La Guia de Tasques Domèstiques del Senyor San

Títol original: San San Roku (さんさん録)

Autora: Fumiyo Kōno

Revista: Manga Action

Editorial: Futabasha

Anys: 2004-2006

Demografia japonesa: Seinen

Gèneres: Costumisme, humor, romanç

Nombre de volums: 2

Edicions fora del Japó: França (Pour Sanpei)

Amb aquest manga m’hi vaig llançar sense saber de què anava. És de la Fumiyo Kōno, així que probablement seria bo. Amb aquesta portada del primer volum tan èpica m’esperava quelcom més agitat, però es tracta d’una obra costumista que va en l’estil d’Un Llarg Viarany.

La Guia de Tasques Domèstiques del Senyor San arrenca quan el Sanpei, ja jubilat, es queda vidu. El seu fill, tement que no se’n surti sol, el convida a anar-se’n a viure amb ell, la seva dona i la seva filla i el Sanpei accepta. Amb la mudança, entre les seves coses, troba un dossier de tasques domèstiques que li havia anat preparant en vida la Tsuruko, la seva esposa. Aquest document inclou tot un seguit d’instruccions per a quefers domèstics diversos, així com els gustos de la seva jove i la seva néta (perquè el Sanpei, abans de què la Tsuruko es morís era dropo fins i tot en això). Mica en mica, doncs, anirem veient com el Sanpei es va convertint en un mestre de casa, a la vegada que es fa una forta reivindicació del valor que tenen totes aquestes tasques i que no només és difícil executar-les bé, sinó també ràpid.

Com veieu, doncs, es tracta d’una obra costumista. Però també té molts tocs d’humor, lleus experimentacions i també una micona de trama, que és el que menys m’agrada d’aquest còmic.

Dels personatges, la meva preferida és la Nona (la néta del Sanpei), ja que és molt graciosa i té una personalitat bastant marcada. No fa el que s’espera d’ella.

Moviment sense ni una sola línia cinètica.

La narració és molt fluïda i la història se segueix a la perfecció en aquest aspecte. La cosa és que per al lector occidental hi ha escenes que els japonesos tenen tan interioritzades en llur dia a dia (i que no són gaire comuns en el manga mig; ni tan sols en les comèdies d’institut), que es dóna per fet que el lectorat les podrà seguir correctament. També hi ha elements difícils de traduir i la traducció francesa ni s’hi escarrassa ni fa per posar notes aclaridores (com sí que fa amb el Sant Valentí japonès, tradició que els lectors de manga habituals coneixem de sobres).

El dibuix és el propi de l’autora: encantador i naïf. Ple de detall, però sense resultar recarregat. Em meravella.

La meva traducció del títol és aquest cop pràcticament inventada. “San San” ho he traduït com “Senyor San(pei)”. “Roku”, segons els diccionaris en línia que he consultat, és “gravació”. Per context, però, he deduït que l’autora es referia al document que li deixa la Tsuruko al Sanpei. I probablement aquest títol sigui un joc de paraules, tal com ocorre amb el d’Un Llarg Viarany.

A part del que ja he comentat de l’edició francesa, val a dir que els volums són de la mateixa alçària que la resta dels publicats a França.

Ho recomano? Depèn. Si t’agraden les històries costumistes bufones amb humor, endavant. Sinó, deixa-ho córrer. T’avorriràs com una ostra.

Nota global: 8’2/10

Un Llarg Viarany

Títol original: Nagai Michi (長い道)

Autora: Fumiyo Kōno

Revista: Manga Action

Editorial: Futabasha

Anys: 2001-2004

Demografia japonesa: Seinen

Gèneres: Costumista, humor, absurd, romanç

Nombre de volums: 1

Edicions fora del Japó: França (Une Longe Route), Estats Units (Long Road; publicat digitalment per J-Manga; ara, en haver tancat, ja no es pot adquirir de cap manera).

Relació amb altres mangues: Kokko (Kokko-san, història paral·lela).

Si Kokko és l’obra que em va fer conèixer aquesta autora, Un Llarg Viarany és la que va provocar que me n’enamorés. Tan senzilla i bella i, a la vegada, tan sinistra i esglaiadora.

El manga arrenca quan ja fa un any que la Michi i el Sōsuke que són casats. Cap dels dos estima l’altre de manera romàntica i més o menys conviuen. Mentre que el Sōsuke és vanitós, avariciós i mandrós, la Michi és treballadora i conciliadora i, a més, fa veure que és bleda per tal d’evitar conflictes. Però realment tot és el que sembla? La Michi té els seus secrets i el Sōsuke, les seves debilitats. La Michi sap ensenyar les dents i el Sōsuke té cops amagats bufons. De fet, la pròpia autora comenta al final que per a totes les bondats del Sōsuke es va inspirar en un tal Hidemitsu (el seu marit aleshores, segons una entrevista que es pot consultar a Manga-news). Això no obstant, em continua semblant un malànima, tot sigui dit. En canvi, la Michi m’agrada molt. Tinc una certa debilitat per aquesta mena de personatges, ho reconec.

En general, es tracta d’un manga molt costumista, amb una certa continuïtat repartida en episodis autoconclusius. Així i tot, l’autora es permet de tant en tant d’experimentar amb algun capítol una mica surrealista que no encaixa gaire en la història. Jo m’ho prenc com petits descansos que amaneixen la lectura. Adoro aquests capítols. Sospito, però, que a altres persones els semblaran una aixecada de camisa.

Així doncs, tenim el dia a dia del matrimoni de conveniència: les pressions familiars perquè concebin, les tasques domèstiques, les adversitats per trobar feina, les dificultats derivades de la convivència, les infidelitats, els fantasmes del passat, els problemes econòmics, etc.

La narració és molt pausada. Aquest manga transmet molta pau. I mira que hi passen algunes molt fortes, però així i tot. És una obra per a assaborir lentament, sense presses.

El dibuix em sembla preciós. Una delícia encantadora que cuida els detalls sense arribar a recarregar les pàgines. Una meravella. Res que no hagi dit ja de l’estil de dibuix de la Fumiyo Kōno.

Si hi ha quelcom que no m’agrada d’aquest còmic, és el final. El veig molt forçat.

El títol no té gran secret. Simplement, que a l’autora li va fer gràcia fer un joc de paraules entre “Viarany” i el nom de la protagonista, “Michi”. No sé si té una segona lectura metafòrica.

L’edició francesa és bonica. De la mateixa alçària que l’edició de Glénat de La Ciutat de la Nit Pacífica, El País de les Flors de Cirerer (Yunagi no Machi, Sakura no Kuni, batejat per aquí com La Ciudad al Atardecer, El País de los Cerezos). La primera pàgina és una il·lustració a color. Desconec si la traducció és bona, però sí que puc dir que Kana no devia tenir gaire pressupost: hi ha uns mots encreuats sense adaptar. Així, tan contents i feliços, plim. Que és un manga d’humor!! Calen adaptacions als jocs de paraules, caram!!

Ho recomano? En general, no. Aquesta és de les típiques obres on “no passa res”. Com a comèdia costumista, però, és molt bona. A més varia una mica de la típica història costumista (recordem els experiments de l’autora sense gaire solta ni volta). Si t’agraden aquesta mena d’històries o vols quelcom relaxant, et recomanaria que li donessis una oportunitat.

Nota global: 9’5/10

En un Racó d'aquest Món

Títol original: Kono Sekai no Katasumi ni (この世界の片隅に)

Autora: Fumiyo Kōno

Revista: Weekly Manga Action

Editorial: Futabasha

Anys: 2007-2009

Demografia japonesa: Seinen

Gèneres: Drama, costumisme, ficció històrica, crítica social

Nombre de volums: 3 (i reedició en format bunkō de 2 volums)

Premis: Premi a l’excel·lència en manga del Japan Arts Festival del 2009
Edicions fora del Japó: França (Dans un Recoin de ce Monde, 2 volums), Actualizació a 19 de març de 2015: Espanya (En este Rincón del Mundo, volum integral).

Tot i que en un principi tenia pensat que Un Llarg Camí (Nagai Michi) fos la primera obra comentada d’aquesta autora en el blog, finalment vaig canviar d’opinió. La raó és senzilla: l’any vinent la tardor del 2016 (actualització a 2 d'agost de 2015; l'estrena ha quedat postergada) estrenaran un film de dibuixos animats d’aquest manga. Si la qualitat de la versió en còmic és traslladada a la pel·lícula, de ben segur que aquesta es convertirà en una d’aquelles dues o tres pel·lícules japoneses de dibuixos a l’any que acaben sent de culte, com El Jardí de les Paraules, Els Nens Llop o La noia que Saltava a Través del Temps. Això implicarà que si La Ciutat de la Nit Pacífica // El País de les Flors de Cirerer (Yunagi no Machi // Sakura no Kuni) va donar a conèixer l’autora a nivell mundial entre els sectors més llepafils (i no en tots...), la pel·lícula animada d’En un Racó d’aquest Món la consagrarà i li reportarà la fama que es mereix. No puc esperar. Tan de bo l’adaptació sigui bona i em faci fer salivera. I tan de bo no es quedi tot en un conte de la lletera.

La primera imatge que va transcendir de la versió animada.

D’altra banda, ja se’n va fer una adaptació cinematogràfica el 2011. D’imatge real, però. Vaig aguantar pocs minuts amb aquell despropòsit monumental. La llum, pobríssima, fins i tot en escenes exteriors. Els angles no eren res de l’altre món. Els actors no s’assemblaven gens als personatges de l’obra (resultaven bastant menys afavaorits) i, el que és pitjor, actuaven amb bastant menys gràcia que la mitjana japonesa. No hi havia maquillatge per enlloc. Els quimonos suposadament macos es quedaven en una roba qualsevol. Total, que la seva qualitat resulta bastant més baixa a la d’un film d’aficionats, on, com a mínim, es percep la il·lusió de cada integrant.

Que em surto per la tangent! En un Racó d'aquest Món s'inicia el 1934 amb la Suzu, una jove de Hiroshima, encara nena. En els subsegüents capítols creixerà ràpidament i es casarà i mudarà a Kure, un poble a uns 20 quilòmetres de la seva vila natal. Aquí acaba el que seria el pròleg, que ens serveix per a conèixer la noia i introduir-nos en el seu univers. Treball de personatges, se li diu. Un cop casada, comença el gruix de la història: el fet de passar a conviure amb la seva família política, la relació amb el seu marit, les pressions socials envers tota dona casada, les tasques del dia a dia... i la misèria i la incertesa originades per la Segona Guerra Mundial.

Gaudint del paisatge.

Malgrat el to dramàtic de l’obra, l’autora afegeix escenes d’humor molt pròpies d’ella (de fet, n’hi ha una en concret que recorda perillosament a una d’un altre manga seu: La Guia de Tasques Domèstiques del Senyor San [San San Roku]). Tampoc s’està de regalar-nos un bon grapat d’escenes tendríssimes, que contrastaran fortament amb la crua realitat que els espera als personatges.

Tots els personatges principals tenen un rerefons i fins i tot alguns secundaris també estan prou ben construïts. I això en només tres volums de poquetes pàgines! Chapeau.

La narració és fluïda i, de tant en tant, s’experimenta amb les vinyetes. Llàstima que no pugui compartir aquí el meu experiment vinyetístic preferit degut a què és un espòiler dels grossos. I la resta perquè, tot i no tractar-se de grans revelacions, no vull espatllar la lectura a ningú. L’autora, a més, fa servir cert recurs amb molt d’encert en un determinat moment que tampoc puc dir. El que sí que m’atreveixo afirmar és que probablement es tracti de tot un trencament d’estructures preestablertes en el món del manga. La Fumiyo Kōno ens demostra repetidament amb aquest còmic que es pot experimentar amb les vinyetes i la narració i a la vegada explicar una història amb cara i ulls.

Banderes, banderes per tot arreu.

El dibuix és el típic de l’autora: naïf, però a la vegada molt cuidat i detallat. Es tracta d’un estil que em té completament enamorada i com més recent és l'obra, més n'augmenta la qualitat. Espero i desitjo que segueixi així, sense experimentar les davallades que han patit altres autors.

En un Racó d'aquest Món té un treball de documentació molt profund al darrere. Constantment, hi ha notes de la Kōno per a posar-nos en context, la qual cosa pot servir per a aprendre un munt de dades sobre aquells anys i aquella zona. Tot i així, això acaba sent, a la llarga, una arma de doble fil. Tanta referència i text afegit et despisten de la història i poden provocar una certa sensació de farragosistat. Més enllà de les notes de l’autora, hi ha algunes referències culturals japoneses que es donen per sabudes. El lector no japonès pot perdre’s per un instant. Un dels exemples més bèsties és que un capítol sencer és l’Iroha il·lustrat amb escenes inconnexes.

El mercat de l'estraperlo.

Val molt la pena fer-li una segona lectura, ja que té un munt de detalls que poden passar per alt i resulta pràcticament impossible copsar-los tots a la primera.

L’edició francesa resulta una mica confusa en un primer moment: consta de dos volums, com la bunkō, però treu les portades de l’edició original, de tres volums. La portada del primer tankōbon japonès va per al primer volum francès i la del tercer tankōbon japonès s'utilitza per al segon volum francès. Sobta, si més no.

Com a curiositat final, no em puc estar de dir que em fa molta gràcia que el títol internacional oficial d’aquest manga sigui To all the Corners of the World (Cap a Tots els Racons del Món), és a dir, pràcticament el contrari del títol original.

La recomano? Sí, sí, sí! És una obra boníssima, amb una narració la mar de polida i un dibuix preciós. La recomanació va sobretot als interessats en la història del Japó i/o en la Segona Guerra Mundial. També als amants de les històries costumistes. I clar, a les mestresses de casa que cerquin un referent. Quants mangues que tenen per protagonista una mestressa de casa tenen la possibilitat d'arribar a occident? Es diu molt allò que “hi ha mangues fins i tot per a mestresses de casa” (ni que fossin una rara avis, tu), però d’exemples no se’n donen gairebé mai. Finalment, recomano aquesta història als llepafils enamorats de les bones històries.

Nota global: 9'7/10

El meu amor per la Fumiyo Kōno

Des que, ja fa uns anys, va caure a les meves mans Kokko (Koko-san), la Fumiyo Kōno es va convertir en una de les meves mangakes predilectes. El seu dibuix, tan tendre, i les seves històries, tan magistralment narrades, em tornen boja. No ho puc evitar. No és una autora de grans complicacions argumentals, ans al contrari: és tota una mestra del manga costumbrista sense girs de guió. Això no vol dir pas que no es guardi sorpreses: de tant en tant canvia els instruments de dibuix, introdueix color on menys t’ho esperes i inclou elements sobrenaturals o surrealistes que li aporten un toc molt personal a les seves obres. Per si no fos poc, de tant en tant l’autora ens regala petits experiments en la narració i en la composició de les vinyetes. N’hi ha alguns que em fan caure la baba de tan ben trobats com estan.

Un Llarg Viarany, el meu manga preferit fins a la data d'aquesta genialíssima autora.

Les seves històries no son gaire llargues (com a màxim n’ha arribat a fer de tres volums), la qual cosa és per a mi un al·licient.

Realment, els únics dos defectes que li sé veure rauen en el seu bufoníssim dibuix. D’una banda, els adults podrien passar diverses vegades per gent més jove. De l’altra, a vegades hi ha personatges de diferents obres amb un disseny molt similar.

Em fa molta ràbia el públic i la crítica entorn d’aquesta mangaka. La seva obra més famosa és fins ara la pitjor menys bona seva que he llegit (i a la nota del final diu que tot i haver-s’hi esmerat la va fer amb una mica de desgana perquè va ser un encàrrec que no li feia el pes), però com que no deixa de tenir una qualitat mínima i tracta el tema de Hiroshima, doncs apa, pluja de premis i de crítiques favorables. És així com es va fer mínimament coneguda a occident. Uns anys després, va fer una altra obra sobre Hiroshima: En un Racó d'aquest Món. Aquesta ha tornat a fer que les mirades es posin sobre l’autora, amb un premi i dues adaptacions cinematogràfiques. Si més no, En un Racó d'aquest Món manté tota la màgia de la Fumiyo Kōno. Tot i així no puc evitar sentir-me rabiosa perquè només se li reconegui la qualitat del seu treball quan fa coses relacionades amb el desastre de Hiroshima.

L'única obra de l'autora publicada a Espanya. La mateixa que la va fer coneguda a nivell mundial. Una llàstima, tot plegat.

Fa relativament poc, va fer una història curta anomenada L’Orella de la Hijiyama (Hiyama-san no Mimi), que tracta sobre una periodista que és una gran admiradora del pintor Vincent Van Gogh. Això són bones notícies, ja que l'autora va fer una claríssima referència a en Van Gogh a Un Llarg Viarany, la qual cosa vol dir que aquest pintor li agrada de veritat i, per tant, ha tingut una gran motivació a l'hora de fer aquesta història.

Actualització a 19 de març de 2015: Ponent Mon ha llicenciat En un Racó d'Aquest Món! L'edició en castellà es titularà En este Rincón del Mundo (traducció bastant millor a l'oficial en anglès) i consistirà en un volum integral de 440 pàgines en tamany A5. La resta de dades encara no són públiques. Ponent ha sabut aprofitar el moment en què es comença a parlar de la peli d'anime per a anunciar-ne la llicència i treurà el volum a la venda quan previsiblement el film ja estarà acabat o poc li faltarà. Aquesta és una gran notícia. Implica una segona oportunitat a una autora que no havia venut bé en el primer intent. Una grandíssima autora, amb uns boníssims cap i mans. Si tot rutlla, finalment rebrà el reconeixement que es mereix per aquestes terres.

Obres que n’he llegit (bàsicament, tot el que se n’ha publicat a França):

-Ciutat de la Nit Pacífica, La // País de les Flors de Cirerer, El (Yunagi no Machi // Sakura no Kuni) 
-Guia de Tasques Domèstiques del Senyor San, La (San San Roku)
-Kokko (Kokko-san)
-Llarg Viarany, Un (Nagai Michi)
-Racó d'aquest Món, En un (Kono Sekai no Katasumi ni)

Obres que no n’he llegit:

- Giga Town, Manpu Busu (ni idea de com es traduïria)
- Hijama i el Pas a Nivell Malèfic (Hijama-san to Ma no Fumikiri) - Kojiki a Bolígraf, El (Ballpen Kojiki)
- Quadern del Pippira, El (Pippira Note)
- Machikado Hanadayori (no sé com traduir-ho; literalment, seria Cantonada/es Flor/s (Bona/es) Notícia/es)
- Ocell Diürn (Hi no Tori; aquí el kanji de "Hi" és el de "dia" i no el de "foc")
- Orella de la Hijiyama, L’ (Hiyama no Mimi)
- Poblet de les Estrelles, El (Hoshi no Furusato) 
- Veniu a Veure el/la Daikannon! (Odense Daikannon!)