Saltant

Títol original: Jumping

Autora: Asahi Tsutsui

Revista: Cocohana

Editorial: Shueisha

Anys: 2015-2017

Demografia japonesa: Josei

Gèneres: Dia a dia, romanç, competitivitat

Nombre de volums: 4

Edicions fora del Japó: França (Jumping)

Mangues relacionats: Segons Baka, Addicta a la xocolata (Chocolate Junkie,història original) i Així i tot (Nimo Kakawarazu, seqüela de la història original)

Aquest és un dels tants mangues que quan surten al mercat francòfon es posen molt de moda al cercle de gent que llegeixo per internet, però que en les següents entregues van perdent rellevància i quan s’acaben moren definitivament en l’oblit. La meva intuïció em deia que no em semblaria res de l’altre món, però igualment el volia provar. No pas cada dia tinc l’oportunitat d’acostar-me a un josei... i de cavalls encara menys!

Doncs resulta que m’ha agradat bastant. Certament, els cavalls són un dels temes principals, però no es limita a això. L’obra comença amb una hikikomori que no vol sortir de casa. Trobo que la frustració i la fòbia social de la protagonista estan molt ben retratades i que la seva evolució és respectuosa i realista.

Hi ha amistat, hi ha romanç, hi ha embolics que inclouen remordiments... i molta passió per la hípica, òbviament. El final és un pelet insatisfactori, però la resta està molt ben filada i encaixada.

La narració resulta lleugera. Si en algun punt resulta confús, és més aviat pel dibuix: hi ha alguns personatges que s’assemblen bastant entre ells. Sobretot, dos. Per la resta, el dibuix és prou funcional i agradable a la vista.

L’edició francesa és de preu i format estàndard: sobrecobertes i paper grisenc. He d’afegir que la traducció utilitza un recurs que m’ha encantat i que mai fins ara me l’havia trobat (que recordi).

Ho recomano? Sí! Si és que t’agraden els animals i a la vegada les històries costumistes de caire optimista.

Nota global: 8/10

L’hora de l’amor

Títol original: Ai no Jikan (愛の時間)

Autora: Ebine Yamaji

Revista: Feel Young

Editorial: Shōdensha

Any: 2008

Demografia japonesa: Josei

Gèneres: Drama, crítica social, dia a dia

Nombre de volums: 1

Edicions fora del Japó: França (Au temps de l’amour)

Vaig posar-me amb aquest manga poc després d’endur-me la triple decepció amb Esperit Lliure (Free Soul), Blau Anyil (Indigo Blue) i Tendra Criatura Encantadora (Sweet Lovin’ Baby). Perquè sóc així.

No estava mentalitzada per a llegir aquesta obra. Em va produir tot un xoc. Aquí on el veieu, amb aquest títol i aquesta portada tan bufons, es tracta d’un còmic carregat de violència. També difereix en una altra cosa respecte a la resta d’obres que he llegit de la Yamaji: la protagonista és heterosexual. Concretament, una heterosexual que es dedica a assetjar a un gay. I, a aquestes alçades ja no em sorprèn, això no es mostra com problemàtic. Perquè, clar, és la protagonista, pobrissona meva de ma vida.

A part del detall de l’orientació, la protagonista és la prototípica de l’autora: prima, cabells curts i clars, alçada dins de la mitja, sense discapacitats físiques, dedicada a quelcom més o menys creatiu, japonesa i rostre fat. Ja podria innovar una mica, coi!

Quelcom de bo de l’obra és que s’hi critica bastant la cultura de la violació. I des de molts prismes. Ara, com a marca de la casa, hi ha bifòbia i acefòbia.

La narració resulta molt lleugera. Si no fos pel que s’hi explica, podria qualificar la lectura com agradable.

El dibuix és el propi de l’autora, tan senzill i pragmàtic. Tan net.

L’edició francesa, a diferència de la majoria dels títols de la Yamaji editats per Asuka, duu sobrecoberta. És de la mateixa, grandària, això sí: A5. 

Ho recomano? A veure’m. Traient-ne els elements problemàtics, és una bona obra si saps al que vas. És un manga amb molt cru i amb molta violència. Aquesta no és del tot explícita, però a l’autora no li cal més per transmetre-la.

Nota global: 6/10

Què és com la pols que conforma el meu món?

Títol original: Watashi Sekai o Kouseisuru Chiri no You na Nani ka (私の世界を構成する塵のような何か)

Autora: Shuninta Amano

Revista: Comic Yuri Hime

Editorial: Ichijinsha

Anys: 2012-2014

Demografia japonesa: Yuri

Gèneres: Romanç, dia a dia, amistat

Nombre de volums: 3

Edicions fora del Japó: França (All we need is love). Actualització a 6 de novembre de 2018: Espanya (The feelings we all must endure)

Amb el poquet yuri que hi ha publicat a França (aquí encara menys), no hi ha gaire on escollir i com que aquest no tenia un dibuix particularment lleig, vaig decidir donar-li una oportunitat. I això que amb aquest subtítol que s’obté en unir les tres portades, no les tenia totes (“L’únic que necessitem és amor, però l’únic que necessitem és odi, també.”). Així i tot ha resultat ser un bon manga. Dels yuris (en sentit ampli) que he provat en francès, el millor.

L’obra ens situa en un ambient universitari amb set noies que encarnen els pecats capitals. Al principi, tot resulta molt precipitat amb tantes dones amb unes fisonomies prou similars. Després la cosa s’esclareix i ja resulta tot més senzill de seguir.

Guants de làtex per al sexe. Un grandíssim detall de realitat. I mai m’ho havia trobat a una obra de ficció.

En només tres volums, l’Amano tracta prou bé temes com la grassofòbia, l’amor contra la dura realitat (l’amor no ho pot tot), la desigulatat d’oportunitats (deguda als recursos econòmics familiars individuals), les relacions tòxiques, la confiança en parella (i el temor d’esdevenir una persona controladora), les responsabilitats de l’amistat (com l’escolta activa) o l’asexualitat. També m’agrada que incorpori els guants de làtex per al sexe. Mai ho havia vist i li aporta un tint de realisme, així com tants altres detalls que no revelaré.

Pel que fa a les orientacions, es mencionen les paraules “lesbiana” i “hetero”, però no “bisexual”. Així i tot, crec que l’obra no és bifòbica per ella mateixa, sinó que els bífobs són els personatges.

La narració resulta un pèl caòtica, sobretot al principi. De tota manera, es nota que és un tema que a l’autora li costa. El dibuix encara està una mica verd i és bastant irregular: bastant maco a segons quines vinyetes i no tan treballat a d’altres. Canta també que per a les portades i les il·lustracions que hi ha a l’inici de cada volum l’Amano s’hi va esforçar especialment. Quelcom que m’agrada molt és que les set dones són de diferents alçades. També hi ha diferents menes de cos, però sense arribar a la diversitat, ja que tots els cossos encaixen en el cànon.

Un curiós heptàgon amorós.

El títol em sembla horriblement ensopit. És probable que en japonès sigui poètic i tot, però entenc la decisió de l’editorial francesa, d’agafar la primera part del text en anglès de les portades, que fa referència a una cançó famosa. Parlant de l’edició francesa: aquesta entra dins l’estàndard (tankōbon, camisa, paper i tinta bons que no arriben als nivells espanyols), però té una il·lustració a color a l’inici de cada volum, que sospito que n’augmenta el preu. Igualment no m’explico la diferència de preu entre aquest manga i Dones a mig fer, publicat per la mateixa editorial en un format gairebé idèntic. Per últim, he copsat una petita errada en el plegament de la camisa del meu tercer volum, ja que la “l” d’“also” queda menjada.

Ho recomano? Sí, no és un manga perfecte, però està molt bé. Si t’agraden els romanços amb embolics i una micona d’altres aspectes de la vida, jo el provaria. Conté relacions tòxiques, però les critica bastant, així com moltíssims altres temes. Tres volums molt complets amb diverses dinàmiques que es donen entre set universitàries.

Nota global: 8’2/10

Xiuxiuejos

Títol original: Sasameki Koto (ささめきこと)

Autor: Takashi Ikeda

Revista: Comic Alive

Editorial: Media Factory

Anys: 2007-2012

Demografia japonesa: Seinen

Gèneres: Comèdia romàntica, institut, dia a dia, drama, crítica social

Nombre de volums: 9

Edicions fora del Japó: Francès (Sasamekikoto —Murmures—), Estats Units (Whispered Words, edició de 3 volums).

Aquest manga té molt en comú amb Flors Blaves (Aoi Hana, Takako Shimura):

1) Tot i que és de temàtica sàfica protagonitzada per adolescents i tracta el tema amb prou respecte, és un seinen (en comptes de yuri de revista, shōjo o josei). És a dir, el seu públic objectiu són homes.

2) Es van publicar en un període de temps molt similar.

3) El nombre de volums (Flors Blaves consta de 8 volums).

4) L’autor és un gran fan de la Takako Shimura i, de fet, el primer capítol de Flors Blaves li va inspirar el primer capítol de Xiuxiuejos.

5) Ambdós mangues tenen una adaptació animada que es va fer abans no s’acabés l’obra original.

La gran diferència, a part del dibuix i de la manera d’expressar-se en cada obra, és que el Takashi Ikeda és un home i la Takako Shimura, una dona. I així i tot, l’autor sap captar expressar prou bé els sentiments de les noies adolescents .

Però bé, centrem-nos ja en la trama de Xiuxiuejos. La història gira al voltant del patiment de la Sumika per l’amor que sent cap a la seva amiga Ushio. Es tracta d’un amor impossible, ja que a la Ushio només li agraden les noies bufones. I la Sumika és més aviat masculina* i poc bufona.

Aquesta obra ja de bon principi fa com que trenca amb el tòpic de l’institut femení ple de safistes situant l’acció en un col·legi mixt. Però no en el fons no el trenca tant. Sí, surt algun noi, però molt de passada. I gran part de les amigues de la Sumiko i la Ushio són també safistes. De fet, n’hi ha una que vol obrir un club de safistes. També n’hi ha una altra que escriu fanzines yuris i va a convencions de yuri (amb l’entrada vetada als homes). Que ja m’està bé, però resulta una micona contradictori.

Tenint en compte que Xiuxiuejos havia de ser una història curta, sorprèn com després l’autor li sap donar un rerefons tan complet als personatges. També se centra molt en l’acceptació de la pròpia persona i de les persones properes i mostra uns enamoraments bastant sincers; creïbles. A més, aprofita per a fer tot un seguit de reivindicacions, unes de més subtils i altres de manera més oberta. Ara, per al meu gust tot plegat s’allarga massa. Però bé, val a dir que és molt millor aquesta història que el típic romanç amb rivals i/o agressions arreu.

Malauradament, no tot és bo. D’una banda, hi ha una invisibilitat espantosa. De l’altra, no es tracta del tot bé el tema d’un noi cis que es transvesteix. L’autor se n’hauria hagut d’informar més o bé estalviar-se’l. Altres punts que m’exasperen són el fanservice de mal gust (com que a la Ushio se li talli el cap a la portada del quart volum o una cara amb falsa lleterada), un altre aspecte masclista i una pífia anatòmica prou important.

La narració és un dels punts forts de la sèrie. L’autor domina les vineyetes per fer arribar al públic els sentiments dels seus personatges d’una manera bestial.

El dibuix compleix. És expressiu i dinàmic. M’ha agradat que hi hagués gent de diferents estatures. Podria ser més divers, però déu n’hi do; ja fa més que molts mangues.

La traducció francesa està bastant descuidada pel que fa al gènere. Als primers volums es tracta l’autor en femení i hi ha personatges a qui, en determinades situacions, hom no s’hi refereix en el gènere que pertocaria. Per si tot això no fos poc, gran part (o tots) dels honorífics es mantenen.

Al final de cada volum, hi ha un comentari de l’autor amb dibuix. Al setè, a més, hi ha una entrevista amb la seva admiradíssima Shimura. Al principi de cada tom, hi ha algunes pàgines a color: il·lustracions, indexos i alguna plana de còmic.

Ho recomano? Sí. És una història romàntica molt maca i completa, però només si t’agraden les històries costumistes i a foc lent. Sinó, t’avorrirà. Trobo que és una bona obra dins del que ofereix. Té aspectes molt positives i aprofundeix bastant en els personatges i fa una mica de crítica social.

Nota global: 8/10

*Llegint això, s’entèn per què la Sumika és considerada masculina dins de l’obra, tot i que amb els meus ulls d’occidental blanca la percebi com femenina.