Peces

Títol original: Piece (ピース)

Autora: Hinako Ashihara

Revista: Bessatsu Shōjo Comic

Editorial: Shōgakukan

Anys: 2008-2013

Demografia japonesa: Shōjo

Gèneres: Misteri, crítica social, drama, romanç, amistat

Nombre de volums: 10

Edicions fora del Japó: França, Itàlia, Alemanya (Piece, Erinnerung an eine Fremde)

Premis: Premi Shōgakukan del 2013 en categoria shōjo

De la Hinako Ashihara hi ha tot just una obra publicada a Espanya: El rellotge de sorra (Sunadokei), conegut per aquí com Reloj de Arena. És un còmic que m’agrada molt (tret del final-censura): l’autora té una habilitat especial per narrar, per a les metàfores i per transmetre sentiments. Feia anys i panys que tenia ganes de posar-me amb Peces, una obra seva més recent, però mai m’hi animava perquè sempre prioritazava altres mangues. Fins que per fi li va arribar el torn.

Peces tracta sobre una investigació: una antiga companya de classe de la protagonista es mor als 19 anys. La mare li demana si pot cercar quin havia sigut el seu xicot en vida, el qual havia mantingut en secret. La premissa pot semblar un pèl inversemblant, però s’executa la mar de bé. El misteri està perfectament ben filat i sempre hi ha petites revelacions que animen a continuar llegint. És una passada. TOT encaixa. Molt, molt satisfactori. A més, ho trobo d’allò més innovador. Quantes obres de misteri són d’aquest estil?

A nivell ideològic, aquesta obra em produeix emocions contradictòries. D’una banda, hi ha coses que fa molt bé: la crítica a la grassofòbia o com pinta les relacions tòxiques, la manca de comunicació i certs punts sobre el masclisme. D’altra banda, hi aspectes que no m’agraden gens: es nota una barbaritat que l’autora està en contra de l’avortament i de la llegítima defensa. També canta un colló que l’Ashihara és molt homòfoba. L’obra té una heteronorma que, de tan descarada, es fa ridícula. Tant és així que hi ha una escena en què una noia sembla que s’hagi enamorat a primera vista d’una altra, però no: resulta que n’admira la bellesa i en vol esdevenir amiga. Per si això no fos poc, els únics dos cops que es menciona l’homosexualitat és de manera despectiva (comportament normalitzat dins de l’obra i gens criticat).

Amor Amistat a primera vista.

Dels personatges principals destacaré que són universitaris. La resta, te la deixo descobrir a tu.

La narració està molt ben polida. Hi ha un fotimer de flaixbacs molt ben enllaçats amb el present. Admirable.

El dibuix resulta expressiu i pràctic. És l’inconfusible de l’autora. A més, es nota una clara millora des d’El rellotge de sorra. I aquí hi incloc l’anatomia. No us deixeu enganyar per la portada del primer tom!

Tot i que “Piece” literalment vol dir “Peça” (en singular), entenc que l’autora va agafar el diccionari japonès-anglès i es va quedar tan ampla. La qüestió és que tot el misteri es planteja com un gran trencaclosques conformat de diferents peces que es van reunint al llarg de la investigació.  En japonès no hi ha plural gramatical, així que no és d’estranyar que els natius d’aquest idioma no pensin en detalls així si no parlen llengües estrangeres on aquest existeixi.

L’edició francesa és senzilla i duu sobrecobertes. Disposa d’una etiqueta masclista al sisè volum i una al desè que remarca que es tracta del darrer número. Hi ha fitxes de personatges a partir del sisè volum. No sé si és cosa de la traducció o del meu nivell de francès, però hi havia determinades coses que no em semblaven del tot ben adaptades. Ara, si hi ha una cosa que em foti és que posin asteriscos innecessaris. Això és un insult al públic.

Ho recomano? Diguem que “sí, però”. Com a obra de misteri està molt bé, però em fot molt aquesta aversió a l’avortament, a la legítima defensa i a les sexualitats minoritàries en general i l’homosexualitat en particular.

Nota global: 7’2/10

Què és com la pols que conforma el meu món?

Títol original: Watashi Sekai o Kouseisuru Chiri no You na Nani ka (私の世界を構成する塵のような何か)

Autora: Shuninta Amano

Revista: Comic Yuri Hime

Editorial: Ichijinsha

Anys: 2012-2014

Demografia japonesa: Yuri

Gèneres: Romanç, dia a dia, amistat

Nombre de volums: 3

Edicions fora del Japó: França (All we need is love). Actualització a 6 de novembre de 2018: Espanya (The feelings we all must endure)

Amb el poquet yuri que hi ha publicat a França (aquí encara menys), no hi ha gaire on escollir i com que aquest no tenia un dibuix particularment lleig, vaig decidir donar-li una oportunitat. I això que amb aquest subtítol que s’obté en unir les tres portades, no les tenia totes (“L’únic que necessitem és amor, però l’únic que necessitem és odi, també.”). Així i tot ha resultat ser un bon manga. Dels yuris (en sentit ampli) que he provat en francès, el millor.

L’obra ens situa en un ambient universitari amb set noies que encarnen els pecats capitals. Al principi, tot resulta molt precipitat amb tantes dones amb unes fisonomies prou similars. Després la cosa s’esclareix i ja resulta tot més senzill de seguir.

Guants de làtex per al sexe. Un grandíssim detall de realitat. I mai m’ho havia trobat a una obra de ficció.

En només tres volums, l’Amano tracta prou bé temes com la grassofòbia, l’amor contra la dura realitat (l’amor no ho pot tot), la desigulatat d’oportunitats (deguda als recursos econòmics familiars individuals), les relacions tòxiques, la confiança en parella (i el temor d’esdevenir una persona controladora), les responsabilitats de l’amistat (com l’escolta activa) o l’asexualitat. També m’agrada que incorpori els guants de làtex per al sexe. Mai ho havia vist i li aporta un tint de realisme, així com tants altres detalls que no revelaré.

Pel que fa a les orientacions, es mencionen les paraules “lesbiana” i “hetero”, però no “bisexual”. Així i tot, crec que l’obra no és bifòbica per ella mateixa, sinó que els bífobs són els personatges.

La narració resulta un pèl caòtica, sobretot al principi. De tota manera, es nota que és un tema que a l’autora li costa. El dibuix encara està una mica verd i és bastant irregular: bastant maco a segons quines vinyetes i no tan treballat a d’altres. Canta també que per a les portades i les il·lustracions que hi ha a l’inici de cada volum l’Amano s’hi va esforçar especialment. Quelcom que m’agrada molt és que les set dones són de diferents alçades. També hi ha diferents menes de cos, però sense arribar a la diversitat, ja que tots els cossos encaixen en el cànon.

Un curiós heptàgon amorós.

El títol em sembla horriblement ensopit. És probable que en japonès sigui poètic i tot, però entenc la decisió de l’editorial francesa, d’agafar la primera part del text en anglès de les portades, que fa referència a una cançó famosa. Parlant de l’edició francesa: aquesta entra dins l’estàndard (tankōbon, camisa, paper i tinta bons que no arriben als nivells espanyols), però té una il·lustració a color a l’inici de cada volum, que sospito que n’augmenta el preu. Igualment no m’explico la diferència de preu entre aquest manga i Dones a mig fer, publicat per la mateixa editorial en un format gairebé idèntic. Per últim, he copsat una petita errada en el plegament de la camisa del meu tercer volum, ja que la “l” d’“also” queda menjada.

Ho recomano? Sí, no és un manga perfecte, però està molt bé. Si t’agraden els romanços amb embolics i una micona d’altres aspectes de la vida, jo el provaria. Conté relacions tòxiques, però les critica bastant, així com moltíssims altres temes. Tres volums molt complets amb diverses dinàmiques que es donen entre set universitàries.

Nota global: 8’2/10

Cesare, el Creador i Destructor

Títol original: Cesare, Hakai no Sōzōsha (チェーザレ 破壊の創造者)

Autora: Fuyumi Sōryō

Revista: Morning

Editorial: Kōdansha

Anys: 2005-???

Demografia japonesa: Seinen

Gèneres: Ficció històrica, política, amistat, (fals) romanç

Nombre de volums: 11 i obert

Edicions fora del Japó: França (Cesare), Itàlia (Cesare, Il creatore che ha distrutto)

Cesare és d’aquelles obres que per força em criden l’atenció: un dibuix poderós, ambientat a la Itàlia renaixentista i àmpliament coneguda (amb la publicitat que això comporta). L’havia perseguida durant anys i a la fi m’hi vaig aconseguir posar.

Malgrat que Cesare, tal i com indiquen el nom i les portades, pren com a base la vida del Cèsar de Borja, en un principi tenim com a protagonista l’Angelo da Canossa, que d’alguna manera serveix de nexe d’unió entre el lectorat i l’ambientació italiana de finals del segle XV. Recordem que el públic per a qui està pensat el còmic és japonès, que l’obra està molt documentada i que hi apareixen un fotimer de fets i personatges històrics*. Aquí i aquí hi ha una mica més d’informació sobre el fet d’emprar aquest recurs.

L’Angelo, deia, és un nou estudiant a la universitat de Pisa, d’origen florentí i becat pel Lorenzo de Medici. Allà coneixerà el Cèsar de Borja i aprendrà a la força sobre etiqueta i intel·ligència emocional.

Al principi, doncs, veiem el Cèsar a través dels ulls de l’Angelo. Entre que aquest l’idealitza i que el Cèsar encara no hi confia gaire (i, per tant, no es mostra del tot com és), veia retratat el Cèsar com massa bona persona. Quan ja m’estava començant a pujar la mosca el nas, la Sōryō en mostra lleument la part fosca. I mica en mica, el lectorat va percebent com de calculador és el Cèsar... tot i copsar-hi també altres aspectes de la seva personalitat, com ara la passió pel coneixement.

Hi ha molta documentació darrere aquest manga. Tant és així que l’autora disposa d’un assessor especialitzat que apareix acreditat a les portades: el Motoaki Hara. La Sōryō reconeix, però, que hi ha situacions que s’ha inventat (a part, òbviament, del personatge de l’Angelo)... però sempre dins d’uns marges raonables de credibilitat. És a dir, hi ha escenes que no estan documentades, però que es podrien haver donat, ja que no es contradiuen amb res del que consta als arxius.

No obstant això, és increïble la mà d’esdeveniments (i tan detallats) que se’ns mostren i com a la Sōryō se li en refot tot i descriu successos que s’havien donat abans del naixement dels contemporanis del Cèsar de Borja. I així tenim el volum 7, que és un manga gairebé independent sobre el Dante. I la història transcorre molt lentament, malgrat tota la informació donada. Del volum 1 a l’11 no arriba a passar un any sencer! Ara que clar, també hi ha flaixbacs sobre la vida del Cèsar i altres personatges. Però l’obra podria durar tranquil·lament 20 o 30 volums més. Ara que no sé si la vida de l’autora donarà per a tant (que té ja 58 anys i va a volum per any).

Tenint en compte tot el que els ocorre als personatges principals i que llurs dissenys s’allunyen bastant als del típic manga d’institut (on molts cops s’infantilitza l’aspecte dels personatges), molts cops se m’oblidava que l’Angelo i companyia tenen 16-17 anys.

Tot i que Cesare és un seinen i, per tant, està oficialment dirigit a homes (homes que majoritàriament seran heterosexuals), canta un colló que està fet per una dona heterosexual... a la qual li encanta el BL. Vegem-ho en profunditat:

1) L’Angelo, en un seinen (com és el cas), hauria de ser l’avatar dels lectors... però ho és de les lectores. Concretament, de les lectores heterosexuals. L’Angelo està codificat com molts protagonistes prototípics de BL: molt androgin tirant cap a la feminitat, amb certs complexes d’inferioritat i amb una atracció irremeiable cap a cert home. És que fins i tot el seu nom és androgin**: “Angelo”. És a dir, “àngel”, associat sempre a éssers assexuats i sense gènere. I recordem que per a plasmar àngels, molt sovint es prenien models femenins... encara que llur nom fos masculí.

2) La tensió sexual dins la tríada Cèsar-Angelo-Miguel és tan patent que fa mal. I encara fa més mal que, per demostrar als lectors de la Morning que només és amistat, tant el Cèsar com l’Angelo (no així el Miguel, si no m’oblido de res) mostrin atracció obertament envers certes dones (bifòbia al canto). És molt trist que una de les escasses missions dels personatges femenins en aquest manga sigui fer de rètol de “no homo”. (I, per exemple, m’esperava que la Lucrècia aparegués molt més, però no hi surt pas gaire.) Em pregunto com hauria anat tot si, en comptes de en una revista seinen, Cesare s’hagués publicat en una revista josei. Al final, l’únic home que sent atracció de manera oficial per un altre és un senyor que pretén abusar sexualment del Cesare (sent aquest molt jovenet).

3) La Sōryō intenta reproduir allò que es coneix com “mirada masculina”, però no se’n surt. Per molt que dibuixi dones atractives nues i intenti sexualitzar-les, no ho aconsegueix. En canvi, però, en mostrar els torsos nus del Cèsar o l’Angelo... sí que ho assoleix. Així com ocorre amb el seu admirat Miquel Àngel, a través de l’obra de la Sōryō es pot deduir que a ella li atreuen els homes i que, en canvi, les dones... doncs no.

A l’esquerra, un intent de mirada masculina. A la dreta, una “mirada femenina” de ca l’ample.

Com a darrera queixa diré que es treu el tema de la prostitució i es toca amb molt poc de tacte. Així no, Sōryō, així no.

La narració resulta magnífica. L’autora dansa per diversos escenaris i ho fa magistralment. Els canvis d’escena s’entenen i tot rutlla a la perfecció. Es nota que és una mangaka experimentada.

El dibuix és, sens dubte, un dels elements que fan que el lectorat tingui en tan gran estima aquesta obra. Ja avanço que es nota l’ús de fotos. L’únic que hi ha vinyetes on es nota molt descaradament i d’altres on es percep que s’han fet més esforços perquè no es noti el pegot. Molt irregular en aquest punt. Ara, el dibuix dels personatges resulta magistral. N’hi ha un fotimer. I de totes les edats. La Sōryō sap dibuixar des de mainada fins a gent gran sense que li tremoli el pols. Un altre dels seus punts forts és l’expressivitat. L’autora domina a la perfecció tota subtilitat del rostre humà.

I ja que estic amb el tema del dibuix, aprofitaré per parlar de quelcom que em toca bastant la moral. He vist senyors queixant-se que a l’obra surten molts bishōnens i que probablement el Cèsar no era tan ben plantat. Ara, aquests són els mateixos que no és queixen pas quan a obres ambientades a l’“Edat Mitjana” les dones atractives apareixen segons els cànons actuals, depilades i tot. Però no cal anar-nos tan lluny: o és que us penseu que la Lucrècia era tan bonica com surt a Cesare? D’això no veureu que es queixin, no. Colla d’hipòcrites.

Bishōnen detectat, senyors ploramiques a l’atac.

L’edició italiana està prou bé, sense ser meravellosa: té una sobrecoberta de 2/5 (sobrecoberta-faixa, l’anomeno jo; es veu que és un invent de l’editorial japonesa i no de la italiana), conserva totes les pàgines a color del principi i algunes de les del mig (ara que la reproducció ja és una altra cosa), la impressió és prou bona (però falla un pèl a algunes pàgines), el paper és grisenc... Com a defectes val a dir que com a mínim el meu onzè tom té diverses coses lletges (taques marronoses com de cafè i ratllades negres) i que el poc castellà que surt és horriblement macarrònic. Imagino que això darrer venia de l’edició japonesa, però tenint a Itàlia més mitjans per pal·liar-ho, ja ho podrien haver arreglat.

AquizzzZZZZzzz... ai, que m’adormo!

Pel que fa a extres, tots els volums disposen de la bibliografia utilitzada, així com del mateix text introductori a l’inici que al tercer tom passa a titular-se “premissa”. A partir del segon volum, hi ha un resum del que ha ocorregut anteriorment***, així com un mapa de personatges que va evolucionant conforme avança la història. Pel que fa a la resta d’extres, els separaré per volums:

-Primer volum: res més.

-Segon volum: mapa d’Itàlia, entrevista entre la Fuyumi Sōryō i el Motoaki Hara, glossari i article titulat “Dante i la Divina Comèdia” del Motoaki Hara.

-Tercer volum: mapa d’Itàlia, glossari, article titulat “Cèsar i l’Europa Medieval” (amb mapa de la Península Ibèrica el 1941) i guia de Pisa (amb fotos i comparatives respecte al manga).

-Quart volum: mapa de la terra que envolta el Mediterrani amb especial èmfasi a Itàlia i Espanya, glossari i article titulat “Maquiavel i Cèsar de Borja” signat per Takeshi Sasaki.

-Cinquè volum: mapa d’Itàlia, França i Espanya, glossari i article-entrevista titulat “La vida universitària durant el Renaixement” amb les preguntes respostes pel Motoaki Hara).

-Sisè volum: mapa d’Itàlia, continuació de la guia de Pisa i article titulat “La celebració del Nadal” signat per Yoshihiro Ishii.

-Setè volum: mapa d’Itàlia vers el 1300, glossari, article titulat “L’humiliació de Canossa” signat pel Motoaki Hara i article-entrevista titulat “Els secrets del duomo de Pisa” amb les preguntes respostes pel Motoaki Hara.

-Vuitè volum: mapa d’Itàlia i article titulat “Els catorze anys de glòria i fracassos del Lorenzo de Medici”

-Novè volum: mapa d’Itàlia amb la triple aliança i article titulat “El món de Cesare”.

-Desè volum: mapa d’Itàlia amb la triple aliança.

-Onzè volum: mapa d’Itàlia amb la triple aliança.

Ho recomano? Sí!!! En general està molt bé. El dibuix és preciós, tot està documentadíssim i, malgrat ser bastant dens, fa de bon llegir. Ara, té les seves coses dolentes: la pèssima representació de personatges femenins, el retrat de la prostitució i l’homofòbia i la bifòbia. 

Nota global: 8/10

* Alguns dels quals ficats amb calçador. O ja em diràs tu quina necessitat hi havia de fotre el Colom en dos volums diferents. CAP. NI. UNA.

**També és un joc de paraules amb el personatge de Miguel i Miquel Àngel. Es dóna a entendre dins del manga i l’autora ho ha comentat de manera oficial. Però una cosa no treu l’altra.

***Al resum del que hi ha al segon volum posa que l’acció arrenca el 1949. Gran pífia.