Títol original: Ninja Bugeichō: Kagemaru Den (忍者武芸帳: 影丸伝)
Autor: Sanpei Shirato
Revista: Cap, publicat
directament en format tom per al seu lloguer.
Editorial: Shōgakukan
Anys: 1959-1962
Demografia japonesa: ????
Gèneres: Ficció històrica, ninges i samurais, aventures, política, crítica social, sobrenatural
Nombre de volums: 17 (amb moltes
reedicions, sense ordre cronològic: de 2 toms, 8, 9, 12 i 17)
Edicions fora del Japó: Itàlia (Kagemaru Den, la leggenda di un ninja)
El Sanpei Shirato
és un dels meus mangakes homes clàssics preferits i ja que vaig perdre’m
l’oportunitat de fer-me La Llegenda de
Kamui (Kamui-Den) en francès en
el seu moment, em vaig llançar amb el títol que ens ocupa en italià.
La llegenda del Kagemaru és un manga que trobo que és molt
ambiciós, començant ja com dos mangues en un, amb dues clares històries: la del
Jūtarō (un noble amb set de venjança) i la del Kagemaru (el líder de les
revoltes camperoles). I el problema és que trobo que se li va anar de les mans
a l’autor (probablement per culpa dels editors): els primers toms estan molt
bé, però a mesura que avança la història...
1) S’afegeixen a la força un munt de personatges i subtrames que després es tanquen de manera molt abrupta.2) Mentre que al principi s’intenta ser més o menys realista, conforme avança la història aquesta adquireix tints fantasiosos. Que no em queixaria si fos la intencionalitat inicial, però trobo que això trenca la coherència interna de l’obra. Relacionat amb això està el següent punt, també.3) De sobte comença a haver-hi fanservice ranci.4) Es fa ús i abús de recursos com les disfresses (ningú és qui et penses de manera constant), l’ocultació de rostres amb barrets, les falses morts i les trobades casuals.5) Hi ha algun “out of character”. En especial, un referent al personatge del Kagemaru que no hi ha qui es cregui.6) Per aclarir tal o qual cosa, l’autor, sota el recurs de narrador, va dient que “i no és necessari dir-ho, però...”. Primer, si no és necessari, no ho diguis. Segon, si tires d’aquest recurs, fes-lo servir amb comptagotes perquè quan és la quarantena vegada que l’utilitzes és que el teu guió clarament fa aigües.
Amb tot això, el
fil conductor molts cops es perd. Una llàstima. També cal concedir-li a La llegenda de Kagemaru, però, que per
l’època en què va publicar-se originalment és un manga extremadament llarg i
que, amb això, va obrir el camí a molts altres. Així i tot, val a dir que cap al final tot plegat es redreça i la cloenda és prou satisfactòria.
Es nota que l’autor sabia com volia acabar l’obra.
 |
| Un tast dels personatges de l’obra. El Jūtarō a dalt a l’esquerra i el Kagemaru just a la punta contrària. |
M’ha sorprès agradablement que a un manga tan vell sobre ninges i samurais i destinat clarament a un públic masculí hi hagi cinc kunoichis de les quals tres tenen prou de pes dins de la trama. No reben un tractament ideal, però déu n’hi do. Tenen els seus moments de glòria i diàleg. Una d’elles ni tan sols entra als cànons de bellesa en ser ja anciana. Repeteixo: TRES personatges. D’aquesta mena de personatges en aquesta mena d’obres si n’hi ha un, ja és molt. Ara quina excusa tindran els masclistes per justificar obres posteriors que tracten de manera pèssima llurs escassos personatges femenins? L’època ja no. I a veure’m, que al Shirato tampoc el veig com a un gran feminista, eh.
També m’agrada molt
la crítica social i que es parli de camperols encara que sigui de manera
indirecta, que són els grans oblidats d’aquest tipus de mangues.
Pel que fa al
personatge del Kagemaru, entre unes coses i altres, acaba quedant molt
desdibuixat. Per molt que digui el títol, no se’n pot ni tan sols considerar el
protagonista. I és una llàstima perquè semblava que l’autor tenia un rerefons
pensat per a ell, però és quelcom que no es va arribar a explotar mai i sembla
que se n’hi va posar un altre de diferent i a mitges.
La narració és agradable. A vegades més ràpida, a vegades més lenta. Al Shirato li agraden tant
les escenes de batalla com les de la contemplació d’animals. És fascinant que a
un mateix manga pugui haver-hi aquests contrastos i que quedi tan bé. El que em
crida l’atenció és que s’utilitzi tan sovint el recurs del narrador (quelcom
pràcticament inexistent al manga actual). Si durant la lectura em perdia a
estones era més aviat per culpa meva amb l’embolic que em faig amb els noms
japonesos (i més que els dels personatges, que també, els de les antigues
regions i èpoques) i per culpa de les trampes que hi ha al guió.
El dibuix entra pels ulls. Els personatges masculins estan molt ben diferenciats els
uns dels altres. Els femenins, no tant. El Shirato pot dibuixar de tot:
persones, cases, castells, boscos, escenes de batalla, un munt d’animals, rius,
etc. A més, es tracta d’un dibuix molt dinàmic, ideal per a còmic. Sembla que
no pugui ser un manga tan vell.
Normalment, els
mangues de ninges i samurais dirigits a un públic masculí em resulten horrorosos
perquè:
1) Solen ser molt misògins.2) La narració se’m fa carregosa.3) La trama no m’importa en absolut.4) El dibuix no m’entra pels ulls.
A més, que no és
fàcil dibuixar bones escenes de batalla. Però el Shirato ho fa prou amè, tot plegat.
L’edició italiana
condensa tot el material en quatre volums, que es basen en una edició japonesa
de vuit. Això dóna lloc a certes errades pel que fa a l’adaptació de la
traducció a aquesta edició. Les sobrecobertes són en negre i un altre color i
per a la portada i la contraportada s’han agafat les vinyetes interiors de cada
volum en comptes d’il·lustracions a color de la sèrie. A la solapa davantera hi
ha una contextualització de l’època en què es desenvolupa la història. A la del
darrere, una biografia del Shirato. Malgrat la gran quantitat de pàgines, són
prou còmodes de llegir.
Ho recomano? Sí. Ha envellit molt
bé. Si t’agraden els mangues de ninges i samurais i no t’importa que sigui tan
llarg, endavant.
Nota global: 8/10
