Avís: no m'estaré
d'esbudellar aquesta sèrie a la present entrada (l'única imatge, per això,
està lliure de qualsevol revelació).
Mai m’ha cridat
gaire l’atenció el BL en general. Tampoc el bara. Les històries d’amor i/o sexe
entre nois o homes, així a primeres, no em desperten cap gran curiositat. Val a
dir, però, que hi ha algun manga que se centra en aquesta temàtica que m’agrada
molt, com pot ser El Cor del Thomas (Thomas no Shinzō, de la Moto Hagio). I, ironies de la
vida, la meva OTP predilecta està formada per dos nois: l’Ash Lynx i l’Eiji
Okumura, de Banana Fish (Akimi
Yoshida). La seva és la millor història d’amor amb la qual m’he topat mai. Així
que no em vingueu amb què critico Falsedat*
(Fake, Sanami Matō) perquè odio el BL
(mentida podrida) o perquè el BL no va dirigit a mi.
Vaig voler provar
amb Falsedat perquè creia que potser
m’agradaria. Ah... si amb prou forces vaig poder-me’n acabar el primer volum!
Aleshores, vaig anar directa a mirar el final i, en fi, dir que és
fastigosament predible és quedar-me curta.
Prou de prolegòmens!!!
1) El primer problema de la
sèrie és la relació de poder que hi ha entre els dos protagonistes.
Mentre que el Dee Latener fa ja bastant que treballa per a la policia, el Ryo
McLean s’hi acaba d’incorporar. Però mira, si l’atracció fos mútua, encara
podria tolerar-ho. La qüestió aquí radica en què en Dee assetja sexualment al
Ryo a la mínima que pot. I això ens porta a què...
2) ...Aquest manga està ben impregnat
de la cultura de la violació. En total hi ha sis petons als llavis només al
primer volum, tots ells robats i només un d’ells no és romantitza ni
sexualitza. I endevineu què? Aquest se’l fa un tercer en discòrdia al Dee, el
qual es queixa perquè des de l’acadèmia insisteix en què surtin junts. Es pot
ser més hipòcrita? Tu li robes QUATRE petons en un sol volum a un home que es
defineix (indirectament) com heterosexual en una situació d’abús de poder i de
confiança.
3) El Ryo, però, no és gaire
millor. Després que el Dee li hagi robat el primer petó mantenen el següent
diàleg:
DEE: ¿Qué te pasa? Hoy
estás raro.
RYO (furiós): ¡Es
culpa de alguien!
DEE: ¿Ese alguien
soy yo?
RYO: ¡Exacto!
DEE: Fue sólo un
beso.
RYO: ¡Somos
hombres! ¡No deberías hacer esas cosas sin permiso!
És a dir,
bàsicament, el Ryo està implicant que els homes tenen dret a fer-li petons a la
força a les dones. I això també dóna a entendre que el consentiment femení té
menys valor que el masculí.
4) Amb això dels petons robats...
hi ha un moment en què es visibilitza la bisexualitat, però d’una manera
pèssima. Deixa els bisexuals com persones miserables. Us poso en situació:
després que el Dee li robi un petó al Ryo amb l’excusa d’amagar una adolescent,
es diuen això:
RYO: ¡¿Por qué has
tenido que besarme?!
DEE: Para ocultar a
la nena. ¿Qué querías que hiciera?
RYO: ¡¡No tenías
que besarme para ocultarla!!
DEE: Ya te lo he
dicho, era para despistarlos.
RYO: ¡¡Habrán
pensado que soy gay, esto es increíble!! ¡Y encima en plena calle!
DEE: ¡¡Idiota, yo
no soy gay!! Soy bisexual, ¿te enteras?
RYO: ¡Para mí es lo
mismo!
DEE: ¡¡Es
totalmente distinto!!
Com veieu, es aquí
s’intenta criticar l’homofòbia i la bifòbia i en part s’aconsegueix, però deixa
a la vegada els bisexuals com una colla d’agressors sexuals. Així que sí, és
una escena bífoba.
5) Al final, tot l’argument gira
entorn de la tensió sexual entre els dos protagonistes i de com un home que
sent atracció per altres homes acaba “convencent” un heterosexual (és a dir, un
“repte”) a base d’assetjar-lo dia i nit. Vaja, el típic “somni” de molts homes de
seduir una lesbiana, però invertit. Quin fàstic més gros. Això també és cultura
de la violació.
Bonus) Al principi,
en Dee li deixa aquesta perla al Ryo: “¿Eres de origen japonés? Tienes los ojos
negros.” Estem d’acord que la gran majoria dels membres de la raça “japonesa”
tenen els ulls foscos, però d’aquí a deduir que algú és d’origen japonès per
aquest tret em sembla surrealista. SORPRESA: la majoria de la gent té els ulls
foscos i aquesta característica es troba en moltíssimes races.
A tot això cal
afegir-li que està carregadet de trampes de guió i que la narració no és del
tot clara.
M’horroritzo
només de pensar que això té seqüela i que aquesta disposa d’una història
paral·lela.
Per últim, us agrairé
que no excuseu aquest manga amb què és “vell”, que hi ha obres anteriors molt
millors (per començar, Banana Fish).
*Sé que “fake” és
un adjectiu, però com a títol i sense anar acompanyat de cap nom queda ambigu:
a què fa referència, exactament? Com ho tradueixo? Com “fals”, com “falsa”, com
“falsos” o com “falses”? Falsedat
manté l’essència ambigua del títol en anglès.
