Manual de les Arts Ninges: La llegenda de Kagemaru

Títol original: Ninja Bugeichō: Kagemaru Den (忍者武芸帳:　影丸伝)

Autor: Sanpei Shirato

Revista: Cap, publicat directament en format tom per al seu lloguer.

Editorial: Shōgakukan

Anys: 1959-1962

Demografia japonesa: ????

Gèneres: Ficció històrica, ninges i samurais, aventures, política, crítica social, sobrenatural

Nombre de volums: 17 (amb moltes reedicions, sense ordre cronològic: de 2 toms, 8, 9, 12 i 17)

Edicions fora del Japó: Itàlia (Kagemaru Den, la leggenda di un ninja)

El Sanpei Shirato és un dels meus mangakes homes clàssics preferits i ja que vaig perdre’m l’oportunitat de fer-me La Llegenda de Kamui (Kamui-Den) en francès en el seu moment, em vaig llançar amb el títol que ens ocupa en italià. 

La llegenda del Kagemaru és un manga que trobo que és molt ambiciós, començant ja com dos mangues en un, amb dues clares històries: la del Jūtarō (un noble amb set de venjança) i la del Kagemaru (el líder de les revoltes camperoles). I el problema és que trobo que se li va anar de les mans a l’autor (probablement per culpa dels editors): els primers toms estan molt bé, però a mesura que avança la història...

1) S’afegeixen a la força un munt de personatges i subtrames que després es tanquen de manera molt abrupta.

2) Mentre que al principi s’intenta ser més o menys realista, conforme avança la història aquesta adquireix tints fantasiosos. Que no em queixaria si fos la intencionalitat inicial, però trobo que això trenca la coherència interna de l’obra. Relacionat amb això està el següent punt, també.

3) De sobte comença a haver-hi fanservice ranci.

4) Es fa ús i abús de recursos com les disfresses (ningú és qui et penses de manera constant), l’ocultació de rostres amb barrets, les falses morts i les trobades casuals.

5) Hi ha algun “out of character”. En especial, un referent al personatge del Kagemaru que no hi ha qui es cregui.

6) Per aclarir tal o qual cosa, l’autor, sota el recurs de narrador, va dient que “i no és necessari dir-ho, però...”. Primer, si no és necessari, no ho diguis. Segon, si tires d’aquest recurs, fes-lo servir amb comptagotes perquè quan és la quarantena vegada que l’utilitzes és que el teu guió clarament fa aigües.

Amb tot això, el fil conductor molts cops es perd. Una llàstima. També cal concedir-li a La llegenda de Kagemaru, però, que per l’època en què va publicar-se originalment és un manga extremadament llarg i que, amb això, va obrir el camí a molts altres. Així i tot, val a dir que cap al final tot plegat es redreça i la cloenda és prou satisfactòria. Es nota que l’autor sabia com volia acabar l’obra.

Un tast dels personatges de l’obra. El
Jūtarō a dalt a l’esquerra i el Kagemaru just a la punta contrària.

M’ha sorprès agradablement que a un manga tan vell sobre ninges i samurais i destinat clarament a un públic masculí hi hagi cinc kunoichis de les quals tres tenen prou de pes dins de la trama. No reben un tractament ideal, però déu n’hi do. Tenen els seus moments de glòria i diàleg. Una d’elles ni tan sols entra als cànons de bellesa en ser ja anciana. Repeteixo: TRES personatges. D’aquesta mena de personatges en aquesta mena d’obres si n’hi ha un, ja és molt. Ara quina excusa tindran els masclistes per justificar obres posteriors que tracten de manera pèssima llurs escassos personatges femenins? L’època ja no. I a veure’m, que al Shirato tampoc el veig com a un gran feminista, eh.

També m’agrada molt la crítica social i que es parli de camperols encara que sigui de manera indirecta, que són els grans oblidats d’aquest tipus de mangues.

Pel que fa al personatge del Kagemaru, entre unes coses i altres, acaba quedant molt desdibuixat. Per molt que digui el títol, no se’n pot ni tan sols considerar el protagonista. I és una llàstima perquè semblava que l’autor tenia un rerefons pensat per a ell, però és quelcom que no es va arribar a explotar mai i sembla que se n’hi va posar un altre de diferent i a mitges.

La narració és agradable. A vegades més ràpida, a vegades més lenta. Al Shirato li agraden tant les escenes de batalla com les de la contemplació d’animals. És fascinant que a un mateix manga pugui haver-hi aquests contrastos i que quedi tan bé. El que em crida l’atenció és que s’utilitzi tan sovint el recurs del narrador (quelcom pràcticament inexistent al manga actual). Si durant la lectura em perdia a estones era més aviat per culpa meva amb l’embolic que em faig amb els noms japonesos (i més que els dels personatges, que també, els de les antigues regions i èpoques) i per culpa de les trampes que hi ha al guió.

El dibuix entra pels ulls. Els personatges masculins estan molt ben diferenciats els uns dels altres. Els femenins, no tant. El Shirato pot dibuixar de tot: persones, cases, castells, boscos, escenes de batalla, un munt d’animals, rius, etc. A més, es tracta d’un dibuix molt dinàmic, ideal per a còmic. Sembla que no pugui ser un manga tan vell.

Normalment, els mangues de ninges i samurais dirigits a un públic masculí em resulten horrorosos perquè:

1) Solen ser molt misògins.

2) La narració se’m fa carregosa.

3) La trama no m’importa en absolut.

4) El dibuix no m’entra pels ulls.

A més, que no és fàcil dibuixar bones escenes de batalla. Però el Shirato ho fa prou amè, tot plegat.

L’edició italiana condensa tot el material en quatre volums, que es basen en una edició japonesa de vuit. Això dóna lloc a certes errades pel que fa a l’adaptació de la traducció a aquesta edició. Les sobrecobertes són en negre i un altre color i per a la portada i la contraportada s’han agafat les vinyetes interiors de cada volum en comptes d’il·lustracions a color de la sèrie. A la solapa davantera hi ha una contextualització de l’època en què es desenvolupa la història. A la del darrere, una biografia del Shirato. Malgrat la gran quantitat de pàgines, són prou còmodes de llegir.

Ho recomano? Sí. Ha envellit molt bé. Si t’agraden els mangues de ninges i samurais i no t’importa que sigui tan llarg, endavant.

Nota global: 8/10

Banana Fish

Títol original: Banana Fish (バナナフィッシュ)

Autora: Akimi Yoshida

Revista: Betsucomi

Editorial: Shogakukan

Anys: 1985-1994

Demografia japonesa: Shōjo

Gèneres: Misteri, drama, crítica social, aventures, ficció científica

Nombre de volums: 19 (edició original), 12 (edició bunko), 20 (edició que imita l’original, però n’inclou el tom únic extra)

Edicions fora del Japó: França, Itàlia, Estats Units (primer en van publicar els 7 primers de manera emmirallada respectant-ne més o menys les portades i després van començar de zero i ho van publicar tot sense emmirallar, però inventant-se’n les portades), Alemanya (cancel·lada al setè volum) i segur que d’altres que se m’escapen. Actualització a 5 de juliol de 2019: Espanya.

Mangues relacionats: Opinió Privada (Private Opinion, inclou una preqüela de l’Ash i una de l’Eiji, així com un còmic molt curtet on l’autora parla del manga) i Dimoni (Yasha, seqüela indirecta)

Ja fa una bona colla d’anys que vaig llegir aquest manga, quan pràcticament no sabia italià! M’hi vaig llançar perquè és tot un clàssic i el vaig trobar en l’esmentada llengua, però em vaig arriscar molt. I em va sortir bé, per sort. De fet, em va agradar més del que m’esperava i és un dels meus mangues preferits. Val a dir que m’esperava quelcom totalment diferent i que això és per culpa de certa pàgina que havia vist a diversos llocs i que no és gens representativa de l’obra.

Tracta d’un thriller ambientat especialment a Nova York. Els personatges principals són l’Ash, el joveníssim líder d’una banda criminal, i l’Eiji, el japonès de rigor que li fa de taló d’Aquiles, però que té també els seus cops amagats.

És un shōjo que es relaciona molt pel gran subtext entre l’Ash i l’Eiji amb el BL i crec que no es pot explicar la història del BL sense ell, tal i com ocorre amb La Tòquio Babilònica (Tokyo Babylon, CLAMP). Després d’aquest, hi ha hagut una infinitat de mangues de subtext/romanç/sexe entre homes de gènere policíac o similar. Val a dir, però, que anteriorment a Banana Fish es va començar a publicar Patalliro! (Mineo Maya), un manga policíac-humorístic on tot és la mar de clar i tenim dos gays i un nen bi entre els personatges principals.

També és curiós comentar que Banana Fish en el moment de la seva publicació va ser seguit per molts homes heterosexuals que entre l’Ash i l’Eiji només veien una amistat molt forta i que aquest era l’únic shōjo que s’atrevien a admetre que llegien per viril (en el sentit més ranci de la paraula). Irònicament, i malgrat la poca aparició de personatges femenins, es tracta d’una obra plena de sensibilitat i molt crítica amb la cultura de la violació des d’una perspectiva bastant avançada. No és perfecta, però: molta gent en critica el final (i amb raó i més amb les excuses de l’autora) i el tema de la raça no està del tot ben tocat. Els més mal parats, com sempre, són els negres.

No és cap secret que la meva OTP predilecta la conformen l’Ash i l’Eiji, però Banana Fish té molts altres atractius. El misteri i l’acció sobretot, que són els autèntics motors de la història. Mira que moltes vegades les obres d’acció més aviat m’avorreixen, però en aquesta està tot molt ben dut i es va variant molt d’escenari, per la qual cosa és difícil arribar a la monotonia. I La Yoshida és una gran guionista i narradora.

També el drama juga un paper molt important. A vegades massa i tot, especialment si ets una persona sensible.

Hi ha un bon reguitzell de personatges atractius. Ash és el més popular entre el fandom, però no és l’únic digne de menció: el Shorter, el propi Eiji, la Jessica, el Yue Lung, el Sing, el Charlie, el Max, el Jenkins... I molts d’ells estan disenyats en base al físic de famosos. El cas més recognoscible des d’Occident és el del Max, inspirat en el Harrison Ford.

Crida l’atenció el canvi dràstic de disseny que pateix l’Ash a partir del cinquè volum. Passa de cabells de casc a engominat permanent. Es veu que fins i tot resulta que el “primer” Ash i el “segon” Ash estan inspirats en dos famosos diferents!

El dibuix està molt bé: ple de sentiment i de detalls. Els grafitis de Banana Fish són mítics! I les samarretes de la poma, també. A l’anime s’ha procurat que tot fos més estètic, mentre que al manga l’ambientació més carregosa augmenta el nivell de drama cru.

Espero que més d’hora que tard arribi alguna obra de la Yoshida a Espanya. No cal que sigui Banana Fish ni Diari d’una Ciutat Costanera (Umimachi Diary). Si més no, per començar. Ja m’estaria bé El Jardí dels Cirerers (Sakura no Sono, volum únic), Més llarg i lent que un riu (Kawa Yori mo Nagaku Yuruyaka ni, 2 volums) o La Bona Donzella (Kisshō Tennyo, 4 volums).

L’edició italiana és petitona, té sobrecobertes i conserva el sentit de lectura original. Com no podia ser altrament, les pàgines són grogues! Tota una experiència de lectura. Al principi i al final d’alguns volums hi ha alguns extres.

Ho recomano? Si t’agraden els thrillers d’acció als Estats Units i no et fa res la manca de personatges femenins, és prou factible que t’agradi.

Nota global: 9’2/10

Peces

Títol original: Piece (ピース)

Autora: Hinako Ashihara

Revista: Bessatsu Shōjo Comic

Editorial: Shōgakukan

Anys: 2008-2013

Demografia japonesa: Shōjo

Gèneres: Misteri, crítica social, drama, romanç, amistat

Nombre de volums: 10

Edicions fora del Japó: França, Itàlia, Alemanya (Piece, Erinnerung an eine Fremde)

Premis: Premi Shōgakukan del 2013 en categoria shōjo

De la Hinako Ashihara hi ha tot just una obra publicada a Espanya: El rellotge de sorra (Sunadokei), conegut per aquí com Reloj de Arena. És un còmic que m’agrada molt (tret del final-censura): l’autora té una habilitat especial per narrar, per a les metàfores i per transmetre sentiments. Feia anys i panys que tenia ganes de posar-me amb Peces, una obra seva més recent, però mai m’hi animava perquè sempre prioritazava altres mangues. Fins que per fi li va arribar el torn.

Peces tracta sobre una investigació: una antiga companya de classe de la protagonista es mor als 19 anys. La mare li demana si pot cercar quin havia sigut el seu xicot en vida, el qual havia mantingut en secret. La premissa pot semblar un pèl inversemblant, però s’executa la mar de bé. El misteri està perfectament ben filat i sempre hi ha petites revelacions que animen a continuar llegint. És una passada. TOT encaixa. Molt, molt satisfactori. A més, ho trobo d’allò més innovador. Quantes obres de misteri són d’aquest estil?

A nivell ideològic, aquesta obra em produeix emocions contradictòries. D’una banda, hi ha coses que fa molt bé: la crítica a la grassofòbia o com pinta les relacions tòxiques, la manca de comunicació i certs punts sobre el masclisme. D’altra banda, hi aspectes que no m’agraden gens: es nota una barbaritat que l’autora està en contra de l’avortament i de la llegítima defensa. També canta un colló que l’Ashihara és molt homòfoba. L’obra té una heteronorma que, de tan descarada, es fa ridícula. Tant és així que hi ha una escena en què una noia sembla que s’hagi enamorat a primera vista d’una altra, però no: resulta que n’admira la bellesa i en vol esdevenir amiga. Per si això no fos poc, els únics dos cops que es menciona l’homosexualitat és de manera despectiva (comportament normalitzat dins de l’obra i gens criticat).

Amor Amistat a primera vista.

Dels personatges principals destacaré que són universitaris. La resta, te la deixo descobrir a tu.

La narració està molt ben polida. Hi ha un fotimer de flaixbacs molt ben enllaçats amb el present. Admirable.

El dibuix resulta expressiu i pràctic. És l’inconfusible de l’autora. A més, es nota una clara millora des d’El rellotge de sorra. I aquí hi incloc l’anatomia. No us deixeu enganyar per la portada del primer tom!

Tot i que “Piece” literalment vol dir “Peça” (en singular), entenc que l’autora va agafar el diccionari japonès-anglès i es va quedar tan ampla. La qüestió és que tot el misteri es planteja com un gran trencaclosques conformat de diferents peces que es van reunint al llarg de la investigació.  En japonès no hi ha plural gramatical, així que no és d’estranyar que els natius d’aquest idioma no pensin en detalls així si no parlen llengües estrangeres on aquest existeixi.

L’edició francesa és senzilla i duu sobrecobertes. Disposa d’una etiqueta masclista al sisè volum i una al desè que remarca que es tracta del darrer número. Hi ha fitxes de personatges a partir del sisè volum. No sé si és cosa de la traducció o del meu nivell de francès, però hi havia determinades coses que no em semblaven del tot ben adaptades. Ara, si hi ha una cosa que em foti és que posin asteriscos innecessaris. Això és un insult al públic.

Ho recomano? Diguem que “sí, però”. Com a obra de misteri està molt bé, però em fot molt aquesta aversió a l’avortament, a la legítima defensa i a les sexualitats minoritàries en general i l’homosexualitat en particular.

Nota global: 7’2/10

L’hora de l’amor

Títol original: Ai no Jikan (愛の時間)

Autora: Ebine Yamaji

Revista: Feel Young

Editorial: Shōdensha

Any: 2008

Demografia japonesa: Josei

Gèneres: Drama, crítica social, dia a dia

Nombre de volums: 1

Edicions fora del Japó: França (Au temps de l’amour)

Vaig posar-me amb aquest manga poc després d’endur-me la triple decepció amb Esperit Lliure (Free Soul), Blau Anyil (Indigo Blue) i Tendra Criatura Encantadora (Sweet Lovin’ Baby). Perquè sóc així.

No estava mentalitzada per a llegir aquesta obra. Em va produir tot un xoc. Aquí on el veieu, amb aquest títol i aquesta portada tan bufons, es tracta d’un còmic carregat de violència. També difereix en una altra cosa respecte a la resta d’obres que he llegit de la Yamaji: la protagonista és heterosexual. Concretament, una heterosexual que es dedica a assetjar a un gay. I, a aquestes alçades ja no em sorprèn, això no es mostra com problemàtic. Perquè, clar, és la protagonista, pobrissona meva de ma vida.

A part del detall de l’orientació, la protagonista és la prototípica de l’autora: prima, cabells curts i clars, alçada dins de la mitja, sense discapacitats físiques, dedicada a quelcom més o menys creatiu, japonesa i rostre fat. Ja podria innovar una mica, coi!

Quelcom de bo de l’obra és que s’hi critica bastant la cultura de la violació. I des de molts prismes. Ara, com a marca de la casa, hi ha bifòbia i acefòbia.

La narració resulta molt lleugera. Si no fos pel que s’hi explica, podria qualificar la lectura com agradable.

El dibuix és el propi de l’autora, tan senzill i pragmàtic. Tan net.

L’edició francesa, a diferència de la majoria dels títols de la Yamaji editats per Asuka, duu sobrecoberta. És de la mateixa, grandària, això sí: A5. 

Ho recomano? A veure’m. Traient-ne els elements problemàtics, és una bona obra si saps al que vas. És un manga amb molt cru i amb molta violència. Aquesta no és del tot explícita, però a l’autora no li cal més per transmetre-la.

Nota global: 6/10