Títol original: Nagai Michi (長い道)
Autora: Fumiyo Kōno
Revista: Manga Action
Editorial: Futabasha
Anys: 2001-2004
Demografia japonesa: Seinen
Gèneres: Costumista, humor,
absurd, romanç
Nombre de volums: 1
Edicions fora del Japó: França (Une Longe Route), Estats Units (Long Road; publicat digitalment per
J-Manga; ara, en haver tancat, ja no es pot adquirir de cap manera).
Relació amb altres mangues: Kokko (Kokko-san, història paral·lela).
Si Kokko és l’obra que em va fer conèixer
aquesta autora, Un Llarg Viarany és
la que va provocar que me n’enamorés. Tan senzilla i bella i, a la vegada, tan
sinistra i esglaiadora.
El manga arrenca
quan ja fa un any que la Michi i el Sōsuke que són casats. Cap
dels dos estima l’altre de manera romàntica i més o menys conviuen. Mentre que
el Sōsuke és vanitós, avariciós i mandrós, la Michi és treballadora i
conciliadora i, a més, fa veure que és bleda per tal d’evitar conflictes. Però
realment tot és el que sembla? La Michi té els seus secrets i el Sōsuke, les
seves debilitats. La Michi sap ensenyar les dents i el Sōsuke té cops amagats
bufons. De fet, la pròpia autora comenta al final que per a totes les bondats
del Sōsuke es va inspirar en un tal Hidemitsu (el seu marit aleshores, segons una entrevista que es pot consultar a Manga-news). Això no obstant, em continua semblant un malànima, tot sigui dit. En canvi, la Michi
m’agrada molt. Tinc una certa debilitat per aquesta mena de personatges, ho
reconec.
En general, es
tracta d’un manga molt costumista, amb una certa continuïtat repartida en episodis
autoconclusius. Així i tot, l’autora es permet de tant en tant d’experimentar
amb algun capítol una mica surrealista que no encaixa gaire en la història. Jo
m’ho prenc com petits descansos que amaneixen la lectura. Adoro aquests
capítols. Sospito, però, que a altres persones els semblaran una aixecada de
camisa.
Així doncs, tenim
el dia a dia del matrimoni de conveniència: les pressions familiars perquè concebin,
les tasques domèstiques, les adversitats per trobar feina, les dificultats
derivades de la convivència, les infidelitats, els fantasmes del passat, els problemes econòmics, etc.
La narració és molt
pausada. Aquest manga transmet molta pau. I mira que hi passen algunes molt
fortes, però així i tot. És una obra per a assaborir lentament, sense presses.
El dibuix em sembla
preciós. Una delícia encantadora que cuida els detalls sense arribar a
recarregar les pàgines. Una meravella. Res que no hagi dit ja de l’estil de
dibuix de la Fumiyo Kōno.
Si hi ha quelcom
que no m’agrada d’aquest còmic, és el final. El veig molt forçat.
El títol no té gran
secret. Simplement, que a l’autora li va fer gràcia fer un joc de paraules
entre “Viarany” i el nom de la protagonista, “Michi”. No sé si té una segona
lectura metafòrica.
L’edició francesa
és bonica. De la mateixa alçària que l’edició de Glénat de La Ciutat de la Nit Pacífica, El País de les Flors de Cirerer (Yunagi no Machi, Sakura no Kuni, batejat per aquí com La Ciudad al Atardecer, El País de los Cerezos). La primera pàgina és una il·lustració a color. Desconec
si la traducció és bona, però sí que puc dir que Kana no devia tenir gaire
pressupost: hi ha uns mots encreuats sense adaptar. Així, tan contents i
feliços, plim. Que és un manga d’humor!! Calen adaptacions als jocs de paraules,
caram!!
Ho recomano? En
general, no. Aquesta és de les típiques obres on “no passa res”. Com a comèdia costumista, però, és molt bona. A més varia una mica de la típica història
costumista (recordem els experiments de l’autora sense gaire solta ni volta). Si t’agraden aquesta mena d’històries o vols quelcom relaxant,
et recomanaria que li donessis una oportunitat.
Nota global: 9’5/10
