Desmuntant el mite que el Tezuka va ser el primer en incloure estels als ulls

Autoria i col·laboracions: Aquest article l’he escrit jo i, per tant, en sóc l’autora. Així i tot, he de mencionar dues persones que hi han col·laborat: la Hippopoteamus (m’ha facilitat la consulta d’un llibre de la seva propietat) i el Klonos Heart (arran de la meva investigació amb el fil sobre les innovacions erròniament atribuïdes al Tezuka [https://bsky.app/profile/florsenversa.bsky.social/post/3m2yeidfl3224] i voler indagar també en la qüestió dels ulls amb estels, hem parlat molt del tema i compartit opinions, m’ha facilitat l’accés a part de la bibliografia i ha revisat l’article en diverses ocasions; uns suport i ajut immensos!). Moltes gràcies a tots dos!

Aclariment: Abans de res, cal distingir entre els conceptes que empraré aquí per expressar els diferents matisos:

-Lluïssor: element que denota la brillantor de quelcom. La lluïssor pot tenir una forma més o menys circular/ovalada, de ratlla, quadrada, triangular... i també de birbilleig. Les lluïssors amb una forma més o menys circular, ja es poden trobar a algunes il·lustracions del moviment artístic jojō-ga (literalment, “il·lustracions líriques”; molts autors dibuixaven els ulls grans en aquestes il·lustracions).

 

Exemple d'ulls amb lluïssors arrodonides i de ratlla. Font: Manga La noia de les bromes.

-Birbilleig: estel de creu (o asterisc) “evolucionat”. El que vindria a ser un “kira kira”.

 

Exemple d'ulls amb, entre altres lluïssors, sengles birbillejos. Font: Manga Encara que l'arc de Sant Martí es trobi lluny.

-Estel: bé fet amb ratlles que van travessant-ne el centre (com una creu [o creu i mitja o creu doble] o un asterisc) o que hi acaben confluint, bé fet amb el perímetre (o sense aixecar el llapis/boli/etc, amb les corresponents ratlles que queden dins del polígon).

 

Exemple d'ulls amb, entre altres lluïssors, sengles estels de creu doble. Font: Manga La cançó dels corriols: Una promesa

Exemple d'estel que sembla fet inicialment amb com a mínim una creu i després amb diversos radis extres que conflueixen al centre, però que no el travessen. Font: Il·lustració de la Yōko Tadatsu.

-Estrella: estel de perímetre.

 

Exemple d'estrella (estel de perímetre) amb les ratlles dins del polígon. Font: Manga Un amor carmesí.

Article:

Ben sovint se li atribueixen innovacions al Tezuka que en realitat va dur a terme algú altre. La majoria són relativament fàcils de desmuntar, però ha esdevingut una tasca titànica fer-ho amb l’asseveració “bé, potser l’Osamu Tezuka no es va inventar els ulls grossos al manganime/Japó, però sí que va ser el primer en incloure-hi els estels que acabarien evolucionant en els famosos ulls de galàxia del manganime”.

Referent a l’origen dels estels als ulls, si s’estira el fil, se sol acabar trobant la Hideko Mizuno, que indica que ja en va veure a L’àngel de segona categoria (二級天使, Nikyū tenshi, 1955, manga debut del Shōtarō Ishinomori), però que afirma que el Tezuka ho va fer abans.

Obro un parèntesi. Les imatges que he vist mostrar sempre de L’àngel de segona categoria tenen un personatge amb estels als ulls, sí, però són estrelles de 5 puntes, en concret. Aquestes NO són les que van acabar derivant en els “ulls de galàxia” associats al manganime en general i amb el shōjo en particular. Aquests deriven dels estels dels ulls que primer eren creus senzilles (de 2 traços; amb 4 “radis” i, per tant, puntes) i després de dobles (de 4 traços; amb 8 “radis” i, per tant, puntes), així com d’una creu i mitja (de 3 traços; amb 6 “radis” i, per tant, puntes) o fins i tot ratlles que conflueixen en el centre de l’estel, però que no el travessen necessàriament i que poden acabar conformant més de 8 radis. Mentre que els estels de creu senzilla se situaven al centre de l’ull, els de creu i mitja i creu doble es posaven ja a un costat, com a element destacat, això sí, i en moltes ocasions com a estel més brillant dins de tota una constel·lació amb estels més menuts dins dels ulls.

La imatge de L’àngel de segona categoria més mostrada respecte a la qüestió dels estels als ulls.

Els estels de creu senzilla se substituirien pels birbillejos de 4 “radis” i puntes que molta gent coneix com “kira kira” i que ja eren anteriors als estels de creu senzilla. Aquests birbillejos tenen un emoji propi, fins i tot. Si hi ha un “kira kira” gros dins d’uns ulls, segons qui els anomena “shiitake no me”. És a dir, “ulls de shiitake”, degut al tall que se sol fer a aquests bolets per coure’ls i, posteriorment, a llur aparença un cop cuits.

L’ús de les estrelles de 5 puntes en ulls es va fer més habitual en escenes còmiques o de desconcert exagerat, ja fos només amb el contorn extern o bé de les que es fan sense aixecar el llapis/boli/etc. del suport i, per tant, que tenen també ratlles per dins. Heus aquí tres exemples de com les protagonistes passen d’un estat (alterades, amb estrelles de 5 puntes) a un altre (estat habitual, amb la creu doble dins de l’ull):

A dalt a l'esquerra, L’imperi de Saint Alice. A dalt a la dreta, Benvolgut germà...

A baix, La caçadora flonja.

És a dir, les estrelles de 5 puntes s’empraven normalment com a estat passatger d’una emoció concreta molt intensa, com podrien ser també els ulls amb cors. L’estat constant dels ulls era amb estels de creu. D’altra banda, val a dir que la Riyoko Ikeda (autora de Benvolgut germà...), a més de l’estel de creu doble per a moments de menys tensió, en els moments de tensió on no aquesta s’allargava i no virava tant cap a la comèdia, emprava... els estels de creu senzilla! Aquest recurs també l’empraren altres autores. (En els moments curts de tensió normalment més aviat còmica, això sí, la Riyoko Ikeda feia servir les estrelles de 5 puntes, com ha quedat patent en l’exemple.)

A més a més, no hi ha tampoc estrelles de 5 puntes als ulls en mangues en què les autores empren moltes estrelles de 5 puntes en altres elements. Un parell de mostres:

A l'esquerra, La màgica Mami. A la dreta, La casa gal·làctica.

De fet, la Fumiyo Kōno al seu metamanga El poble dels furrys: Un catàleg de la simbologia emprada al manga (Giga town: Manpu zufu), diferencia tots dos recursos narratius en el manga, tot i que el birbilleig de 4 puntes no el col·loqui en cap ull. Sí que ho menciona, però, a la franja de text. Així, per a ella les estrelles de 5 puntes conformen un xoc o un dolor intens. En canvi, el birbilleig de 4 puntes pot voler dir que quelcom brilla o bé simbolitzar la bellesa, la netedat, la noblesa i allò desconegut. Si es troba dins dels ulls, ella ho considera com la manifestació d’un gran interès o bé el sentiment de sospita per part del personatge en qüestió. És cert que s’observa el fenomen que els estels de creu senzilla i creu doble en general s’empren de manera habitual fins als vuitanta i, en canvi, a partir dels noranta els “ulls de shiitake” es fan servir per a allò que indica la Kōno. També veig destacable que tots dos recursos se situïn en pàgines seguides: a la 15 per a les estrelles de 5 puntes i a la 16, per al birbilleig de 4 puntes. (Així mateix, hi ha un birbilleig de 8 puntes a la descripció, però no surt a cap dels exemples mostrats.)

 

Pàgines 15 i 16 d' El poble dels furrys: Un catàleg de la simbologia emprada al manga

I tanco el parèntesi, perquè... així i tot, l’Ishinomori va emprar a L’àngel de segona categoria com a mínim un birbilleig petitó de 4 puntes i abans i tot que hi sortís l’estrella de 5 puntes!

 

Detall de la portadella del capítol 1 de L’àngel de segona categoria.

Un birbilleig remenut a cadascun dels ulls. 

Torno a la qüestió de la Mizuno i el Tezuka. Si s’examinen les declaracions de la Mizuno, s’observa aleshores que ella parla d’un estel de creu senzilla als ulls d’una princesa del Tezuka, però no especifica de quin manga. Això queda recollit en aquests dos enllaços (https://web.archive.org/web/20090228102003/http://plaza.bunka.go.jp/museum/webmanga/webmanga/vol2/index.html [copyright 2008 a baix i la captura més antiga de l’Archive és del 27 de febrer de 2009] i https://www.meiji.ac.jp/manga/yonezawa_lib/exh_shoujomanga/corner03.html [exposició web del llibre Shōjo manga wa doko kara kita no? / Where did shōjo manga come from?, llibre publicat el 2023 i elaborat entre diversos mangakes, però coordinat per la Mizuno]), així com a la pàgina 73 del llibre esmentat al darrer dels dos enllaços dels parèntesis. Aquí hi ha un col·loqui amb una intervenció directa de la Mizuno (水野):

 

Pàgina 73 del llibre Shōjo manga wa doko kara kita no?

Aquesta és una afirmació a la qual li manca fonament. Qualsevol podria dir que tal mangaka va fer tal cosa abans que ningú, però sense especificar quan ni en quina obra ni vinyeta. Amb una sola font (atès que la resta repliquen el que diu la Mizuno, ja sigui de primera mà o de vintena) que no indica el manga en concret ni cap altra prova, trobo que tot plegat resulta molt dèbil. I això encara que vingui d’una persona amb renom i que va viure aquella època. A vegades, la memòria ens juga males passades. Per exemple, ha passat amb l’emissió d’animes en català, que hi ha hagut segons qui que creia haver vist cert anime en català, però realment l’havia confós amb un altre de similar.

D’altra banda, l’acadèmica Yukari Fujimoto a l’epígraf Earlier “Starry Eyes” de l’article Takahashi Macoto: The Origin of Shōjo Manga Style analitza l’origen dels ulls amb estels i menciona un total de 4 autors en una llista oberta: l’Ishinomori amb el seu L’àngel de segona categoria, el Shinji Nagashima, el Mitsuteru Yokoyama i el marit de la Miyako Maki. El Tezuka no surt a la llista. No li atribueix l’origen a cap dels autors esmentats; constata que és un assumpte que no està clar i que caldria investigar. En aquest apartat, doncs, ni tan sols menciona el Tezuka, la qual cosa resulta prou reveladora, sent com tot sovint se li atribueix aquesta innovació i com d’anomenat és. En tot cas, si hagués sospitat que el Tezuka podria haver-ne sigut l’originador, crec que l’hauria citat.  Tampoc la traductora (Rachel Thorn), gran coneixedora de la història del shōjo, no en fa cap nota al respecte.

Però és que a la conclusió del seu article (Closure), la Fujimoto afegeix una nova informació mitjançant una cita d’un llibre del Yoshihiro Yonezawa. En aquest fragment, el Yonezawa indica que el Tezuka i els mangakes que seguiren la seva tradició no aconseguien expressar la bellesa de les emocions ni la psicologia interna. I això perquè encaminaven llurs tècniques pròpies del cinema a fer avançar la història ràpidament i mostrar escenes de lluites i acció. La Fujimoto enllaça la cita amb la primera part del seu article (dedicada a l’style-ga, element interessant, però que no és objecte de l’anàlisi que m’ocupa). Així i tot, trobo que es pot interpretar que també se sent així respecte a la qüestió dels ulls amb estels.

I això no és tot: en referència als shōjos de principis i mitjans dels anys 50 del segle XX del Tezuka en general i a La cavallera del llaç (Ribbon no kishi, 1953-6, primera versió de l’obra) en particular, la Deborah Shamoon fa constar al seu llibre Passionate Friendship: The Aesthetics of Girls’ Culture in Japan (traducció de l’anglès meva):

“L’estil visual de Ribbon no kishi és molt diferent de l’estètica que acabaria esdevenint predominant al manga shōjo. Quant a la composició, les vinyetes del Tezuka no resulten tan amples i intrincades, sinó que més aviat són petites i quadrades. Així mateix, els seus fons viren més cap al realisme que no pas cap a l’emotivitat.

(...). L’Itō [Gō Itō] cita el Shōtarō Ishinomori, i no pas el Tezuka, com a precursor en la distribució intricada i complexa de vinyetes (226). Una altra diferència estilística respecte a l’estètica posterior és que els ulls dels personatges del Tezuka, tot i que grossos, són plans i negres, sense gaires lluïssors. Tal com la Mizuki Takahashi apunta, Ribbon no kishi és essencialment una història d’aventures, sense la complexitat psicològica ni visual que distingiria el shōjo des dels anys setanta del segle XX. Així, indica: «Un símptoma que posa de manifest que el Tezuka és una figura excepcional més que no pas clau en el món del manga shōjo és el seu desinterès en l’expressió dels sentiments més profunds de les seves protagonistes» (128). Això queda posat de manifest amb la manca de detalls emocionals en el dibuix del Tezuka, especialment de vinyetes intricades, d’elements decoratius i de lluïssor als ulls.

L’estil visual del manga shōjo no el va desenvolupar el Tezuka, sinó els artistes que van seguir la tradició del Jun’ichi Nakahara, moltes dels quals eren dones joves.”

 

És a dir, la Shamoon descarta categòricament la influència del Tezuka en l’anomenada “estètica shōjo” (concepte problemàtic i polèmic, però a la vegada tothom amb un cert coneixement de manga se’n fa una idea quan es fa referència als shōjos dels anys setanta del segle XX). Això inclou, per tant, tota la genealogia dels “ulls de galàxia”. Aquí ja deixa mencionat l’Ishinomori (a través de l’Itō), però més endavant indica que la Fujimoto al seu text Shōjo manga no genryū (84) li atribueix la creació dels estels als ulls al Macoto Takahashi. La Shamoon sembla estar-hi d’acord. Suposo que sent el llibre del 2012, ja no en va poder consultar l’article Takahashi Macoto: The Origin of Shōjo Manga Style, la traducció a l’anglès del qual es va publicar el mateix any i desconec si s’ha publicat mai en japonès.

Per acabar-ho d’adobar, la Mizuno parla de la “princesa ullestelada” del Tezuka com a mínim des del 2008 o 2009. El 2023 (és a dir, 14 o 15 anys després) en publica un llibre on diu més o menys el mateix que a l’entrevista del 2008/2009: que va ser el Tezuka qui ho va fer abans amb una princesa, però que no recorda on. Considero que ha tingut temps de sobres per encercar la qüestió en profunditat i més tractant-se del Tezuka (el percentatge d’investigadors de la seva obra és relativament elevat i els seus còmics són molt més fàcils d’accedir que els de la gran majoria de mangakes contemporanis seus) i de la posició en la qual es troba la pròpia Mizuno (és una autora la mar d’influent i reverenciada; per tant, té accés a determinades fonts que altres encercadors o bé tenen vetades o bé tenen bastant menys accessibles). A més, una cosa és una entrevista (on sovint impera la improvisació durant escassos minuts o hores) i una altra de molt diferent, un llibre (feina de mesos o anys).

Així, tenint en compte tot el que he anat desglossant (1- Es tendeixen a atribuir innovacions al Tezuka que en realitat ja havia fet algú altre abans. 2- No hi ha cap concreció d’on el Tezuka hauria executat per primer cop un ull amb un estel de creu senzilla. 3- Una part de l’acadèmia ni tan sols menciona el Tezuka entre els possibles originadors i una altra directament el descarta com a influència en l’“estètica shōjo” i en destaca el seu desinterès, entre altres, per fer lluïsors als ulls. 4- El temps de vers 15 anys per esclarir la qüestió sense haver-ho fet, amb el manteniment de la informació essencial d’aquest assumpte de l’entrevista del 2008/2009 al llibre de 2023: “princesa ullestelada” de creu senzilla del Tezuka sense recordar-ne l’obra concreta.), es pot concloure que se li atribueix també al Tezuka de manera errònia la innovació indicada.

I tot plegat malgrat que no pugui demostrar la inexistència de la “princesa ullestelada” del Tezuka. Considero que és l’existència el que s’ha de provar i no pas la inexistència. A més, tot apunta que els estels als ulls de creu senzilla van sorgir a mitjans dels anys 50 del segle XX i el Tezuka va debutar el 1947. Sense la indicació del “manga de la princesa ullestelada del Tezuka” en concret, no se’n pot disposar de l’any i, sense l’any, resulta del tot impossible trobar un exemple anterior al Tezuka. La Mizuno és una gran figura a la història del manga, però acceptar les seves paraules a ulls clucs seria caure en una fal·làcia d’autoritat.

Bibliografia:

 

Mangues:

-El poble dels furrys: Un catàleg de la simbologia emprada al manga (ギガタウン: 漫符図譜, Giga town: Manpu zufu, Fumiyo Kōno, 2015-7), publicat en anglès com Giga Town: A Guide to MANGA Iconography!

-Benvolgut Germà... (おにいさまへ…, Oniisama e..., Riyoko Ikeda, 1974), publicat en francès com Très cher frère..., en italià com Caro fratello... i en castellà com Querido hermano...

-Encara que l'arc de Sant Martí es trobi lluny (虹は遠くても, Niji wa tookutemo, Hiroyasu Yamaura [història] i Michiko Hosono [dibuix], 1967-8) 

-L’àngel de segona categoria (二級天使, Nikyū tenshi, Shōtarō Ishinomori, 1955) (Hi ha pàgines signades el 1954, però això és perquè l’autor devia dibuixar-les el 1954. L’obra es va serialitzar del gener a l’octubre de 1955, d’acord amb la web oficial del Shōtarō Ishinomori i la wiki de fandom.com de l’autor.) 

-La Caçadora Flonja (ふんわり狩人, Funwari hunter, Tomoko Naka, 1982)

-La cançó dels corriols: Una promesa (浜千鳥の歌: やくそく, Hamachidori no uta: Yakusoku, Miwa Nanjō, 1968)

-La casa galàctica! (銀河荘なの! , Gingasō nano!, Toshie Kihara, 1974) (A algunes fonts diu que 1983 perquè és l’any que es va compilar en tom sota el segell Hana to yume, però la publicació original va ser el 1974 a la revista Margaret. D’altra banda, els toms amb el segell Margaret es van publicar el 1975 respecte al primer tom i el 1976 respecte al segon.)

-La noia de les bromes (霧のなかの少女, Kiri no naka no shōjo, Eiko Hanamura, 1966-7), publicat en francès com Autant en emporte la brume

-L’imperi de Saint Alice (聖アリス帝国, Saint Alice teikoku, Suzue Miuchi, 1976), publicat en italià al tercer volum de l’antologia Best works de l’autora

-La màgica Mami (まじかるマミー, Magical Mami, Yumiko Igarashi, 1983-5), publicat en castellà com La brujita Mami

-Un amor carmesí (緋色のロマンス, Hiiro no romance, Toshie Kihara, 1971)

Llibres:

-L’esthétique shôjo: de l’illustration au manga, De l’origine des «grands yeux» aux mises en page éclatées (Xavier Hébert), article del llibre Le manga au féminin: article, chroniques, entretiens et mangas (autoria diversa, 2010); concretament, la pàgina de la informació és la 20

-少女マンガはどこからきたの? (Shōjo manga wa doko kara kita no?) / Where did shōjo manga come from? (autoria diversa, coordinat per la Hideko Mizuno, 2023); concretament, la seva pàgina 73, dins de l’epígraf 質疑応答 (Shitsugi ōtō), situat a la primera part del llibre (少女マンガ家の誕生 [Shōjo mangaka no tanjō] / The Emergence of Shojo Manga Artists)

-Passionate friendship: The Aesthetics of Girls’ Culture in Japan (Deborah Shamoon, 2012), concretament a la pàgina 87 dins de l’epígraf The Genesis of Shōjo Manga and the Role of Tezuka Osamu i a la pàgina 99 dins de l’epígraf Takahashi Makoto and the Development of the Shōjo Manga Aesthetic; tots dos epígrafs situats al capítol The Formation of Postwar Shōjo Manga

-Shôtarô Ishinomori: Il était une fois le roi du manga (Claude Leblanc, 2025), concretament de la pàgina 78 a la 80, dins de l’interludi anomenat Carte

-Takahashi Macoto: The Origin of Shōjo Manga Style (Yukari Fujimoto, traducció de la Rachel Thorn), article del llibre Mechademia 7: Lines of Sight (autoria diversa, 2012); concretament, l’epígraf Earlier “Starry Eyes” dins de l’article esmentat (pàgina 52) i la conclusió (Clousure; pàgines 52 i 55)

-ザ・少女マンガ! 忠津陽子の世界 ラブコメディのスペシャリスト / The shōjo manga! Tadatsu Yōko no Sekai - Love comedy no specialist, concretament la il·lustració de la pàgina 8

-木原敏江エレガンスの女王 / Toshie Kihara: Queen of elegance, concretament les pàgines 182 a 190, les quals contenen la cronologia de la publicació original dels mangues de la mangaka (comprovació dels anys de publicació d’Un amor carmesí i La casa galàctica!)

Enllaços:

-L’àngel de segona categoria, articles:

·Anilist: https://anilist.co/manga/164680/Nikyuu-Tenshi/stats

·Web oficial del Shōtarō Ishinomori: https://ishimoripro.com/%E4%BD%9C%E5%93%81%E7%B4%B9%E4%BB%8B/?id=12

·Wiki de fandom.com del Shōtarō Ishinomori: https://ishinomori-shotaro.fandom.com/wiki/2nd-Class_Angel

 

-La casa galàctica!, any de publicació:

· Serialització en revista i publicació en volum compilador al segell Margaret: https://frostmoon.sakura.ne.jp/diary/archives/1255

· Serialització en revista i publicació en volum compilador al segell Hana to yume respecte al tom 1: https://frostmoon.sakura.ne.jp/collection/comics/HC-374.html

· Serialització en revista i publicació en volum compilador al segell Hana to yume respecte al tom 2: https://frostmoon.sakura.ne.jp/collection/comics/HC-375.html

 

-Mizuno, relacionats amb la seva afirmació de la “princesa ullestelada” del Tezuka:

·https://web.archive.org/web/20090228102003/http://plaza.bunka.go.jp/museum/webmanga/webmanga/vol2/index.html (copyright 2008 a baix i la captura més antiga de l’Archive és del 27 de febrer de 2009)

·https://www.meiji.ac.jp/manga/yonezawa_lib/exh_shoujomanga/corner03.html

 

-shiitake-me しいたけ目 (Sparkling Eyes) (Article sobre el terme “shiitake no me” / “ulls de shiitake”): https://www.japanesewithanime.com/2020/01/shiitake-me.html

Top 10 de mangues (i encara més mencions d’honor) de 2024

Nota 1: La majoria de les traduccions de títols d'aquesta entrada les he fet jo, però algunes el Klonos. Concretament, les que ha fet ell són i si no me'n deixo cap: El torronet de l'Aa, L'esblaimada Dionne, Una pàgina d’un dia d’hivern i L'època del verd esclatant.

La pinxa i la nova

Nota 2: Volia afegir enllaços a tot el que m'he anat copiant de coses que ja havia dit, però Blogger m'ha esborrat la feina feta i passo de tornar-ho a fer, que és un rotllo. Així que res: pràcticament tota l'entrada és un refregit entre la de l'any passat i els meus Twitter i Bsky. Òbviament, les coses estan reestructurades i hi ha quelcom nou, però això.

Entraran en aquesta classificació mangues que llegís per primer cop durant l’any passat, ja fos totalment o parcial. És a dir, obres de les quals llegís pàgines que no havia llegit abans.

Al 2024, em vaig mantenir. La majoria de manga que vaig llegir continua sent en francès. Per fi vaig polir les coses que tenia pendents en alemany. I vaig tirar d’aquella manera amb el japonès, sense avançar-hi gaire. En italià va caure alguna coseta. Ara, la gran alegria és que en català cada cop hi ha més opcions, tot i que la demografia femenina continuï ben pobra i hi hagi traduccions molt millorables. (Com passa també amb molts mangues en castellà, dit sigui de pas i malgrat que hagi quedat palès que moltes traduccions de manga al català es facin a partir del castellà i/o que se n’aprofitin els materials, amb tot el que comporta. I això sense una rebaixa en el preu.)

Continuo llegint i provant molts mangues, però em sento sobrepassada amb l’allau de novetats… d’entre les quals ben poqueta cosa m’interessa.

Hi ha mangues que, pel motiu que sigui, han estat a la llista en edicions anteriors i en aquesta edició no hi són. Poden haver-hi tres motius principalment: els darrers toms no m’han agradat tant com els anteriors, l’any passat no en vaig llegir noves pàgines o bé el manga està complet i ja n’havia acabat la lectura.

Sense més preàmbuls, heus aquí el meu top 10 de mangues del 2024:

El torronet de l'Aa

1) La pinxa i la nova (Sukeban to tenkōsei, Fujichika), més conegut per aquí com La macarra y la nueva: yuri amb sukebans, ambientat als anys vuitanta, la mar de bufó, clarament sàfic des del primer capítol, tendre, divertit i amb acció. Què més puc demanar? Totes dues protagonistes es fan estimar. Però de què va? La Riri, una nova estudiant, li demana a l’Atsuko, la pinxa de l’insti, que li llegeixi paraules bufones. Sorprenentment, l’Atsuko accepta. I així van teixint una relació de companyes i amistat mentre cadascuna es va enamorant de l’altra. Fins aquí el copiaenganxa de l’any anterior, en el qual també es va fer amb el primer lloc. Com s’ho fa per mantenir-lo? Doncs és que aquest manga em toca el cor i malgrat els seus defectes (això que l’Atsuko tingui els cabells escalats o no depenent del que requereixi l’estètica de la situació com es menja? i el drama de gelosia totalment gastat i innecessari?) el trobo magnífic. En el segon volum hi ha un ball sàfic i una escena final molt ben trobada i que sap fondre d’amor el públic. Quines ganes de llegir-ne el tercer i darrer tom!

2) El torronet de l'Aa (Aa-chan no Omoibito, història curta inclosa al tom L’època del verd esclatant, Fresh green no kisetsu, Yukiko Shino): aquesta obra em genera tot un torrent d'emocions. I és que al·lucino amb moltes coses. 

 

Estem parlant d'un manga yuri del 1978 que té tot això:

-Institut al Japó.

-Gran nivell de quotidianitat.

-Homofòbia interioritzada.

-Una familiar referent que és sàfica.

-Plantejament de les crisis de gènere que pot produir pertànyer a una orientació minoritària en un món que les penalitza.

-Final feliç.

Es va publicar en tom (1979) poc després de sortir a la revista Lala (1978)! I no se'n parla! Que potser no és el manga més fàcil de trobar, però coi! Que no va publicar-se només en una revista i au!

Aprofito l'avinentesa per recordar l'entrada del Klonos i meva sobre shōjoseis antics amb yuri: https://fullesdansaires.blogspot.com/2019/04/vintage-yuri.html

Lilibet, talment una flor

3) Lilibet, talment una flor (Hana no yō na Lilibet, història curta dins del volum homònim, Joseph Sheridan Le Fanu i Masako Watanabe): shōjo setanter, yuri vampíric i obra de terror. Concretament i tot i que no s’especifiqui al volum, es tracta d’una reinvenció del clàssic sàfic de vampirisme Carmilla (Joseph Sheridan Le Fanu). La Watanabe en va modificar l'ambientació, els noms i determinades circumstàncies respecte al plantejament i al nus i en va elaborar una conclusió diferent, més esperançadora, tot i que l’status quo final pugui ser el mateix. És d’agrair que en aquesta versió no es reprodueixi el racisme de l’original.

4) El meu institut d’heroisme (Boku no hero academia, Kohei Horikoshi), més conegut a Occident com My hero academia (MHA): o, més aviat, El meu institut de yuri bisexual (Watashi no bisexual yuri academia, que a Occident quedaria com My bisexual yuri academia [MBYA]).  Sí, ho confesso amb el cap ben alt: vaig buscar llistes amb els capítols de les Togachako i és el que he llegit de l’obra. Concretament, fins al tom 39. M'ha agradat moltíssim. Poder gaudir de safisme de fantasia bi4bi en català és magnífic. N'estic preparant una entrada per a quan n'hagi llegit el 42è tom en català.

5) La potent Antonieta (Power Antoinette, Akinosuke Nishiyama i Shima): el manga sense solta ni volta que m’ha fet petar de riure. Una ucronia sobre músculs i on la Maria Antonieta esquiva la guillotina. Així, la Maria Antonieta esgrimeix una mena d'espasa feta amb la fulla de la guillotina que l'hauria d'haver mort, la Rose Bertin combat amb fils, el Charles-Henri Sanson es vesteix de nena bufona i si la cavallera d'Éon no està enamoradíssima de l'Antonieta, li falta ben poc.

MBYA

6) La germana gran fuma i la petita manipula (Kemutai ane to zurui imōto, Battan), més conegut a França com Jalouses i per aquí com Hermanas en guerra: sempre ho dic, però quina grandíssima autora que és la Battan! T’atrapa amb els seus narració, dibuix i personatges. Té diversos moments que, de tan reals, fan mal. En aquesta ocasió ens presenta dues germanes que passen a conviure després que es mori la mare. La cuidadora sacrificada i la sangonera empedreïda. Però ara a la cuidadora ja en té el pap ple i ha decidit que ja n’hi ha prou, que no pensa tornar a deixar-se trepitjar. I passa a tractar el marit de sa germana com una cosa. Què farà el marit? I la sangonera? La cuidadora sabrà mantenir la sang freda?

7) La Cuina dels Barrets Punxeguts (Tongari Bōshi no Kitchen, Kamome Shirahama), més conegut per aquí com Kitchen of witch hat: m’agrada molt més un spin-off de cuina on “no passa res” que la sèrie principal, la qual té misteri i drama? Doncs sí, sí i resí. Abans ja em passava, però ara la diferència encara és més abissal. El manga original m’ha anat mostrant diferents detalls que no em convencen o que directament no m’agraden gens, per no dir que té molts fronts oberts i la trama no acaba de poder-los gestionar. En canvi, La Cuina dels Barrets Punxeguts m’entendreix i és una obra coherent amb si mateixa. Tendríssim i fa que emparelli dos personatges (l’Orugio i el Qifrey) que l’original, no (bàsicament, el Qifrey de la sèrie original no es mereix l’Orugio; aquí, en canvi es nota com s’estimen i es respecten mútuament). La trama se centra en l’elaboració de plants cuinats amb ingredients de fantasia, però molts d’ells (o tots) es poden recrear mitjançant ingredients reals. Sovint em ve la salivera llegint aquest manga i l’estómac m’acaba raucant. A més, la traducció és boníssima, la qual cosa enriqueix la lectura. Es nota que la traductora té un glossari de termes per mantenir-ne la traducció cada vegada. Molt bona feina.

La potent Antonieta

8) L'espia i la seva família (Spy x Family, Tatsuya Endo): tot i que enguany ha tingut un altre flaixbac, aquest m’ha convençut, a diferència de l’anterior. Un manga d’acció i comèdia que aprofita per enviar un missatge antiguerra. La trama segueix avançant al seu ritme, però no gaire, perquè el seu atractiu principal són les interaccions entre els personatges i l’argument és més aviat una excusa. I ja va bé així.

9) El departament de disseny de la gènesi (Tenchi Sōzō Design-bu, Hebi-zō, Tsuta Suzuki i Tarako), escurçat com Tendebu i més conegut a segons quins països occidentals com Heaven’s Design Team: el meu cor està trist perquè m’he posat al dia d’un manga del qual gaudeixo moltíssim i que porta la tira i mitja aturat, sense esperances que continuï.  Un manga tan esbojarrat com didàctic.

10) Que dius que tot noi que s'interposi en una relació sàfica ha de morir?! / El teu virtuosisme m’emociona molt més que cap petó que em puguis fer (Yuri ni hasamaru otoko wa shine ba ii!? / Kiss yori mo kimi no neiro de me ga sameru, Yomogimochi, 2021-obert), més conegut als Estats Units com Boys gilding the lily shall die!?: yuri de música on una de les noies és una apassionada de la música i l’altra una virtuosa per a qui la música és un càstig. La primera s’admira del virtuosisme de la segona i la segona s’admira de la passió de la primera. Totes dues voldrien tenir la característica de l’altra. La història és prou típica. On s'innova és en la narració. Tan mil·limetrat tot i amb tot tan a flor de pell.

Mencions d’honor: perquè en algun lloc han de constar tots els mangues que m’han emocionat malgrat que no hagin assolit cap de les 10 primeres posicions

El Mari i el Shingo

A) “Visionats” en japonès:

 - El Mari i el Shingo (Mari to Shingo, Toshie Kihara): continuo i encara no acabo amb el “visionat” d’aquest manga, tan carregat de bellesa. L’estic fent durar, amb èpoques que m’hi capbusso de ple i èpoques que me’n distancio. Una llàstima que pràcticament no es reivindiqui ni aquesta obra ni aquesta autora fora del Japó. Em va fer gràcia més o menys entendre una escena clau entre el llenguatge de còmic i els meus rudimentaris coneixements de japonès.

 - El rellotge de sorra feia olor de sang (Sunadokei wa chi no nioi, Shinji Wada): reedició d’històries curtes de l’autor. El títol, de fet, és la combinació dels títols de dues de les obres que hi ha recollides. L’edició fa patxoca amb totes les pàgines a color i bitò originals. Només me'n reca la portada.

 

 B) Mangues de l’era Shōwa que no siguin yuris ni BLs:

- L’època del verd esclatant (Fresh green no kisetsu, història de quatre capítols inclosa al volum homònim, Yukiko Shino): una història d’institut sobre l’amistat ben corprenedora. Protagonitzada per 3 noies i amb un personatge masculí positiu. Té detalls molt ben trobats.

Chibimaru el fonedís

- Liver liver story (història curta inclosa al tom citat al paràgraf anterior, Yukiko Shino): un amor d’institut duàric ben simpàtic. Gràcies a un detall del principi, queda palès que la protagonista és bisexual.

- L’esblaimada Dionne (Aozameta Dionne, Masako Watanabe): la història d’amor impossible entre un noble i una serp que adquireix aparença humana. Tota una tragèdia molt ben duta. L’única pega és que l’heroi té uns canvis d’aparença molt dràstics (i això no queda reflectit a la trama).

- Chibimaru el fonedís (Doron Chibimaru, Shigeru Sugiura) : Doncs després d'anar-li al darrere durant anys i panys, llegit per fi el volum publicat per IMHO a França el 2007, una edició sense part dels capítols de la història. Chibimaru el fonedís és un shōnen publicat originalment del 1955 al 1957. Tracta sobre les aventures del "ninja" Chibimaru i els seus amics. Poso "ninja" entre cometes, perquè més aviat seria un bruixot, un inventor i un lluitador de qualsevol disciplina. Respecte als personatges femenins, és una obra ben decebedora.

 

C) Representació bisexual i biinclusió en mangues posteriors a l’era Shōwa: tret d’un (Frenell i anell, que és biinclusiu i no queda 100% clar si el prota és gay o bisexual, tot i que la balança viraria lleugerament cap a la bisexualitat), tots els mangues d’aquest apartat contenen representació bisexual.

- Llàgrimes per un amor estèril (Clean room no namida, Shiori Nishio): història curta inclosa al primer volum de l'antologia yuri Éclair. Relat de desamor de com una noia descobreix que la seva millor amiga (de la qual està enamorada) és la xicota d'una altra noia. Normalitza la lògica claríssima que a les noies bisexuals els agraden les noies perquè són bisexuals (i, per tant, sàfiques). Aquest el poso aquí perquè com a yuri no és que sigui una gran cosota, però sí que em sembla destacable com a representació bisexual.

La representació bisexual en anglès (traducció de l'Eleanor Summers) a Llàgrimes per un amor estèril

"To swing both ways" (literalment, "gronxar-se cap a totes dues bandes") és una expressió que en anglès es fa servir per referir-se a la gent bisexual.

La representació bisexual en japonès (text original) a Llàgrimes per un amor estèril

Segons em va comentar el Klonos en consultar-li-ho, la traducció a l'anglès respecta els matisos de l'original.

Diria que és el primer cop que em trobo amb una història on es deixi tan clarament palès que és precisament per ser bisexual que a una noia li atrauen les noies i sense que hi hagi d’haver cap atracció per nois de per mig citada.

Em recorda a aquest tuit: https://x.com/loveforbiwomen/status/1666793517186703360

 Traducció meva:

“no ets menys sàfica per ser bisexual.

ets sàfica perquè ets bi.

 

la bisexualitat és el que fa que puguis estimar dones i estimes les dones completament i absoluta.”

- Un amor per internet! (Internet love!, Kiko Urino): BL bi4bi. Tom únic senzillet i que fa de bon llegir. Hauria preferit que això de posar xicotes per al drama no hi fos, però hi ha diversos personatges femenins positius. Relació a distància entre un japonès i un coreà. S'hi menciona explícitament la bisexualitat i s'hi mostren alguns detalls de les vivències del protagonista com a persona bisexual. M'encanten els pares del protagonista. Com s'esforcen en entendre'l i com se l'estimen.

El famós "yuri verd"

- La llibreria de vell de les Karakida (Karakida-ke no koshogurashi, Kei Tōme): el dia a dia de tres germanes. La gran treballa per compte aliè, la petita és estudiant d’institut i la del mig duu el negoci familiar: una llibreria de segona mà de Jinbōchō. Únic manga que he trobat sobre germanes de diferents edats que conviuen només elles i on com a mínim una és sàfica.

- Frenell i anell (Link and ring, Yuruko Tsuyuki): una història d’amor bastant ben duta entre dos universitaris. La parella beta no em convenç.

- Resulta que qui li despertava interès no era precisament un noi (Ki ni natteru hito ga otoko ja nakatta, Sumiko Arai), més conegut per aquí com "el yuri verd" o "julivert" i titulat a Itàlia com La persona che mi piace non è un ragazzo: perquè el rellegeixo ara, però quan el vaig llegir originalment no el vaig posar enlloc i ara em sap greu que no consti. Yuri diferenciat pel seu color verd característic i els grups de música anglòfons amb una gran trajectòria. L’Aya s’enamora de qui creu que és l’encantador dependent de la botiga de música, però en realitat és l’encantadorA dependentA. En descobrir-ho, els seus sentiments es mantenen intactes. Podria anar a la secció de yuris, però en vull reivindicar la representació bisexual, tants cops esborrada pel fandom.

D) Yuris:

- Una pàgina d’un dia d’hivern (Fuyu no hi no 1 page, història curta inclosa al tom L’època del verd esclatant, Yukiko Shino): romanç d’institut entre dues concunyades. La protagonista passa per diverses crisis existencials: el matrimoni (potser és per l’època del manga, però trobo aquesta crisi una mica avançada per a la seva edat), el tempus fugit i quin valor té l’amistat per a les seves amigues.

Una pàgina d’un dia d’hivern

- Com m'ho podria fer per sortir amb la meva amiga d'infància?! (Dōshitara Osananajimi no Kanojo ni Naremasu ka!?, Shū Yasaka): història d’institut prou bufoneta. Se li perdona el moe.

- Un estiu incert amb tu (Kimi to shiranai natsu ni naru, Keyyang): realista i surrealista a parts iguals. Suposo que t'has de poder identificar amb els personatges i a la vegada poder somiar. També està tot el tema del xoc cultural: no tancar ni motos ni cases amb claus i tal. I també un seguit de coses que es necessiten perquè la trama avanci com ara saber-se de memòria un telèfon que és just el que necessites i que dubto molt que el personatge s'hagi estudiat mai. A vere com és el segon volum.

- L'anèmona febril (Anemone wa netsu o obiru, Ren Sakuragi): romanç d’insti on la protagonista comença sentint un cert rebuig vers el seu interès romàntic. Llegits els 4 primers volums. La història havia de durar fins al final del tercer, però al Japó ja porta 8 volums. El meu preferit, sorprenentment, és el quart. A veure si manté el tipus.

- La perruquera (Kamiyui, Uta Isaki): història curta inclosa al primer volum de l'antologia yuri Éclair. Una noia pentina una companya de classe. És magnífic com hi surten dibuixats els cabells.

- La crisàlide que tenim per uniforme (Mayu, Matō, Yuriko Hara): per fi llegit el volum 5. Ara a veure quan ens fan esperar per la cloenda. Un yuri de genealogia S on sempre m’estic oblidant de la trama perquè el que brilla és el dibuix.

- Va, que avui la meva xicota no hi és (Kyō wa kanojo ga inai kara, Kiyoko Iwami): un fulletó de banyes. Preferiria que no hi hagués tant de fanservice i que les protagonistes fossin adultes.

F) En el cos de malvades:

- M’he reencarnat en la dolenta d’un otome i ara faci el que faci tinc els dies comptats (Otome game no hametsu flag shika nai akuyaku reijō ni tensei shite shimatta..., Satoru Yamaguchi i Nami Hidaka), més conegut arreu com Hamefura o a Occident com My next life as a villainess: all routes lead to doom: doncs per fi ens deixem d’adaptacions de capítols de la cinquena “novel·la” fent temps abans de la pel·lícula de farcit que no va continuar l’anime i es continua la trama ja post-anime. Aquest també podria anar a l’apartat de representació bisexual, però tot i que hi hagi més d’un personatge cànon bisexual, fins que la Katarina no accepti que està enamoradíssima de la Maria, no em sembla adequat posar-lo allà. Hauria de deixar per impossible aquesta obra (tant el manga com les novel·les), però encara m’hi resisteixo.

Sóc una malvada més aviat mediocre

- Sóc una malvada més aviat mediocre: El conte del canvi de cos entre la papallona i la rata (Futsutsuka na akujo de wa gozaimasu ga: Sūgū chōso torikae den, Satsuki Nakamura i Ei Ohitsuji), més conegut a França com Though I am an inept villainess: La légende du Papillon et du Rat, Échange de corps à la Cour: l’únic manga per ara que m’he trobat amb canvi de cos amb la malvada. El subtext sàfic cada cop és més fort.

- Malvada al nivell 99: Només sóc l’arxienemiga oculta; no em confongueu pas amb la reina dels dimonis (Akuyaku reijō level 99: Watashi wa uraboss desu ga maō de wa arimasen, Satori Tanabata i Notori), més conegut a Occident com Villainess level 99: La història típica de la noia que es reencarna en una malvada d’un videojoc que coneix i es dedica durant anys a entrenar-se per no acabar malament. Però aquí assoleix el nivell 99, quelcom del tot insòlit i més per a una adolescent. La protagonista original del videojoc sembla ben bé la Maria de Hamefura i fins ara l’emparellava amb la protagonista, però el tercer volum em convida a canviar d’OTP.

 

 

G) Històries que enganxen (fulletons/misteri) i que no encaixen a la resta de categories:

Un segon comiat

- Els anhels dels trossos de merda infecta (Kuzu no honkai, Mengo yokoyari), més conegut a Occident com Scum’s wish: una colla de miserables prenen decisions desprovistes de moral i això fereix diversa gent. M’agrada veure l’evolució de la protagonista i com no pot, malgrat tot, fer determinades coses que a altres els resulta ben fàcil. Em sorprèn que el fandom del yuri gairebé no en parli, atès que té una trama sàfica bastant destacada. D’altra banda, val a dir que el volum 9 conté representació asexual i arromàntica.

- Un segon comiat (Kimi ni nidome no sayonara o, Tomo Tanaka i Takomaru Takogawa), més conegut a França com Un second au revoir: el millor BLbait del qual ningú no parla. Podria acabar sent BL i tot, vista la prèvia del final de cara al volum 4 i tot el que passa al volum 3. Compte amb les portades, que el contingut és ben esgarrifador. Bàsicament, un adult retorna no sap com als seus dies d’adolescent i intenta salvar el seu… “millor amic”, el qual va morir-se en unes circumstàncies ben sospitoses.

 

 

H) Mangues per als quals em sembla descarat crear una categoria específica:

El poble dels furrys

- La Takagi em fa la punyeta (Karakai jōzu no Takagi-san, Sōichirō Yamamoto), més conegut per aquí com Takagi-san, experta en bromas pesadas: darrer tom de la Takagi (ara ja no tant) rifant-se del Nijikata. Podria llegir-ne 20 volums més, que no me’n cansaria, però tot té una fi. Un manga que m'ha escalfat el coret al llarg de 5 anys. Li estic molt agraïda.

- El poble dels furrys: Un catàleg de la simbologia emprada al manga (Giga town: Manpu zufu, Fumiyo Kōno), més conegut als Estats Units com Giga town: A guide to manga iconography!: un manga didàctic sobre diferents recursos que s’utilitzen al manga (i sovint també a l’anime) per expressar emocions, situacions, etc. M’ha agradat descobrir aquesta faceta de la meva autora preferida de manga, però per què se l’aprecia tan poc per les seves comèdies i les seves històries que reivindiquen figures històriques femenines? Per què, tret de a França i Kokko (Kokko-san), sempre ha de ser tot la bomba de Hiroshima, metamanga o lloguers digitals que es venien com compres?

- Les quatre estacions de l'Aya (Aya no shiki, Saburō Ishikawa), més conegut a França com Aya, conseillère culinaire: un manga sobre cuina protagonitzat per una senyora malcarada, però amb bon fons. S’hi fa alguna crítica del masclisme de tot aquest món, a més.