Yugiant amb el manga: Iniciació en l’elaboració de shōjos amb la Yuu Watase

Títol original: Manga Yugi: Watase Yuu no Shōjo Manga Nyumon (まんが遊戯: 渡瀬悠宇の少女まんが入門　)

Autori: Yuu Watase

Coordinació*: Hiroyuki Iizuka

Revista: ???

Editorial: Shōgakukan

Any: 2005

Demografia japonesa: Shōjo**

Gèneres: Didàctic, humor

Nombre de volums: 1

Edicions fora del Japó: França (Dessinez le Manga), Alemanya (Manga-Yuugi).

A través de la història d’una noia que vol ser mangaka, li Watase ens mostra en aquest breu manga com aprendre a fer shōjo. El cert, però, és que en essència no varia gaire de com fer manga en general.

La gran majoria de manuals per fer manga són una estafa enorme. Números i números que són una pila enorme de palla. En canvi, el que ens ocupa és una delícia. Et parla del dibuix, sí, però també d’altres aspectes importants en els mangues: els personatges, la història, la narració, les vinyetes, les bafarades, les possibilitats del guió, la disposició de les pàgines, els trets distintius... i tot plegat amb molt humor. És una passada. Un fotimer d’informació en un tom de no res! Una magnífica guia que crec que pot ser d’utilitat fins i tot a la gent que ja ha fet algun còmic.

Potser està una mica desfassat, perquè es basa molt en les tècniques a paper i tinta i tot just menciona el dibuix digital, però és que cal tenir present també que és una obra del 2005.

Ja ho diuen: les comparacions són odioses

La meva traducció del títol pretén emular el que jo suposo que és un joc de paraules de l'original. L’autori/l’editorial/qui sigui tira de l’obra més famosa de l’autori (El joc misteriós), però com que per aquí se’l coneix més pel seu nom original (Fushigi Yugi), he decidit fer-ho així.

L’edició francesa té unes pàgines a color al principi del tom on l’autora ens mostra consells i tècniques de dibuix. Just després ve el gruix de l’obra i al final hi ha alguns extres. Duu sobrecobertes. És un tankōbon de tota la vida.

Ho recomano? Sí. Tant a gent que vol fer còmic, com a gent que ja n’ha fet però sempre està disposada a aprendre alguna cosa. També a qui li interessa la narrativa del còmic.

Nota global: 9/10

ACTUALITZACIÓ a 2 d’agost de 2020: En haver-me assabentat que li Watase va sortir de l’armari com a gènere X (un gènere no binari japonès), he modificat el gènere gramatical amb el qual m’hi dirigeixo.

  

*No sé en què consisteix aquesta feina en aquest tom en concret i a les webs d’informació només consta li Watase com a autori... però als crèdits de l’edició francesa posa ben clar un “by Yuu WATASE / Hiroyuki IIZUKA”. Així doncs, prefereixo deixar constància d’alguna manera de la participació d’aquesta persona a aquesta obra (tot i que en desconec el grau d’autoria). Fet i fet, seus són els manuals Academia de Mangaka: Shôjo i Academia de Mangaka: ¡Conviértete en una estrella del manga!.

**Desconec si en quina revista es va publicar si és que no es va publicar directament en tom, però arreu se’l cataloga de shōjo i està clarament dirigit a noies.

L’institut al novembre + El cor del Thomas + L’estiu dels 14 anys i mig de l’Erich

Fitxa de L’institut al novembre

Títol original: 11 Gatsu no Gymnasium (11月のギムナジウム)

Autora: Mōto Hagio

Revista: Betsucomi

Editorial: Shogakukan

Any: 1971

Demografia japonesa: Shōjo

Gèneres: Drama, misteri, romanç, institut

Nombre de volums: Ocupa menys d’un tom. Història curta de 44 pàgines

Edicions fora del Japó: França (Le pensionnat de novembre, història curta inclosa al volum De l’Humain de la doble antologia de la Hagio publicada per Glénat)

Mangues relacionats: El cor del Thomas (L’institut al novembre n’és un prototip)

Fitxa d’El cor del Thomas

Títol original: Thomas no Shinzō (トーマの心臓)

Autora: Mōto Hagio

Revista: Shō-comi

Editorial: Shōgakukan

Any: 1974

Demografia japonesa: Shōjo

Gèneres: Drama, misteri, romanç, institut, crítica social, humor

Nombre de volums: 3 (amb altres edicions de dos i un volum)

Edicions fora del Japó: França (Le coeur de Thomas, un sol volum), Estats Units (The heart of Thomas, un sol volum), Actualització posterior: Itàlia (Il cuore di Thomas, un sol volum)

Mangues relacionats: L’institut al novembre (prototip) i La visita (Hōmonsha, preqüela)

Fitxa d’Al llac, l’estiu dels 14 anys i mig

Títol original: Kohan nite, jūyon to hanbun no toshi no Natsu (「湖畔にて」十四と半分の年の夏)

Autora: Mōto Hagio

Revista: cap; es tracta d’un conte de poques pàgines (totes a color, per cert) que venia juntament amb el segon volum de l’antologia Moto Hagio Perfect Selection.

Editorial: Shōgakukan

Any: 2007 (???)

Gèneres: Costumisme

Nombre de volums: 1

Edicions fora del Japó: cap, que jo sàpiga

Mangues relacionats: El cor del Thomas (obra principal de la qual és seqüela)

Recensió conjunta

El cor del Thomas és un dels meus mangues preferits i ja tocava fer-ne una relectura. En el seu moment m’hi vaig llançar perquè és tot un clàssic del manga. I em va captivar. Amb aquesta segona lectura, encara m’ha agradat més: tant el guió com els personatges són molt profunds i estan tractats, en general, amb molta delicadesa.

La història arrenca amb el suïcidi del jove Thomas arrel d’un desengany amorós. El seu estimat Juli fa com si res d’això no anés amb ell. En realitat, però, se sent torbadíssim. Quan a l’internat (masculí) arriba un nou alumne clavat al Thomas, el Juli perdrà definitivament els papers.

Aquesta obra és una peça cabdal per a la història del BL. Oficialment, els primers precursors del BL són:

1. A l’habitació del Sol (Sunroom Nite, Keiko Takemiya, 1970) 
2. L’institut al novembre (1971)
3. El joc d'endevinar (Guessing game, Ryōko Yamagishi, 1972)
4. El cor del Thomas (1974) 
5. El Poema del Vent i les Branques (Kaze to Ki no Uta, Keiko Takemiya, 1976)

Oficiosament, hi ha altres històries curtes compreses en aquest període que també foren precursores del BL (com Imatges Instantànies [Ima Aju, Chiki Ooya]), però les aquí citades en són les més destacades.

I per què m’agrada tant El cor del Thomas? Per les seves composicions, per la profunditat dels seus personatges i pel seu extremadament ben filat guió. Aquesta obra deixa petja. Et fa endisar-t’hi i s’endinsa al teu interior. És hipnòtica. A més, tracta un fotimer de temes controvertits de manera bastant encertada. A part, és molt diferent dels BLs actuals.

Els personatges em fascinen, cadascun a la seva manera i amb les seves contradiccions. El Juli, que aparenta seguretat i perfecció quan està absolutament trencat per dins. L’Erich, amb tot aquest caràcter que gasta i els seus capricis. L’Oskar, que fa veure que ho controla tot quan en el fons sap que només és una mica més empàtic que la resta. El Thomas, que ens acompanya tota l’obra en forma de fantasma idealitzat. Coi, és que fins i tot l’Ante es marca algun punt!

Com és que tots els nanos de l’institut són gays o bisexuals i que l’homofòbia resulta pràcticament inexistent? Això és perquè estan configurats com avatars de les lectores (presumiblement, noies heterosexuals): la idea de la Hagio i companyia era que les noies poguessin fantasiejar en tenir l’oportunitat d’explorar universos que els estaven (i encara estan) vetats. I clar, doncs degut a l’heteronorma, els havien d’agradar els nois per força, perquè en el fons no deixaven de ser noies. Moltes de les fans japoneses del BL són conscients d’aquesta fantasia i, en gran part per això, és que negaven l’existència de l’homosexualitat i la bisexualitat a la realitat (ara ja no passa tant).

A l’obra hi ha moltíssimes paraules en alemany i un fotimer de referències a la religió cristiana. Es nota que la Hagio es va documentar bastant.

El cor del Thomas o El Clan dels Poe?

Del guió, per no espatllar la lectura, només diré que constantment aporta informació a la història. Diria que no hi ha cap escena que es pugui considerar de farcit. Tot és molt condensat; no li sobra res. Ah, i el final em va semblar una meravella.

A dia d’avui, El cor del Thomas ostenta un gran reconeixement al Japó, però en el seu moment va passar bastant desapercebut i va estar-se a punt de cancel·lar diverses vegades. A les votacions de la revista sempre es trobava entre les històries menys populars. La Hagio, però, sempre aconseguia que li concedissin un capítol més. De fet, no tenia en ment acabar-la abans del previst. I així, mica en mica, negociant i trampejant... va resultar que, mentrestant, la seva altra història El Clan dels Poe (Poe no Ichizoku) havia esdevingut un èxit. Això va fer que el públic parés esment a El cor del Thomas. D’aquesta manera, es va salvar de la cancel·lació.

El cor del Thomas beu moltíssim del film francès Les amistats especials (Les amitiés particulières, Jean Delannoy, 1964), basat a la vegada en el llibre homònim del Roger Peyrefitte. La Hagio no va veure aquesta pel·lícula per iniciativa pròpia, sinó per insistència de la seva amiga i aleshores companya de vivenda Keiko Takemiya i de llur veïna Norie Masuyama (novel·lista i crítica de música). La Takemiya s’havia aficionat a tot el que impliqués dos homes junts amorosament o sexual arrel que la Masuyama li mostrés revistes de l’estil de La Tribu de la Rosa (Barazoku, dirigida a homes que senten desig per homes) o d’altres dirigides a dones amb contingut similar. A la Hagio res d’això li agradava. Li semblava lleig i poc elegant. En canvi, amb Les amistats especials, la Hagio li va agafar el gust a la idea de l’amor entre homes... però tractat d’una manera més refinada, segons la seva perspectiva.

Hi ha potser un tema en el qual no s’aprofundeix prou, però intel·ligentment la Hagio va dibuixar una preqüela d’El cor del Thomas: La visita. Allà és molt probable que ho explori. Malauradament, no he tingut l’oportunitat de llegir-la.

La narració és fantàstica. Transmet l’angoixa, els remordiments i tants altres sentiments a la perfecció. El dibuix és bastant maco i en moltes ocasions la Hagio ens obsequia amb una mica de puntillisme.

L’edició estadunidenca d’El cor del Thomas és una d’aquestes de supermegaluxe: enorme, tapa dura i amb les pàgines a bitò originals. Perfecta per al teu prestatge agafapasta. I incomodíssima de llegir. I molt cara. A més, no m’agrada gens la il·lustració de la portada, ja d’un traç molt posterior de la Hagio i que esguerra tot l’ambient vintage setanter de l’obra. Hauria preferit alguna de les originals o la portada interior que descansa sobre aquestes línies. La traducció, en general, resulta punyent, però conté algunes errades. En el seu moment, la traductora ja es va disculpar. Al final, hi ha un text sobre la contextualització la publicació original d’El cor del Thomas (i és d’on he tret part de la informació per a aquesta entrada).

L’institut al novembre va ser un primer intent de la Hagio per veure si podia posar-se amb El cor del Thomas. No era pas gaire habitual aleshores que a un shōjo els protagonistes tots fossin nois i, així, va passar-se de la revista Nakayoshi (més conservadora) a la Sho-Comi (més innovadora) i va provar-hi sort. Havent llegit El cor del Thomas, queda claríssim que L’institut al novembre n’és un prototip: tota una reminiscència a l’obra posterior, però molt més senzilla.

Pel que fa a Al llac, l’estiu dels 14 anys i mig, es tracta d’una seqüela que serveix d’extra senzill. No aporta a la història, però resulta agradable de llegir. A més, és a tot color.

Ho recomano? Definitivament, sí. El cor del Thomas és d’aquelles obres que et traspassen per cada porus. La narració és fantàstica, el dibuix és maco i el guió i els personatges, fascinants. Es tracta d’una obra molt rodona.

Nota global: 9’6

 

DARRERA ACTUALITZACIÓ: 27 de novembre de 2025, amb la incorporació d'El joc d'endevinar a la llista de precursors del BL. 

La Guia de Tasques Domèstiques del Senyor San

Títol original: San San Roku (さんさん録)

Autora: Fumiyo Kōno

Revista: Manga Action

Editorial: Futabasha

Anys: 2004-2006

Demografia japonesa: Seinen

Gèneres: Costumisme, humor, romanç

Nombre de volums: 2

Edicions fora del Japó: França (Pour Sanpei)

Amb aquest manga m’hi vaig llançar sense saber de què anava. És de la Fumiyo Kōno, així que probablement seria bo. Amb aquesta portada del primer volum tan èpica m’esperava quelcom més agitat, però es tracta d’una obra costumista que va en l’estil d’Un Llarg Viarany.

La Guia de Tasques Domèstiques del Senyor San arrenca quan el Sanpei, ja jubilat, es queda vidu. El seu fill, tement que no se’n surti sol, el convida a anar-se’n a viure amb ell, la seva dona i la seva filla i el Sanpei accepta. Amb la mudança, entre les seves coses, troba un dossier de tasques domèstiques que li havia anat preparant en vida la Tsuruko, la seva esposa. Aquest document inclou tot un seguit d’instruccions per a quefers domèstics diversos, així com els gustos de la seva jove i la seva néta (perquè el Sanpei, abans de què la Tsuruko es morís era dropo fins i tot en això). Mica en mica, doncs, anirem veient com el Sanpei es va convertint en un mestre de casa, a la vegada que es fa una forta reivindicació del valor que tenen totes aquestes tasques i que no només és difícil executar-les bé, sinó també ràpid.

Com veieu, doncs, es tracta d’una obra costumista. Però també té molts tocs d’humor, lleus experimentacions i també una micona de trama, que és el que menys m’agrada d’aquest còmic.

Dels personatges, la meva preferida és la Nona (la néta del Sanpei), ja que és molt graciosa i té una personalitat bastant marcada. No fa el que s’espera d’ella.

Moviment sense ni una sola línia cinètica.

La narració és molt fluïda i la història se segueix a la perfecció en aquest aspecte. La cosa és que per al lector occidental hi ha escenes que els japonesos tenen tan interioritzades en llur dia a dia (i que no són gaire comuns en el manga mig; ni tan sols en les comèdies d’institut), que es dóna per fet que el lectorat les podrà seguir correctament. També hi ha elements difícils de traduir i la traducció francesa ni s’hi escarrassa ni fa per posar notes aclaridores (com sí que fa amb el Sant Valentí japonès, tradició que els lectors de manga habituals coneixem de sobres).

El dibuix és el propi de l’autora: encantador i naïf. Ple de detall, però sense resultar recarregat. Em meravella.

La meva traducció del títol és aquest cop pràcticament inventada. “San San” ho he traduït com “Senyor San(pei)”. “Roku”, segons els diccionaris en línia que he consultat, és “gravació”. Per context, però, he deduït que l’autora es referia al document que li deixa la Tsuruko al Sanpei. I probablement aquest títol sigui un joc de paraules, tal com ocorre amb el d’Un Llarg Viarany.

A part del que ja he comentat de l’edició francesa, val a dir que els volums són de la mateixa alçària que la resta dels publicats a França.

Ho recomano? Depèn. Si t’agraden les històries costumistes bufones amb humor, endavant. Sinó, deixa-ho córrer. T’avorriràs com una ostra.

Nota global: 8’2/10

La Mika i el gat de l’arc de Sant Martí

Títol original: Mika to Niji Neko-kun (ミカと虹ネコくん)

Autora: Yōko Izumi

Revista: Lyrica

Editorial: Sanrio

Any: 1977

Demografia japonesa: Shōjo

Gèneres: Fantasia, humor, drama

Nombre de volums: Ocupa menys d’un volum. Història curta de 20 pàgines

Edicions fora del Japó: Cap, que jo sàpiga

Sembla que la Yōko Izumi és una de les tantes autores que va passar sense pena ni glòria pel món del manga. Si més no, això és el que dedueixo d’una cerca ràpida per l’internet occidental. Així i tot, no està de més parlar-ne.

Pel que es veu, la Lyrica va ser una revista que va llançar Sanrio el novembre de 1976 per posar-hi tot un seguit de mangues bufons dirigits a nenes. Una estratègia comercial més, vaja. I amb un gran atractiu: tot i que la publicació constava només de 200 pàgines, era a tot color! I quan dic color, vull dir COLOR, amb majúscules. Res de tons sèpia.

La que ens ocupa és una història senzilla i bufona sobre una nena que ha perdut la mare i l’associa amb l’arc de Sant Martí. Un bon dia, troba un gat màgic al final de l’arc irisat i viuen una petita aventura plegats.

 

No té cap gran misteri, però resulta tot un regal per a la vista, tant pel dibuix, com pel color (l’autora sap jugar-hi i l’aprofita una barbaritat). M’ha agradat, sí.

La narració no resulta del tot fluïda i entre això i que l’orientació de lectura és occidental i les pàgines eren desendreçades, m’he fet un garbuix. Igualment, en ser una història tan curta, no ha suposat un gran problema.

Ho recomano? Sí, si és que no te n’esperes gran cosa. És com un conte infantil, però en forma de còmic. Molt rebonic... i una bona manera d’iniciar en el manga la mainada del teu entorn.

Nota global: 7/10