La Hakumei i la Mikochi

Títol original: Hakumei to Mikochi (ハクメイとミコチ)

Autor: Takuto Kashiki

Revista: Harta (antigament Fellows!)

Editorial: Enterbrain

Anys: 2011-???

Demografia japonesa: Seinen

Gèneres: Costumisme, sobrenatural, aventures

Nombre de volums: 5 i obert

Edicions fora del Japó: França (Minuscule) Actualització a 2 d’abril de 2018: Estats Units (Hakumei and Mikochi)

Aquest és un d’aquells mangues que decideixes provar només per la portada. Unes gnomes que fan coses al bosc? Meravellós. Després resulta que hi ha capítols de ciutat i el tema de les proporcions no és tan evident, però així i tot està molt bé. En general és una obra costumista, però també hi ha alguns capítols de més acció.

Les protagonistes són la Hakumei i la Mikochi, dues gnomes que viuen juntes. Mentre que la Hakumei és més activa i té una feina més moguda, la Mikochi se sol encarregar de les tasques domèstiques i treballs relacionats, sobretot pel que fa a la cuina. La Mikochi és més organitzada i té un pèl més d’èxit econòmico-social; la casa on viuen es seva. Ambdues mantenen una relació bastant ambigua: semblen un matrimoni, però també podrien ser familiars o amigues íntimes. Aquesta ambigüitat es trenca quan en una ocasió el cap de la Hakumei dóna per fet que la Mikochi és la seva esposa... pensant que la Hakumei és un home. Ella el corregeix i li deixa constància que ella és una dona (i que, per tant, no pot estar casada amb una altra dona). Em sembla indignant que dues dones no puguin estar casades (o ser parella) a un món on hi ha gnoms, animals que parlen i encanteris que controlen esquelets. Però el yuribait no s’acaba aquí. Més endavant, l’autor té la cara de posar una escarabata que es pregunta quina mena de relació tenen. A més a més, les diferents dones que surten molts cops s’enrojolen quan interaccionen entre elles.

Aquest manga té molts personatges femenins bastant diversos. A part de les dues protagonistes, hi ha una maga, una perruquera, una música, una fotògrafa... i tantes d’altres. Cadascuna d’elles amb una personalitat prou definida.

La perruquera és la millor. Tothom ho sap.

A l’autor li agrada molt el món que ha creat i tot sovint en posa informació extra al final dels capítols. Està bé per conèixer-lo una micona més.

La narració en general és àgil, però en les escenes d’acció a vegades no acaba de quedar del tot clar què passa.

El dibuix és una passada, amb tant de detall per a les plantes, la roba i els animals. Tot un regal per a la vista, sobretot als capítols de bosc.

L’edició francesa fa goig: tankōbons gruixuts amb sobrecobertes amb vernís ultravioleta per zones. Té il·lustracions en primeríssim pla de plantes tant al principi com al final. Algunes de les darreres pàgines del segon volum són a color. Ara, pel que fa a la traducció he enxampat una pífia amb el gènere. Últimament m’ho trobo molt. De debò costa tant?

Ho recomano? Sí. Malgrat el yuribait, té moltes coses bones. Els personatges són genials i, en general, és una obra molt tranquil·leta i bufona. El dibuix està molt treballat. Ara, si només t’agrada l’acció, millor que busquis alguna altra cosa.

Nota global (fins al volum 4 inclòs): 8’4/10
Edició a 26 de desembre, amb el cinquè volum llegit: en mantinc la nota

La Kase i ...

Títol original: ... to Kase-san (...と加瀬さん)

Autora: Hiromi Takashima

Revista: Pure Yuri Anthology Hirari

Editorial: Shinshokan

Anys: 2010-2018

Demografia japonesa: Yuri

Gèneres: Comèdia romàntica, costumisme

Nombre de volums: 4 i obert 5

Edicions fora del Japó: Alemanya (Ipomoea, cancel·lada), Estats Units (Kase-san and...), Actualitzacions posteriors: Itàlia (Kase-san), França (Kase-san), Alemanya (Kase-san & Blaue Blumen, rellicenciada)

Mangues relacionats: La Yamada i la Kase (Yamada to Kase-san)

La Kase i... és un manga de publicació bastant erràtica. Va començar com una història curta, però temps després li van demanar a l’autora que el continués. Primer amb un altre capítol només, però finalment li van sol·licitar que el convertís en una sèrie. Al 2014, la revista on es publicava va tancar, però l’editorial va decidir recuperar-lo. Ara es va publicant via web.

Amb el preciós videoclip que se’n va fer públic fa no gaire, me’n vaig quedar enamorada. Així és com vaig acabar llegint tot el material disponible de La Kase i... .

La història que ens ocupa tracta de com va evolucionant el mutu enamorament entre dues estudiants de batxillerat: la Yamada (una noia que es veu a si mateixa com una patata) i la Kase (una de les noies més populars de l’institut). Havent-hi atracció de bon principi, primer es fan amigues i quan la tensió sexual esclata, comencen a sortir juntes. En general està molt bé i és molt maco. No és perfecte, però gairebé. A més, la Yamada té una amiga, surt també la seva mare i es parla del germà de la Kase. Ara, una cosa que em carrega molt és que la Yamada constantment va repetint el mateix:

• “Encara que siguem dues noies”. Que entenc que pugui dubtar de la seva pròpia sexualitat, però això no avança per enlloc, simplement s’utilitza com a presentació de molts dels capítols.

• “La Kase és masculina, però molt millor que cap altre noi”. La qual cosa em resulta encara més heteronormativa que l’anterior. És com si digués que la sexualitat de la Yamada es basa en una mena de jerarquia: La Kase estaria al capdamunt. A sota d’ella, els nois. A sota dels nois, la resta de les noies. Vaja, que si no fos per la Kase, es podria dir que a la Yamada li agradarien els nois i només els nois. I el fet que aquest manga recolzi el mite de la mitja taronja tampoc hi ajuda. L’autora encara és a temps d’arreglar aquests dos apartats parlant de l’heterosexualitat obligatòria, però sospito que no ho farà perquè no va amb el to de l’obra.

En acabar-ne el primer volum, tenia els ulls plens de llàgrimes de com de bonic era tot. I ara em pregunto: aquest era el yuri bufó que feia temps que buscava? No, però s’hi acosta molt. Hi ha altres bons mangues de temàtica sàfica, com Love My Life (Ebine Yamaji), que com a glop de realitat està bé, o com Blau (Blue, Kiriko Nananan), punyent i dramàtic. Però em venia de gust llegir amb quelcom bonic, encara que estigués mancat de realisme. I ja em direu si la majoria dels romanços de ficció de noia/noi o vicecersa són gaire realistes. Sempre passa el mateix: a la mínima que inclous diversitat a les històries, se t’exigeix un realisme que espanta. Doncs no. I mira, aquí com a mínim l’autora s’esforça perquè ens creguem que la noia més popular s’enamori d’una xavala que passa desapercebuda per a la gran majoria.

La narració és senzilla, però a vegades no se segueix del tot bé. De tota manera, com que la història és bastant simple, no hi ha manera possible de perdre’s. El dibuix comença sent molt fluix, amb moltes pífies d’anatomia. Per sort, als volums 3 i 4 la cosa millora. Es torna més bonic, amb més força i en desapareixen molts errors anatòmics

Pel que fa al títol, malauradament cada volum és titulat com Tal cosa i la Kase i no estan numerats, la qual cosa pot dur a equívocs. Així que l’única manera humana de traduir-lo, ha sigut així.

Ho recomano? Sí!!! Si t’agraden les comèdies romàntiques, et farà el pes. Té algun aspecte que em xerrica, però a nivell general està molt rebé. Ara, si els romanços no fan per a tu, millor que en fugis perquè més aviat t’avorrirà.

Nota global: 8’3/10

 

Darrera actualització: 19 d’octubre de 2020

La Guia de Tasques Domèstiques del Senyor San

Títol original: San San Roku (さんさん録)

Autora: Fumiyo Kōno

Revista: Manga Action

Editorial: Futabasha

Anys: 2004-2006

Demografia japonesa: Seinen

Gèneres: Costumisme, humor, romanç

Nombre de volums: 2

Edicions fora del Japó: França (Pour Sanpei)

Amb aquest manga m’hi vaig llançar sense saber de què anava. És de la Fumiyo Kōno, així que probablement seria bo. Amb aquesta portada del primer volum tan èpica m’esperava quelcom més agitat, però es tracta d’una obra costumista que va en l’estil d’Un Llarg Viarany.

La Guia de Tasques Domèstiques del Senyor San arrenca quan el Sanpei, ja jubilat, es queda vidu. El seu fill, tement que no se’n surti sol, el convida a anar-se’n a viure amb ell, la seva dona i la seva filla i el Sanpei accepta. Amb la mudança, entre les seves coses, troba un dossier de tasques domèstiques que li havia anat preparant en vida la Tsuruko, la seva esposa. Aquest document inclou tot un seguit d’instruccions per a quefers domèstics diversos, així com els gustos de la seva jove i la seva néta (perquè el Sanpei, abans de què la Tsuruko es morís era dropo fins i tot en això). Mica en mica, doncs, anirem veient com el Sanpei es va convertint en un mestre de casa, a la vegada que es fa una forta reivindicació del valor que tenen totes aquestes tasques i que no només és difícil executar-les bé, sinó també ràpid.

Com veieu, doncs, es tracta d’una obra costumista. Però també té molts tocs d’humor, lleus experimentacions i també una micona de trama, que és el que menys m’agrada d’aquest còmic.

Dels personatges, la meva preferida és la Nona (la néta del Sanpei), ja que és molt graciosa i té una personalitat bastant marcada. No fa el que s’espera d’ella.

Moviment sense ni una sola línia cinètica.

La narració és molt fluïda i la història se segueix a la perfecció en aquest aspecte. La cosa és que per al lector occidental hi ha escenes que els japonesos tenen tan interioritzades en llur dia a dia (i que no són gaire comuns en el manga mig; ni tan sols en les comèdies d’institut), que es dóna per fet que el lectorat les podrà seguir correctament. També hi ha elements difícils de traduir i la traducció francesa ni s’hi escarrassa ni fa per posar notes aclaridores (com sí que fa amb el Sant Valentí japonès, tradició que els lectors de manga habituals coneixem de sobres).

El dibuix és el propi de l’autora: encantador i naïf. Ple de detall, però sense resultar recarregat. Em meravella.

La meva traducció del títol és aquest cop pràcticament inventada. “San San” ho he traduït com “Senyor San(pei)”. “Roku”, segons els diccionaris en línia que he consultat, és “gravació”. Per context, però, he deduït que l’autora es referia al document que li deixa la Tsuruko al Sanpei. I probablement aquest títol sigui un joc de paraules, tal com ocorre amb el d’Un Llarg Viarany.

A part del que ja he comentat de l’edició francesa, val a dir que els volums són de la mateixa alçària que la resta dels publicats a França.

Ho recomano? Depèn. Si t’agraden les històries costumistes bufones amb humor, endavant. Sinó, deixa-ho córrer. T’avorriràs com una ostra.

Nota global: 8’2/10

El barri de Maruyama, pertanyent al districte de Shibuya de Tòquio

Títol original: Shibuyaku Maruyamachō ( 渋谷区円山町)

Autora: Mari Okazaki

Revista: Cookie

Editorial: Shueisha

Anys: 2003-2010 (i aturat)

Demografia japonesa: Shōjo

Gèneres: Costumisme, romanç, drama, crítica social, amistat

Nombre de volums: 4 i aturada des de fa anys

Edicions fora del Japó: Espanya (Shibuya Love Hotel, 2/4 volums, cancel·lada), França (Shibuya Love Hotel), Itàlia (Shibuya Love Hotel).

Vaig posar-me amb aquest manga per una recomanació de l’Arsénico i no li puc estar més agraïda, ja que em va descobrir l’autorassa que és la Mari Okazaki.

Com que són volums amb històries curtes i cadascun té el seu propi títol, Panini se’n va desentendre quan va veure que aquest manga no venia una merda amb l’excusa de què són volums únics (quan no és així). Així doncs, per aquí només n’han arribat els dos primers volums: el primer, amb el nom de Shibuya Love Hotel (a seques, sense numeració) i el segon, titulat Shibuya Love Hotel – Cerezo. Tenint en compte que el segon continua una història del primer, recomano llegir-los per ordre. No feu pas com jo, que primer vaig aconseguir el segon i, per tant, el vaig llegir abans.

Històries del primer volum:

1) Cel blau (dos capítols): Amor alumna-professor. No m’agraden aquestes històries degut a l’enorme diferència de poder entre els integrants de parella (el poder com a docent, el poder econòmic, la diferència d’experiència i el privilegi masculí; tot es decanta cap a una banda de la balança). [Nota: 4/10]

2) Després de Classe (dos capítols): Una noia pateix assetjament escolar i una companya la recolza. M’hauria agradat que s’hi aprofundís una mica més; tot és molt superficial. [Nota: 7/10]

3) Sense Títol (un capítol): Una noia descobreix el seu xicot fotent-li les banyes. [Nota: 5/10]

Històries del segon volum (Cirerer):

1) Cirerer (dos capítols): Continuació de Cel blau. [Nota: 4/10]

2) Innocència (dos capítols): Dos excompanys d’institut amb molt de marro es troben després d’anys d’haver perdut el contacte. [Nota: 6/10]

3) Verd Intens (un capítol): Sens dubte, la millor història del conjunt. Molt intensa, emotiva i rodona. Tracta sobre com una jove un pèl asocial va a viure a casa d’uns parents llunyans per trobar la pau mental que necessita. [Nota: 9’5/10]

Verd Intens

Tercer volum (Goro, el Ronin): Aquest volum, tot i tenir històries més o menys autoconclusives se centra en un perruquer famós que ara es dedica a tallar els cabells anònimament (i en B) a l’aire lliure. [Nota: 7/10] 

Quart volum (Un Univers de Flors): A aquest tom li passa una mica com l’anterior: té una temàtica i uns personatges recorrents. Concretament, tracta sobre la relació entre una Geisha amb una antiga companya de classe que fa anys que no veu i que es revela com rival amorosa. D’aquest volum m’agrada especialment l’evolució d’aquesta relació i el fet que se’ns mostri una geisha actual en les seves estones d’oci. [Nota: 7/10]

No em cansaré de repetir-ho: el punt fort de la Mari Okazaki és la narració i només per això ja val la pena llegir la seva obra des que s’hi va posar forta. En aquest manga hi ha un bon grapat d’experiments narratius i és això el que me’n va enamorar. El dibuix aquí encara està una mica verd si bé apunta maneres de com el domina a dia d’avui l’autora. Només cal que feu un cop d’ull al seu Twitter. A més, cal destacar-ne les portades de l’obra que ens ocupa: la composició està molt treballada i es poden considerar, fins i tot, molt originals.

Com que crec que poca gent sap què és “Maruyama” i la gent no familiaritzada amb el Japó tampoc deu sonar-li el nom “Shibuya”, he fet aquest embolic de traducció, tan pesant, però fàcil d’entendre. Els títols de les històries els he traduït a partir de la versió en castellà.

L’edició de Panini Espanya és de format estàndard amb sobrecobertes. L’edició de Panini Itàlia és de les típiques barates italianes: primeta i sense sobrecobertes. A la part interior de la contraportada del volum 3 hi ha un anunci d’un altre manga a tot color (ja podrien haver aprofitat aquesta tinta per a alguna imatge d’aquest còmic de l’Okazaki).

Ho recomano? Sí, si és que ets de les persones que més que el que s’explica t’agrada el com s’explica. És l’única obra de la Mari Okazaki que se n’ha publicat per aquí i, en ser volums més o menys independents, no passa gran cosa si no pots llegir-ne els dos inèdits.

Nota global: 7’5/10