Desmitificant Fènix

Durant aquestes darreres setmanes he estat immersa en la lectura de Fènix (Hi no Tori), un clàssic del manga elaborat pel celebradíssim Osamu Tezuka. Molta gent qualifica aquest còmic d’obra mestra i universal de la condició humana. Fins i tot, es diu que és el millor manga del Tezuka. No entenc res. Sembla benbé el conte d’El vestit nou de l’Emperador.

Tot i que estic prou familiaritzada amb l’obra del Tezuka, m’esperava que Fènix fos una lectura amb molta substància i difícil de digerir. D’alguna manera, il·lusa de mi, donava per fet que l’autor s’hauria capbussat en diversos tractats de filosofia sobre la vida i la mort i que això es veuria reflectit a Fènix. Però no. Tot just es passa de puntetes per l’existencialisme de la vida humana. Massa poca teca per tantes pàgines.

Universal? I un bé negre amb potes rosses! Què té aquesta obra d’universal? Fènix disposa d’una perspectiva marcadament japonesa, masculina i cisheterosexual*. La qual cosa no hauria de ser necessàriament dolenta de per si**, però que no m’ho venguin com a universal. Aquest còmic és una relectura de la història japonesa i invenció del seu futur. Tot imaginat des dels ulls d’un senyor japonès i cisheterosexual sense gaires ganes d’anar més enllà de la seva experiència vital.

Els personatges resulten extremadament plans. Això es veu agreujat degut a què l’obra es divideix en diverses sagues corresponents a diferents èpoques. Pocs personatges apareixen a més d’una saga. De tota manera, a molts altres mangues curts hi ha personatges amb ànima, així com amb una evolució creïble. En canvi, a Fènix, els personatges es troben més aviat al servei de la trama, la qual resulta lleugera, avorrida i plena de forats i trampes de guió. I si els personatges femenins, com a regla general, figuren com un complement dels masculins, aquests tampoc són pas una bicoca, que diguem. No hi ha cap personatge destacable. Per la seva banda, la fènix, que en teoria és una mena de deïtat perfecta, ostenta un fotimer de contradiccions, també en favor de la trama.

Teòricament, el principal atractiu de l’argument és una experimentació que consisteix en començar per una era molt passada, saltar a una era molt futura, saltar a una era passada una mica més propera, saltar a un futur una mica més proper i així fins a arribar al “present” (a l’actualitat, ens trobem ja al futur, segons la perspectiva de l’obra). Em sembla una bona idea, però no m’agrada com s’executa. Primer: els enllaços entre eres són molts cops fantasiosos i elevadament masclistes (es dóna a entendre que les dones no transmetem cap mena d’herència genètica). Segon: es nota molt que no hi ha una clara planificació. I així es fa servir un recurs gastadíssim per fotre amb calçador una època que a l’autor se li havia oblidat posar amb anterioritat, que és quan tocava. Vaja, que es carrega la seva pròpia narrativa d’una manera bastant matussera. Per no parlar que va reiniciar dues sagues. Tercer: en general, la trama és molt avorrida. L’única saga que em va mantenir enganxada va ser Espai, que només dura mig volum i és especialment misògina. Per si tot això no fos poc, l’argument ostenta un munt d’errors i contradiccions. Un exemple: hi ha a qui es considera que comet un gran pecat “només” per intentar matar una persona i, en canvi, gent que mata i viola a mans plenes simplement se la considera “mala persona”.

Fragment d’un text inclòs a l’onzè volum de la darrera edició de Planeta. El redactà el Haruji Mori, director de l’arxiu de Tezuka Productions (quan l’escrigué, si més no). S’hi pot observar que al final el propi autor s’havia fet un embolic i ja no sabia què fer de la seva obra més estimada.

Les úniques concessions que li puc fer a aquest manga són la narració i el dibuix. Si en alguna cosa es destacà realment el Tezuka, fou en el domini de les vinyetes. Tot transcorre amb fluïdesa i el tempo està, en general, molt ben dut. El dibuix em sembla lleig, sí, però és clar, dinàmic i expressiu.

Com a cirereta del pastís, l’edició d’aquí està carregada de pífies:

• La traducció, a joc amb la ideologia del Tezuka, és molt masclista. Per exemple: a diverses entitats femenines, se les tracta en masculí. Així, una lleona és tractada de lleó i hom es refereix a l’Amaterasu com si fos un déu i no una deessa***. I aquests són només dos casos. N’hi ha més. I després hi ha un cop en què s’utilitza una tirallonga en gènere neutre per fer referència a dos homes i que no fa més que dificultar la lectura. Una vegada, a més, es parla en singular quan hauria de ser plural pel context que donen els dibuixos. En dues ocasions, els flaixbacs d’escenes que ja s’han vist al manga, no coincideixen amb els textos dels diàlegs originals. I es fa un “just according to keikaku” com una casa de pagès. A part de les errades en si, també m’altera bastant que sovint s’utilitzi un llenguatge impropi per a segons quins personatges (una nena de 3 anys diu “añicos” i algú de 17, “hirsuto”), així com la redacció de frases encartonades que trenquen el ritme de lectura.

• Pel que fa a la retolació, aquesta en general és correcta, però també té ficades de peus a la galleda, com el canvi de textos entre vinyetes en alguna ocasió o no esborrar del tot el japonès com a mínim un cop. A més de la mandra que denota que certa bafarada on hi ha una operació matemàtica no es re-retoli perquè conjunti amb la tipografia imperant. I hi ha rètols molt lletjos. Retolar implica haver-se d’adaptar i no fotre la primera tipografia que trobis.

• Això no sé de qui és culpa, però el cas és que hi ha DOS volums que a la contraportada tenen el títol d’una saga que no engloben.

Qui em conegui potser se sorprendrà que m’hagi llegit sencera aquesta brossa immunda. Jo, que defenso no perdre el temps i els diners amb obres que no valen la pena. Tot plegat és una conspiració de Planeta, que ho sapigueu. Si Fènix s’hagués editat en volums de 10-12 €, probablement me n’hauria comprat el primer i, en topar-me amb tal porqueria, me n’hauria desfet i oblidat. Però clar. És Planeta editant un còmic de culte. Havia de fer una edició de 25 € el volum... d’un total de 12 volums****... d’una obra incompleta degut a la mort prematura del seu autor. Un panorama bastant descoratjador. I més si li sumes que com que és una edició suposadament de luxe, té unes portades horriblement insípides i està publicada en format “enciclopèdia”: ergonomia zero i li has de dedicar un espai preciós en detriment de moltíssims altres còmics. Així és com em vaig negar a adquirir Fènix al seu preu original i vaig esperar a trobar algú que se’l vengués sencer per la meitat. Va ocórrer. Com que, havent-ne llegit el primer tom, ja tenia la resta dels volums a casa i el meu esforç econòmic i físic m’havia costat, doncs em vaig dir que, ja posats, llegiria l’obra sencera i la criticaria a plaer. Cal desmitificar obres tan rematadament idealitzades!

Conclusió: Fènix ni és una obra mestra, ni és universal, ni la seva darrera edició publicada per aquí és de luxe, per molt aparent que sigui. Ah! I que he tingut prou del Tezuka per, com a mínim, 5 anys!

*Que sí, que hi ha la versió de la revista Shōjo Club, destinada a un públic femení infantil i ambientada als antics Egipte, Grècia i Roma, però aquesta no deixa de ser tot just un esbós del que realment el Tezuka volia a dur a terme. És a dir: el manga Fènix dirigit a un públic més adult (i masculí), que ocupa els 11 primers volums de l’edició de Planeta. És aquest realment el manga que gaudeix de l’estatus d’“obra mestra perquè tothom ho diu i punt” i no pas els seus prototips. A més, val a dir que quelcom de la protagonista de la versió shōjo se’n ressalta constantment la seva bellesa, com si només valgués per això, i que la saga d’Egipte és elevadament racista degut a la decoloració de la pell de tots els seus personatges.

**Tot i que sí que ho és degut al seu elevat nivell de masclisme i cisheteronorma.
*** Caram! Si en un cas com aquest, et fot mandra mirar el gènere poses la paraula “deitat” i quedes la mar de bé. Però clar, com a Sol no es menciona directament el nom de l’Amaterasu, donarem per fet que es tracta d’una entitat masculina.

****Però realment són 11 volums, ja que el dotzè és un extra que inclou els prototips del venerat manga publicats a les revistes Manga Shōnen i Shōjo Club.

Empassar-se la Terra

Títol original: Chikyū o Nomu (地球を呑む)

Autor: Osamu Tezuka

Revista: Big Comic

Editorial: Shogakukan

Anys: 1968-1969

Demografia japonesa: Seinen

Gèneres: Ficció científica, drama

Nombre de volums: 2 volums (i diverses reedicions, tant de dos com d’un volum)

Edicions fora del Japó: Estats Units (Swallowing the Earth) Actualització a 18 d'abril de 2015: Espanya (Devorar el Mundo)

Com molts ja sabreu, l’Osamu Tezuka és el mangaka més influent de la història. Era una persona extremadament competitiva i s’adaptava tan bé com podia a les modes per tal de sobreviure comercialment. En els inicis de la seva trajectòria es va dedicar al manga infantil, en el qual va innovar bastant i va saber arribar al cor del seu públic. Gràcies a aquestes, molts dels cèlebres mangakes que van venir després d’ell van decidir tirar per aquesta vocació.

Arribat a un punt, el seu estil va començar a quedar antiquat i els seus lectors van assolir un punt de maduresa tal que ja no se sentien atrets per les seves històries infantils. Això el va deixar en clara desavantatge en un moment en què el gekiga (predecessor del seinen) guanyava força dia rere dia. El manga estava deixant de ser un entreteniment de nens i/o objecte de les tires còmiques dels diaris, per a ser reconegut com un mitjà tan vàlid com qualsevol altre. Què va fer aleshores el Tezuka? Doncs es va adaptar: va llançar-se amb les històries de caire adult. El seu dibuix continuava sent reconeixible, però va esdevenir menys caricaturesc, més seriós. Els seus guions, d’altra banda, es van carregar d’intriga. I mai, mai, mai va abandonar l’experimentació.

Els mangues d’aquesta etapa seva, i descomptant Black Jack per ser episòdica i relativament llarga, són les obres del Tezuka que més m’agraden: m’atrapen sense remei. Ja sé què m'espera una història trepidant, però cada obra és a la vegada diferent. Són aquests també els mangues tezukians que han anat quallant dins del mercat espanyol. Van venent-se més o menys bé amb el pas del temps i arriben a molts lectors de còmic que no solen consumir manga. Llavors arriba un punt en què em demano com pot ser en què algunes obres d’aquesta índole com Barbara o la que ens ocupa no s'hagin publicat a Espanya*.

Amb Empassar-se la Terra el cas és especialment sagnant perquè és l’obra amb la qual el Tezuka va debutar en la seva faceta més adulta. I la qüestió és que no es nota gens. Ho vaig saber després de llegir-la, gràcies a una substanciosa informació que acompanya l’edició estadunidenca. Així doncs, a l’abril de 1968, amb la revista Big Comic pràcticament acabada de néixer, el Tezuka va iniciar-hi la serialització d’aquesta obra, no gaire segur de si se'n sortiria. Actualització a 18 d'abril de 2015: ECC n'ha anunciat la llicència!

La història parteix de la base que set dones han de venjar-se dels homes (en general) pel mal que li han fet (alguns homes, així com la societat en sentit ampli) a la seva mare, ja morta, i de forma col·lateral a elles. Paral·lelament, la llegenda de la Zephyrus, una dona de bellesa irreal, s’estén de manera silenciosa, però implacable. Qui és aquesta dona? Quin és el seu origen? Per què els homes que senten atracció envers les dones no es poden resistir als seus encants?

Aquesta obra aprofita per a criticar el masclisme**, el racisme**, el sistema socioeconòmic i la manca de principis d’alguns individus. Critica els prejudicis, critica l’avarícia humana, critica la guerra. Ho critica tot.

Semblaria que l’autor s’ha deixat un element bastat important sense contemplar, però gràcies a un afegit amb molta traça aconsegueix salvar-ho parcialment (a diferència del que passa a El Llibre dels Insectes Humans). Hi ha, però, algun punt fosc a la trama.

Malgrat la seriositat de l’obra, hi ha alguna que altra broma típica de les del Tezuka que se li pot escapar al lector poc experimentat. En canvi, el lector fidel l'agraeix, perquè sap que va dedicada a ell. L'autor tira també del seu star system, és a dir, l'aparició d'alguns personatges recurrents en diverses obres seves, talment com si fossin actors i ell, un director de cinema/teatre.

Pel que fa als personatges, el protagonista resulta curiós. Un bon jan, addicte a la beguda i amb la llengua fluixa. Molt poc tezukià. La resta sí que són més propis d’ell. De tota manera, és, per a mi, on punxa sempre aquest autor. Si els seus personatges aconseguissin arribar-me, en seria una fan absoluta. Tot i així, les seves obres de caire adult m’agraden bastant.

La narració en general és molt bona. Hi ha experiments vinyetístics (una escena d’enfrontament en concret em va encantar) i resulta fluïda. En una ocasió, però, ens trobem dues escenes en què un personatge canvia de roba d’una vinyeta a una altra. No queda gens bé i es nota precipitació.

El dibuix és el típic-tòpic del Tezuka d’aquesta etapa seva. No em sembla gens atractiu. Sobretot en les escenes que pretén que quelcom resulti sensual a ulls del lector, l’espifia totalment. A més, canvia la grandària i la forma dels pits del mateix personatge de manera constant.

L’edició omnibús en anglès contè quelcom que denota que originalment se n’havien publicat dos volums als Estats Units i que es tracta de material reutilitzat. En arribar al final del que seria el primer volum, al baix de la pàgina indica que es tracta de la fi del primer volum. Es tracta d’un defecte bastant comú i que no entorpeix la lectura. Simplement, genera la sensació de presses i de què s'ha fet tot a corre cuita.

La recomano? Diguem que sí. La història està prou ben duta, enganxa des de la primera fins a la darrera pàgina i retrata un bon grapat d'injustícies socials. A més, es tracta ni més ni menys que de l’obra amb què el Tezuka va debutar en el seinen.

Nota global: 5’8/10

* Bé, fins no fa tant La Cançó d’Apol·lo, Alabastre o El Llibre dels Insectes Humans eren inèdites per aquí, així que hi ha esperances.

**Tot i així, l’obra té un cert aire masclista. Podríem dir que és bastant menys masclista que l'obra mitja d'aquella època. I malauradament, a més, és racista. No només pel motiu més obvi, sinó també pel concepte de bellesa universal que destil·la aquest manga. A més d’un pèl homòfob i asexualòfob, en assumir que a tots els homes els atrauen sexualment les dones.