L’imperi de Saint Alice

Títol original: Saint Alice Teikoku (聖アリス帝国)

Autora: Suzue Miuchi

Revista: Lala¹

Editorial: Hakusensha

Anys: 1976-1978

Demografia japonesa: Shōjo

Gèneres: Aventura, fantasia, romanç, absurd, misteri

Nombre de volums: 1²

Edicions fora del Japó: Itàlia (inclosa al volum #3 de l’antologia Best Works de la Miuchi amb el títol de L’impero Saint Alice).

Em vaig llançar amb aquest manga en la meva ànsia de llegir el màxim de shōjos setanters possibles. Així és com vaig adquirir els volums publicats a Itàlia de l’antologia Best Works de la Miuchi. D’entre totes les obres incloses, aquesta és la meva preferida. Supera també amb escreix la seva obra més famosa: Les Màscares de Vidre (Glass no Kamen).

La història comença quan la Tomoko canvia d’institut. Al nou centre trobarà una estrambòtica microsocietat. Hi trobarà una reina Himiko, pirates, bruixes, un lladre emmascarat... i una amiga molt propera.

Al llarg dels quatre capítols, es noten molt les anades i vingudes editorials. El primer pot funcionar més o menys com autoconclusiu (encara que hi ha detalls inclosos per encaixar-los amb capítols posteriors), el segon es devia molt de la trama (com si el primer hagués tingut acollida i l’autora es pogués prendre les coses amb més calma) i el tercer i el quart van per feina (com si la sèrie hagués estat bruscament tallada). De fet, a l’entrada de l’autora de la Viquipèdia en japonès aquest manga consta com inacabat. Potser no se’l van cancel·lar, sinó que simplement l’autora estava immersa en Les Màscares de Vidre i no donava a l’abast. Tinguem present que el capítol 2 es va publicar al novembre del 1976 i el 3, al maig del 1978. Més d’un any de diferència; insostenible.

Al final, la trama s’acaba centrant en l’amiga de la Tomoko i en la identitat secreta i les motivacions del lladre emmascarat, tots dos enamorats de la protagonista. Quina parella sorgirà d’aquest peculiar triangle amorós?

Quan dic que l’ambientació és estrambòtica, no exagero. En aquesta sèrie plouen pomes, s’utilitza el gimnàs com a sala de tortures, hi ha cel·les a l’institut, utilitzen fòssils d’ammonita per a la classe de biologia, hi ha arquers i tiradors de punyals... No hi apareixen més elements perquè el manga no té més pàgines.

Yuri setanter i sense tragèdia! Sí, existeix! I enlloc d’internet que jo hagi pogut veure en les meves cerques s’indica com a tal³. La trama amorosa entre les noies es tracta aquí com a comèdia i tenen moments molt tendres.

La narració és lleugera. Es tracta d’una obra agradable i fàcil de llegir, fins i tot pel que fa al capítol de farcit.

El dibuix és net i cuidat, amb línies fermes i ple de detall, però sense arribar al barroquisme. D’allò més expressiu i dinàmic. Exquisit.

L’edició italiana es pot trobar al tercer volum d’una antologia d’obres de l’autora. La componen toms menuts i barats amb portades amb un dibuix reaprofitat del còmic. Tot són obres curtes. Imagino que per fer-la es van basar en la compilació japonesa Kessakusen i que la van reorganitzar com millor els va semblar: volums amb menys pàgines, històries que podrien cabre en un tom de 200 pàgines que es troben tallades d’un tom a un altre, canvi de portades (lògic; les del Kessakusen no tenen il·lustracions de la Miuchi)...

El desgavell era tal que es podia anunciar que tal volum contindria tals històries i al final que el contingut fos un altre. Fins i tot, a meitat de la col·lecció va haver un canvi d’editorial: d’Orion a Star Comics. I finalment, es va cancel·lar. Jo crec que el problema va ser la saturació d’obres de la Miuchi que a la gent no li anaven ni li venien amb unes portades on ni la il·lustració ni el títol no cridaven gens l’atenció. Així, en la meva opinió i veient que Les Màscares de Vidre funcionava bé, el que s’hauria d’haver fet és anar llicenciant mica en mica obres saltejades de l’autora i conservant-ne el dibuix original de la portada, a tot color, i amb un títol que evoqués quelcom. Sí, haurien arribat menys obres de la Miuchi, però no s’hauria generat aquest desastre. Imagino que potser va ser un tema d’agilització de paperassa i de peles. Globalment deu ser molt més barat contractar una antologia que no pas un fotimer d’obres menors. Per sort, amb la cancel·lació no va quedar cap obra a mitges, perquè amb com es va planificar la col·lecció hauria pogut ocórrer.

Ho recomano? A vere. Es tracta d’una obra sense final. Si això no t’importa i t’agraden les històries fantasioses i poca-soltes, endavant.

Nota global: 9/10

1. El tankōbon es troba publicat sota el segell de la Hana to Yume, que és una revista germana de la Lala i els mangues apareguts en aquesta darrera revista es publiquen sota el segell de la Hana to Yume.

2. Aquest inclou una història curta no relacionada de la qual aquí no parlaré.

3. Els llocs en japonès se m’escapen, però ni en anglès ni italià (ni altres llengües que conec) no he sabut trobar res. Entenc que és una obra menor, però hi ha una altra obra de l’autora encara més menor (d’un sol capítol) que a cert lloc es marca com a yuri (i això ha fet que altra gent ho catalogui com a tal), però que realment tracta sobre una noia cisheterosexual que s’enamora home transheterosexual. Això no és yuri.

Banana Fish

Títol original: Banana Fish (バナナフィッシュ)

Autora: Akimi Yoshida

Revista: Betsucomi

Editorial: Shogakukan

Anys: 1985-1994

Demografia japonesa: Shōjo

Gèneres: Misteri, drama, crítica social, aventures, ficció científica

Nombre de volums: 19 (edició original), 12 (edició bunko), 20 (edició que imita l’original, però n’inclou el tom únic extra)

Edicions fora del Japó: França, Itàlia, Estats Units (primer en van publicar els 7 primers de manera emmirallada respectant-ne més o menys les portades i després van començar de zero i ho van publicar tot sense emmirallar, però inventant-se’n les portades), Alemanya (cancel·lada al setè volum) i segur que d’altres que se m’escapen. Actualització a 5 de juliol de 2019: Espanya.

Mangues relacionats: Opinió Privada (Private Opinion, inclou una preqüela de l’Ash i una de l’Eiji, així com un còmic molt curtet on l’autora parla del manga) i Dimoni (Yasha, seqüela indirecta)

Ja fa una bona colla d’anys que vaig llegir aquest manga, quan pràcticament no sabia italià! M’hi vaig llançar perquè és tot un clàssic i el vaig trobar en l’esmentada llengua, però em vaig arriscar molt. I em va sortir bé, per sort. De fet, em va agradar més del que m’esperava i és un dels meus mangues preferits. Val a dir que m’esperava quelcom totalment diferent i que això és per culpa de certa pàgina que havia vist a diversos llocs i que no és gens representativa de l’obra.

Tracta d’un thriller ambientat especialment a Nova York. Els personatges principals són l’Ash, el joveníssim líder d’una banda criminal, i l’Eiji, el japonès de rigor que li fa de taló d’Aquiles, però que té també els seus cops amagats.

És un shōjo que es relaciona molt pel gran subtext entre l’Ash i l’Eiji amb el BL i crec que no es pot explicar la història del BL sense ell, tal i com ocorre amb La Tòquio Babilònica (Tokyo Babylon, CLAMP). Després d’aquest, hi ha hagut una infinitat de mangues de subtext/romanç/sexe entre homes de gènere policíac o similar. Val a dir, però, que anteriorment a Banana Fish es va començar a publicar Patalliro! (Mineo Maya), un manga policíac-humorístic on tot és la mar de clar i tenim dos gays i un nen bi entre els personatges principals.

També és curiós comentar que Banana Fish en el moment de la seva publicació va ser seguit per molts homes heterosexuals que entre l’Ash i l’Eiji només veien una amistat molt forta i que aquest era l’únic shōjo que s’atrevien a admetre que llegien per viril (en el sentit més ranci de la paraula). Irònicament, i malgrat la poca aparició de personatges femenins, es tracta d’una obra plena de sensibilitat i molt crítica amb la cultura de la violació des d’una perspectiva bastant avançada. No és perfecta, però: molta gent en critica el final (i amb raó i més amb les excuses de l’autora) i el tema de la raça no està del tot ben tocat. Els més mal parats, com sempre, són els negres.

No és cap secret que la meva OTP predilecta la conformen l’Ash i l’Eiji, però Banana Fish té molts altres atractius. El misteri i l’acció sobretot, que són els autèntics motors de la història. Mira que moltes vegades les obres d’acció més aviat m’avorreixen, però en aquesta està tot molt ben dut i es va variant molt d’escenari, per la qual cosa és difícil arribar a la monotonia. I La Yoshida és una gran guionista i narradora.

També el drama juga un paper molt important. A vegades massa i tot, especialment si ets una persona sensible.

Hi ha un bon reguitzell de personatges atractius. Ash és el més popular entre el fandom, però no és l’únic digne de menció: el Shorter, el propi Eiji, la Jessica, el Yue Lung, el Sing, el Charlie, el Max, el Jenkins... I molts d’ells estan disenyats en base al físic de famosos. El cas més recognoscible des d’Occident és el del Max, inspirat en el Harrison Ford.

Crida l’atenció el canvi dràstic de disseny que pateix l’Ash a partir del cinquè volum. Passa de cabells de casc a engominat permanent. Es veu que fins i tot resulta que el “primer” Ash i el “segon” Ash estan inspirats en dos famosos diferents!

El dibuix està molt bé: ple de sentiment i de detalls. Els grafitis de Banana Fish són mítics! I les samarretes de la poma, també. A l’anime s’ha procurat que tot fos més estètic, mentre que al manga l’ambientació més carregosa augmenta el nivell de drama cru.

Espero que més d’hora que tard arribi alguna obra de la Yoshida a Espanya. No cal que sigui Banana Fish ni Diari d’una Ciutat Costanera (Umimachi Diary). Si més no, per començar. Ja m’estaria bé El Jardí dels Cirerers (Sakura no Sono, volum únic), Més llarg i lent que un riu (Kawa Yori mo Nagaku Yuruyaka ni, 2 volums) o La Bona Donzella (Kisshō Tennyo, 4 volums).

L’edició italiana és petitona, té sobrecobertes i conserva el sentit de lectura original. Com no podia ser altrament, les pàgines són grogues! Tota una experiència de lectura. Al principi i al final d’alguns volums hi ha alguns extres.

Ho recomano? Si t’agraden els thrillers d’acció als Estats Units i no et fa res la manca de personatges femenins, és prou factible que t’agradi.

Nota global: 9’2/10