dilluns, 17 de gener del 2022

L’Ann és l’Ann o els ideals de dona com a gàbia

AVISOS:

-Menció de violació.

-Menció d’assassinat.

-Aquesta entrada és una anàlisi i pot contenir ESPÒILERS.

 

Les facetes de l’Ann

 

La protagonista de L’Ann és l’Ann (Ann wa Ann, Yumiko Igarashi, més conegut per aquí com Ann es Ann) és una noia de 15 anys amb un pla: fer que els seus pares, divorciats, tornin a estar junts. Com? Doncs fent el que se n’espera i aparentant l’ideal de dona que té cadascun d’ells. L’Ann creu que d’aquesta manera aconseguirà que li facin cas i es donin una segona oportunitat.

Així, quan és a Nova York amb la mare, l’Ann aparenta ser una noia forta, decidida i un malcarada. Duu els cabells curts, engominats i ben rectes, va gairebé sempre amb pantalons i diu que no es casarà mai. En canvi, a Texas amb el pare, té un caràcter més dolç. Fa veure que té els cabells llargs (amb l’ajut d’una perruca) i ondulats, va sempre amb vestits plens de volants i es troba feliçment promesa amb el seu xicot de Texas (sí, té una mena de xicot a Nova York, també).

Però a Nova York s’emprova vestits de núvia d’amagat i a Texas es vesteix a esquenes de son pare amb la roba que li envia sa mare.

Em sembla un plantejament d’allò més interessant. Està ja molt gastada la crítica de l’ideal patriarcal de dona hiperfemenina, però resulta la mar de fresc contraposar aquest ideal amb el que molts cops se’ns exigeix a les dones amb l’excusa del feminisme: la dona activa, assertiva, decidida, forta i que no tem res (ah, però maquilladíssima, primíssima, joveníssima, depiladíssima i tants altres adjectius superlatius).


El fet de dur una doble vida, li genera una forta crisi d’identitat a l’Ann. I més quan ha d’acceptar que el seu pla està destinat a fracassar. L’Ann no és cap dels dos extrems: ni la de Nova York ni la de Texas. És quelcom que es troba en un punt entremig. A estones gasta el seu caràcter, però a la vegada és dolça. En resum, L’Ann és l’Ann.

 

Aquesta és una història d’acceptació que hi ha coses que no pots canviar i d’introspecció. De conèixer-se a si mateixa. I així, l’Ann deixa córrer la idea de fer que els seus pares es reconciliïn perquè això no li duu més que desenganys i problemes i troba una vocació: el teatre. Fora de l’escenari, anem veient com combina el seu caràcter i la seva dolçor a la vegada que podem apreciar com duu els cabells: curts, però ja no engominats, sinó al seu aire, amb formes ondulades. Una barreja dels pentinats de l’Ann de Nova York i l’Ann de Texas. Ara ja no és cap daquests dos extrems, sinó simplement ella mateixa.


Les confidents de l’Ann

Són dues qui coneixen el secret de l’Ann abans que tot esclati i la recolzen, cadascuna a la seva manera. Totes dues, a més, es mouen entre els dos móns de l’Ann (Nova York i Texas):

1. La seva gata Joan. Inevitablement va de Nova York a Texas i viceversa perquè l’Ann sempre la duu amb ella. Del seu disseny, crida l’atenció que tingui un ull de cada color. Això simbolitza la dualitat inicial de l’Ann.

2. La seva tutora Mary, que té el paper de la veu de la raó dins de l’obra. És originària de Texas, però treballa a Nova York. S’implica completament amb l’Ann i es preocupa pel seu benestar. És ella qui li mostra el camí del teatre i la primera que pensa, ja al primer volum, que l’Ann és una molt bona actriu.


Els amors de l’Ann

També vull examinar aquí els amors de l’Ann: Joel (el xicot de Texas), Bowie (la mena de xicot de Nova York) i Lollipop (el qui mai no va poder arribar a ser-ne xicot). Vegem-los amb deteniment:

I. D’una banda, el Joel és el més inflexible de tots. Ell vol una noia dolça, tendra i que no el contradigui gaire. Així, quan descobreix que l’Ann no és com se la imaginava, la deixa per la primera noia femenina i sempre riallera que se li posa al davant. Encara que es tracti de la paia que es confabula amb uns pinxos perquè violin en grup l’Ann i, en una altra ocasió, la matin. Els surt malament tots dos cops, però els intents hi són.


II. D’altra banda, hi ha el Bowie. Bastant més pacient i comprensiu que el Joel. El més gran dels dos i també el de mentalitat més adulta. Li sorprèn la cara oculta de l’Ann, però se la segueix estimant. En saber-se-les manegar amb la versió més esquerpa de l’Ann, no li costa tant acceptar-la i tractar-la quan no fa d’Ann de Nova York. A més, ell la coneix molt millor que el Joel, ja que la com a mínim 9 mesos a l’any i, en canvi, el Joel 3 o menys. Quan encara manté la comèdia de les dues Anns, l’Ann se sent còmoda amb ell perquè sap que no la jutja. Però quan comença a explorar la seva autèntica identitat, ja no les té totes que puguin encaixar. Per cert, el Bowie és el segon copsar les dots que té l’Ann com a actriu.


III. Finalment, hi hauria el Lollipop, a qui coneix en el seu pitjor moment (a punt de vomitar arran de passar-se amb l’alcohol) i quan ella ja és ella mateixa. De fet, es pot dir que s’enamoren recollint caques de gos i és ell qui li talla els cabells, tot obrint-li el camí a la seva autèntica identitat. Així, esdevé el gran amor de l’Ann dins de l’obra. Ella sap plenament que ell l’accepta tal i com és perquè és així com l’ha conegut; sense esperar que sigui cap imitació o ombra de si mateixa. En la seva completesa. A més, té quelcom en comú amb l’Ann: una doble identitat, que es manifesta en la dualitat entre el seu nom d’artista i el seu nom real. El pobre havia de morir de manera dramàtica perquè no podia acabar sense estar amb l’Ann (ja que s’estimen mútuament i encaixen molt bé) ni amb ella (ja que sinó, el missatge de l’obra [ser una mateixa sense dependre en excés dels altres] hauria quedat aigualit a la cloenda).

  

Elements problemàtics

Hi ha a qui li semblarà que aquest apartat sobra, però no vull vendre aquesta obra com quelcom perfecte i deixar-ne de banda, com si no les veiés, les coses lletges. En odre d’aparició, hi he detectat el següent:

A. La banalització de les banyes. L’Ann juga a dues bandes i això es normalitza completament. Una cosa és que el romanç sigui quelcom secundari per a ella i una altra això.

B. La grassofòbia. Al principi de l’obra, l’Ann participa a un rodeo. La seva contrincant principal està grassa i el seu disseny ridiculitza les persones grasses i, en especial, les noies grasses. A més, en la seva escassa aparició una part molt important dels comentaris que se’n fan són per mostrar el rebuig vers les persones grasses.

C. El racisme. Per molt que el senyor Oldways se’ns mostri positivament (un mentor que ajuda l’Ann de manera desinteressada), ja és casualitat que a l’únic personatge amb la pell fosca se l’associï amb els micos.

dilluns, 10 de gener del 2022

Top 10 de còmics no manga de 2021

Entraran en aquesta classificació els còmics no manga que hagués llegit per primer cop durant l’any passat, ja sigui totalment o parcial. És a dir, obres de les quals hagués llegit pàgines que no havia llegit abans.

Si l’any passat va ser fluix pel que fa a lectures de còmic no manga, aquest la cosa s’ha mantingut, malauradament. A veure si el 2022 la cosa pot canviar.

Així doncs, heus aquí el top 10 del 2021:

Novae

1) Nova (Novae, Kaiju): Romanç històric i de fantasia entre un astrònom i un nigromant. És a tot color i el dibuix d’allò més treballat. Es transmeten molt bé cadascuna de les emocions dels personatges. Molta atenció al detall i es procura donar rellevància a les professions de tots dos protagonistes. A més, hi ha també una trama de misteri i algun personatge femení interessant. Ho té tot i manté el nivell.

2) Florir (Bloom, Kevin Panetta i Savanna Ganucheau): Una història d’amor entre un noi amb mal geni i un de molt amable als Estats Units. Amb la pastisseria dels pares d’un d’ells com a teló de fons i diversos conflictes, com ara el fet de tenir uns amics que es passen de la ratlla i com gestionar-ho cara a tu i cara a la resta. També destaco que el protagonista és d’ascendència grega i, de fet, es diu Aristotle Kyrkos. Sí, la pastisseria és grega. Sembla que no, però a estones la lectura esdevé incòmoda i un pelet dolorosa. En el bon sentit: l’Aris es comporta molts cops malament i de manera constant es deixa palès que ha de madurar. Està molt ben fet tot.

3) La noia de la pantalla (La fille dans l’écran, Manon Desveaux i Lou Lubie): El romanç entre dues franceses: una dona que viu a França i l’altra al Canadà. La Coline busca imatges de referència per al seu còmic i es troba amb les fotos de la Marley, que la deixen fascinada. Així, li demana permís per emprar-les i, a partir d’aquí, es van coneixent i s’adonen que encaixen moltíssim. Però hi ha diversos problemes, com ara la distància o el fet que la Marley tingui xicot. Totes dues protagonistes resulten molt autèntiques, amb les seves inseguretats, com ara quan reescriuen els missatges. A destacar l’experiment que es fa en aquest còmic: a les pàgines de l’equerra hi surt la Coline i estan dibuixades per la Manon Desveaux; a les pàgines de la dreta hi surt la Marley i estan dibuixades per la Lou Lubie.

4) Córrer és de covards (Correr es de cobardes, Hanaoka): Quines ganes tenia de llegir-ne el darrer capítol i que poc que em va durar. És increïble com l’autora fa avançar tant la trama en tan “poques” pàgines i que a la vegada tot resulti la mar de fluid. Amb el que li ha passat, el Juampe està tristot. A la vegada, la Marta es veu forçada a encarar una situació incòmoda. Aquest tercer número imprès inclou un extra amb els amors del malaurat Nonito.

5) El Tapís dels Dracs del Té (The Tea Dragon Tapestry, Kay O’Neill): Volum que, en un principi, clou aquesta petita saga. Continuació del primer número, però els personatges del segon hi fan una petita aparició. Aquí es plantegen dos conflictes: d’una banda, la relació entre la Greta i el seu drac del té no acaba de ser del tot sòlida. De l’altra, el passat de la Minette la persegueix. Aquests còmics m’absorveixen sempre. Hauria preferit que aquest no tingués un cantó tan tètric (no és especialment tètric, però sí si el compares amb els altres dos d’aquesta saga), però així i tot resulta una lectura encantadora.

6) L’Aturacors (Heartstopper, Alice Oseman): No les tenia totes, amb aquest còmic. El dibuix no m’acabava de fer el pes. Però mira, al final hi vaig acabar caient. Els primers dos volums estan bé, però em va acabar d’enamorar amb el tercer i el quart. Una història d’amor entre un noi gay i un de bisexual que havia cregut fins aleshores que era heterosexual i es replanteja la seva orientació arran d’enamorar-se d’un noi. La representació bi potser no és perfecta, però sí la més ben feta que m’he topat mai a un producte de ficció. Toca’t els nassos que amb tot el manga que em cruspeixo, hagi de ser a un còmic occidental on trobi això. Que sí, que en alguns mangues hi ha personatges bisexuals que diuen que en són o es plantegen que en puguin ser, però no es va gaire més enllà. I sí, hi ha uns quants personatges bisexuals d’allò més interessants, també.

A més, es nota un esforç conscient per incloure diversitat, tant de raça, com de cossos, edats i també el col·lectiu irisat. Més enllà dels dos protagonistes, trobem altres aquil·lians, així com representació de la L i la T. Perquè a la realitat hi ha gent de diferents races i procedències, perquè no tothom és alt i cepat ni tampoc magre i perquè la gent irisada té amistats irisades. Per si això no fos poc, hi ha també qüestions de salut mental.

7) L’estiu de la Casilda (Casilda’s Summer, Pilar Villanueva): L’arribada de la cosina del seu marit, trasbalsarà l’estiu de la Casilda. Misteri, noucentisme i costa catalana. Com es nota que a l’autora li encanten totes aquestes temàtiques. Mica en mica es va descabdellant què hi ha rere la misteriosa cosina, que va sembrant el pànic a la finca.

8) Animem-nos! Amor i pompons (Cheer up! Love and Pompoms, Crystal Frasier i Val Wise): A l’Annie no li agrada gaire relacionar-se, però acaba ficada al club d’animadores. La capitana és una antiga amiga seva amb qui havia perdut el contacte, la Bebe. La Bebe procura ser la noia perfecta, ja que com a noia trans la societat no li deixa alternativa. Mica en mica, l’Annie i la Bebe van reconnectant fins que s’enamoren.

9) Res de l’altre món (Nada del otro mundo, Laurielle): Un nom no gaire comercial per a una obra que ho té tot de l’altre món: concretament, l’Inframón. L’Octavia, treballadora de l’Inframón per a tota l’eternitat, es queda al·lucinant en veure-hi l’Iván, la vida del qual havia bescanviat per la seva. N’hi demana explicacions a la reina de l’Inframón. Aquesta, que amb tots els anys d’experiència que té, es veu que s’havia aprofitat de la lletra petita. Així, en un nou pacte amb la reina, l’Octavia i l’Iván viuran un seguit d’aventures per fer tornar a la vida un dels dos. Es tracta d’una lectura agradable que reivindica els canvis. Perquè tot va canviant.

10) Habitació (Room, 61Chi): Compilació d’històries curtes més o menys dures que es troben interrelacionades. Com a experiment, resulta curiós, però m’agradaria que el dibuix fos més acabat i no tan esbossat.