L’imperi de Saint Alice

Títol original: Saint Alice Teikoku (聖アリス帝国)

Autora: Suzue Miuchi

Revista: Lala¹

Editorial: Hakusensha

Anys: 1976-1978

Demografia japonesa: Shōjo

Gèneres: Aventura, fantasia, romanç, absurd, misteri

Nombre de volums: 1²

Edicions fora del Japó: Itàlia (inclosa al volum #3 de l’antologia Best Works de la Miuchi amb el títol de L’impero Saint Alice).

Em vaig llançar amb aquest manga en la meva ànsia de llegir el màxim de shōjos setanters possibles. Així és com vaig adquirir els volums publicats a Itàlia de l’antologia Best Works de la Miuchi. D’entre totes les obres incloses, aquesta és la meva preferida. Supera també amb escreix la seva obra més famosa: Les Màscares de Vidre (Glass no Kamen).

La història comença quan la Tomoko canvia d’institut. Al nou centre trobarà una estrambòtica microsocietat. Hi trobarà una reina Himiko, pirates, bruixes, un lladre emmascarat... i una amiga molt propera.

Al llarg dels quatre capítols, es noten molt les anades i vingudes editorials. El primer pot funcionar més o menys com autoconclusiu (encara que hi ha detalls inclosos per encaixar-los amb capítols posteriors), el segon es devia molt de la trama (com si el primer hagués tingut acollida i l’autora es pogués prendre les coses amb més calma) i el tercer i el quart van per feina (com si la sèrie hagués estat bruscament tallada). De fet, a l’entrada de l’autora de la Viquipèdia en japonès aquest manga consta com inacabat. Potser no se’l van cancel·lar, sinó que simplement l’autora estava immersa en Les Màscares de Vidre i no donava a l’abast. Tinguem present que el capítol 2 es va publicar al novembre del 1976 i el 3, al maig del 1978. Més d’un any de diferència; insostenible.

Al final, la trama s’acaba centrant en l’amiga de la Tomoko i en la identitat secreta i les motivacions del lladre emmascarat, tots dos enamorats de la protagonista. Quina parella sorgirà d’aquest peculiar triangle amorós?

Quan dic que l’ambientació és estrambòtica, no exagero. En aquesta sèrie plouen pomes, s’utilitza el gimnàs com a sala de tortures, hi ha cel·les a l’institut, utilitzen fòssils d’ammonita per a la classe de biologia, hi ha arquers i tiradors de punyals... No hi apareixen més elements perquè el manga no té més pàgines.

Yuri setanter i sense tragèdia! Sí, existeix! I enlloc d’internet que jo hagi pogut veure en les meves cerques s’indica com a tal³. La trama amorosa entre les noies es tracta aquí com a comèdia i tenen moments molt tendres.

La narració és lleugera. Es tracta d’una obra agradable i fàcil de llegir, fins i tot pel que fa al capítol de farcit.

El dibuix és net i cuidat, amb línies fermes i ple de detall, però sense arribar al barroquisme. D’allò més expressiu i dinàmic. Exquisit.

L’edició italiana es pot trobar al tercer volum d’una antologia d’obres de l’autora. La componen toms menuts i barats amb portades amb un dibuix reaprofitat del còmic. Tot són obres curtes. Imagino que per fer-la es van basar en la compilació japonesa Kessakusen i que la van reorganitzar com millor els va semblar: volums amb menys pàgines, històries que podrien cabre en un tom de 200 pàgines que es troben tallades d’un tom a un altre, canvi de portades (lògic; les del Kessakusen no tenen il·lustracions de la Miuchi)...

El desgavell era tal que es podia anunciar que tal volum contindria tals històries i al final que el contingut fos un altre. Fins i tot, a meitat de la col·lecció va haver un canvi d’editorial: d’Orion a Star Comics. I finalment, es va cancel·lar. Jo crec que el problema va ser la saturació d’obres de la Miuchi que a la gent no li anaven ni li venien amb unes portades on ni la il·lustració ni el títol no cridaven gens l’atenció. Així, en la meva opinió i veient que Les Màscares de Vidre funcionava bé, el que s’hauria d’haver fet és anar llicenciant mica en mica obres saltejades de l’autora i conservant-ne el dibuix original de la portada, a tot color, i amb un títol que evoqués quelcom. Sí, haurien arribat menys obres de la Miuchi, però no s’hauria generat aquest desastre. Imagino que potser va ser un tema d’agilització de paperassa i de peles. Globalment deu ser molt més barat contractar una antologia que no pas un fotimer d’obres menors. Per sort, amb la cancel·lació no va quedar cap obra a mitges, perquè amb com es va planificar la col·lecció hauria pogut ocórrer.

Ho recomano? A vere. Es tracta d’una obra sense final. Si això no t’importa i t’agraden les històries fantasioses i poca-soltes, endavant.

Nota global: 9/10

1. El tankōbon es troba publicat sota el segell de la Hana to Yume, que és una revista germana de la Lala i els mangues apareguts en aquesta darrera revista es publiquen sota el segell de la Hana to Yume.

2. Aquest inclou una història curta no relacionada de la qual aquí no parlaré.

3. Els llocs en japonès se m’escapen, però ni en anglès ni italià (ni altres llengües que conec) no he sabut trobar res. Entenc que és una obra menor, però hi ha una altra obra de l’autora encara més menor (d’un sol capítol) que a cert lloc es marca com a yuri (i això ha fet que altra gent ho catalogui com a tal), però que realment tracta sobre una noia cisheterosexual que s’enamora home transheterosexual. Això no és yuri.

Manual de les Arts Ninges: La llegenda de Kagemaru

Títol original: Ninja Bugeichō: Kagemaru Den (忍者武芸帳:　影丸伝)

Autor: Sanpei Shirato

Revista: Cap, publicat directament en format tom per al seu lloguer.

Editorial: Shōgakukan

Anys: 1959-1962

Demografia japonesa: ????

Gèneres: Ficció històrica, ninges i samurais, aventures, política, crítica social, sobrenatural

Nombre de volums: 17 (amb moltes reedicions, sense ordre cronològic: de 2 toms, 8, 9, 12 i 17)

Edicions fora del Japó: Itàlia (Kagemaru Den, la leggenda di un ninja)

El Sanpei Shirato és un dels meus mangakes homes clàssics preferits i ja que vaig perdre’m l’oportunitat de fer-me La Llegenda de Kamui (Kamui-Den) en francès en el seu moment, em vaig llançar amb el títol que ens ocupa en italià. 

La llegenda del Kagemaru és un manga que trobo que és molt ambiciós, començant ja com dos mangues en un, amb dues clares històries: la del Jūtarō (un noble amb set de venjança) i la del Kagemaru (el líder de les revoltes camperoles). I el problema és que trobo que se li va anar de les mans a l’autor (probablement per culpa dels editors): els primers toms estan molt bé, però a mesura que avança la història...

1) S’afegeixen a la força un munt de personatges i subtrames que després es tanquen de manera molt abrupta.

2) Mentre que al principi s’intenta ser més o menys realista, conforme avança la història aquesta adquireix tints fantasiosos. Que no em queixaria si fos la intencionalitat inicial, però trobo que això trenca la coherència interna de l’obra. Relacionat amb això està el següent punt, també.

3) De sobte comença a haver-hi fanservice ranci.

4) Es fa ús i abús de recursos com les disfresses (ningú és qui et penses de manera constant), l’ocultació de rostres amb barrets, les falses morts i les trobades casuals.

5) Hi ha algun “out of character”. En especial, un referent al personatge del Kagemaru que no hi ha qui es cregui.

6) Per aclarir tal o qual cosa, l’autor, sota el recurs de narrador, va dient que “i no és necessari dir-ho, però...”. Primer, si no és necessari, no ho diguis. Segon, si tires d’aquest recurs, fes-lo servir amb comptagotes perquè quan és la quarantena vegada que l’utilitzes és que el teu guió clarament fa aigües.

Amb tot això, el fil conductor molts cops es perd. Una llàstima. També cal concedir-li a La llegenda de Kagemaru, però, que per l’època en què va publicar-se originalment és un manga extremadament llarg i que, amb això, va obrir el camí a molts altres. Així i tot, val a dir que cap al final tot plegat es redreça i la cloenda és prou satisfactòria. Es nota que l’autor sabia com volia acabar l’obra.

Un tast dels personatges de l’obra. El
Jūtarō a dalt a l’esquerra i el Kagemaru just a la punta contrària.

M’ha sorprès agradablement que a un manga tan vell sobre ninges i samurais i destinat clarament a un públic masculí hi hagi cinc kunoichis de les quals tres tenen prou de pes dins de la trama. No reben un tractament ideal, però déu n’hi do. Tenen els seus moments de glòria i diàleg. Una d’elles ni tan sols entra als cànons de bellesa en ser ja anciana. Repeteixo: TRES personatges. D’aquesta mena de personatges en aquesta mena d’obres si n’hi ha un, ja és molt. Ara quina excusa tindran els masclistes per justificar obres posteriors que tracten de manera pèssima llurs escassos personatges femenins? L’època ja no. I a veure’m, que al Shirato tampoc el veig com a un gran feminista, eh.

També m’agrada molt la crítica social i que es parli de camperols encara que sigui de manera indirecta, que són els grans oblidats d’aquest tipus de mangues.

Pel que fa al personatge del Kagemaru, entre unes coses i altres, acaba quedant molt desdibuixat. Per molt que digui el títol, no se’n pot ni tan sols considerar el protagonista. I és una llàstima perquè semblava que l’autor tenia un rerefons pensat per a ell, però és quelcom que no es va arribar a explotar mai i sembla que se n’hi va posar un altre de diferent i a mitges.

La narració és agradable. A vegades més ràpida, a vegades més lenta. Al Shirato li agraden tant les escenes de batalla com les de la contemplació d’animals. És fascinant que a un mateix manga pugui haver-hi aquests contrastos i que quedi tan bé. El que em crida l’atenció és que s’utilitzi tan sovint el recurs del narrador (quelcom pràcticament inexistent al manga actual). Si durant la lectura em perdia a estones era més aviat per culpa meva amb l’embolic que em faig amb els noms japonesos (i més que els dels personatges, que també, els de les antigues regions i èpoques) i per culpa de les trampes que hi ha al guió.

El dibuix entra pels ulls. Els personatges masculins estan molt ben diferenciats els uns dels altres. Els femenins, no tant. El Shirato pot dibuixar de tot: persones, cases, castells, boscos, escenes de batalla, un munt d’animals, rius, etc. A més, es tracta d’un dibuix molt dinàmic, ideal per a còmic. Sembla que no pugui ser un manga tan vell.

Normalment, els mangues de ninges i samurais dirigits a un públic masculí em resulten horrorosos perquè:

1) Solen ser molt misògins.

2) La narració se’m fa carregosa.

3) La trama no m’importa en absolut.

4) El dibuix no m’entra pels ulls.

A més, que no és fàcil dibuixar bones escenes de batalla. Però el Shirato ho fa prou amè, tot plegat.

L’edició italiana condensa tot el material en quatre volums, que es basen en una edició japonesa de vuit. Això dóna lloc a certes errades pel que fa a l’adaptació de la traducció a aquesta edició. Les sobrecobertes són en negre i un altre color i per a la portada i la contraportada s’han agafat les vinyetes interiors de cada volum en comptes d’il·lustracions a color de la sèrie. A la solapa davantera hi ha una contextualització de l’època en què es desenvolupa la història. A la del darrere, una biografia del Shirato. Malgrat la gran quantitat de pàgines, són prou còmodes de llegir.

Ho recomano? Sí. Ha envellit molt bé. Si t’agraden els mangues de ninges i samurais i no t’importa que sigui tan llarg, endavant.

Nota global: 8/10