L’hora de l’amor

Títol original: Ai no Jikan (愛の時間)

Autora: Ebine Yamaji

Revista: Feel Young

Editorial: Shōdensha

Any: 2008

Demografia japonesa: Josei

Gèneres: Drama, crítica social, dia a dia

Nombre de volums: 1

Edicions fora del Japó: França (Au temps de l’amour)

Vaig posar-me amb aquest manga poc després d’endur-me la triple decepció amb Esperit Lliure (Free Soul), Blau Anyil (Indigo Blue) i Tendra Criatura Encantadora (Sweet Lovin’ Baby). Perquè sóc així.

No estava mentalitzada per a llegir aquesta obra. Em va produir tot un xoc. Aquí on el veieu, amb aquest títol i aquesta portada tan bufons, es tracta d’un còmic carregat de violència. També difereix en una altra cosa respecte a la resta d’obres que he llegit de la Yamaji: la protagonista és heterosexual. Concretament, una heterosexual que es dedica a assetjar a un gay. I, a aquestes alçades ja no em sorprèn, això no es mostra com problemàtic. Perquè, clar, és la protagonista, pobrissona meva de ma vida.

A part del detall de l’orientació, la protagonista és la prototípica de l’autora: prima, cabells curts i clars, alçada dins de la mitja, sense discapacitats físiques, dedicada a quelcom més o menys creatiu, japonesa i rostre fat. Ja podria innovar una mica, coi!

Quelcom de bo de l’obra és que s’hi critica bastant la cultura de la violació. I des de molts prismes. Ara, com a marca de la casa, hi ha bifòbia i acefòbia.

La narració resulta molt lleugera. Si no fos pel que s’hi explica, podria qualificar la lectura com agradable.

El dibuix és el propi de l’autora, tan senzill i pragmàtic. Tan net.

L’edició francesa, a diferència de la majoria dels títols de la Yamaji editats per Asuka, duu sobrecoberta. És de la mateixa, grandària, això sí: A5. 

Ho recomano? A veure’m. Traient-ne els elements problemàtics, és una bona obra si saps al que vas. És un manga amb molt cru i amb molta violència. Aquesta no és del tot explícita, però a l’autora no li cal més per transmetre-la.

Nota global: 6/10

Blau Anyil

Títol original: Indigo Blue (インディゴ・ブルー)

Autora: Ebine Yamaji

Revista: Feel Young

Editorial: Shōdensha

Any: 2002

Demografia japonesa: Josei

Gèneres: Drama, romanç, crítica social

Nombre de volums: 1

Edicions fora del Japó: França (Indigo Blue), Itàlia (Indigo Blue)

Després de la decepció amb Esperit Lliure (Free Soul), em vaig dir que calia donar-li una altra oportunitat a l’autora, havent-me agradat tant Love My Life. A més, ja tenia Blau Anyil en el meu poder; poc hi podia fer. Va ser una pífia. I ho vaig acabar de rematar amb la lectura de Dolça Criatura Encantadora (Sweet Lovin’ Baby), obra que ja no tindrà entrada pròpia perquè em fa mandra.

Blau Anyil tracta sobre una escriptora lesbiana que, per l’heterosexualitat obligatòria i les relacions de poder, està sortint amb el seu editor. Això la va destrossant cada dia una mica més i cada cop li resulta més difícil deixar la relació. Tot canvia quan coneix una fan atractiva que li fa ullets.

Amb com de bé fa unes coses l’autora, per què l’ha de cagar tantíssim amb d’altres?

A veure’m. Com a història sobre personatges humans i l’acceptació de la pròpia sexualitat està prou bé... però em mata la bifòbia que s’hi gasta. A més, l’escriptora es dedica a anar darrere de la fan quan aquesta li diu diverses vegades que la deixi en pau. I això no es pinta com assetjament.

La narració i el dibuix són suaus. Faciliten la lectura.

L’edició francesa és de grandària A5 i amb sol·lapes.

Ho recomano? Doncs no gaire. L’autora la clava amb el retrat de l’heterosexualitat obligatòria i les relacions de poder, però podria haver-se estalviat la bifòbia i la romantització de l’assetjament.

Nota global: 3’5/10

Esperit lliure

Títol original: Free Soul (フリー・ソウル)

Autora: Ebine Yamaji

Revista: Feel Young

Editorial: Shodensha

Any: 2004

Demografia japonesa: Josei

Gèneres: Romanç, crítica social

Nombre de volums: 1

Edicions fora del Japó: França (Free Soul), Itàlia (Free Soul)

Amb com de contenta havia quedat amb la lectura de Love My Life, m’havia quedat pendent de llegir més coses de l’Ebine Yamaji. Així, aquests darrers dies n’he consumit Blau Anyil (Indigo Blue), Dolça Criatura Encantadora (Sweet Lovin’ Baby) i l’obra que ens ocupa. I tot això m’ha servit per fotre’m de morros contra la realitat. També m’ha resultat útil per adonar-me de les preferències de l’autora i veure’n la bifòbia a Love My Life de cert aspecte que si només has llegit aquella obra pots no saber determinar si és casualitat o bifòbia.

Esperit lliure tracta de com la Keito, una aspirant a mangaka, s’enamora perdudament de la Niki, una clienta de la botiga de discos on treballa. Un plantejament prou interessant si no fos perquè la considera l’amor de la seva vida sense haver-hi intercanviat ni una paraula. I no parlem d’adolescents, sinó de dones adultes. No és un enamorament creïble; no s’aguanta per enlloc. No hi ha connexió mental; només desig sexual. I no critico el desig, sinó que es vulgui fer passar el desig per enamorament o amor. Vaja, el típic relat que va d’adult i l’únic que fa és alleugerir la narració i fotre-hi sexe.

El segon inconvenient del manga és que s’hi normalitza l’assetjament: la Keito espia el que creu que és ca la Niki i quan la Niki la rebutja perquè no vol una relació de parella amb ella, la Keito hi insisteix. Està tan obsessionada amb la Niki que arriba al punt de demanar-ne les dades a una de les seves amigues. Però com que la Keito n’està tan enamorada, doncs tot això és perfectament lògic i normal. En cap moment es critica.

El tercer punt fumut d’Esperit lliure és la bifòbia. Que jo entenc que l’Ebine Yamaji és lesbiana i li cridi més l’atenció la representació lèsbica que la bisexual. Però una cosa és aquesta i una altra de ben diferent és establir coses com:

• Que les bisexuals no són lesbianes de veritat. Òspita, no ho sabia! Quines coses! I ho fa de manera bastant pejorativa. S’estableix que les bisexuals són traïdores de la lesbiantat en sentir atracció pels homes.

• Que si una lesbiana fa quelcom problemàtic, és un error humà i no té més importància, però si ho fa una bisexual, és horrorós.

Al llar de l’obra es critica molt l’homofòbia (i de manera molt encertada), però amb tanta bifòbia queda tot molt fals.

Per si tot això no fos poc, el personatge més interessant gairebé no surt. Es tracta de la protagonista del manga que dibuixa la Keito: l’Angie, una cantant que és lesbiana i negra. Tan de bo un manga amb un personatge principal així.

La narració és el punt fort de l’obra. Tan lírica, tan lleugera. El dibuix és senzill i gens atractiu, però té l’avantatge que triga més en passar de moda que el dibuix propi dels mangues més comercials.

L’edició francesa és de format A5. La traducció la pífia quan la protagonista, al principi, diu que ho deixa amb el seu xicot. Imagino que a l’original devia dir “parella” i que, tot i parlar-nos després més profundament del seu historial de relacions de parella (dues dones) tant se li en fum a qui feu la traducció i al revisor. Parlant del revisor, al final del tom hi ha un text seu bastant buit (es nota que no sabia què dir) sobre l’Ebine Yamaji. Com altres senyors, el revisor aprofita per fotre amb calçador dos homes mangakes prou coneguts però que no tenen cap mena de connexió directa amb l’obra de l’Ebine Yamaji ni s’han dedicat al yuri. Han d’estar sempre omnipresents, tu! Perquè, clar, si busco expressament un manga de temàtica sàfica fet per una lesbiana, és perquè em moro de ganes de llegir sobre senyors. No hi ha cap mena de dubte.

Ho recomano? En un principi, no. Normalitza l’assetjament i és altament bifòbic. Per postres, l’enamorament no és gens creïble. Potser et podria interessar si ets negra i lesbiana, ja que l’Angie és meravellosa. L’únic element que val la pena de tota l’obra. Llàstima que hi surti tan poc. Es mereix un còmic per a ella sola.

Nota global: 4/10

Love My Life

Títol original: Love My Life (ラブ　マイ　ライフ)

Autora: Ebine Yamaji

Revista: Feel Young

Editorial: Shodensha

Any: 2001

Demografia japonesa: Josei

Gèneres: Dia a dia, romanç

Nombre de volums: 1

Edicions fora del Japó: França (Love My Life) i Itàlia (Love My Life).

Love My Life és un manga sàfic de culte. Així doncs, tard o d’hora l’havia de llegir. A més, l’autora és lesbiana.

La història se centra en la Ichiko, una universitària que surt amb una altra estudiant una mica més gran que ella. Se’ns hi ensenyen els dubtes i els replantejaments pels quals passen moltes safistes, així com una petita mostra de la manca d’acceptació social i els riscos a què s’enfronten els homosexuals simplement pel fet de viure llur orientació. També es tracten les relacions de parella en general i, una mica per sobre, l’homosexualitat masculina. A més, esmicola la mononorma en un moment determinat. I sí, conté sexe lèsbic realista. Res de tisores ni altres fantasies d’homes cishetero/bisexuals.

El dibuix és senzill, correcte i molt expressiu. Entra bé pels ulls. La narració és lleugera. De tant en tant, de manera expressa, resulta pausada. Hi ha escenes que requereixen que ens hi aturem un instant a assaborir-les.

Aquesta lectura és de les que més s’han aproximat a les meves expectatives. M’esperava una obra bona, senzilla, que tractés aquesta temàtica amb bona mà... però que no m’enamorés. I ha sigut això però amb alguna sorpresa agradable.

Per què no he traduït el títol al català aquest cop? Si llegiu el còmic, ho sabreu.

Ho recomano? Sí!!! Aquest és un manga que toca molt bé les seves temàtiques, està ben narrat i resulta de molt bon llegir. Crec que cal reivindicar obres com aquesta per la seva naturalitat i el seu realisme. Tant poden servir de referent com per a entendre millor el món que ens envolta, depenent de qui les llegeixi.

Nota global: 8/10