Manual de les Arts Ninges: La llegenda de Kagemaru

Títol original: Ninja Bugeichō: Kagemaru Den (忍者武芸帳:　影丸伝)

Autor: Sanpei Shirato

Revista: Cap, publicat directament en format tom per al seu lloguer.

Editorial: Shōgakukan

Anys: 1959-1962

Demografia japonesa: ????

Gèneres: Ficció històrica, ninges i samurais, aventures, política, crítica social, sobrenatural

Nombre de volums: 17 (amb moltes reedicions, sense ordre cronològic: de 2 toms, 8, 9, 12 i 17)

Edicions fora del Japó: Itàlia (Kagemaru Den, la leggenda di un ninja)

El Sanpei Shirato és un dels meus mangakes homes clàssics preferits i ja que vaig perdre’m l’oportunitat de fer-me La Llegenda de Kamui (Kamui-Den) en francès en el seu moment, em vaig llançar amb el títol que ens ocupa en italià. 

La llegenda del Kagemaru és un manga que trobo que és molt ambiciós, començant ja com dos mangues en un, amb dues clares històries: la del Jūtarō (un noble amb set de venjança) i la del Kagemaru (el líder de les revoltes camperoles). I el problema és que trobo que se li va anar de les mans a l’autor (probablement per culpa dels editors): els primers toms estan molt bé, però a mesura que avança la història...

1) S’afegeixen a la força un munt de personatges i subtrames que després es tanquen de manera molt abrupta.

2) Mentre que al principi s’intenta ser més o menys realista, conforme avança la història aquesta adquireix tints fantasiosos. Que no em queixaria si fos la intencionalitat inicial, però trobo que això trenca la coherència interna de l’obra. Relacionat amb això està el següent punt, també.

3) De sobte comença a haver-hi fanservice ranci.

4) Es fa ús i abús de recursos com les disfresses (ningú és qui et penses de manera constant), l’ocultació de rostres amb barrets, les falses morts i les trobades casuals.

5) Hi ha algun “out of character”. En especial, un referent al personatge del Kagemaru que no hi ha qui es cregui.

6) Per aclarir tal o qual cosa, l’autor, sota el recurs de narrador, va dient que “i no és necessari dir-ho, però...”. Primer, si no és necessari, no ho diguis. Segon, si tires d’aquest recurs, fes-lo servir amb comptagotes perquè quan és la quarantena vegada que l’utilitzes és que el teu guió clarament fa aigües.

Amb tot això, el fil conductor molts cops es perd. Una llàstima. També cal concedir-li a La llegenda de Kagemaru, però, que per l’època en què va publicar-se originalment és un manga extremadament llarg i que, amb això, va obrir el camí a molts altres. Així i tot, val a dir que cap al final tot plegat es redreça i la cloenda és prou satisfactòria. Es nota que l’autor sabia com volia acabar l’obra.

Un tast dels personatges de l’obra. El
Jūtarō a dalt a l’esquerra i el Kagemaru just a la punta contrària.

M’ha sorprès agradablement que a un manga tan vell sobre ninges i samurais i destinat clarament a un públic masculí hi hagi cinc kunoichis de les quals tres tenen prou de pes dins de la trama. No reben un tractament ideal, però déu n’hi do. Tenen els seus moments de glòria i diàleg. Una d’elles ni tan sols entra als cànons de bellesa en ser ja anciana. Repeteixo: TRES personatges. D’aquesta mena de personatges en aquesta mena d’obres si n’hi ha un, ja és molt. Ara quina excusa tindran els masclistes per justificar obres posteriors que tracten de manera pèssima llurs escassos personatges femenins? L’època ja no. I a veure’m, que al Shirato tampoc el veig com a un gran feminista, eh.

També m’agrada molt la crítica social i que es parli de camperols encara que sigui de manera indirecta, que són els grans oblidats d’aquest tipus de mangues.

Pel que fa al personatge del Kagemaru, entre unes coses i altres, acaba quedant molt desdibuixat. Per molt que digui el títol, no se’n pot ni tan sols considerar el protagonista. I és una llàstima perquè semblava que l’autor tenia un rerefons pensat per a ell, però és quelcom que no es va arribar a explotar mai i sembla que se n’hi va posar un altre de diferent i a mitges.

La narració és agradable. A vegades més ràpida, a vegades més lenta. Al Shirato li agraden tant les escenes de batalla com les de la contemplació d’animals. És fascinant que a un mateix manga pugui haver-hi aquests contrastos i que quedi tan bé. El que em crida l’atenció és que s’utilitzi tan sovint el recurs del narrador (quelcom pràcticament inexistent al manga actual). Si durant la lectura em perdia a estones era més aviat per culpa meva amb l’embolic que em faig amb els noms japonesos (i més que els dels personatges, que també, els de les antigues regions i èpoques) i per culpa de les trampes que hi ha al guió.

El dibuix entra pels ulls. Els personatges masculins estan molt ben diferenciats els uns dels altres. Els femenins, no tant. El Shirato pot dibuixar de tot: persones, cases, castells, boscos, escenes de batalla, un munt d’animals, rius, etc. A més, es tracta d’un dibuix molt dinàmic, ideal per a còmic. Sembla que no pugui ser un manga tan vell.

Normalment, els mangues de ninges i samurais dirigits a un públic masculí em resulten horrorosos perquè:

1) Solen ser molt misògins.

2) La narració se’m fa carregosa.

3) La trama no m’importa en absolut.

4) El dibuix no m’entra pels ulls.

A més, que no és fàcil dibuixar bones escenes de batalla. Però el Shirato ho fa prou amè, tot plegat.

L’edició italiana condensa tot el material en quatre volums, que es basen en una edició japonesa de vuit. Això dóna lloc a certes errades pel que fa a l’adaptació de la traducció a aquesta edició. Les sobrecobertes són en negre i un altre color i per a la portada i la contraportada s’han agafat les vinyetes interiors de cada volum en comptes d’il·lustracions a color de la sèrie. A la solapa davantera hi ha una contextualització de l’època en què es desenvolupa la història. A la del darrere, una biografia del Shirato. Malgrat la gran quantitat de pàgines, són prou còmodes de llegir.

Ho recomano? Sí. Ha envellit molt bé. Si t’agraden els mangues de ninges i samurais i no t’importa que sigui tan llarg, endavant.

Nota global: 8/10

Amakusa 1637

 

Com que la portada japonesa se’m resisteix, en poso la taiwanesa.

Títol original: Amakura 1637

Autora: Michiyo Akaishi

Revista: Flowers i Petit Flower

Editorial: Shōgakukan

Anys: 2000-2006

Demografia japonesa: Josei

Gèneres: Sobrenatural, ucronia

Nombre de volums: 12 (edició original) i 7 (edició bunkō)

Edicions fora del Japó: França, Taiwan

No les tenia totes amb aquest manga. Es tracta d’una obra de l’autora de Rosa Alpina, una obra de la qual guardo prou bon record, però així i tot. El dibuix de les portades d’Amakura 1637 no em generava una sensació pas gaire bona. Però no, em va fer el pes.

I no entenc com sent una obra èpica d’aquestes característiques estigui tan oblidada. Bé, sí: no hi ajuda gens que no tingui anime.

Aquí la Natsuki és la presidenta del consell d’estudiants de batxillerat i se’n va amb els altres cinc membres de viatge de fi d’estudis. Tot molt nostàlgic i tal. Fins que no se sap ben bé què passa que acaben repartits al Japó d’ara fa uns segles. Concretament, poc abans que s’esdevingués la revolta de Shimabara. I resulta que oh: la Natsuki és clavadeta al que en teoria hauria d’haver sigut el líder de la revolta, però aquest és mort. Així, entre unes coses i altres, la Natsuki decideix evitar com sigui la sanguinolenta revolta.

Com pots veure, no és exactament un isekai, ni tampoc una ucronia tal i com els entenem. És una barreja.

Quelcom que m’encanta d’aquesta obra és que s’hagi tingut en compte les habilitats i les limitacions dels personatges. L’autora no envia una sola noia desvalguda que se les manegarà de maneres inversemblants. No pas. Envia sis persones destacades en diversos camps. Gent que no aprèn per osmosi: hi ha excel·lents lluitadors, però també una experta en història japonesa. L’únic que no em convenç és que sent 3 noies i 3 nois, les noies arribin al passat substancialment més tard que els nois.

 

La catedral de Barcelona a una de les portades interiors.

Després està el tema dels mòbils. A mi no em desagrada. Sí, l’ideal seria que no tinguessin cobertura. Així i tot, l’autora fa que els personatges siguin conscients que en teoria els mòbils no haurien de poder funcionar... i que no els puguin fer servir sempre que vulguin. He de dir, a més, que em fa molta gràcia que en els resums ens presentin els mòbils com un personatge més de l’obra.

Sobre el xoc cultural, hi ha coses més ben retratades d’altres. M’agrada que es reivindiqui que actualment a diversos llocs vivim molt millor que tot just fa uns segles. A la vegada, no em convenç gens que el “present” s’idealitzi fins al punt de dir que no hi ha cultes perseguits i que et pots casar amb qui vulguis (i més si recordem que l’obra es va començar a publicar el 2000). I això em xoca especialment perquè l’obra no és gens heteronormativa. D’entre els personatges principals, tenim un noi a qui li agraden els nois i una noia enamoradíssima de la Natsuki. I està l’Iemitsu Tokugawa, gay segons moltes fonts i aquí, també.

Una de les meves coses preferides de l’obra és com es plantegen els miracles de l’Amakusa-Natsuki. No són realment miracles, sinó diverses il·lusions. També l’evolució de la protagonista i de com s’acaba aferrant al seu paper d’Amakusa perquè li convé tot i que no li faci especial il·lusió el fet de transvestir-se.

Com passa en molts mangues, em falta que es parli una mica més de la família dels personatges principals. Però bé, hi ha molts personatges principals, et deixen clar que no van néixer amb 16 anys i tenen tots una personalitat diferenciada.

Pel que fa al romanç, aquest podria ser millor, però la parella principal em sembla correcta. Tenen coses en comú i es recolzen mútuament. Ara, això que es perdoni així com així violadors i assassins perquè patien molt i estaven molt enamorats, ja no m’agrada tant.

Malauradament, es nota constantment que aquesta és una obra dirigida a japonesos, amb tantes referències històriques. Però això té un contrapunt curiós perquè es tracta a la vegada d’una sèrie d’acció i de política. No se centra en un dels dos; va alternant.

Del final només diré que és una meravella.

El mòbil, un personatge més.

La narració és en general fluïda, però a vegades s’encarcara una micona. Res de greu.

Tal i com vaticinava, el dibuix em sembla lleig. Tant a nivell estètic com anatòmic. I mira que el d’Alpen Rose em sembla preciós. No sempre passa això que amb els anys i la pràctica es poleix el dibuix. Si més no, resulta funcional.

L’edició francesa, físicament i a nivell de retolació està bé. Però. Hi ha una cosa que de veritat em fot de molt mala hòstia. Per mandra i deixadesa en el procés de traducció d’aquesta mena d’obres. Em refereixo a tant quan el gènere d’un dels personatges principals és ambigu com quan aquest es transvesteix. El japonès no té gènere gramatical, la qual cosa complica les coses en les traduccions a llengües on sí que n’hi ha. I en obres així la poca cura en la traducció canta un colló i mig. Constantment hi ha personatges que saben que la Natsuki és una noia tractant-la en femení davant de personatges que es pensen que és un noi.

Ho recomano? Si t’agraden aquesta mena d’obres, endavant. No és perfecta, però té molts toquets originals i la protagonista és intel·ligent, forta i compassiva. Hi ha coses molt tòxiques (i justificades per l’obra), sí, però també d’altres que no. Potser et perdis amb tanta trama política històrica del Japó.

Nota global: 7’5/10

El Rèquiem del Rei de les Roses

Títol original: Bara-ō no Sōretsu (薔薇王の葬列)

Idea original: William Shakespeare

Autora del còmic (readaptació, guió i dibuix): Aya Kanno

Revista: Gekkan Princess

Editorial: Akita Shoten

Anys: 2013-???

Demografia japonesa: Shōjo

Gèneres: Drama, ficció històrica, política, aventures, romanç

Nombre de volums: 8 i obert

Edicions fora del Japó: França (Le Rèquiem du Roi des Roses), Itàlia (Requiem of the Rose King), Estats Units (Requiem of the Rose King), Alemanya (Requiem of the Rose King), Polònia (Requiem Króla Róż), Taiwan (???; ni idea de com transcriu-re-ho), Actualització a 6 de novembre de 2018: Espanya (Réquiem para el Rey de la Rosa).

Feia ja uns mesos que em cridava l’atenció El Rèquiem del Rei de les Roses: dibuix poderós i ambientació històrica a Europa. Només veient-ne les portades i coneixent-ne la premissa em deia “aquest còmic m’agradarà”. I vaig encertar de ple!

Aquest manga és una amalgama de les obres de teatre Ricard III i Enric VI, ambdues del Shakespeare. No és una adaptació fidel, sinó que es tracta d’una història reimaginada. No he llegit ni vist cap d’aquestes dues obres, així que no sé dir si havent-les consumit fa gràcia llegir El Rèquiem del Rei de les Roses o bé genera ganes d’estirar-se dels cabells.

La història de la Kanno ens mostra un Ricard III de nen, amb un pare que se l’estima molt i una mare que l’odia des del seu naixement... perquè és intersexual. A partir d’aquí van passant els anys i hi ha diverses guerres i anades i vingudes polítiques. També hi ha espai per al romanç i la introspecció de Ricard III com a intersexual, tant en relació amb si mateix com amb els altres.

La Kanno fa un gran treball amb tot el tema del gènere. Sobretot el masculí, ja que hi ha més personatges masculins i són aquests els que, en general, reben més atenció. M’agrada molt com es toquen les diferents masculinitats, per exemple. I tot i que els personatges femenins no tinguin tanta rellevància, són prou diversos i entre ells tenim una reina guerrera.

Pel que fa al romanç, hi ha un aspecte que no m’agrada gaire, però com a mínim no es fa des d’un punt de vista morbós (cosa que sí que passa en la majoria dels casos). Tinc una altra queixa, encara: en una ocasió l’autora fot un final de tom molt refotut. Ja de per si ho són, però aquest és exagerat.

La narració i el dibuix són una passada! L’autora em deixa bocabadada amb els seus experiments. Del dibuix em crida particularment l’atenció la cura posada en fer els llavis. La resta és molt maco, però sense arribar al preciosisme. L’única pega que hi veig és que a vegades hi ha personatges que es confonen, sobretot en primers plans. Amb tots aquests senyors tan andrògins i sense barba ni bigoti és la mar de senzill equivocar-se fins i tot del gènere del personatge.

Una cosa que m’al·lucina d’aquest títol és com aprofita les influències de shōjos clàssics per crear quelcom nou. La més evident és Utena, la noia revolucionària (Shōjo Kakumei Utena, Be Papas), però sospito que també beu de La Rosa de Versalles (Versailles no Bara, Riyoko Ikeda), El Clan dels Poe (Poe no Ichizoku, Mōto Hagio), RG Veda (CLAMP) i El Rèquiem de les Roses (Bara no Sōretsu, Yōko Matsumoto), així com de diversos antecessors del BL. I possiblement encara me’n deixo.

Kioon qualifica de seinen aquest manga perquè està clar que els shōjos no poden tractar temes seriosos com les trames de poder, l’orientació sexo-romàntica o el gènere (el romanç ja sabem que no és seriós perquè és una cosa de nenes cursis). No és com si ho portessin fotent dècades. I els dos darrers temes molt millor que la majoria de seinens fets per homes, val a dir. El llom dels toms de l’edició de Kioon està tenyit de misogínia.

Els volums fan gust d’agafar. Imagino que és perquè són una micona més gruixuts que la mitja de tankōbons i duen camisa. La tipografia del títol és pròpia de les d’Ivrea. M’encanta! (Que mira que la tipografia japonesa arriba a ser insípida!). A partir del segon volum, al principi de cada tom hi ha un mapa de personatges. I val a dir que la retolació és una delícia. La gran recança d’aquesta edició és que no tingui pàgines a color. En blanc i negre, les il·lustracions de la Kanno perden un fotimer; hi ha zones que queden molt fosques i no se n’aprecia bé el contingut.

Dins de la traducció hi ha tres aspectes que em criden l’atenció:

-El gènere gramatical no sempre s’aplica bé. I és important per a la trama.

-L’expressió “gent femenina”, que em xerrica molt.

-Als resums i a la presentació de personatges s’utilitza la paraula “hermafrodita”. Entendria que, dins de l’obra, algun personatge fes servir aquesta paraula pel tema del context històric i tal. En resums i coses de l’estil, em sembla una vergonya. Es podria argumentar que potser és culpa dels japonesos, però al vídeo promocional de Kioon també es fa servir aquest malaurat mot.

Com a petita curiositat, la il·lustració de la primera portada de l’edició francesa (i l’alemanya) és diferent de la japonesa. I millor. Concretament, es tracta de la portada de la Gekkan Princess del desembre de 2013, la qual fou també reutilitzada per a alguna cosa relacionada amb l’edició limitada japonesa del setè volum (que n’inclou un drama CD).

Sabent que Otomen (de la mateixa autora) tracta d’un noi femení i que la Kanno toca bé els temes de gènere, m’he quedat amb ganes de llegir-lo. A Espanya ens n’arribaren només els primers sis volums.

Ho recomano? Sí, sí, sí! És un manga que val molt la pena per tota la seva intriga política i romàntica. Però és que a més, té una representació intersexual que, des del meu desconeixement, em sembla molt bona*. I el dibuix i la narració són majestuosos.

Nota global (fins al volum 6, inclòs): 9/10
Edició a 27 de novembre, amb el 7è volum llegit: en mantinc la nota.

*Encara que intueixo que això que es mostri tantes vegades el tors del Ricard no és del tot encertat.

Cesare, el Creador i Destructor

Títol original: Cesare, Hakai no Sōzōsha (チェーザレ 破壊の創造者)

Autora: Fuyumi Sōryō

Revista: Morning

Editorial: Kōdansha

Anys: 2005-???

Demografia japonesa: Seinen

Gèneres: Ficció històrica, política, amistat, (fals) romanç

Nombre de volums: 11 i obert

Edicions fora del Japó: França (Cesare), Itàlia (Cesare, Il creatore che ha distrutto)

Cesare és d’aquelles obres que per força em criden l’atenció: un dibuix poderós, ambientat a la Itàlia renaixentista i àmpliament coneguda (amb la publicitat que això comporta). L’havia perseguida durant anys i a la fi m’hi vaig aconseguir posar.

Malgrat que Cesare, tal i com indiquen el nom i les portades, pren com a base la vida del Cèsar de Borja, en un principi tenim com a protagonista l’Angelo da Canossa, que d’alguna manera serveix de nexe d’unió entre el lectorat i l’ambientació italiana de finals del segle XV. Recordem que el públic per a qui està pensat el còmic és japonès, que l’obra està molt documentada i que hi apareixen un fotimer de fets i personatges històrics*. Aquí i aquí hi ha una mica més d’informació sobre el fet d’emprar aquest recurs.

L’Angelo, deia, és un nou estudiant a la universitat de Pisa, d’origen florentí i becat pel Lorenzo de Medici. Allà coneixerà el Cèsar de Borja i aprendrà a la força sobre etiqueta i intel·ligència emocional.

Al principi, doncs, veiem el Cèsar a través dels ulls de l’Angelo. Entre que aquest l’idealitza i que el Cèsar encara no hi confia gaire (i, per tant, no es mostra del tot com és), veia retratat el Cèsar com massa bona persona. Quan ja m’estava començant a pujar la mosca el nas, la Sōryō en mostra lleument la part fosca. I mica en mica, el lectorat va percebent com de calculador és el Cèsar... tot i copsar-hi també altres aspectes de la seva personalitat, com ara la passió pel coneixement.

Hi ha molta documentació darrere aquest manga. Tant és així que l’autora disposa d’un assessor especialitzat que apareix acreditat a les portades: el Motoaki Hara. La Sōryō reconeix, però, que hi ha situacions que s’ha inventat (a part, òbviament, del personatge de l’Angelo)... però sempre dins d’uns marges raonables de credibilitat. És a dir, hi ha escenes que no estan documentades, però que es podrien haver donat, ja que no es contradiuen amb res del que consta als arxius.

No obstant això, és increïble la mà d’esdeveniments (i tan detallats) que se’ns mostren i com a la Sōryō se li en refot tot i descriu successos que s’havien donat abans del naixement dels contemporanis del Cèsar de Borja. I així tenim el volum 7, que és un manga gairebé independent sobre el Dante. I la història transcorre molt lentament, malgrat tota la informació donada. Del volum 1 a l’11 no arriba a passar un any sencer! Ara que clar, també hi ha flaixbacs sobre la vida del Cèsar i altres personatges. Però l’obra podria durar tranquil·lament 20 o 30 volums més. Ara que no sé si la vida de l’autora donarà per a tant (que té ja 58 anys i va a volum per any).

Tenint en compte tot el que els ocorre als personatges principals i que llurs dissenys s’allunyen bastant als del típic manga d’institut (on molts cops s’infantilitza l’aspecte dels personatges), molts cops se m’oblidava que l’Angelo i companyia tenen 16-17 anys.

Tot i que Cesare és un seinen i, per tant, està oficialment dirigit a homes (homes que majoritàriament seran heterosexuals), canta un colló que està fet per una dona heterosexual... a la qual li encanta el BL. Vegem-ho en profunditat:

1) L’Angelo, en un seinen (com és el cas), hauria de ser l’avatar dels lectors... però ho és de les lectores. Concretament, de les lectores heterosexuals. L’Angelo està codificat com molts protagonistes prototípics de BL: molt androgin tirant cap a la feminitat, amb certs complexes d’inferioritat i amb una atracció irremeiable cap a cert home. És que fins i tot el seu nom és androgin**: “Angelo”. És a dir, “àngel”, associat sempre a éssers assexuats i sense gènere. I recordem que per a plasmar àngels, molt sovint es prenien models femenins... encara que llur nom fos masculí.

2) La tensió sexual dins la tríada Cèsar-Angelo-Miguel és tan patent que fa mal. I encara fa més mal que, per demostrar als lectors de la Morning que només és amistat, tant el Cèsar com l’Angelo (no així el Miguel, si no m’oblido de res) mostrin atracció obertament envers certes dones (bifòbia al canto). És molt trist que una de les escasses missions dels personatges femenins en aquest manga sigui fer de rètol de “no homo”. (I, per exemple, m’esperava que la Lucrècia aparegués molt més, però no hi surt pas gaire.) Em pregunto com hauria anat tot si, en comptes de en una revista seinen, Cesare s’hagués publicat en una revista josei. Al final, l’únic home que sent atracció de manera oficial per un altre és un senyor que pretén abusar sexualment del Cesare (sent aquest molt jovenet).

3) La Sōryō intenta reproduir allò que es coneix com “mirada masculina”, però no se’n surt. Per molt que dibuixi dones atractives nues i intenti sexualitzar-les, no ho aconsegueix. En canvi, però, en mostrar els torsos nus del Cèsar o l’Angelo... sí que ho assoleix. Així com ocorre amb el seu admirat Miquel Àngel, a través de l’obra de la Sōryō es pot deduir que a ella li atreuen els homes i que, en canvi, les dones... doncs no.

A l’esquerra, un intent de mirada masculina. A la dreta, una “mirada femenina” de ca l’ample.

Com a darrera queixa diré que es treu el tema de la prostitució i es toca amb molt poc de tacte. Així no, Sōryō, així no.

La narració resulta magnífica. L’autora dansa per diversos escenaris i ho fa magistralment. Els canvis d’escena s’entenen i tot rutlla a la perfecció. Es nota que és una mangaka experimentada.

El dibuix és, sens dubte, un dels elements que fan que el lectorat tingui en tan gran estima aquesta obra. Ja avanço que es nota l’ús de fotos. L’únic que hi ha vinyetes on es nota molt descaradament i d’altres on es percep que s’han fet més esforços perquè no es noti el pegot. Molt irregular en aquest punt. Ara, el dibuix dels personatges resulta magistral. N’hi ha un fotimer. I de totes les edats. La Sōryō sap dibuixar des de mainada fins a gent gran sense que li tremoli el pols. Un altre dels seus punts forts és l’expressivitat. L’autora domina a la perfecció tota subtilitat del rostre humà.

I ja que estic amb el tema del dibuix, aprofitaré per parlar de quelcom que em toca bastant la moral. He vist senyors queixant-se que a l’obra surten molts bishōnens i que probablement el Cèsar no era tan ben plantat. Ara, aquests són els mateixos que no és queixen pas quan a obres ambientades a l’“Edat Mitjana” les dones atractives apareixen segons els cànons actuals, depilades i tot. Però no cal anar-nos tan lluny: o és que us penseu que la Lucrècia era tan bonica com surt a Cesare? D’això no veureu que es queixin, no. Colla d’hipòcrites.

Bishōnen detectat, senyors ploramiques a l’atac.

L’edició italiana està prou bé, sense ser meravellosa: té una sobrecoberta de 2/5 (sobrecoberta-faixa, l’anomeno jo; es veu que és un invent de l’editorial japonesa i no de la italiana), conserva totes les pàgines a color del principi i algunes de les del mig (ara que la reproducció ja és una altra cosa), la impressió és prou bona (però falla un pèl a algunes pàgines), el paper és grisenc... Com a defectes val a dir que com a mínim el meu onzè tom té diverses coses lletges (taques marronoses com de cafè i ratllades negres) i que el poc castellà que surt és horriblement macarrònic. Imagino que això darrer venia de l’edició japonesa, però tenint a Itàlia més mitjans per pal·liar-ho, ja ho podrien haver arreglat.

AquizzzZZZZzzz... ai, que m’adormo!

Pel que fa a extres, tots els volums disposen de la bibliografia utilitzada, així com del mateix text introductori a l’inici que al tercer tom passa a titular-se “premissa”. A partir del segon volum, hi ha un resum del que ha ocorregut anteriorment***, així com un mapa de personatges que va evolucionant conforme avança la història. Pel que fa a la resta d’extres, els separaré per volums:

-Primer volum: res més.

-Segon volum: mapa d’Itàlia, entrevista entre la Fuyumi Sōryō i el Motoaki Hara, glossari i article titulat “Dante i la Divina Comèdia” del Motoaki Hara.

-Tercer volum: mapa d’Itàlia, glossari, article titulat “Cèsar i l’Europa Medieval” (amb mapa de la Península Ibèrica el 1941) i guia de Pisa (amb fotos i comparatives respecte al manga).

-Quart volum: mapa de la terra que envolta el Mediterrani amb especial èmfasi a Itàlia i Espanya, glossari i article titulat “Maquiavel i Cèsar de Borja” signat per Takeshi Sasaki.

-Cinquè volum: mapa d’Itàlia, França i Espanya, glossari i article-entrevista titulat “La vida universitària durant el Renaixement” amb les preguntes respostes pel Motoaki Hara).

-Sisè volum: mapa d’Itàlia, continuació de la guia de Pisa i article titulat “La celebració del Nadal” signat per Yoshihiro Ishii.

-Setè volum: mapa d’Itàlia vers el 1300, glossari, article titulat “L’humiliació de Canossa” signat pel Motoaki Hara i article-entrevista titulat “Els secrets del duomo de Pisa” amb les preguntes respostes pel Motoaki Hara.

-Vuitè volum: mapa d’Itàlia i article titulat “Els catorze anys de glòria i fracassos del Lorenzo de Medici”

-Novè volum: mapa d’Itàlia amb la triple aliança i article titulat “El món de Cesare”.

-Desè volum: mapa d’Itàlia amb la triple aliança.

-Onzè volum: mapa d’Itàlia amb la triple aliança.

Ho recomano? Sí!!! En general està molt bé. El dibuix és preciós, tot està documentadíssim i, malgrat ser bastant dens, fa de bon llegir. Ara, té les seves coses dolentes: la pèssima representació de personatges femenins, el retrat de la prostitució i l’homofòbia i la bifòbia. 

Nota global: 8/10

* Alguns dels quals ficats amb calçador. O ja em diràs tu quina necessitat hi havia de fotre el Colom en dos volums diferents. CAP. NI. UNA.

**També és un joc de paraules amb el personatge de Miguel i Miquel Àngel. Es dóna a entendre dins del manga i l’autora ho ha comentat de manera oficial. Però una cosa no treu l’altra.

***Al resum del que hi ha al segon volum posa que l’acció arrenca el 1949. Gran pífia.