que primer sorgeixin els moviments artístics i després se'ls posi nom. Sí, de manera retroactiva. Per què amb el yuri no s'hauria de poder?

2. Aquesta afirmació em fa pensar en tota la gent que va dient que no es poden emprar termes irisats amb personatges històrics. Entenc que la sexualitat va variant al llarg dels segles i entre les diferents cultures, però no veig per què no se'ls pot descriure amb termes actuals com el que eren.

3. El terme "yuri" ja existia d'abans del manga de La Rosa de Versalles. I sí, aquí toca citar el llibre Passionate Friendship. The Aesthetics of Girls' Culture in Japan (Deborah Shamoon), amb l'aclariment que el text comet una forta esborrada bisexual i les referències a lesbianes i gays haurien de ser a sàfiques i aquil·lians. El yuri ha inclòs sempre totes les sàfiques i sempre hi ha hagut dones bisexuals tant en els cercles sàfics en particular com en els cercles irisats en general. Ídem amb el BL, els aquil·lians, els homes bisexuals i els cercles aquil·lians en particular i irisats en general.

La traducció és meva:

Pàgines 31 i 32:

Original:

 

Traducció:

"Tot i que la imatge del lliri sembla provenir de fonts altament cultes, sembla que les noies se la van apropiar de seguida. El lliri blanc apareixia sovint no només a les escoles femenines, sinó també a les revistes per a noies. Watanabe troba moltes més referències al lliri blanc que a altres flors en la ficció i els assajos en les primeres entregues de les primeres revistes per a noies, incloent el número especial de Shojo sekai de 1908, que es deia "Lliri blanc" (...). El lliri també comença a aparèixer habitualment en les contribucions de les lectores de les revistes per a noies a principis de la primera dècada del segle XX. Les noies empraven aquesta flor com un símbol d'espiritualitat i puresa i fins i tot es definien a si mateixes com a lliris blancs (Watanabe 280-283). Per què el lliri despertava aquest interès en les noies? Watanabe argumenta que el lliri tenia una connotació de sensibilitat i sofisticació i també un gust més exquisit respecte a les flors de pruner i de cirerer, molt més populars (278). Així i tot, sembla probable que el refinament amb el qual es relacionaven els lliris era degut a llur associació amb l'art occidental. Watanabe no fa esment que tant les flors de cirerer com les de pruner tenen un fort lligam amb la poesia japonesa, la qual, per les seves característiques, es troba molt interconnectada. Hom no podia escriure un poema sobre flors de cirerer sense fer referència a cap vers d'aquesta tradició poètica, la qual a finals de l'era Meiji es trobava del tot passada de moda i es considerava encorsetadora. Així com el concepte de l'amor espiritual, el lliri blanc era nou, un símbol occidental, secularitzat i adoptat per les noies per representar llur cultura emergent."

Nota 5 del capítol on hi ha el paràgraf anterior, a la pàgina 146:

Original:

Traducció:

"Watanabe no fa constar tampoc que el lliri (yuri) va esdevenir un símbol de la cultura lèsbica als anys de  postguerra. Sembla natural que si el lliri simbolitzava el món privat de les escoles femenines, també simbolitzaria les relacions S, les quals conformaven una part cabdal de la cultura de les escoles femenines. Vers la dècada dels seixanta del segle XX, mentre el Japó començava a adoptar les identitats lèsbica i gay forjades a la cultura occidental (i en especial, la cultura gay als Estats Units), el lliri va esdevenir un símbol de la identitat lèsbica. Des dels anys setanta, el terme "yuri" s'empra per als mangues o animes amb personatges lèsbics. Per exemple, la Yuri shimai (Germanes lliris) va ser una revista de manga publicada per l'editorial Sun Shuppan del juny de 2003 al novembre del 2004 i la Comic yuri hime (Còmic princesa dels lliris) és una revista de manga publicada per l'editorial Ichijinsha des del 2005 fins a l'actualitat."

Els yuribaits actuals i els yuris pels pèls

Així mateix, em sembla molt irònic que es titlli La Rosa de Versalles de yuribait, però hi hagi tants yuribaits actuals catalogats i defensats com a yuris. A part, hi ha yuris que ho són ben bé per l'última o les últimes pàgines. En canvi, el safisme a La Rosa de Versalles està repartit en diversos dels toms de l'obra.

El yuribait del tràiler

Captura del tràiler que ha sortit aquesta setmana, amb l'Oscar i la Maria Antonieta fent voltes.

 

Si hi ha yuribait, és precisament al tràiler de la nova pel·lícula (i sembla que també amb el teaser). L'únic yuri existent entre l'Oscar i la Maria Antonieta al manga és el que hi ha al cap de la Rosalie i a les novel·les de la Jeanne. I així i tot és això el que han volgut insinuar al tràiler, juntament amb la nova imatge promocional (i potser també amb l'antiga), si més no a primer cop d'ull (després ja veus els dos homes de fons amb sengles roses). Per a qui ho vulgui veure, és clar. Que precisament així és com funciona el bait: res de cànon; només promeses buides i escenes com a molt interpretables.

(Cadascú quan llegeix el manga pot sentir determinades coses i la dinàmica entre l'Oscar i la Maria Antonieta té molt de suc per a les ensomiacions i les ficcions fetes per fans. Una cosa no treu l'altra.)

Així que no tenim cap garantia que hi hagi yuri a la pel·lícula. Total, la Rosalie no ha sortit en cap moment en la promoció de la pel·lícula d'anime. Ben bé, podrien suprimir les trames tant de la Rosalie com de la Charlotte i com a molt (i gràcies) deixar les fans de l'Oscar de fons.

Els clons de l'Oscar

Amb La Rosa de Versalles (Versailles no Bara), manga publicat del 1972 al 1973, la Riyoko Ikeda va crear un monstre. En el seu moment va ser tot un fenomen. Per exemple: al Japó va esclatar una passió per aprendre francès. A dia d’avui encara està de moda i se’n fa molt de marxandatge. De fet, tot i haver-se’n acabat la serialització al 1973, la Ikeda sempre ha anat traient-ne còmics extres: que si la història de la Báthory (volum 10), que si el Gaiden, que si el Kids, que si la represa més nova (volums 11 a 14) que va tancar  fa tot just uns mesos. I perquè no deu voler que ho dibuixi algú altre, que sinó...!

Què ho fa, aquest aclaparador èxit? Doncs en gran part el personatge que li va robar el protagonisme a la pròpia Maria Antonieta: la seva guarda Oscar (tant és així que l’anime es va anomenar Lady Oscar), una dona cis criada com a home. La famosa Oscar François de Jarjayes, tan plena de carisma i amb una evolució tan gran com a personatge. A més, l’Oscar suposa tota una fantasia femenina: en una època en què la gran majoria de les dones no tenien cap mena de poder, ella ostenta un lloc de responsabilitat a la cort reial i sol guanyar a nivell físic els homes que li fan front. Tanta fantasia és que ni tan sols va existir.

L’Oscar ha agradat tant que hi ha personatges en mangues posteriors que es nota que estan inspirats en ella. La pròpia Riyoko Ikeda en té molts que, a nivell de disseny se li assemblen. No sé si també a en té a produccions anteriors. Però en tot cas serien “proto-oscars”.

Un dels altres atractius de l’Oscar per al públic és la seva androgínia. I així, tant a ella com els personatges que hi estan inspirats (siguin dones o homes) moltes vegades hi ha altres personatges que els llegeixen malament el gènere. De fet, hi ha Oscars que són trans i d’altres que es transvesteixen. També és factible que tinguin noms que no es corresponen amb llur gènere, ja sigui perquè es tracta de dones cis que hom ha procurat criar com a homes o perquè es tracta de persones trans.

Com no pot ser d’altra manera, molts cops es destaca la bellesa d’aquests personatges. Normalment, són blancs i/o tenir els cabells rossos o castanys clars. Llur sol ser o bé el de protagonista o bé el d’interès romàntic. És a dir, és un personatge que, en un principi, li agrada a l’autora i que està pensat per plaure al públic.

Si aquest personatge és una dona, se la qualifica de “bifauxnen” i és probable que moltes noies s’hi sentin atretes per la seva “aura masculina”, ja sigui confonent-les amb un home ben plantat o no. 

A més de tot això, l’Oscar és tota una icona LGBT, tenint en compte el següent:

1) Com navega pel gènere.

2) És bisexual.

3) Tant dones com homes se n’enamoren.

4) La Ikeda li donà aquest nom en honor a l’Oscar Wilde.

5) Per al seu disseny, la Ikeda s’inspirà en les otokoyakus de Takarazuka Revue i la Princesa Zèfir. Possiblement, també en el Björn Andrésen, el qual fou tot un referent per als shōjos de l’època. És factible que a més s’inspirés, a més, en la Renée Vivien i/o en el Moses ter Borch, però això ja són suposicions meves.

6) El manga que protagonitza té la paraula “bara” al títol.

A simple cop d’ull, he sabut detectar els personatges inspirats en l’Oscar especialment en mangues dels setanta i dels vuitanta. De després n’hi ha que també hi estan inspirats, però no pel disseny, sinó pel caràcter i no els hauria sabut reconèixer com a tals si les pròpies autores no ho haguessin comentat. Aquí només em centraré en els clons de l’Oscar per l’aspecte. Aprofitaré, però, per veure si hi puc relacionar algun aspecte de la psicologia  del mític personatge de la Ikeda.

Altres personatges de la Ikeda similars en disseny i altres particularitats a l’Oscar:

-Rei Asaka a Benvolgut Germà... (Oniisama e..., 1975): dona amb sobrenom d’un personatge històric masculí i androgin (Saint Juste), de cabells clars, interès romàntic de la protagonista i que fa sospirar moltes noies al si d’un institut femení.

-Julius von Alensmeister a La Finestra d’Orfeu (Orpheus no Mado, 1975-1981): dona cis i blanca de cabells rossos que s’ha de fer passar per home per poder heretar una gran fortuna. Això la fa sentir molt desgraciada, ja que ella voldria no haver d’amagar la seva identitat de gènere i la desgasta molt. La seva pretesa masculinitat atreu dones i la feminitat que no aconsegueix amagar, homes.

-Claude de Montes a Claudine! (1978): home trans i blanc de cabells rossos a qui ja des de la infància el seu pare hi té molt afecte (ja que és l’únic dels germans que se li assembla) i el cria en els seus gustos, prototípicament masculins.

-Brünnhilde a L’anell del Nibelung (Nibelungen no Yubiwa, Der Ring des Nibelungen, 2000): una poderosa valquíria (és a dir, és blanca i rossa, segons l’imaginari ikedià) que esdevé un interès romàntic descafeïnat. Un cop més tenim una dona guerrera, com l’Oscar, però a nivell de desenvolupament del personatge no li arriba ni a la sola de la sabata.

Personatges d’altres autors que s’inspiren en l’Oscar (per ordre cronòlogic):

-William George Stampledor a El Cavaller dels Lliris Blancs (Shirayuri no Kishi, Suzue Miuchi, 1975): home femení, en contraposició a la protagonista (dona masculina). Cabells clars. Interès romàntic de la protagonista.

-Tōsei Aoe a La Dona Moderna (Haikara-san ga Tōru, Waki Yamato, 1975-1977): home de cabells clars, llargs i sedosos. La seva aparent delicadesa femenina contrasta amb la pretesa masculinitat de la protagonista. I sí, dos dels interessos romàntics de la protagonista són clons de l’Oscar! Hi ha més coses, però això ja és espòiler.

-Rei Aoki a Les Màscares de Vidre (Glass no Kamen, Suzue Miuchi, 1976-actualitat): de les poques Oscars que ni és protagonista ni interès romàntic. El pentinat original de l’Oscar aquí esdevé en un escalat impossible. És alta i de faccions atractives. Sol atreure moltes desconegudes, ja que la confonen amb un noi ben plantat.

-Laurie Louis a Sonata del Vent (Kaze no Sonata, Chieko Hara, 1981-1982): interès romàntic de la protagonista. Noi ros, blanc i androgin. Aquí és la protagonista qui toca un instrument. Ell vol ser pintor.

-Leonhardt Aschenbach a Rosa Alpina (Alpen Rose, Michiyo Akaishi, 1983-1986): blanc, ros i d’ulls clars. Compositor i pianista. Interès romàntic de la protagonista.

-Gerald a Irina i els Pirates del Carib* (Irina to Kaizoku Yaro, Jun Makimura, 1985): blanc. A una vinyeta, sembla ben bé l’Oscar acompanyant la Maria Antonieta (la Irina, de la qual n’és interès romàntic).

-Heris a L’Espasa de Paros (Paros no Ken, Kaoru Kurimoto i Yumiko Igarashi, 1986-1987): home trans i blanc.  Se n’enamoren tant dones com homes. Protagonista. Entrenat en el domini de l’espasa.

-Lucille a La gran orquestra de titelles (Ningyō Kyūtei Gakudan, Kaori Yuki, 2008-2010): home blanc molt androgin i amb nom de dona. Protagonista. Molt donat a l’acció. (Sembla que) toca un instrument.

*No sé què coi és “Yaro”, no trobo per enlloc l’escriptura original i a la traducció a l’italià d’aquest manga ho tradueixen com “del Carib”, però sospito que es tracta d’una traducció lliure.

Similituds entre Oniisama e… i Thomas no Shinzō

Sempre he vist moltes semblances entre Benvolgut Germà... (Oniisama e..., Riyoko Ikeda) i El cor del Thomas (Thomas no Shinzō, Moto Hagio). A part que els dos m’agraden una barbaritat, coincideixen en el següent:

1) Ambdós són shōjos.

2) Ambdós van començar-se a publicar el 1974.

3) Ambdós són precursors de corrents de manga d’amor entre persones del mateix gènere i clàssics molt estimats. Benvolgut Germà... ho és del yuri i El cor del Thomas, del BL.

4) Enllaçant amb l’anterior: malgrat tot, no se centren en el romanç i treballen molt els personatges. Hi ha un bon grapat de misteris al llarg de llurs pàgines.

5) Benvolgut Germà... transcorre principalment a un institut femení i El cor del Thomas, a un internat masculí.

6) Ambdós consten originalment de tres toms. Tanmateix, he llegit els dos en edicions d’un sol volum.

7) Ambdós tenen sengles prototips: Tremolors de Primavera primerenca (Yureru Shōsun) en el cas de Benvolgut germà... i L’institut al novembre (11 Gatsu no Gymnasium) en el d’El Cor del Thomas.

A més, recentment ha sortit a la llum que les autores d’aquestes dues obres comparteixen una estreta amistat professional.

ESPECIAL: Autores de manga de terror 2/3 – Obres publicades a Espanya

Ja vaig parlar de què anava tot això aquí. Ara toca anar al gra:

La condesa negra / La condesa de negro (Riyoko Ikeda)

Sinopsi: L’Oscar i els seus amics visiten una de les seves germanes. Allà s’assabenten d’una temible notícia: moltes adolescents del poble estan desapareixent sense deixar rastre. Hi ha rumors que diuen que es tracta d’un vampir. Mentrestant, una veïna s’obsessiona amb la Rosalie, l’Oscar i la resta de dones boniques amb qui es topa. 

Opinió: Una obra que adapta el personatge de l’Elisabeth Bathory a l’univers de La Rosa de Versalles! De manera molt sàfica i amb una Rosalie enamoradíssima de l’Oscar. 

On el puc trobar? A Espanya s’ha editat en tres ocasions: al volum 5 de l’edició d’Azake de La Rosa de Versalles, al 10 de l’edició d’ECC de La Rosa de Versalles i al 13 de La Ventana de Orfeo, respectivament. L’única edició disponible en botigues és la de La Rosa de Versalles d’ECC. D’altra banda, a les biblioteques de la província de Barcelona hi ha moltes més facilitats per aconseguir La Rosa de Versalles #5 d’Azake que La Ventana de Orfeo #13.

La Diana risueña (Rumiko Takahashi)

Sinopsi: Els pares de l’Azusa i el Yuzuru els prometen quan aquests són encara criatures. Ells hi estan d’acord, però aquesta posició es mantindrà quan hagin assolit l’adolescència?

Opinió: Una història especialment cruel, tenint en compte d’on prové. Ràpida i senzilleta de llegir.

On el puc trobar? És el segon comic book d’El Mundo de Rumiko, publicat el 1994. Només es troba de segona mà tenint molta sort, em temo.




La abuela y yo (Rumiko Takahashi)

Sinopsi: Una jove amb dificultats financeres es fa passar per l’hereva d’una gran fortuna. A la seva no-família no li fa gens de gràcia i farà el que sigui per evitar que adquireixi el cobejat llegat. 

Opinió: Una història de terror amb tot l’humor de la Takahashi! Una curiosa combinació. 

On el puc trobar? Es tracta d’una història curta inclosa al volum 1 or W, el qual està descatalogat. Em temo que hauràs de tirar de segona mà o de biblioteca.

 

 

 

 

 

El Espejo (Rumiko Takahashi).

 

Sinopsi: Dos adolescents amb un poder moren assassinats per un delinqüent corrumput pels mals esperits. El temps recula i només ells ho recorden. Amb aquesta segona oportunitat, qui guanyarà?

Opinió: Terror i intriga amb una referència al manga de Na Sazae (Sazae-san, Machiko Hasegawa). Es nota que a la Takahashi li fascinen les històries d’esperits malignes.

On el puc trobar? És una història curta inclosa al volum homònim. En un principi, es pot comprar a qualsevol botiga de còmics.

Muñeca vengativa (Rumiko Takahashi).

Sinopsi: Un mangaka miserable rep un ninot que pot fer servir per llançar malediccions. Com l’emprarà?

Opinió: M’encata que l’autora es mulli i aprofiti per fer una crítica social bastant marcada contra certs individus del seu propi gremi.

 

On el puc trobar? Es tracta d’una història curta inclosa al volum El Espejo. En un principi, es pot comprar a qualsevol botiga de còmics.

Qué flores tan bonitas (Rumiko Takahashi).

Sinopsi: De sobte, la Rikako comença a veure arreu un tipus de flors d’olor nauseabund. Per què la persegueixen aquestes flors? Són imaginacions seves o hi ha algú al darrere?

Opinió: Sí, terror malgrat la portada. A més, trobo que n’és la que fa més por.

 

On el puc trobar? És una història curta inclosa al volum El Espejo. En un principi, es pot comprar a qualsevol botiga de còmics.

 

 

Sueño Perverso i Jaula Perversa (Miku Momono) 

Sinopsi: Dos volums únics on les protagonistes es veuen atrapades en luxoses mansions amb gent que les vol matar. Tal i com indiquen les portades i els títols, porten una mica de picant. 

Opinió: Lectura lleugera que va bé per desconnectar una mica. 

On els puc trobar? A qualsevol botiga de còmics (no sé si per encàrrec, però).

Mátame bajo el árbol de cerezo (Hina Sakurada)

Sinopsi: L’últim missatge que deixa la millor amiga de la protagonista abans de suïcidar-se és un tweet repetint tota l’estona que l’odia. Per què? En quin misteri tenebrós es veurà abocada? 

Opinió: Aquest és un manga que parla d’obsessions i de dubtes. Molt tètric i més tenint en compte el catàleg shōjo d’Ivrea. 

On el puc trobar? A qualsevol botiga de còmics (no sé si per encàrrec, però). A la província de Barcelona, hi ha una biblioteca que el té.



Flores Sangrientas (Hina Sakurada)

Sinopsi: (Encara no he tingut el plaer de llegir-lo.)

Opinió: (Ídem.)

On el puc trobar? A qualsevol botiga de còmics (no sé si per encàrrec, però).

 

 

 

La Casa del Agua (Miho Obana)

Sinopsi: A un xaval se li moren els pares. L’únic parent proper que té és el seu germà, més gran que ell, però fa anys i panys que va desaparèixer en circumstàncies misterioses.

Opinió: Sembla mentida que amb un dibuix tan bufó la autora pugui aconseguir transmetre por. És una història relativament lleugera (tenint en compte el gènere). L’Obana comenta que li hauria agradat fer-la més truculenta, però que aleshores no hauria sigut adequada per a la revista on es va publicar originalment (la Ribon).

On el puc trobar? Diria que aquest volum es troba exhaurit, però és bastant fàcil aconseguir-lo de segona mà. Altrament, de biblioteca. Aquestes són les de la província de Barcelona que el tenen.


Present (Kanako Inuki)

Sinopsi: Una nena que no envelleix que es dedica a fer regals tenebrosos.

Opinió: El punt de partida és molt original. Molt tètric. Llàstima que hi hagi tantíssimes coses que em xerriquen. És una llàstima que MangaLine li fes unes portades tan lletges i fades. Normal que passés desapercebut! 

On el puc trobar? Editat per l’extinta MangaLine. De tota manera, jo el vaig poder comprar de saldo al Saló del Manga de l’any passat, així que potser encara el puguis adquirir sense gaires dificultats. Sinó, pots trobar-lo complet a una biblioteca de la província de Barcelona.


Mujeres en la oscuridad (Kanako Inuki)

Sinopsi: Tres històries de terror protagonitzades per dones d’un mateix bloc de pisos.

Opinió: Totes tres generen una atmosfera de mal rotllo, però la primera és la més original amb diferència.

On el puc trobar? A l’antologia Ángulo Muerto. Es pot adquirir a qualsevol botiga de còmics.

Relatos terroríficos (Kanako Inuki).

Sinopsi: Antologia d’històries curtes de l’autora.

 

Opinió: No he tingut el plaer de llegir-lo.

 

On el puc trobar? A qualsevol botiga de còmics.

Anne Freaks (Yua Kotegawa)

Sinopsi: Un adolescent ha matat la seva mare i ara haurà de carregar amb el tot pes de la llei. 

Opinió: El que fa por és sobretot el plantejament de la història. Resulta un pèl caòtic, però és prou entretingut. 

On el puc trobar? Està descatalogat, així que hauràs de tirar de segona mà o de biblioteca.

Hiki (Nangoku Banana)

Sinopsi: Un grup d’adolescents cerca un tresor al bosc... i es troba una calaixera en bon estat. Però... serà bona idea endur-se-la cap a casa? 

Opinió: La primera autora editada per ECC! Miracle! Resulta curiós el contrast que vaig percebre llegint aquesta obra: normalment, a qui se sexualitza als mangues de terror és a noies. Però aquí és a nois... i es nota sobradament que està fet per una autora de BL. 

On el puc trobar? A qualsevol botiga de còmics (no sé si per encàrrec, però). A la província de Barcelona, algunes biblioteques en disposen.


DARRERA ACTUALITZACIÓ: 17 de juliol de 2022.