Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Akimi Yoshida. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Akimi Yoshida. Mostrar tots els missatges

dissabte, 27 d’octubre del 2018

Banana Fish




Títol original: Banana Fish (バナナフィッシュ)
Autora: Akimi Yoshida
Revista: Betsucomi
Editorial: Shogakukan
Anys: 1985-1994
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Misteri, drama, crítica social, aventures, ficció científica
Nombre de volums: 19 (edició original), 12 (edició bunko), 20 (edició que imita l’original, però n’inclou el tom únic extra)
Edicions fora del Japó: França, Itàlia, Estats Units (primer en van publicar els 7 primers de manera emmirallada respectant-ne més o menys les portades i després van començar de zero i ho van publicar tot sense emmirallar, però inventant-se’n les portades), Alemanya (cancel·lada al setè volum) i segur que d’altres que se m’escapen. Actualització a 5 de juliol de 2019: Espanya.
Mangues relacionats: Opinió Privada (Private Opinion, inclou una preqüela de l’Ash i una de l’Eiji, així com un còmic molt curtet on l’autora parla del manga) i Dimoni (Yasha, seqüela indirecta)

Ja fa una bona colla d’anys que vaig llegir aquest manga, quan pràcticament no sabia italià! M’hi vaig llançar perquè és tot un clàssic i el vaig trobar en l’esmentada llengua, però em vaig arriscar molt. I em va sortir bé, per sort. De fet, em va agradar més del que m’esperava i és un dels meus mangues preferits. Val a dir que m’esperava quelcom totalment diferent i que això és per culpa de certa pàgina que havia vist a diversos llocs i que no és gens representativa de l’obra.
Tracta d’un thriller ambientat especialment a Nova York. Els personatges principals són l’Ash, el joveníssim líder d’una banda criminal, i l’Eiji, el japonès de rigor que li fa de taló d’Aquiles, però que té també els seus cops amagats.
És un shōjo que es relaciona molt pel gran subtext entre l’Ash i l’Eiji amb el BL i crec que no es pot explicar la història del BL sense ell, tal i com ocorre amb La Tòquio Babilònica (Tokyo Babylon, CLAMP). Després d’aquest, hi ha hagut una infinitat de mangues de subtext/romanç/sexe entre homes de gènere policíac o similar. Val a dir, però, que anteriorment a Banana Fish es va començar a publicar Patalliro! (Mineo Maya), un manga policíac-humorístic on tot és la mar de clar i tenim dos gays i un nen bi entre els personatges principals.

També és curiós comentar que Banana Fish en el moment de la seva publicació va ser seguit per molts homes heterosexuals que entre l’Ash i l’Eiji només veien una amistat molt forta i que aquest era l’únic shōjo que s’atrevien a admetre que llegien per viril (en el sentit més ranci de la paraula). Irònicament, i malgrat la poca aparició de personatges femenins, es tracta d’una obra plena de sensibilitat i molt crítica amb la cultura de la violació des d’una perspectiva bastant avançada. No és perfecta, però: molta gent en critica el final (i amb raó i més amb les excuses de l’autora) i el tema de la raça no està del tot ben tocat. Els més mal parats, com sempre, són els negres.

No és cap secret que la meva OTP predilecta la conformen l’Ash i l’Eiji, però Banana Fish té molts altres atractius. El misteri i l’acció sobretot, que són els autèntics motors de la història. Mira que moltes vegades les obres d’acció més aviat m’avorreixen, però en aquesta està tot molt ben dut i es va variant molt d’escenari, per la qual cosa és difícil arribar a la monotonia. I La Yoshida és una gran guionista i narradora.

També el drama juga un paper molt important. A vegades massa i tot, especialment si ets una persona sensible.

Hi ha un bon reguitzell de personatges atractius. Ash és el més popular entre el fandom, però no és l’únic digne de menció: el Shorter, el propi Eiji, la Jessica, el Yue Lung, el Sing, el Charlie, el Max, el Jenkins... I molts d’ells estan disenyats en base al físic de famosos. El cas més recognoscible des d’Occident és el del Max, inspirat en el Harrison Ford.

Crida l’atenció el canvi dràstic de disseny que pateix l’Ash a partir del cinquè volum. Passa de cabells de casc a engominat permanent. Es veu que fins i tot resulta que el “primer” Ash i el “segon” Ash estan inspirats en dos famosos diferents!

El dibuix està molt bé: ple de sentiment i de detalls. Els grafitis de Banana Fish són mítics! I les samarretes de la poma, també. A l’anime s’ha procurat que tot fos més estètic, mentre que al manga l’ambientació més carregosa augmenta el nivell de drama cru.

Espero que més d’hora que tard arribi alguna obra de la Yoshida a Espanya. No cal que sigui Banana Fish ni Diari d’una Ciutat Costanera (Umimachi Diary). Si més no, per començar. Ja m’estaria bé El Jardí dels Cirerers (Sakura no Sono, volum únic), Més llarg i lent que un riu (Kawa Yori mo Nagaku Yuruyaka ni, 2 volums) o La Bona Donzella (Kisshō Tennyo, 4 volums).

L’edició italiana és petitona, té sobrecobertes i conserva el sentit de lectura original. Com no podia ser altrament, les pàgines són grogues! Tota una experiència de lectura. Al principi i al final d’alguns volums hi ha alguns extres.

Ho recomano? Si t’agraden els thrillers d’acció als Estats Units i no et fa res la manca de personatges femenins, és prou factible que t’agradi.

Nota global: 9’2/10

diumenge, 22 d’octubre del 2017

Anime per a Banana Fish!!!!


Acabo d'assabentar-me de la que és per a mi la notícia de l'any al món del manganime i tot el cos em tremola.

Doncs això: Que al 2018 tindrem anime de Banana Fish!!!! Grandíssim manga. Dels meus preferits.

En ell hi participarà part de l'staff de Free!, així que hi ha una qualitat mínima garantida. L'animació corre per Mappa, que sí, a Yuri! on Ice no era perfecta, però era un projecte amb un pressupost relativament baix i la cosa va quedar prou maca. I els dissenys seran de l'Akemi Hayashi, una professional del sector amb una enorme vàlua.

I no em vingueu amb la bifòbia, que ens coneixem. L'Ash és bisexual i negar-ho és de miserables.

Font

dissabte, 18 de juny del 2016

Diari d’una Ciutat Costanera, el life action



Com que sóc una gran fan del manga Diari d’una Ciutat Costanera (Umimachi Diary), així com de l’Akimi Yoshida, l’autora, vaig dirigir-me al cinema a consumir-ne la pel·lícula que l’adapta. Fins on jo sé, es tracta de l’únic producte que ens ha arribat per aquí en el qual ella hagi participat d’alguna manera, així que hi havia d’anar. Sense discussió possible. Benbé, es podria dir que vaig acostar-me a veure la peli per llegir-hi el nom de l’autora de l’obra original als crèdits.

Jo, abans que la cinta comencés a projectar-se.

Parlant de crèdits!!! Als mateixos consta que Diari d’una Ciutat Costanera és una novel·la gràfica. HOHOHOHOHO. No, no podien posar en una peli pretensiosa i repel·lent que tal obra està basada en un manga o còmic perquè els còmics en general no són mitjans vàlids per si mateixos i els mangues en particular tracten sobre, en el 100% dels casos, bufes i pits descomunals. Una novel·la gràfica, en canvi, sí que és ART. En majúscules. Sobretot, per la part de “novel·la”. Perquè ja se sap: el mangues són patates podrides i les novel·les representen la sublimació de l’expressió artística humana sempre, sempre, sempre. Ja sabeu, ECC, Astiberri i Ponent: Diari d’una Ciutat Costanera és una novel·la gràfica; què espereu a editar-la?!

Se m’oblidava comentar que aquí el títol de la peli ha sigut traduït com Nuestra Hermana Pequeña (i com Our Little Sister en anglès, Notre Petite Soeur en francès i Unsere Kleine Schwester en alemany). Una veu en of pronuncia tal nom mentre hi ha el títol original en pantalla. Que entenc que la gran majoria del públic no entendrà els kanjis d’“Umimachi”, però sí que llegirà el “Diary”, dic jo. Tanta molèstia era escriure-hi el títol en castellà i esborrar-ne l’original? Per cert, no és per res, però al manga la protagonista és la Suzu (la germana petita), així que això de adaptar-ho així em sembla bastant desafortunat. Ni que al life action, de manera artificiosa, el protagonisme estigui més repartit. Que sí, que al primer volum, en resultar tot més introductori, la cosa no se centra tant en la Suzu. Però endevineu què? Sí, el director va decidir que seria una magnífica idea adaptar 6 volums de manga en dues hores de film. A qui se li acut?
 
Jo, veient la pel·lícula un cop passada la premissa.

Vaja, que la cinta en si, passada la premissa, és un CAOS. Entenc que no es podia tirar pel format d’episodis autoconclusius del manga, però és que això és un despropòsit: es van escollir els capítols predilectes d’algú, els van intercalar, es va resumir molt però sense eliminar els embolics familiars, es va treure tot allò que no interessava mostrar i es van afegir rancieses diverses. Vegem-ho en profunditat:

I) Exemples d’elements eliminats:
A) Existència de relacions sexuals no explícites una persona menor i una persona major d’edat (sense que la persona major d’edat conegués aquesta minoria d’edat i tenint la persona menor d’edat un cos completament desenvolupat i que podria passar pel d’una persona que es troba a la vintena).
B) Crítica al masclisme.
C) Crítica al racisme.
D) Intents de suïcidi.
E) Càncer en persones molt joves.

II) Normativització dels personatges o ridiculització dels que se surten de la norma:
A) La Miporin és prima al life action. Un dels pocs personatges de ficció en general que és gras i ben desenvolupat, on aquesta característica no s’utilitza ni per a ridiculitzar-lo ni per a definir-lo. Pèssima decisió.
B) A la Chika li canvien el seu pentinat característic per una castanya mal feta i un serrell llardós!!
C) Al Sanzō li conserven el seu pentinat, però a canvi el converteixen en un paio que resulta desagradable degut a les seves rareses.
 
Jo, en assumir que van escollir una actriu prima per fer de Miporin.
III) Embolics familiars:
Qualsevol que hagi llegit Diari d’una Ciutat Costanera sabrà que les relacions familiars no són pas senzilles, precisament. Per començar, tenim un home que ha tingut tres esposes i diversos fills. Doncs bé, en estar tot tan resumit i a la vegada donar molts esdeveniments per fets, tot plegat resulta molt caòtic. Jo perquè havia llegit el manga i el tenia fresc, que sinó m’hauria costat bastant seguir-ne el ritme. De veritat, per coses com aquesta no entenc com pot ser una peli tan alabada per la crítica. No m’entra al cap.

IV) Cacoles afegides:
A) Heteronormativitat directa. Perquè com que no hi ha prou amb l’heteronormativitat indirecta del manga (tot és molt heteronormatiu, però no hi ha conductes radicalment heteronormatives), foten aquí heteronormativitat directa (Un “Què, i quan tindràs xicot?” preguntat a una noia.)
B) Crítiques destructives envers determinades persones molt gratuïtes. I a sobre van de trencadores de tabús.
C) Una paia li diu a la Suzu que té enveja dels seus pares. Es pot tenir pitjor gust? La dona sap que la Suzu és òrfena!!
D) Cosificació. Dir-li que a algú és un “tresor” no m’acaba d’agradar (i menys quan no surt a l’original). Sé que en italià “tesoro” i derivats són compliments, però que no es tradueixen literalment en cap cas.
L’únic punt inventat que em va agradar va ser l’allargament d’una escena que al manga ocupa dues pàgines i mitja.
____________
Tema ambientació: al manga imagino que tot està molt idealitzat en aquest sentit, però he de dir que la casa està clavada. Potser el mar triga una mica en sortir, per al meu gust.

Tema actuació: Bastant superior a la típica dels dorames i life actions. Així i tot, el personatge d’en Fūta queda molt fred respecte al manga.

Sobre el doblatge i la traducció: em fot. Em fot no haver pogut escollir veure la peli en VOS ni doblada en català. No, havia de ser en castellà per nassos. Aquest és un dels motius pels quals no m’agrada anar al cinema: pràcticament no hi ha oferta en català i per veure VOS he d’apropar-me a llocs molt concrets en horaris molt concrets i no amb tots els films existeix la possibilitat. Deixant això de banda, crec que el doblatge estava bé, però se’m feia un pelet estrany. I les pronunciacions dels noms eren bastant dolentotes. Deien “Susu” en comptes de “Suzu” i “Okkaidō” en comptes de “Hokkaidō”. Ara resulta que els dobladors i els directors de doblatge no són professionals de la pronunciació i jo no me n’havia assabentat. Com a curiositat, en castellà, quan cridaven a la Chika, en ocasions semblava que l’estiguessin cridant amb l’apel·latiu “chica”. Ah, i què em dieu que a l’equip de futbol l’anomenin “Los pulpos”? Penós. El dia que “Chicago Bulls” ho tradueixin com “Los Toros de Chicago” al castellà, llavors parlem de traduir noms d’equips japonesos que estan en anglès i no abans.

En definitiva, un film indigest.

Verdecite: La peli no va saber captar l’essència del manga; es va quedar tot just a la superfície. Passa de puntetes per sobre de tota la sensibilitat i de tot el sentiment que conté. I és que qui molt abraça, poc estreny.

Si has llegit el manga, no vegis la peli; t’estirararàs dels cabells. Si no has llegit el manga, no vegis la peli; t’avorrirà. O veu-la, però sota la teva responsabilitat.

dilluns, 30 de maig del 2016

Diari d’una Ciutat Costanera

És veure aquesta imatge i no poder evitar pensar en el Maresme.


Títol original: Umimachi Diary ( 海街 Diary)
Autora: Akimi Yoshida
Revista: Flowers
Editorial: Shōgakukan
Anys: 2006-???2018
Demografia japonesa: Josei
Gèneres: Costumisme, drama, crítica social, romanç
Nombre de volums: 7 9
Edicions fora del Japó: França (Kamakura Diary), Tailàndia (Umimachi Diary), Actualització a 1 de novembre de 2016: Itàlia (Our Little Sister, Diario di Kamakura)
Premis: Manga Taishō el 2013

Entre la gran acollida entre la crítica d’aquesta obra i que adoro Banana Fish, manga de la mateixa autora, no podia deixar passar aquest còmic. Així doncs, mica en mica, he anat assaborint-lo fins a posar-me al dia amb l’edició francesa.

Les germanes Kōda reben la notícia de la mort del llur pare, el qual havia abandonat la família en enamorar-se d’una dona diferent a la seva esposa. En assistir al funeral, coneixen la Suzu Asano, una noia que compartia pare amb elles. Entre una cosa i altra, la conviden a anar a viure amb elles, a la ciutat costanera de Kamakura, i ella accepta.

Les quatre germanes són molt diferents entre elles i això dóna molt de joc:

  • La Suzu, una adolescent molt madura degut al que ha hagut de passar.
  • La Sachi, la més gran de les quatre. És infermera, amb l’esbalotament d’horaris que això implica.
  • La Yoshino. Si la Sachi és el seny, ella és la rauxa. Li agrada la gresca i lligar i això no es pinta de manera pejorativa en cap moment, sinó com un aspecte més de la seva personalitat.
  • La Chika, la més aparentment infantil (perquè no aparentment, no sé qui la guanya si la Sachi o la Yoshino). És molt jovial i alegre. D’aquelles persones que es carreguen la tensió de l’ambient i que fan amics arreu.



Aquest és un manga la mar de profund. S’hi toquen moltíssims temes més o menys controvertits com poden ser l’orfandat, la salut i la malaltia, l’amistat, les disputes familiars, el futur professional, les dones en l’esport, les infidelitats de parella, el racisme, el pas del temps, el mercat laboral... Una obra molt personal i intimista; ben bé sobre la vida.

A més, en un determinat punt es comença a desenvolupar una història d’amor molt tendra i sana. És trist haver-ho de remarcar com quelcom positiu, però és que costa tant trobar relacions així, ja no en el manga, sinó en general, que no puc passar-ho per alt. Per si no fos poc, la parella no és perfecta i els seus integrants resulten molt humans i propers.

Si hi ha quelcom que m’hagi deixat bocabadada en llegir aquest manga, és com una mateixa autora pot tenir tanta traça per fer tan bé dues obres tan diferents com són Banana Fish (un thriller neoyorquí) i Diari d’una Ciutat Costanera (una història costumista situada a un pacífic municipi de la costa japonesa).

La narració resulta molt fluïda i bastant poètica a estones, d'allò més sentimental i acollidora. Endemés, aquest és el manga que trobo que millor encaixa tant en la publicació en revista com en volum. D'una banda són capítols autoconclusius que més o menys es poden llegir de manera independent. De l'altra, posseeixen una innegable continuïtat.

L’estil de dibuix no m’acaba de fer el pes (això que els personatges hi surtin guenyos em despista bastant). En general, però, és molt expressiu i val a dir que, des de Banana Fish, l’Akimi Yoshida ha après a dibuixar dones. Ja no se la veu patir tant amb aquesta tasca.

L’edició francesa té sobrecobertes i una pàgina de color al principi de cada tom, així com un mapa de personatges i una sinopsi a partir del segon volum.

Ho recomano? Depèn de què busquis. Entenc que hi hagi persones a les quals els pugui resultar avorrit. Si busques acció, prova amb Banana Fish, millor. Ara, si t’agraden els mangues costumistes, amb personatges ben construïts i que procuren abraçar una temàtica molt àmplia dins de la quotidianitat, és bastant probable que t’enlluerni.

Nota global (fins al volum 6): 9’2/10

Actualització a 27 de desembre de 2019, amb tots 9 volums llegits: en mantinc la nota.